Geografia de les Illes Balears: el clima.

            EL CLIMA DE LES ILLES BALEARS.

Factors zonals del clima:

1) La circulació general de l’aire. Les masses d’aire, sobretot, creen les condicions tèrmiques del planeta, del qual el balanç tèrmic anual s’equilibra en gran part gràcies als vents, que eviten que faci massa fred al nord i massa calor al sud, que impossibilitarien la vida a ambdos llocs. Hi ha grans diferències de temperatura, que movilitzen els volums d’aire i provoquen una circulació general en tota la Terra. L’aire de l’Ecuador és més calent de manera que l’aire es mourà de les zones més fredes i pesants a les més calentes i lleugeres.

Aquest moviment es fa en tres cel·lules a cada hemisferi (nord o sud). Les ximeneies equatorials mouen l’aire, de manera que s’aixequen i perden pressió, disminuint llur temperatura i liquant el vapor d’aigüa, en pluges. A l’àrea equatorial, hi ha baixes pressions i molts de núvols, que protegeixen del sol directe, de manera que no és el lloc de més altes temperatures, sinó aprop, on no hi ha núvols. S’origina el contraalisi, que xoca amb la corrent freda dels pols, amb una subsidència en altura, que baixa sense humitat, sec, calent, de manera que provoca deserts, amb unes altes pressions (el Sahara). D’aquesta zona, una part va a l’Equador, en els vents alisis, i altra al nord, com vent Oest, xocant (front polar) amb l’altre vent Oest que vé del nord, però el moviment de l’aire és ara ascendent, alimentant els vents en altura que van al nord i al sud. Durant l’hivern un punt de l’Equinocci, França, per exemple, queda sota l’efecte del front polar, i en l’estiu, queda sota el domini dels vents del sud, menos humits i freds. Però els vents de l’Oest que venen sobre l’aigüa de l’Oceà són més càlids i temperats. L’Estret de Gibraltar és el punt de pas de les borrasques en l’hivern. Això afecta a les Balears, creant el clima mediterrani que fruïm, ocasionat per la normal presència d’un anticicló subtropical sobre el Mediterrani.

El clima del Mediterrani és una excepció dels climes mediterranis (Califòrnia, part d’Austrália, Xile i Suràfrica), perquè al Mediterrani hi ha un mar molt llarg, que modifica les condicions tèrmiques.

2) L’aigüa en la Conca del Mediterrani.

El Mediterrani és una conca tancada, envoltada de muntanyes del plegament alpí i la irradiació solar calenteix l’aire mediterrani durant l’estiu, de manera que la massa d’aire mediterrani és distinta de les altres, doncs forma fronts específics al xocar amb les altres masses d’aire, la polar continental del nord i la continental aficana del sud. Té temperatures elevades i molta humitat (90%), el que dóna una energia latent en forma de vapor d’aigüa, que cau en la tardor, gràcies a la vinguda d’una corrent d’aire fred (pot ser polar continental o àrtic) per la vall del Roine, que puja sobre les muntanyes, relliscant sobre l’aire calent, creant-se així les tempestes de tardor, que és quan plou més al Mediterrani, amb pluges molt fortes, tormentoses, que inclús poden ser de gota freda. Les aigües, en aquestes serralades joves (alpines), produeixen una fortíssima erosió i un transport i sedimentació dels materials. 3) Factors de situació local.

Mallorca està enmig del Mediterrani Occidental, en la latitud de la Meseta, que la defensa dels vents de l’Oest. La península suporta un anticicló hivernal, que es junta amb l’anticicló continental i desvia les borrasques cap al nord, en les dues setmanes de les “calmes de gener”, fins que l’anticicló s’afebleix en febrer, tornant a entrar borrasques.

La vall del Roine afecta a Menorca amb el vent de Tramuntana. Al sud de les Balears, el vent de llebeix que ve de Gibraltar porta aigüa. El nord d’Àfrica influeix amb el seu calor i sequetat.

Les condicions climàtiques a Balears.

Per la seva latitud i la posició occidental amb relació a les terres continentals, les illes Balears tenen un clima mediterrani (Csa, segons la classificació de Köppen), amb peculiaritats derivades de la seva situació, el particular caràcter marítim i la topografia de cada illa. Una descripció resumida dels climes europeus, ens permet comprovar com al llarg de les mateixes vores del Mediterrani se passa del clima mediterrani al desert fred d’Àsia.

A més de la seqüència estacional de masses d’aire i fronts característica del clima mediterrani, a les illes tenen una transcendència especial la massa d’aire mediterrània, la massa sahariana, el front mediterrani entre totes dues, l’anticicló tèrmic hivernal de la península Ibèrica i la ciclogènesi mediterrània, que confereixen la seva especificitat a les illes.

La freqüència de masses d’aire: Domina (anualment) l’aire polar marítim (52,3%), seguit del mediterrani (27,6%) i el polar continental (14,5%). La suma dels tres ocupa més del 94% del total. Menos importants són el tropical marítim (3,7%), el tropical continental (0,5%) i el polar àrtic (1,4%).

La freqüència de tipus de temps: Anticicló (3,5%, a l’hivern), embassament baromètric (19,8, sobretot a l’estiu), baixa centrada (9,5%, fluixa a l’estiu, amb un giro contrari al rellotge puja l’aire calent cap adalt, amb violència com a les tempestes d’agost), advecció zonal (32,8%, molt continua, relacionada amb l’aire polar marítim), advecció septentrional (3,2, amb aire polar àrtic), advecció continental europea (5,6, amb aire polar continental), advecció continental africana (18,0%, amb aire tropical marítim i continental), advecció de llevant (7,6%, amb grans pluges tormentoses d’octubre).

Els temps, per ordre de dominància són: advecció zonal (32,8%), embassament baromètric (19,8%), advecció continental africana (18%). Entre els tres sumen un 70%. Segueixen la baixa centrada (9,5%), advecció de llevant (7,6%), advecció continental europea (5,6%), anticicló (3,5%), advecció septentrional (3,2%).

El clima de les illes presenta una temperatura mitjana anual de 16ºC a 18ºC (T de mitja de 17ºC, amb T a l’agost de 24ºC, i el gener de 10ºC), i una precipitació mitjana anual de 400 mm³ a 600 mm³. Les quatre estacions queden ben definides, fins al punt que el temps sol ser un tema de conversa col·loquial, sigui en termes de sorpresa, queixa o satisfacció. Les precipitaciones se reparteixen: tardor, 40%, hivern, 30%, primavera, 20% i estiu, 10%.

Les illes Balears no tenen un veritable hivern, ja que la temperatura mitjana mensual dels mesos més freds (de desembre a febrer) no baixa dels 10ºC, excepte a la muntanya de Mallorca (Lluc, a 490 metres, té el gener una mitjana mensual de només 6,7ºC). En tot cas l’humitat elevada provoca que la sensació de fred sigui major. A l’hivern arriben a les illes adveccions zonals de l’oest, impulsades per la situació meridional màxima del front polar. Però aquests fluxes s’interrompen amb la formació de l’anticló tèrmic situat sobre la península Ibèrica, que els cloca i que permet gaudir a les illes, al final de gener o principi de febrer, d’uns dies assolellats i clars (calmes de gener), en que floreixen els ametlers. Les adveccions septentrionals fan arribar aire fred, que fa baixar les temperatures i que sol produir nevades per damunt dels 500 metres, circumstància que únicament es registra a la serra de Tramuntana, a Mallorca. La massa d’aire polar àrtic acostuma arribar molt ràpida, molt freda (no ha tingut temps de calentar-se). A l’hivern cau una tercera part de les precipitacions de l’any, però, a causa d’una evapotranspiració potencial baixa i d’haver-se produït el màxim anual de pluges a la tardor, no falta aigua al sòl i fins i tot es produeixen excedents (Menorca i Lluc) que originen escorrenties superficials, les quals continuen les de la tardor.

A la primavera, el mes de març manté les característiques pròpies de l’hivern, però més endavant les temperatures van pujant i arriben, al mes de maig, a 14-15ºC.A la primavera a Mallorca, la massa d’aire polar arriba freda al Mediterrani, on l’aire comença a calentir-se. La diferència de T produeix pluges, al entrar l’aire polar entre l’aire subtropical. Pot penetrar molt al sud, si entra entre dues zones de pressió (anticicló i borrasca, que actuen com una doble roda en sentit invers, que mou l’aire). En suma, la circulació zonal es restableix i continuen les adveccions septentrionals, que arriben amb temperatures baixes, si bé no tan fredes com a l’hivern. És important la reactivació de les depressions atlàntiques, que hi arriben a la vegada que s’activa la ciclogènesi. Tot això fa que al mes d’abril es produeixi el segon màxim anual de pluges, però el maig es comporta com a precursor de l’estiu: comencen a aparèixer situacions de pantà baromètric, i la disminució de les precipitacions i l’augment de l’evapotranspiració potencial fan que comenci a mancar aigua al sòl.

A l’estiu, la situació septentrional del front polar debilita la circulació zonal a les illes i apareix la situació de pantà baromètric. Es formen la massa d’aire polar de transició i la massa mediterrània. Les adveccions meridionals contribueixen a elevar les temperatures (xaloc), mentre que les adveccions zonals les suavitzen. Les temperatures mitjanes mensuals arriben a 24-25ºC. Tot això fa que les precipitacions presentin el seu mínim anual (juliol-agost) i que l’aridesa sigui el tret més característic d’aquesta estació, en la qual alguns cultius necessiten ser regats.

El terme tardor (del llatí tardatio) s’aplica a l’estació que ve després de l’estiu, però també se l’anomena primavera de l’hivern. Això explica la relativitat amb què se la valora en relació amb les dues estacions pròximes. El tret més rellevant, a més de la disminució progressiva de les temperatures, és el fet de registrar les precipitacions màximes de l’any, que es produeixen com a conseqüència de les adveccions septentrionals d’aire fred que envaeixen la Mediterrània, on domina una massa d’aire amb temperatures altes i una humitat relativa elevada; tot això, afegit a la circumstància que l’aigua de mar encara tingui unes temperatures també altes, provoca inestabilitat i unes precipitacions que poden assolir intensitats notables, semblants a les que també generen les depressions i els fronts atlàntics que es reactiven en arribar a la Mediterrània. Les precipitacions de la tardor constitueixen el 40% de les de tot l’any, i amb elles desapareix la manca d’aigua al sòl, ja que es produeixen escorrenties superficials que tornen a posar en funcionament la xarxa hidrogràfica.

Aquesta seqüència estacional es manifesta a les Balears amb una gradació nord-sud de temperatures i precipitacions. Mentre que les temperatures augmenten de nord a sud (la mitjana anual de Maó és de 17,1ºC i la de la Savina, a Formentera, de 17,9ºC) i, per tant, augmenta l’evapotranspiració potencial (Maó, 680,7 mm³; la Savina, 888,3 mm³), les precipitacions disminueixen (Maó, 599,5 mm³; la Savina, 383,9 mm³) i augmenta l’aridesa. Solament es produeix escorrentia a Menorca i a la serra de Tramuntana; a la resta de les illes no hi ha cap mes amb excedent d’aigua i durant sis mesos n’hi manca.

Mentre Menorca està exposada a les ventades de la tramuntana, que li arriben amb més freqüència i intensitat a causa de la seva situació enfront de la call del Rone, les Pitiüses reben la influència de la massa d’aire tropical continental del Sàhara. La influència de l’altitud només es deixa sentir a Mallorca, on la serra de Tramuntana aixeca els seus cims a més de 1.000 metres i actua de pantalla aerològica; això dóna origen al gradient tèrmic més marcat i a les precipitacions més abundoses (Lluc, a 490 metres, registra una temperatura mitjana anual de 13,6ºC i 1.323 mm³ de pluja).

Geografia física de les Illes Balears.

            GEOGRAFIA FÍSICA DE LES ILLES BALEARS.

Índex.

Introducció.

1. El relleu.

2. Les aigües.

3. El clima.

4. La vegetació.

5. La fauna.

6. El medi ambient.

Fonts.

Introducció.

Les Illes Balears són una comunitat autónoma d’Espanya, amb capital a Palma de Mallorca (oficialment Palma). És un arxipèlag de 5.014 quilòmetres quadrats , situat prop de la costa oriental de la península Ibèrica, entre 40º5’48’’ i 38º40’30’’ de latitud N i entre 1º22’47’’ i 4º29’ de longitud E,  format per les illes de Mallorca (amb Cabrera, des Conills, sa Dragonera, na Redona, Plana i Foradada), Menorca (amb en Colom i de l’Aire) i les Pitiüses (Eivissa, Formentera, Tagomago, Santa Eulària, sa Conillera, s’Espardell, s’Espalmador, es Vedrà, es Bosc, ses Bledes i ses Margalides).

1. El relleu.

L’arxipèlag balear descansa damunt un sòcol submarí separat de les costes catalanes peninsulars per un canal de més de 1.000 m de profunditat. En conjunt forma una massa compacta que s’eleva des de les profunditats, a l’est de Menorca, i es prolonga fins a assolir la zona litoral valenciana meridional a través d’una ampla plataforma costanera, la profunditat de la qual no depassa els 500 m. 

Les illes tenen l’origen en el geosinclinal profund on es dipositaren els materials del Secundari i del Terciari, el qual donà també origen a les serralades bètiques. Les Balears emergiren en el plegament alpí estirià, entre la sedimentació burdigaliana, plegada, i la vindoboniana, transgressiva horitzontal. 

A Menorca la sedimentació burdigaliana apareix horitzontal, la qual cosa fa suposar que l’emersió d’aquesta illa és anterior a la de les altres, car és l’única en què afloren sediments paleozoics, tant marins com continentals. Això demostra que aquesta porció del massís sardocatalà restà emergida durant una part de l’era primària.

Els materials paleozoics manquen gairebé per complet a les altres illes, la història geològica de les quals s’inicià al començament de l’era secundària, moment en el qual es diposità per sobre dels materials vermells de la base del Triàsic la potent sèrie calcària del Triàsic mitjà, que restà coberta per una mar soma durant la fi d’aquest període, i tornà a emergir, bé que per poc temps, en començar el Lies. Després les aigües la tornaren a cobrir dipositant-se les potents sèries del Lies superior i en alguns punts les del Juràssic i del Cretaci, moment en el qual s’arribà a la màxima profunditat d’aquesta mar, la qual cosa donà lloc a la formació de roques radiolarítiques.

L’inici de l’era terciària és marcat per freqüents moviments transgressius i regressius, que feren sedimentar, juntament amb les fàcies marines, les fàcies lignitíferes continentals, els quals materials en el Burdigalià superior restaren violentament replegats per l’orogènesi alpina, puix que l’esquelet de l’arxipèlag actual cau dins l’arc tectònic d’aquesta orogènesi. A partir d’aquell moment solament foren petits moviments d’enfonsament o d’aixecament que afectaren el conjunt de les illes, gràcies als quals es dipositaren, en l’àrea deprimida entre les serralades nord i sud de Mallorca i també en les petites Pitiüses (Eivissa i Formentera), els dipòsits horitzontals del Miocè, i, d’una manera marginal, els quaternaris corresponents als màxims nivells glacioeustàtics.

Fou a la fi del Terciari i al començament del Quaternari quan la fragmentació de la Tirrènida aïllà i individualitzà cadascuna de les illes.

Mallorca té una sorprenent varietat del paisatge en relació amb la seva reduïda superfície, contrastant amb la simplicitat que presenten les altres illes. 

Es diferencien les comarques muntanyoses de Sa Tramuntana a l'oest i les serres de Llevant a l'est, amb la comarca del Pla entre elles, tot i que sorgeixen en la plana alguns afloraments rocosos com el massís de Randa.

Menorca és la més oriental de les illes, i la seva forma és compacta, de contorns bens definits. Una línia gairebé recta, que va des del port de Maó fins al NE del terme de Ciutadella, separa dues zones geològiques diferents, al nord la comarca de la Tramuntana, de rocam silici de l'Era Primària, que compta amb cims vells, rebaixats  i arrodonits per l'erosió, i al sur la comarca de Migjorn, de rocam calcari de l'era Terciària, amb el cim més elevat de l'illa, el Mont del Toro (350 metres), una zona solcada per torrents que tenen sediments argilosos.

Eivissa i Formentera tenen una morfologia semblant a la de Mallorca, bé que en proporcions menors. Emergides durant el mateix plegament estirià, ambdues illes tenen tres sèries tectòniques orientades anàlogament a les de la serra de Llevant de Mallorca, les quals se succeeixen de nord a est, i llurs plecs són disposats longitudinalment. 

Destaquen a Eivissa les munyanyes d'Es Amunts al nord i les serres de Portmany al sur. 

A Formentera tenim dos petits cims, a l'oest el cap de Barberia, i a l'est La Mola (197 metres), units per una plana formada per una fletxa litoral d'arena.

2. Les aigües.

Ni pel relleu i la natura del sòl ni per les condicions de pluviositat, cap curs d’aigua no es manté constant a les Balears, excepció feta del petit de Santa Eulària del Riu, a Eivissa.

El caràcter torrencial és el primer tret de llur xarxa hidrogràfica, composta per jaços eixuts de torrents que només són inundats per cabals momentanis o de poca durada a causa de les pluges torrencials, els quals els perllonguen quan reben aportacions de les deus, com s’esdevé amb els torrents de la regió de Sóller i de Lluc, a Mallorca. Menorca i Eivissa tenen conques i condicions hidrològiques molt més reduïdes. 

A l’embocadura d’alguns torrents, i situades en zones baixes i planeres, hi ha llacunes o albuferes. La principal és la d’Alcúdia, Muro i sa Pobla, seguida de la del prat de Sant Jordi i de la de salobrar de Campos, totes tres a Mallorca. A Menorca hi ha s’Albufera des Grau.

L’aigua escasseja a les Illes i llur estructura càrstica fa que el sòl absorbeixi immediatament l’aigua de pluja i creï capes freàtiques, que són aprofitades a les zones poc profundes mitjançant pous. Hi ha poques fonts naturals: llur emplaçament produeix una fertilitat desacostumada de les terres. Predominen al peu de la serra de Tramuntana, a Mallorca, on s’estenen les millors hortes (Sóller, Banyalbufar, Pollença).

3. El clima.

Llevat de l’alta muntanya de Mallorca, les Balears tenen un clima mediterrani litoral gairebé pur, la continentalitat del qual augmenta lleugerament de nord a sud. També augmenten l’oscil·lació tèrmica i les temperatures màximes; tot això denota un augment de la continentalitat sota la influència del desert africà.

El clima de les Balears és temperat i regular, i només és modificat, d’una manera anormal i inconstant, per agents exteriors, com les invasions d’aire polar o la presència del xaloc procedent d’Itàlia i de Tunísia, que a vegades porta una polsina roja del nord d’Àfrica i ocasiona altes temperatures i sequedat.

La humitat relativa és, a causa de la insularitat, gairebé constant i elevada (66,9% a Mallorca), amb una oscil·lació diürna exagerada, principalment a l’estiu, que es donen mínimes del 25%, quan bufa el xaloc. 

Les pluges tenen una oscil·lació anual simple, amb un màxim a la tardor i un mínim a l’estiu. L’eixut estiuenc (al juliol, 8,6 mm), que constitueix un detall característic, va seguit d’una tardor torrencial amb els màxims mensuals (66,9 mm al setembre i a l’octubre). A l’hivern les pluges adquireixen un caràcter continuat i tranquil, i a la primavera es converteixen en xafegades tempestuoses que duren fins al maig. D’octubre a març cauen més de les tres cinquenes parts de la precipitació anual, la qual és d’uns 550 mm i disminueix de nord a sud (Menorca, 592,0 mm, i Eivissa, 332,8 mm). Mallorca té una mitjana anual de 481,6 mm. La seva regió muntanyosa, amb precipitacions de fins a 1.200 mm, contrasta amb les zones àrides i seques del sud de l’illa, on les precipitacions són inferiors a 400 mm.

Les nevades són gairebé nul·les a les Balears, però cada any les muntanyes de Mallorca presenten, durant pocs dies i sense continuïtat, els cims nevats.

Els vents influeixen notablement en el clima illenc. 

A la tardor i a la primavera dominen els vents de N (tramuntana) i del SW (llebeig). El primer es manté més de 150 dies l’any fuetejant les illes de Menorca i de Formentera, planes i sense les defenses que tenen Mallorca i Eivissa. El segon és un vent calent que sol portar pluges i calabruixades. A l’estiu apareix el xaloc (SE), que després de recórrer Tunísia i el sud d’Itàlia arriba a les Illes sec i aclaparador, amb efectes perniciosos sobre l’agricultura. Del maig al setembre s’estableix un règim de brises en què els corrents centrípets penetren profundament fins al centre geogràfic de Mallorca i formen cúmuls sense arribar a donar cap precipitació.

Varietats del clima de Balears.

Es pot classificar el clima mediterrani de les illes Balears en quatre varietats, que canvien de nord a sud amb un descens de les precipitacions, excepte a les zones muntanyoses que reben les pluges orogràfiques. Les temperatures són més baixes en les zones muntayoses per l'efecte de l'altitud i més suaus a prop de la mar, per l'efecte moderador de les aigües, tant del calor com del fred.

1) Mediterrani humit, a la serra de Tramuntana de Mallorca. És una zona muntanyosa on es troben les màximes precipitacions, i les temperatures són més baixes a major altitud. Uns bons exemples seria Sóller i sobre tot Lluc, on plou més.

Climograma de Lluc, a Mallorca.

2) Mediterrani subhumit, al centre de Mallorca i a l'illa de Menorca. Són zones més planes, que reben menys precipitacions per l'efecte Föhn (la Tramuntana atura l'arribada de pluges) i amb temperatures suaus si les zones són properes a la mar. Uns exemples serian Inca, Manacor o Alcúdia a Mallorca, i Ciutadella o Maó a Menorca.

Climograma de l'aeroport de Maó.

3) Mediterrani semiàrid, al sud de Mallorca. Té poques precipitacions i les temperatures són elevades. Uns bons exemples són Palma, Calvià, Andratx o Llucmajor.

 

            Climograma de Palma de Mallorca.

            4) Mediterrani semiàrid extrem, a Eivissa i Formentera. Les precipitacions són molt baixes, gairebé properes a les del subclima mediterrani estepari, i les temperatures són les més elevades de l'arxipèlag.

Climograma d'Eivissa. 

4. La vegetació.

La vegetació de les Balears és típicament mediterrània. Hom pot diferenciar fàcilment, això no obstant, la de Mallorca i Menorca, d’afinitats tirrèniques, de la d’Eivissa i Formentera, fonamentalment ibèrica.

Els factors principals que condicionen la flora balear són la insularitat, els estius molt secs, les classes de sòls (silici, calcari, argilós o arenós) i la influència humana per les activitats agrícoles i ramaderes, a més de les urbanes i turístiques.

Els dominis vegetals més freqüents són el pinar, l'alzinar i les garrigues marines.

            Pino carrasco.

En condicions climàtiques normals, unes grans extensions d’alzinar ocuparien les zones més plujoses de Mallorca i de Menorca, mentre que les menys plujoses serien ocupades sobretot per boscs o màquies d’ullastre (Olea europaea varietat silvestris) i llentiscle o mata (Pistacia lentiscus) o de garrofer (Ceratonia siliqua) i olivella (Cneorum tricoccon); a Eivissa i Formentera la clímax fóra una màquia de garric o coscoll (Quercus coccifera) i llentiscle. Els caducifolis foren, i de fet són, pràcticament inexistents.

Margalló o palma.

La degradació de les màquies i dels boscs climàcics, molt intensa, ha menat a la instal·lació de brolles i garrigues, sovint associades a extenses arbredes de pi blanc (Pinus halepensis). Les calcàries dels cims de les muntanyes mallorquines i els roquissars litorals de les costes ventoses de Mallorca i de Menorca presenten una vegetació típica en coixinets espinosos (socarrells), rica en espècies endèmiques. Vora mar, són corrents les savines (Juniperus phoenicia varietat lycia). En general, és constatable una tendència de la flora baleàrica a diferenciar-se en races o varietats particulars com a conseqüència de la insularitat, causant endemismes vegetals, tan adaptats a les condicions locals que no poden sobreviure fora del seu medi.

Cal destacar la planta posidonia, que viu en l'aigua marina i molts creuen que és una alga. La seva importància és extraordinària per mantenir l'ecosistema litoral.

5. La fauna.

La fauna és la pròpia de l'àrea mediterrània i la insularitat ha fomentat la presència d'endemismes d'espècies vegetals i animals molt adaptades al medi físic illenc.

La fauna no és gaire rica. L’agricultura i la creixent urbanització, amb la seva avançada contínua sobre el bosc i l'entorn natural, l’han empobrit, de manera que l’impacte antròpic ha estat molt negatiu, encara més que en la vegetació. Es parla del “silenci del camp” de les Illes Balears. És difícil veure-hi vertebrats, llevat dels ocells, i el nombre d'insectes ha baixat de manera espectacular en els últims decennis. A més, la fauna d’aigua dolça és pobra i es redueix a algunes espècies de granotes, alguna tortuga i anguiles.

Entre els mamífers destaquen el mostel, al geneta, la marta, el moix salvatge i la cabra salvatge. A part l’eriçó (Erinaceus algirus), d’origen africà, la resta dels mamífers són espècies europees: la musaranya (Crocidura balerarica), la geneta (Genetta genetta) i el liró (Eliomys quercinus), als boscs i les garrigues, i la mostela o mostel (Mustela nivalis), diversos múrids, el conill (Oryctolagus cuniculus), la llebre (Lepus granatensis) i diverses espècies de ratpenat a les zones obertes. És notable l’absència de l’esquirol, corrent a la resta dels països mediterranis.

Entre els rosegadors, la rata cellarda i quatre espècies de múrids, a més dels abundants conill i llebres, i 14 espècies de rates pinyades. 

El segle XIX s’extingí la foca mediterrània. 

Hom ha observat unes tres-centes espècies d’ocells, principalment europeomediterrànies, amb una reduïda representació africana. Els ocells són més abundants, distingint entre sedentaris i migratoris. 

A) Els ocells sedentaris són molt variats. El més representatiu és el voltor i en especial el voltor negre (Aegypius monachus) que nidifica a la Serra de Tramuntana, i n’hi ha altres ocells de presa com els falcons (el de la reina i el pelegrí), quatre espècies d’àguiles, tres de milans, el xoriguer, l’esparver, el falcó (Falco peregrinus), i dels nocturns estan l’òliba (Tyto alba) i dues espècies de mussols. Pels camps trobam gorrions, pinsans, caderneres, tórtores, guatlles, perdius (Alectoris rufa), quatre espècies de corbs, la merla o mel·lera o mèrlera (Turdus merula), pardal o teulader (Passer domesticus), el corb (Corvus corax), la puput (Upupa epops)... A la costa trobam colònies de sis espècies de gavines, el virot i el corb marí. A les àrees embassades moltes espècies limnícoles. 

B) Els ocells migratoris són abundants. Gairebé tots són espècies limnícoles, que viuen aquí a les àrees embassades. Es distingeixen per dos cicles, un d’estiuenc i un altre d’hivernal. 

Les que passen l’estiu a les illes són una dotzena d’espècies. El seu cicle comença tombat el març amb l’aparició d’alguns apòdids o falcies (Apus) i de les orenetes o oronelles (Hirundo rustica), seguides, a mitjan abril, per les aloses (Alauda arvensis) i les guatlles o guàtleres (Coturnix coturnix). 

Les que hi passen l’hivern abasten unes 130 espècies, entre les quals destaquen l’estornell (Sturnus vulgaris), l’abellerol (Merops apiaster) i diversos tords (Turdus). El cicle estiuenc, que comprèn una dotzena d’espècies, 

Entre els amfibis, s’esmenten el calàpet, la granota i el ferreret (un fòssil vivent i potser l'endemisme més conegut de les illes).

Els rèptils no són gaire abundants, llevat de les sargantanes, corrents a totes les illes, ádhuc les més petites, per lo qual hi ha moltes espècies endèmiques de sargantanes. Altres rèptils són el dragó, tres espècies de serps, dues de tortugues de terra, una d’aigua dolça i tres de marines.

Actualment, la major part de la fauna insular està protegida, i la caça és objecte de restriccions temporals.

6. El medi ambient.

La causa principal dels problemes mediambientals de les Balears és l'augment de la població, sia resident sia turística, a les illes, que duu una sobreexplotació dels recursos naturals com el sòl i l'aigua, i la producció massiva de residus. Altre factor, ara exterior, és el canvi climàtic produït a escala global per l’activitat humana.

Els principals problemes per l’augment de la población són:

Vista de Palma, en primer terme del barri del Terreno, des del castell de Bellver.

- L'edificació masiva, que ha comportat la transformació de terrenys agrícolas, garrigues i boscos en terrenys urbans. Això a més ha degradat el sòl, a causa de la pèrdua de vegetació i, per tant, ha disminuït la capacitat del subsòl per emmagatzemar aigua.

Depuradora de Palma.

- L'augment, especialment a l'estiu, de la demanda d’aigua, tan escassa a les Balears, el que s’intenta pal·liar construint plantes dessalinitzadores, que provoquen altres problemes ambientals perquè consumeixen molta d'energia i produeixen residus salins, a l’igual que les plantes depuradores que tracten les grans quantitats d’aigües residuals que es generen.

Incineradora de Palma, a Son Reus.

- La producció de residus sòlids, que s’han de recollir, separar, reciclar i en cas extrem incinerar, el que provoca més gasto energètic i més contaminació.

- La contaminació de l’aire per les activitats de transport, calefacció i aire acondicionat, i altres.

- La contaminació acústica, sobre tot pel transport i les activitats terciàries.

FONTS.

Internet.

[https://es.wikipedia.org/wiki/Geografía_de_las_Islas_Baleares]

[http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0007005.xml]

[https://iessonferrerdgh1e07.blogspot.com.es/2017/01/geografia-illes-balears-fisica-i-humana.html]

Programació GH 1 UD 08 bis. Illes Balears.