Art romànic a Catalunya.

            L’ART ROMANIC A CATALUNYA.

INTRODUCCIÓ.

Catalunya a finals del segle X.

El Preromànic avençava l’any 1000, una fita significativa per separar els periodes. Catalunya és independent el 985, però es manté l'estreta connexió amb França i el nord d’Itàlia (Llombardia), tant econòmica com cultural, com expliquen els historiadors Dalmases i Pitarch.

Al fi del segle X encara amenaçaven les ràtzias d’Almansur, però poc després, vers l’any 1000 tot això canvia. Al 1002 mor Almansur i al 1008 també mor el seu fill, i al 1031 vé la disolució del califat i l’aparició dels regnes de Taifes. 

L’any 1010 Ramon Borrell arriva a saquejar Còrdova. Al mateix temps l’Església es reforma interiorment, augmentant el poder del Papat (concili de Roma del 1059, per Nicolau II, reformant les regles de Aquisgrà que eran massa relaxades), restaurant la vida canòniga (1007), i la monàstica, amb la pròxima reforma gregoriana (1065). Es supera també el pànic supersticiós vers l’any 1000, que havia fet pensar en esdeveniments apocalíptics, el fi del món. Esclata doncs un continu procés de pau, prosperitat, increment demográfic, de més conreus (al val del Llobregat), de repoblació cap al sud, de relacions culturals i econòmiques amb altres territoris i de relacions directes amb Roma, des de l’independència eclesiàstica vers l’antic arquebisbat de Narbona.

El terme "Romànic" és singular, general, ja que és útil per descriure l’art a tot Occident, per damunt de la tentació de veure molts de "Romànics", un a cada regió. Això és palès per:

- La progressiva unificació de l’Església Romana.

- L’extensió de la societat feudal.

- El predomini dels aspectes monacals sobre els episcopals.

- El desenvolupament dels grups comercials i artesanals.

- Les freqüents i millors comunicacions.

L’ART ROMANIC: CRONOLOGIA I SISTEMATITZACIO.

Es considera que l'art romànic domina els segles XI-XII. En alguns casos només arriba fins meïtat del segle XII (com en l’església de Sant Denis de Paris, consagrada en 1147 i del qual una part pocs anys després que ja pertanyirà al gòtic) però en altres, com a Catalunya, dura fins el primer terç del segle XIII. Per molts es dividia en dos periodes: segles XI i XII. Les interpretacions més modernes el divideixen en tres períodes, que canvien segons els autors:

1) Primer Romànic: 1000-1070 (entren a Catalunya els sistemes de construcció llombards).

2) Romànic Ple: 1070-1150 (tesi d’en Yarza, però per altres autors fins 1180).

3) Románic Tardà o de Disolució: 1150-1230.

No és una periodificació tancada, doncs, sinò amb moltes excepcions. Així els sistemes de construcció llombards conviuen duran molt temps més enllà que al Primer Romànic.

HISTORIOGRAFIA.

La recuperació del Romànic comença amb la concienciació durant el Romanticisme, cap 1830-1840, amb les litografies de Parcerisa, Roca, Rigaud.

La penetració en la classe burgesa dóna peu a la restauració dels edificis, cap 1860-1870, com el monestir de Santa Maria de Ripoll per Elies Rogent, com una reconstrucció quasi de bell nou perquè li faltava a Rogent el coneixement de les formes i tècniques de construcció romàniques.

L’estudi i la sistematització, des de finals del segle XIX, amb Puig i Cadafalch, que fa els primers catàlegs i teories (encara que la seva tesi del mossarabisme és rebutjada) en 1909-1918. M. Gómez Moreno, El arte románico español (1934).

Des de la meïtat del segle XX es fan noves propostes: Eduard Junyent, amb els articles (des de 1955), i La Catalunya Romana (1960 en francès); Durliat i el seu L’Art Roman en Espagne (1962); Joan Sureda i el seu treball sobre la pintura romànica (1975); Yarza i els seus estudis generals, Arte y Arquitectura en España 500-1250; Dalmases i Pitarch; i a més nombrosos estudis locals o comarcals, que no són sistematitzadors.

ARQUITECTURA ROMANICA

Hi ha termes discutits sobre la periodificació i classificació del Romànic: sembla que hom accepta el de Primer Romànic, i també el de Primer Romànic Meridional (acunyats per Puig i Cadafalch pel periode 950-1050) pel que té relació amb el nord d’Itàlia, concretament de Llombardia, extenent-se pel arc mediterrani i pel interior de França. Avui la historiografia no associa generalment els conceptes de Primer i Meridional pel cas de Catalunya perque hom distingueix dues tendències en la primera meïtat del segle XI, que es cavalgarian temporalment l’una sobre l’altra, d’unes arrels molt distintes:

- Romànic dels inicis (1000-1030). Vinculat a la tradició tardo-romana que pervivia (cripta de Sant Miquel de Cuixà).

- Romànic Meridional o Llombard (1020 o 1030-1075, segons la tesi d’en Yarza). Vinculat als sistemes constructius llombards (Sant Vicenç de Cardona, Sant Pere de Casserres).

Pitarch i Dalmases segueixen el criteri de Yarza:

- Romànic dels inicis (Sant Martí de Canigó).

- Llombard o Meridional (construccions d’Oliba).

Sureda té una tesi original: identifica encara Primer i Meridional, amb l’idea de que el Romànic només entra a Catalunya sobre el 1020, amb dues variants:

- Llombarda (Santa Maria de Ripoll).

- La variant francesa, provenient dels monestirs cistercencs de Cluny (Sant Pere de Rodes).

Per concloure hom pot dir que vers la primera meïtat del segle XI conviuen dues propostes:

- Tesi de la continuitat tardoromana o clàssica (Sant Pere de Rodes).

- Tesi de l’influència llombarda (Sant Vicenç de Cardona), que guanyarà i perviurà fins la 2ª meïtat del segle XI i fins i tot en els. XII (Sant Climent de Taüll).

ROMÀNIC DELS INICIS.

Del 1000 al 1030 aproximadament hom fan edificis poc abundants, en la tradició del segle X, sense influència llombarda, amb una "sublimació" de les tècniques constructives anteriors, que arriban a la seva plenitut (més riques i atrevides): volta de canó (continuada o reforçada amb arcs torals) amb encofrat de pedra i morter; volta d’aresta, columnes com element suportador de les voltes (Sant Miquel de Canigó); combinació d’aparell petit i poc treballat amb carreus ben llaurats. Una evolució important és que no hi ha d’arcs ultrapassats.

Sant Martí de Canigó, al Conflent. La torre és posterior, de l’etapa llombarda. L’església és del Primer Romànic (Yarza la posa inclús al segle X). L’abat Oliba la va consagrar al 1009 i 1026, i l’obra va continuar fins 1120. Es una planta basilical de dos pisos. El inferior té pilars de secció cruciforme. I el pis superior té voltes de canó sobre columnes.

Sant Pere de Rodes és del 1022. Té una planta basilical, amb un sòlid transsepte remarcat, tres naus i tres absis (el central de planta parabòlica amb una girola, un fet únic). Les tres naus estan separades per pilars de secció en forma de T (baixa), amb un podi molt alt, i a sobre hi ha dos pisos de parelles de columnes adossades als pilars, suportant arcs torals que reforcen la volta de canó. Els capitells són clàssics, d’un tipus d’escultura tardoromana (corinti), amb influències califals (en el cimaci hi ha decoració geomètrica, igual com en els entrelaçats, com diu Gómez Moreno). Se relacionen amb uns relleus del mateix 1022, amb decoració vegetal, que són de Sant Julià de Boada i de Sant Genís les Fonts.

Cripta del Pessebre de Sant Miquel de Cuixà, cap 1030. És subterrània, amb un cos superior desaparegut (l’església de la Trinitat, de planta centralitzada amb cúpula). La cripta té una planta circular amb un pilar cilíndric enmig, feta en el temps de l’abat Oliba (mentre que les dues torres llombardes són posteriors). En aquest moment i cas l’abat Oliba encara utilitzà el sistema tardoromà de construcció (és el darrer cas).

ROMÀNIC D’INFLUÈNCIA LLOMBARDA.

Com tenim molt pocs documents les tesis són qüestionables per aquest periode del 1030-1075. Sembla clar que des de finals del segle X i sobretot en el segle XI comencen a arribar a Catalunya molts de picapedrers-constructors ambulants, agrupats en colles (encara no hi ha els gremis urbans), de famílies que passan la seva tècnica de generació en generació, atrets per la puxança económica i la pau, trobant un lloc ideal per les seves tècniques. Tant és així que hom considera la possibilitat de que des de Catalunya s’exportas a altres indrets d’Espanya i França, per lo qual el Romànic Francès podria haver passat abans per l’influència catalana. Aquesta forta inmigració donarà el triomf de l’influència llombarda fins el punt de que llombard esdevindrà sinònim de constructor i que el sistema llombard dominarà totes les construccions.

Característiques.

- Un aparell petit, no molt desigual, que no requereix grans pedreres ni una especialització dels picapedrers, però en tot cas es un aparell més regular que el preromànic. Algú ha dit que aquest aparell (que mirat des de lluny sembla fet de maons) podria ser d’influència bizantina.

- Cobertes, de les q uals a Catalunya hi ha distints tipus:

Coberta plana de fusta, que no és una innovació a Catalunya (ja es utilitzava a Llombardia des dels segles IX-X).

Coberta de volta de canó, que podria ser una influència catalana (Yarza ho insinua). Però mentre que les voltes de canó de la tradició tardoromana eran de pedra i morter, les llombardes tenen una petita disposició de les pedres (no semblan ja el formigó romà) i encara tenen els carreus ben escairats.

- Els pilars són de secció cruciforme esglaonada.

- No hi ha columnes, i també desapareixen els capitells així com la decoració escultòrica.

  

- Les plantes poden ser de tres tipus:

Basilicals de tres naus, amb transsepte o no.

De creu llatina.

Planta centralitzada i circular (Sant Pere Gros).

- Les voltes són de tres tipus:

De forn, pels absis.

D’aresta, per les criptes (espais més petits).

De canó, en la nau central (a vegades amb arcs torals).

La cubrició del transsepte es fa amb cúpules semiesfèriques sobre trompes (de tradició llombarda).

- Les novetats són:

La normalització dels absis semicirculars, tant en l’interior com al exterior.

La introducció de bandes llombardes, o lesenes, que no són només lo que generalment se enten (els arcs cegs de la façana) sinó també les planes o talls bisellats verticals dels murs, amb un sentit purament decoratiu.

La torre campanar és una novetat important. Està adossada al edifici, és gruixada de murs, de secció quadrada o rectangular, de tradició llombarda (adossada al mur o en el transsepte). Es una torre alta i majestuosa, amb pisos i dividida per vigues de fusta, amb una progressiva obertura de vans més amplis. Acostuman a estar decorades amb lesenes. A Sant Pere de Corbera va damunt del cimbori (no adossada).

EXEMPLES.

Hi ha una discutible tesi de una divisió en dues etapes: la de l’abat Oliba i la de la segona meïtat del segle XI.

L’abat Oliba introdueix el sistema llombard. La seva vida clerical comença en 1008, a Ripoll, Cuixà, el bisbat de Vic, reunint un gran poder religiós i cultural, al mateix temps que la família d’Oliba manté relacions amb Itàlia (el seu pare, Oliba Cabreta, es retirarà a morir a Montecassino).

A Santa María de Ripoll, es fa una ampliació, amb la capçalera (transsepte, absis, etc.).

A Sant Miquel de Cuixà es fa una ampliació sobre 1030, que modifica la capçalera (es fa com un deambulatori, no pur); dues torres adossades al transsepte (es conserva només la del sud); mentre que la cripta de Pessebre i l’església de la Trinitat (desapareguda aquesta) es feren abans.

A la Catedral de Vic, de bell nou, es reforma esbucant l’anterior, de la que es conserva la torre campanar.

L’influència indirecta d’Oliba es manifesta en alcunes obres del mateix periode:

Sant Vicenç de Cardona, l’església del castell, la més important del segle XI, feta pel comte Bremond i acabada pel seu germà, el bisbe d’Urgell, als anys 1029-1040, seguint una forta tradició llombarda, de la qual és un exemple important a Europa i Espanya. Es basilical, de tres naus, amb transsepte poc marcat, tres absis (el central més gran); amb cripta davall de l’absis central, amb voltes d’aresta que elevan el nivell de l’altar com si fos una tribuna. Els pilars són de secció cruciforme i esglaonats. La volta central és de canó amb arcs torals i les voltes laterals són d’aresta (tres per cada ún dels tres trams). En l’absis central hi ha nínxols interiors (d’influència llombarda) per descarregar el pes, jugant amb el claroscur (amb intenció estructural i decorativa). Les finestres són entrades de llum, però adalt la línia és d’arcs cegs. El pòrtic té voltes d’aresta. La coberta del transsepte amb cúpula continua com una tècnica després.

Aquesta gran obra de Cardona influeix en altres construccions més petites de l’època:

Sant Pere de Casserres, de planta basilical curta, quasi centralitzada, de coberta de canó, amb tres absis (major el central) i pilars cruciformes.

Sant Serní de Tavèrnoles, de capçalera trilobada, amb absis central dividit en tres absidioles, amb un exterior plenament llombard.

En la segona meïtat del segle XI, després d’Oliba, els carreus són més grans, millor llaurats. Cap a 1050-1070 es fa una innovació externa en la façana, amb bandes llombardes.

Sant Jaume de Frontanyà, amb un exterior llombard molt ben estructurat en tres parts, que no es transmet al interior, doncs té una sola nau. L’espadanya no és de l’època.

Sant Pons de Corbera, la de la torre amb cimbori, amb una façana llombarda mal conservada.

L’ARQUITECTURA DEL ROMANIC PLE

Generalment hom estima que dura de 1075 a 1200, encara que Yarza pensa un periode 1075-1150. El moment inicial és el de la construcció de la catedral de Santiago, quan influències franceses penetren a Catalunya, convivint fórmules anteriors amb les noves fins el primer terç del segle XII. No hi ha ruptura sinó una evolució, prolongada per l’aturada constructiva a Catalunya (no es fan tantes grans construccions i les esglésies monàstiques varen ser construïdes al periode anterior).

Hi han quatre tipus de construccions:

- Grans construccions d’esglésies: Sta. Mª de la Seu d’Urgell, Sta. Mª de Vilabertran, Sant Pere de Galligants, fins meïtat del segle XII. Sant Joan de les Abadeses es acaba en 1150.

Sant Climent de Taüll.

- Esglésies petites, rurals, parròquies disperses pels valls del Pirineu, en un tipus del més abondant (Sant Climent de Taüll).

- Els claustres, ja en els. XII, complementant edificis anteriors, en Sant Miquel de Cuixà, Sta. Mª de Ripoll, la Seu d’Elna, etc.

Portada de Santa Maria de Ripoll.

     

- Les portades, quasi sempre afegides. La principal és la de Santa Maria de Ripoll.

L’influència del Romànic francès és important, sobretot en Sant Joan de les Abadesses.

Factors socials i històrics.

-L’Unió de la Corona d’Aragó i dels Comtats de Catalunya.

- Crisi del monacat: Santa Maria passa a dependre de Sant Víctor de Marsella.

- Consolidació dels comtats catalans.

- Desenvolupament del camí de Santiago (pel arquebisbe Gelmírez), que passa per Aragó i Navarra sobretot. Els monestirs de Castella són d’ara: San Marín de Fromista, Santo Domingo de Silos. I Catalunya no està directament en la ruta, aïllada de la corrent de comerç e idees.

- Perd significació el paper d’intermediari entre el món islàmic i el europeu.

- La Conquesta de la Catalunya Nova: Tarragona (1129), Tortosa (1148), Lleida (1149).

- Els nobles catalans dediquen els recursos econòmics a les guerres i a la repoblació, a llarg plaç, minvant les inversions en edificis.

- La presència catalana a les Croades, que minvaran el recursos.

Tot això farà que no es recuperi la construcció fins el voltant de 1180-1190. Els sistemes arquitectònics són els mateixos, de planta basilical de una o de tres naus, amb transsepte, volta de canó o d’aresta, amb cobertes d’armadura de fusta.

Les innovacions són:

- L’aparell de carreus molt ben escairats, més grans, tan bons com el de Santa Maria de Cornellà (al Conflent).

- L’obertura de finestres, que per influència francesa seràn atrompetades (esquexades, abocinades), amb columnilles laterals i capitells petits, arquivoltes amb motllures de decoració figurativa (ja des de finals del segle XII), sanefes que bordejan l’arc de mig punt sobre la finestra. L’atrompetat és igual a l’interior.

- El permòdol (panecillo) és al voladís, per sustentarlo, amb figures. Els bogets (tabicas) estan entre els permòdols, esculpits amb motius d’imatginació.     

- Les portades, com a les finestres, són atrompetades. Generalment de nova construcció sobre edificis anteriors, amb el mateix esquema que les finestres. Les arquivoltes motllurades amb escultures. Pot haver-hi timpà. Les columnes adossades.

Santa Maria de la Seu d’Urgell (ver la meïtat del segle XII), té una decoració de llesenes en la façana, de decoració molt evolucionada en les columnes adossades, en forma dentada, d’escacs, i motllures als costats dels arcs (tot això molt diferent del llombard anterior). També destaca el portal atrompetat de Sant Pere de Galligants (1100-1130).

- L’absis està organitzat amb arcuacions cegues, amb columnes adossades i capitells.

- Els pilars són de secció cruciforme o rectangular, complementats amb columnes adossades qus suportan els arcs torals.

- Les voltes són més bastes que l’aparell dels murs.

EXEMPLES:

Sant Climent de Taüll fou consagrada al 1123. Es un model molt fidel encara al sistema llombard, amb una torre en la que els vans es fan més grans ja des de més abaix, amb finestres atrompetades. Un aparell llombard, però els pilars són com columnes. La coberta és d’armadura de fusta. A l’interior hi ha columnes simples, sense capitells.

Santa Maria de Taüll, de cimbori posterior, amb una torre a la façana. Un interior de disposició irregular.

Santa Coloma d’Andorra, amb torre cilíndrica.

Sant Joan de les Abadesses, d’una nau, amb transsepte molt remarcat, un absis amb tres absidioles (vistes al exterior). És com les esglésies de peregrinació, el qual es distingeix per la falta de la tribuna, al ser d’una sola nau.

ROMÀNIC DE TRANSICIÓ.

El romànic de transició o tardà, comença vers 1133 (1150 per Yarza) i dura fins tard (a inicis del segle XIV encara hi ha elements romànics en l’arquitectura, com Sta. Anna a Ciutat).

El Romànic tardà té grans claustres (Sant Cugat, Sant Martí de l’Estany), noves esglésies o s’acaban les anteriors (capçalera de la Seu d’Urgell),

Característiques.

- Una major extensió geogràfica, dotant-se noves esglésies i monestirs als territoris conquerits als moros (Lleida, Tarragona), centres importants de repoblació que exploten pedreres molt riques i properes. Es fan les catedrals, la Vella de Lleida (acabada en 1202-1203) amb influència italiana i la de Tarragona (1170) amb la francesa (Toulouse?).

- Mentre que l’arquitectura segueix la tradició més bé romànica plena, l’escultura s’obri al exterior, amb influències descontextualitzades i l’europea penetra ja en el Gòtic (la girola de Saint Dennis és del 1144). Ara apareixen edificis romànics (sempre en el plànol) però amb elements gòtics: cobertes de voltes creuades, vans oberts amb arcs apuntats.

Els exemples de convivència són múltiples: en el Portal de la Seu de Barcelona l’arc apuntat i el timpà són gòtics però les arquivoltes són romàniques. En l’església del monestir de Santes Creus la coberta de creueria gòtica i els pilars rectangulars romànics (amb el permòdol). En la nau central de Poblet la volta de mig canó, amb arcs torals apuntats. Les fundacions del Cister (Poblet, Santes Creus, Santa Maria de Vallbona de les Monges) són potser del Primer Gòtic, però hem de veure l’esperit de l’edifici per distingir cada una individualment, perque conviuen durant 60 anys al manco.

Factors importants són els monestirs en l’època amb el desenvolupament del Cister, dels Cartoixans i Premostratencs, i de les Ordes Militars (Templers), i la seva arquitectura de molins, ponts, hospitals…

El Gòtic és un art urbà, nascut a les ciutats, encara que es difónx per les ordes religioses, però com a Catalunya hi ha menys desenvolupament urbà que a França, perviu més temps el Romànic, un fenomen artístic més rural.

La Seu d’Urgell, a finals del segle XI, aturada llarg temps és continuada fins 1175, quan es construeix l’absis de Santa Maria de la Seu d’Urgell per l’arquitecte Ramon Llombardo. Destquen les finestres atrompetades; ritmes del romànic llombard amb mitges columnes, una gal·leria oberta adalt (per evolució de les llesenes, ara obertes). Hi ha influència italiana de l’absis de Pisa, i de les façanes de Verona i de Parma.

La Seu de Tarragona és de nova planta, amb tres naus, amb pilars de forma de creu, transsepte ben marcat i tres absis. Els timpans de les portades laterals, amb tema de Crist en Maiestas, amb el Tetramorf envoltant-lo junt els Evangelistes. Es fan edificacions posteriors fins el segle XV. La façana principal és gòtica. El claustre té encara suports pesats, vans de mig punt i decoració romànica.

La Seu Vella de Lleida viu una reforma el 1278 i acaba en el segle XVI. Els elements romànics són una planta de tres naus amb transsepte marcat, cinc absis. I els pilars cruciformes molt complexes que de la creu passan a dobles columnes adossades als braços e interbraços de la creu (16 columnes per pilar). Els capitells són historiats (no hi haura molts en el gòtic), l’absis té finestres esqueixades o atrompetades. La portada té un rosetó gòtic, com els absis petits i el cimbori. El mur es divideix en dos pisos, té sis portals d’accés (L’Anunciata, els Fillols). Decoració romànica (de diamants i lesenes petites), bestiaris, narracions d’història. L’interior té cobertes de creueria gòtica i arcs apuntats.