La indústria a les Illes Balears.

            LA INDÚSTRIA A LES ILLES BALEARS.

Origen i evolució de la indústria.

Com explica l’historiador Carles Manera, el sector secundari va tenir una importància determinant durant el segle XIX i la primera meitat del XX. Fins a les hores, a Menorca al segle XVIII la indústria va créixer gràcies a la demanda militar británica, mentre que a Mallorca i les Pitiüses era una indústria artesanal, en màns dels gremis.

L’evolució de la indústria se pot dividir en cinc etapes:

1) L’era de la manufactura tèxtil (abans del 1850).

2) El predomini de la indústria agroalimentària a Mallorca i el resorgiment industrial a Menorca (1850-1889).

3) L’embranzida del calçat i el trasvasament de capital al sector turístic (1890-1940).

4) La indústria en els anys del boom turístic (1950-1973).

5) Desindustrialització i terciarització (1973-1990).

1) L’era de la manufactura tèxtil (abans del 1850).

Els gran nuclis eren Palma, Maó i Ciutadella.

La indústria tèxtil era la predominant. A Mallorca tenia el 62% de la població activa industrial i el 43% de la producció. També destacava, prop de la meitat, la producció d’aiguardents (23%) i de manufactures de ferro (22%). Entre les tres dominaven el 88% de la producció. Fins el 1830 predominava el treball domiciliari, però ja el 1847 les principals fàbriques de Ciutat estaven mecanitzades i cap 1850 començaren les primeres concentracions industrials.

A Menorca la indústria llanera s’enfonçà amb el lliure comerç del segle XVIII, però revifà al segle XIX. La indústria de la construcció naval i de l’argenteria, molt importants sota el domini anglès, sofriren des del 1802, i es recuperaren cap el 1850.

2) El predomini de la indústria agroalimentària a Mallorca i el resorgiment industrial a Menorca (1850-1889).

Molins fariners al carrer Indústria de Palma, avui restaurats com centre de lleure i restauració.

A Mallorca destacaren sobretot els sectors del calçat-cuiro, tèxtil (teles de llana), aiguardents i conserves vegetals, amb un domini creixent del darrer, gràcies a la mòlta de cereals i a la fabricació de farines. La indústria estava concentrada a la Ciutat, aprop del port de sortida dels productes industrials, que arribaren a ser la meitat de les exportacions, i així, a Palma es concentraven el 1877 el 49% dels actius industrials de Mallorca. Al període 1855-1880 la conjuntura industrial fou molt favorable i s’especialitzaren i modernitzaren les produccions. El vell taller menestral, dispers en la Part Forana, donà pas, poc a poc, als grans establiments manufacturers.

El 1856 Menorca començà una nova etapa industrial florent. Se substituí la llana pel cotó, s’obri La Industrial Mahonesa (primera fàbrica de vapor, que exportava teixits) i el 1860 el primer taller mecanitzat de calçat per a l’exportació a Amèrica, i entre el 1840 i el 1845 aparegueren els primers fabricants de moneders de malla de plata. Hi havia també unes importants indústries de maquinària i aiguadent. Però la crisi del 1898 tancà aquesta etapa, amb la pèrdua de mercats i l’encariment de matèries primeres.

3) L’embranzida del calçat i el trasvasament de capital al sector turístic (1890-1940).

A Mallorca hi ha una important diversificació de la producció. Els dos sectors tradicionals, tèxtil i cuiro, mantenen un lloc privilegiat, junt a l’agroalimentària. Hi ha dues conjuntures: la I Guerra Mundial (1914-1918) i la Guerra Civil (1936-1939), que provoquen l’augment de la producció, per abastir els mercats europeu i nacional. És un període de mecanització a gran escala.

L’electrificació s’estén a tot arreu, primer amb petites centrals a tots els pobles importants. El 1927 se fundà GESA i començaren a concentrar-se les empreses.

Des del 1890 el calçat es va convertir en el subsector més important i exportador. Tenia uns costos inferiors al seu competidor directe, l’americà, gràcies a la mà d’obra numerosa, submergida, dispersa, femenina, de salaris baixos. La crisi del 1898 va durar fins el 1910. Les etapes de creixement eren les de conflicts bèlics (amb la demanda militar), com la de 1914-1918, i les de crisi eren les de poca demanda en la pau, com la de 1926-1930. Però hagué problemes de subministrament, com als anys 1936-1945, coincidint amb la guerra civil, la recessió i l’ascens del cost de la vida. Com a resultat, els capitals passaren cap al sector terciari, que oferia beneficis més elevats i ràpids. A més els treballadors tenien al sector terciari salaris més elevats i un treball més segur, sense els cicles del calçat.

A Menorca hi havia una important indústria tèxtil, de motors i maquinària, de calçat i argenteria. La majoria de la producció s’exportava. Però va haver una forta crisi industrial entre el 1898 (pérdua del mercat americà) i el 1911, amb el tancament el 1904 de La Industrial Mahonesa (una empresa tèxtil) i el 1911 de l’Anglo-Española de Motores, junt amb la fallida del Banc de Maó (creat el 1882). Als anys 20 la indústria del calçat se recuperà, més especialitzada a Ciutadella (de dona) i Alaior (d’home), però Maó no reviscolà en molts d’anys.

4) La indústria en els anys del boom turístic (1950-1973).

L’impacte del turisme des dels anys 50 fou enorme. Els capitals i la mà d’obra agrícoles es desviaren massivament cap el nou sector emergent: “la indústria dels forasters”, però mentrestant, inclús el sector industrial se convertí en subministrador de béns pel sector terciari (serveis i turisme). El 1960 fou un punt d’inflexió notable, amb un impressionant i creixent boom turístic.

El transvasament de població activa del primari al secundari i terciari fou massiva sobretot a Mallorca i Eivissa, encara que la demanda féu pujar els preus i els beneficis agrícoles. Encara que en, una primera època, els salaris industrials eren més baixos que els agrícoles, els beneficis socials d’abandonar el camp i l’esperança de futures millores (que realment sí es concretaren), actuaren en aquesta redistribució sectorial i espacial de la mà d’obra. La construcció i el turisme tiraren de molts treballadors del món rural i provocà l’èxode als nuclis urbans i costaners.

Menorca va ser l’única en mantenir la seva indústria tradicional, encara que modernitzant-la: estructura familiar, autofinanciació, exportació; concentració en orfebreria, calçat, formatgera, begudes alcohòliques.

Les Pitiüses, en canvi, mai tingueren una producció industrial important i la població activa passà directament del camp al sector terciari.

5) Desindustrialització i terciarització (1973-1990).

El 1973 la indústria estava en una fase crítica, sense possibilitats de créixer, per la manca de capitals i de mà d’obra, concentrats al sector terciari. La població industrial baixava des del 1971, així com el percentatge de producció industrial respecte al total (un descens del 25%). La crisi turística del 1973 paralitzà la construcció i la demanda del sector terciari i les conseqüències les patiren, a més de la construcció, sobretot les branques tradicionals (tèxtil, calçat, transformats metàl·lics), tant per la reducció de la demanda interior com de la competència als mercats exteriors.

Al període 1980-1990 la terciarització augmentà encara més, encara que l’expansió constructora (especialment a Menorca), enmascarava les dades. Les úniques indústries en expansió foren les lligades al turisme: construcció, materials de construcció, energia, etc.

Als anys 90, la desindustrialització continua imparable, amb periòdiques crisis que tanquen les empreses industrials menos competitives, i sense que s’obrin d’altres. L’indústria submergida (al calçat) fins i tot revifa amb l’augment de l’atur als pobles.

Localització de la indústria.

Els establiments es concentren sobretot al gran centre de Ciutat, i en menor grau a Manacor, Inca, alguns pobles industrials del Raiguer i el Migjorn, i a Menorca, l’illa més industrial en proporció, a Maó i Ciutadella. En canvi, Eivissa, que quasi no tenia indústria, l’ha quintuplicat des dels anys 60.

Se denoten una sèrie de trets de localització: 1) Els establiments industrials se situen molt aprop dels nuclis urbans. 2) Són més nombrosos com més grans siguin els nuclis (els nuclis actuen menos com mercats -excepte Ciutat-, que com centres proveïdors de mà d’obra i per la comunicació amb l’exterior de les illes). 3) Disminució progressiva dels establiments en pobles d’indústries tradicionals (Sineu, Esporles, Sóller, Llucmajor). 4) Augment dels nuclis dedicats a les indústries dedicades al turisme. 5) Consolidació dels nuclis tradicionals més importants (Inca, Manacor, Maó), que mantingueren els mercats exteriors. 6) El nombre d’establiments industrials augmenta a les illes des del anys 60, especialment a Eivissa. 7) Fins el 1982, augment major de Ciutat, i des del 1982, augment major de la Part Forana, degut a la saturació de Ciutat.

L’economista Carles Manera proposa reindustrialitzar el Raiguer, fomentant el calçat, que encara té una estructura industrial adient. En canvi, el Govern Balear creu que s’han de fomentar les activitats més modernes, com el tele-treball, al futur Parc BIT, dissenyat per l’arquitecte Richard Rogers, a fi de configurar Mallorca com un terra de serveis quaternaris, aprofitant les bones comunicacions i el clima.

Industries tradicionals.

El calçat, el tèxtil, les agroalimentàries (llet, oli, conserves vegetals, carn, begudes alcohòliques, ensaimades), els transformats metàl·lics (griferia), etc., pateixen dificultats, excepte les enfocades al turisme. El tèxtil gairebé ha desaparegut. El calçat està en crisi permanent i només es veu un futur si s’especialitza en productes d’alt valor afegit.

A Mallorca, Palma concentra moltes d’aquestes activitats. Inca, Lloseta, Alaró i Llucmajor destaquen també en el subsector de la pell i del calçat. Felanitx i Binissalem tenen una important indústria vinícola.

El paper i les arts gràfiques, el químic, la fusta i els mobles es concentren a Palma.

Els mobles tenen també un centre molt rellevant a Manacor, on hi ha una important tradició de fusteria, amb una forta exportació.

Les perles artificials de Manacor i Felanitx són una activitat industrial molt especial, amb una excel·lent posició als mercats internacionals.

A Menorca es manté una important indústria especialitzada, que compta amb mà d’obra ben preparada. L’orfebreria, bijuteria i formatgera menorquines encara són molt competitives en preu i qualitat i es mantenen en prou força per confiar en el seu futur. Moltes indústries s’han concentrat, desapareguent les de tipus familiar petit.

Les industries induïdes pel turisme: la construcció, el metall i la fusta, l’energia.Són les de major creixement percentual, per la gran demanda del sector turístics. Es preveuen creixments moderats al futur, perque el sostre ja està molt aprop.

La construcció és el sector industrial més important pel nombre d’actius i per la participació al PIB. Representa quasi la meitat de la producció i dels actius industrials. Es concentra als nuclis turístics i a Palma. Molts dels actius viuen a municipis aliens a l’activitat.

El subsector dels materials de construcció ha pujat la seva participació, gràcies a la demanda. Hi ha una important fàbrica cimentera a Lloseta, amb una producció mitja de 800.000 tones.

El metall també s’ha beneficiat de la gran demanda de la construcció. Es concentra a Palma.

L’energia compta amb tres centrals tèrmiques a Mallorca, una a Menorca i altra a Eivissa. S’està discutint la construcció d’una nova central elèctrica a s’Estalella, al sud de Mallorca. La més important és la d’Es Murterar (sovint es diu Morterar), a Alcúdia. A Palma hi ha subministrament de gas-ciutat.

Les noves indústries.

S’intenten promoure projectes d’indústries de tecnologia punta (informàtica, biogenètica), però els intents estan fracassant en la major part per la manca de personal especialitzat i de tradició tecnològica a les illes.

L’artesania.

Ha revifat els darrers anys, com a conseqüència de la demanda turística. Son tallers molt petits, d’objectes de fang (ceràmica i els tradicionals siurells de Portol), objectes de cànem (capells, cordes), fusta (figures d’olivera), vidre bufat (Gordiola a Palma, tallers a altres indrets), producció i reparació d’instruments musicals, bijuteria, etc.

Les indústries extractives.

Molt lligades a la demanda del subsector de la construcció. Són pedreres, jaciments d’arenisca (marés), argiles, arenes, calcàries i altres matèries.

Les salines, una activitat fonamental durant segles, a Mallorca i, sobretot, a les Pitiüses, han sofert la manca d’inversions, però encara se manté una producció notable, de més de 70.000 tones a Eivissa.

L’explotació de les aigües minerals pel seu embotellament és una activitat en augment, degut a la salinització de molts de pous i la gran demanda d’aigua de qualitat.

Destaca a més el lignit, destinat al consum de la central tèrmica d’Alcúdia. Hi ha jaciments a Alaró, Selva, Alcúdia, Sineu, Felanitx, Manacor. Arribà a haver 19 mines, però el 1987 només s’exploten tres, amb una producció de 200.000 tones.

FONTS.

[https://carlesmanera.com/2015/01/12/balears-con-industria-arqueologia-industrial-zona-fabril-en-la-actual-calle-jaime-iii-de-palma-1910/] El blog en algunes entrades dóna una explicació acurada dels orígens de la indústria balear, amb una excel·lent documentació gràfica, que es pot veure millor si es fa una recerca d'Imatges a Google de 'Indústria, Balears'..