GH 1 UD 03. LA HIDROSFERA: AIGUA DOLÇA I AIGUA SALADA.
1. L’aigua a la natura.
2. Les aigües oceàniques.
3. Les aigües continentals
4. La distribució de les aigües del planeta.
5. Rius d’Europa i rius d'Espanya.
ÍNDEX.
Introducció.
L’AIGUA A LA NATURA.
El cicle de l’aigua.
L’aigua salada: els oceans i els mars.
L’aigua dolça.
L’aigua dolça gelada: els casquets polars i els glaciars.
L’aigua dolça líquida: els llacs i els rius.
El règim dels rius.
El treball dels rius.
ELS OCEANS, MARS, RIUS I LLACS DE LA TERRA.
Les aigües del planeta.
LA DINÁMICA OCEÁNICA.
Els moviments dels mars i els oceans.
Les ones.
Les marees.
Els corrents marins.
L’acció marina en el modelat de les costes.
Els corrents marins i llur influència càlida o freda en el clima.
La composició de l’aigua marina.
ELS RIUS D’EUROPA I DE LA PENÍNSULA IBÈRICA.
Els rius d’Europa.
Els rius de la Península Ibèrica.
LA RIQUESA DE LES AIGÜES MARINES.
LA RIQUESA DE LES AIGÜES DOLCES.
Introducció.
Anomenam hidrosfera el conjunt d’aigües que formen els oceans i els mars, els rius, els llacs, els casquets polars, les glaceres, les aigües subterrànies i el vapor d’aigua que hi ha a l’atmosfera.
L'aigua és la substància més abundant que hi ha a la Terra, perquè ocupa les tres quartes parts de la superfície del planeta. La podem trobar en estat sòlid (gel), líquid (aigua) i gasós (vapor). L’aigua forma part d’un procés, el cicle de l’aigua, i és imprescindible per a la vida.
La major part de l’aigua que hi ha a la hidrosfera es troba als oceans, els mars i els rius, de manera que es presenta en forma d’aigua dolça i aigua salada. Tanmateix, la proporció de cadascuna és molt desigual: el 97,21% de l’aigua de la Terra és salada i només el 2,79% és dolça, però un 2% és gel als casquets polars i glaciars, de manera que resta apte per al consum menys del 0,8%.
L’AIGUA A LA NATURA.
El cicle de l’aigua.
S’anomena el cicle de l’aigua al continu intercanvi d’aigua que es produeix a la Terra.
L’aigua marina dels mars i oceans, dels rius i llacs, s’evapora a l’atmosfera, i regressa a la superficie, en forma de precipitacions, que adopten les formes de rossegada, pluja o neu.
Una part important d’aquestes precipitacions és captada per la vegetació i es torna a evaporar, una part es filtra al subsòl i es converteix en aigua subterrània (que pot filtrar-se fins al mar) i altra part passa a les xarxes hidrogràfiques superficials i s’aprofita (reguiu agrícola, ús industrial o consum domèstic), es conserva (llacs, estanys) o corre (rius o torrents) fins al mar, on es reinicia el cicle.
L’aigua salada: els oceans i els mars.
La major part de l’aigua del planeta és salada (97,21% de l’aigua de la Terra) i es troba als oceans i als mars.
Un oceà és una gran massa d’aigua que separa continents i es comunica amb altres oceans. Els tres grans oceans de la Terra són el Pacífic, l’Atlàntic i l’Índic, que conflueixen al sud de la Terra i hi formen l’oceà Glacial Antàrtic, mentre que al nord de la Terra el Pacífic i l’Atlàntic s’uneixen i formen l’oceà Glacial Àrtic.
Els mars són la prolongació dels oceans a les zones més pròximes als continents, com ara el mar Mediterrani, el Cantàbric o el Carib, que formen part de l’oceà Atlàntic.
L’aigua dolça.
L’aigua dolça del planeta representa el 2,79% del total de l’aigua de la Terra, i es reparteix segons els seus tres estats físics. La líquida als llacs, els rius, les capes freàtiques i la humitat del sòl. La gelada als casquets polars, els icebergs i les glaceres. I la gasosa a l’atmosfera.
L’aigua dolça gelada: els casquets polars i les glaceres.
Groenlàndia, a l'hemisferi nord.
L'Antàrtida, a l'hemisferi sur.
Iceberg.
Glacera de Vatnajökull (Islàndia) i el seu riu Pjórsa, amb extranys colors.
L’aigua més abundanr és la present als casquests polars en el Pol Nord (Oceà Glacial Àrtic, nord de Canadà i Groenlàndia) i el Pol Sud (Antàrtida); i també tenim els icebergs, que són grans blocs de gel que s’han separat dels casquets i els glaciars, i suren al mar en la major part submergits; les glaceres, que són llengües de gel semblants als rius i també zones gelades permanentment a les muntanyes.
L’aigua més abundanr és la present als casquests polars en el Pol Nord (Oceà Glacial Àrtic, nord de Canadà i Groenlàndia) i el Pol Sud (Antàrtida); i també tenim els icebergs, que són grans blocs de gel que s’han separat dels casquets i els glaciars, i suren al mar en la major part submergits; les glaceres, que són llengües de gel semblants als rius i també zones gelades permanentment a les muntanyes.
L’aigua dolça líquida: els llacs i els rius.
Llac de Sanabria (Zamora).
Els llacs són grans masses d’aigua permanent dipositada en depressions del terreny. S’alimenten de l’aigua de pluja i de la que hi aporten els rius. Els estanys són masses més petites d’aiguae embassada.Els rius són corrents continus d’aigua. L’aigua dels rius procedeix de fonts i deus, de la pluja o de la fosa de les neus.
La quantitat d’aigua que du un riu és el cabal. El cabal d’un riu està condicionat per les característiques de la seva conca, és a dir, del conjunt de terres que duen les seves aigües a aquest riu.
També hi ha aigües subterrànies, que s’embossen als aqüífers i corren per rius subterranis, sobre tot en les zones de roques calises, com es veu a Mallorca, on hi ha grans coves com les del Drach.
El règim dels rius.
El règim d’un riu són les variacions que experimenta el cabal al llarg de l’any:
–Si el riu té un règim pluvial, significa que les seves aigües procedeixen principalment de la pluja. El cabal depèn de l’extensió de la conca del riu i de la regularitat i la quantitat de les precipitacions.
–Si un riu recull les aigües d’una conca que rep pluges abundants durant tot l’any, serà molt cabalós i regular.
–Si les pluges de la conca d’un riu no són regulars, el riu tendrá crescudes a l’època de pluges i estiatges a les èpoques seques.
–Quan l’alimentació del riu és de règim nival, l’aigua procedeix majoritàriament de la fosa de les neus. Els rius d’aquest tipus presenten crescudes a la primavera i al començament de l’estiu, però tenen el cabal baix a l’hivern.
– L’alimentació del riu pot ser de règim mixt, tant pluvial com nival, en pro porcions distintes. Es diu pluvio-nival o nivo-pluvial segons la que és més important.
El treball dels rius.
El riu, al llarg del seu curs, des que neix fins que desemboca, fa diversos treballs, especialitzats segons les parts del riu, el cursos alt, mitjà i baix:
Al curs alt, el riu fa un treball d’erosió intensa gràcies a la força que tenen les aigües a causa dels pendents del relleu.
Al curs mitjà el riu fa un treball d’erosió menor perquè el pendent és bastant més suau. Aleshores el riu abandona els materials més grans i fa un treball de transport dels materials menors que pot arrossegar.
Al curs baix el pendent cada vegada és més feble, l’aigua perd velocitat i força. El riu fa un treball de sedimentació quan diposita els materials que arrossega. Rebleix les valls, forma deltes i fa emergir les platges poc profundes.
ELS OCEANS, MARS, RIUS I LLACS DE LA TERRA.
Les aigües del planeta.
Els continents i les grans illes separen les masses d’aigua principals que cobreixen la Terra i que consideram distribuïdes en cinc oceans: el Pacífic, el més extens del planeta, l’Atlàntic, l’Índic, l’Àrtic i l’Antàrtic. Recordem que són grans masses d’aigua entre continents.
Els mars, que recordem que són les masses d’aigua més properes als continents, poden ser de tres tipus: costaners, com el mar de Noruega o el d’Oman; continentals, com el mar Mediterrani o el Bàltic, i interiors, com el Caspi, el Mort i el d’Aral.
Els rius neixen a les muntanyes, els llacs o els glaciars, i la majoria són permanents, però a les àrees desèrtiques en molts de casos només duen aigua quan plou esporàdicament, com si fossin grans torrents, com els uadi del nord d’Àfrica.
Els rius més llargs de la Terra són africans com el Nil, americans com el Mississipí, l’Amazones i el Paranà, i asiàtics com el Huang He, el Ienissei... Alguns tenen enormes conques, territoris que drenen les aigües cal al riu, i la major conca és la de l’Amazones, que té també el major cabal.
Els llacs més extensos es localitzen a Àsia, Àfrica i Amèrica del Nord.
El relleu terrestre és el factor geomorfològic que explica el curs dels rius i la situació dels llacs.
Llac Natron, al valle del Rift (Tanzània).
LA DINÁMICA OCEÁNICA.
Els moviments dels mars i els oceans.
A causa de l’acció de les ones, les marees i els corrents marins, les aigües dels oceans i dels mars es troben sempre en moviment.
Les ones.
Les ones són ondulacions que es formen quan el vent agita la superfície de mars i oceans. Les aigües s’arrissen i empenyen les que tenen al costat, i aquestes, al seu torn, agiten les aigües contigües, i així successivament.
Quan estam observant les ones des de la costa tenim la impressió que avancen cap a la platja, però de fet no es desplacen: només pugen i baixen fent un moviment de tipus circular i es deformen i es trenquen quan freguen el fons de la mar.
Les marees.
Les marees són ascensos i descensos del nivell de l’aigua de la mar provocats bàsicament per l’atracció de la Lluna sobre l’aigua dels oceans i dels mars.
La fase en què el nivell de l’aigua puja és anomenada marea alta.
La fase de descens s’anomena marea baixa.
Els corrents marins.
Els corrents marins són com grans rius que circulen pels oceans. Encara que sembli estrany, l’aigua dels corrents i l’aigua de la resta de la mar no es mesclen, perquè són molt diferents en temperatura, densitat i salinitat.
Quan la temperatura d’un corrent és superior a la de l’aigua contigua es considera que és un corrent càlid, i quan la temperatura del corrent és inferior, el corrent és fred.
L’acció marina en el modelat de les costes.
L’acció de l’aigua marina en forma d’ones i marees i els corrents marins, modela les costes i desgasta els penya-segats i en provoca el retrocés.
Els corrents costaners arrosseguen les roques que es desprenen del penya-segat, juntament amb els sediments que els rius han dipositat a la mar, i els dipositen a zones arrecerades, on formen platges, albuferes, etc.
Els corrents marins i llur influència càlida o freda en el clima.
Els corrents marins modifiquen el clima de les costes perquè les escalfen o les refreden. Les costas banyades per un corrent fred acostumen a ser molt àrides, perquè les aigües fredes no s’evaporen i, per tant, l’aire és sec.
Les costes que reben les aigües de corrents càlids acostumen a estar lliures de gel i les pluges hi solen ser més abundants.
La composició de l’aigua marina.
L’aigua del mar conté sals minerals. De totes aquestes sals les més abundants són el sodi i el clor, que quan s’ajunten formen el clorur sòdic o sal marina. El contingut de sal és més elevat en aigües càlides i poc profundes, on l’aigua s’evapora ràpidament. Per això el Mediterrani és un mar salat i la sal és mínima als mars polars.
ELS RIUS D’EUROPA I DE LA PENÍNSULA IBÈRICA.
Els rius d’Europa.
A Europa hi ha molts de rius. Els rius europeus tenen molta relació amb el clima del lloc per on circulen i és per això que es divideixen en tres grups:
Els rius de tipus continental, com el Dvina Occidental, el Dnièper i el Don, registren crescudes a la primavera, quan es fonen les neus, i a l’estiu, a l’estació plujosa.
Els rius de tipus oceànic, com la Garona, el Loira, el Sena, el Tàmesi i l’Elba, són cabalosos i regulars, perquè les planes per les quals passen estan situades sota la influència del clima atlàntic.
Els rius mediterranis, excepte l’Ebre, el Roine i el Po que s’alimenten de les aigües que procedeixen de les altes serralades, són curts i pateixen forts estiatges a l’estiu.
Els rius de la Península Ibèrica.
A la Península Ibèrica els rius s’agrupen en tres vessants, segons el mar o l’oceà en què desemboquen:
Rius del vessant cantàbric.
Els rius d’aquest vessant són curts i porten molt cabal perquè les muntanyes on neixen es troben molt a prop del mar Cantàbric, al qual desemboquen. A més, aquests rius són cabalosos perquè les precipitacions en aquestes terres hi són abundants pràcticament durant tots els mesos de l’any.
Riu Sella (Astúries).
Els rius d’aquest vessant són curts i porten molt cabal perquè les muntanyes on neixen es troben molt a prop del mar Cantàbric, al qual desemboquen. A més, aquests rius són cabalosos perquè les precipitacions en aquestes terres hi són abundants pràcticament durant tots els mesos de l’any.
Rius del vessant atlàntic.
Es tracta de rius llargs, que neixen lluny de la desembocadura, a l’oceà Atlàntic, i que reben nombrosos afluents al llarg del seu curs. En general són rius cabalosos, tot i que pateixen notables estiatges durant els mesos d’estiu.
Dues vistes del riu Duero.
El Guadiana en la desembocadura a Ayamonte.El riu Tajo a Toledo.
El Guadalquivir a Còrdova.
El Guadalquivir a Sevilla.
Es tracta de rius llargs, que neixen lluny de la desembocadura, a l’oceà Atlàntic, i que reben nombrosos afluents al llarg del seu curs. En general són rius cabalosos, tot i que pateixen notables estiatges durant els mesos d’estiu.
Rius del vessant mediterrani.
Riu Segura.
L'Ebre a Saragossa
Llevat del cas de l’Ebre, els rius mediterranis són curts, de poc cabal i molt irregulars. Les crescudes d’aquests rius són molt notables quan plou torrencialment a la primavera i a la tardor, però pateixen estiatges molt intensos durant l’estiu, com són els casos del Túria o del Segura.
Delta de l'Ebre.
Albufera de València.
A la costa mediterrània i a l’Atlàntic sud s’han format estuaris i deltes. Es tracta de dipòsits fluvials a la desembocadura dels rius; en el primer cas, l’erosió marina supera l’acumulació fluvial, i en el segon, a l’inrevés. També hi ha albuferes, llacunes formades per aigües marines en zones de platja baixa a causa de l’avançament de la terra sobre el mar. Aquests aiguamolls litorals han donat lloc a ecosistemes molt variats.
LA RIQUESA DE LES AIGÜES MARINES.
Les aigües marines són una extraordinària font de riqueza. Entre els principals usos que s’han donat històricament destaquen la pesca, com a via de comunicació, l’aprofitament de la sal en les salines, l’ús turístic en vaixells o en les costes, l’explotació dels recursos energètics del petroli i el gas natural...
La pesca de crustacis i peixos, el conreu d’algues i l’aqüicultura marina han progressat força des dels primers temps de l’home. Encara es fa una pesca tradicional en petits vaixells però la major part de la pesca es fa en grans naus. Espanya és una de les grans potències mundials en pesca.
Port de Palma (Mallorca).
Com a via de comunicación els mars i oceans han fomentat el transport de passatgers i mercaderies per tot el món. Espanya destaca pels seus grans ports de Barcelona, València, Bilbao i Algesires.
L’aprofitament de les salines ha proporcionat a l’home la major part de la sal utilitzada en l’alimentació. A Espanya tenim bons exemples en les salines d’Eivissa, afavorides pel clima càlid i perquè l’aigua mediterrània és molt salada.
Platja de Magaluf.
L’ús turístic per vaixells ancorats en ports esportius o per turistes que visiten les costes per admirar-les o banyar-se, és una riquesa económica essencial a molts de països, com Espanya, i ho és especialment a les Balears.
L’explotació dels recursos de petroli i gas natural és fonamental per mantenir la producció energética, i els pous marins sovintejen en les costes.
Últimament comença a pensar-se en explotar també mines submarines i els molins marins de vent per a l’energia eólica.
LA RIQUESA DE LES AIGÜES DOLCES.
L’aigua dolça, que no apareix de manera espontània a la natura, és imprescindible pel reguiu de l’activitat agrària (agricultura i ramaderia), la industria química, la producció d’energia hidroeléctrica, les vies de comunicació fluvials, el turisme als rius, i el consum humà a les ciutats. Com més gran és el desenvolupament d’una societat més alt és el seu consum d’aigua, de manera que és un important indicador de la riquesa, i una de les millors inversions al Tercer Món és proporcionar aigua potable a la població perquè millori la higiene i el nivell de vida.
Consum de l'aigua al món.
Molta gent es pensa que és inexhaurible, però la realitat és que davant un consum creixent ens trobam amb una disponibilitat decreixent perquè l’home contamina o salinitza molts d’aqüífers.
Embassament d'Entrepeñas (Guadalajara).
Embassament de La Viñuela (Málaga).
L’aigua, com és un recurs escás, i per tant s’ha d’estalviar amb mesura, i s’ha de gestionar amb obres hidràuliques com preses, canals i depuradores o potabilitzadores.
Fonts.
Documentals / Vídeos.
La hidrosfera. 6:17. [https://www.youtube.com/watch?v=RgO5v0-vh40]
Llibres.
Albert Mas, A.; Benejam Arguimbau, P.; García Sebastián, M.; Gatell Arimont, C. Ciències Socials, Geografia i Història. Cives 1. Vicens Vives. 2011: pp. 48-59.
ACTIVITATS OBLIGATÒRIES DE COMPETÈNCIES BÀSIQUES.
*Pels alumnes que no tenen llibre sinó només materials digitals, les preguntes han variat una mica per fer-les més completes i clares.
1) Consolida:
a) Com s'anomena el conjunt d'aigües que formen part de la Terra?
b) Quins tres estats tenen les aigües? Quins són els principals exemples de cadascun en la natura?
c) Quines aigües són més abundants, les continentals o les oceàniques?
d) Per què és important la gestió eficient de l'aigua?
e) Quins són els cinc grans oceans de la Terra i quins continents banya cadascun d'aquests grans oceans?
f) Expliqui el cicle de l'aigua.
g) Agrupi els rius europeus segons l'oceà o el mar en què desemboquen i posi un exemple de riu a cada vessant.
h) Agrupi els rius espanyols segons els tres grans vessant en què desemboquen i posi un exemple de riu a cada vessant.
i) Expliqui per què l'accés de l'aigua no és igual per tothom al món.
2) Conceptes:
Salinitat.
Aigua potable.
Barranc.
Iceberg,
Glacera.
Corrent marí.
Marea.
Onada.
Aqüifer.
Embassament.
Escolament.
Riu.
Torrent.
Activitats obligatòries pels alumnes amb llibre de Vicens Vives.
Han de contestar les activitats de Consolida i Conceptes del llibre al final de la UD 03 i han de localitzar amb claudàtors les respostes de les activitats obligatòries.
Activitat voluntària: Quadern d'Activitats.
Al Quadern d'Activitats es poden fer les làmines corresponents a la UD 03.
Activitat voluntària: Realitzar un esquema.
Poden unificar els següents punts en un totsol o fer per separat els tres.
1.- Preparar un esquema sobre les parts de la hidrosfera.
2.- Preparar un esquema sobre el cicle de l'aigua.
3.- Preparar un esquema sobre els rius d'Espanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada