GEOGRAFIA FÍSICA DE LES ILLES BALEARS.
Índex.
Introducció.
1. El relleu.
2. Les aigües.
3. El clima.
4. La vegetació.
5. La fauna.
6. El medi ambient.
Fonts.
Introducció.
Les Illes Balears són una comunitat autónoma d’Espanya, amb capital a Palma de Mallorca (oficialment Palma). És un arxipèlag de 5.014 quilòmetres quadrats , situat prop de la costa oriental de la península Ibèrica, entre 40º5’48’’ i 38º40’30’’ de latitud N i entre 1º22’47’’ i 4º29’ de longitud E, format per les illes de Mallorca (amb Cabrera, des Conills, sa Dragonera, na Redona, Plana i Foradada), Menorca (amb en Colom i de l’Aire) i les Pitiüses (Eivissa, Formentera, Tagomago, Santa Eulària, sa Conillera, s’Espardell, s’Espalmador, es Vedrà, es Bosc, ses Bledes i ses Margalides).
1. El relleu.
L’arxipèlag balear descansa damunt un sòcol submarí separat de les costes catalanes peninsulars per un canal de més de 1.000 m de profunditat. En conjunt forma una massa compacta que s’eleva des de les profunditats, a l’est de Menorca, i es prolonga fins a assolir la zona litoral valenciana meridional a través d’una ampla plataforma costanera, la profunditat de la qual no depassa els 500 m.
Les illes tenen l’origen en el geosinclinal profund on es dipositaren els materials del Secundari i del Terciari, el qual donà també origen a les serralades bètiques. Les Balears emergiren en el plegament alpí estirià, entre la sedimentació burdigaliana, plegada, i la vindoboniana, transgressiva horitzontal.
A Menorca la sedimentació burdigaliana apareix horitzontal, la qual cosa fa suposar que l’emersió d’aquesta illa és anterior a la de les altres, car és l’única en què afloren sediments paleozoics, tant marins com continentals. Això demostra que aquesta porció del massís sardocatalà restà emergida durant una part de l’era primària.
Els materials paleozoics manquen gairebé per complet a les altres illes, la història geològica de les quals s’inicià al començament de l’era secundària, moment en el qual es diposità per sobre dels materials vermells de la base del Triàsic la potent sèrie calcària del Triàsic mitjà, que restà coberta per una mar soma durant la fi d’aquest període, i tornà a emergir, bé que per poc temps, en començar el Lies. Després les aigües la tornaren a cobrir dipositant-se les potents sèries del Lies superior i en alguns punts les del Juràssic i del Cretaci, moment en el qual s’arribà a la màxima profunditat d’aquesta mar, la qual cosa donà lloc a la formació de roques radiolarítiques.
L’inici de l’era terciària és marcat per freqüents moviments transgressius i regressius, que feren sedimentar, juntament amb les fàcies marines, les fàcies lignitíferes continentals, els quals materials en el Burdigalià superior restaren violentament replegats per l’orogènesi alpina, puix que l’esquelet de l’arxipèlag actual cau dins l’arc tectònic d’aquesta orogènesi. A partir d’aquell moment solament foren petits moviments d’enfonsament o d’aixecament que afectaren el conjunt de les illes, gràcies als quals es dipositaren, en l’àrea deprimida entre les serralades nord i sud de Mallorca i també en les petites Pitiüses (Eivissa i Formentera), els dipòsits horitzontals del Miocè, i, d’una manera marginal, els quaternaris corresponents als màxims nivells glacioeustàtics.
Fou a la fi del Terciari i al començament del Quaternari quan la fragmentació de la Tirrènida aïllà i individualitzà cadascuna de les illes.
Mallorca té una sorprenent varietat del paisatge en relació amb la seva reduïda superfície, contrastant amb la simplicitat que presenten les altres illes.
Es diferencien les comarques muntanyoses de Sa Tramuntana a l'oest i les serres de Llevant a l'est, amb la comarca del Pla entre elles, tot i que sorgeixen en la plana alguns afloraments rocosos com el massís de Randa.
Menorca és la més oriental de les illes, i la seva forma és compacta, de contorns bens definits. Una línia gairebé recta, que va des del port de Maó fins al NE del terme de Ciutadella, separa dues zones geològiques diferents, al nord la comarca de la Tramuntana, de rocam silici de l'Era Primària, que compta amb cims vells, rebaixats i arrodonits per l'erosió, i al sur la comarca de Migjorn, de rocam calcari de l'era Terciària, amb el cim més elevat de l'illa, el Mont del Toro (350 metres), una zona solcada per torrents que tenen sediments argilosos.
Eivissa i Formentera tenen una morfologia semblant a la de Mallorca, bé que en proporcions menors. Emergides durant el mateix plegament estirià, ambdues illes tenen tres sèries tectòniques orientades anàlogament a les de la serra de Llevant de Mallorca, les quals se succeeixen de nord a est, i llurs plecs són disposats longitudinalment.
Destaquen a Eivissa les munyanyes d'Es Amunts al nord i les serres de Portmany al sur.
A Formentera tenim dos petits cims, a l'oest el cap de Barberia, i a l'est La Mola (197 metres), units per una plana formada per una fletxa litoral d'arena.
2. Les aigües.
Ni pel relleu i la natura del sòl ni per les condicions de pluviositat, cap curs d’aigua no es manté constant a les Balears, excepció feta del petit de Santa Eulària del Riu, a Eivissa.
El caràcter torrencial és el primer tret de llur xarxa hidrogràfica, composta per jaços eixuts de torrents que només són inundats per cabals momentanis o de poca durada a causa de les pluges torrencials, els quals els perllonguen quan reben aportacions de les deus, com s’esdevé amb els torrents de la regió de Sóller i de Lluc, a Mallorca. Menorca i Eivissa tenen conques i condicions hidrològiques molt més reduïdes.
A l’embocadura d’alguns torrents, i situades en zones baixes i planeres, hi ha llacunes o albuferes. La principal és la d’Alcúdia, Muro i sa Pobla, seguida de la del prat de Sant Jordi i de la de salobrar de Campos, totes tres a Mallorca. A Menorca hi ha s’Albufera des Grau.
L’aigua escasseja a les Illes i llur estructura càrstica fa que el sòl absorbeixi immediatament l’aigua de pluja i creï capes freàtiques, que són aprofitades a les zones poc profundes mitjançant pous. Hi ha poques fonts naturals: llur emplaçament produeix una fertilitat desacostumada de les terres. Predominen al peu de la serra de Tramuntana, a Mallorca, on s’estenen les millors hortes (Sóller, Banyalbufar, Pollença).
3. El clima.
Llevat de l’alta muntanya de Mallorca, les Balears tenen un clima mediterrani litoral gairebé pur, la continentalitat del qual augmenta lleugerament de nord a sud. També augmenten l’oscil·lació tèrmica i les temperatures màximes; tot això denota un augment de la continentalitat sota la influència del desert africà.
El clima de les Balears és temperat i regular, i només és modificat, d’una manera anormal i inconstant, per agents exteriors, com les invasions d’aire polar o la presència del xaloc procedent d’Itàlia i de Tunísia, que a vegades porta una polsina roja del nord d’Àfrica i ocasiona altes temperatures i sequedat.
La humitat relativa és, a causa de la insularitat, gairebé constant i elevada (66,9% a Mallorca), amb una oscil·lació diürna exagerada, principalment a l’estiu, que es donen mínimes del 25%, quan bufa el xaloc.
Les pluges tenen una oscil·lació anual simple, amb un màxim a la tardor i un mínim a l’estiu. L’eixut estiuenc (al juliol, 8,6 mm), que constitueix un detall característic, va seguit d’una tardor torrencial amb els màxims mensuals (66,9 mm al setembre i a l’octubre). A l’hivern les pluges adquireixen un caràcter continuat i tranquil, i a la primavera es converteixen en xafegades tempestuoses que duren fins al maig. D’octubre a març cauen més de les tres cinquenes parts de la precipitació anual, la qual és d’uns 550 mm i disminueix de nord a sud (Menorca, 592,0 mm, i Eivissa, 332,8 mm). Mallorca té una mitjana anual de 481,6 mm. La seva regió muntanyosa, amb precipitacions de fins a 1.200 mm, contrasta amb les zones àrides i seques del sud de l’illa, on les precipitacions són inferiors a 400 mm.
Les nevades són gairebé nul·les a les Balears, però cada any les muntanyes de Mallorca presenten, durant pocs dies i sense continuïtat, els cims nevats.
Els vents influeixen notablement en el clima illenc.
A la tardor i a la primavera dominen els vents de N (tramuntana) i del SW (llebeig). El primer es manté més de 150 dies l’any fuetejant les illes de Menorca i de Formentera, planes i sense les defenses que tenen Mallorca i Eivissa. El segon és un vent calent que sol portar pluges i calabruixades. A l’estiu apareix el xaloc (SE), que després de recórrer Tunísia i el sud d’Itàlia arriba a les Illes sec i aclaparador, amb efectes perniciosos sobre l’agricultura. Del maig al setembre s’estableix un règim de brises en què els corrents centrípets penetren profundament fins al centre geogràfic de Mallorca i formen cúmuls sense arribar a donar cap precipitació.
Varietats del clima de Balears.
Es pot classificar el clima mediterrani de les illes Balears en quatre varietats, que canvien de nord a sud amb un descens de les precipitacions, excepte a les zones muntanyoses que reben les pluges orogràfiques. Les temperatures són més baixes en les zones muntayoses per l'efecte de l'altitud i més suaus a prop de la mar, per l'efecte moderador de les aigües, tant del calor com del fred.
1) Mediterrani humit, a la serra de Tramuntana de Mallorca. És una zona muntanyosa on es troben les màximes precipitacions, i les temperatures són més baixes a major altitud. Uns bons exemples seria Sóller i sobre tot Lluc, on plou més.
Climograma de Lluc, a Mallorca.
2) Mediterrani subhumit, al centre de Mallorca i a l'illa de Menorca. Són zones més planes, que reben menys precipitacions per l'efecte Föhn (la Tramuntana atura l'arribada de pluges) i amb temperatures suaus si les zones són properes a la mar. Uns exemples serian Inca, Manacor o Alcúdia a Mallorca, i Ciutadella o Maó a Menorca.
Climograma de l'aeroport de Maó.
3) Mediterrani semiàrid, al sud de Mallorca. Té poques precipitacions i les temperatures són elevades. Uns bons exemples són Palma, Calvià, Andratx o Llucmajor.
4) Mediterrani semiàrid extrem, a Eivissa i Formentera. Les precipitacions són molt baixes, gairebé properes a les del subclima mediterrani estepari, i les temperatures són les més elevades de l'arxipèlag.
Climograma d'Eivissa.
4. La vegetació.
La vegetació de les Balears és típicament mediterrània. Hom pot diferenciar fàcilment, això no obstant, la de Mallorca i Menorca, d’afinitats tirrèniques, de la d’Eivissa i Formentera, fonamentalment ibèrica.
Els factors principals que condicionen la flora balear són la insularitat, els estius molt secs, les classes de sòls (silici, calcari, argilós o arenós) i la influència humana per les activitats agrícoles i ramaderes, a més de les urbanes i turístiques.
Els dominis vegetals més freqüents són el pinar, l'alzinar i les garrigues marines.
En condicions climàtiques normals, unes grans extensions d’alzinar ocuparien les zones més plujoses de Mallorca i de Menorca, mentre que les menys plujoses serien ocupades sobretot per boscs o màquies d’ullastre (Olea europaea varietat silvestris) i llentiscle o mata (Pistacia lentiscus) o de garrofer (Ceratonia siliqua) i olivella (Cneorum tricoccon); a Eivissa i Formentera la clímax fóra una màquia de garric o coscoll (Quercus coccifera) i llentiscle. Els caducifolis foren, i de fet són, pràcticament inexistents.
Margalló o palma.
La degradació de les màquies i dels boscs climàcics, molt intensa, ha menat a la instal·lació de brolles i garrigues, sovint associades a extenses arbredes de pi blanc (Pinus halepensis). Les calcàries dels cims de les muntanyes mallorquines i els roquissars litorals de les costes ventoses de Mallorca i de Menorca presenten una vegetació típica en coixinets espinosos (socarrells), rica en espècies endèmiques. Vora mar, són corrents les savines (Juniperus phoenicia varietat lycia). En general, és constatable una tendència de la flora baleàrica a diferenciar-se en races o varietats particulars com a conseqüència de la insularitat, causant endemismes vegetals, tan adaptats a les condicions locals que no poden sobreviure fora del seu medi.
Cal destacar la planta posidonia, que viu en l'aigua marina i molts creuen que és una alga. La seva importància és extraordinària per mantenir l'ecosistema litoral.
5. La fauna.
La fauna és la pròpia de l'àrea mediterrània i la insularitat ha fomentat la presència d'endemismes d'espècies vegetals i animals molt adaptades al medi físic illenc.
La fauna no és gaire rica. L’agricultura i la creixent urbanització, amb la seva avançada contínua sobre el bosc i l'entorn natural, l’han empobrit, de manera que l’impacte antròpic ha estat molt negatiu, encara més que en la vegetació. Es parla del “silenci del camp” de les Illes Balears. És difícil veure-hi vertebrats, llevat dels ocells, i el nombre d'insectes ha baixat de manera espectacular en els últims decennis. A més, la fauna d’aigua dolça és pobra i es redueix a algunes espècies de granotes, alguna tortuga i anguiles.
Entre els mamífers destaquen el mostel, al geneta, la marta, el moix salvatge i la cabra salvatge. A part l’eriçó (Erinaceus algirus), d’origen africà, la resta dels mamífers són espècies europees: la musaranya (Crocidura balerarica), la geneta (Genetta genetta) i el liró (Eliomys quercinus), als boscs i les garrigues, i la mostela o mostel (Mustela nivalis), diversos múrids, el conill (Oryctolagus cuniculus), la llebre (Lepus granatensis) i diverses espècies de ratpenat a les zones obertes. És notable l’absència de l’esquirol, corrent a la resta dels països mediterranis.
Entre els rosegadors, la rata cellarda i quatre espècies de múrids, a més dels abundants conill i llebres, i 14 espècies de rates pinyades.
El segle XIX s’extingí la foca mediterrània.
Hom ha observat unes tres-centes espècies d’ocells, principalment europeomediterrànies, amb una reduïda representació africana. Els ocells són més abundants, distingint entre sedentaris i migratoris.
A) Els ocells sedentaris són molt variats. El més representatiu és el voltor i en especial el voltor negre (Aegypius monachus) que nidifica a la Serra de Tramuntana, i n’hi ha altres ocells de presa com els falcons (el de la reina i el pelegrí), quatre espècies d’àguiles, tres de milans, el xoriguer, l’esparver, el falcó (Falco peregrinus), i dels nocturns estan l’òliba (Tyto alba) i dues espècies de mussols. Pels camps trobam gorrions, pinsans, caderneres, tórtores, guatlles, perdius (Alectoris rufa), quatre espècies de corbs, la merla o mel·lera o mèrlera (Turdus merula), pardal o teulader (Passer domesticus), el corb (Corvus corax), la puput (Upupa epops)... A la costa trobam colònies de sis espècies de gavines, el virot i el corb marí. A les àrees embassades moltes espècies limnícoles.
B) Els ocells migratoris són abundants. Gairebé tots són espècies limnícoles, que viuen aquí a les àrees embassades. Es distingeixen per dos cicles, un d’estiuenc i un altre d’hivernal.
Les que passen l’estiu a les illes són una dotzena d’espècies. El seu cicle comença tombat el març amb l’aparició d’alguns apòdids o falcies (Apus) i de les orenetes o oronelles (Hirundo rustica), seguides, a mitjan abril, per les aloses (Alauda arvensis) i les guatlles o guàtleres (Coturnix coturnix).
Les que hi passen l’hivern abasten unes 130 espècies, entre les quals destaquen l’estornell (Sturnus vulgaris), l’abellerol (Merops apiaster) i diversos tords (Turdus). El cicle estiuenc, que comprèn una dotzena d’espècies,
Entre els amfibis, s’esmenten el calàpet, la granota i el ferreret (un fòssil vivent i potser l'endemisme més conegut de les illes).
Els rèptils no són gaire abundants, llevat de les sargantanes, corrents a totes les illes, ádhuc les més petites, per lo qual hi ha moltes espècies endèmiques de sargantanes. Altres rèptils són el dragó, tres espècies de serps, dues de tortugues de terra, una d’aigua dolça i tres de marines.
Actualment, la major part de la fauna insular està protegida, i la caça és objecte de restriccions temporals.
6. El medi ambient.
La causa principal dels problemes mediambientals de les Balears és l'augment de la població, sia resident sia turística, a les illes, que duu una sobreexplotació dels recursos naturals com el sòl i l'aigua, i la producció massiva de residus. Altre factor, ara exterior, és el canvi climàtic produït a escala global per l’activitat humana.
Els principals problemes per l’augment de la población són:
Vista de Palma, en primer terme del barri del Terreno, des del castell de Bellver.
- L'edificació masiva, que ha comportat la transformació de terrenys agrícolas, garrigues i boscos en terrenys urbans. Això a més ha degradat el sòl, a causa de la pèrdua de vegetació i, per tant, ha disminuït la capacitat del subsòl per emmagatzemar aigua.
Depuradora de Palma.
- L'augment, especialment a l'estiu, de la demanda d’aigua, tan escassa a les Balears, el que s’intenta pal·liar construint plantes dessalinitzadores, que provoquen altres problemes ambientals perquè consumeixen molta d'energia i produeixen residus salins, a l’igual que les plantes depuradores que tracten les grans quantitats d’aigües residuals que es generen.
Incineradora de Palma, a Son Reus.
- La producció de residus sòlids, que s’han de recollir, separar, reciclar i en cas extrem incinerar, el que provoca més gasto energètic i més contaminació.
- La contaminació de l’aire per les activitats de transport, calefacció i aire acondicionat, i altres.
- La contaminació acústica, sobre tot pel transport i les activitats terciàries.
FONTS.
Internet.
Programació GH 1 UD 08 bis. Illes Balears.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada