Comentari: La Seu de Palma de Mallorca.

COMENTARI: LA SEU DE PALMA DE MALLORCA.

Vista aèria de la Seu, abans de construir el Parc de la Mar. L’Almudaina a la dreta.

L’obra.

La Seu és la catedral de Santa Maria de Ciutat de Palma de Mallorca. És la segona catedral més alta d’Europa i probablement una de les més espectaculars. Té una superfície aproximada de 6.000 metres quadrats, amb 109,5 metres de llargària per 33 d’amplària a l'interior (a l'exterior, respectivament, 121 de llarg i 55 metres d'ample en els punts més distants) . Destaca a primera vista per la seva privilegiada situació, en el cingle de Ciutat més pròxim a la mar, sobre la qual es reflectí molts de segles i també ara sobre el llac del Parc de la Mar.

Vista des del surest, amb l’absis i en primer plà a la dreta el Palau del bisbe. Al fons, a l’esquerra es veu l’Almudaina.

            L’evolució de l’obra.

S’inicià la construcció poc després de la conquesta pel rei Jaume I el 1229, tal volta ja en l’any 1230 encara que fou la ‘seu catedral’ des de 1237. Les obres  substituïren a poc a poc una antiga mesquita aljama (la principal) del musulmans, destruïda finalment el 1386. El primer espai fou l’absis, situat en el lloc on estaven set cases musulmanes al costat de la mesquita. Però foren obres molt petites i encara que la primera consagració es celebrà el 1269, el vertader propulsor fou el fill, Jaume II, a partir de 1300, quan se bastiren els primers grans trams. En les obres s’utilitzà pedra de marés de gran qualitat de Santanyí i, en menor mesura, de Calvià, Llucmajor, Campos o Felanitx, que’s duïa a Ciutat per mar.

Hipotètic pla de les obres al segle XIV, mai acabat perquè el nou campanar previst (a l’ esquerra) no fou construït i se mantingué el primer, elevant-lo.

El principal se construï durant el segle XIV, destacant els arquitectes (o mestres d’obres) Ponç Descoll, Jaume Mates, Llorenç Tosquella i Berenguer de Montagut. Les obres patiren distints ensurts, com la caiguda de la volta central el 1490, les interrupcions per guerres i crisis econòmiques. El temple fou considerat acabat i novament consagrat el 1601.

Façana major als inicis del segle XIX, abans de la reforma de Jean Baptista Peyronnet. A l’esquerra es veu el campanar, en la plaça de l’Almoina. No es veuen els dos portals menors que hi havia als costats del Portal Major.

Però s’han afegit novetats posteriors, com la façana principal de la segona meitat del segle XIX, degut al gran terratrèmol de 1851, que enfonçà una terrassa i deixà malmesa la façana principal cap a l’Almudaina. La reforma seguí un projecte influït per la catedral italiana d’Orvieto, de l’arquitecte Juan Bautista Peyronnet (1854), que acabà en 1885-1887 l’arquitecte español Joaquín Pavía, amb dues grans torres i un frontó, d’un estil neogòtic poc reeixit, que dóna massa sensació de pes i horitzontalitat a aquesta part de la Seu.

Vista de la part suroest de la Seu, amb una de les torres a l’esquerra de la reforma de Peyronnet i Pavía.

A finals del segle XIX la catedral patia dos grans problemes en l’interior. El primer era la seva foscor, en contradicció amb l’estètica lluminosa del gòtic, perquè la gran majoria dels finestrals, pensats inicialment per tenir vitralls, estaven tapiats, amb motius com l’alt cost del manteniment dels vitralls i que el seu lloc estaba ocupat per retaules. El segon era que el cor gòtic, instal·lat en la nau central, dificultava la visió del presbiteri i e la unitat visual de l’interior.

Fou la intervenció d’Antoni Gaudí en 1904-1914 la que va ajudar a donar més visibilitat a l’interior, al resoldre aquests dos problemes, obrint molts finestrals, llevant el cor i arreglant el presbiteri amb el baldaquí i altres obres.

La intervenció més recent de Miquel Barceló el 2006, el seu mural ceràmic en la Capella del Santíssim, ha continuat amb la tradició de renovació formal de la que era exemple la intervenció de Gaudí.

Anàlisi formal.

L’estètica del temple destaca per l’escassa decoració interior i exterior, el nombrosos vitralls i les grans rosasses i l’altària dels esvelts pilars octogonals, tot el qual dóna un aire auster i lluminós a l’edifici.

