L'ART PRE-ROMÀNIC A CATALUNYA .
Introducció.
Les interpretacions.
L'arquitectura.
Tipologia.
Sistematització dels elements arquitectònics.
L'escultura.
La pintura.
Conclusions.
Mapa de Catalunya a finals del segle X.
INTRODUCCIÓ.
La cronologia del art medieval català va des del final de l’Imperi Romà.
Es divideix en art prerromànic, romànic i gòtic.
Abans hi havia la presència de Roma (homogeneïtzadora), els visigots (perviu la herència romana) i dels musulmans (des del 715 fins mitjans del segle XII, al menys en part de Catalunya). Només en la Reconquesta es quan es defineixen els elements distintius de les diverses nacionalitats d’Ibèria, combinat amb un procès de cristianització, que se arrela en les muntanyes entre la població autòctona poc romanitzada i les poblacions visigodes fugides de l’invasió musulmana.
Mentre que a Castella es féu primer una repoblació amb homes lliures y només al final es feudalitzà el sud, a Catalunya és distint: hi ha un procés clarament feudal, impulsat pels nobles carolingis fruit d’una conquesta que cerca una frontera segura front l’Islam i incorpora tota mena d’elements de l’estructura de l’Imperi Carolingi. Les ràtzias musulmanes atacaven França (segle VIII) i la resposta franca va ser la conquesta de Girona (785), Barcelona (801) i altres llocs fins el Llobregat, constituint la Marca Hispànica , dividida en cinc comtats: Barcelona, Girona, Ampuries, Rosselló i Urgell-Cerdaña. Els comtats estaven governats pels comtes (funcionaris nombrats pels reis francs), amb una casta de d’aristòcrates intermediaris (vescomtes, veguers, jutges...), convivint amb propietaris lliures (de la població anterior) i grans propietaris (des dels mateixos comtes i alts funcionaris fins a l’Església), en una situación que s’allargà fins al segle XI, quan ja va dominar plenament el feudalisme. Mentre, l’Església creava una estructura territorial amb bisbats i parròquies.
La crisi del Regne Franc en els segles IX-X i la inseguretat per les ràtzias d’Almansur, feren que els comtes intentessin fer hereditaris els seus càrrecs ja desde finals del segle IX (amb Guifré el Pilós) encara que continuaren dependent dels reis fins el 985, quan els francs varen denegar a Borrell II l’ajuda necessària per rebutjar a Almansur.
Les interpretacions.
En l’Edat Mitjana a Catalunya hi ha una voluntat de continuïtat dels elements formals del Baix Imperi Romà, per tornar als orígens.
Històricament són: Baix Imperi als segles IV-V. Domini e integració visigoda als segles VI-VII. Dominació musulmana en la banda sud als segles VIII-X, junt al domini carolingi en la banda nord als segles IX-X.
1) Palol pensa que la població a la caiguda de l’Imperi Romà es de camperols fugits de la França o de les planes cap a les muntanyes, entre la que penetra el cristianisme des d’el segle III, donant un art paleocristià que fundeix elements tardoromans amb elements cristians, en mosaics, sarcòfags, escultures... Sobretot des de 313 (Edicte de Milà).
En el segle IV els tallers romans exporten a Catalunya els sarcòfags a Sant Felix de Girona, quasi tots de fris continuu o també d’estrigilat, amb menys naturalisme. Els sarcòfags de Tarragona també destaquen. Després els tallers locals prendran el lloc als tallers romans, ja en el segle V, deixant el relleu tridimensional pel bisellat a dos plans, amb esquematització i elements geomètrics. En els segles V-VI apareixen influències nord-africanes i d’Orient. Es conserva el mausoleu de Centcelles (a Tarragona), com part d'una gran villa de l’època.
2) L’invasió visigoda hom estudia en dues tendències: A) Visigots com classe dirigent que no introdueix canvis en la població, B) Una aliança (tesi de Miquel Barceló) dels visigots amb la noblesa autòctona de terratinents, per crear una nova classe dirigent, pervivint l’antiga estructura territorial, pel fisc i l’administració, com pel cristianisme, que serà l’ideologia jerarquitzant i que tendrà una forta emprenta en l’art.
Als segles VI-VII encara perviu l’art paleocristià (amb solucions constructives tardoromanes) en els visigots, perque tenen només un art utilitari, amb influències germàniques possiblement en l’esquematització i la geometria aplicades a la decoració, mai a l’arquitectura.
3) En quant als musulmans no deixaren una obra estimable, sobretot perque el seu poblament a Catalunya va ser molt fluix i la dominació poc duradera. Només hi ha debat sobre la possible influència posterior dels mossarabs en l’art català.
4) El periode dels segles IX-X ha estat estudiat per molts d’investigadors: Josep Puig i Cadafalch, i Gómez Moreno defensaren la presència d’influències de mossarabs i carolingis, però ara es rebutjan aquestes teories (Xavier Barral, Yarza).
Així el presunt mossarabisme, centrat en el ús dels arcs ultrapassats (de ferradura) seria: A) pervivència de lo romà (Dalmases, Pitarch), B) arquitectura procalifal (Cirici Pellicer), amb una tècnica d’arcs de ferradura que portarien constructors emigrats o per intercanvi cultural, C) el mossarabisme es donaria només en Castella i Lleó (Yarza), mentre que a Catalunya vendrien artistes cristians que haurien contemplat edificis visigòtics, en un intercanvi cultural i econòmic.
També ara es descarta l’influència carolingia, quan una corrent defensava el terme, mirant unes tècniques de construcció en els aparells, amb carreus en les cantonades, però avui es pensa que és una tradició tardo-romana.
Les teories actuals, amb Dalmases i Pitarch sobretot destaquen que s’han estudiat només els restos conservats que no eren els més importants en aquell moment: són petites esglésies, quasi sempre rurals, oblidant els centres principals que varen ser destruits o en els que se varen superposar construccions posteriors fins desfigurar-los. Però hi ha dos casos excepcionals de conservació: el Conjunt de Terrassa (segle IX) i l’església del monestir de Sant Miquel de Cuixà (segle X).
Per a estudiar aquestes i altres obres del periode es compta amb la documentació de les concesions de privilegis pels comtes i reis, per fundar esglésies o monestirs, que contaven amb inmunitats i privilegis per tres motius bàsics: l’evangelització, el control d’una població rural, i per crear nous nuclis de població, com comunitats estables, ben administrades, cultivant les terres.
L’ARQUITECTURA PRE-ROMÀNICA A CATALUNYA.
L'arquitectura del període és fonamentalment religiosa.
En l'arquitectura civil només cal citar les restes del possible palau d'un terratinent, el Palau Vell de la Coma de Bergús. El probable palau és de segle X, únic en el seu tipus en la península i fou descobert en el Puig e Palà a Cardona per un grup d'arqueòlegs de la Universitat de Barcelona, dirigit pel dr. Iñaki Padilla. Hi ha documentació del 981, de què els vescomtes d'Osona tingueren una gran propietat a Bergús (Cardona). El conjunt té una torre circular, envoltada per vivendes. Al sud de la torre apareix una habitación de 3 x 7 metres, amb murs de 90 i 100 cm , que podria ser la principal del palau. [http://calaix.gencat.cat/bitstream/handle/10687/8363/qmem2016_web.pdf?sequence=1]
La tipologia.
Es divideixen les esglésies del segle X en petites i grans:
A) Petites: Sant Quirze de Pedret, Sant Genís les Fonts, Sant Andreu de Sureda, Sant Julià de Boada, Santa Maria de Marquet, Sant Miquel d’Olèrdola (aquestes dues afegides per Yarza), les de Terrassa.
B) Grans (de les institucions monàstiques): Sant Miquel de Cuixà (a Conflent), Santa Maria de Ripoll (reformada al segle XI, per Oliba), Sant Martí de Canigó (més del segle XI realment).
Conjunt de Sant Pere de Terrassa: Sant Pere al fons. Sant Miquel és el primer edifici a l'esquerra. Santa Maria est'a amagada més a l'esquerra. L'espai enmig és un cementiri.
El Conjunt d'esglésies de Sant Pere de Terrassa té una llarga historia. Des del 450 al menys va ser una seu episcopal important (es va celebrar un concili al 614) però sembla que les construccions més antigas que restan, pot ser refent les anteriors al mateix lloc, són possiblement del segle X i per en Junyent el conjunt potser del segle IX (reconquesta cap el 874, i ja abans del 977 es recuperà la qualitat de diòcesis). Són dues esglésies i un baptisteri: Santa Maria (la més gran, de tipus basilical, a la dreta), Sant Miquel (el baptisteri en el centre, el edifici millor conservat) i Sant Pere (a l’esquerra, de tipus martirial-funerari per Yarza).
Santa Maria.
Santa Maria (avui un espai de culte de la comunitat monàstica) té una planta basilical de creu llatina, amb absis quadrat al exterior, i en l’interior una planta de ferradura, amb una volta cobrint l’absis. La darrera consagració és del 1112, ja romànica. Un altre tesi (Pitarch): l’absis devia formar part d’una església de tres naus de creuer, coberta de fusta, sustituïda al s. XII per l’actual planta de creu llatina.
Sant Pere.
Sant Pere (´l'antiga església parroquial, per lo qual dóna el nom al conjunt de les tres esglésies), té un original absis trilobulat (quasi en forma d’absidioles) i el creuer. S’empren, com a l’anterior, aparell gran en els cantons i filades de maons i mamposteria (es deia que d’influència carolingia).
.jpg)
Sant Miquel, amb Sant Pere al darrere.
Sant Miquel és la més singular, de gran qualitat en la construcció, amb planta quadrada i absis poligonal (heptagonal) a l’exterior i semicircular a l’interior amb arc ultrapassat. Hi ha una petita cripta trilobada just sota l’absis. Abans es pensava que era el baptisteri de la antiga catedral visigòtica, consagrat al Baptista.
Té vuit columnes en el centre (quatre grans als angles i quatre petites enmig de cada costat), fetes d’una sola peça. Els capitells són sis de reutilitzats de tipus corinti (de procedència molt diversa) i dos d’originals. Els arcs són peraltats (amb el centre prou per damunt de l’imposta), i damunt s’aixecan quatre panys de paret, amb quatre fornícules de descàrrega de la cúpula als quatre angles (semblan trompes per la seva funció però no ho són, doncs alleugeren la càrrega sobre les dovel·les de la clau, mentre que si fóssin trompes descarregarien sobre la part baixa de les dovel·les). El centre està cobert per aquesta cúpula amb aproximació de filades concèntriques de carreus fins a tancar, i en la qual s’obri una finestra a cadascun dels costats. La boveda està feta amb maons (com es veu en les voltes d’aresta).
Així hi han tres tipus de coberta: voltes de forn (1/4 d’esfera) pels angles dels cantons (les quatre fornícules i l’absis), voltes d’aresta pels quatre braços de la creu grega, i una cúpula pel espai central, lo que dona un espai molt ric en perspectives.
El conjunt monàstic de Sant Miquel de Cuixà té un edifici molt ben conservat: l’església de l’abadia, començada el 956 i consagrada el 972 pel abat Garí, de planta de creu llatina (per en Yarza), de planta basilical (per Pitarch), amb tres naus (la central més llarga i el doble d’ample que les laterals), un transsepte molt pronunciat i una capçalera de cinc absis (el principal és rectangular i els altres quatre són semicirculars, peraltats, amb comunicació entre cada parella).
La coberta és de volta, feta originalment de fusta (lloada pel monjo Garsias en un poema cap el 1040), i amb arcs de diafragma. El transsepte és més baix que la nau central, però una mica més alt que las naus laterals. Predomina l’espai basilical allargat, amb quatre arcades ultrapassades a cada costat, de grossos pilars rectangulars (al segle XVI es limaren els cantons i per això semblen semicirculars), amb uns arcs més grans al separar el transsepte. Es pensa en una influència mossarab, califal o visigòtica en el aparell dels arcs, de pedres inclinades i carreus irregulars units amb morter per omplir el mur i carreus escairats toscament als cantons. També hi ha part de l’opus spicatum. Els encofrats han deixat la marca dels llistons de madera, com a altres contruccions del periode.
Església de Santa Maria de Ripoll. Amb reconstruccions a millor en 888, 935, 977 i 1032 (aquesta per Oliba). Ha estat pot ser massa restaurada per Elies Rogent (afegint el cimbori, inexistent a l’època). De cinc naus (al 977), la principal separada de les altres per pilars rectangulars, mentre que les naus laterals estan separades entre sí per set columnes i set pilars petits a cada filera. Els capitells decorats de les columnes són de tipus califal, de possible procedència cordobesa, lo que Yarza defensa per la importància de Ripoll com centre comercial i cultural. La coberta és de fusta, amb arcs de diafragma. El transsepte és més alt que la nau central (al revés de Cuixà).
L'església de Sant Genís les Fonts, reedificada el 981. Es conserva el transsepte i un absis lateral. Una planta de creu llatina molt marcada, d’una nau amb tres absis comunicats. Coberta de fusta (quasi sempre en aquella època). Un mur de filades de còdols (guijarros) i l’opus spicatum. Arcs ultrapassats.
L'església de Sant Andreu de Sureda, consagrada tard, el 1127, es conserva millor. Una nau única amb transsepte un xic més baix. Capçalera de tres absis semicirculars, major el central que els laterals. La planta d’arcs de mig punt, peraltats. Un aparell irregular de blocs grans i de l’opus spicatum. Es important la presència d’arcs torals per la volta de canó (per poder suportarla). S’ha d’entendre la distinció entre l’arc toral castellà, que circunda el creuer, mentre que el perpianyo suporta la nau. L’exterior de l’absis té l’opus spicatum. Les bandes llombardes que es veuen avui són posteriors al segle X.
L'església de Sant Quirze de Pedret. Es debat sobre si havia tres naus o una. Té tres absis (el central és trapezoidal i els laterals són de ferradura). Les naus laterals són més baixes que la central, amb arcs ultrapassats. Coberta de fusta. En l’exterior té una espadanya sobre l’entrada.
.jpg)
L'església de Sant Julià de Boada és molt petita. D’una nau, amb coberta de canó amb un arc toral de diafragma, de muntants endarrerits. La planta no és ben rectangular i no té contraforts. L’entrada és lateral. També té un arc triomfal per donar accés al absis, amb muntant avençat i decoració a les impostes. Les dovel·les del arc estan molt ben llaurades (la volta de canó té encara les empremtes del encanyissat que es utilitzava per sostenir la volta mentre es feia l’obra de morter i també per reduir el pes dels materials).
SISTEMATITZACIO DELS ELEMENTS ARQUITECTÒNICS ALS SEGLES IX-X.
Plantes.
La nau és rectangular amb coberta de fusta i absis rectangular o poligonal, amb un parament linial de còdols o de l’opus spicatum, i carreus tallats als cantons.
1) La planta basilical predomina: rectangular sens transsepte (Santa Coloma d’Andorra).
2) També hi ha de planta basilical de creu llatina, que potser de dos tipus: A) allargada amb creuer més baix que la nau central (Sant Vicenç Obiols), B) amb creuer més alt que la nau central (Sant Pere de Terrassa, i Ripoll).
3) De planta centralitzada (Sant Miquel de Terrassa).
Naus.
Hi ha dos tipus bàsics: 1) esglésies d’una nau: són les més comunes. 2) esglésies de tres naus: Sant Quirze de Pedret. 3) una excepció de cinc naus: Santa Maria de Ripoll.
Capçaleres.
Per Eduard Junyent hi ha dos tipus que enllaçan amb la tradició tardo-romana: 1) semicircular, tant a l’interior i l’exterior o no. 2) trilobada (Sant Pere de Terrassa).
Absis.
Hi ha dos tipus també: 1) semicircular. 2) de ferradura o ultrapassat (Santa Maria d’Orfa), en una técnica que sempre és preromànica (després no es farà).
Alçades.
Hi ha variants, segons si els suports siguin pilars o columnes: 1) pilars rectangulars (Sant Miquel de Cuixà). 2) columnes (Sant Miquel de Terrassa).
Arcs.
Hi ha tres tipus: 1) triomfals (per estar al transsepte). 2) mig punt (que poden ser de mig punt o peraltats). 3) arcs ultrapassats (de ferradura, que poden ser muntants o endarrerits).
Finestres.
Poc abundants, són estretes i de poca llum, doncs aquesta entra més bé per la porta: 1) espillera: obertura vertical molt estreta. 2) esqueixada (d’alfeizar o tronera en castellà): que s’obri i és més ampla cap al interior. 3) geminada: separada per columnes.
Cobertes.
És un tema molt estudiat i controvertit.
1) de fusta: A) vigues planes (Sant Miquel de Bessant). B) vigues a dues vessants, sovint amb arcs de diafragma.
2) de pedra: A) volta de canó (Sant Julià de Boada). B) volta de ferradura (absis de Sant Miquel de Cuixà). C) volta de forn (Sant Miquel de Terrassa). D) volta d’aresta (idem). E) volta sobre nínxols o fornícules (idem).
Aparell.
És quasi sempre del tipus irregular, poc treballat, a trossos o parts, amb còdols o amb l’opus spicatum (que s’utilitza només com element decoratiu). Tot està unit amb morter, segons una tècnica clarament d’origen romà.
L’ESCULTURA PRE-ROMÀNICA A CATALUNYA.
Es concentra en cornises, impostes, bases i sobretot en els capitells, sempre a l’interior, que segueixen el model tardoromà (corinti amb fulles d’acant); hi ha poques excepcions, com el capitell de Sant Benet de Bages, únic amb una figura humana (de forma bizantina per Yarza, desconeguda per Pitarch). Les impostes poden ser motllurades o decorades amb una geometria senzilla (que podria ser influència visigòtica).
LA PINTURA PRE-ROMÀNICA A CATALUNYA.
Només es conservan cinc mostres en bon estat de conservació: a Sant Quirze de Pedret dues peces, a les tres esglésies del conjunt de Terrassa i una obra perduda a Sant Cristòfol de Campdevànol (es conserva un dibuix d’Abadal d’aquesta obra primària).
En Sant Quirze, davall de les pintures romàniques es troban dues peces. Els personatges (l’Orant, el Cavaller...), antinaturals, inserits en orles de motius vegetals o geomètrics. Són per Yarza del model paleocristià tosc i popular, no del cult.
En les tres esglésies de Terrassa les pintures són d’una influència tardoromana en la disposició del enmarcament de cortina falsa (Sant Miquel), imitació del "segon estil pompeià", com alguna pintura asturiana. Destaca la linialitat en els personatges. Per en Yarza i en Pitarch són un model culte, derivat del món antic i clàssic.
CONCLUSIONS.
Hi ha una pervivència d’una sèrie de models tardoromans, amb variants i un progressiu enriquiment de noves idees. La tècnica constructiva és també tardoromana (volta de canó amb encofrat, aparell i materials amb morter), al igual que les formes. I això continua en el primer terç del segle XI a Catalunya, convivint amb influències llombardes, que al final guanyaran.
FONTS.
Internet.
[http://imatgesdesilenci.blogspot.com.es/2010/05/enterraments-al-conjunt-monumental-de.html] Les esglésies de Terrassa.
Llibres.
Barral i Altet, Xavier (texto catalán); Gumí, Jordi (fotos). L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X. Edicions 62. Barcelona. 1981 303 pp.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada