La pintura romànica catalana.

LA PINTURA ROMÀNICA CATALANA.

Catalunya és potser capdaventera a Europa en la pintura romànica, començant una progressió cap 1080 i culminant en 1130 a 1140, quan comença el millor periode. Se sap que l’arquitectura amb decoració escultòrica té poca de pictòrica i viceversa. És una obra fragmentada perque no han sobreviscut les pintures de les seus, però això no minva la calitat de les obres que es conserven a les petites esglésies. Tenen un propòsit més simbòlic que narratiu, amb poca gama cromàtica. Colors com lapislàtzuli (molt car i poc emprat), indi (índigo) i sulfat de ferro pel blau.

És una pintura al fresc, ràpida. L’estuc necessita materials de gran qualitat (si no la pintura té el color amorteït). Hi ha retocs al tremp (temple) que es secan després. Els millors pintors treballen primer l’estuc, el més prim possible (dura menys l’humetat i el treball és més difícil però el color és molt més viu).

No existeix conexió entre els artistes de mural i taula, fins al final, quan hi ha excepcions (iconografia comú).

El programa iconogràfic: la Maiestas Domini figura en els absis centrals, en l’antipendi o frontal de l’altar, en els baldaquins o ciborium de l’altar. El Deu està en el trono, rodejat per mandorla (un signe diví) d’ametlla, o pot ser circular o de doble cercle, per aïllar la figura. Té frontalitat, els peus sobre una esfera, la ma alçada, en l’esquerra un llibre, amb perspectiva jerarquitzada.

El Tetramorf dels Evangelistes com persones o animals està al voltant de la Maiestas Domini. La Ma de Deu: un tema de Teofania, del poder del Pare, en lo més alt de l’escena, entre núvols o cercles (en St. Climent de Taüll en la clau de l’absis).

L’Esperit Sant es representa com colom i el ca anyell (on hi ha la Trinitat). L’Agnus Dei, com l’anyell místic, a la banda superior (en les claus dels arcs absidials), com una variant de l’anyell apocalíptic, sovint amb set ulls. Els 24 Vells de l’Apocalipsi. La Trinitat, amb l’unió del Pare, la Ma de Deu i de l’anyell (com símbol de l’Esperit Sant). La Maiestas Mariae, la Verge entronitzada, amb el Nin en les mans, de tradició bizantina (Santa Maria de Taüll, Santa Maria de Avià). També hi ha altres temes: L’Anunciació, la Nativitat, l’Adoració del Reis Mags, L’Entrada a Jerusalem, La Visitació d’Isabel a Maria, vides de Sants, animals del Bestiari, de l’Antic Testament (a les parts laterals dels temples quasi sempre).

Joan Sureda explica que la pintura romànica es pot veure com una representació del temple de Deu a la Terra. Estableix un camí des del portal fins a la capçalera. L’absis és el lloc més important per les escenes. Així hi ha tres àmbits d’actuació: terrenal (portada), de transició (laterals) i diví (absis). La portada serà la Jerusalem celestial. En les naus longitudinals i laterals els temes són: Anunciació, Nativitat, Crucifixió, Judici Final. Al Presbiteri estan els Sants i escenes de l’Antic i Nou Testament. Hi ha pinturas sobre taula a l’altar: en els frontals, laterals i el baldaquí. L’absis és l’espai diví per excel.lència, dividit en tres registres:

- La volta de forn (Santa Maria de Taüll), el tema diví de la Maiestas rodejada per Tetramorf, reis i angels.

- En mig, el Nou Testament, la Verge, els Apòstols i Evangelistes.

- Davall, les més terrenals: decoració, orles geomètriques, animals, vegetals i personatges del moment. El Mestre de Pedret pinta a la comtessa Llucia de Pallars, en el primer retrat de donant (cap 1090).

L’Historiografia ha evolucionat, des de tres etapes:

- El sistema filològic i formalista (inspirat per Giovanni Morelli, a finals del segle XIX), que estudià la pintura italiana del segle XV, observant els petits trets que es repetien a les obres (la forma de les mans i del ulls, etc.), fent primer un inventari i després un anàlisi per fer generalitzacions i atribucions. Un mètode que va influir molt (Friedlander, Cossío). Va ser aplicat a la pintura romànica a principis del segle XX i en W.S. Cook, J. Gudiol i J. Pijoan l’utilitzaren amb profit, al inventariar els fragments coneguts, establint els nuclis bàsics i els mestres, amb els cercles i els seguidors.

- Joan Sureda segueix aplicant el sistema morellià, però penetra més en les conseqüències, revisa l’anterior i dóna rel.levància a la noció d’estil per arribar a noves classificacions. L’estil serà el paradigma estètic d’una època. Estableix tres seqüències: A) Protorromànica (fi del segle X, principi del segle XI), B) Altorromànica, C) Tardoromànica.

- J. Durliat, J. Ainaud de Lasarte, Pitarch, Dalmases i la 2ª ed. del llibre de Gudiol i W.S. Cook (Pintura e Imaginería romànicas, 1980, la 1ª és de 1948) fan una forta revisió. Dónen més importància a la relació de la pintura catalana amb les influències exteriors, comptant amb molta més informació cada dia.

L’esquema básic seria una derivació d’en Sureda:

1) Seqüència Protorromànica: a) el grup de les esglésies de Terrassa, b) Sant Miquel de Marmellar i Sant Sepulcre d’Olèrdola, c) Sant Quirze de Pedret.

2) Seqüències Alto-romàniques i Tardo-romàniques:

A) Influències italobizantines (que arriben d’Italia): a) Mestre de Pedret (amb varies obres discutides en l’adscripció), b) Mestre de Taüll (de Sant Climent), c) deixebles d’aquests o inspirats en ells: Mestre de Santa Maria de Taüll, el cercle de Pedret-Taüll.

B) Influència francesa: a) Boí-Urgell (els Mestres de Boí, i d’Urgell), b) el Mestre de Osormort, c) el Mestre de Cardona, d) el Mestre de Santa Maria de Terrassa (finals del segle XII).

C) Neobizantinisme: el Mestre de Lluçà.

La corrent italo-bizantina s’uneix a l’anterior amb el Mestre de Pedret, des de 1117, al que s’atribueixen obres a Sant Quirze de Pedret, Sant Pere de Burgal i Santa Maria d’Esterri d’Aneu. Té un origen italià?, amb dependència iconològica de Bizanci? En tot cas entran els seus programes iconogràfics. Les obres millors són les dels absis laterals de Sant Quirze. L’iconogràfia és un programa molt consolidat. La Maiestas Domini, la Maiestas Mariae, l’Apocalipsi (com Judici diví, amb les Verges, el genet de l’Apocalipsi). S’estructura en un esquema corregut, en diferents nivells segons la seva transcendència.

Les característiques són: sentit monumental de les figures, gran riquesa de detalls, un dibuix enèrgic i ràpid. Els trets formals són: la forma allargada del rostre, ulls ametllats, pupil.la unida, unió entre les celles i la línea del nas, llavis superiors en arcs, pòmul pronunciat (tocant el llavi inferior), galtes rosades. Els colors són variats: el groc clar, ocre, un blau de calitat, vermell, negre, blanc.

A Sant Quirze l’obra està mal conservada en l’absis de l’esquerra, amb els Apòstols mirant al trono central amb Sant Pere; és el tema del Pentecostès. En l’absis dret hi ha el tema poc freqüent  de les Verges Prudentes i de les Fatues, propi de l’Apocalipsi. 10 Verges esperan els nuvis (5 feran les seus obligacions omplint les llanties, i podràn entrar a l’església a casarse i cinc no ho podràn, tenint que cercar als seus promesos en la nit, fora de l’Església pels seus pecats).

A Sant Pere de Burgal es conservan pintures a l’absis central, la part inferior del primer nivell. Es suposa un Pantocràtor adalt. En el segon nivell, millor conservat, estan els Profetes, la Verge, Sant Pere, Sant Joan, Sant Pau i Sant Joan Evangelista. Està separat per una sanefa de greques i corones. A la dreta està la comtessa Llucia del Pallars, amb un nas que esbossa el perfil.

A Santa Maria d’Esterri d’Aneu es conserva també a l’absis central el tema de la Maiestas Mariae, de la Verge amb el Nin, en part conservada. Un Rei Mag (Melchior) mira la mandorla de Maria. És una ma molt semblant a la de les obres anteriors (en Yarza dirá que hi ha cinc mans distintes).

Pantócrator de Sant Climent de Taüll. Té un comentari en entrada pròpia.

El Mestre de Sant Climent de Taüll, pertany al Romànic Ple, amb obres de 1123. Procedeix probablement d’Itàlia. Té una tècnica de gran perfecció plàstica, de la que només conservam l’absis de Sant Climent. Es el millor colorista del Romànic, amb una gama molt ampla de colors (un blau intens), amb degradacions de tons per obtenir volums. Simetria perfecta de les figures i les formes. Un traç ràpid i ferm, vestits rics en detalls, una asombrosa facilitat del dibuix. Es palesa l’influència bizantina, mostrada en les arcuacions en el segon nivell inferior, amb temes de Tetramorf, arcangels, columnes i capitells (bizantins). L’escena de Llàtzer és de distinta ma possiblement (un deixeble feria la cara).

Les pintures del Mestre de Santa Maria de Taüll, amb elements bizantins, són obra d’un altre pintor del cercle de Pedret-Taull, d’influència italo-bizantina, fent una síntesi dels trets dels dos llocs. Pot ser un mestre local o format a Catalunya? En tot cas, com la consagració de Sta. Maria i de St. Climent és del mateix any (1123) és quasi segur un contacte personal.

Els temes són els coneguts: la Maiestas Mariae i l’Adoració dels Reis. Els Apòstols entre les arcuacions, imitant el M. de Pedret però sens el seu nivell de calitat, ni en la decoració, colors, vestits, etc. Es pot dir que no és un deixeble directe per aquesta diferent tècnica del color. A més el rostre ovalat de la Verge té que veure amb el de Pedret. Els traços són d’inferior calitat. Els Reis Mags es relacionan amb els de Pedret i les corones se semblan als de St. Climent. Hi ha pre-sència d’altres mans a les del mestre en una escena lateral, de calitat inferior, David tallant el cap a Goliat.

A Sant Pere de Sorpe, el castell d’Orcau i Argolell, en la primera meïtat del segle XII. A Sorpe: Maiestas Mariae influida per la de Sta. Mª de Taull, como si fos una còpia. El pentinat del Nin és como el del M. de Pedret. El Sant Pere i el Sant Andreu. En el Castell d’Orcau: un Sant Pau, amb influències de Pedret i Taüll.

PINTURA MURAL D’INFLUÈNCIA FRANCESA.

Les característiques principals són:

- El relat històric, amb sentit narratiu

- En la d’influència italo-bizantina les figures estaven presentades, mentre que en l’afrancesada hi ha una voluntat de representació, com les escenes de moviment o de relacions entr eels diferents personatges.

Pitarch estableix una relació amb esglésies de França: St. Boí i St. Pere de la Seu d’Urgell amb Saint-Savin-Sur-Gartempe, mentre que Osormort amb la Trinitat de Vendôme. En St. Joan de Boi la lapidació de Sant Esteva potencia el moviment amb la linialitat i remarcament de les figures. També en escenes de Paradís, Infern, Jutglars i Saltimbanquis en moviment.

- El moviment, ja esmentat.

- Una mena de naturalisme si es compara amb l’italo-bizantina. Es la lateralitat de la figura (la cara, l’ull, els peus) per mostrar la relació amb altres personatges.

No es renuncia a elements bizantins: les sanefes similars a les del M. de Pedret, el vol de la tunica.

En aquesta mateixa seqüència dels mestres de Boí i d’Urgell estan els de Sant Martí del Brull (amb característiques arcuacions) i el de Osormort, amb la representació d’Adan i Eva en moviment, amb una palesa desproporció de cames i mans respecte al cos (la mateixa de la Trinitat de Vendôme).

Santa Maria de Terrassa, del darrer terç del segle XII, té la primera representació a Catalunya de l’assassinat de Thomas de Canterbury (cap 1180), amb escenes quotidianes en el segon nivell (abans emprat per representar la Verge i els Apòstols) sobre les seves vida, mort i mortalla.

PINTURA ROMÀNICA CATALANA SOBRE TAULA

Té més problemàtica per estudiar la cronología degut a la manca de documents, al ser un art mobiliar.

Les dues possibilitats són els centres de treball o l’itineració dels artistes, sense sistematització geogràfica.

Cook i Gudiol (cap 1930) els agrupan en tres tallers, des de final del segle XI, l’abadia de Ripoll, la Seu d’Urgell i Vic (vinculat al scriptorium), tot relacionat més en l’il.luminació de llibres abans que en la pintura mural excepte al final, amb el Mestre de Lluçà, de la corrent neobizantina).

Els més recents estudis de Pitarch i Yarza no segueixen el concepte de tallers perque això implicaria que els mateixos monjos realitzassin la feina sobre taula, basant-se en la feina de dades posteriors. Per Yarza són artesans itinerants, que romandrien uns anys en un lloc i després aniríen a altre banda.

Tècniques: la pintura al tremp (temple), amb una base de taules de fusta de roure, ensamblades, amb preparació de guix prim, a vegades recoberta de llenç o pergamí (per cobrir les unions), amb imprimació de argilla vermellosa (bolo), delineant amb punçó o pinzell el perfil de les figures (com un esboç del tema), i finalment el mestre fa la pintura al tremp, mesclant els pigments amb cola i aigua. Amb el temps la tècnica evoluciona vers el treball en relleu, engreixant el guix (les orles o les corones dels sants). Els colors són de millor calitat, al tenir en compte que es fa una despesa menor que la del murals.

La tipologia: tres tipus similars en dimensions i temes:

- Frontal o antipendi (a vegades am taules laterals i fins i tot a les quatre bandes de l’altar).

- La retrotabula (a mitjans del segle XII), antecedent de la taula, darrera de l’altar, enfront del sacerdot i del públic.

- El cibori o baldaquí, sobre columnes o sobre dues vigues, inclinats, amb temes de Maiestas i Pantocràtor i al final amb temes del sant titular de l’església.

La pintura sobre taula és com una pàgina (dimensions inferiors als dos metres), amb temes de llibres. Es divideix en bandes, amb quarters, fent combinacions de tres, cinc, nou en sentit vertical (l’espai central reservat per la Maiestas o la Maria amb el Nin) o de dos i quatre en sentit horitzontal (menys frequents perque no privilegien l’espai central).

Mentre que Cook i Gudiol trobaven tres tallers, Pitarch i Yarza fan tres grups, amb similituts formals, amb coherència cronològica:

- Al focus d’Urgell, la taula de l’Apòstolat en la Seu d’Urgell (antipendi de tres) i la de St. Martí d’Ix (de nou). El primer amb la Maiestas Domini en doble mandorla i els 12 apòstols a les dues bandes (en simetria piramidal), colors vius (vermell, groc, blau). La similitud de les cares, flors, etc., en les dues taules no suposa que siguin del mateix pintor però sí la seva relació. Apareix St. Martí dividint la seva capa amb un pobre, lo que és una excepció.

- La taula de St. Jaume d’Espinelves (de cinc), el tema de Maria i el Nin, a meïtat o finals del segle XII, relacionada per Pitarch amb Sta. Mª de Terrassa.

- A Sta. Margarida de Ses Corts o ermita de Vilaseca, finals del segle XII (de nou), amb influència bizantina segons Pitarch, amb el tema marià de representacions de la seva vida (no ja d’apòstols o evangelistes).

- La corrent neobizantina. Amb els mestres d’Orellà, Baltarga, d’Avià i de Lluçà. Entre 1190-1230 o 1250.

És d’origen italià, on trova l’influència bizantina, i al passar a Catalunya arriba més matitzada. No té uns trets definitoris a Catalunya, como sí els va tenir la pintura mural.

Es considera que el neobizantinisme és un tall en l’evolució de l’art català perque es trenca un línia progressiva de representació i es torna a fórmules antiquades. A més de no ser formats els artistes en la tradició catalana.

El Mestre d’Orellà, amb un frontal d’antipendi. Es un retrocés iconogràfic, doncs si abans hi havia voluntat de representació o ara només és presentativa, deshumanitzada. El Crist i els Evangelistes estan aïllats respecte al fons. Hi ha el pastillatge de les corones (d’un empaste de guix, després es treballa amb punxó i es llaura l’orla amb un baix relleu o incissions). I una imitació de pedreria.

El Mestre de Baltarga, a l’església de Sant Andreu de Baltarga, amb trets bizantins (el perfil delineat de les figures), un intent de relacionar les figures en el martiri de Sant Andreu, noms escrits d’adalt abaix. Hieratisme i solemnitat del Crist. Asseguts el personatges en un banc corregut.

El Mestre de Lluçà és ja un artista local, amb prou peces, la més important la taula de Lluçà i després la de Sant Martí de Puig-reig, Sant Pau de Casserres, el frontal de Solanllong i el dels Arcàngels. Fets amb mans diferents sembla que pot haver un taller amb deixebles i el mestre. Els trets són: 1) el bizantinisme (la delineació de les figures), 2) la major riquesa iconogràfica, 3) el sentit narratiu de les imatges, amb la Maiestas Mariae (en una mandorla quatrilobada), Anunciació, Visitació, Adoració del Reis, Fugida cap Egipte. El frontal de Solanllong també té el sentit narratiu, amb escenes de vida de Crist. L’antipendi dels Arcàngels, també narratiu.

El Mestre d’Avià, el més alunyat de la corrent neobizantina. Amb el tema de la Maiestas Mariae o una Epifania (pels Reis Mags), amb un fort sentit narratiu. Humanització al mostrar a Jesus com un nin humà, en l’acció de San Josep donant el Nin a la seva mare, rebutjant-lo ella. Ha habut una evolució, per l’influència de la tradició representativa.