GH 1 UD 05. ELS CLIMES DE LA TERRA.
*Aquesta UD repassa molts del conceptes i fenòmens de les UD anteriors, sobretot de la UD 04.
Índex.
Introducció.
1. La distribució de les temperatures.
2. La distribució de les precipitacions.
3. Els climes del planeta.
4. Els climes d'Espanya.
5. Els monsons.
6. Què és l'efecte hivernacle?
Una proposta de classificació, de moltes que hi ha, que es diferencia de la del llibre en què inclou el clima xinès (chino).
INTRODUCCIÓ.
Els paisatges es classifiquen en naturals i humanitzats.
Paisatge natural de Borines (Astúries).
El paisatge natural es caracteritza pel predomini d’elements originals del medi i l’escassa o nul·la intervenció humana.
Paisatge humanitzat.
El paisatge humanitzat és el resultat de què els éssers humans hem actuat sobre el medi i l’hem transformat.
En l’actualitat és difícil trobar un medi autènticament natural, així que parlam de paisatge com el medi natural que ha canviat en la seva interrelació amb l’acció humana.
Desert de Nubia (Sudán).
Als llocs poc poblats, com les zones polars, els deserts o les terres d’alta muntanya, l’acció humana sobre el medi natural és menor.
El riu Hudson a Nova York.
Al llocs molt poblats, com són la majoria dels rius, les planes o les costes de les zones temperades, l’acció de l’home és major: s’ha canviat el medi natural i hi ha camps de conreu, pobles, ciutats, vies de comunicació...
1. LA DISTRIBUCIÓ DE LES TEMPERATURES.
La temperatura atmosférica és el grau d’escalfament de l’aire a causa de la radiació solar.
Els raigs solars que arriben a la Terra són raigs de llum i només quan toquen l’escorça terrestre es converteixen en calor. Però la Terra no reté aquesta calor, sinó que la transmet a l’aire que l’envolta. D’aquest fet es dedueix que l’atmosfera s’escalfa des de baix i no des de dalt com pot semblar a primer cop d’ull.
La temperatura de l’atmosfera es distribueix de manera irregular, en la zona càlida, les dues zones temperades i les zones fredes, tant les dues polars com les d’alta muntanya. El principals factors que determinen la temperatura són la latitud, l’altitud i la continentalitat.
La latitud.
El factor de la latitud és tant important que es divideix els climes de la superfície terrestre en zones climàtiques. La latitud determina el grau d'inclinació dels rajos del Sol i la diferència de la duració del dia i la nit. Com més directament incideix la radiació solar, més s'escalfa el sòl, de manera que les zones més properes als dos pols tenen climes més freds que les properes a l’Equador.
Les variacions de la temperatura en latitud són causades per la variació de l’angle d’incidència dels rajos del Sol, que a la seva volta depèn de l’inclinació de l’eix de rotació de la Terra, de manera que canvia molt, segons les estacions d’estiu i i hivern, perquè una major inclinació en els rajos solars provoca que hagin de travessar major quantitat d’atmosfera atenuant-se més que si incidiren perpendicularment.
Així, escollint la temperatura en relació a la latitud com a element principal del clima, la Terra es divideix en tres grans tipus de zones climàtiques, distribuïdes en cinc grans franges de nord a sud: una càlida enmig a prop d el'Equador, dues temperades i dues fredes.
-Una zona càlida, entre els tròpics de Càncer i Capricorni, on les temperatures són altes tot l'any, amb més calor quan més a prop s'està de l'Equador.
-Dues zones temperades, una a cada hemisferi, entre els respectius tròpics i cercles polars, on les temperatures varien segons les estacions.
-Dues zones fredes, més enllà dels cercles polars, amb temperatures mol baixes al llarg de l'any.
L'altitud.
L'altitud és la distància en vertical d'un lloc de la terra respecte al nivell 0 de la mar.
El factor de l’altitud influeix en la temperatura i la humitat, doncs les zones més altes solen tenir més fred (i també precipitacions més abundants). Es calcula un descens al voltant de 0,6ºC per cada 100 metres que s'incrementi l'alçada (això es diu gradient tèrmic). En certa manera, pel que fa a les temperatures pujar d'altitud és com pujar en latitud.
La continentalitat o distància a la mar.
El factor de la continentalitat és degut a la distància d'un lloc terrestre respecte a la costa, de manera que a major distància menys efecte té la mar.
El fet essencial és que la mar suavitza les temperatures, fent menys calor a l'estiu i menys fred a l'hivern, moderant així les temperatures respectives, és a dir, fent que l'oscil·lació o amplitud tèrmica sigui menor. Això passa perquè la mar, com tots els elements líquids, transmet la calor i la reparteix al seu interior, cap a la profunditat. Per això la mar tarda molt a escalfar-se i també a refredar-se. En canvi, la terra, com tots els sòlids, no transmet la calor sinó que l’acumula a la superfície, de manera que s’escalfa i es refreda més ràpidament que l’aigua.
Esquemes, en anglès i castellà, de la brisa marina, que va de la mar a terra durant el dia i l’estiu, i en canvi del terra a la mar durante la nit i l’hivern.
Per aquesta raó a l’estiu la terra s’escalfa molt i ràpidament, mentre que la mar ho fa més a poc a poc. En aquesta situació, l’aire que bufa de la mar, semblant a una brisa marina d’estiu, refresca la terra. A l’hivern la terra es refreda ràpidament, mentre que l’aigua manté la calor acumulada a l’estiu i es va refredant de mica en mica. L’aire marí, aleshores semblant a una brisa marina d’hivern, escalfa les terres situades a prop de les costes. El mateix passa, en menys temps, en el dia i la nit, com veurem en el vent de brisa marina. L’aigua marina actua doncs com un immens i natural agent acondicionador de l’aire: ens dóna calor en l’hivern i fresc en l’estiu.
Las brisas marítimas y terrestres. 1:20. [https://www.youtube.com/watch?v=VUE2-nfUyyI]
Temperatura mitjana anual.
Als mapes de temperatures hi ha unes línies imaginàries anomenades isotermes, que uneixen punts amb la mateixa temperatura.
El mapa mostra l'evolució de la temperatura (T) mitja de mes en mes, i es veu que les temperatures mitjanes més altes (superiors als 20ºC) es registren en una zona ampla, l’intertropical, situada entre els Tròpics de Càncer i de Capricorn.
Les zones més fredes de la Terra se situen a les zones polars o prop, amb temperatures habitualment inferiors a 0ºC.
Entre les zones càlides i les zones febles dels dos hemisferis s’estén una franja amb valors intermedis: és la zona temperada, entre les isotermes 0ºC i 20ºC.
2. LA DISTRIBUCIÓ DE LES PRECIPITACIONS.
Les precipitacions es distribueix segons les zones climàtiques determinades per la latitud i altres factors com els vents i la pressió atmosfèrica, l'altitud i el relleu.
Les precipitacions i les zones climàtiques.
Tenint en compte la latitud, les precipitacions són abundants a la zona càlida del clima equatorial, situada més a prop de la línia de l'Equador, on només hi ha una estació, sempere plujosa. En canvi, en la zona tropical, a mesura que ens allunyam de l'Equador, tenim una estació plujosa i una seca, i finalment tenim zones desèrtiques a prop dels tròpics de Càncer i Capricorni, als hemisferis sud i nord.
A les zones temperades, les precipitacions són abundants en les regions més pròximes a la mar, si arriben vents borrascosos amb humitat o corrents marins càlids que provoquen un augment de l'evaporació.
Les precipitacions són escasses a les terres interiors més aïllades de la mar per serralades, a les zones fredes polars de la Terra, on l’aigua es glaça, i als indrets situats al costat dels corrents marins freds, que tallen l'evaporació, com passa als deserts d'Atacama (Xile) i Kalahari (sud d'Àfrica).
Es pot dir que tenim varis tipus de deserts (significa llocs amb "absència de vida") continentals d'interior (que poden ser d'arena o roca), i deserts de gel als pols.
La pressió atmosférica, els vents, els ciclons i anticiclons.
L’aire, com qualsevol altre element, pesa. La pressió atmosfèrica és el pes o la força de l’aire damunt la superfície terrestre.
La pressió atmosférica es mesura amb el baròmetre en hectopascals (hPa). La isòbara 1015 hPa és la pressió que hi ha a la Terra al nivell de la mar.
La pressió atmosfèrica depèn de l’altitud (com més altura menys pressió), de la temperatura de l’aire i de forts corrents d’aire que circulen al voltant de la Terra a uns 10.000 a 15.000 metres d’altitud, coneguts com a corrents jet (o jet stream), que tenim en els dos hemisferis, i van d'Oest a Est.
Una imatge del corrent jet de l'hemisferi nord. La lletra L (low) vol dir àrea de baixa pressió.
L’aire càlid és un aire poc dens i que pesa poc. Per això tendeix a pujar i dóna lloc a una àrea de baixes pressions (als mapes amb B, C, D o L), que s’anomena depressió o borrasca.
L’aire calent, quan ascendeix, arrossega vapor d’aigua que, a mesura que va remuntant, es refreda, es condensa i forma els niguls; per això les borrasques acostumen a provocar precipitacions.
Mapa mundial d'anticlons i depressions en gener i juliol. Cal distingir, doncs, l'hivern i l'estiu en cada hesmisferi.
L’aire fred és més dens i pesant que el càlid i per això tendeix a baixar. L’aire fred origina àrees d’altes pressions (als mapes A o H, per High), que també s’anomenen anticiclons.
L’aire descendent és més sec, i per això els anticiclons acostumen a ocasionar cels serens i temps sec.
Els corrents jet provoquen masses d’aire descendent que originen les altes pressions que es registren a les zones properes als tròpics i que expliquen l’existència de deserts extensos. També influeixen, tot i que menys, en les altes pressions que es registren prop dels cercles polars.
Els anticiclons i les depressions.
Els anticiclons i les depressions es dibuixen als mapes per mitjà d’isòbares, que són línies que uneixen punts de la superficie que tenen la mateixa pressió.
Els anticiclons són masses d'aire en zones d'altes pressions atmosfèriques, i dibuxen isòbares més o menys concèntriques amb valors màxims al centre. Els anticiclons d'origen tèrmic s'originen en zones de temperatura freda, on l'aire es densifica i pesa més.
Les depressions, en canvi, són masses d'aire en zones de baixes pressions, i dibuixen isòbares que es componen amb valors mínims al centre. Les depressions d'origen tèrmic s'originen en zones de temperatura més calenta, on l'aire pesa menys.
Però també hi ha anticiclons i depressions d'origen dinàmic, provocats per l'acció d'altres masses d'aire veïnes.
El vent bufa amb més intensitat allà on les isòbares són més juntes.
El vent és una massa d’aire en moviment que s’origina quan entre dos llocs o zones de la superfície terrestre s’hi registren pressions atmosfèriques diferents.
Esquema del vent, que va des de les zones fredes d'alta pressió (anticicló o AP) a les calentes de baixa pressió (depressió o BP).
Mapes mundials de pressions i vents.
Mapa mundial de vents.
L’aire sempre bufa des de la zona d’altes pressions, on és més dens i es troba més comprimit, cap a la zona de baixes pressions, on és poc dens. La intensitat del vent és més gran com més gran és la diferència entre les pressions atmosfèriques.
L'altitud i les pluges orogràfiques.
El factor de l’altitud ja hem vist que influeix en la temperatura, refredant a mesura que pujam l'alçada i això té també un efecte en la humitat, doncs les zones més altes solen tenir més fred i això implica precipitacions més abundants. Així a les terres altes fa més fred que a les baixes, i, dins certs límits, hi ha un increment de la precipitació a mesura que s'augmenta l'altitud, de manera que a les muntanyes plou més que a les planes.
Esquema de les precipitacions orogràfiques, provocades pel contacte dels níguls amb el relleu. L'efecte Foëhn és que al caure el vent, ja sec, a l'altra banda, seca el vessant i la plana.
Si l’aire continua ascendint o continua refredant-se per canvis de temperatura, noves gotes s’adhereixen a les anteriors; aleshores augmenten de mida fins que el pes les precipita en forma de pluja.
Quan la temperatura de les capes d’aire és molt baixa, els cristalls de gel dels niguls no es fonen quan cauen, sinó que s’uneixen entre si i formen flocs de neu.
El calabruix (granizo) es forma quan els cristalls de gel dels niguls són arrossegats cap amunt per un corrent d’aire ascendent. Quan passa això, els cristalls de gel augmenten de mida fins que el pes els precipita cap a terra.
Durant aquesta caiguda els cristalls de gel es fonen parcialment i tornen a remuntar. Aquest procés es repeteix algunes vegades fins que, finalment, cauen en terra. Quan el calabruix és molt gros provoca destrosses importants.
La mesura i representació de la pluviositat.
El pluviòmetre és l’instrument que serveix per mesurar la quantitat de pluja caiguda, i que s’expressa en mil·límetres (mm, encara que és una mesura de volum). El mm és 1 litre d’aigua caiguda en una área d’1 metre quadrat (1 l/m2).
Per representar les precipitacions en un mapa s’hi dibuixen línies imaginàries, anomenades isohietes. Aquestes línies uneixen punts de la superfície terrestre que registren la mateixa quantitat de precipitacions.
Les variacions de la pluviositat mitjana anual.
Les precipitacions acostumen a ser abundants a les zones temperades i properes al mar, amb predomini de vents de l’oest carregats d’humitat, o a les costes properes a un corrent marí càlid.
Mapa mundial de les precipitacions.
3. ELS CLIMES DEL PLANETA.
Les zones climàtiques de la Terra es classifiquen en:
La zona de climes extrems càlids.
Les zones de climes temperats.
Les zones de climes extrems freds.
Els diversos climes a la Terra són resultat de la combinació dels elements del clima, que són la temperatura, la humitat, la pressió, els vents i les precipitacions, amb els diferents factors climàtics, que són la latitud, l’altitud i la distància a la mar.
Recordem que, escollint la temperatura en relació a la latitud com a element principal del clima, la Terra es divideix en tres grans tipus de zones climàtiques, distribuïdes en cinc grans franges de nord a sud: una càlida enmig a prop d el'Equador, dues temperades i dues fredes.
La zona de climes extrems càlids.
La zona de climes càlids és anomenada zona intertropical perquè es troba situada entre el tròpic de Càncer i el tròpic de Capricorn, i es centra en l'ecuador.
És la zona de la Terra que rep la màxima insolació directa del Sol i això n’explica les temperatures elevades, i que no hi hagi hivern perquè la temperatura mitjana del mes més fred és superior als 18ºC.
Segons les precipitacions i la latitud, a la zona intertropical s’hi diferencien tres climes: equatorial, tropical i desèrtic.
Les zones de climes temperats.
Les dues zones de climes temperats s’estenen, als dos hemisferis, des de la zona de climes càlids fins a les dues zones de climes freds al norr i al sud.
La superfície dels territoris de climes temperats és més gran a l’hemisferi nord (dit l'hemisferi continental) que a l’hemisferi sud perquè hi són més grans els continents.
Segons la latitud, l’altitud i la proximitat a la mar, a les zones temperades s’hi diferencien tres climes: oceànic, mediterrani i continental.
Una varietat important de clima temperat és el clima xinès, similar al mediterrani però amb més pluges, i que es localitza a la façana oriental dels continents, sobre tot les costes est d'EUA i de la Xina.
Els climes temperats tenen en comú l’existència de quatre estacions: una estació hivernal (freda) i una altra d’estival (càlida) i, entre aquestes, dues estacions intermèdies (primavera i tardor).
Les zones de climes extrems freds.
Les dues zones de climes freds comprenen les dues àrees polars, però a més també s’inclouen per afinitat les terres d’alta muntanya situades a més de 2.500 metres d’altitud (encara que aquesta mesura varia molt segons els autors) que hi són presents dins de les altres zones.
Així doncs, n’hi ha dues variants de climes freds: el clima polar i el clima d’alta muntanya.
Es caracteritzen per la ampla durada i el gran rigor dels hiverns, i l’escassa durada i la suavitat dels estius. Les temperatures són molt baixes en ambdós, mentre que les precipitacions són diferents, escasses i en forma de neu en el polar, i abundants i en forma de pluja i de neu en la muntanya.
4. ELS CLIMES D'ESPANYA.
A Espanya hi ha varis climes dominants: oceànic, mediterrani, d'alta muntanya i canari.
Els climes d'Espanya. 6:18. [https://www.youtube.com/watch?v=3FpLVAPQbnU]
Mapa dels climes i llurs paisatges a Espanya.
Boscos i prats de Galícia.
Climograma de A Coruña (Galícia).
El clima oceànic està al nord (la franja cantàbrica) i nord-oest (Galícia). S'anomena clima oceànic o atlàntic, semblant a l'europeu, amb precipitacions abundants i regulars de més de 800 mm anuals. Les temperatures són moderades, amb baixa amplitud tèrmica causa de la influència de la mar.
El clima mediterrani s'estén en la resta de la Península i les Balears, tot i que amb diferències entre el el mediterrani continentalitzat, el mediterrani marítim i el mediterrani estepari.
La plana de La Manxa.
Climograma de Madrid.
El clima mediterrani continentalitzat (sovint es diu continental o de l'interior), té trets continentals, com la gran amplitud tèrmica anual, les temperatures fredes de l'hivern i les elevades d'l'estiu, donada la gran distància a la mar. Les precipitacions són escasses o moderades, amb menys de 800 mm anuals, concentrades a la primavera i la tardor, i amb una gran sequera a l'estiu.
Mallorca en la primavera.
El clima mediterrani marítim, també nomenat litoral o costaner, està molt influït per la proximitat de la costa mediterrània i suratlàntica, i s'estén sobretot per les regions de l'est i el sud. Se caracteritza per les temperatures suaus, però molt contrastades que es combinen amb precipitacions desde la tardor a la primavera i amb una sequera estiuenca.
Vegetació mediterrània esteparia.
Climograma d'Almeria. La causa de la major sequera d'Almeria respecte a València és la latitud més al sur i la disposició del relleu de la Serralada Penibètica, que produeix un efecte Foehn.
El clima mediterrani subdesèrtic o estepari, s'estén pel sudest costaner de la Península i zones de Zamora i la vall de l'Ebre. Les precipitacions són inferiors als 300 mm cúbics.
Climograma del Puerto de Navacerrada (Sistema Central) al centre d'Espanya.
El clima d'alta muntanya es troba sols en els cims de les serralades, sobretot dels Pirineus, Sistema Central, Sistema Ibèric i Serralada Penibètica. El clima és relativament fred a l'hivern i suau a l'estiu, i humit tot l'any, però amb moltes diferències segons la zona. Les temperatures són més fredes quan més a el Nord i més altitud. Al Nord les precipitacions són grans, ben superiors als 1.000 mm anuals, i més moderades al Sud, ia l'hivern és important la neu.
El clima canari és propi de les Illes Canàries, que per la seva localització geogràfica a l'Atlàntic prop d'Àfrica a una latitud tocant al Sàhara, compten amb un clima subtropical de caràcter càlid moderat, estepari o desèrtic, amb temperatures una mica més suaus a l'hivern i més caloroses a l'estiu, i amb poques diferències estacionals, ja que l'amplitud tèrmica no arriba als 8ºC i cap mes té menys de 18ºC de temperatura mitjana. Les precipitacions són molt escasses i irregulars, de 150 a 300 mm anuals (clima estepari) o inferiors als 150 mm anuals (desèrtic, sobretot a Lanzarote i Fuerteventura). A les zones de major altitud la temperatura baixa i les precipitacions augmenten.
5. ELS MONSONS.
Ja hem vist que entre els vents estacionals un cas ben conegut és el dels monsons, que són causats per un fenòmen semblant al de les brises.
Climograma de Calcuta, al golf de Bengala, a l'est de la Índia.
Climograma de Mumbai (Bombay), a l'oest de la Índia.
Monsó d’estiu.
A l’estiu el monsó bufa des de l’oceà Índic en direcció a les terres sobreescalfades (a baixa pressió) del centre del continent asiàtic. Aquest aire, carregat d’humitat, provoca pluges abundants.
Esquema del monsó d’hivern.
A l’hivern, en canvi, la massa continental asiàtica es refreda (a alta pressió) i llavors el monsó bufa, sec i fred, de l’interior del continent cap a l’oceà.
¿Qué es un monzón? 0:52. [https://www.youtube.com/watch?v=ShFtvPL7Gro] Només apunto una errada: no és "un canvi en la direcció del vent", sinó un vent estacional, que canvia de direcció en l'estacions d'estiu i hivern.
Les inundacions i les sequeres dels monsons.
Els principals riscos associats a les precipitacions dels monsons, són les inundacions i les sequeres, per l'extrema abundància o inexistència, respectivament.
Les inundacions es deuen a precipitacions torrencials, succeïdes durant un curt període de temps o la rápida fusió de la neu. Provoquen revingudes dels rius i riades de fang i elements arrastrats per l’aigua, que poden afectar a extenses zones. Al món la zona amb més risc és el Sudest asiàtic, degut als monsons, que han arribar a matar cents de milers de persones.
Al contrari, les sequeres són períodes prolongats d’escassetat de precipitacions. Tenen efectes negatius sobre la vegetació i els animals, en les collites i en el proveïment d’aigua a la població. A les zones monsóniques tenim sis mesos de sequera.
6. QUÈ ÉS L'EFECTE HIVERNACLE?
Les radiacions solars que arriben a la superfície terrestre s’hi reflecteixen, reboten i escalfen l’atmosfera. Aquest fenomen és essencial per a la vida perquè, si no es produís, la temperatura mitjana de la Terra seria entre 30 i 40°C més baixa.
Durant les últimes dècades, l’augment en l’emissió de determinats gasos (com els que emeten les indústries, els vehicles, els aerosols) han fet augmentar els nivells d’absorció de les radiacions solars a l’atmosfera: és el que s’anomena efecte d’hivernacle. Les conseqüències són molt greus perquè provoquen un augment de les temperatures, de manera que els casquets polars i les glaceres han començat a desfer-se i han canviat els ritmes estacionals de les pluges.
¿Qué es el efecto invernadero? 1:55. [https://www.youtube.com/watch?v=YLFLxQ0t07A]
¿Qué es el efecto invernadero? 3:14. [https://www.youtube.com/watch?v=gXweeQ_2fRo]
FONTS.
Documentals / Vídeos.
Los climas de la Tierra. 8:08. [https://www.youtube.com/watch?v=RI57d_bED0M]
Los climas de la Tierra y sus paisajes. La Cuna de Halicarnaso. 15:55. [https://www.youtube.com/watch?v=_Vw2_9nJt3Y]
Llibres.
AA.VV. 1r Ciències Socials. Cruïlla. 2007. pp. 50-53.
AA.VV. Geografia I Història 1r ESO. Santillana. 2002. pp. 63-95.
Albert Mas, A.; Benejam Arguimbau, P.; García Sebastián, M.; Gatell Arimont, C. Ciències Socials, Geografia i Història. Cives 1. Vicens Vives. 2011: pp. 72-91. És la font principal de l'estructura i els continguts.
Burgos, M.; Muñoz-Delgado, M. C. 1r Ciències Socials. Geografia i Història. Anaya. 2007. pp. 88-127.
PROGRAMACIÓ. GH 1 UD 05. Els climes de la Terra.
1. La distribució de les temperatures.
2. La distribució de les precipitacions.
3. Els climes del planeta.
4. Els climes d'Espanya.
ACTIVITATS OBLIGATÒRIES. [*Les preguntes del llibre han variat una mica per fer-les més completes i clares]
1. Consolida.
a) Quantes i quines són les zones climàtiques que origina el factor latitud?
b) Com influeix l'altitud en la temperatura?
c) Per què les aigües, sobre tot les marines, regulen les temperatures?
d) Com es reparteixen les precipitacions en funció de les zones climàtiques?
e) Quins són els tipus de climes temperats?
A quin hi ha més precipitacions?
Quin té una oscil·lació tèrmica anual més marcada?
f) Quins són els climes extrems?
g) Quins elements tenen en comú els climes càlids equatorial i tropical?
h) Com són les precipitacions del clima desèrtic càlid?
Quina és la seva oscil·lació tèrmica diària?
i) Quina és la característica més destacada en comú dels climes polar i d'alta muntanya?
Quines característiques els diferencien?
j) Quins són els principals tipus de climes que trobam a Espanya: a la península, a Balears i a Canàries? Expliquin les característiques de cadascun.
k) Què és l'efecte hivernacle? [Ja es va veure en la UD 04, i ara se repassa]
Expliquin algunes conseqüències de l'efecte hivernacle.
2.- Defineix conceptes clau.
-Latitud. [És un repàs d'un concepte de la UD 01.]
-Altitud.
-Continentalitat.
-Insolació.
-Isotermes.
-Isohietes.
-Pluges orogràfiques.
-Monsó.
-Diòxid de carboni.
-Gasos fluorats.
Els alumnes amb llibre de paper han de llegir i subratllar els textos de la UD, cercant i escollint l’essencial. S’han de localitzar i assenyalar amb claudàtors ('corchetes' en castellà) les respostes de les activitats de les pp. 76-89, menys les voluntàries que s'anomenen a continuació: 1-5 (p. 77). 2 i 7 (p. 79). 1-3 i 6 (p. 81). 3-4 (p. 83). No hi ha excepció en la p. 85. 4 i 6 (p. 87). 6 (p. 89). Són voluntàries també les activitats de pp. 90-92. S’ha de llegir i subratllar el text de síntesi de p. 93, i s’han de contestar per escrit les activitats 1 i 2 de p. 93.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada