GE UD 08. Geografia humana. Illes Balears.

            GE UD 08. GEOGRAFIA HUMANA. ILLES BALEARS.

INTRODUCCIÓ A LA POBLACIÓ I EL POBLAMENT.

A causa de llur posició estratègica a la Mediterrània, les Balears han sofert nombroses dominacions, que aportaren diversos elements ètnics fins a arribar a predominar el tipus mediterrani de nissaga catalana.

La població ha crescut considerablement del 1900 ença, sobretot a Mallorca, on l’augment s’ha efectuat fonamentalment en funció del de Palma de Mallorca, la qual ha triplicat gairebé el nombre d’habitants, cosa que ha donat lloc a un fenomen de concentració. La població d’Eivissa, que després d’un notable increment s’havia estabilitzat des del 1940, ha experimentat des del 1960 un augment fortament lligat a l’activitat turística. Menorca, bé que en proporcions menors, ha tingut també un ritme de creixement major que en anys anteriors.

La densitat varia d’una illa a una altra. Mallorca, amb 156 hab/km², pot ésser considerada una illa ben poblada. Aquesta alta densitat contrasta amb les d’Eivissa (133 hab/km²) i de Menorca (91 hab/km²). Formentera presenta una densitat baixa, de només 52 h/km².

Darrerament la direcció de les migracions ha experimentat un canvi molt important. A Mallorca augmenta extraordinariament la immigració, i les altres illes, que tradicionalment foren terres d’emigrants, s’han convertit en receptores d’una immigració que prové del sud de la Península Ibèrica. Les migracions interinsulars són escasses, i es produeixen entre Mallorca i les altres illes. La immigració peninsular i de l’estranger és en relació directa amb les activitats turístiques, per lo que destaquen Mallorca i Eivissa sobre Menorca.

L’estructura de la població activa ha experimentat canvis profunds a causa del turisme, que ha provocat una hipertròfia del sector terciari a costa sobretot del primari, gràcies a la immigració procedent de la Península Ibèrica. El 1981 un 11,7% de la població activa realitzava activitats primàries (un 37,8% el 1960), un 30,5% a les secundàries (un 32,6% el 1960), i un 57,8% a les terciàries (un 29,6% el 1960). L’evolució posterior ha marcat encara més la baixa del primari i l’augment del terciari, baixant el 1996 del 5% el primari i pujant el terciari a més del 70% del total.

Les illes tenen un valor estratègic tant en relació amb les rutes comercials com des del punt de vista militar. Les successives ocupacions tingueren com a fi la destrucció de la pirateria o bé tenir una base des d’on poder piratejar amb menys risc i més avantatge, a causa de la situació del arxipèlag, que havia de supeditar a la funció militar una gran part de les seves activitats econòmiques. A Mallorca, llevat de Palma i els recents nuclis turístics, els nuclis urbans resten allunyats de la costa i les terres pròximes a la mar no són conreades.

Paradoxalment, mentre no desaparegué el perill dels corsaris (1830) les illes visqueren llargs períodes d’esquena a la mar. La servitud de les ciutats i dels pobles emmurallats, com Palma de Mallorca, Alcúdia o Santanyí, en dificultaren l’evolució normal i fins i tot portaren la despoblació, com és el cas d’Alcúdia a la fi del segle XVIII o de Formentera entre 1400 y 1700. Les deficients comunicacions amb les terres continentals determinaren llur autoabastament i condicionaren els conreus i una menestralia rudimentària.

El paisatge rural sofrí una autèntica evolució quan, a mitjan segle XIX, hom feu regulars les comunicacions marítimes, que permeteren la importació de productes bàsics (cereals) i la sortida d’altres productes (ametlles) de més rendiment. L’economia de les Balears és en funció directa de la suficiència i de la qualitat de les comunicacions; en llur desenvolupament històric hi ha un paralel·lisme eloqüent. La constant històrica de l’arxipèlag ha evolucionat des de la pirateria, el cors i el contraban cap a una altra activitat més legal, però tan lucrativa com aquelles: l’explotació del turisme.

LA POBLACIÓ.

L’heterogeneïtat del grup i els canvis temporals.

A causa de llur posició estratègica a la Mediterrània, les Balears han sofert nombroses dominacions, que aportaren diversos elements ètnics fins a arribar a predominar el tipus mediterrani de nissaga catalana.

Consumidors i treballadors: població i activitats econòmiques.

El procés demogràfic recent i els canvis estructurals que es produeixen en la població de les illes Balears són conseqüència directa del desenvolupament turístic.

Població de dret i població de fet.

El cens del 1991, fet amb data de l’1 de març, ens dóna una població de dret que, en el cas de Mallorca (568.187 habitants), no superava el llindar dels 600.000 habitants, que, segons Doumenge, és el llistó més enllà del qual desapareixen les insuficiències per satisfer plenament la demanda de béns i serveis que caracteritzen la insularitat. Això també passa a les altres illes: Menorca (64.412), Eivissa (72.231) i Formentera (4.316). El 1997 la població ja és de 760.000 habitants que es dupliquen l’estiu amb l’arribada de turistes estrangers i peninsulars. A més, augmenta constantment el nombre de residents estrangers permanents. El 1998 la població total de les illes és de 796.483 habitants, amb un augment de 36.104 (4,75%) respecte al 1996. Mallorca té 637.510, Eivissa 84.044, Menorca 69.070 i Formentera 5.859. Entre el 1991 i el 1998 Balears ha augmentat la població un 12,3%, el mayor augment d’Espanya (que va pujar un 2,52% fins als 39.852.651 hab.). Entre els municipis Palma ha pujat a 319.181, Calvià a 32.587, Eivissa a 31.582, Maó a 22.958, Ciutadella a 21.785.

Amb tot, la presència d’una població transeünt, formada fonamentalment per turistes, fa que la població de fet superi la de dret, amb un marge escàs en el moment de fer-se el cens, en temporada baixa (el 1 de març), però àmpliament en ple estiu. En efecte, si considerem una ocupació del 100% de la capacitat d’allotjament turístic, la població de fet experimenta uns augments notables, especialment a Eivissa (151%) i a Formentera (265%), però també a les altres illes, Mallorca (72%) i Menorca (95%).

És important assenyalar que, mentre que entre gener i març la població de dret significa més del 90% de la població de fet, en plena temporada turística aquella es redueix al 54,39% a Mallorca, el 50,68% a Menorca, el 38,89% a Eivissa i el 24,94% a Formentera.

Per aixó, podríem assimilar la població de dret amb la força de treball, i la població de fet amb la capacitat de consum. Així, la població de dret, a la qual referim els balanços demogràfics i les estructures de població, forma la part estable de la població de fet. I aquesta fluctua en funció del nombre de transeünts que formen la part variable de la població, la qual té un caràcter exclusivament consumidor.

La participació de la població resident i de la transeünt en el consum es pot valorar pels percentatges que representen les estades de cada una d’aquestes poblacions sobre el total d’estades produïdes a cada illa, el 1991.

Mallorca.Menorca. Pitiüses.

