EL MEDI FÍSIC DE LES ILLES BALEARS I LA SEVA PROTECCIÓ.
Índex.
Les aigües.
La vegetació.
La fauna.
Els sòls.
La protecció del medi ambient.
LES AIGÜES.
Ni pel relleu i la natura del sòl ni per les condicions de pluviositat, cap curs d’aigua no es manté constant a les Balears, excepció feta del petit de Santa Eulària del Riu, a Eivissa.
El caràcter torrencial és el primer tret de llur xarxa hidrogràfica, composta per jaços eixuts de torrents que només són inundats per cabals momentanis o de poca durada a causa de les pluges torrencials, els quals els perllonguen quan reben aportacions de les deus, com s’esdevé amb els torrents de la regió de Sóller i de Lluc, a Mallorca. Menorca i Eivissa tenen conques i condicions hidrològiques molt més reduïdes.
A l’embocadura d’alguns torrents, i situades en zones baixes i planeres, hi ha llacunes o albuferes. La principal és la d’Alcúdia, Muro i sa Pobla, seguida de la del prat de Sant Jordi i de la de salobrar de Campos, totes tres a Mallorca. A Menorca hi ha s’Albufera des Grau.
L’aigua escasseja a les Illes: llur estructura càrstica fa que el sòl absorbeixi immediatament l’aigua de pluja i creï capes freàtiques, que són aprofitades a les zones poc profundes mitjançant pous. Hi ha poques fonts naturals: llur emplaçament produeix una fertilitat desacostumada de les terres. Predominen al peu de la serra de Tramuntana, a Mallorca, on s’estenen les millors hortes (Sóller, Banyalbufar, Pollença).
Les aigües superficials.
El escàs volum i el règim iregular de les precipitacions, i el relleu i la natura del sòl, amb abundància de formes exocàrstiques i endocàrstiques que faciliten l’absorció de les aigües, no permeten l’existència de corrents superficials permanents. és a dir, cap curs d’aigua es manté constant a les Balears, excepció feta del petit rierol de Santa Eulària del Riu, a Eivissa, però aquest no es pot considerar com a tal, malgrat el topònim.
Per tant, el caràcter torrencial és el primer tret de llur xarxa hidrogràfica, composta per jaços eixuts de torrents que només són inundats per cabals momentanis o de poca durada a causa de les pluges torrencials, els quals els perllonguen quan reben aportacions de les deus, com s’esdevé amb els torrents de la regió de Sóller i de Lluc, a Mallorca. En canvi, Menorca i Eivissa tenen conques i condicions hidrològiques molt més reduïdes.
La xarxa hidrogràfica està formada només per torrents, els més importants dels quals són els que tenen la seva capçalera a la serra de Tramuntana, a l’illa de Mallorca.
A l’embocadura d’alguns torrents, i situades en zones baixes i planeres, hi ha llacunes o albuferes. La principal és la d’Alcúdia, Muro i sa Pobla, seguida de la del prat de Sant Jordi i de la de salobrar de Campos, totes tres a Mallorca. A Menorca hi ha s’Albufera des Grau.
Hi hem de distingir els torrents que desemboquen al vessant nord de la serra de Tramuntana, com el de Pareis (Escorca), curts i de pendents accentuats, que faciliten l’escorrentia, i els del vessant sud, més llargs i de pendents suaus, que, després de sortir de la serra encaixats en valls perpendiculars a la seva alineació, segueixen en la mateixa direcció tot travessant el Raiguer per dirigir-se bé a la badia de Palma, bé a la d’Alcúdia. Entre els tributaris de la badia de Palma hi ha sa Riera, que travessa Palma, el torrent Gros, el de na Bàrbara, el de Sant Magí, el des Jueus i el de Son Verí. Entre els que van a parar a la badia d’Alcúdia, hi ha el de Sant Miquel i el de Muro, que recullen, amb els seus afluents, les aigües de les conques de la part meridional de la Serra.
Ses Fonts Ufanes, a Campanet (Mallorca). 1:51. [https://www.youtube.com/watch?v=KrWWdBY__ZI]
Els torrents que neixen als relleus del Pla són menys importants. En caldria destacar el de na Borges, tributari de la badia d’Alcúdia, i el de Son Cal·lar, que va a parar al Salobrar de Campos (al sud).
Per les formes d’erosió que han generat, cal distingir els torrents que s’encaixen a la perifèria de les Marines i els que, a la seva desembocadura, han format barrancs i, a la costa, cales.
Hi ha un endorreisme limitat a formes càrstiques com la coma de Son Torrella (Mallorca), o els poljes d’Albarca i la Corona (Eivissa), entre d’altres.
A les àrees de subsidència de la costa, coincidint amb la desembocadura dels torrents, apareixen àrees embassades que tenen una importància ecològica especial i també són essencials com a recurs agrari. A Mallorca, la més important és l’Albufera, avui declarada parc natural, després d’haver perdut per l’acció de l’home la meitat de la superfície original. A més, hi ha el Salobrar de Campos. El Prat de Sant Jordi, pròxim a Palma, va ser desecat el 1848. A Menorca hi ha el sector de S’Albufera des Grau; a Eivissa, les feixes del Pla de Vila, avui pràcticament engolides per l’expansió urbana de Vila, i la zona utilitzada per les salines, el mateix que s’esdevé a Formentera. Els embassaments de Cúber i del Gorg Blau, construïts a la serra de Tramuntana el 1960, han fet aparèixer un ecosistema lacustre que constitueix una novetat biològica.
Les aigües subterrànies.
L’aigua escasseja a les Illes i llur estructura càrstica fa que el sòl absorbeixi immediatament l’aigua de pluja i creï capes freàtiques, que són aprofitades a les zones poc profundes mitjançant pous. Hi ha poques fonts naturals: llur emplaçament produeix una fertilitat desacostumada de les terres. Predominen al peu de la serra de Tramuntana, a Mallorca, on s’estenen les millors hortes (Sóller, Banyalbufar, Pollença).
El predomini del roquissar calcari afavoreix l’existència d’una important circulació hídrica subàlvia, a través d’un aparell càrstic, les aigües freàtiques del qual constitueixen el recurs principal per satisfer les necessitats agràries o urbanes. Els recursos utilitzables s’estimen en 307 HM³ a Mallorca, 66-74 HM³ a Menorca i 23-32 HM³ a Eivissa, i són pràcticament inexistents a Formentera.
Els nivell freàtics s’alimenten per filtració de les aigües de pluja, bé directament, bé a través dels cabals dels torrents, i, en segon lloc, per filtració de les aigües urbanes (xarxa de distribució i clavegueram) o dels excedents del regadius.
L’aprofitament de les aigües freàtiques es feia al principi mitjançant el condicionament de fonts naturals, i es va crear, així, una arquitectura de l’aigua que comprenia els sistemes de captació, transport, emmagatzematge i utilització. Un altre sistema d’explotació era el de l’extracció, primer mitjançant sínies, quan la capa freàtica era a poca profunditat, després amb molins de vent que accionaven una bomba extractora i, finalment, amb bombes de més potència mogudes per gas pobre i per electricitat, que permeteren l’aprofitament de nivells freàtics profunds. Això ha donat peu a la sobreexplotació dels aqüífers i ha originat intrusions marines prou importants, que constitueixen un últim sistema de proveïment. Però tots aquests recursos resulten insuficients per cobrir les necessitats actuals, que han anat creixent, tant per l’augment de la població consumidora i del turisme com per l’increment de l’extensió regada.
LA VEGETACIÓ.
La vegetació: el predomini de les espècies mediterrànies.
La vegetació o
L’impacte antròpic ha estat molt negatiu, donat que més de la meitat de la superfície se cultiva i que la resta ha sofert un intens aprofitament forestal o ramader. Per això s’interpreta que la vegetació és el resultat de la intensa pressió antròpica sobre unes formacions climàciques, amb una clara distinció entre les Pitiüses, insularitzades primer, i que reberen la influència llevantina, amb el pinar com climàcic, i les Balears, insularitzades més tard, i que reberen la influència continental, amb l’alzinar com climàcic. La insularitat ha fomentat la presència d'endemismes d'espècies vegetals i animals molt adaptades al medi físic illenc.
Hom pot diferenciar fàcilment la vegetació de Mallorca i Menorca, d’afinitats tirrèniques, de la d’Eivissa i Formentera, fonamentalment ibèrica.
En condicions climàtiques naturals, sense pressió humana, unes grans extensions d’alzinar ocuparien les zones més plujoses de Mallorca i de Menorca, mentre que les menys plujoses serien ocupades sobretot per boscs o màquies d’ullastre (Olea europaea varietat silvestris) i llentiscle o mata (Pistacia lentiscus) o de garrofer (Ceratonia siliqua) i olivella (Cneorum tricoccon); a Eivissa i Formentera la clímax fóra una màquia de garric o coscoll (Quercus coccifera) i llentiscle. Els caducifolis foren, i de fet són, pràcticament inexistents.
Però la degradació humana de les màquies i dels boscs climàcics, molt intensa, ha menat a la instal·lació de brolles i garrigues, sovint associades a extenses arbredes de pi blanc (Pinus halepensis). Les calcàries dels cims de les muntanyes mallorquines i els roquissars litorals de les costes ventoses de Mallorca i de Menorca presenten una vegetació típica en coixinets espinosos (socarrells), rica en espècies endèmiques. Vora mar, són corrents les savines (Juniperus phoenicia varietat lycia). En general, és constatable una tendència de la flora baleàrica a diferenciar-se en races o varietats particulars com a conseqüència de la insularitat.
Cal destacar la planta posidonia, que viu en l'aigua marina i molts creuen que és una alga. La seva importància és extraordinària per mantenir l'ecosistema litoral.
La localització de la flora.
A Mallorca són molt interessants les formacions que apareixen per damunt dels 500 m , inexistents a les altres illes.
A més de 1.000 metres , a la Serra de Tramuntana, hi ha una vegetació culminal (climàcica o potser de degradació de l’alzinar). Té poc tamany, perque viu en escletxes del roquissar que la protegeix dels herbívors, però és molt rica en endemismes. Conté testimonis de climes més humits, com ara el teix, el boix baleàric, la blada.
A Mallorca i Menorca els grans alzinars apareixen entre 1.000 i 500/400 metres, i fins i tot més abaix, fins la vora del mar, formant masses a sotavent. Al centre de Menorca hi ha sureres, i a Mallorca hi ha un bosc de roures a Puigpunyent, ambdues espècies segurament introduïdes pel home.
A Mallorca i Menorca, per sota dels 700 metres es troba la garriga d’ullastre (acebuche) i olivella. A Menorca la forma de la garriga està molt influïda pels vents de tramuntana.
A les Pitiüses falta l’alzinar però hi abunda el coscoll (coscoja) i el baladre (adelfas). Per sota dels 700 metres es troba la garriga de coscoll i l’olivella.
El bosc més estés a les illes és el del pi blanc. A Mallorca i Menorca el pi blanc és d’origen antròpic, al ser destruït l’alzinar climàcic. A les Pitiüses el pi blanc és climàcic, associat al pi ver i la savina.
La degradació d’aquests grans tipus de vegetació dóna pas a una variada sèrie de formacions:
A Menorca, la degradació de l’alzinar i l’ullastrar dóna lloc a formacions diferents a sòls silicis i calcaris. Als silicis hi ha la garriga d’estepes i brucs amb càrritx. Als calcaris hi ha garriga de romaní i bruc d’hivern.
A Mallorca, passà el mateix, amb particularitats, com que substitueix a l’alzinar a partir dels 400 metres . A les zones carstificades la vegetació degradada és la garriga amb coixinets de monja i càrritx. La degradació de la garriga d’ullastre i olivella dóna pas a la garriga de llentiscle i ullastre amb esparregueres i olivella o amb garballó.
La murta apareix en barrancs i torrenteres, on també apareixen arbres de ribera, com els polls i els oms (ambdues espècies introduïdes per l’home). A les dunes hi ha savines, ginebrons i tamarells. A les zones embassades hi ha el canyet i altres plantes halòfiles (salicòrnies).
Bruc d'hivern.
LA FAUNA
La fauna: mediterrània i amb endemismes.
La fauna és la pròpia de l'àrea mediterrània i la insularitat ha fomentat la presència d'endemismes d'espècies vegetals i animals molt adaptades al medi físic illenc.
La fauna no és gaire rica. L’agricultura i la creixent urbanització, amb la seva avançada contínua sobre el bosc i l'entorn natural, l’han empobrit, de manera que l’impacte antròpic ha estat molt negatiu, encara més que en la vegetació. Es parla del “silenci del camp” de les Illes Balears. És difícil veure-hi vertebrats, llevat dels ocells, i el nombre d'insectes ha baixat de manera espectacular en els últims decennis. A més, la fauna d’aigua dolça és pobra i es redueix a algunes espècies de granotes, alguna tortuga i anguiles.
Entre els mamífers destaquen el mostel, al geneta, la marta, el moix salvatge i la cabra salvatge. A part l’eriçó (Erinaceus algirus), d’origen africà, la resta dels mamífers són espècies europees: la musaranya (Crocidura balerarica), la geneta (Genetta genetta) i el liró (Eliomys quercinus), als boscs i les garrigues, i la mostela o mostel (Mustela nivalis), diversos múrids, el conill (Oryctolagus cuniculus), la llebre (Lepus granatensis) i diverses espècies de ratpenat a les zones obertes. És notable l’absència de l’esquirol, corrent a la resta dels països mediterranis.
Entre els rosegadors, la rata cellarda i quatre espècies de múrids, a més dels abundants conill i llebres, i 14 espècies de rates pinyades.
El segle XIX s’extingí la foca mediterrània.
Els ocells són més abundants, distingint entre sedentaris i migratoris. Hom ha observat unes tres-centes espècies d’ocells, principalment europeomediterrànies, amb una reduïda representació africana.
Els ocells sedentaris són variats. El més representatiu és el voltor i en especial el voltor negre (Aegypius monachus) que nidifica a la Serra de Tramuntana, i n’hi ha altres ocells de presa com els falcons (el de la reina i el pelegrí), quatre espècies d’àguiles, tres de milans, el xoriguer, l’esparver, el falcó (Falco peregrinus), i dels nocturns estan l’òliba (Tyto alba) i dues espècies de mussols. Pels camps trobam gorrions, pinsans, caderneres, tórtores, guatlles, perdius (Alectoris rufa), quatre espècies de corbs, la merla o mel·lera o mèrlera (Turdus merula), pardal o teulader (Passer domesticus), el corb (Corvus corax), la puput (Upupa epops)... A la costa trobam colònies de sis espècies de gavines, el virot i el corb marí. A les àrees embassades moltes espècies limnícoles.
Els ocells migratoris són gairebé tots són espècies limnícoles, que viuen aquí a les àrees embassades. Es distingeixen per dos cicles, un d’estiuenc i un altre d’hivernal.
Les que passen l’estiu a les illes són una dotzena d’espècies. El seu cicle comença tombat el març amb l’aparició d’alguns apòdids o falcies (Apus) i de les orenetes o oronelles (Hirundo rustica), seguides, a mitjan abril, per les aloses (Alauda arvensis) i les guatlles o guàtleres (Coturnix coturnix).
Les que hi passen l’hivern abasten unes 130 espècies, entre les quals destaquen l’estornell (Sturnus vulgaris), l’abellerol (Merops apiaster) i diversos tords (Turdus). El cicle estiuenc, que comprèn una dotzena d’espècies,
Entre els amfibis, s’esmenten el calàpet, la granota i el ferreret (un fòssil vivent i potser l'endemisme més conegut de les illes).
Els rèptils no són gaire abundants, llevat de les sargantanes, corrents a totes les illes, ádhuc les més petites, per lo qual hi ha moltes espècies endèmiques de sargantanes. Altres rèptils són el dragó, tres espècies de serps, dues de tortugues de terra, una d’aigua dolça i tres de marines.
Actualment, la major part de la fauna insular està protegida, i la caça és objecte de restriccions temporals.
ELS SÒLS DE BALEARS I LA SEVA CAPACITAT AGROLÒGICA.
La naturalesa calcària del roquissar ha donat lloc a sòls amb alt contingut de calç. Predominen a les planes els sòls moderadamente desenvolupats, es especial la terra rossa, que amb freqüència conté encrostaments.
En les àrees muntanyoses se troben sòls pards i redsines, poc desenvolupats.
En les àrees embassades hi ha sòls higromòrfics i halomòrfics.
A les planes predominen els inceptisòls (de desenvolupament moderat). El grup dels xerocrepts està format sobre dipòsits quaternaris que han evolucionat a terra rossa o en punts on aquesta s’ha dipositat per erosió. Tenen una profonditat de 40-79 cm , amb un horitzó d’encrostament calcari. S’associen als alfisòls (molt desenvolupats, rics en elements minerals).
Els entisòls (poc evolucionats) dominen a les muntanyes, amb subordres: ortents, xerortents, seropsamments, xerofluvents. Els ortents per vessants molt erosionats, xerortents sobre litosòls, xeropsamments sobre àrees arenoses, xerofluvents sobre dipòsits al·luvials.
La capacitat agrològica depén de la qualitat edàfica, l’altitud, els pendents, la pluviositat, etc. Segons la capacitat agrològica es distingeixen vuit classes de sòls. A les Balears no hi ha la classe I. Les classes II i III, que són de bona terra cultivable, ocupen el 40’84% de Mallorca, el 19,10% de Menorca, el 28’64% d’Eivissa i el 10’27% de Formentera. Les classes IV i V només poden dedicar-se a pastures, i ocupen el màxim del 16’15% a Eivissa i el 0’92 a Menorca. Les classes VI i VII no són cultivables, amb restriccions per pasturatge i tales, i ocupen el 67’02 de Menorca, el 53’90 a Formentera, el 40’25 de Eivissa i només el 28’76 de Mallorca. El grup VIII comprén roquissars, arenals, aiguamolls i àrees urbanes.
EL MEDI AMBIENT I LA RELACIÓ AMB L'ÉSSER HUMÀ.
Els procesos de degradació, del medi natural: Paisatges i ecosistemes.
La qüestió del medi ambient se centra en uns grans fenomens:
-La substitució del medi natural per un altre humanitzat en gran extensions, des del principi de l'ocupació humana, el que es manifesta especialment en la reducció de l'alzinar, en benefici de la garriga. Aquesta pressió antròpica es gairebé irreversible, perquè tornar al paisatge natural pur és inviable econòmicament i a més el paisatge creat té uns valors culturals innegables..
-La destrucció accelerada del paisatge, sobre tot en les àrees costaneres, substituint el medi natural i els conreus per construccions, degut a la pressió especulativa per crear urbanitzacions i plantes hoteleres. Aquest fenomen és molt més preocupant que l'anterior, perquè beneficia a uns grups de propietaris, negociants i especuladors, però perjudica al conjunt de la societat.
- La contaminació, de distints tipus: del sòls, de les aigües, de l'aire, acústica..., per la producció massiva de residus i el seu abocament incontrolat, per la manca de control de les activitats més perilloses, la manca de consciència ecològica en mols dels agents contaminadors...
-L'amenaça a la supervivència d'espècies endèmiques o d'escassa presència, com el ferreret a Mallorca.
-El perill dels incendis forestals, degut a la minva de l'explotació sostenible dels recursos dels boscos.
Els moviments ecologistes i las actuacions de l’administració.
Joan Mayol i Miquel Rayó [“El Día del Mundo”, especial Fora Vila Verd, nº 196 (11-I-1998)] expliquen que la defensa del medi ambient té com punts cabdals:
- El coneixement científic de la naturalesa balear al segle XIX, amb els autors Barceló i Combis (1820-1899), Rodríguez Femenies (1839-1905), l’Arxiduc Lluís Salvador d’Austria. Al segle XX destaca Guillem Colom (1900-1994) i les institucions com Societat d’Història Natural, l’Ateneu de Maó i l’Institut d’Estudis Eivissencs. El gran avenç arriba després de la fundació de la UIB, on el 1972 començaren els estudis universitaris de la carrera de Biologia.
- El sentiment estètic de la natura, en els llibres de viatges dels segles XIX i XX. És una visió romàntica del paisatge illenc, que continua en la pintura paisatgística i en la producció literària de la Renaixença (Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover).
En el moviment de la lluita per la protecció del medi les dates principals són el 1973, amb la fundació de la més important associació ecologista, el Grup Ornitològic Balear (GOB); el 7 de juliol de 1977, quan s’ocupa la Dragonera per evitar la seva urbanització; i el 1988 quan es declara s’Albufera parc natural.
Hi ha hagut una gran preocupació popular de queè les Directrius d’Ordenació del Territori siguin modificades o ignorades, com va passar amb la LEN (Llei d’Espais Naturals) del 1991, rebaixada el 1992.
El principals problemes de futur són:
- La legislació és reversible i modificable sota les pressions dels grups econòmics.
- El model de desenvolupament creixent no ha canviat.
FONTS.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada