GEOGRAFIA DE LES ILLES BALEARS. INTRODUCCIÓ I RELLEU.
LA FESOMIA FÍSICA.
INTRODUCCIÓ: LA SITUACIÓ I LA INSULARITAT.
L’ORIGEN GEOLÒGIC DE LES ILLES.
1) El Paleozoic.
2) El Mesozoic.
3) El Cenozoic.
4) El Quaternari.
Apèndix. Edats de la Terra:
LES FORMES DEL RELLEU.
El relleu de l’illa de Mallorca.
El relleu de l’illa de Menorca.
El relleu de les illes Pitiüses.
LES COSTES.
1. Alta rocosa.
2. Costa en nip.
3. Platges de còdols.
4. Arenals i platges d’arena (i cales).
EL CLIMA.
Factors zonals del clima:
Les condicions climàtiques a Balears.
LES AIGÜES.
Les aigües superficials
Les aigües subterrànies.
ELS SÒLS I LA SEVA CAPACITAT AGROLÒGICA.
LA VEGETACIÓ I LA FAUNA.
La vegetació: el predomini de les espècies mediterrànies.
La fauna.
EL MEDI AMBIENT.
Els procesos de degradació, del medi natural: Paisatges i ecosistemes.
Els moviments ecologistes i las actuacions de l’administració.
GEOGRAFIA ILLES BALEARS. HUMANA, ECONÒMICA.
INTRODUCCIÓ A LA POBLACIÓ I EL POBLAMENT.
TEMA X: LA POBLACIÓ.
L’heterogeneïtat del grup i els canvis temporals.
Consumidors i treballadors: població i activitats econòmiques.
Població de dret i població de fet.
La localització de la població: distribució per illes I municipis. Concentració i dispersió.
El pes de les capitals i de la costa.
Les densitats.
L’EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ.
Grans etapes contemporànies.
Factors i elements: la natalitat, la mortalitat i el creixement natural.
Les migracions.
La localització del creixement demogràfic.
Evolució de la proporció de població concentrada.
COMPOSICIÓ I ESTRUCTURA DE LA POBLACIÓ:
L’estructura per sexes i edats: les piràmides.
L’origen dels habitants. El creixement absolut i les migracions.
Els residents estrangers.
La població segons la seva activitat. Composició sectorial de la població activa.
Piràmides de Balears desde 1965 de població activa i no activa, i les sectorials.
MALLORCA.
Poblament i població.
TEMA XI: ESTRUCTURA AGRÀRIA.
La producció agrària.
Els paisatges agraris.
Els canvis en l’ocupació del sòl i els sistemes agraris (secà i regadiu).
Tipus de cultiu.
La distribució dels espais agrícoles: la terra cultivada.
Els espais agrícoles de secà.
Els espais agrícoles de regadiu.
Els espais forestals. La terra inculta i els seus aprofitaments.
La superfície agrària censada.
Les explotacions agràries.
Dimensió i parcel·lació de les explotacions.
Les diferències de grandària de les explotacions.
El sistema de tinença de la terra.
La ramaderia.
TEMA XII: LA PESCA.
Principals ports pesquers.
La organització de la pesca i arts utilitzades.
Les captures i el seu destí.
TEMA XIII: LA INDÚSTRIA.
Origen i evolució de la indústria.
Localització de la indústria.
Industries tradicionals.
Les industries induïdes pel turisme: la construcció, el metall i la fusta, l’energia.Les noves indústries.
L’artesania.
Les indústries extractives.
TEMA XIV: EL TURISME.
Origen i etapes de l’explotació del turisme.
La evolució recent 1955-1997.
1. El període 1955-1973.
2. El període 1973-1997.
L’actualitat.
La localització de les activitats turístiques.
La intensitat del turisme: indexs.
L’impacte del turisme en l’economia i la societat de les illes.
TEMA XV: TRANSPORTS I COMUNICACIONS.
La xarxa de carreteres.
Els ferrocarrils.
Els transports marítims: principals ports. El trànsit de vaixells, mercaderies i passatgers.
Els transports aeris: els aeroports i el seu trànsit.
Les telecomunicacions.
TEMA XVI: EL COMERÇ.
El comerç extern.
El comerç interior: centres i àrees comercials.
Els serveis financers.
TEMA XVII: L’ESTRUCTURA ECONÒMICA.
L’evolució del PIB i la seva composició sectorial.
L’evolució de la renda per capita.
El règim especial de les Illes Balears.
TEMA XVIII: GEOGRAFIA URBANA.
Les capitals insulars, els altres nuclis i la seva tipologia, la xarxa urbana i la organització territorial.
El sistema urbà de Mallorca.
El sistema urbà de les Pitiüses.
El sistema urbà de Menorca.
Els canvis recents en la configuració del sistema urbà.
Tema XIX: LES DIVISIONS DEL TERRITORI.
L’ORDENACIÓ DEL TERRITORI.
La legislació insular del sòl.
MALLORCA.
MENORCA.
PITIÜSES.
APÈNDIXS.
SALVÀ: CARACTERÍSTIQUES FONAMENTALS DE L’HOME A LES BALEARS.
SALVÀ: CARACTERÍSTICAS GEODEMOGRÁFICAS ACTUALES.
SALVÀ: EL PROCESO DE URBANIZACIÓN EN LAS ISLAS BALEARES COMO CONSECUENCIA DEL DESARROLLO TURÍSTICO INSULAR.
SALVÀ: LOS NUEVOS FLUJOS DE INMIGRACIÓN EXTRANJERA EN LAS ISLAS BALEARES EN LA DÉCADA DE LOS NOVENTA.
BUADES: SEMINARI SOBRE IMMIGRACIÓ A LES ILLES.
BOIX: NOTES CRÍTIQUES SOBRE L’EVOLUCIÓ URBANA DE PALMA.
ROSSELLÓ I VERGER: “CANVIS DE PROPIETAT Y PARCELALACIONS AL CAMP MALLORQUÍ ENTRE ELS SEGLES XIX I XX”.
LA FESOMIA FÍSICA.
INTRODUCCIÓ: LA SITUACIÓ I LA INSULARITAT.
La fesomia física de les Illes Balears està determinada per la situació i la insularitat.
La situació. És un arxipèlag situat al mig de la Mediterrània occidental, a mig camí entre Europa i Àfrica, més acostades a la Península ibèrica. Des de l’Antiguitat es distingiren dos grups d’illes: les Balears (Mallorca i Menorca) i les Pitiüses (Eivissa i Formentera).
La insularitat. Deriva de tres variables: a) la dimensió, b) la distància respecte de les terres continentals, c) la varietat interna.
a) La dimensió (superfície i població). En superfície les Illes Balears són petites en comparació a les grans illes mediterrànies. Sumen 5.014 km2 . Mallorca és la més gran amb 3.640, seguida de Menorca amb 702, Eivissa amb 541, Formentera amb 82. Les altres illes són petites i despoblades (excepte Cabrera, de 15 km2 ). La població importa pel treball i el consum. Mallorca, amb més de 600.000 habitants de fet (un llindar del nivell mínim de serveis segons la teoria de Doumenge), té la major part dels béns i serveis necessaris en una societat desenvolupada. En quant a la capacitat de consum és com a comunitat (i també com a província) la més rica d’Espanya.
b) La distància respecte de les terres continentals. Més aprop de la costa peninsular espanyola que de les altres, ha estat sempre més relacionada amb Barcelona i València que amb altres indrets. La distància entre Eivissa i el cap de la Nau a la Península és només de 92 km (un poc més gran que la que n’hi ha entre Eivissa i Mallorca, de 83 km , mentre que Mallorca i Menorca se separen només per 38 km ).
La distància física i l’obstacle del mar eren problemes greus, però la distància real ha minvat gràcies als moderns medis de transport, que han reduït tant el temps com el preu de viatge. El transport aeri pels passatgers i el marítim per les mercaderies, han apropat les Illes Balears a tota Europa, trencant l’aïllament psicològic al que estava sotmesa la població illenca (que marcà un tarannà encara vigent en part). El desenvolupament de les comunicacions passà per la primera línia regular de vapors, establerta el 1837 entre Palma i Barcelona (seguida de Maó a Barcelona el 1854, i d’Eivissa a Barcelona el 1885), i en el present segle la primera línia aèria regular el 1923 entre Palma i Barcelona. Ara, la costa continental està a unes hores per mar, i a menos d’una hora per l’aire.
c) La varietat interna. Hi ha una gran varietat entre les diferents illes i dins de cadascuna de les mateixes, en topografia, clima, sòl i subsòl, condicions edàfiques, vegetació, estructura productiva... És un microcosmos insular. Les diferències insulars en estructura econòmica eren força clares fins 1965, quan Eivissa i Formentera eren agrícoles, Menorca industrial, i Mallorca era més diversificada i equilibrada, pel major volum de la demanda interna. Avui en dia el turisme ha monopolitzat gairebé tota l’activitat econòmica, marginant tant a l’agricultura (casi del tot) com a l’indústria. Tot això ha homogenïtzat prou les illes.
Aquests factors expliquen la distinta “isulalaritat” de les quatre illes. Mallorca és la que té menos, i Eivissa i Formentera són les que tenen més.
L’ORIGEN GEOLÒGIC DE LES ILLES.
La configuració de les illes Balears és el resultat dels processos erosius i tectònics produïts durant el quaternari i que actuaren sobre els materials dipositats i tectonitzats en èpoques molt més antigues.
Les illes emergeixen del promontori balear, en el qual es combinen els materials sedimentaris mesozoics (similars als de les serralades Bètiques, de les quals són una continuació) amb altres materials, com ara els dipòsits terciaris propis de l’estructura geològica de la Mediterrània.
1) El Paleozoic.
Els materials més antics de les Balears afloren a la part de Tramuntana de Menorca. Són sediments dipositats entre el devonià inferior (lochkovià) i el carbonífer (namurià B) -fa 408-286 milions d’anys-. Foren tectonitzats per l’orogènesi herciniana entre el namurià i el permià inferior, resultant una potència de 2.000 metres . Sobre aquests sediments, i de manera discordant, es troba la sèrie del permotrias, que aflora a Menorca i a part de la costa de tramuntana de Mallorca (entre Banyalbufar i Estellencs), amb materials del permià i buntsandstein.
El paleozoic que apareix a Menorca i aquest petit sector de Mallorca forma el basament dels sediments mesozoics que es dipositaren a l’àrea balear després de l’orogenia herciniana i que han tingut un important paper en la tectònica posterior.
El trencament de la Pangea, que s’inicia amb la separació d’Àfrica i d’Amèrica, es manifesta a la Mediterrània amb la individualització de blocs i conques sedimentàries, mitjançant fractures al final del carbonífer i principi del permià.
2) El Mesozoic.
En aquestes condicions se dipositen els sediments triàsics, juràssics i cretacis, que formen gran part del roquissar balear. Els materials són molt diversos, segons les profunditats que seguia el promontori balear als diferents períodes, desde aïgues poc profundes a les pelàgiques. La sedimentació és concordant, en unitats fragmentades i disperses, que corresponen a un talús que profunditza en direcció SE i S.
2.1) El triàsic (fa 248-213 milions d’anys) se mostra primer en la sèrie de transició del permo-trias, formada per elements detrítics rogencs (500 metres de potència), i segueixen els materials ja triàsics: les dolomies i les calcàries margoses de la plataforma marítima del muschelkalk (300 metres de potència), i les argiles i margues de diferents colors amb evaporites i roques volcàniques bàsiques (ofites) del keuper (entre 50 i 300 metres de potència). Són tots materials concordants (un mateix angle d’inclinació), pero també hi ha una possible discordància, deguda a la gran inestabilitat tectònica al paleo-Tetis, el que explicaria la diversitat de potència dels sediments. Els materials del triàsic afloren ampliament a totes les illes.
2.2) El juràssic (fa 213-144 milions d’anys) és el més important. És durant el juràssic inferior que la placa africana (amb un moviment cap a l’est) es va separant de la placa Euroasiàtica, tot eixamplant la mar de Tetis, que creix cap a l’oest. En aquest procés se formen noves plaques, com la Ibèrica (la part SO de la placa Euroasiàtica), i altres de més petites, com la d’Alborán i la d’Adria, entre les quals es disposen conques sedimentàries que passaran de ser d’aigües somes a profundes, i que més tard formaran les serralades alpines.
El relleus principals de les illes són de materials del juràssic, que continuen concordants. Es pot distingir el juràssic inferior (lias, 213-188 milions d’anys) del juràssic superior (format pel dogger i el malm, 188-144 milions d’anys).
a) El lias (lias, 213-188 milions d’anys), pot assolir potències superiors als 300 metres . Presenta fàcies de plataforma marina somera i epicontinental (al final amb caràcter litoral) i està format per dolomies, que, a la part superior, són seguides de margues i gresos quarsífers, i acaba amb una capa endurida de caràcter ferruginós (toarcià) que assenyala una discontinuïtat amb els sediments posteriors. Al final del lias, aquesta plataforma s’enfonçà, donant lloc a conques profundes.
b) Els materials del dogger (188-183 milions d’anys) i del malm (183-144 milions d’anys) presenten fàcies de plataforma i detrítics, que evolucionen fins als propis d’una àrea poc profunda, i varien d’una illa a l’altra i, fins i tot, dins Mallorca mateix. Els materials evolucionen de calcàries noduloses a margues amb nòduls de sílex, conglomerats i calcàries noduloses (titonià), i, finalment, margues i calcàries micrítiques.
2.3) El cretaci (fa 144-65 milions d’anys) es divideix en inferior i superior:
a) El cretaci inferior (144-98 milions d’anys) apareix a totes les illes i comença amb una sèrie calcàreo-margosa (neocomià) de colors blanquinosos (maiolica o biancone), a la qual segueixen calcàries argiloses i margues fosques (barremià i aptià), de caràcter pelàgic (de profunditats variables), que posteriorment adquireixen un caràcter detrític d’influència continental (albià).
b) El cretaci superior (97-65 milions d’anys), en canvi, sols apareix a la serra de Tramuntana de Mallorca i a les unitats de Sant Josep i Albarca, a Eivissa. L’explicació de llur escasessa és que foren molt erosionats en el paleocé. Està formada per margues i calcàries argiloses, blanques i grises. La fàcies va desde la de plataforma a la de mar oberta.
3) El Cenozoic.
Al principi del terciari (65 milions d’anys) es produeix un fet prou important. El moviment distensiu a la Mediterrània entre les plaques Ibèrica i Africana s’interromp, i un moviment cap al nord de l’Africana dóna lloc a una fase compressiva que afecta tant al sòcol rígid com als materials plàstics que l’havien recobert durant el mesozoic, com sediments. Aquest moviment durarà, amb discontinuïtats, fins al final del miocè mitjà. Això explica l’absència del paleocé i de l’eocé inferior (65-50 milions d’anys), un període en el que es produïria una emersió i un procés d’erosió.
En aquesta fase compressiva es produeixen jocs de falles en sentits entrecreuats NE-SO i NO-SE que, associades als plegaments i encavalcaments dels materials més plàstics, configuraran no tan sols uns relleus precedents als actuals, sinó també un sistema de fosses (surcos) i llindars (umbrales) que regiran la sedimentació i la disposició dels materials posteriors.
a) Els materials de l’eocé mitjà i superior (50-38 milions d’anys) són calcàries amb numm³ulits i margues grogues, i apareixen dispersos i plegats a Mallorca i Cabrera. Podrien ser alAlòctons o bé ser conseqüència d’una transgressió progressiva de les aigües cap al nord. Les llacunes que cobreixen llavors Mallorca fan que es dipositin sediments carbonatats, que evolucionen a una sedimentació de calcàries a les tres conques: al peu de la Serra de Tramuntana, a la part central de Mallorca i al llevant. Així es formen lignits amb abundant fauna, i després sediments de calcàries amb algues. Les illes estaven unides a la placa europea (la fauna).
b) Durant l’oligocé (38-25 milions d’anys), sobre els materials anteriors, es dipositen conglomerats i gresos, fins al final del període, que viu una emersió del sud de Mallorca, mentre que al nord-est es forma un basament oceànic i ens afecta un sistema de falles. Les illes estaven unides a la placa Africana (la fauna).
c) Al miocé inferior (25-14 milions d’anys) (aquitanià-burdigalià) els processos erosius dels materials anteriors produeixen el rebliment de les conques amb una sèrie detrítica continental. Les illes s’aïllen. El burdigalià-languià comporta una gran transgressió que devia cobrir totes les illes, Menorca inclosa. En aquesta fase es dóna una sedimentació de materials molt distints, tant pel moment en que es dipositaren com pel lloc on ho feren: segons les característiques del sistema de fosses i llindars, apareixen unes formacions lacustres, plataformes somes i conques profundes, el que produeix materials burdigalians que poden ser margosos, conglomerats o calcàries litogràfiques.
d) Al miocé mitjà (14-11 milions d’anys) es dóna una regressió coincidint amb una fase compressiva, la més important en relació a la configuració dels relleus actuals, doncs en aquesta fase orogènica es completen les unitats estructurals de les illes. Durant aquest període, s’accentuen els processos de fragmentació i esqueixament del materials anteriors (serra de Tramuntana), fins i tot els del burdigalià. S’omplen les conques de subsidència al peu de la Tramuntana amb carbonatats, calcàries, sílex, guixos. També es produeixen importants moviments gravitacionals dels sediments mesozoics, en els quals tenen un paper molt important els materials del keuper, en relació amb els quals la mateixa regressió (per l’aigua) n’afavoreix la plasticitat i la pèrdua de arrossegament.
e) Al miocé superior (11,3-5,1 milions d’anys) (tortonià-messinià) s’entra en una fase d’estabilitat tectònica. Els sediments se dipositen de manera discordant sobre els materials anteriors plegats i mantenen la seva posició tabular. Sobre una fase de plataforma oberta apareixen formacions d’esculls —els de la Marina són ben coneguts—, margues i calcàries, i s’acaba amb una fase de transgressió que comporta la creació d’una unitat carbonatada (“complex terminal”). En certs llocs, aquests sediments omplen àrees de subsidència (Palma, Inca, sa Pobla, Campos), però les sèries més importants es localitzen al sud i est de Mallorca (a les marines de Migjorn), al nord d’Eivissa, a Formentera (cap de Barbaria i la Mola) i al Migjorn de Menorca.
Al pliocé (5,1-2 milions d’anys) hi ha una fase compressiva coincideix amb una regressió, que és simultània a la desaparició definitiva de la mar de Tetis. La regressió afavoreix l’erosió i la carsificació del “complex terminal”. Les illes s’uneixen al continent.
Segueix una fase distensiva, que dóna una transgressió i que obri l’estret de Gibraltar, i en la qual els dipòsits pliocènics se situen per damunt dels 300 metres sobre el nivell de la mar actual. Durant aquesta transgressió les illes s’individualitzen, primer les Pitiüses i després Mallorca i Menorca (aquestes romangueren fins al pliocé unides entre si i amb el continent), el que es veu en les diferents influències continentals a la flora i la fauna.
4) El Quaternari.
En el quaternari hi ha una alternància climàtica deguda a les glaciacions i interglaciacions, que comporten regressions i trangressions respectivament, els quals determinen processos de sistemes dunars, d’erosió i de sedimentació en les regressions i de sedimentació en les transgressions, junt als de fragmentació en falles (que duraran fins a l’holocè) i els processos derivats de la isostàsia (deguts a l’erosió i sedimentació dels relleus més importants). Tot això determina definitivament l’aspecte actual de les illes. Es diferencien els períodes pleistocé (2 milions-25.000 anys), dividit en inferior (2-0,5 milions d’anys), mitjà (0,5-0,2 milions d’anys) i inferior (0,2 milions-25.000 anys) i, per fin, l’holocé (l’actual, amb menys de 25.000 anys).
Els cicles integlacials són sis: calabrià (abans de Donau), emilià-sicilià I, sicilià II, paleotirrenià (Mindel-Riss), eutirrenià-tirrenià, flandrià (holocé).
Cicles climàtics cicles marins / cronologia anys / altura sobre el mar
DonauVillafranquià límit plio-quat (1,7 milions d’anys) /+ 300 metres
Calabrià pleistocé / 120 metres
Gunz Emilià inferior (900.000 anys) / 90 metres
Sicilià I / 55 metres
Mindel Sicilià II (500.000 anys)
Paleotirrennià Pleistocè mig (200.000 anys) /35 metres
Riss Eutirrennià Pleistocè superior 125(.000 anys) / 15 metres
Neotirrennià (75.000 anys) / 3 metres
Wurm Flandrià Holocè (25.000-10.000 anys)
1. La transició plio-quaternària s’inicia amb una regressió, durant la qual es formen amples plataformes d’abrasió sobre les estructures tabulars (la Marina de Migjorn), a la vegada que, a les seves vores, s’encaixen els corrents superficials, gràcies a l’època de pluges tot donant lloc al que més tard seran els barrancs i les cales. Simultàniament, les àrees de subsidència, com ara la conca de Palma, es rebleixen amb potents mantells d’alAluvions.
2. Abans de la glaciació de Donau, en el calabrià (2-0,8 milions d’anys), hi ha una transgressió i es dipositen materials marins a uns 120 metres sobre el nivell de la mar actual (marina de Llucmajor).
3. En la glaciació de Donau (0,8 milions d’anys) hi ha una regressió.
4. En l’interglacial Donau-Günz (emilià-sicilià I) una nova transgressió du sediments marins a 75 metres per sobre del nivell actual.
5. En la glaciació Günz (0,7 milions d’anys), s’entra aquí en un període fred i sec, i sobre els sediments anteriors i a 100 milions d’altura (a la Marina de Llucmajor), es desenvolupa una important sèrie dunar.
6. En l’interglacial següent Günz-Mindel (Sicilià II), la transgressió fa que els dipòsits arriben als 50 metres i l’erosió de la costa corresponent queda palesa al voltant de la costa de Campos.
7. La glaciació de Mindel (0,5 milions d’anys) porta una nova regressió i obre una nova seqüència de dipòsits dunars. És el final del pliocé inferior.
8) En l’interglacial Mindel-Riss (paleotirrenià), que correspon al pleistocé mitjà -és el període més llarg, durant uns 300.000 anys (fa 0,5-0,2 milions d’anys), es formen plataformes d’erosió i terrasses marines a uns 15-30 metres , a la vegada que es dipositen importants mantells alAluvials al peu de la serra de Tramuntana.
9) En la glaciació de Riss (0,2 milions d’anys) correspon una nova regressió, que construeix un gran sistema dunar. En quatre fases regressives, la mar baixa fins sota dels 100 metres del nivell actual. En les dunes que se formen s’intercalen sòls d’alteració i encrostaments calcaris —formats per un material calcari consolidat en condicions de sequetat doncs l’aigua transporta el bicarbonat càlcic, i aquest es precipita en forma de carbonat insoluble— i barnissos negres, que estan relacionats amb les distintes fases climàtiques.
10. En l’interglacial Riss-Würm (eutirrenià-neotirrenià), al pleistocé superior, la nova transgressió fa que el nivell de la mar puja uns 12-15 metres sobre l’actual nivell i es configuren les grans badies de Palma, Alcúdia-Pollença i l’Albufera.
11. En la glaciació de Würm (fa 50.000 anys) es produeix una regressió i la mar baixa 100 metres sota el nivell actual. Es formen nous sistemes dunars. Hi ha quatre fases de Würm.
12. En la transgressió flandriana, en l’holocè actual, el mar puja i amb oscilAlacions de 2-4 metres respecte al nivell de la costa actual, la configura definitivament tal com la coneixem.
És en aquesta última època, i coincidint amb condicions climàtiques d’aridesa, que es formen els grans glacis d’acumulació al peu dels relleus —com és el cas del Raiguer de Mallorca—, molt abundants a Eivissa. També és aleshores que, a través de tres etapes pedogèniques, es forma la terra rossa, es consoliden les eolianites i es formen diferents grups de crostes calcàries.
Apèndix. Edats de la Terra:
PRECAMBRIÀ: més de 570 milions d’anys.
PALEOZOIC (PRIMARI): 570-225.
Càmbrià. 570-505.
Ordovicià. 505-438.
Silúrià. 438-408.
Devònià. 408-360.
Carbonífer. 360-286. Missisipià. Pensilvanià.
Permià. 286-225.
MESOZOIC (SECUNDARI): 225-65.
Triàsic. 225-200.
Juràssic. 200-135.
Cretàci. 135-65.
CENOZOIC (TERCIARI): 65-1.
Paleocé.
Eocé.
Oligocé.
Miocé.
Pliocé.
QUATERNARI: últim milió d’anys.
Pleistocé.
Glaciaciones:
Donau: 2 milions.
Günz: 700.000
Mindel: 500.000.
Riss I i Riss II: 200.000.
Wurm I i Wurm II: 100.000-35.000.
Wurm III i Wurm IV: 35.000-9000.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada