Geografía dels sòls d'Espanya.
L’edafologia estudia les característiques dels sòls, respecte a les roques mare, la humitat i la temperatura.
Mapa dels sòls d'Espanya.
Els sòls d'Espanya.
En funció de les seves característiques litològiques i hidrològiques, podem distingir a Espanya les següents formacions geològiques.
1.- Zones formades per materials solts o semiconsolidats, com ara graves, sorres i llims, que entapissen els fons de vall dels principals rius, com l'Ebre i Guadalquivir, i els dipòsits de similar naturalesa que s'estenen per les grans altiplans de l' Duero i Tajo, i per les zones litorals com els deltes de l'Llobregat o de l'Ebre o les Planes de Castelló o València, entre d'altres.
2.- Zones amb roques de naturalesa carbonatada amb materials, en general calcaris, més o menys carstificats. Afloren al sector oriental i meridional de la península i Illes Balears.
3.- En el sector occidental de la península apareixen en la seva gran majoria terrenys amb roques ígnies (granits i roques afins) i metamòrfiques (pissarres i similars), materials catalogats genèricament com impermeables o de molt baixa permeabilitat.
4.- A les Illes Canàries les roques són de naturalesa volcànica. A l'interior de la península també apareixen formacions volcàniques, encara que de menor entitat, a Olot i Camp de Calatrava.
El medi atlàntic del nord.
En el vessant nord els sòls dels litorals cantàbric i galaic els sòls tenen unes característiques molt relacionades amb les de la roca mare a partir de la qual s’han format.
Així, en diversos punts gallecs es localitzen sobre roques mares silícies en la part alta de les muntanyes uns sòls àcids no gaire evolucionats del tipus rànker (perfil AC), mentre que en la part més baixa de les muntanyes hi ha sòls molt evolucionats del tipus de les terres brunes (perfil ABC).
Sobre les roques mares calcàries apareixen, fonamentalment, les terres brunes calcàries, de tipus centreuropeu, riques en matèria orgànica i molt evolucionades, localitzades preferentment als sectors més orientals de la serralada Cantàbrica i les muntanyes Basques.
El medi interior o mediterrani continentalitzat.
Els sòls de la Meseta estan molt vinculats a les característiques litològiques i el clima, i solen estar molt erosionats i condicionats pels penyals.
Hi ha sòls silicis, a partir de materials cristal·lins no càlcics, com les anomenades terres brunes meridionals, desenvolupades sobre pissarres, gresos (arenisca) o granits i localitzades, fonamentalment, a Càceres, Badajoz i Salamanca. Aquestes terres, com que són sotmeses a una forta erosió, es presenten associades a litosòls, sòls superficials o xerorànkers (sòls menys evolucionats i més pobres). Tenen una fertilitat escassa i estan ocupades per deveses i cereals d’escàs rendiment. Les terres brunes que s’estenen àmpliament a ambdós costats del Sistema Central, presenten sòls profunds, no gaire fèrtils i aptes per al conreu de cereals.
Els sòls desenvolupats sobre calcàries es clasifiquen en rendzines (sòls molt poc evolucionats, sovint en les vores més empinades), bruns calcaris (més evolucionats, en zones més baixes i planes), roigs mediterranis, vertisòls i grisos d’estepa. Tots aquests tipus de sòls, tret dels vertisòls, les boixedes o les argiles, es caracteritzen per la seva manca de fertilitat.
Els sòls argilosos i joves sense horitzons gaire definits i desenvolupats sobre dipòsits fluvials (terrasses) i barrancs es poden localitzar en molts llocs, però destaquen al baix Guadiana.
El medi mediterrani.
El domini mediterrani es caracteritza per uns sòls molt determinats per la naturalesa de la roca mare i les condicions climàtiques.
A partir de materials silicis i amb condicions humides apareixen les terres brunes centreeuropees, mentre que en condicions de certa aridesa es presenten les anomenades terres brunes meridionals.
A partir de roques calcàries es desenvolupen sols rics en materials carbonatats, dels quals hi ha una gran varietat a causa de la gran diversitat litològica d’aquests materials, de les condicions topogràfiques i de les variacions climàtiques. Els sòls més dominants són els bruns calcaris, els roigs mediterranis i els grisos d’estepa.
A les zones en què el relleu és més accentuat, abunden sòls poc desenvolupats, anomenats rendzines.
Els sòls bruns calcaris més fèrtils són els que es formen sobre materials tous (margues); retenen bé la humitat i donen bons rendiments per al conreu de cereals.
Els sòls que es desenvolupen en roques calcàries coherents són molt menys productius i s’erosionen amb una gran facilitat.
Les illes Balears participen dels trets generals de l’àmbit mediterrani pròpiament dit i els seus sòls són similars als ja indicats.
El medi canari.
En Canàries els sòls volcànics es diferencien per les condicions topogràfiques i climàtiques, de manera que en les zones amb menor altitud baixes i més humitat els sòls són més evolucionats i fèrtils. Quanta més pendent i menys aigua, menys fertilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada