Comentari: El Palau de l'Almudaina de Palma de Mallorca.

COMENTARI: EL PALAU DE L’ALMUDAINA.

L’obra.

Vista des del sur del Palau de l’Almudaina i part de la Seu.

Vista aèria de l'Almudaina a l'esquerra i la Seu a la dreta. [http://www.todocoleccion.net/postales-mallorca/palma-mallorca-catedral-i-palau-almudaina-vista-aerea]

El Palau de l’Almudaina és la residència reial del Regne de Mallorca, fins i tor avui en dia. Una part és la seu de l’administració militar de les Illes Balears.

L’evolució del recinte i anàlisi formal.

L’edifici mostra l’evolució de l’arquitectura defensiva en una ciutat, ja abans de la conquesta romana el 123 aC, fins al final de l’Edat Mitjana. La barretja d’estils, des de l’islàmic al gòtic, li lleva unitat estètica, però li dóna un caire viu, d'adaptació al gust de les diverses civilitzacions que el dominaren.

Començà probablement com un poblat talaiòtic, del que no queden restes arquitectònics però sí una escassa ceràmica. Es bastí en época romana una fortaleza (castrum) sobre el poblat, i d’aquesta època queden alguns paraments dels murs i l’estructura quadrangular del recinte.

Va prendre la fesomia actual en època islámica, com un alcàsser (al-mudain) almoràvit de torres quadrangular als angles del recinte rectangular, amb dues torres mestres més petites i altes al centre, per fer-la servir de palau del valis (governadors). De l’època islámica es mantenen en l’exterior l’arc de la Drassana Reial (cap al 1150), per on entraven els vaixells cap al palau, els murs inferiors de les torres exteriors i la base d'una de les torres centrals (la torre de l'homenatge), els banys àrabs i algunes habitacions, a més del jardí àrab, avui reformat i obert a l'exterior, anomenat S’Hort del Rei.

Quan el rei Jaume I conquerí Mallorca convertí el conjunt en el seu palau reial i començà a ampliar-lo i adaptar-lo al gust gòtic, un procés que continuà des del 1281 i amb més intensitat des del 1309 el seu fill, Jaume II, amb els arquitectes Pere Salvà i Ponç Descoll (el mateix que inicià la Seu), que s’inspiraren en el Palau Reial de Perpinyà, destacant els murs lleugers, les torres gràcils coronades amb merlets i una galeria porticada d’arcs ogivals en la façana sur.

La part superior de l'edifici és ben posterior, la major part del segon terç del segle XVI, durant el regnat de Carles I.

Part de la façana sur, amb dues torres i la galeria porticada d’arcs ogivals. Enmig es veu la part superior de la torre de l'homenatge de l’Àngel Custodi (antiga torre mestra islámica). El mur inferior és de traça islàmica, amb reconstruccions posteriors.

 

Reconstrucció hipotètica del palau al segle XIV. Dibuix de F. Estabén (Museo Militar de San Carlos). En primer plànol està l'immens arc islàmic (bastit aprop del 1150) pel qual entraven els vaixells a peu del palau, amb la torre de l'homenatge al centre. A l'esquerra estava S'Hort del Rei, tancat per un mur que el protegia de les aigües de Sa Riera, i al fons S'Hort de la Reina. A l'altra banda de Sa Riera, a l'esquerra, es veu la baixa murada de la part oest de Ciutat, amb la porta de Sa Gabella al fons, que encara manté avui un arc islàmic, envoltat d'obres gòtiques.  

Plànol de l'Almudaina. [http://fabian.balearweb.net/post/119448]

Pati principal interior, amb l'entrada al palau del rei a l'esquerra, la Capella de Santa Anna davant (l'arc de l'entrada és d'estil romanic tardà, però l'edifici és d'estil gòtic mediterrani), i l'administració militar a la dreta, on estava abans el palau de la reina. [http://www.vuelaviajes.com/palacio-de-la-almudaina]

Interior de la Capella de Santa Anna, de principis del segle XIV, probablement obra de l'arquitecte Pere Descoll. Destaca la seva unitat espacial i l'altura de la volta ogival per al poc espai. Als costats del presbiteri es veuen dues trompes (reminiscències romàniques) que ajuden a sostenir el pes de l'absis. Es celebren sovint noces (aquí jo mateix em vaig casar). Conté les relíquies de Santa Praxedis.
Al segle XIV ja hi havia els dos palaus, un per al rei i l’altre per la reina, el primer cara al mar i el segon cap a la ciutat, que compartien dos espais, el banys àrabs i la petita esglèsia gòtica (o capella) de Santa Anna.

Vista de la façana de l'oest, amb la torre de l'Àngel enmig, el palau del rei a la dreta i el palau de la reina a l'esquerra. Des del fons la Seu domina el recinte amb la seva imposant massa.

La torre de l'homenatge. Plànols de 1738 per Carlos Beranguer.

En el palau del rei destaca la torre de l'homenatge, dita de l’Àngel Custodi de Regne de Mallorca, que fou bastida sobre la torre mestra islámica per Antoni de Camprodon el 1309. S’Hort del Rei, llavonces tancat amb un mur, fou plantat amb palmeres, tarongers, pruneres, llorers, vinyes... a més de servir d’hort pels aliments. Al seu costat, més endins al costat de Sa Riera, es perllongava el palau de la reina, fins on està ara la Plaça de la Reina (es manté doncs el record del seu ús medieval) i encara perdura el nom Es Jardinet de la Reina per al petit jardí que sobreviu allà.

Arc islàmic, edificat en la forma avui visible probablement cap el 1150, pel qual entraven els vaixells a peu del palau.

Vista de la façana principal de l'est, que dóna a la Seu. El murs mostren els diferents nivells, des d'avall: carreus regulars del període romà, tapial irregular de l'islàmic i la part superior amb merlets del cristià.

Entrada a l'espai reconstruït de S'Hort del Rei, que's perllonga a l'esquerra. L'estructura de la dreta és el que resta de l'antic quarter del Regiment de Cavalleria, d'estil barroc del segle XVIII.
.

Dues vistes de la mateixa zona anterior, cap el 1880, encara amb el quarter del Regiment de Cavallería. Es veuen sobre l'Almudaina algunes construccions modernes, avui eliminades.


Una foto de Charles Clifford (1860), en la que es veu clarament a la dreta, gairebé tapant part de la Seu, l'edifici modern esbucat el 1912 per fer l'escala del Mirador. [http://fabian.balearweb.net/post/119591]

Estany central de S'Hort del Rei, imitant les típiques formes islàmiques. La restauració neohistoricista fou obra de l'arquitecte i urbanista Gabriel Alomar a partir de 1966 i fou acabada durant els anys 70.

Significat.

El palau és un exemple de l’arquitectura defensiva i palaciega de ciutat, en una barretja d'estils, destacant l'islàmic i sobre tot el gòtic, i mostra la relació desconfiada que mantingueren els gobernants al llarg de la història, no només amb els enemics exteriors, àdhuc els interiors, a més del gust del musulmans pels espais paradisíacs.

La façana oest del Palau abans de la restauració començada el 1966. Mostra l’acumulació d’obres de distintes èpoques i es distingeixen els murs islàmics, de tapial i tècnica dita de 'soga y tizón'.

Saló del Tron, d'estil gòtic amb els gran arcs diafragma que mostren la influència dels monestirs catalans.

Fonts.

Llibres.

Gambús Saiz, Mercè. Itinerarios arquitectónicos de las Islas Baleares. Govern Balear. Palma de Mallorca. 1987. 187 pp. Palau de l’Almudaina (39-49).

Sebastián, Santiago. Arte (147-315), en AA.VV. Baleares. Publicaciones de  la Fundación Juan March / Editorial Noguer. Madrid / Barcelona. 1984. 369 pp. Palau de l’Almudaina (200-204).

Webs.

[www.ixent.org/almudaina.html]

[ca.wikipedia.org/wiki/Palau_de_l%27Almudaina]

[fabian.balearweb.net/post/85740] La web de referència sobre el tema.

[fabian.balearweb.net/post/107826]

[www.foroxerbar.com/viewtopic.php?p=134350]

 

Comentari: La Llotja de Palma de Mallorca.

COMENTARI: LA LLOTJA DE PALMA DE MALLORCA.

L’obra.

La façana de llevant.

La Llotja (sovint es diu Llonja) dels Mercaders de Palma és un dels principals edificis del gòtic civil de Balears, amb el proper Palau de l’Almudaina, i un dels millors d'Europa, per la seva clàssica proporció i decoració escultórica molt naturalista.

Fou construïda per al Col·legi de la Mercaderia, per l’arquitecte i escultor Guillem Sagrera entre 1426 i 1447, i quan aquest marxà a Nàpols fou acabada per Guillem Vilasclar.

Anàlisi formal.

Secció de la Llotja. De Die Balearem, de l’Arxiduc Lluís Salvador.

L’edifici té una planta rectangular, molt proporcionada, amb quatre trasts (tramos) de llarg i tres d'ample, tots amb coberta ojival.

Plànol, en el que destaquen al centre les seis columnas, i als murs les dues portes a esquerra (llevant) i dreta (ponent), els grans finestrals i les escales dins les torres de migjorn (el Sud, mirant a la mar, aquí adalt), i els petits finestrals de tramuntana (el Nord, aquí davall).

Té quatre torres octogonals als cantons, que havien de tenir pinacles amb penells, i deu torretes (respaldes o bestorres) entre aquestes, dues a cadascuna de les façanes anterior i posterior, i tres a cadascuna de les laterals, alineades amb les fileres de columnes interiors, de les quals fan de subtils contraforts. De cada torreta surt una gran gàrgola, també de Guillem Sagrera, amb formes de lleons i dracs. A més, les torres tenen sageteres per a il·luminar els replans de les escales de l'interior. A la cara exterior de cadascuna de les torres hi ha un dosel amb mènsula de l'estil borgonyó de Jean de Valenciénnes (deixeble de Claus Sluter), que sosté una escultura amb la imatge del sant que dóna nom a l'església més propera: Santa Caterina d'Alexandria, per la capella de l'hospital i orfenat a qui estava dedicada; Sant Joan, per Sant Joan de Malta, amb una imatge esculpida seguint l'estil del borgonyó Sluter; Sant Nicolau de Bari (avui desaparegut), per la capella de Sant Nicolau de Portopí; Santa Clara, pel monestir del d'aquesta santa al barri de Sa Calatrava.

La façana de migjorn formava part de la muralla marítima de la ciutat, i es reflectia dins la mar, de la qual es troba separada avui dia (pel carrer dit de Guillem Sagrera, en honor a l’artista). Al mig de la façana de migjorn s'obren dos grans finestrals.

Part central de la façana de llevant o principal, amb l’Àngel de la Mercaderia en el timpà. L’arrabà està emmarcat per les dues bestorres. El texte superior (‘Catedral’) és una errada dels editors de la postal.

A la façana de llevant, que avui en dia dóna a la plaça de la Llotja, hi ha el portal major dividit en dos per un mainell, com al portal del Mirador (en el que participà Guillem Sagrera) i al de l'Almoina (del seu fill Francesc Sagrera) de la Seu de Mallorca, així com a Sant Nicolau de Palma i al convent de Sant Domingo (enderrocat al segle XIX). En el timpà hi ha una gran escultura de l'Àngel Custodi de la Mercaderia (avui susbtituïda per una còpia), amb capa i una filactèria amb la llegenda ‘Defenedors de la Mercaderia’, en el mateix estil de l'ángel de la processó de l'Àngel Custodi de la ciutat de València.

A la façana de ponent hi ha un portal més petit, al timpà del qual hi ha una escultura de la Mare de Déu amb el Bon Jesús, d'estil borgonyó (com al Portal del Mirador de la Seu).

A la façana de tramuntana hi ha dos grans portals bessons, de menys qualitat, obra de Guillem Vilasclar o d'un dels descendents de Guillem Sagrera (el seu fill Francesc?). Entre aquests dos portals i entre els dos finestrals de la banda de la mar manca l’escultura d'un àngel.

Vista de la part superior de la façana principal. Es veu a l’esquerra la torre del cantó de llevant amb migjorn, i a la dreta una bestorra.

El coronament, de baix a dalt, és format per un mensulat, uns finestratges calats i un emmerletat, interromputs per les bestorres. Això dóna a l’edifici un aspecto de fortificació, que encaixa amb la situació llavors de l’edifici en primera línia de les murades, tocant la mar.

La volta.

L'interior de la Llotja és format per tres naus de la mateixa alçada.

Les naus estan separades per sis columnes hel·licoïdals primes sense basa ni capitell, que suporten amb elegància el sostre i permeten una ampla visió i llum de l’interior. Aquest tipus de columnes fou el mateix de la llotja de València, l'església de Sant Jaume de Villena i la base de la torre de San Giorgio del Castel Nuovo de Nàpols, també obra de Guillem Sagrera.

No hi ha culs de llantia als murs, per rebre els nervis de les voltes, sinó que aquests surten del pla del mur, com també fa Sagrera a la sala capitular de la Seu de Mallorca i a la gran sala del Barons del Castel Nuovo de Nàpols.

Les claus de volta ostenten escuts caironats amb els Quatre Pals reials als trasts de la nau central i l'escut de la ciutat de Mallorca als trasts laterals, tots amb la policromia i l'or original.

A cada banda del portal major (a llevant) i del de la façana contrària (a ponent) hi ha dos finestrals amb volta de creueria i un pedrís a cada banda, com el que volta el mur interior de tota la sala.

A cada racó en xamfrà hi ha una porta petita amb un arc conopial, decorat amb la imatge dels evangelistes Lluc i Mateu sobre les portes de la banda de migjorn, que donen a escales de caragol per pujar a la terrada, coberta amb teulada.

Significat.

L’edifici és un magnífic exemple del gòtic civil perquè compleix amb totes les millors característiques: màxima llum, proporció dels trasts, equilibri entre horitzontalitat i elevació,  utilització de la volta ogival i els arcs apuntats, plantes rectangulars, amb elements com pilars i torres de planta octogonal.

Guillem Sagrera (Palma, c. 1380-Napòls, 1456), autor principal de l’edifici i de les seves escultures, és un dels millors representants, si més no, de l’arquitectura i escultura gòtiques del segle XV a la Corona d’Aragó i un dels artistes preferits pel rei Alfons V.

El Col·legi de la Mercaderia que financià les obres era el gremi dels mercaders de Ciutat i aquest edifici mostra el gran poder econòmic que tenia al segle XV, fins i tot en mig d’una greu crisi económica del comerç mediterrani i de les rendes a Mallorca.

La seva funció era servir de lloc de trobada dels mercaders, negociació i arxiu dels seus tractes. Amb el temps assolí altres funcions, com sala d’actes culturals, socials i fins i tot museu, activitat que ha recuperat avui, doncs és un centre d’exposicions temporals.

Fonts.

Climent Guimerá, Federico (coord.). La Lonja de Palma. Textes de Catalina Cantarellas Camps (I. Fortuna crítica e historiográfica, 1-21; VI. La Lonja de Palma. Un espacio único, 79-104; VIII. La transformación del frente marítimo (siglos XVI al XX), 127-139. I. Los planos del arquitecto Isidoro González Velázquez (1812-1813), 143-146), Magdalena Riera Frau (II. La urbanización de la ribera del mar, 23-39), Tina Sabater Rebassa (IV. El contexto del gótico civil mediterráneo, 41-55; V. Guillem Sagrera, arquitecto y escultor, 57- 77; VII. El programa escultórico, 107-125), Javier Vellés Montoya (III. 1. De las máquinas de medir, 165-180, III. 2. Proporciones de las baquetas de la portada, 183-187), Gloria Alcázar Albajal (II. Los planos del Ministerio de Fomento para la restauración de la Lonja, 149-150). Fotografies de Gabriel Ramón. Ed. Govern de les Illes Balears. Palma. 2003. 207 pp.

Gambús Saiz, Mercè. Itinerarios arquitectónicos de las Islas Baleares. Govern Balear. Palma de Mallorca. 1987. 187 pp. Llotja de Palma (94-95).

Sebastián, Santiago. Arte (147-315), en AA.VV. Baleares. Publicaciones de  la Fundación Juan March / Editorial Noguer. Madrid / Barcelona. 1984. 369 pp. Llotja de Palma (206-208).

Webs.

[ca.wikipedia.org/wiki/Llotja_de_Palma] És la font de la majoria de dades i fotos.

[ca.wikipedia.org/wiki/Guillem_Sagrera]

[quaderns.balearweb.net/post/507] Excel·lents imatges i el plànol interior. 

Comentari: El Consolat de la Mar de Palma de Mallorca.

Comentari: El Consolat de la Mar de Palma de Mallorca.

Vistes de la façana principal al mar, amb la galeria adalt.

L’obra.

El Consolat de la Mar és un edifici inicialment gòtic, però reformat en època renaixentista i barroca, fins a perdre el seu estil inicial i no tenir cap dominant.

Primer va acollir el Tribunal de la Jurisdicció des Homes i els Assumptes de la Mar, instaurat per Jaume II el 1306 encara que els seus primers cònsols (jutges) foren nomenats pel príncep Felip, regent de Jaume III, el 1326. Posteriorment, el rei Pere el Cerimoniós el va renovar l´any 1344, seguint les pautes del primer consolat, el de València, establert el  1283. El Consolat estava vinculat al Col·legi de la Mercaderia, que tingué la seva seu en la veïna Llotja des del segle XV, i aquest lligam fou reforçat per les normes atorgades pel rei Martí l´Humà el 1409.

En el segle XVIII, com a conseqüència dels Decrets de Nova Planta de 1715, el Consolat va passar a dependre de la Reial Audiència i desaparegué el 1800. Cap a 1810-1820 se construí la façana actual, en un estil barroc tardà, pel arquitecte Isidro González Velázques (Madrid, 1765-1840), el mateix que dissenyà la Capella Pompeiana del Casal Montenegro i el Passeig del Born de Ciutat, a més de fer molts de eprojectes per a esglésies rurals, i quan tornà a Madrid com arquitecte de Ferran VII ordenà la Plaza de Oriente.

Finalment, després de diversos usos civils i militars (Museu Naval) l’edifici es va convertir en seu del Govern Balear a finals del segle XX.

Anàlisi formal.

De l’època medieval resta encara la planta gòtica interior amb espais petits i allargats, molt emmascarada per les adaptacions posteriors als diversos usos de l’edifici.

La façana del Consolat presenta tres pisos. La de la planta baixa és barroca tardana, posterior al 1810, per la massa petrea i els elements de les finestres. Al primer pis o planta noble destaca la galería porticada (coberta endins amb artesonat) amb balustrada i cinc arcs rebaixats suportats per columnes anellades de proporcions protorenaixentistes, que donen pas a cinc portals decorats amb frontons trencats triangulars d’un estil manierista, que semblen influència de Miquel Àngel. Aquesta part és probablement de la segona meïtat del segle XVI, segons Santiago Sebastián.

Significat.

Aquest petit edifici és un exemple de la gran importància del comerç i la burgesia comercial en l’Edat Mitjana de la Ciutat de Mallorca. La seva activitat va aportar a la ciutat monuments cabdals como la Llotja, la veïna capella de la Llotja (iniciada a mitjans del segle XVI en un Gòtic tardà i acabada cap el 1600) i aquesta seu del Consolat de Mar, que mostra l’adaptació dels edificis als diferents gustos artístics, des del Gòtic inicial al Renaixement tardà i el Barroc tardà, així com prova que una de les millors maneres de conservar els edificis antics és mantenir la seva utilitat.

Fonts.

Gambús Saiz, Mercè. Itinerarios arquitectónicos de las Islas Baleares. Govern Balear. Palma de Mallorca. 1987. 187 pp. Consolat de la Mar (96-97).

Sebastián, Santiago. Arte (147-315), en AA.VV. Baleares. Publicaciones de  la Fundación Juan March / Editorial Noguer. Madrid / Barcelona. 1984. 369 pp. Consolat del Mar (236). 

L’escultor mallorquí Miquel Vadell Pastor.

L’escultor mallorquí Miquel Vadell Pastor.

Miquel Vadell Pastor (Manacor, encara que en algunes fonts se li fa nascut a Palma, darrer terç segle XIX i primera meitat de segle XX), escultor i ocasionalment mestre d’obres mallorquí. Fou un prolífic artista del gènere religiós en la primera meitat del segle XX. També realitzà escultures al Cementiri històric de Palma.

El desembre de 1909 s’oferí a fer de manera altruista una còpia de la Verge del portal del Mirador de la Seu, però l’elevat cost dels materials el feu imposible complir i el 1916 s’encomanà a l’escultor Guillem Galmés, que en 1917 realitzà la còpia que avui es veu. Tampoc reeixí la seva proposta a l’Ajuntament de Ciutat de realitzar dos gegants, per a la Festa de Gegants de 1904; el projecte aprovat fou el de la Fábrica La Roqueta.

Entre les seves obres es documenten:

L’escultura de Sant Josep Ferrer (1902), a l’esglèsia de Sant Vicenç Ferrer de Manacor, encomanada per rector Joan Morey Pujades (des del 1891).

Els retaules de la Immaculada i la Verge de l’Esperança (1929) a la Parroquia de Sant Bartomeu de Capdepera, que foren encomanats el 1924.

Les escultures en marés de la Mare de Déu i El Pastor amb el ca (1935) a Sant Salvador de Felanitx; probablement dins del programa de restauracions que's feren entre 1930-1942 en el santuari, com el nou altar en alabastre. 

L’escultura de Nostra Senyora dels Dolors (1935), situada al centre del retaule major de la Parroquia de Nostra Senyora dels Dolors de Manacor.

El Crist del Davallament de la Parroquia de Sant Martí des Mercadal (Menorca), que li fou encarregada el noviembre de 1939 per l’ecònom Damià Coll i entregada abans de mars de l’any següent. El preu fou 535 pessetes (450 la talla, 50 els braços mòbils i 45 l’embalatge).

La Capella del Cor de Jesús (1940) de la Parroquia de Sant Antoni Abad de Sa Pobla. En la capella, a la banda dreta, també hi ha un relleu de la Mare de Déu de Lluc (1929), del mateix artista.

L’escultura del Cor de Jesús (1942), sobre la cúpula de la Parroquia de Santa Bàrbara de Vilafranca de Bonany.

El retaule de Santa Magdalena a la Capella de la Puríssima a l’esglèsia parroquial de Manacor. Les peces escultòriques, Santa Magdalena al centre i Santa Llúcia i Santa Bàrbara als costats, han estat criticades per la seva impostació neogótica.

El retaule major del presbiteri de la Parroquia de Santa Maria de Sineu. D’estil neogòtic és una de les seves obres més monumentals; s’ha traslladat recentment al braç dret del creuer. També realitzà el Llit de la Marededéu morta a la mateixa parroquia.

Fonts:

[http://catedraldemallorca.info/principal/images/catedral/media/folletos/memoria_Portada_Mirador_CPA.pdf]

[http://www.manacor.org/wms/ofo/imgdb//archivo_adj231489.pdf] p. 343.

[http://noticiascarlosg.blogspot.com.es/2011/12/algunas-conclusiones-del-inventario-del.html] Obres de Vadell al Cementiri històric de Palma.

[http://www.funjdiaz.net/folklore/07ficha.php?ID=2466] Obra de Vadell per a la Festa de Gegants.

[http://ca.photaki.com/picture-sineu-retaule-neogotic-1886-esglesia-parroquial-es-pla-mallorca-baleares-espana_630962.htm] Foto del retaule de Santa Maria de Sineu.Pons Moll, Joan. Concert i davallament as Mercadal. Cartas de los lectores. “Menorca” (25-III-2012) 19. 

Comentari. El castell de Bellver de Palma de Mallorca.

EL CASTELL DE BELLVER.

L’obra.

El castell de Bellver és un castell d'estil gòtic català construït en 1300-1311 i ampliat i reformat en distintes ocasions fins principis del segle XVIII. Està situat a uns 2,5 quilòmetres al sud-oest de la ciutat de Palma, dalt d'un puig de devers 112 metres.

Vista des de Llebeig.

El seu nom deriva del català medieval ‘bell veer’ i s’explica perquè té excel·lents vistes panoràmiques de la ciutat i dels seus dos ports, el principal i el petit de Portopí, a més de la serra de Tramuntana i la plana central de Mallorca.

Vista des de Llevant.

Tenint en compte el seu magnífic emplaçament probablement estava ocupat inicialment per un edifici islàmic, tal volta una mesquita (el seu antic nom era Puig de la Mesquita), un mausoleu dels valís musulmans, o àdhuc edificis talaiòtics o romans (a Mallorca molt sovint s’ha donat un nom relacionat amb ‘els moros’ a restes d’èpoques been anteriors a l’islàmica), però les obres del castell varen destruir aquest hipotètic passat.

Mana la construcció el rei Jaume II en 1300 i se sap que l’enllestí el 1309 el mestre d’obres Pere Salvà, calvianer, el mateix que treballà llavors en l’Almudaina. Cap 1311 ja estaven molt avençades les obres i el 1314 ja residí el rei Sanç I.

Els materials de pedra de marés són de les pedreres del mateix puig, alguna de les quals es troba sota mateix de la fortificació, cosa que ha provocat esquerdes en l'edifici, i han servit com cisternes, magatzems i possiblement sortides secretes. Les pedres de més qualitat, se'n duien de Portals Vells (Calvià) i Santanyí.

Anàlisi formal.

És un dels pocs castells europeus de planta circular, amb el de Restormel (Cornualles, en Anglaterra), el de Michelstetten (Baixa Àustria), al qual serví probablement de model, el de Beynes (prop de París, França) i el de Montaner (Bearn, Gasconya, França). Té una certa analogía formal amb el Castel del Monte (1240), construït a Itàlia per l’emperador Frederic II, per la planta poligonal amb dos eixos de simetria.

Castel del Monte, Itàlia.

El castell de Bellver és format per un tambor de dos pisos i tres torres, més una torre exempta circular. El circunda un vall (foso en castellà), un revellí amb barbacana, un contravall (un foso més gran) i una estrada encoberta (del 1713), tots quatre excavats al marès de què és format el cim de la muntanya.

Plànol.

Les tres torres adossades assenyalen punts cardinals principals (Est, Sud, Oest), mentre que la torre mestra assenyala el Nord, i quatre guaitells més petits, de base cònica invertida, indiquen els altres quatre punts (NE, SO, SE, NO).

Vista aèria.

Torre mestra.

La torre exempta, de l'estil dels donjons francesos, té quatre plantes i 25 metres d'alçada, sense comptar la base troncocònica i es troba unida a la terrada del tambor per un pont de devers 7 metres de llarg. A la base troncocònica de la torre també hi ha una cisterna, usada històricament com a presó i anomenada l'Olla.

Els murs exteriors mostren en la planta baixa una sèrie de sageteres (fines finestres per tirar fletxes) i en la planta superior finestres geminades, pròpies dels palaus residencials. Originalment damunt hi havia merlets, però desaparegueren millorà l'artilleria, fent-los inútils, i foren substituïts per troneres per les armes de foc.

Torre mestra i la terrassa. Abans tenia merlets en la perifèria.

Porta d’entrada, amb la vall, el revellí i la barbacana.

La porta principal, situada on el desnivell és menor, és defensada per un matacà a sobre, per la torre mestra a una banda, per una barbacana situada damunt el revellí a l'altra banda, i per un parapet engruixat amb troneres davant (posterior al segle XIV).

El pati d’armes.

El pati d’armes central és l’element més espectacular. Conté una gran cisterna al centre i la façana mostra dos pòrtics superposats, el qual es troba també al castell de l'Almudaina, de Palma, i al palau dels Reis de Mallorca, de Perpinyà, essent un tret distintiu de l’arquitectura gòtica de la dinastia mallorquina. La planta baixa mostra una arcada, d'arcs baixos de mig punt suportats per 21 columnes quadrades, i el sostre de la galeria és pla, amb bigues.

La primera planta té una arcada d'arcs ogivals, sustentats per 42 columnetes octogonals, els quals s'entrecreuen i dibuixen triangles curvilinis cecs o amb una obertura amb forma de trèvol, alternativament, i el sostre de galeria és ogival.

El sostre de les cambres de la planta baixa castell es pla amb bigues, i el de les sales i la galeria de la planta superior és de volta de creueria, destacant dalt la capella de Sant Marc, amb una reixa mudèjar, i una gran cuina.

Significat.

L’estil mixt de romànic (planta baixa) i gòtic (planta alta) mostra que el 1300 encara pervivien gustos antics de construcció militar i palacial, però la forma circular del pati d’armes és un exemple magnífic de la temprana evolució gòtica que duria finalment al domini de la planta centralitzada en el Renaixement.

El castell tingué una triple funcionalitat: castell-palau, fortificació i presó.

Va ser el castell-palau exterior a Ciutat, mentre que l’Almudaina era el castell-palau interior, a l’entrada de Ciutat residència reial exterior. Alguns reis residiren, àdhuc per fugir de la pesta.

Era la principal fortificació per a defensar l’exterior de Ciutat i la seva comunicació amb el petit port de Portopí, a més de servir com ciutadella d’una guarnició.

Quasi des d’un principi serví com a presó, per a membres rebels de la dinastía reial, així com tot tipus de rebels i bandolers; fou reclòs (1802-1808) el famós il·lustrat Jovellanos a principis del segle XIX, foren empresonats molt oficials napoleònics i més tard fou executat el general Lacy (1817) i continuà essent presó la resta del segle XIX i altra vegada el 1936 amb republicans.

Avui en dia se’l fa servir com museu, centre turístic i lloc d’activitats musicals, culturals i polítiques. Per exemple, el pati serví d‘escenari del principal acte oficial de la recuperació de l’autonomia de les Illes Balears el 1979, un símbol de la rel·levància històrica del castell.

Fonts.

Internet.

[ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Bellver] Font de la majoria de fotos.

Llibres.

Bestard, Bartomeu; Oliver, Manuel; Rosselló. Guia del Castell de Bellver. Ajuntament de Palma. Palma de Mallorca. 2003. 104 pp.

Durliat, Marcel. L'art en el Regne de Mallorca. Editorial Moll. Palma. 1964. 316 pp.

Gambús Saiz, Mercè. Itinerarios arquitectónicos de las Islas Baleares. Govern Balear. Palma de Mallorca. 1987. 187 pp. Castell de Bellver (103-104).

Jovellanos, Gaspar Melchor de. Descripción del Castillo de Bellver, dins Descripción historico-artistica del Castillo de Bellver. Biblioteca Balear, III. Editorial mallorquina de Francisco Pons. Palma. 1967 (2ª edició).

Llabrés i Bernat, J. A.; Valero i Martí, Gaspar. Guia de Bellver. Una aproximació al coneixement del medi natural i del castell de Bellver. Institut d'Estudis Baleàrics. Palma. 1995.

Sebastián, Santiago. Arte (147-315), en AA.VV. Baleares. Publicaciones de  la Fundación Juan March / Editorial Noguer. Madrid / Barcelona. 1984. 369 pp. Castell de Bellver (201-205).

Articles.

Alomar i Canyelles, Antoni I.; Clop i Molins, Ramon. Les fortificacions del castell de Bellver. “Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana” 61 (2005) 391-426.

Mut i Calafell, Antoni. Inventarios de los castillos de Alaró, Bellver y Pollensa y del Palacio de Valldemossa, de mediados del siglo XIV. “Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana” 41 (1985) 57-78. 

Concepte. Absis.

ABSIS. Castellà: ábside.

L’absis és una part d’una església o temple. Apareix com una construcció adossada a la nau o les naus en la capçalera. Pot considerar-se des del punt de vista interior i de l’exterior.

A vegades, pot haver més d’un absis i de l’absis poden sobresortir les absidioles, petites  capelles, en forma d’un o més absis secundaris i de dimensions més reduïdes.

En l’absis normalment es situa el presbiteri amb l'altar, i té forma semicircular, però també pot haver quadrangulars (absis carrats) i poligonals. Les cobertes de l’absis poden ser planes o, la majoria, de volta (sovint de quart d'esfera).

L’origen de l’absis es remotíssim. El primer conegut està en el nivell XVI d’un temple d’Eridú, en Sumèria (5.000-2038 aC), del qual es coneixen fins a 17 nivells. Aquest absis (en negre; el del nivel XV, posterior, en blau) també inclou un altar.

El terme absis prové del llatí absis o apsis, que descrivia una estança amb un extrem en forma de cubícul semicircular cobert amb cúpula. También rebia el nom de alcoba (una veu persa que va passar a l’àrab), amb el significat de cúpula.

Els temples de l’antiga Roma sovint tenien al fons de la cel·la un nínxol, ja llavors nomenat absis, on es situava l’estatua del déu principal del temple, com es pot veure en l’absis del temple de Roma i Venus, promogut per l’emperador Adrià en el segle II dC.

Temple de Roma i Venus. Roma.

Continuant aquesta tradició, les basíliques romanes, de funció civil, tenien al fons de l’interior un rectangle en forma d’absis, on se seien els magistrats i jutges, i en el palau lel mateix edifici reservava aquest espai per a l’emperador o la seva efigie, com fou el cas de la Basílica de Majenci i Constantí (c. 315 dC), que albergava el retrat monumental de Constantí,

Basílica de Majenci i Constantí (c. 315 dC). Roma.

L’època fonamental per a l’evolució de l’absis fou durant el Romànic (segles XI i XII) i el Gòtic (segles XII-XV), quan s’experimentaren la majoria de les solucions avui conegudes.

Absis exterior en la capçalera d’una església, amb absidioles als costats, adossades al transsepte. San Martín de Frómista, Palencia.

Absis exterior en la capçalera d’una església. Santa Maria de Ripoll, Lleida.

Absis interior d’una catedral, situat darrera de l’altar i envoltat per una girola.

Fonts:

Wikipedia.

Vikipèdia.

Diccionario de Arte, de Biblioteca de Consulta Larousse.

Històries d’art de Vicens Vives, SM, Santillana, Anaya...