Estades de població de dret. 74,4%80,07%70,63%

Estades turístiques. 25,6%19,93%29,37%

S’infereix d’aquestes dades la menor importància relativa del turisme a Menorca.

La localització de la població: distribució per illes i municipis. Concentració i dispersió.
Abans del boom del turisme, mentre que a Mallorca i a Menorca predominava la població concentrada (el 1930, el 83% i el 79% de la població total, respectivament), a Eivissa i a Formentera ho feia la dispersa (el 1930, el 67% i el 89% de la població total, respectivament). Però les diferències entre les illes eren encara més grans; en efecte, mentre que a Mallorca la major part de la població concentrada vivia en els nuclis rurals (el 56%), a Menorca residia a les dues capitals insulars (el 54%). A Eivissa, la importància de la població dispersa contrastava amb l’existència d’un sol nucli urbà, Vila, on es concentrava el 24% de la població de l’illa, mentre que a Formentera gairebé tota la població vivia dispersa i els nuclis corresponien a unes poques cases situades entorn de les parròquies i del port.

A partir del 1940 i, sobretot, amb el desenvolupament del turisme, des del 1960 fins al 1991 la població, a més de créixer notablement, es va modificar pel que fa a la localització, i es generalitzà la disminució de la població dispersa, en termes absoluts (excepte a Mallorca) i relatius. La població concentrada va augmentar, en termes absoluts i relatius, a totes les illes; l’augment va ser espectacular a Eivissa (el 80% del total) i a Formentera (el 50% del total). A Mallorca, la concentració va ser protagonitzada per la capital, Palma, que arribà a reunir el 54% de la població de l’illa. A Menorca, els nuclis rurals van ser els que augmentaren més la seva població. A Eivissa, la capital i, sobretot, els altres nuclis, van experimentar un creixement insòlit: Vila arribà a concentrar el 38% de la població eivissenca i els altres nuclis, que el 1930 aplegaven el 6% de la població de l’illa, el 1991 en comprenien el 31%. El mateix fenomen es produí a Formentera.

A totes les illes va aparèixer un nou element de concentració de la població: les urbanitzacions, les quals, segons el cens del 1991, comprenien el 6% de la població de l’illa a Mallorca, el 3% a Menorca, l’11% a Eivissa i el 8% a Formentera.

El pes de les capitals i de la costa.

Les capitals, doncs, són els nuclis més importants: Palma té el 1996 el 52% de la població de l’illa. A Menorca, Maó i Ciutadella són menos importants, però junten el 66%. A Eivissa, Vila concentra el 41%.

A la costa, l’augment ha estat extraordinari, el que és especialment perceptible a Mallorca. A més del creixement de la capital, els antics nuclis costaners d’estiuejants han assumit la funció turística i han ampliat la seva àrea urbana, sense comptar els nous nuclis turístics o urbanitzacions. Tot això fa que la població resident a la costa arribi a ser important, tant en el seu conjunt com a determinats municipis. El 1991 vivien regularment a la costa 54.173 persones, que representaven el 32,3% del total de la població dels municipis costaners, quan, el 1960, eren tan sols 10.671 persones (que significaven el 9,5% de la població dels seus municipis). En alguns casos, com a Calvià, la població dels nuclis costaners representa el 70% de la població del municipi; a Capdepera aquesta proporció és del 59%; a Alcúdia, del 51%; a Son Servera, del 49%, etc. Aquest procés d’ocupació de la costa, que és conseqüència directa i indirecta del turisme, és especialment important a l’entorn de la badia de Palma, fins al punt que s’ha format una conurbació que comprèn la costa del municipi de Palma i la dels municipis veïns: Calvià i Llucmajor.

En tot cas, a l’actualitat, la rururbanització accelerada està canviant de mica en mica aquesta proporció, altra vegada cap als nuclis de l’interior (més tranquils).

Les densitats.

Les illes tenen unes altes densitats de població. La densitat varia d’una illa a una altra. En població de dret, Mallorca, amb 156 hab/km², pot ésser considerada una illa ben poblada. Aquesta alta densitat contrasta amb les d’Eivissa (133 hab/km²) i de Menorca (91 hab/km²). Formentera presenta una densitat baixa, de només 52 hab/km². Però les densitats de fet són molt majors: a l’agost del 1991 eren de 284 a Mallorca, 188 a Menorca, 344 a Eivissa i 210 a Formentera.

Ara bé, en aquestes densitats incideixen amb un pes prou important les poblacions de les capitals. Efectivament, si considerem les densitats insulars exceptuant la població i la superfície dels municipis de les capitals, queden 78% hab/km² a Mallorca, 53 a Menorca i 79 a Eivissa.

A Mallorca, a més de Palma -que, amb més de 1.490 hab/km², té unes densitats de tipus urbà-, les densitats més altes, superiors als 100 hab/km², se situen en una línia que va de Calvià a Alcúdia, en que s’arriben a a sobrepassar els 300 hab/km² a Inca i a Lloseta. Sóller, aïllada al nord de la serra de Tramuntana, arriba als 245 hab/km². Una altra sèrie de municipis amb densitats altes, però que no sobrepassen els 150 hab/km², s’estén des de Ses Salines fins a Capdepera, paralel·lament a les costes de llevant. En canvi, es registren densitats baixes, de menys de 50 hab/km², a les comarques de la Serra (Escorca té només 1,48 hab/km²) i del Pla.

A Menorca hi ha densitats superiors als 100 hab/km² als dos extrems de l’illa i als municipis de les capitals, Maó (amb el veí Es Castell) i Ciutadella. Al centre, Mercadal té tan sols 15 hab/km².

A Eivissa, deixant de banda Vila -que té la densitat més alta de les illes, amb 2.694 hab/km², per la seva extensió tan reduïda-, trobem densitat superiors als 100 hab/km² a Sant Antoni i a Santa Eulària, mentre que a Sant Joan de Labritja (amb els cims dels Amunts) la densitat és baixa (32 hab/km²).

Aquestes densitats, referides a la població de dret, augmenten espectacularment si tenim en compte la població de fet i el creixement temporal a l’estiu. Aleshores Mallorca i Eivissa pujen a l’entorn dels 300 hab/km² i Menorca al voltants dels 200.

L’EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ DE LES ILLES BALEARS.

Paradoxalment a la seva condició insular, mentre no desaparegué el perill dels corsaris (el 1830 amb la conquista francesa d’Alger) les illes visqueren llargs períodes d’esquena a la mar. La servitud de les ciutats i dels pobles emmurallats, com Palma de Mallorca, Alcúdia o Santanyí, en dificultaren l’evolució normal. Es veu, com fins al segle actual, Mallorca, llevat de Palma i els recents nuclis turístics, els nuclis urbans resten allunyats de la costa i les terres pròximes a la mar no són conreades.

L’evolució de la població abans del segle XIX és un objecte de difícil estudi, per la manca d’estadístiques fidedignes. Des del 1857 la situació millora molt, gràcies als censos.

Se diferencia, en tot cas, entre els estudis d’abans i després de 1857, data del primer cens relativament científic. El primer cens (1857) tenia molts d’errors, i per això se repetí el 1860, ja molt més acurat. Tenim després els censos de 1867, 1877, 1887, 1897 (hi havia una crisi econòmica per la guerra de Cuba, que comportà errors estadístics). Al segle XX tenim els de 1900, 1910..., de decenni en decenni fins 1981, 1986, 1991, etc. Els censos se fan l’1 de març posterior, per a evitar els errors derivats de comptar la població el Nadal. Els padrons intermitjos, cada cinc anys, són menos complets. A Balears tenim el problema afegit de que canvien les dates del cens (març i juny), el que varia força la proporció dels transeunts, ja que en plena temporada estival hi ha més d’1 milió de persones a Mallorca.

Els estudis se classifiquen en cinc grups: 1) Demografia prehistòrica. 2) Població musulmana. 3) Població medieval. 4) Població a l’Edat Moderna.5) Població contemporània.

L’evolució de la població a Europa (i Balears) durant l’Antic Règim presenta un model d’alta natalitat i alta mortalitat, amb un marge d’un 1% de mitja anual de creixement natural, però només creix realment a un 1 per mil, degut a la mortalitat extraordinària (fams, epidèmies). Els canvis de propietat rústica eren grossos després d’aquestes pestes. La primera peste coneguda fou el 1230 quan la mortaldat i la fam just després de la conquista provocaren una epidèmia. El 1348 arribà la famosa Pesta Negra (bubónica), provinent de Sicília, en la qual en 15 dies es feren 15.000 baixes (moria un 80% dels atacats); l’estudi del morabatí, seguint el mètode emprat per Sevillano Colom conclou que el màxim de població fou abans de la crisi de 1348 i que ja no es recuperà aquest màxim fins al segle XVIII.

La pesta es repetí sobretot el 1375 (el notari Salcet, parla d’una pesta amb 30.000 morts), 1383, 1402 (Eivissa), 1439-1440, 1467 (pesta de Sóller), 1475 (Sineu i Muro), 1493 (Inca i Muro), 1522 a Muro, 1552 amb 22.000 baixes, fins la final, el 1820 a Artà, Sant Llorenç i Son Servera, morint llavors la meitat de la població, però el cordó sanitari evità que s’estengués per Mallorca. Continuaren però altres epidèmies: el 1831 la pigota, rosa i escarlatina; el 1865 el còlera, terrible; el 1868 la rosa, pigota; el 1870 pesta groga; el 1918-1919 el grip, la darrera gran epidèmia moderna.

Aquesta mortalitat extraordinària es redueix amb els avenços de la medicina contra la pesta, el còlera, la febre groga, la malària, el tifus, la pigota (viruela), rosa (rubéola), etc. I així el creixement s’acosta a l’1% de mitja. A més disminueixen les causes de mortalitat ordinària (malalties normals, falta d’higiene i aliments). Les causes de la millora són els vestits de cotó (que són més fàcils de rentar que els de llana), els nous conreus (patata, maís), les vacunes de la pigota i altres malalties, etc. El 1880 l’esperança de vida era només de 27 anys a Mallorca i el 1900 ja era de 35, per fregar el 1997 els 80 anys. Al segle XX les malalties exògenes quasi desapareixen i resten les endògenes (càncer, cor, pulmons).

Des de la segona meitat del segle XIX l’esperança de vida augmenta molt. Disminueix la mortalitat infantil, el que augmenta la taxa de fecunditat quan arriben a la joventut i la taxa de natalitat tan alta perd la seva funció. Tot això provocà un augment fins al 15% del marge de creixement natural, lo que és inesperat, el que conlleva una migració forçosa cap les ciutats industrials i l’exterior. A la segona meitat del segle XIX, fins 1880, se va a Ciutat, i altres emigrants van a Algèria i l’estranger. Comença a practicar-se el control de naixements per a evitar l’excés, el que comporta un canvi en la piràmide d’edats, amb l’envelliment progressiu de la població insular. L’economia és una variable fonamental en aquests canvis demogràfics. La migració és de gent jove sense feina, amb alta fecunditat natural. Això té el seu contrast quan vingueren els immigrants del turisme als anys 1960, que rejoveniren la població.

Per a conèixer la població medieval i moderna, el morabatí és una font estadística molt apreciada: cada quatre anys pagaven una taxa els pares de família, però molt estaven exempts (sacerdots, militars, indigents). Tenim quatre dades, de 1329 a 1364, en les que se constata que perdia proporció la Ciutat, i hi havia una ruralització de Mallorca. Hi ha dues tesis:

1) Se perden funcions com la comercial (el privilegi papal de comerç amb els musulmans, amb esclaus, teixits, or...) al segle XIV.

2) La primera onada de pobladors es quedà a Ciutat, fins que al segle XIV passaren a la Part Forana, més higiènica (fins 1940 se naixia més i se vivia més anys a la Part Forana), que patia menys les pestes.

La Ciutat tenia molts d’anys més morts que naixements i se mantenia amb la immigració. Això no canviaria fins a l’extensió de l’aigua corrent a Palma (1932) i les reformes dels serveis urbans dels anys 1940-60.

El cens d’Aranda és de 1768. La primera estimació realmente fiable és de 1787, del cens de Floridablanca. 176.000 persones a Balears. 134.000 a Mallorca. 27.000 a Menorca. 13.000 a Eivissa. 1.000 o 2.000 a Formentera. Hi ha grans diferències entre les illes. Era una majoria rural. Palma tenia un poc més de 30.000 habitants, 1/4 del total. El sector primari a Mallorca era el 53% dels actius. El 80% de la Part Forana, el 5% de Ciutat. Els actius terciaris eren militars (34%), funcionaris (14%) i servei domèstic (14%), religiosos, comerciants. A Menorca el sector secundari, artesanal, té el 32% del total. A Eivissa el primari té el 91%, el terciari el 6% i el secundari només el 2% del total.

El segle XIX viu un continu creixement. El 1834 hi ha 216.000 habitants a Balears. A la dècada de 1870 no tenim xifres, però sabem que la prosperitat era notable. En els anys 1890 hi ha la crisi de la fil·loxera, que s’encadena amb la crisi de 1898.En tot cas, l’evolució és distinta a Palma i Part Forana.

La població de Mallorca ha crescut considerablement del 1900 ença, un augment que s’ha efectuat fonamentalment en funció del de Palma de Mallorca, la qual ha triplicat gairebé el nombre d’habitants, cosa que ha donat lloc a un fenomen de concentració. La població d’Eivissa, que després d’un notable increment s’havia estabilitzat des del 1940, ha experimentat des del 1960 un augment lligat fortament amb l’activitat turística. Menorca, bé que en proporcions menors, ha tingut també un ritme de creixement major des del 1960 que en anys anteriors.

Grans etapes contemporànies.

Després del llarg període (al menos desde l’Edat Mitjana fins 1870 aproximadament) d’un règim demogràfic antic, se distingeixen desde 1870 dues etapes, la preturística (1870-1955) i la turística (1955-fins avui).

L’evolució de la població a les illes Balears segueix de prop la dels canvis estructurals de les seves economies. Per tant, podríem distingir dues grans etapes: 1) la precapitalista o preturística, que va des del començament de la ruptura de l’autarquia o l’obertura dels mercats fins al 1955, 2) la turística, que dura des del 1955 fins a l’actualitat. Si a la primera etapa cada una de les illes va conservar els seus trets diferencials, a la segona el desenvolupament econòmic i social derivat del turisme ha tendit a unificar estructures i comportaments.

1. L’etapa preturística (1870-1955).

El règim demogràfic preturístic se caracteritzà per l’emigració, iniciada per motius econòmics, coincidint amb l’explosió demogràfica que suposà el descens de la mortalitat a partir del 1870 i la disminució de les mortalitats extraordinàries. Inclús la població insular baixà (un poc menys de 1.000 habitants) entre el 1887 i el 1900, degut a aquella forta emigració, de 28.000 persones, que superà un creixement natural de 27.000.

Podríem situar l’origen de la primera etapa en el començament de les línies regulars de vapors entre les illes i la Península (Barcelona), fet que s’esdevingué a Mallorca el 1837, a Menorca el 1854 i a Eivissa el 1885. Aquestes línies començaren a trencar definitivament l’autarquia de les illes i possibilitaren llur apertura exterior. A aquestes diferències cronològiques s’afegeixen unes diferències estructurals importants entre les illes, ja ben clares a finals del segle XVIII, que coneixem a través del cens de Floridablanca (1786-1787).

A Mallorca, durant la major part del segle XIX, les diferències entre la Ciutat de Palma (el 25% de la població de Mallorca) i la Part Forana (el 75%), eren clares: mentre que a Ciutat els actius terciaris (fonamentalmente militars i personal de servei) eren els 81% dels actius, a la Part Forana el 81% eren actius del sector primari. Menorca, que s’havia obert al comerç exterior durant la dominació britànica, heredà d’aquesta unes activitats industrials i artesanals que ocupaven el 32% de la població, mentre que a Mallorca ocupaven només el 13% i a les Pitiüses tan sols el 2% del total. A les Pitiüses dominava força una economia primària, en que aquest sector ocupava el 91% dels actius.

En aquesta etapa es produí la transició d’un règim demogràfic antic (amb altes natalitats i mortalitats, amb l’existència de mortalitats extraordinàries i amb un creixement natural lent) al de la modernitat, que culminà el 1940, en que es va produir un trencament d’aquest procés demogràfic, per entrar en un estancament del qual la població de les illes no va sortir fins 1955 (amb el començament de la segona etapa, gràcies al turisme). Aquesta etapa preturística està caracteritzada per una disminució progressiva de la natalitat i la mortalitat, i per l’emigració; com a conseqüència, la població de fet estava per davall de la població de dret.

A Mallorca contrasta l’evolució de la població de la Ciutat i la de la Part Forana, malgrat que totes dues formen una part d’un procés únic, en que tenen papers diferents.

A la Part Forana l’evolució de la població va ser lenta i fluctuant, malgrat que el seu creixement natural solia ser elevat, com a conseqüència d’una natalitat alta i una mortalitat baixa. Fins al 1940, a la Part Forana es neix més i es mor menys que a la Ciutat, però una emigració forta i continuada reduí el creixement real. Especialment important va ser l’emigració que es produí entre el 1887 i el 1910, com també la de l’etapa 1950-1955, que van fer disminuir la xifra absoluta d’efectius. Si bé aquestes grans emigracions es dirigien, en bona part, cap fora de Mallorca, hi hagué un flux permanent cap a la Ciutat. La Ciutat va ser així la que augmentà a un ritme més elevat, malgrat el seu molt feble creixement natural, degut a les desfavorables condicions de vida urbanes. Es neixia menys i es moria més que a la Part Forana, però venia gent de fora, tant de la Part Forana com de la Península, així esdevingué entre el 1930 i el 1950. D’aquesta manera, hi hagué un doble procés d’envelliment de la població forana i de rejoveniment de la ciutadana, fins al punt que, a partir de 1940, a la Ciutat es va néixer més i es va morir menys que a la Part Forana i aquesta entrà en una decadència de la qual no sortí fins després del 1960, amb el desenvolupament del turisme.

Menorca, en aquesta etapa preturística sofrí un creixement moderat entre el 1877 i 1910 (passà de 34.173 a 42.082 habitants), i llavors s’estabilitzà fins al 1965. El creixement fou molt petit entre el 1930 i el 1960. Menorca era l’illa amb un règim demogràfic més modern: tenia les més baixes taxes de natalitat i mortalitat. Sofria una forta i permanent emigració.

A les Pitiüses, la població va augmentar de manera irregular entre el 1860 i el 1950 (de 23.492 a 38.154 habitants). Un creixement molt petit entre el 1877 i el 1900, molt gran al 1900-1930 i gran al 1930-1960. Aquest augment va ser degut a un fort creixement natural, basat en una natalitat alta (la major de les illes), que compensava la forta emigració. Aquesta era prou important i es va mantenir fins al 1960, excepte entre el 1920 i el 1940.

En suma, la població de les Balears s’incrementa progressivament al període 1877-1960, amb tres etapes. Però els creixements foren prou diferenciats entre les illes, més gran a a Mallorca que a Menorca i les Pitiüses:

1877-1900: un creixement notable, del 7,8 per mil. Total 1900: 316.303, amb densitat de 63,4 hab/km2, superior als 37,2% d’Espanya.

1900-1930: un creixement del 17,8 per mil. Total 1930: 375.199.

1930-1960: un augment encara més gran, del 24,2 per mil. Total 1960: 441,732.

1960-2008: el creixement natural ha baixat, però el real s’ha incrementat per la immigració. Total 2008: 1.072.844.

L’emigració contribuí a la disminució de la natalitat i al procés d’envelliment de la població insular i, a més, mantingué la població de fet per sota de la població de dret, fins 1930 a Menorca, 1940 a Mallorca i 1960 a les Pitiüses.

El 1900, a les illes, la natalitat estava per sobre el 30%. i la mortalitat per sobre el 20% de mitja, per a baixar el 1950 la natalitat al 15-16% (la meitat) i la mortalitat al 11%. (també la meitat), amb un règim demogràfic de transició.

2. L’etapa turística.

El gran canvi del procés demogràfic es produí a partir del 1955 i definitivament després del 1960, relacionat amb la immigració generada per l’oferta de treball de les activitats lligades al turisme. Un règim d’emigració fou substituït de sobte per un d’immigració. Entre el 1955 i el 1975, la immigració protagonitzà el creixement demogràfic, no sols pels seus efectius, sinó també perquè va contribuir a un redreçament de la natalitat (per sobre del 20%.), a un increment important del creixement natural, que se dobla (sobre el 10%.) i un rejoveniment. La Ciutat va ser la beneficiària principal d’aquesta immigració, que en va accelerar el creixement, fins al punt que ultrapassà els 200.000 habitants entre 1965 i 1970, quan arribà a superar el 50% de la població mallorquina (fins a un màxim del 54% el 1981). Peró també la Part Forana es beneficià d’aquest procés, mitjançant el desenvolupament dels nuclis turístics de la costa i la terciarització generalitzada de la seva economia.

La crisi econòmica del 1973 va alentir el ritme de creixement demogràfic, tant pel que fa al creixement natural, que disminuí a causa de la natalitat, com pel que fa a la immigració. Però l’aspecte més important és la redistribució territorial d’aquest creixement alentit. Mentre que els saldos migratoris positius es van donar a la Part Forana, i en feren augmentar els efectius, el creixement de la població a Ciutat es frenà, fins al punt que, a partir del 1981, la població de Palma, per primera vegada en llur història recent, va donar saldos migratoris negatius, a la vegada que disminuïa (molt lleugerament) el seu pes relatiu en el conjunt de Mallorca (el 53,32% el 1991, el 52% el 1996). En realitat, el que ha passat és que, a partir de 1981, han desaparegut les diferències funcionals que distingien la Ciutat de la Part Forana, i totes dues es fonen en un sol tipus d’espai, fins al punt de que la població urbana, abans limitada a Palma, passa els seus límits municipals i s’estén a la resta de l’illa, tant per la costa com cap a l’interior, sobretot als municipis veïns, en un procés general de rururbanització.

Per la seva banda, la població de Menorca, després de 1965, inicià la lenta superació de llur anterior estancament, amb un creixement semblant al de les altres illes, però amb unes taxes lleugerament més baixes. El fet que es tracta d’una població relativament petita -que acull una població militar variable- i que l’economia menorquina depèn d’una indústria que ha passat per moments bons i crítics, alternativament, pot explicar aquesta particular ecolució demogràfica, en la qual cal destacar la precocitat en els comportaments i l’escassa importància de les mortaldats extraordinàries.

A les Pitiüses, a partir de 1960 la població inicià un procés espectacular de creixement, basat en la immigració i l’augment de la natalitat. Això fou degut a l’immens creixement turístic. La població arribà el 1991 als 76.547 habitants (el doble que el 1960). Cal destacar que el creixement màxim es produí entre el 1975 i el 1980, en que s’arribà a una taxa anual del 42% i el 30% corresponia al saldo migratori. A partir del 1981 el creixement es frenà, tot i que va continuar essent elevat.

Factors i elements: la natalitat, la mortalitat i el creixement natural.

En demografia els factors positius són la immigració i els naixements, i els factors negatius són l’emigració i les morts. Les estadístiques de migracions estan devaluades per la mala mesura dels migrants. Creixement natural i saldo migratori conformen el creixement real, de manera que la diferència entre el natural i el real permet descobrir el saldo migratori.

La natalitat a Mallorca: a Palma, el 1870 ja era inferior al 30% mentre que a la Part Forana va ser superior a aquesta xifra fins al 1890. A Menorca, la taxa baixà del 30% després del 1880. A les Pitiüses tardà en baixar del 30% fins al 1910.

Els naixements renoven la piràmide d’edats. Les societats d’alta natalitat i alta mortalitat tenen piràmides triangulars. Les de baixa mortalitat són més amples.

Les malalties infeccioses afecten a totes les edats, mentre que les endògenes afecten sobretot a les edats majors.

A Palma, l’Eixample i el dic de l’Oest donen molta feina i això explica la immigració a Ciutat, sobretot després de 1939, àdhuc en la situació de pobresa de la posguerra. La sobremortalitat s’explica en part per la comptabilització dels morts en la guerra civil, amb expedients de mort dels desapareguts. Fins 1980 Palma (i en part els nuclis turístics de la costa) rep casi tota la immigració. Des del 1981 és molt forta la reducció del creixement natural, igual que el saldo migratori inclús canvia a negatiu. A Palma també es redueix la distància entre natalitat i mortalitat, reduint-se el creixement natural, fins 1940, que augmenta enormement la natalitat i creix naturalment, fins reduir-se de nou als anys 80. Palma té unes piràmides semblants. Hi ha un fluxe de dones cap a Palma, pel treball domèstic. Des del 1930 hi ha una forta baixada de la natalitat, fins el 1955. Entre 1960 i 1990 s’adverteix com la natalitat, comença al 20%, passa al 28% el 1971, per baixar al 12% el 1990. La mortalitat ha estat, amb petits altibaixos, molt prop del 10% de mitja tot el període.

A la Part Forana, el creixement absolut és negatiu en 1887-1900 (per la crisi de la fil·loxera) i 1940-1955 (la difícil posguerra). Els saldos migratoris expliquen el baix creixement absolut, perquè el creixement natural era important fins 1930. El 1930 era un any de crisi econòmica, però d’òptim moment agrari pels nous conreus d’ametllers i patates, els regadius que de 5.000 hectàrees el 1860 passaren a 12.000 hectàrees el 1960, i les millores tècniques. La Guerra Civil trasbalsà tota la situació econòmica i la població rural emigra els anys 40. Les recollidores d’ametlles desapareixen cap el 1950-1955 i les substitueixen els gitanos i els temporers peninsulars, i la mecanització eliminà molts de llocs de feina agrària. El 1955-1960 hi ha un petit augment de la població, i ja des dels anys 60 hi ha grans creixements absoluts, deguts a la immigració. Té un comportament molt diferent al de Palma fins 1981, com a efecte del turisme i la decadència de l’agricultura. Des d’ençà els comportaments s’aproximen per la rururbanització. Marratxí, Llucmajor i Calvià reben contingents de ciutadans. La natalitat i mortalitat tenen canvis molt acusats a la Part Forana, pero segueixen una semblant evolució, cap a la disminució. Al segle XIX té més natalitat i menos mortalitat que a Palma, fins la crisi del 1940. Hi ha grans talls, importants com la guerra civil, per lo que el creixement natural no és gran. Els anys 60 i 70 tenen un gran increment, pel turisme.

Hi ha una gran transformació de la població activa, de la primària al terciari. Augmenta la població activa mentre augmentava la productivitat, fins a la mecanització, que no és general, doncs no és eficaç en zones de pendents superiors al 12%, per lo qual no podríen entrar els tractors. S’abandonen les antigues marjades del segle XIX i anteriors que es conreaven gràcies a la mà d’obra manual. En suma, Palma i Part Forana convergeixen en la seva conducta demogràfica. A Mallorca, destaca Calvià amb la formidable immigració i una alta natalitat relativa (junt a Son Servera). Calvià té un augment extraordinari de la població i un rejoveniment, per la immigració, el que li converteix en un model de nucli turístic. La mortalitat és molt elevada al Pla, en una línia de nord-sud. El saldo migratori negatiu és a uns pocs municipis marginals. La major part del creixement absolut és per la immigració, que a més se concentra a alguns municipis (Calvià i altres destins turístics i en torn de Palma). A Pollença baixa per causes naturals pero es recupera per la immigració. Creix més la Part Forana que Palma, però sobretot a la costa turística.

Menorca és molt distinta, s’aproxima al de Part Forana. El període 1887-1900 fou de crisi demogràfica (i emigració). La indústria era molt forta relativament i pateix la crisi (una empresa textil, la del teixit “maó”, tancà amb 500 obrers). Altres crisis són als períodes 1920-1930, 1940-1950 i 1955-1960. Des del 1960 hi ha un fort augment natural (menor des del 1975) i del saldo migratori. L’evolució és deu a la indústria i el turisme. Menorca té una natalitat i mortalitat en descens, amb un creixement natural moderat, fins a la crisi dels 40 i 50, i l’augment dels 60 i 70. És una illa culta i industrial. A Menorca el saldo migratori és positiu, excepte a Ciutadella. Creix molt Mercadal i Es Castell (en realitat com un barri de Maó). Darrerament la natalitat ha baixat i la mortalitat s’ha mantingut. Una petita onada d’immigració comença als anys 60. Menorca i Eivissa, al 1965, i al tenir menos població absoluta evidencien més bots, per la immigració del turisme.

Les Pitiüses tenen enormes diferències temporals. Hi ha, fins 1940, una gran emigració que redueix casi al mínim el creixement absolut. El període 1930-1950 té el guany de la guarnició militar. Hi ha una enorme baixada el 1950-1955. Des del 1960 creix de forma increïblement alta, per a moderar-se des del 1981. A les Pitiüses hi ha una gran natalitat, el que provoca un creixement doble del de Menorca, fins la crisi del 1940, per a tornar a pujar amb el boom del turisme i la millora sanitària de l’hospital de Can Mises.

És una illa agrícola i se sembla més a la Part Forana de Mallorca.A les Pitiüses, Vila baixa llur població (per l’emigració al extraradi, malgrat l’alta natalitat), però la seva àrea puja molt al vesar-se als municipis veïns, en un continuum urbà. Sant Josep (sud) i Santa Eulàlia (nord) pujen molt per la migració. Eivissa sempre ha tingut molt baixa mortalitat. El balanç demogràfic de les Pitiüses, amb forta immigració als anys 60 i posterior (després del 1980) reducció, com la de la natalitat. Inclús el major augment de la immigració és del 1975-1980 (a no ser un error estadístic). Hi ha una forta immigració, el que provoca problemes d’integració social.

Les migracions.

Les illes han viscut dues grans èpoques migratòries, una d’emigració, fins la meitat del segle XX, i una d’immigració, desde llavors.

El corrent migratori fou particularmente intens al període 1880-1910, amb dos grans fluxes propers a l’inici (de Sóller a França, de Menorca a Algèria) i un gran fluxe llunyà, més tardà: Amèrica. Fou la gran crisi rural del món mediterrani a finals del segle XIX la que forçà l’emigració. Els roters conreaven les pitjors terres de la serra, fins arribar a la sobreexplotació i com ja no hi havia possibilitats de seguir creixent el proletariat rural, era forçós emigrar. Amèrica serà el destí generalitzat; molta gent mai guanyà allà el que pensava i tornà pobre o es va quedar per sempre. Tan sols els menos d’emigrants feren diners i quedaren rics allà o tornaren a les illes.

Hi havia un descens de la mortalitat, el que donava una sobrepoblació: Llucmajor, cap 1870-80, ja tenia control de la natalitat. La mortalitat infantil era encara molt greu, per les malalties infeccioses (1865, el còlera; 1888, altre epidèmies). Però aquestes es redueixen desde llavors i la grip de 1919 és una excepció.

En sentit contrari, la immigració comença el 1955, a Mallorca i les Pitiüses, més tard a Menorca, poc a poc, fins ser esclatant des del 1965. El turisme puja el 18% anual durant tretze anys i això comporta una necessitat de mà d’obra, que ve del camp mallorquí -la meitat del actius agraris amb menos de 50 anys- i sobretot de la Península. La disminució de la població agrària es deu a que a mesura que es jubilen no són subsituïts per noves generacions. De la Península vénen sobretot murcians i andalusos, que se localitzen a Palma i a les ciutats costeres. És una població immigrant jove, amb costums d’alta natalitat (que s’atura algo des del 1973) i la majoria se casa entre ells, i altres en matrimonis mixtes. Hi havia un evident xoc de classes socials, de cultures i llengües, entre mallorquins i forasters, en un procés del que falten més estudis sociològics i culturals. Més de la meitat del creixement absolut de la població insular es deu a la immigració.

El 1973 arriba l’atur, sense possibilitat d’emigrar. És sobretot un atur estacional, en l’hivern, i minvat per l’economia submergida. Els saldos migratoris es redueixen. Mallorca baixa a un saldo migratori de 2.000 persones al quinqueni 1985-1990. No vénen immigrants pobres, sinó gent més preparada, més major, sense una natalitat superior, amb baixa nupcialitat i fecunditat. Ara n’hi ha un creixement natural 0. Mentre que a Palma la població baixa, al Pla hi ha saldos migratoris positius. La Part Forana és rururbanitzada amb gent de Palma, o inclús gent que va a treballar a la costa i després, quan millora llur situació torna al poble (gràcies en part a l’herència de les cases i els solars).

Últimament la direcció de les migracions ha experimentat un canvi molt important. A Mallorca augmenta extraordinariament la immigració, i les altres illes, que tradicionalment foren terres d’emigrants, s’han convertit en receptores d’una immigració que prové del sud de la Península Ibèrica. Les migracions interinsulars són escasses, i es produeixen entre Mallorca i les altres illes. La immigració peninsular i de l’estranger és en relació directa amb les activitats turístiques, i destaquen Mallorca i Eivissa per sobre Menorca.

La localització del creixement demogràfic.

El major creixement demogràfic se concentra a les costes, aprop dels nuclis turístics.

Evolució de la proporció de població concentrada.

A les illes, el creixement de població es produeix als nuclis urbans, on se concentra en xifres absolutes i relatives. Formentera

1887. Mallorca 81,6% Menorca 82,6% Eivissa 27,1% Formentera 7,1%.

1930. Mallorca 83,6% Menorca 79,2% Eivissa 32,9% Formentera10,5%.

1991. Mallorca 95,3% Menorca 86,6% Eivissa 80,3% Formentera50,1%.

Evolució de la població de Palma (1900-2011).

El gran boom urbà és entre 1930 i 1991, sobretot des del creixement turístic, especialment a Eivissa.S’ha de diferenciar població concentrada i dispersa (a la ruralia), gràcies als transports i el treball urbà. Inclús la població dispersa ha canviat la seva naturalesa, amb molts d’habitants que tenen treballs urbans o són jubilats, gràcies a la rururbanització. Se diu que la població agrària real (la que treballa i viu només del sector primari) de Mallorca és menor dels 2.000 habitants.

Augmenta el nombre de nuclis diferenciats; hi ha una major xarxa urbana, sobretot a la costa (més de 50.000 habitants).

COMPOSICIÓ I ESTRUCTURA DE LA POBLACIÓ BALEAR:

Aquest capítol estudia l’estructura per sexes, edats, orígens i sectors d’activitats.

L’estructura per sexes i edats: les piràmides.

Les estadístiques balears són encara incompletes. Les estadístiques des del 1860 donen les piràmides de les Balears, però estan molt marcades per les dades de Mallorca, mentre que són molt distintes entre si les de Menorca i Eivissa, perquè corresponen a societats distintes. 1860 i 1887 estan a nivell municipal, però la següent és la de 1965. La de 1970 és la de Mallorca, a partir dels estudis de Barceló (1965) i Quintana (1970). En canvi, 1981, 1986 i 1991 tenen xifres ja oficials.

Els segments joves i vells tenen demandes específiques. El 1991 n’hi ha molts de vells (>14%, el doble de 1900) i s’ha reduït la proporció de joves, baixant del 30% el 1900 al 19% el 1991 a Balears. Hi havia el 1900 quatre joves per cada vell, i el 1991 només 2,4 joves per vells, el que posa en perill el sistema financer de pensions. L’emigració redueix el nombre de joves i de naixements des de la crisi de la fil·loxera (1887 i ss.). La presència d’una guarnició militar ha augmentat molt d’anys la proporció de joves de 20-25 anys. Els censos estaven mancats d’exactitud. Els homes sabien l’any (la quinta militar), les dones redondejaven a anys acabats en 0. Des dels 1930 ja es veu que la piràmide ja no és triangular: baixa la natalitat per la guerra civil (una generació buida), a més de la guarnició militar. Des del 1950 l’aplicació d’antibiòtics (descoberts en la II Guerra Mundial) redueix la mortalitat. Augmenten els grups a partir de 20 anys per la immigració vinguda pel turisme. Això dóna un augment posterior de la natalitat. El 1973 la crisi aturarà després la gran natalitat, que se denota el 1981 i continua, en un procés d’envelliment.

Fins al començament del fenomen turístic, la població experimentà un procés d’envelliment, pel descens de la natalitat i per l’emigració dels més joves. Però, amb el turisme, els importants contingents d’immigrants i la recuperació de la natalitat van rejovenir la població, fins a la crisi del 1973. Aleshores s’inicià una altra davallada de la natalitat, que no fou compensada per la immigració i que provocà un nou procés d’envelliment. L’estrangulament a la base de les piràmides del 1991 ho posa de manifest. Aquest procés va ser especialment intens a la Part Forana de Mallorca, i menys a les Pitiüses, que van conservar un cert grau de rejoveniment.

La relació d’homes-dones en la població activa, cap 1996, és aproximadament de dos terços d’homes i un terç de dones, el que és un percentatge prou equivalent al de les societats avençades i representa una gran millora respecte al passat.

L’origen dels habitants. El creixement absolut i les migracions.

Un dels esdeveniments demogràfics més importants, per la seva trascendència social i cultural, és el canvi en la composició de la població segons el seu origen. La immigració ha fet augmentar el pes relatiu dels nascuts fora de les illes Balears, que és especialment elevat a les Pitiüses i molt menys important a Menorca. A causa de l’edat dels immigrants, aquests tenen un pes relatiu molt important en determinats grups d’edat, com ara els compresos entre els 25 i els 50 anys. Però el que és difícil de comptabilitzar és el pes demogràfic dels fills d’aquests immigrants nascuts a les illes, els primers dels quals ja han fet 35 anys, i per tant han ingressat en la vida econòmica i social insulars. Una estimació aproximada dóna que els fills de pares immigrants són el 40% dels joves i els fills d’insulars el 32%, mentre que el 28% serien fills de matrimonis mixtos.

Els residents estrangers.

Els residents estrangers a Balears el 1996 eran 31.068 (30.079 segons l’Anuario Estadístico de Extranjeros, un 4,3% del total de residents, quan la mitja espanyola és el 1,3%). D’Europa hi ha 24.337, Amèrica 3.240, Àfrica 2.218, Asia 1.202, Oceania 59, apàtrides 12. Per països destaquen: Gran Bretanya 8.299, Alemanya 7.450, Itàlia 1.181, Holanda 1.154. De fora d’Europa estan: Marroc 1.688 i Algèria només 175. Argentina 905, EUA 406. La presència de grans grups d’estrangers, fonamentalmente alemanys i anglesos, està provocant als anys 90 una forta polèmica, sobretot a la Part Forana, doncs s’acusa als estrangers se canviar l’ús del sòl d’agrari a residencial, de tancar el lliu pas tradicional per les finques i d’ignorar la llengua i costums autòctones. A alguns municipis ocupen una part significativa del sòl rústic. El 15% del territori insular està en mans estrangeres, sobretot alemanyes. Hi havia 50.000 propietats estrangeres a Mallorca, amb Artà amb més del 25% del sòl rústic en màns estrangeres, la majoria de jubilats i professionals d’alta capacitat econòmica. Per contra, és evident que el turisme residencial manté unes despeses més continues al llarg del temps, sense l’estacionalitat i les crisis del turisme d’hotel. En quant al problema de la integració, cal distingir entre els vells que no s’integren per dificultat idiomàtica i els joves que sí ho fan en una gran majoria.

La població segons la seva activitat. Composició sectorial de la població activa.

L’immens canvi sectorial se produí entre 1970 i 1991 a les illes, per la terciarització de l’economia. L’estructura de la població activa ha experimentat canvis profunds a causa del turisme, que ha provocat una hipertròfia del sector terciari a costa sobretot del primari i de la immigració procedent de la Península Ibèrica. Hi ha una gran pèrdua absoluta i relativa de població primària i un relatiu descens de la industrial. La causa principal d’aquesta disminució ha estat la manca de reposició, per part dels joves, de les generacions que s’estingeixen per motius d’edat (jubilació o mort). La terciarització de l’ocupació afecta a tots els municipis de les illes, inclosos els del Pla de Mallorca, que han mantingut fins fa poc el seu caràcter rural.

El 1981 un 11,7 de la població activa realitzava activitats primàries (un 37,8% el 1960), un 30,5% a les secundàries (un 32,6% el 1960), i un 57,8% a les terciàries (un 29,6% el 1960). L’evolució posterior ha marcat la baixa del primari i l’augment del terciari, baixant el 1996 del 5% el primari i pujant el terciari del 70%.

L’atur havia estat gairebé inexistent, abans per l’emigració i després del 1960 pel boom turístic, però aparegué desde la crisi del 1973, arribant el 1987 al 14,1% de la població activa, amb una forta estacionalitat turística.

L’atur espanyol erael febrer de 1997 del 14,1% i Balears destacava per ser la segona amb més baix percentatge, un 10,69%, darrera de Catalunya (10,25%), afectant a 33.910 persones, que baixen força per sota dels 30.000 en l’estiu.

Piràmides de Balears desde 1965 de població activa i no activa, i les sectorials.

El turisme i les activitats associades augmentaren el nombre de llocs de treball a les illes, de 197.000 el 1960 a 311.000 el 1987, un increment del 67,8% (dos terços).

Un estudi sobre una mostra del 5% del cens del 1965 ens exposa una població de fet, en la que no hi havia d’atur, amb molts més homes que dones. Moltes de les dones fadrines feien feina, i sobre els 30-40 anys hi havia menos dones ocupades, degut a les responsabilitats familiars, per a augmentar als 50 anys, quan ja no tenien família, fins a la jubilació. Hi havia molt de treball subterrani (treball domèstic sobretot). Pollença era un cas als anys 50-60 d’augment fort de població activa, al passar elles de dir que eren amas de casa a ser pageses, quan en realitat feien el mateix (el motiu era l’avantatge de la cotització i la pensió de la Seguretat Social).

El 1991, amb xifres oficials, distingim no actius, actius, ocupats i aturats. Hi ha molts d’aturats que realment treballen en l’economia submergida, així com jubilats que continúen treballant. Apareixen molts d’aturats, molt d’ells conjunturals, doncs l’1 de març té un alt atur hivernal. La majoria són joves (20-35 anys), amb 50% dels aturats, molts en recerca de la primera feina. Hi ha més dones aturades que homes aturats, malgrat que augmenta el nombre de dones actives -sobre tot al terciari-. La gran majoria de les dones no abandonen la feina al casar-se.

El sector primari des del 1965 al 1991 va disminuir notablement. Veiem al cens agricultors i pescadors, que poden ser actius (amb aturats) i actius-ocupats. Des del 1955 disminueix el sector primari, i sobretot des del 1965. És molt important a Eivissa i envelleix constantment, perquè els joves treballen al turisme. El 1991 no hi havia gairebé de joves al sector primari.

El sector secundari és més simple i té menos canvis aparents, perquè els canvis són interns: se passa d’una activitat a altra, però el pes del sector es manté. El tèxtil, sabates i mobles disminueixen en favor de la construcció, energia... Menorca es manté molt bé entre el 1965 i 1991: orfebreria, bijuteria, sabates, formatge, construcció... Moltes dones fan feina a Menorca, i molt poques a Eivissa (construcció, desalinitzadora). A Palma es manté la indústria, amb molt poques dones, mentre que hi ha més dones a la Part Forana. Són fàbriques de materials de construcció, fusta, elements metàl·lics, sabates, energia...

El sector terciari és el de major augment, fins a ser predominant a tot arreu. Passa del 1/3 del 1965 a més del 70% el 1991. Hi ha moltes dones al terciari.

MALLORCA.

Poblament i població.

La seva situació estratègica n’ha fet un lloc de poblament molt reculat. Les primeres restes de l’home mallorquí són datades de 6.000 anys. Hom calcula que fins la romanització (123 aC), l’illa tingué una població d’uns 10.000 habitants. Els emplaçaments humans defugien sempre la costa, molt poc segura, i foren les talaies naturals de la serra de Tramuntana els primers u més duradors fogars de poblament. Amb la pau romana aparegueren els primers emplaçaments costaners (Palma i Pollentia), els quals, especialment el primer, perduraren per influència de la civilització urbana dels àrabs i la mercantil del catalans. Al començament del segle XIV Mallorca tenia uns 60.000 habitants, un 40% dels quals era concentrat a Palma, però d’aleshores ençà s’inicià una davallada per causa de les epidèmies periòdiques (1348, 1375, 1384, 1467, 1475, 1504, 1600, 1648, etc.) i de la crisi econòmica i política general de la corona, que posaren fi al comerç mediterrani. Fins a la fi del segle XVI no fou superada aquella xifra de població, i fins ben entrat el segle XX no tornà a assolir-se aquella proporció urbana a Palma. A la dependència comercial i l’abandonament de les costes seguí la migradesa agrícola, que produí fams cícliques, que no aturaren, però, el creixement demogràfic: així, de 58.000 habitants el 1573 hom passà a 99.191 el 1668 i a 119.620 el 1750. D’aleshores ençà, al creixement demogràfic se suma l’econòmic, interromput només per les pauses polítiques, i fou més notable a partir del segon terç del segle XIX. El 1857 hi havia 203.993 habitants,i el 1900 ja eren 248.259 habitants,en plena crisi econòmica per causa de la fil·loxera i de la fi del comerç amb les Antilles, motius que provocaren una forta emigració. Des del principi del segle XX la població ha crescut amb un ritme irregular, especialment elevat entre 1920-1940 i 1960-1970. Durant el període 1970-1981 augmentà el 21,9%. El ritme decreixement es mantingué fins 1974, i d’aleshores ençà, i a causa de la crisi econòmica disminuí la immigració i la natalitat. El 1986 hi havia 620.890 habitants.

La densitat de la població el 1986 era de 170 hab/km², però, sense comptar Palma, aquesta xifra baixa a la meitat (87 hab/km²) i la seva distribució és irregular. Superen aquesta xifra mitjana només 17 municipis, que representen el 24,9% de la població total; se situen al llarg de l’eix viari Palma-Alcúdia, a l’enclavament de Sóller i a l’E i NE de l’illa. Per contra, 7 municipis de la serra de Tramuntana, que sumen el 0,7% de la població total, posseïen les densitats més baixes, per sota de 35 hab/km², i menys dens és Escorca, amb 2 hab/km². El fet més important en la distribució de la població és el pes creixent de Palma dins el conjunt de l’illa; Palma, que el 1900 representava el 25,7% de la població total, el 1981 ja aplegava el 54,2%, tot i que el 1986 (321.112 habitants) havia baixat al 51,7%. Més que d’un forta urbanització cal parlar de macrocefàlia de la capital, ja que Manacor és la segona població, amb 25.646 habitants. El creixement de la població, molt localitzat a la capital i als municipis turístics, puix que una bona part dels municipis mallorquins són en regressió demogràfica, és degut especialment al corrent immigratori i a l’increment del creixement natural a conseqüència de l’augment de la natalitat. En el període 1960-1975 la immigració ha suposat les dues terceres parts del creixement absolut. Però la crisi del 1973 ha incidit negativament en el procés demogràfic en frenar notablement aquesta immigració i reduir espectacularment la natalitat, tendència que segueix el 1986. La població immigrada procedeix majoritàriament d’Andalusia, Castella-La Manxa, Catalunya, Múrcia i País Valencià, i és situada sobretot al sector turístic, de serveis i de la construcció, especialment a Palma. Les conseqüències socials del problema immigratori s’agreugen a l’estiu, amb la immigració provocada pel treball estacional i pel corrent turístic. El 1970 la població activa era del 38,8% i es distribuïa de la següent manera: el 16,58% al sector primari, el 32,55% al secundari i el 50,87% al terciari. La tendència actual, com a conseqüència d’una economia basada en el turisme, és la disminució de l’agricultura i l’augment dels serveis i de grups del sector secundari relacionats amb la dinàmica turística, com és ara la construcció.

Bartomeu Barceló adverteix en l’evolució demogràfica de Mallorca des del 1860 una sèrie d’etapes:

1) 1860-1887. La persistència del règim demogràfic antic.

2) 1887-1910. La crisi demogràfica i la gran emigració.

3) 1910-1930. La recuperació del creixement.

4) 1930-1940. La ruptura del règim de transició.

5) 1940-1955. La intensificació de la vida urbana i la decadència del món rural.

6) 1960-1975. L’acceleració del creixement i del turisme.

7) 1975-1991. La crisi demogràfica actual.