En l’exterior el temple té una sòlida però lleugera estructura d’arcs botarells (o arcbotants) sostinguts en poderosos contraforts molt profunds, entre els quals se col·locaren contraforts més baixos, el que atorga una notable verticalitat al conjunt exterior, equilibrada amb motllures horitzontals que se creuen amb els elements verticals per a crear una armoniosa compartimentació geomètrica; tots els contraforts, alts i baixos, estan coronats amb pinacles, i porten gàrgoles. La part més voluminosa és la de l’absis, en realitat un conjunt de tres absis independents, que se corresponden amb les naus interiors, dels quals el central és més profund que els dos laterals.

Aquesta estructura ha donat peu a una llarga polèmica en la interpretació estructural, amb tres interpretacions dominants: 

-La tesi més antiga, però ara desestimada per tots, és que el pla inicial seria molt similar a l'actual estructura.

-La tesi de l'arquitecte Guillem Forteza és que la idea inicial el 1300 de l'arquitecte Ponç Descoll i el seu primer sucsessor Jaume Fabre seria una esglèsia prou més petita que l'actual, amb una amplària i altura similars a la de l'absis principal de la Capella Reial.

-La tesi més acceptada avui és que va haver una idea inicial de fer ja tres naus, llavors d'una altura semblant totes i més baixes que en l'actualitat, segons el model de planta de saló (la "hallenkirche"), com en l'església de Santa Maria del Mar i la catedral de Barcelona, i que posteriorment al 1343, amb l'annexió definitiva a la Corona d'Aragó, a proposta de l'arquitecte Berenguer de Montagut o d'altres, es varen fer dos canvis: augmentar l'altura de la nau central destacadament fins als 44 metres i crèixer també les de les naus laterals, però a un nivell inferior a la central, el que varia la idea d'una immensa planta de saló d'altura similar. 

L’absis, amb una part del campanar a la dreta.

El campanar fou acabat el 1498, al final de la plaça de l’Almoina en la façana nord, sobre el minaret de la mesquita, el que explica que estigui descentrat respecte al plànol del temple. És de planta quadrada i té una alçada de 48 metres, amb una escala interior de caragol de 215 escalons. L’estil és gòtic i destaca la decoració de modillons en els pisos, què en el darrer tram tenen finestres ogivals per on es veuen les 9 campanes, la més gran de les quals es diu d’en Eloi, de 2 metres de diàmetre i 4.517 quilos, que necessitava 12 homes per fer-la sonar.  La part superior té una barana calada.

Sala capitular gòtica, amb la tomba de Gil Sánchez Muñoz. Al fons es veu la sala capitular barroca.

Al costat del campanar estan el petit claustre i les dues sal·les capitulars, la gòtica (dels segles XIV-XVI) i la barroca (1691-1701, de planta elíptica), espais on ara es guarden moltes importants relíquies i obres d’art, com la custodia procesional, la tomba de Gil Sánchez Muñoz, els dos famosos Rimmonim de Cammarata (Sicília), del segle XIV, la Veracreu, dos grans candelers de plata del segle XVIII…, proves de la gran riquesa de l’Església en el passat.

Làpida de Gil Sánchez Muñoz (fou l’antipapa Climent VIII), bisbe de Mallorca, situada enmig de la Sala Capitular gòtica.

Les façanes del temple compten amb tres grans portalades.

El Portal del Mirador, dit abans dels Apòstols, està en la façana sur, divisant la mar. Fou projectat per l’esculptor Pere Morey en 1389, i amb ell treballà l’arquitecte i esculptor Guillem Sagrera, amb un grup d’esculptors, acabant el 1401, encara que no es posaren encara les escultures als nínxols laterals. La forma és un gran arc ojival, amb decoració de traceria geométrica i vegetal. El mateix Morey esculpí la imatge del trencallums, la Mare de Déu del Mirador. A les arquivoltes hi ha escultures de profetes i patriarques, àngels i músics. Al timpà, obra de l’esculptor borgonyò Jean de Valenciennes i del seu taller (Henry Allemand, Pierre de Saint-Jean), hi ha un magnífic repertori iconogràfic dedicat al tema de l’Eucaristia (ben estudiat per l’iconòleg Santiago Sebastián), amb relleus del Sant Sopar, Déu Pare i sis àngels adoradors.

El Portal de l’Almoina en una foto cap 1900, a la dreta, amb la base del campanar enmig i la Casa de l’Almoina a l’esquerra.

El Portal de l’Almoina està en la façana nord i fou erigit en estil gòtic molt auster, sense profunditat, amb un trencallums, arquivoltes ogivals decorades amb ornaments vegetals de flor de carlina, un timpà amb una imatge de la Immaculada Concepció (de finals del segle XVI), tot emmarcat per un arrabá senzill. Fou construït cap 1498 per Francesc Sagrera, fill de Guillem Sagrera. Devora està la Casa de l’Almoina, que ara és l’arxiu de la Seu i en l’Edat Mitjana era on es repartía l’almoina recaptada pels pobres i també era coneguda com la Casa de les Escoles perquè s’hi ensenyava el catecisme i coneixements pràctics als nens analfabets.

Detall del Portal Major

Entrada del Portal Major, amb vista de l’interior. En el centre encara es veu el cor gòtic que llevà Gaudí.

El Portal Major, a la façana oest, dedicat a la Puríssima (recordem que el temple està dedicat a Santa Maria), fou construït entre 1594 i 1601 per Miquel Verger. És d’un estil que pertany al Manierisme (o Renaixement tardà) i mostra la Immaculada Concepció en una volta de cassetons, envoltada pels 15 símbols de la lletania mariana, sota l’escut del bisbe Joan Vich i Manrique, que consagrà el portal i el temple en 1601, acabant així l’obra oficial de la Seu. Als costats hi ha nínxols amb escultures de Sant Gregori i Sant Jeroni a l’esquerra, Sant Ambros i Sant Agustí a la dreta, i a la part superior Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista.

El frontó per sobre del Portal Major té un relleu de la Dormició de la Mare de Déu, de Marc Llinàs, i una imatge de l’Assumpció de Maria, de Lluís Font, i als costats hi ha escultures de Ramon Llull, Sant Pere, Sant Pau i Santa Catalina Tomàs, de Guillem Galmés.

Planta de l’interior de la Seu, sense els edificis veïns (campanar, sal·les...).

Alçat transversal de l’interior.

En l’interior el temple té una planta basilical sense braços, de tres naus, amb una capçalera plana. La nau central mida 75.5 metres de llarg per 19,5 d’ample, amb 44 metres d’alçada. Les dues naus laterals tenen 86 metres de llarg per 10 d’ample, amb 30 metres d’alçada. L’impressió visual és d’una gran unitat així que podria tal volta classificar-se l’interior com de ‘planta de saló’ (hallenkirche) com el cas de Santa Maria del Mar de Barcelona, però la diferència d’altària ho impedeix.

Les tres naus estan separades per 14 pilars octogonals alts i esvelts, sense columnetes adossades, que possibiliten l’excepcional altària de l’esglèsia en la nau central i 30 en les laterals), la segona catedral gòtica més alta d’Europa, i compta amb capelles laterals que se obrin entre els set contraforts de cada costat. Les voltes són de creueria senzilla.

L’interior al segle XIX, amb vista de la volta de la nau central amb el cor i els retaules de la capçalera que llevà Gaudí. Es veu que el temple era molt més fosc.

L’interior avui, amb vista de la volta de la nau central i de la rosassa central.

Plànol de la Seu, amb el cor gòtic situat encara al centre de la nau central.

Al fons de la capçalera, en un nivel més alt, tenim la Capella Reial, on ara, enmig del presbiteri, està l’altar cobert amb un baldaquí de Gaudí, i el cor al voltant dels murs, decorats amb ceràmiques de Gaudí i del seu ajudant Jujol. Darrera està la Capella de la Trinitat, en un nivell encara més elevat, on està el Panteó Reial. Enfront, als costats, están els dos púlpits de Juan de Salas, esculpits en estil renaixentista cap 1529-1531, que també féu el portal del cor, ara posat a la banda esquerra segons es mira a l'altar.

Als costats de la Capella Reial hi ha dues capelles petites, dedicades a San Gabriel (esquerra, mirant a l’altar) i Santa Eulàlia (dreta).

Retaule barroc de la Capella del Corpus Christi, obra de Jaume Blanquer.

Als costats de la capçalera, al final de les dues naus laterals, veïem les capelles del Corpus Christi (a l’esquerra, amb un gran retaule barroc del mateix nom, el millor del temple) i del Santíssim Sacrament (a la dreta; abans s’anomenava de Sant Pere i aquí s’inaugurà en 2007 la intervenció de Miquel Barceló, de un gran mural ceràmic).

Baixant des de la capçalera als peus de l’esglèsia per l’esquerra trobam set espais entre contraforts: la Capella de Sant Jeroni (amb un retaule renaixentista tardà de 1600 i la tomba neoclàssica del Marquès de la Romana), la Capella del Sant Crist del Davallament, la Capella de la Pietat, l’atri de la sacristía de Vermells (abans Capella de Santa Catalina), la sortida de la portalada de l’Almoina (és més ample que els espais veïns, actuant com braç d’un transsepte destacat en planta; la volta d’aresta és única en el temple, perquè les altres són de creueria) i se relaciona amb l’oposat Portal del Mirador, la Capella de Sant Josep, la Capella de Santa Eulàlia i  la Capella de la Puríssima.

Als peus, als costats, hi ha dos espais: a l’esquerra del Portal Major la Capella del Sant Crist de les Ànimes,  i a la dreta el Baptisteri neoclàssic.

Pujant des dels peus cap a la Capella del Santíssim Sacrament, ens trobam amb la Capella de Sant Benet, la Capella del Sagrat Cor (abans de Sant Vicent), la Capella de la Nostra Senyora de l’Assumpció, la sortida de la portalada del Mirador (novament, com el seu germà de l’altre costat, és més ample que els espais veïns, actuant com braç d’un transsepte destacat en planta), la Capella de Sant Bernat,  la Capella de Sant Martí, la Capella de Nostra Senyora de la Corona i la Capella de Sant Antoni (abans Capella de Sant Guillem).

La rosassa de la nau central, sobre la capçalera.

Els 61 vitralls (el projecte exigia 87, però encara falten per obrir 26) i les set rosasses creen un espai lluminós i sagrat. Els vitralls de la nau central representen el càntic de lloança que totes les criatures entonen al Creador, i els vitralls de les dues naus laterals reprodueixen escenes de l’Antic i del Nou Testament. Les cinc rosasses presideixen les naus, essent la major (la segona gòtica més gran del món després de la de Estrasburg, de 15 metres de diàmetre, dissenyada per Erwin de Steinbach després de 1284 i fins al 1318 però que algunes fonts consideren erròniament neogòtica) la que corona l’absis, un rosetó amb 11,5 metres de diàmetre interior i 12,55 d’exterior, que assenyala l’estel del matí, el símbol de Crist ressuscitat; s’obri el 1370 però el vidres actuals són del 1599.

Secció longitudinal de la Seu abans de la reforma de Gaudí.

Secció transversal de la Seu abans de la reforma de Gaudí.

Vista de la nau central, amb el cor gòtic, abans de la reforma de Gaudí.

Baldaquí de Gaudí, cobrint el presbiteri.

L’arquitecte català Antoni Gaudí, contratat pel bisbe Pere Joan Campins, va fer cap 1904-1914 una gran reforma de l’interior: llevà el cor gòtic central que estaba en la nau central i obstruïa la visió de la capçalera, llevà els dos retaules de l’absis i els substituí per una decoració cerámica amb el seu ajudant Josep Maria Jujol, posà un baldaquí sobre l’altar al centre reunint el cadirat del cor per als sacerdots al seu voltant, i desà lliures les naus per als fidels.

Vistes central (sense elements de culte) i lateral de la Capella del Santíssim Sacrament, per Miquel Barceló (2000-2006).

L´última gran intervenció ha estat recent, doncs en 2000-2006 (s’inaugurà l’any següent) l’artista Miquel Barceló ha decorat la Capella del Santíssim Sacrament amb una monumental obra cerámica i també cinc vitralls. Se llevà un retaule neoclàssic de menor valor artístic.

Significat.

Molts dels temples actual s’aixequen sobre temples anteriors, fins i tot de cultures i religions molt diferents, perquè conservar el caràcter sagrat d’un espai és una tendència natural dels pobles. La Seu és un bon exemple d’aquesta tradició, doncs en l’espai va haver probablement un temple romà convertit cap al segle IV en esglèsia paleocristiana (de la que sembla que avui resta només una columneta davall de l’altar, segons la tradició), aquesta convertida en el segle X en mesquita, finalment reconvertida en esglèsia cristiana el 1230 fins que s’esbucà del tot en 1386 per donar més espai al temple de nova planta.

La catedral de Palma és estilísticament una obra mestra del gòtic tardà català o mediterrani, tenint un referent molt similar en la catedral de Manresa, resultat de la influència catalano-aragonesa després de la conquesta del 1229 pel rei Jaume I. Però la de Palma destaca per la seva unitat espacial i economia de mitjans. Joan Rubió Bellver, l’arquitecte de la Seu en l’època de la reforma de Gaudí, explicava en Conferència sobre els conceptes orgànics, mecànics i constructius de la catedral de Mallorca (Barcelona, 1912): ‹‹La catedral de Mallorca és sens dubte la que amb més petita quantitat de materials vistos des de l'interior, enclou dintre d'ella un volum més gran d'espai útil. De tots els edificis construïts en estil gòtic, per ésser el que té la nau lateral més alta, la nau central més espaiosa i les columnes més altes i més primes, és sens dubte el que amb més aprofitament per a l'organització de l'edifici, ha utilitzat els mitjans constructius de l'art gòtic.›› 

Els gremis, les esglèsies, les ordres religioses i tots els estaments del Regne de Mallorca participaren en la financiació, llarga i costosa, una prova excepcional de la profunda religiositat del poble en l’Edat Mitjana.

La Seu conjuga la verticalitat amb l’horitzontalitat, i destaca per la lluminositat, que se vincula en el Gòtic amb l’idea de la presència divina, i en la Seu simbolitza la Jerusalem Celestial.

El temple té tres finalitats principals: temple marià, temple de coronacions reials i panteó reial.

En principi la Seu fou erigida per servir de temple marià per agraïr l’ajuda divina en la conquesta de Mallorca. Així, té l’advocació de la Mare de Déu o Santa Maria, a la qual fou consagrada pel primer bisbe, Ramon de Torrella.

Va servir com a temple per a les solemnes coronacions reials i tots els reis que han vingut desde llavonces a Mallorca han participat en una missa solemne, que augmenta la seva legitimitat.

Finalment, és el temple que alberga el mausoleu o panteó reial, un monument per les tombes dels monarques, des de que el rei Jaume II, en el seu testament de 1306, expressà la voluntat de ser enterrat a la capella de la Trinitat, la qual acabava d’iniciar-se; i en ella estan enterrats dos reis de la dinastia reial mallorquina, Jaume II i Jaume III. Fins a la reforma de Gaudí de 1904-1914 el catafalc neoclàssic de Jaume II va estar en mig de la via sacra que connectava el cor amb el presbiteri, és a dir, en el mig de la catedral.

Fonts.

Llibres.

Cantarellas Camps, Catalina. Catedral de Mallorca. Aldeasa. Madrid. 2002. 91 pp.

Durliat, Marcel. L'art en el Regne de Mallorca. Moll. Pal­ma. 1964. (1962. 404 pp.). 316 pp.

Gambús Saiz, Mercè. Itinerarios arquitectónicos de las Islas Baleares. Govern Balear. Palma de Mallorca. 1987. 187 pp. La Seu (32-34).

Gambús, Mercè; Tous, Lorenzo, Suau, Teodor. Catedral de la Eucaristía. Miquel Barceló y la Capilla del Santísimo. Cabildo Catedral de Mallorca. Palma de Mallorca. 2007. 63 pp. Fotografías de Joan Ramón Bonet y David Bonet.

Llabrés, Pere Joan (texto); Puig, Jordi (fotos); Vivas, Pere (fotos). Gaudí a la Catedral de Mallorca. Triangle Postals. Palma de Mallorca. 2005. 144 pp.

Pons i Marquès, Joan. Art i cultura. Sa Nostra. Palma. 1978. 272 pp.

Rubió Bellver, Joan (1871-1952). La catedral de Palma. J. Bartra Laborde. Barcelona. 1912. 59 pp.

Sebastián, Santiago. Arte (147-315), en AA.VV. Baleares. Publicaciones de  la Fundación Juan March / Editorial Noguer. Madrid / Barcelona. 1984. 369 pp. Catedral de Palma (190-198, 354).

Von Simson, Otto. La catedral gótica. Los orígenes de la ar­qui­tectura gótica y el concepto medieval de orden. Alian­za. Ma­drid. 1980 (1956). 322 pp.

Articles.

Manresa, Andreu. La catedral de Mallorca, l'obra de la Seu. “Quadern El País” 486 (23-I-1992) 6.

Webs.

[ca.wikipedia.org/wiki/Catedral_de_Mallorca] Moltes de les imatges són d’aquesta entrada.

[www.foroxerbar.com/viewtopic.php?t=7513] Algunes de les imatges són d’aquesta entrada.