Geografia de les Illes Balears: el clima.

            EL CLIMA DE LES ILLES BALEARS.

Factors zonals del clima:

1) La circulació general de l’aire. Les masses d’aire, sobretot, creen les condicions tèrmiques del planeta, del qual el balanç tèrmic anual s’equilibra en gran part gràcies als vents, que eviten que faci massa fred al nord i massa calor al sud, que impossibilitarien la vida a ambdos llocs. Hi ha grans diferències de temperatura, que movilitzen els volums d’aire i provoquen una circulació general en tota la Terra. L’aire de l’Ecuador és més calent de manera que l’aire es mourà de les zones més fredes i pesants a les més calentes i lleugeres.

Aquest moviment es fa en tres cel·lules a cada hemisferi (nord o sud). Les ximeneies equatorials mouen l’aire, de manera que s’aixequen i perden pressió, disminuint llur temperatura i liquant el vapor d’aigüa, en pluges. A l’àrea equatorial, hi ha baixes pressions i molts de núvols, que protegeixen del sol directe, de manera que no és el lloc de més altes temperatures, sinó aprop, on no hi ha núvols. S’origina el contraalisi, que xoca amb la corrent freda dels pols, amb una subsidència en altura, que baixa sense humitat, sec, calent, de manera que provoca deserts, amb unes altes pressions (el Sahara). D’aquesta zona, una part va a l’Equador, en els vents alisis, i altra al nord, com vent Oest, xocant (front polar) amb l’altre vent Oest que vé del nord, però el moviment de l’aire és ara ascendent, alimentant els vents en altura que van al nord i al sud. Durant l’hivern un punt de l’Equinocci, França, per exemple, queda sota l’efecte del front polar, i en l’estiu, queda sota el domini dels vents del sud, menos humits i freds. Però els vents de l’Oest que venen sobre l’aigüa de l’Oceà són més càlids i temperats. L’Estret de Gibraltar és el punt de pas de les borrasques en l’hivern. Això afecta a les Balears, creant el clima mediterrani que fruïm, ocasionat per la normal presència d’un anticicló subtropical sobre el Mediterrani.

El clima del Mediterrani és una excepció dels climes mediterranis (Califòrnia, part d’Austrália, Xile i Suràfrica), perquè al Mediterrani hi ha un mar molt llarg, que modifica les condicions tèrmiques.

2) L’aigüa en la Conca del Mediterrani.

El Mediterrani és una conca tancada, envoltada de muntanyes del plegament alpí i la irradiació solar calenteix l’aire mediterrani durant l’estiu, de manera que la massa d’aire mediterrani és distinta de les altres, doncs forma fronts específics al xocar amb les altres masses d’aire, la polar continental del nord i la continental aficana del sud. Té temperatures elevades i molta humitat (90%), el que dóna una energia latent en forma de vapor d’aigüa, que cau en la tardor, gràcies a la vinguda d’una corrent d’aire fred (pot ser polar continental o àrtic) per la vall del Roine, que puja sobre les muntanyes, relliscant sobre l’aire calent, creant-se així les tempestes de tardor, que és quan plou més al Mediterrani, amb pluges molt fortes, tormentoses, que inclús poden ser de gota freda. Les aigües, en aquestes serralades joves (alpines), produeixen una fortíssima erosió i un transport i sedimentació dels materials. 3) Factors de situació local.

Mallorca està enmig del Mediterrani Occidental, en la latitud de la Meseta, que la defensa dels vents de l’Oest. La península suporta un anticicló hivernal, que es junta amb l’anticicló continental i desvia les borrasques cap al nord, en les dues setmanes de les “calmes de gener”, fins que l’anticicló s’afebleix en febrer, tornant a entrar borrasques.

La vall del Roine afecta a Menorca amb el vent de Tramuntana. Al sud de les Balears, el vent de llebeix que ve de Gibraltar porta aigüa. El nord d’Àfrica influeix amb el seu calor i sequetat.

Les condicions climàtiques a Balears.

Per la seva latitud i la posició occidental amb relació a les terres continentals, les illes Balears tenen un clima mediterrani (Csa, segons la classificació de Köppen), amb peculiaritats derivades de la seva situació, el particular caràcter marítim i la topografia de cada illa. Una descripció resumida dels climes europeus, ens permet comprovar com al llarg de les mateixes vores del Mediterrani se passa del clima mediterrani al desert fred d’Àsia.

A més de la seqüència estacional de masses d’aire i fronts característica del clima mediterrani, a les illes tenen una transcendència especial la massa d’aire mediterrània, la massa sahariana, el front mediterrani entre totes dues, l’anticicló tèrmic hivernal de la península Ibèrica i la ciclogènesi mediterrània, que confereixen la seva especificitat a les illes.

La freqüència de masses d’aire: Domina (anualment) l’aire polar marítim (52,3%), seguit del mediterrani (27,6%) i el polar continental (14,5%). La suma dels tres ocupa més del 94% del total. Menos importants són el tropical marítim (3,7%), el tropical continental (0,5%) i el polar àrtic (1,4%).

La freqüència de tipus de temps: Anticicló (3,5%, a l’hivern), embassament baromètric (19,8, sobretot a l’estiu), baixa centrada (9,5%, fluixa a l’estiu, amb un giro contrari al rellotge puja l’aire calent cap adalt, amb violència com a les tempestes d’agost), advecció zonal (32,8%, molt continua, relacionada amb l’aire polar marítim), advecció septentrional (3,2, amb aire polar àrtic), advecció continental europea (5,6, amb aire polar continental), advecció continental africana (18,0%, amb aire tropical marítim i continental), advecció de llevant (7,6%, amb grans pluges tormentoses d’octubre).

Els temps, per ordre de dominància són: advecció zonal (32,8%), embassament baromètric (19,8%), advecció continental africana (18%). Entre els tres sumen un 70%. Segueixen la baixa centrada (9,5%), advecció de llevant (7,6%), advecció continental europea (5,6%), anticicló (3,5%), advecció septentrional (3,2%).

El clima de les illes presenta una temperatura mitjana anual de 16ºC a 18ºC (T de mitja de 17ºC, amb T a l’agost de 24ºC, i el gener de 10ºC), i una precipitació mitjana anual de 400 mm³ a 600 mm³. Les quatre estacions queden ben definides, fins al punt que el temps sol ser un tema de conversa col·loquial, sigui en termes de sorpresa, queixa o satisfacció. Les precipitaciones se reparteixen: tardor, 40%, hivern, 30%, primavera, 20% i estiu, 10%.

Les illes Balears no tenen un veritable hivern, ja que la temperatura mitjana mensual dels mesos més freds (de desembre a febrer) no baixa dels 10ºC, excepte a la muntanya de Mallorca (Lluc, a 490 metres, té el gener una mitjana mensual de només 6,7ºC). En tot cas l’humitat elevada provoca que la sensació de fred sigui major. A l’hivern arriben a les illes adveccions zonals de l’oest, impulsades per la situació meridional màxima del front polar. Però aquests fluxes s’interrompen amb la formació de l’anticló tèrmic situat sobre la península Ibèrica, que els cloca i que permet gaudir a les illes, al final de gener o principi de febrer, d’uns dies assolellats i clars (calmes de gener), en que floreixen els ametlers. Les adveccions septentrionals fan arribar aire fred, que fa baixar les temperatures i que sol produir nevades per damunt dels 500 metres, circumstància que únicament es registra a la serra de Tramuntana, a Mallorca. La massa d’aire polar àrtic acostuma arribar molt ràpida, molt freda (no ha tingut temps de calentar-se). A l’hivern cau una tercera part de les precipitacions de l’any, però, a causa d’una evapotranspiració potencial baixa i d’haver-se produït el màxim anual de pluges a la tardor, no falta aigua al sòl i fins i tot es produeixen excedents (Menorca i Lluc) que originen escorrenties superficials, les quals continuen les de la tardor.

A la primavera, el mes de març manté les característiques pròpies de l’hivern, però més endavant les temperatures van pujant i arriben, al mes de maig, a 14-15ºC.A la primavera a Mallorca, la massa d’aire polar arriba freda al Mediterrani, on l’aire comença a calentir-se. La diferència de T produeix pluges, al entrar l’aire polar entre l’aire subtropical. Pot penetrar molt al sud, si entra entre dues zones de pressió (anticicló i borrasca, que actuen com una doble roda en sentit invers, que mou l’aire). En suma, la circulació zonal es restableix i continuen les adveccions septentrionals, que arriben amb temperatures baixes, si bé no tan fredes com a l’hivern. És important la reactivació de les depressions atlàntiques, que hi arriben a la vegada que s’activa la ciclogènesi. Tot això fa que al mes d’abril es produeixi el segon màxim anual de pluges, però el maig es comporta com a precursor de l’estiu: comencen a aparèixer situacions de pantà baromètric, i la disminució de les precipitacions i l’augment de l’evapotranspiració potencial fan que comenci a mancar aigua al sòl.

A l’estiu, la situació septentrional del front polar debilita la circulació zonal a les illes i apareix la situació de pantà baromètric. Es formen la massa d’aire polar de transició i la massa mediterrània. Les adveccions meridionals contribueixen a elevar les temperatures (xaloc), mentre que les adveccions zonals les suavitzen. Les temperatures mitjanes mensuals arriben a 24-25ºC. Tot això fa que les precipitacions presentin el seu mínim anual (juliol-agost) i que l’aridesa sigui el tret més característic d’aquesta estació, en la qual alguns cultius necessiten ser regats.

El terme tardor (del llatí tardatio) s’aplica a l’estació que ve després de l’estiu, però també se l’anomena primavera de l’hivern. Això explica la relativitat amb què se la valora en relació amb les dues estacions pròximes. El tret més rellevant, a més de la disminució progressiva de les temperatures, és el fet de registrar les precipitacions màximes de l’any, que es produeixen com a conseqüència de les adveccions septentrionals d’aire fred que envaeixen la Mediterrània, on domina una massa d’aire amb temperatures altes i una humitat relativa elevada; tot això, afegit a la circumstància que l’aigua de mar encara tingui unes temperatures també altes, provoca inestabilitat i unes precipitacions que poden assolir intensitats notables, semblants a les que també generen les depressions i els fronts atlàntics que es reactiven en arribar a la Mediterrània. Les precipitacions de la tardor constitueixen el 40% de les de tot l’any, i amb elles desapareix la manca d’aigua al sòl, ja que es produeixen escorrenties superficials que tornen a posar en funcionament la xarxa hidrogràfica.

Aquesta seqüència estacional es manifesta a les Balears amb una gradació nord-sud de temperatures i precipitacions. Mentre que les temperatures augmenten de nord a sud (la mitjana anual de Maó és de 17,1ºC i la de la Savina, a Formentera, de 17,9ºC) i, per tant, augmenta l’evapotranspiració potencial (Maó, 680,7 mm³; la Savina, 888,3 mm³), les precipitacions disminueixen (Maó, 599,5 mm³; la Savina, 383,9 mm³) i augmenta l’aridesa. Solament es produeix escorrentia a Menorca i a la serra de Tramuntana; a la resta de les illes no hi ha cap mes amb excedent d’aigua i durant sis mesos n’hi manca.

Mentre Menorca està exposada a les ventades de la tramuntana, que li arriben amb més freqüència i intensitat a causa de la seva situació enfront de la call del Rone, les Pitiüses reben la influència de la massa d’aire tropical continental del Sàhara. La influència de l’altitud només es deixa sentir a Mallorca, on la serra de Tramuntana aixeca els seus cims a més de 1.000 metres i actua de pantalla aerològica; això dóna origen al gradient tèrmic més marcat i a les precipitacions més abundoses (Lluc, a 490 metres, registra una temperatura mitjana anual de 13,6ºC i 1.323 mm³ de pluja).