GEOGRAFIA DE LA VEGETACIÓ D'ESPANYA.
VEGETACIÓ.
REGIÓ EUROSIBERIANA.
Paisatge atlàntic.
Paisatge submediterrani.
REGIÓ MEDITERRÀNIA.
Alzinar.
Màquia, garriga i estepa.
Regió macaronèsica: Canàries.
VEGETACIÓ D’ALTA MUNTANYA.
Muntanya alpina.
Alta muntanya mediterrània.
Alta muntanya de transició.
VEGETACIÓ.
Espanya és un dels països més rics d’Europa en varietat de vegetació, gràcies a la seva gran extensió, orografia accidentada i varietat de climes. Hi ha unes 10.000 espècies, moltes endèmiques (sobretot a Canàries).
Els boscos s’han recuperat notablement entre 1970 i 2010, passant de 12 milions d’hectàrees a 18 milions, amb un notable descens dels incendis, ja que el 2010 van ser un 63% menors que la mitjana del decenni anterior, i una ostensible millora de la salut individual, ja que el 85% dels arbres presenta bona salut [Ministeri de Medi Ambient. Inventari de danys forestals].
Es distingeixen quatre regions biogeogràfiques: eurosiberiana (humida), mediterrània, macaronèsica (Canàries) i d’alta muntanya.
REGIÓ EUROSIBERIANA.
Al Nord del país, des de Galícia a la Mediterrània, en un clima d’abundants precipitacions tot l’any i suaus temperatures.
Té una gran riquesa floral, amb un gran predomini d’arbres caducifolis (alts arbres de fulla caduca, que cau a l’hivern per no perdre humitat i crea sòls rics en humus, en matèria orgànica) i prats (que sorgeixen a la primavera i decauen aviat en renovar els arbres les fulles i ombrejar el sòl). Hi ha dos paisatges (o “províncies” de vegetació):
Paisatge atlàntic.
Amb un bosc caducifoli de roure o faig. Hi ha també verns, salzes, castanyers, freixes, til lers i oms. La sobreexplotació fusta i ramadera, els incendis i la repoblació forestal han promogut boscos de coníferes (pins i eucaliptus), que no creen sòls fèrtils. La degradació del bosc dóna lloc a les landes de matolls (falgueres, tojos, brucs).
Paisatge submediterrani.
Amb algunes espècies mediterrànies. S’estén pel Sud del Pirineu, part de la Serralada Ibèrica i muntanyes andaluses, en una transició cap a la regió mediterrània. Predomina el roure i el roure, amb coníferes.
REGIÓ MEDITERRÀNIA.
És la regió més extensa, determinada pel clima amb sequera estival. Hi ha tres tipus de paisatges: alzinar, màquia-garriga-estepa i humedals,
Alzinar.
És el bosc mediterrani de fulla perenne, format per alzines i sureres, amb un ric sotabosc de matolls (brucs, tojos, llentiscle). L’alzina s’estén per totes les regions, excepte per Canàries i escasseja a Galícia, és l’arbre dominant a Espanya, amb molta diferència sobre el segon, el pi blanc, ja que el primer ocupa en exclusiva gairebé tres milions d’hectàrees i el segon una mica menys de dos milions. La surera ocupa una superfície molt inferior.
On hi ha fred apareix el roure. Les alzines són substituïdes progressivament pel pi, pel fet que l’alzinar es degrada fàcilment i es regenera amb dificultat (es va formar en èpoques més humides que l’actual). Pateix molts incendis i la pressió humana sobre les terres més riques. En les riberes fluvials hi ha oms i àlbers.
Màquia, garriga i estepa.
Es produeix per degradació progressiva de l’alzinar anterior, en les zones més àrides (4 mesos de sequera), en què ha desaparegut el bosc d’alzines. És una vegetació xeròfila d’arbustos i matolls.
La màquia es dóna en sòls silicis (granit) i és gairebé impenetrable per la seva alçada i gruix, amb arbustos com brucs, estepes i arboços.
La garriga es dóna en sòls calcaris, margosos o de terra rossa (argila), amb arbustos i matolls densos i de poca alçada, amb molta coscoll, es degrada poc, però pateix els incendis del pasturatge.
L’estepa es dóna en sòls pobres, amb arbustos xeròfils espinosos i baixos, bastant escassos (margalló, espàrrec, farigola).
Humedals.
En les zones de clima mediterrani, tant continentalitzat com litoral, hi ha espècies vegetals adaptades als sòls més humids i unes majors precipitacions, com en la llacuna de la foto, en Castella-La Manxa, o en les ribes dels rius, on sovint hi ha ha boscos de ribera formats per oms, salzes, verns (o plataners, alisos) i freixes.
Regió macaronèsica: Canàries.
A les illes Canàries, amb nombrosos endemismes gràcies a la insularitat (set illes) i la diversificació en pisos (és la regió amb major altura mitjana).
Té quatre pisos:
1) Basal. De 0 a 500 m. És una zona costanera de vegetació arbustiva xerófila: cardó i tabaibas.
Hi ha un pis de transició al següent, amb savines, palmeres i dragos, que són espècies carnoses i llenyoses adaptades a la calor i la sequedat que produeixen els vents alisis del NE.
Laurisilva.
2) Montverd. De 500 a 1.200 m. És la “laurisilva”, un bosc montà humit, subtropical, amb brucs i llorers, gràcies a la bona temperatura i la humitat.
3) Pinar. De 1.200 a 2.000 m. És un bosc montà sec de pins canaris (les repoblacions han introduït coníferes no autòctones), per la menor humitat i el major fred.
4) Retamar, a l’alta muntanya canària, a més de 2.000 m, amb lleguminoses i molts endemismes: ginestes, violetes ... Les condicions de sequedat i fred són rigoroses.
VEGETACIÓ D’ALTA MUNTANYA.
El clima d’alta muntanya, amb baixes temperatures i precipitacions de neu, i variació en altura, produeix molts tipus de vegetació, tants com sistemes muntanyosos, amb una disposició variable en pisos (tots tenen la seqüència d’un nivell forestal, un supraforestal de matolls i un de superior de prats). Els tipus més comuns són:
Muntanya alpina.
Exemple als Pirineus, amb tres pisos:
1) Subalpí, 1.200-2.400 m, amb humitat. Boscos de coníferes (avet i pi negre).
2) Alpí, 2.400-3.000 m, amb neu més de 6 mesos. Prats de període vegetatiu curt.
3) nival, més de 3.000 m, amb neu gairebé tot l’any. Escassa vegetació.
Alta muntanya mediterrània.
Exemple a Sierra Nevada, amb un estiu sec, de manera que hi ha alzines, roures i roures a les zones humides.
A partir de 2.000 milions el pis supraforestal té vegetació encoixinada i espinosa, amb grans zones nues (en part pel pasturatge).
Alta muntanya de transició.
La majoria de les muntanyes estan entre els tipus anteriors, amb variacions segons el clima.
Muntanyes de transició cap a l’Atlàntic. Cantàbriques, amb abundants precipitacions. Un pis de bosc de faigs, un pis supraforestal de matolls i un pis superior de prats.
Muntanyes de transició cap al Mediterrani. Sistema Ibèric, Sistema Central, amb estiu de sequera. Es passa del pis de caducifolis o pins al supraforestal de matolls. Pis superior de prats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada