TEMARI GENERAL. GEOGRAFIA URBANA.
Tema 1. La qüestió urbana.
La ciutat: definicions.
Classificacions de ciutats.
El sistema urbà. Xarxa urbana i jerarquia de les ciutats.
Metropolis i àrees metropolitanes.
Tema 2. L ’estudi de la geografia urbana.
Elements d’anàlisi de la ciutat.
La geografia urbana i la seva evolució. Etapes, mètodes i tècniques.
Tema 3. Urbanització i planificació urbana.
Desenvolupament urbà i urbanització.
El procés històric d’urbanització. Origen i la evolució de les ciutats.
Etapes de desenvolupament urbá. La ciutat preindustrial. Revolució industrial i revolució urbana: procesos urbans.
Problemes relacionats amb el desenvolupament urbà.
La planificació urbana. Preurbanisme i urbanisme.
Tema 4. Ecologia de la ciutat.
La qualitat del medi ambient urbà i la seva avaluació.
El medi ambient urbà i la seva problemàtica.
Recursos i metabolisme urbà.
Tema 5. Morfologia i estructura interna de la ciutat.
La morfologia urbana. Components bàsics.
El plànol urbà. Tipologies i característiques.
Estructura urbana. Caracterització interna de la ciutat. El mosaic urbà.
Estructura demogràfica y social de la població urbana.
Estructura funcional de la ciutat. Usos del sòl i teories sobre organització interna de la ciutat.
Mobilitat urbana.
BIBLIOGRAFIA BÀSICA.
General.
Bailly, A. S. La organización urbana. Teorias y modelos. IEAL (Nuevo Urbanismo/28). Madrid. 1978.
Bastie, J.; Dezerts, B. L’espace urbain. Masson. Paris. 1980.
Beaujeu‑Garnier, J.; Chabot, G. Tratado de geografía urbana. Vicens‑Vives. Barcelona. 1970.
Borja, J. ; et al. Las grandes ciudades en la década de los noventa. Ed. Síntesis. Madrid. 1990.
Cartier, H. EI estudio de la geografía urbana. IEAL (Nuevo Urbanismo/39). Madrid. 1987.
Clark, D. Urban Geography. Croom Helm. London. 1982.
Chabot, J. Las ciudades. Labor. Barcelona. 1972.
Estebanez, J. Los espacios urbanos. A: Geografía Humana. Ed. Cátedra. Madrid. 1988).
George, P. Geografía urbana. Ariel. Barcelona. 1982.
Gist, N. P.; Fava, S. F. Sociedad urbana. Omega. Barcelona. 1973.
Johnson, J. Geografía urbana. Oikos‑Tau. Barcelona. 1974.
Smailes, A. E. Geografía urbana. Marsilio. Padua. 1972.
1. La qüestió urbana.
Bailly, A. S. La percepción del Espacio urbano. IEAL (Nuevo Urbanismo/29). Madrid. 1979.
Braco, S. Los sistemas metropolitanos de las nuevas ciudades. Oikos‑Tau. Barcelona. 1988.
Capel, H. La definición de lo urbano. Revista Estudios Geográficos. Madrid. 1971.
Castells, M. La cuestión urbana. Siglo XXI. Madrid. 1977.
Ferrer Regales, M. Los sistemas urbanos. Los países industrializados del Hemisferio Norte e Iberoamérica. Ed. Síntesis. Madrid. 1991.
Lynch, K. La imagen de la ciudad. Infinito. Buenos Aires. 1970.
Capel, H.; Urteaga, J. L. Las nuevas geografías. Ed. Salvat (Col. TC/70). Barcelona. 1982.
3. La urbanització i planificació urbana.
Benevolo, L. Diseño de la ciudad. Gustavo Gili. Barcelona. 1978.
Hernando, H. Hacia un mundo de ciudades. El proceso de urbanización. Cincel, Madrid. 1984.
Lefebvre, H. La revolución urbana. Alianza. Madrid. 1972,
Precedo, A. Las políticas de desarrollo y renovación urbana en Europa. CYT. nº 98. MOPTAM. Madrid. 1993.
Sica, P. Historia del urbanismo. IEAL. Madrid. 1980-1983.
Vinuesa Angulo, J.; Vidal Domínguez, M. J. Los procesos de urbanización. Ed. Síntesis. Madrid. 1991.
Alomar, Gabriel. Teoría de la ciudad. IEAL. Madrid. 1980.
Choay, F. El urbanismo. Utopías y realidades. Lumen. Barcelona. 1976.
Hilpert, T. La ciudad funcional. IEAL (Nuevo Urbanismo). Madrid. 1983.
Moseley, M. J. Centros de crecimiento en la planificación espacial. IEAL. (Nuevo Urbanismo/24). Madrid. 1977.
Serrano Rodríguez, A. EI urbanismo del siglo XXI: Problemas previsibIes y líneas de actuación recomendables. CyTT num. 95‑96. MOPTAM. Madrid. 1993.
Teran, F. De. Planeamiento urbano en la España contemporánea (1900/1980). AIianza. (AU/T39). Madrid. 1982.
4. Ecologia de Ia ciutat.
Ander‑Egg, E. EI desafío ecológico. Marsiega. Alicante. 1979.
Avlal, L. R. Zonas verdes y espacios libres en la ciudad. IEAL. Madrid. 1982.
Parra, F. El naturalista en la ciudad. Tecnos. Madrid. 1985.
Perloff, H. S. La calidad del medio ambiente urbano. Oikos‑Tau. Barcelona. 1973.
5. La morfologia i estructura interna de la ciutat.
Krier, R. EI espacio urbano. Gustavo Gili. Barcelona. 1980.
Racionero, Luis. Sistema de ciudades y ordenación del territorio. Alianza. Madrid. 1978.
Rossi, A. La arquitectura de la ciudad. Gustavo Gili. Barcelona. 1976.
Bertrand, M.-J. La ciudad cotidiana. IEAL (Nuevo Urbanismo/30). Madrid. 1981.
Chaline, C. La dinánima urbana. IEAL (Nuevo Urbanismo/31). Madrid. 1981.
Harvey, D. Urbanismo y desigualdad. Siglo XXI. Madrid. 1973.
Jacobs, J. Muerte y vida de las grandes ciudades. Península. Madrid. 1973.
Knox, P. Urban Social Geography. An Introduction. Longman. New York. 1982.
Martin, L.; March, L.; Echenenique. La estructura del espacio urbano. Gustavo Gili. Barcelona. 1975.
MOPTMA. Los problemas del transporte metropolitrano. Instituto de Estudios del Transporte y las Comunicaciones. Madrid. 1993.
Peters, P. La ciudad peatonal. Gustavo Giii. Barcelona. 1981.
Reichert, H.; Remond, J. Analyse sociale de la ville. Masson. Paris. 1980.
Romero González, J.; Pérez Esparcia, J. Pobreza y desigualdad en el mundo desarrollado. Ed. Síntesis. Madrid. 1992.
Romero González, J. Pérez Esparcia, J. Pobreza y desigualdad en los países en desarrollo. Ed. Síntesis. Madrid. 1992.
Timms, D. EI mosaico urbano. IEAL (Nuevo Urbanismo/ 21). Madrid. 1971.
Zarate Martín, A. El espacio interior de la ciudad. Ed. Síntesis. Madrid. 1991.
APUNTS.
APUNTS.
TEMA 1. LA QÜESTIÓ URBANA.
LA CIUTAT: DEFINICIONS. [Vinuesa, 16-22]
El fet urbà és el resultat d’un procés de concentració de la població, amb característiques: 1) Ubicació espaial de la població. 2) Construcció d’uns habitatges. Així, segons Brunet, les definicions de ciutat es basen en dues grand interpretacions (criteris):
Quantitativa: la població mesurada en quantitat. És molt relativa perquè canvia d’un país a l’altre.
Qualitativa: unes qualitats pròpies del fenòmen urbà, com per exemple una concentració de població permanent.
Elements sustancials de la ciutat:
1. Volum demogràfic.
2. Densitat i concentració de la població:
3. Aspectes morfològics: cases, places... concentrades.
4. Base econòmica: predomini del secundari i terciari.
5. Heterogeneïtat social: moltes diferències socials.
6. Modus de vida: urbà.
7. Intensitat de interrelacions: interpersonals.
8. Capacitat innovadora.
9. Vocació difusora: de cultura i innovacions.
10. Centralitat: Polaritzen les activitats i generan influència sobre un territori proper.
CLASSIFICACIONS DE CIUTATS.
Classificació de les ciutats: els criteris són qualitatiu i quantitatiu, més el mixte.
La classificació qualitativa és sovint administrativa, subjectiva, arbitrària, generalmente basada en la funció econòmica dominant. Griffith Taylor (1945) les classifica segons les etapes de creixement d’un ser viu: infantil (< 5.000 habitantes), juvenil (5.000-10.000, amb diversificació d’activitats), adolescent (ciutats amb indústria), primera maduresa (segregació residencial), maduresa (> 50.000 habitantes).
La classificació quantitativa és pel volum demogràfic, proporció de sectors econòmics, població activa, etc.
EL SISTEMA URBÀ. XARXA URBANA I JERARQUIA DE LES CIUTATS.
El criteri de centralitat identifica ciutats, amb les mesures de centralitat i dispersió (Nelson, 1955), aconseguides amb el sumatori dividit pel nombre. El criteri de dispersió determina la desviació estandard amb una fòrmula matemàtica, que serveix per a classificar ciutats especialitzades en diversos sectors. Sistema com a conjunt d’elements (ciutats) dotats de propietats, atributs o valors (característiques urbanes) diferents. N’hi ha dos tipus de sistemes: assentaments i ciutats (conjunts d’assentaments urbans dominants a causa de les seves particulars funcions). Una estructura morfològica (punts en el mapa, de gruix creixent segons la població), una funcional seria una senyalització de les funcions econòmiques (les ciutats més grans són les més diversificades).
L’índex RN mesura l’estructura morfològica, per esbrinar si està concentrada o dispersa (regular/irregularment). Mesura les distàncies mínimes entre distints nuclis, junt al nombre de nuclis i la superfície total. Els límits són 0 i 2,14. L’aragonès és el més difus (1,53), mentre que el més concentrat és el basc (0,78). La distància pot ser real (carretera) o ideal (línia recta en el mapa). També es pot aplicar el RN a l’interior de la ciutat.
El diagrames triangulars permeten expressar gràficament valors percentuals.
La tendència del sistema urbà és augmentar els seus components i llur complexitat.
METROPOLIS I ÀREES METROPOLITANES.
Àrea urbana: un centre urbà i una zona d’expansió.
Conurbació: urbanització continua del territori a partir de la unió de nuclis urbans semblants de tamany (mai amb predominància d’un) inicialment separats. Els nuclis continuen essent independents en l’administració. Apareix el concepte per Patrick Geddes (1915), sobre les ciutats britàniques que s’unien per les xarxes viàries.
Les regions metropolitanes (un concepte dels geògrafs francesos) estan sota el domini d’una ciutat (sobre la regió).
Àrea metropolitana: una metropoli (ciutat molt gran) de gran diversificació funcional domina una àrea geogràfica, que depèn d’ella per les funcions més importants. El concepte de "metropolità" nasqué a EE UU. A Espanya la llei del sòl de 1957 es refereix a l’àrea metropolitana com ent administratiu per a la gestió urbanística.
Els seus elements són: presència de ciutat central superior en tamany a la resta, de gran complexitat funcional, diversificada. Contigüitat, molt relacionada en xarxes de transports. Fluxes entre la ciutat i la resta del territori.
El policentrisme està incrementant-se, perquè els nous polígons urbans i industrials se situen en zones perifèriques, no cèntriques de la ciutat. Ribas i Piera, urbanista de Palma (1970-73), profesor d’urbanisme a Barcelona. Desenvolupa el concepte de l’equipament estandard "magistral" (elaborat per un mestre). El seu pla de Palma és el d’una ciutat funcional, especialitzada en funcions per a cada barri.
Megalòpolis o megàpolis: són ciutats sobredimensionades respecte a les veïnes. Són continues, amb una gran dominància urbana. El concepte és de Gottmann (1961), creat respecte a "Boswash", la gran zona de Boston a Washington, a la costa atlàntica de Nova Anglaterra, als EUA.
TEMA 2. L’ESTUDI DE LA GEOGRAFIA URBANA.
ELEMENTS D’ANÀLISI DE LA CIUTAT.
Els elements de situació i emplaçament, ocupació del sòl, conformen tres escales d’estudi del medi urbà:
1. Microespacial: habitatge, tant l’espai tancat -edificacions- i l’obert -xarxa viària, zones verdes-, parcel·la, illeta, zona. En aquest grup la forma és essencial.
2. Mesoespacial: àrea urbana, conurbació, àrea metropolitana, megalòpolis. Hi ha un cert equilibri de forma i funció.
3. Macroespacial: sistema urbà. En aquest la funció és primordial.
Es poden aplicar aquests principis a l’exemple da la intervenció urbana a Palma: Jaume III, Jaume II, el Banc d’Espanya (prop de Jaume III). Se tallaven les illetes d’origen musulmà, amb culs de sac, per a fer línies rectes, pròpies d’un urbanisme racional, de tipus occidental.
LA GEOGRAFIA URBANA I LA SEVA EVOLUCIÓ. ETAPES, MÈTODES I TÈCNIQUES. [Vinuesa, 9-16]
Com a especialitat és molt recent. A la Universitat arriba els anys següents a 1945. Al segle XIX es parlava de Geografia de les Ciutats, amb anàlisis puntuals.
Dues etapes metodològiques: 1) Pre-institucional, 2) Institucional. El llindar de separació és el segle XIX, quan la Geografia s’institucionalitza.
A l’Edat Antiga, Herodot descriu les ciutats des del punt de vista locacional i comercial. Compta molt l’estratègia militar. Les ciutats són els espais coneguts, centrals, amb un territori tant més desconegut quanta més distància tinguin respecte a la ciutat central de cada imperi o regne. Des del segle XVI la cartografia de les ciutats noves s’afegeix a la de les antigues. Als segles XVIII i XIX la revolució industrial i dels tranports, amb un interès per les ciutats industrials. La ciència té comunitats de geògrafs, organitzats en Societats (París, 1821). Influència de les ciències naturals (Darwin, Heckel), amb el determinisme geogràfic de l’escola alemana (nomotètica, que explica per les lleis): el medi condiciona a l’home. El possibilisme geogràfic de l’escola francesa de Vidal de la Blache és molt descriptiu i ideogràfic (contrari al nomotètic), doncs explica la realitat com a casos singulars i irrepetibles, no per lleis.
En la geografia urbana francesa s’acota un àrea urbana, i s’estudia individualment, sense cercar característiques comunes a totes les ciutats. Blanchard (1911) estudia Grenoble en tres aspectes: emplaçament, origen, desenvolupament. Se multipliquen aquests estudis monogràfics. En una segona fase, seguint la geografia regional, s’estudien regionalment les ciutats, les més importants com a polaritzadores d’una regió. Són regions urbanes amb elements dinàmics: transport, fluix comercial... Arrousseau (1922), en un article, criticà la generalització poc fonamentada en aquests estudis, massa descriptius i generalistes, poc quantitatius. Crowe (1938), critica l’incompetència dels geògrafs per anar més enllà de l’observació.
L’Escola d’Ecologia Urbana de Chicago obrí un nou paradigma científic, als anys 10 i 20, elaborat per sociòlegs que fan estudis de la societat mitjançant l’ecologia, amb la tesi de la ciutat com ecosistema, amb relacions de competència-cooperació, en la que els grups socials són els elements que competeixen per ocupar l’espai més beneficiós. El CBD seria el centre de negocis, envoltat d’altres cercles, ocupats per grups socials específics.
Christaller (1933) estudià el sistema urbà regular al surest d’Alemanya. Obre una nova línia d’investigació, respecte a la localització de les ciutats, en un espai isomòrfic, en el que la xarxa urbana és geomètricament regular. El neopositivisme analitza i descobreix regulatitats en el territori, creant models teòrics explicatius de la realitat. Se relaciona amb el model de Von Thunen -un segle anterior-, que era descriptiu. La Física Social emprà lleis de la física per a les Ciències Socials i se basa en la racionalitat econòmica. Christaller no va crear escola fins als anys 50, quan la Geografia quantitativa empra mètodes matemàtics. S’estudiaren les ciutats anteriors i les noves de la posguerra.
La Geografia Radical i Humanista tornà a donar explicacions no quantitativistes des dels anys 60. Apareix una Geografia Social Urbana i les "geografies personals", basades en la psicologia. Les "geografies personals" seran la geografia comportamental, la fenomenològica i la crono-geogràfica.
La geografia comportamental. Apareix a finals dels anys 60. S’analitza l’espai viscut, afectiu, un espai dominat per símbols que la gent aprén en un mapa mental que le serveix per a establir les pautes de comportament en la ciutat. S’estudia l’individuu així com les imatges col·lectives. El geògraf nord-americà Lynch estudià el "mapa mental" de la ciutat. La posició del sol evidencia un estat mental, en el centre o amagat en un racó o inclús no posar-lo [veure el cas en Miró]. Analitza els mapes mentals, amb cinc elements: 1) laberints/camins (carrers, canals...), 2) voreres (límits laterals dels camins), 3) districtes (seccions de la ciutat, barris), 4) nuus (punt d’interferència, places...), 5) fites (estatues, monolits, edificis emblemàtics). En suma, estudia el mapa mental, psicològic, de la gent.
La fenomenològica. És una visió reduccionista, d’un espai caracteritzat per "llocs" i "no llocs". Els "llocs" són afectius, de relació. Els "no llocs" són els aïllats, sense relació personal, només de trànsit o inclús rebuig. Yi Fu Tuan defineix els llocs i sentiments: topofilies (espais amb sensacions positives), topolatries (adoració de l’espai), topofòbies (amb sensacions negatives), topo-negligent (sense interès, com les autopistes per la majoria). En suma, la fenomenologia estudia la relació amb el territori, la relació com un model emotiu.
La crono-geogràfica. Hagenstrat, estudia els comportaments en una sèrie de talls temporals. Els prismes identifiquen com persones diferents tenen un abasts espacial diferent -un vell a peu ocupa menos espai que un adult amb cotxe-. S’estudien els desplaçaments en el territori per hores, de cada membre de la família o del grup.
TEMA 3. URBANIZACIÓN Y PLANIFICACIÓN URBANA.
DESARROLLO URBANO Y URBANIZACIÓN. [Vinuesa, 22-28]
Concepto de urbanización. Es el crecimiento y desarrollo de las ciudades y la difusión de las características urbanas (morfología, función y cultura) por el espacio a lo largo del tiempo.
TEMA 3. URBANITZACIÓ I PLANIFICACIÓ URBANA.
DESENVOLUPAMENT URBÀ I URBANITZACIÓ. [Vinuesa, 22-28]
La Urbanització és un fenomen mundial, a tot arreu del món, que consta de dos processos: a) desenvolupament urbà de caràcter espacial i demogràfic. b) desenvolupament social.
Per alguns autors la urbanització es caracteritza pel increment de la població urbana superior al de la població total.
El procés històric d’urbanització. Origen i la evolució de les ciutats.
Autors deterministes diuen que el medi natural és el responsable de l’aparició de les ciutats.
Altres autors creuen que són factors organitzatius i tècnics, productius, d’intercanvi. La teoria "hidraúlica" sosté que les societats agrícoles hidraúliques foren les primeres. Pirenne estudia l’importància dels mercats en l’Edat Media.
Els factors són múltiples. Haggett parla de factors de pressió i d’atracció.
Factors de pressió: són els que causen l’abandon del camp. 1) La terra és un recurs fixo subjecte a rendiments decreixents. 2) En una etapa més actual la tècnica ha incrementat la producció. 3) La gent té més exigències de calitat de vida. 4) Viure en la ciutat té més prestigi social. 5) La poca estabilitat en la producció, consum (l’elasticitat a la baixa relativa del consum de productes agrícoles) i preus agrícoles (els ingressos anuals són més aleatoris que en els empleos urbans).
Factors d’atracció: són els positius de la ciutat. 1) Economia d’aglomeració. Però hi ha problemes de sobredimensió de les ciutats, de costos excessius per transport, contaminació, serveis socials... 2) Fenomen de base exportadora de la ciutat. La ciutat produeix més béns dels que consumeix.
Cal considerar les estadístiques de creixement de la població total i de la població urbana, que creix relativament més que la rural.
ETAPES DE DESENVOLUPAMENT URBÁ. LA CIUTAT PREINDUSTRIAL [Vinuesa, 39-57]. REVOLUCIÓ INDUSTRIAL I REVOLUCIÓ URBANA: PROCESSOS URBANS. [Vinuesa, 59-76]
ETAPES DE DESENVOLUPAMENT URBÁ.
La ciutat és una organització complexa, amb aspectes territorial, econòmic, social i cultural, doncs s’estableixen relacions humanes en tots aquests aspectes. Hi ha una relació entre l’evolució de la ciutat i l’agricultura -dues cultures distintes però connectades-. L’organització permet produir outputs -béns- més rendiblement, amb menos inputs per produir.
Hi ha un procés evolutiu en etapes dels models agraris.
1) L’agricultura itinerant de subsistència, amb guaret de fins 30 anys.
2) L’agricultura sedentària, amb guaret més curt, en relació a un nucli urbà proper.
3) L’agricultura tecnificada moderna, molt capitalitzada, independent dels nuclis urbans propers gràcies als transports.
Hi ha dos moments de l’evolució urbana:
1) Una època anterior, de ciutats petites i un camp molt important. Es donava un increment del desenvolupament urbà paral·lel a l’agrícola proper.
2) Quan hi ha un fort creixement urbà, hi ha una pressió sobre la superfície agrícola. És el cas de la nostra Ciutat, amb l’Eixample del segle XX que ocupa molts de camps fèrtils, per habitatges (primers o secundaris) o per infraestructures (l’aeroport, depuradores, UIB, centres comercials, vies de comunicació...).
L’agricultura en terres marginals dels països desenvolupats minva a favor dels espais naturals, com passa en la Serra de Tramuntana. En canvi, els espais naturals es redueixen en els països subdesenvolupats. En ambdós casos puja l’ocupació urbana, impulsada per l’explosió demogràfica.
La localització urbana és un fenomen de decisió localitzacional inicial i és també el producte d’una evolució social i econòmica en el temps -en un procés diacrònic-.
L’ordenació urbana era essencial en la ciutat antiga: les murades fixavan els límits de la ciutat, i llavors n’hi havia dos espais, intern i exterior. L’intern definit per un centre organitzador; l’extern per a produir, comerciar, lluitar... Quan la murada perd funcions -i desde llavors- la ciutat canvia el seu ordre espaial i es desordena cap al caos. Els límits actuals són immensos, flexibles (la segona residència semi-urbana).
L’espai urbà es defineix també per la població. El creixement és tant espacial com demogràfic.
El fenomen del procés d’urbanització es produeix quan el ritme de creixement de la població urbana és superior al de la rural.
El model demogràfic és un element per a comprendre el procés de la urbanització, més intens en la fase d’expansió i en la fase madura, gràcies al manteniment inicial de la natalitat, la gran reducció de la mortalitat fins un límit biològic i el constant èxode rural. Brunet presenta diagrames estadístics per representar el model de transició demogràfica. A l’Occident el sistema urbà està molt més organitzat que al Tercer Món.
Ha habut una tendència a baixar la latitud de l’eix de la població mundial.
1921: 24 ciutats milionàries, latitud de 44º30’ N
1941: 41, latitud 39º20’ N
1961: 113, latitud 35º44’ N
Un mètode per trobar el centre mig d’un grup de ciutats.
Es cerquen les coordenades dels nuclis i se sumen, i se cerca la mitja aritmètica, que dóna les coordenades del centre mig.
Altre mètode és el centre mig ponderat per la població i altres factors. Basta multiplicar pel factor de cadascun les coordenades de cadascun i sumar-les, però ara dividint pel sumando dels pesos (factor demogràfic).
Hi ha una dorsal urbana europea desde Londres a Milà. En canvi, la població creix relativament més al Sud, el que possiblement canviarà el sentit de l’eix urbà (al llindar del Mediterrani Occidental, entre el Nord d’Itàlia i el Sud d’Espanya.
Neuling fa un estudi de les densitats de les ciutats, mostrant que la densitat humana no és directament proporcional a la distància al centre, sinó que n’hi ha variacions, en l’espai i en el temps. Fa una classificació de ciutats en juventut (molta concentració al centre), adolescència (creixement en el centre i als barris), maduresa (començà a haver més proporció suburbana) i vellesa (suburbanització predominant, amb un centre i una perifèria menos denses). Pot haver un procés de recuperació, de regressió del model [Veure gràfics].
Berg (1982), explica les fases del desenvolupament en una regió urbana funcional (RUF). Quatre fases: 1) urbanització (centralització d’absoluta a relativa), 2) suburbanització (descentralització de relativa a absoluta), 3) desurbanització (descentralització d’absoluta a relativa), 4) Reurbanització (recentralització de relativa a absoluta). Els gràfics son de corbes creixents i decreixents, amb gepes alternants.
Les teories de les etapes del desenvolupament urbà més acceptades avui en dia es basen en l’estudi de les interrelacions funcionals en les àrees metropolitanes (veure gràfics). Se destaquen tres teories: Herbert & Thomas, Erikson, Chapman.
1) Herbert i Thomas (1982) han estudiat aquestes, en un model d’espais metropolitans. Hi ha tres estadis històrics d’evolució: pre-industrial, industrial, post-industrial.
Pre-industrial, amb ciutats petites. Relacions en una àrea molt propera.
Industrial, amb ciutats més grans. Relacions mes amples en l’espai, gràcies al nous medis de transport (tranvies, metros, ferrocarrils).
Post-industrial, amb ciutats molt grans, comunicades amb cotxes. Té dos subestadis: una regió urbana (depén totalment de la gran ciutat central) i un compleix metropolità (amb l’afegit de relacions entre les ciutats de la perifèria).
2) El model d’Erikson (1983).
3) El model de Chapman (1979), diferencia quatre estadis, segons l’accessibilitat (temps distància des del centre). Se veu en l’evolució de Palma, que és port marítim i centre de la red dels ferrocarrils. Peatonal, ciutat del carril,
a) Ciutat peatonal, nuclear, concentrada.
b) Ciutat del carril, tentacular (del tranvia; però no del ferrocarril?).
c) Ciutat del cotxe. Més accessibilitat en la perifèria que al centre.
d) Ciutat del neumàtic, de l’autopista. S’amplia la figura anterior, amb una perifèria llunyana ben comunicada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada