GH 1 UD 02. EL RELLEU DE LA TERRA.
Índex.
1. La capa externa de la Terra.
2. Els agents interns de formació del relleu.
3. Els agents externs de formació del relleu.mapes.
4. Les formes del relleu de la Terra.
5. El relleu d’Europa.
6. El relleu d’Espanya.
Introducció.
A la Terra les terres es troben repartides per continents, que són grans masses de terra que emergeixen dels oceans.
Hi ha sis continents: Àfrica, Amèrica, Àsia, Europa, Oceania i Antàrtida.
La superfície té formes de relleu com: planes, altiplans, serralades, valls i depressions, que faciliten o dificulten les activitats humanes.
El oceans ocupen set dècimes parts de la Terra i modelen les terres en formes com: espadats, platges, golfs, penínsules o caps. Hi ha mars més petits, entre les terres continentals.
Enmig dels oceans i mars hi ha arxipèlags i illes.
La capa externa de la Terra.
L’estructura de la Terra.
L’estructura de la Terra es divideix en tres grans zones concèntriques:
El nucli, que representa el 15% del volum del planeta, és la part més interior i densa, i es divideix en el nucli intern, en estat sòlid i sobretot de ferro, i el nucli extern, amb materials fosos.
El mantell, que representa el 84% del volum, és la part intermèdia, i està integrat per materials diversos, parcialment fosos en forma de magma.
L’escorça és la capa exterior, que representa l’1,1% del volum, i està integrat per roques sòlides com basalt o granit, que sorgeixen del mantell inferior.
L’escorça terrestre.
L’escorça terrestre té una amplària desigual, on blocs molt gruixuts en els continents i altres mols prims en els oceans.
L’escorça no és llisa, sinó que en els continents i els fons marins tenen un relleu variat amb planes, muntanyes, serralades, valls o depressions.
El punt més alt del planeta és el mont Everest (8.848 metres) i el més baix és la fossa de les Marianes (11.022 metres).
El relleu es forma per l’acció d’agents interns (orogènesi, que actua per moviments del mantell sobre el que sura l’escorça) i externs (aigua, vent, vegetació i l’acció humana).
La teoria de la tectònica de plaques explica la deriva dels continents.
La teoria de la tectònica de plaques sorgeix de la teoria de la deriva continental, formulada per Wegener al 1912, i de la teoria de l’expansió dels oceans formulada per Hess al 1960. La teoria dóna una visió dinàmica de la història de la Terra i explica la formació dels continents com a resultat de la fractura i del desplaçament de les plaques.
Sosté que les plaques rígides (continentals i/o oceàniques) de la litosfera (l’esfera de roca a l’escorça o superfície) suren i es mouen sobre els materials plàstics de la astenosfera (l’esfera feble a la zona superior del mantell, a sota de la litosfera i sobre la mesosfera), d’acord amb la teoria proposada per Barrell al 1914.
Fa uns 200 milions d’anys només hi havia una massa continental, anomenada Pangea, que començà a fragmentar-se en diferents plaques tectòniques que, molt lentament, varen ser arrossegades pels moviments del mantell terrestre, a partir de lo qual s’han configurat els continents actuals, degut al funcionament del moviment de les plaques, que se relacionen en tres tipus de límits.
Els límits de plaques divergents, on les plaques se separen, són zones d’acreció que s’originen quan a les dorsals oceàniques el magma de l’interior de la Terra tendeix a sortir, proveint de material nou. Aleshores sorgeixen cadenes volcàniques al fons dels oceans i es formen illes volcàniques com les Açores o les Canàries a la dorsal atlàntica. Quan les plaques divergents estan en zones continentals, al separar-se creen fosses, com ara la del Rift Valley, a l’est d’Àfrica.
Els límits de plaques convergents són zones de subducció, que s’originen quan les plaques més denses i pesants (les oceàniques) s’enfonsen per davall de les menys denses (les continentals) i formen fosses marines, cadenes muntanyoses, amb fenòmens de sismes (o terratrèmols) i erupcions volcàniques. La zona de subducció del Pacífic ha creat la Fossa de les Marianes i els volcans de la costa est del Pacífic, a més de les grans serralades de les Muntanyes Rocalloses i els Andes. Una variant són les plaques convergents continentals, que quan xoquen, com els seus materials són rígids, es provoca el plegament dels materials sedimentaris i la fractura dels materials antics, com va passar en l’orogènia alpina a les serralades dels Alps i l’Himàlaia (aquesta es formà quan la lleugera placa índica va passar davall de l’asiàtica, fa uns 40 milions d’anys).
En els límits transformants s’originen falles quan dues plaques es desplacen paral·lelament, creant una fricció, com a la falla de San Andrés a Califòrnia.
Agents interns de formació del relleu.
Els agents interns.
El relleu es forma per l’acció d’agents interns, en l’orogènesi, que actua per moviments del mantell sobre el que sura l’escorça, deguts a la presència de gasos i materials molt comprimits que la pressionen fins a esquerdar-la i deformar-la, provocant terratrèmols i volcans.
Els terratrèmols.
Els terratrèmols (o sismes) són movimenst de la Terra que es produeixen pel moviment i el xoc de les plaques tectòniques de l’escorça.
L’hipocentre és el focus interior on s’origina el sisme.
L’epicentre és el lloc de la superfície més proper a l’hipocentre, i és on el sisme fa més mal.
El moviment del sisme es propaga en ones sísmiques, amb forma de cercles cap a totes direccions, semblants a les ones que provoca la caiguda d’un objecte en l’aigua, i a mesura que s’allunyen perden intensitat.
Les conseqüències poden ser desastroses quan se mouen la terra i les construccions. Hi ha dues escales que mesures aquests efectes destructius classificant els sismes per la seva intensitat: l'escala de Mercalli, d'1 a 12, i l’escala de Richter d’1 a 10.
Escala de Mercalli.
Escala de Richter comparada con la de Mercalli,
Vídeo del terratremol i tsunami al Japó (11 mars 2011). [https://www.youtube.com/watch?v=QbAfz11_qfw]
Un tsunami és un sisme amb hipocentre submarí i les ones sísmiques fan ones d’aigua que poden ser molt altes, i que quan arriben a la costa poden inundar-la i fer greus danys.
Els volcans.
Els volcans són accidents o formes del relleu creades per erupcions de materials magmàtics originades en el mantell per la seva pressió en l'escorça.
Erupció del volcà Llaima, a Xile (2008). 4:22. [https://www.youtube.com/watch?v=cR1Qnee_BAw]
Les erupcions volcàniques donen sortida al magma del mantell, a través de les esquerdes de l’escorça, formant els cons volcànics amb els materials expulsats: lava incandescent, gasos, cendra i pedres. Es forma així un relleu volcànic, amb muntanyes coronades per cràters, com el Teide a Tenerife, i les pròpies illes Canàries.
La xemeneia principal del volcà és el conducte per on surt el magma. Hi pot haver xemeneies laterals, més petites, situades en les vessants del volcà. El cràter és l’obertura del volcà, per on s’expulsen els materials.
Volcà Vatnajökull (Islàndia).
Volcà Vatnajökull (Islàndia).
Sovint les erupcions volcàniques se lliguen amb terratrèmols, i junts poden causar greus danys, com va passar a Pompeia el 79 dC.
Agents externs de formació del relleu.
El relleu es forma també per l’acció d’agents externs, com l’aigua, el vent, la vegetació i l’acció humana. Aquests agents tendeixen a igualar el relleu, rebaixant els cims i reblint les valls.
Vídeo sobre l'erosiò i llurs principals agents. 2:29. [https://www.youtube.com/watch?v=M0awg_DzZMU]
L’acció de l’aigua.
L’aigua és el principal agent extern. Pot actuar de diverses maneres:
• L’aigua de pluja desgasta les muntanyes quan baixa pels pendents, i a més obre barrancs i valls quan baixa pels torrents i rius, perquè arrebassa i transporta roques.
Finalment, forma les planes i els deltes quan diposita els materials en la part baixa dels rius.
• L’aigua gelada dels glaciars forma circs i valls.
• L’aigua s’introdueix a les fissures de les roques i quan la temperatura baixa molt es gela i augmenta de volum, pressionant les parets fins trencar-les.
• L’aigua reacciona químicament amb els components de les roques, especialment el carbonat càlcic, i provoca la dissolució i obre esquerdes, formant un modelat càrstic, amb coves i galeries, i fins i tot rius subterranis.
• L’aigua marina actua en forma d’ones, corrents marins i marees sobre el litoral (i àdhuc el fons marí), desgastant les roques més toves i els sortints de les costes, però també acumulen arena en les platges i els golfs.
L’acció del vent.
El vent desgasta les roques toves perquè transporta petites partícules (arena o argila) que les erosionen amb els seus impactes.
La sequera i l’escassetat de vegetació incrementen l’efectivitat del vent.
L’acció de la vegetació.
La vegetació, sobre tot en les rels dels arbres, penetra al sòls, i té un doble efecte, de destrucció, quan trenca les roques, i de protecció, quan fix el sòl en les vessants.
L’acció de la fauna.
Els animals excavadors com els topos, els castors o les formigues actuen sobre tot en les parts més superficials, els sòls, construint galeries, preses, nius...
L’acció humana.
Port d'Andratx.
El progrés tècnic de la Humanitat ha permès la ocupació dels llocs més difícils del món, creant una pressió antròpica (de l’home) sobre els paisatges naturals: ocupació de llocs amb comunicacions i ciutats, destrucció dels boscos i els pantans per formar pastures i terres agrícoles, destrucció de les costes per a construir hotels, construcció de preses i altres obres en els rius, etc.
Dossier: Les formes del relleu.
L’estudiant ha de cercar els significats i imatges dels següents conceptes: Dorsal oceànica. Fossa marina. Plana abissal. Illa. Talús continental. Plataforma continental. Península. Istme. Cap. Golf. Badia. Ria. Plana. Altiplà. Vall (fluvial o glacial). Depressió o conca. Muntanya. Serralada.
Els continents.
La divisió del món en continents.
La Terra està dividida en sis continents: Àfrica, Amèrica, Àsia, Europa, Oceania i Antàrtida.
La superfície dels continents no és llisa, sinó que presenta nombroses i dinàmiques formes de relleu: muntanyes, planes, altiplans, valls, depressions...
Les principals cadenes muntanyoses són les Muntanyes Rocalloses i els Andes a Amèrica, els Alps i el Caucas a Europa, i l’Himàlaia a Àsia, que té la muntanya més elevada del món, l’Everest (8.848 metres).
Els altiplans estan molt repartits i el major és el Tibet.
Les planes més grans són les americanes a les conques del grans rius Mississippi i Amazones.
La depressió més profunda és el Mar Mort, a Àsia occidental, a 395 metres sota el nivell del mar.
El relleu als oceans i mars.
Als oceans i als mars hi ha illes envoltades d’aigua, que se consideren arxipèlags quan formen conjunts, com al Carib les Antilles.
Les illes més grans són Groenlàndia i Austràlia (se la considera una illa-continent pel seu tamany).
Les costes (o litoral) presenten moltes formes, tan sortints (penínsules, caps o puntes) com entrants (golfs, badies, ries, fiords o cales).
Àfrica.
Àfrica està separada d’Europa pel Mar Mediterrani i d’Àsia pel Mar Roig, i té a l’oest l’Oceà Atlàntic i a l’est l’Oceà Índic.
El relleu és pla, però amb massissos muntanyosos, com el de Kenia.
Hi ha grans depressions formades per l’erosió i sedimentació als grans rius (Nil, Congo) i llacs (Txad).
El litoral és rectilini i llarg, amb costes poc retallades.
Amèrica.
Amèrica està dividida en dos subcontinents, el Nord i el Sud, units pel istme de Panamà.
Amèrica està separada d’Àsia pel istme de Bering, i té a l’oest l’Oceà Pacífic i a l’est l’Oceà Atlàntic. Al nord té la immensa illa de Groenlàndia i l’Oceà Glacial Àrtic.
El relleu està dominat a l’oest per les Muntanyes Rocalloses i els Andes, i a l’est per grans planes.
El litoral de l’oest és rectilini i el de l’oest té grans deltes del rius Amazones i Missisippi.
Àsia.
Àsia està limitada a l’oest, on estan Europa (amb la que forma Euràsia) i Àfrica, per les serralades dels Urals i el Caucas, pel Mar Mediterrani i el Mar Roig. Limita al nord amb l’Oceà Glacial Àrtic, a l’est per l’Oceà Pacífic i al sud per l’Oceà Índic.
El relleu és muntanyós, amb grans serralades com l’Himàlaia, altiplans com el Tibet i planes desèrtiques (Gobi).
El litoral és retallat amb grans penínsules (Aràbia, Índia, Malacca, Indotxina, Corea) i importants arxipèlags, sobre tot a l’est (Insulíndia, Filipines, Japó).
Oceania.
Oceania és un conjunt immens d’illes i arxipèlags a l’Oceà Pacífic, destacant les illes d’Austràlia, Nova Zelanda i Nova Guinea. Es formen quatre grans grups: Australàsia (sud), Melanèsia (oest), Micronèsia (centre) i Polinèsia (est).
Antàrtida.
L’Antàrtida és un continent gelat, situat al Pol sud i envoltat de l’Oceà Glacial Antàrtic.
Dosier voluntari: El medi antàrtic.
L’alumne podrà realitzar un estudi sobre el medi antàrtic, amb l’ajuda del llibre i fonts com Vikipèdia, amb imatges. Se farà fita en l’amenaça del canvi climàtic (reducció de la capa d’ozó en l’atmosfera i de la capa de gel superficial) i de l’explotació excessiva del sòl i el mar.
El relleu d’Europa: El continent europeu.
Europa és un continent petit, que és una península d’Euràsia a la part occidental d’Euràsia, de la que la separen les serralades dels Urals i el Caucas, els mars Caspi i Negre, i el Mar Mediterrani, que també la separa d’Àfrica al sud. Al nord està limitada per l’Oceà Glacial Àrtic i a l’oest per l’Oceà Atlàntic.
El litoral és molt retallat, amb penínsules com l’Ibèrica, Italiana i els Balcans al sud, i l’Escandinava al nord.
El relleu és muntanyós al sud i més pla al nord.
Hi ha tres grans tipus de relleu:
• La Gran Plana Europea, que va des dels Pirineus (a França) fins els Urals (a Rússia), i està travessada per rius cabalosos com el Rin, Elba o Vistula.
• Els altiplans i els massissos antics, com la Meseta a Espanya, el Massís Central a França o la Serralada Escandinava. Són planes i muntanyes baixes, molt erosionades i separades per valls extenses.
• Les serralades de muntanyes joves, sobre tot al sur, com els Pirineus, Alps, Apenins, Balcans, Carpats i Caucas.
El relleu d’Espanya.
La Península Ibèrica i els arxipèlags.
La Península Ibèrica ocupa l’extrem sud-occidental d’Europa, entre l’Oceà Atlàntic i el mar Mediterrani.
El relleu peninsular té tres característiques bàsiques: la forma massissa, l’elevada altitud mitjana i la disposició perifèrica del relleu muntanyós.
La forma massissa.
La Península Ibèrica té una forma massissa perquè és molt ampla d’oest a est (1.094 km) i les costes són molt rectilínies, sense grans entrades i sortides, de manera que la influència del mar no penetra gaire en l’interior.
L’elevada altitud mitjana.
L’altitud mitjana és molt elevada (660 m), només superada a Europa per Suïssa, degut a les serralades i sobretot a la presència al centre de la gran Meseta, amb altituds que van des dels 600 als 800 m de mitja.
La disposició perifèrica del relleu muntanyós.
El relleu muntanyós al voltant de la Meseta, amb les serralades Cantàbrica i dels Pirineus al nord, i la Penibètica al sur, frena la influència del mar i augmenta els forts contrastos entre la costa i l’interior.
Les unitats morfoestructurals més importants són:
La Meseta, al centre de la Península, té una altura mitja de 660 metres i està dividida pel Sistema Central en dues parts, la Submeseta Nord (800 metres d’altura), travessada pel riu Duero, i la Submeseta Sud (600 metres d’altura), i aquesta està dividida pels Montes de Toledo que la subdivideixen en les conques dels rius Tajo i Guadiana. Volten la Meseta tres serralades: la Serralada Cantàbrica al nord, el Sistema Ibèric a l’est i Sierra Morena al sud.
Fora de la Meseta es troben vàries formacions muntanyoses exteriors: el Massís Galaic, la serralada dels Pirineus, les Serralades Litorals Catalanes i les Serralades Bètiques (Subbètica i Penibètica).
En paral·lel als Pirineus i les Serralades Bètiques hi ha dues grans conques sedimentàries o depressions, la de l’Ebre, al nordest, i la del Guadalquivir, al sud.
Les costes de la Península són altes i poc accidentades, interrompudes per amplis arcs de costes baixes i arenoses, com les dels golfs de Lleó (al nord de Catalunya), València i de Cadis. Només són retallades en les ries gallegues.
L’arxipèlag de les illes Balears és una continuació de les Serralades Subbètica (Eivissa i Mallorca) i Litoral Catalana (Menorca).
L’arxipèlag de les illes Canàries, a l’oceà atlàntic front a les costes del sud del Marroc, és d’origen volcànic i molt accidentat.
Fonts.
Internet.
Blogs.
CS
1 UD 02. El relieve de la Tierra.* La UD en español.
[https://iessonferrerdgh1e07.blogspot.com/2012/10/ud-3-las-formas-de-la-tierra.html]
Llibres.
Albert Mas, A.; Benejam Arguimbau, P.; García Sebastián, M.; Gatell Arimont, C. Ciències Socials, Geografia i Història. Cives 1. Vicens Vives. 2011: pp. 26-47.
ACTIVITATS OBLIGATÒRIES DE COMPETÈNCIES BÀSIQUES.
*Pels alumnes que no tenen llibre sinó només materials digitals, les preguntes han variat una mica per fer-les més completes i clares.
1.- Consolida el que has après.
a) - Com s’anomena la capa més interna de la Terra?
- En quines altres dues capes es divideix la Terra?
b) - Quin lloc ocupa l’escorça en l’estructura de la Terra, la part més interna o la més exterior?
- Sempre té l’escorça la mateixa amplada? Per què?
c) - Explica la teoría de la deriva continental.
d) - Per què es produeix l’explosió d’un volcà?
- Quines parts té un volcà?
e) - Quines són les dues escales principals es fan servir per mesurar la magnitud dels terratrèmols?
- Què diferencia una escala de l’altra?
f) - Quin és el principal agent extern modelador del relleu terrestre?
- De quines cinc maneres principals actua?
g) - Quins altres quatre agents (recorda que fauna i home són distints) intervenen en la transformació del relleu i explica’n cada un?
h) - Quines accions du a terme l’ésser humà com a agent modificador d’un territori?
i) – Quins són els gran conjunts del relleu europeu?
j) - Què caracteritza el relleu peninsular?
- Quines són les seves principals unitats de relleu?
2.- Defineix conceptes clau.
- Litosfera.
- Fusió.
- Magma.
- Volcà.
- Terratrèmol.
- Sisme submarí.
- Epicentre.
- Hipocentre.
- Península.
- Continent.
- Serralada.
- Altiplà.
Activitats obligatòries pels alumnes amb llibre de Vicens Vives.
Han de contestar les activitats de Consolida i Conceptes del llibre al final de la UD 02 i han de localitzar amb claudàtors les respostes de les activitats obligatòries:
Activitat voluntària: Quadern d'Activitats.
Al Quadern d'Activitats es poden fer les làmines corresponents a la UD 02.
Activitat voluntària: Realitzar un esquema.
Poden unificar els següents punts en un totsol o fer per separat els tres.
1.- Preparar un esquema sobre els agents interns i externs de formació del relleu de la Terra.
2.- Preparar un esquema sobre el relleu d'Europa.
3.- Preparar un esquema sobre el relleu d'Espanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada