GE UD 01. Relleu. El relleu costaner peninsular.

            EL RELLEU COSTANER PENINSULAR.

El litoral peninsular espanyol s’estén uns 3.167 km, dels quals 1.663 corresponen a la zona banyada per la Mediterrània, 770 km a la zona cantàbrica i 735 a la zona atlàntica (sector andalús i sector gallec).

Característiques generals del litoral peninsular espanyol:

• Ofereix un aspecte massís. No hi ha grans planes litorals ni grans penetracions de la mar a la Península.

• L'existència d'alineacions muntanyoses a la zona litoral influeix fortament en la morfologia del litoral peninsular espanyol.

• Les serralades paral·leles al litoral accentuen el caràcter abrupte de les costes i donen un aspecte rectilini als litorals. Així, la Serralada Cantàbrica i les Muntanyes Basques que corren paral·lels al litoral donen al seu litoral una forma rectilínia i abundants penya-segats.

• La cadenes transversals a la costa donen lloc a eixos o alineacions que s'introdueixen al litoral, tallant o modelant, donant lloc a caps, entre els quals es poden formar els anomenats arcs o ovals. És el cas de la costa mediterrània, exceptuant la catalana, que presenta formes en arc, ocasionades per sortints del Sistema Ibèric i de les Bètiques.

Presenta trets ben diferenciats segons la zona:

Les formes del relleu costaner.

Caps.

Penya-segats.

Platges.

Rases.

Ries.

Maresmes.

Fletxes litorals.

Albuferes.

Tómbols.

Deltes.

Dunes.

Les costes atlàntiques.

Es distingeixen les costes septentrionals del Mar Cantàbric i de Galícia, i les meridionals de la costa andalusa.

La Costa atlàntica septentrional o Cantàbrica:

Paral·lela a la serralada del mateix nom, presenta un caràcter rectilini, que contrasta amb les formes curvilínies del litoral mediterrani

És rocosa i amb abundants penya-segats i rases, a causa de la proximitat de la Serralada Cantàbrica i les Muntanyes Basques.

El caràcter agressiu del mar Cantàbric, amb fortes marees i onatge, ha tingut molta influència en el modelatge de la costa, on escassegen les platges i predominen les formes abruptes.

Són freqüents petites ries de boca estreta. Destaquen la del Nalón i la del Nervión.

En aquesta costa es troben:

Els caps de Machichaco, Ajo, Mayor, Peñas i Estaca de Bares, la ria de Bilbao i la badia de Santander.

 La Costa Gallega:

La seva característica més notable és la seva morfologia rocosa i abrupta, on s'alternen caps i ries. Són conseqüència de la invasió pel mar de les valls fluvials oberts en les nombroses fractures del Massís Galaico.

Les "Ries Baixes" són les que més penetren fins a l'interior (fins a 30 km). Són amples i profundes, originades per enfonsament del litoral. Destaquen les ries de Muro, Arosa, Pontevedra i Vigo.

Les "Rias Centrals" són valls fluvials inundats. Destaquen les ries de la Corunya, Ferrol i Betanzos.

- Les "Ries Altes" són curtes i estretes. Destaquen les ries de Ortigueira, Vivero i Ribadeo.

Els caps més importants són Ortegal, Touriñán i Finisterre.

La Costa Atlàntica Meridional:

S'estén des de la desembocadura del riu Guadiana fins al Penyal de Gibraltar.

Està dominada pel Golf de Cadis, que es correspon amb la zona més baixa de la depressió del Guadalquivir.

En la seva major part és baixa i sorrenca, perquè no hi ha muntanyes properes, sobretot entre Ayamonte i al cap de Trafalgar.

Predominen les maresmes, com les formades a la desembocadura del Guadalquivir, les fletxes litorals i les dunes.

L'estret de Gibraltar té una amplada mínima de 13 quilòmetres i en ell hi ha la badia d'Algesires i el Penyal de Gibraltar.

Les costes mediterrànies.

Estan formades per una sèrie d'arcs els extrems són caps rocosos, ocasionats per sortints del Sistema Ibèric i de les Serres Bètiques.

S'alternen costes altes i rocoses amb costes baixes i arenoses.

Cal diferenciar:

El sector Bètic:

Des Gibraltar al cap de la Nau, presenta zones de penya-segats allà on les Serralades Bètiques discorren paral·leles al litoral, que s'alternen amb costa baixa i sorrenca.

Són freqüents els camps de dunes i les albuferes (el Mar Menor).

Destaquen els caps de Gata i Pals i els golfs d'Almeria i d'Alacant.

El Golf de València:

Es correspon amb un altre gran oval que va des del Cap de la Nau fins al Delta de l'Ebre.

És el sector de costa baixa més extens de la Península.

S'alternen platges, albuferes (Mar Menor, València) i tómbols (Penyal d'Ifac a Calp).

El Litoral Català:

Des del delta de l'Ebre al Cap de Creus.

De sud a nord s'alternen les platges i els penya-segats que es fan més abundants com més al nord, a la coneguda com "Costa Brava" catalana, on la Serralada Costanera Catalana s'introdueix al mar.

Destaquen el Delta de l'Ebre, el cap de Tortosa i el Golf de Roses.

Comentari: La naveta ‘dels Tudons’.

            Comentari: La naveta 'dels Tudons'.

N.B. Hi ha una traducció a l'espanyol en blog Altamira Comentario: La naveta ‘de los Tudons’.

[https://iessonferrerdghaboix.blogspot.com/2012/11/comentario-la-naveta-de-los-tudons.html]

Descripció.

La Naveta dels Tudons (o des Tudons), és una construcció ciclòpica en forma de nau invertida, situada al terme municipal de Ciutadella de Menorca. És la naveta més gran i millor conservada de l’illa i, curiosament, és l’edifici intacte més antic d’Europa, perquè els altres han estat reconstruits o són ruïnes.

La datació.

Aquest tipus de construcció és típic de l'Edat del Bronze l’Edat del Ferro, al llarg del final del segon milenni i del primer milenni aC, que es correspon a Menorca amb el final del període pretaliòtic i tot el període talaiòtic. Abans se pensava en una data prou anterior, cap el 1500-1300 aC, de manera que serie pretalaiòtica, fins que les noves tècniques de datació com el carbono 14 i la prova de termoluminiscència han postergat la data al 1000 aC, ja en plena època talaiòtica.

Una hipòtesi raonable és que probablement tot o gran part del parament inferior sigui anterior, amb la forma navetiforme pròpia de la cultura pretalaiòtica, però que el parament principal de les façanes sigui talaiòtic.

Les excavacions.

La naveta fou excavada per l’arqueòloga Maria Lluïsa Serra i el seu equip a partir del 1959 fins el 1975 (la restauració principal és de 1959-1960), i se descobriren gran quantitat de restes d’enterraments, tant humans com d’objectes dels axovars funeraris.

Anàlisi formal.

Aquests edificis megalítics es construïen utilitzant la tècnica ciclòpica, de grans pedres, que s’encaixaven sense morter. Hi ha dos tipus de pedres, unes molt grans i relativament irregulars al sòcol de la base, mentre que les altres són carreus o lloses molt ben tallades i formen la resta de l’edifici.
Això abonaria la hipòtesi de què cap el 1500-1300 aC es faria una primera construcció navetifiorme, pot ser una vivenda, amb una tècnica del pretalaiòtica final, i cap el 1000 aC es reutilitzaria per aixecar l'edifici actual de tècnica talaiòtica, amb carreus, i una funció ja funerària. 

Plànol axionomètric.

És una construcció monumental, de la qual les dimensions màximes són 13,60 per 6,40 metres mentre que la cambra interior fa 7,45 per 2,45 metres. La forma rectangular indica que és una naveta tardana, “evolucionada” des dels primers models ovalats.

Alçats del perfil i de la façana principal.

La façana principal, en el costat oest, és quasi plana i té una petita porta, des de la qual s’accedeix a una avantcambra o passadís arquitravat de 1,40 metres, des del qual es pot passar per altra porta a les dues cambres de l’interior, de planta rectangular. Ambdues cambres, una superposada a l’altra, es troben cobertes per lloses planes embotides en els murs. L’interior acaba, a l’est, el costat contrari de l’entrada, en una capçalera absidal arrodonida, una reminiscència de les primeres navetes de forma ovalada.

Entrada des de l’avantcambra a la cambra inferior. En aquest espai es posarien ofrenes i es farien cerimònies religioses.

La forma navetiforme (o naviforme) sembla influïda pels dolmens i dolmens de corridor, per les formes de les habitacions naviformes de l'anterior cultura pretaliòtica i potser també, en el tret de la verticalitat truncada, per les formes externes de les mastabes egípcies, encara que en aquest cas el més probable és una simple coincidència perquè es donava una similar resposta a les mateixes necessitats.

Vista exterior de l’absis.

La funció.

Cambra superior.

La funció funeraria és palesa perquè s’han trobat a l’interior nombrosos enterraments, aproximadament un centenar, al menys en tres etapes diferents, acompanyats de nombrosos objectes personals com colgants, collars, braçalets, botons d’os, estris, algunes armes i de peces de cerámica que devien contenir ofrenes d’aliments sòlids i líquids i en alguns casos s’han trobat dins cabells tenyits de vermell en el que sembla un ritus funerari.

Cambra inferior, amb forats d’enterrament.

Sembla que era un monument funerari col·lectiu, on descansaven les restes, prèviament descarnades o incinerades en un lloc pròxim i indeterminat, encara que és probable que fos relacionat amb la taula, l’altre monument funerari menorquí. Els caps dels difunts es col·locaven amuntegats en el punt més sagrat, l’absis curvilini, apuntant cap a l’est, per on surt el sol, com en els temples cristians. En canvi, els altres ossos s’amuntegaven als costats, per a donar espai pels posteriors enterraments.

La petita avantcambra podia servir, a més d'accés, també com cambra d'ofrenes i per a les cerimònies com l'ingestió de menjar i beguda ritual o la inhalació de fum de mata (de coneguts efectes psicotròpics) i romaní, plantes que s'utilitzaven en la Mediterrània en el culte a la Deesa Mare i  altres divinitats. Degut la reutilització posterior de la naveta res queda d'aquestes cerimònies però l'estudi analògic la fa molt probables.

Significat.

Les Illes Balears, concretament Mallorca i Menorca, albergaren una de les societats megalítiques més peculiars de les illes de la Mediterrània occidental, juntament amb les de Sicilia (els sículs), Sardenya (els sardis de la cultura nuràgica) i Córsega (amb la cultura dels turri), pobles que sembla que provenien dels coneguts Pobles del Mar que foragitaren els egipcis en el segle XIII aC i que s’escamparen per la Mediterrània. A les Balears se dedicaven bàsicament a la ramaderia, encara que coneixien l’agricultura i la pesca, però també podien ser pirates i servien com mercenaris (foners) en els exèrcits de les grans potències mediterrànies.

Tradicionalment la prehistòria més tardana de les Illes Balears s’ha dividit en dues etapes: pretalaiòtic fins el 1200 aC, i talaiótic fins la conquesta romana el 129 aC, però la historiografía més recent estableix quatre períodes: pretalaiòtic dolménic (2500-1600 aC), pretalaiòtic naviforme (1600-1000 aC) que serviría per a la transició, talaiótic (1000-450 aC) i postalaiótic (450-129 aC). A Eivissa només s’ha manifestat el primer período, i no se sap la causa de que no se coneguin els altres tres períodes, propis només de Mallorca i Menorca, encara que sembla fonamental la temprana influencia púnica.

Coneixem construccions megalítiques com el talaiot, el santuari, la naveta i la taula, aquestes dues només a Menorca, que tenien múltiples funcions: el talaiot com edifici de defensa en la murada del poblat, recinte religiós, cambra de tresor, límit i lloc d’aguait en la frontera, etc.; el santuari com centre religiós; i la naveta i la taula, propis només de Menorca, com edificis funeraris.

Naveta de Rafal Rubí (Menorca).

Fonts.

[paseandohistoria.blogspot.com/2009/09/naveta-des-tudons.html]

[www.talayots.es/menorca/navetas/navfmees.htm]

AA.VV. Llibres d’Història de l’Art per a Batxillerat de les editorials Algaida, Anaya, Casals, Ecyr, Edebé,, Edelvives, McGraw Hill, Santillana, SM, Teide, Vicens-Vives…

Concepte: Aiguada.

             Aiguada [Català: aiguada, guaix. Castellà: aguada, guache, tempera. Francès: gouache. Italià: guazzo. Anglès: gouache, guache].

Pedro de Valpuesta (1614-1668). El sacrifici d'Isaac (h. 1656). Pluma yi aiguada sobre paper. Col. Art Institute of Chicago. Còpia d'una obra de Tintoretto.

L’aiguada és una tècnica de pintura que consisteix en aplicar pigments o tintes amb aigua per obtenir una pintura opaca però lluminosa. Es pot definir també com una aquarel·la opaca i a vegades se l’ha anomenat “el color amb cos”.

Com en l’aquarel·la cal emprar com a suport un paper gruixut o cartró que resisteixi l'aigua i així evitar que pugui combar-se.

Tradicionalment, igual que l'aquarel·la, el seu aglutinant és la goma aràbiga o àdhuc mel, però els guaixos moderns usen substàncies plàstiques. L'aglutinant es combina normalment amb un pigment blanc (blanc de zinc) mòlt en un grau menys fi que el de les aquarel·les, i per això és més dens, sòlid i opac, i per tant menys lluminós i transparent que en l'aquarel·la. S’utilitza una ampla gama cromática, a partir d’un únic color bàsic en tota la imatge, generalment el negre o el sèpia, o amb altres colors, com els terra vermellosos, verd botella o blau marí, amb difuminacions. Sovint també s’utilitza tinta xinesa diluida en aigua, però resulta menys “dúctil” i produeix salts o “tallats” en el to del degradat.

La pintura s’aplica més o menys diluïda en aigua, normalment amb un pinzell, en diferents capes una sobre l’altra, esperant que s’assequi cada capa abans de continuar, començant amb una capa lleugera pels colors més clars, i després amb noves capes sobre els colors més foscos, anant progressivament de la llum a la foscor.

A Europa, aquesta tècnica va començar a practicar-se a partir de l'Edat Mitjana, moment en què la qualitat i el gruix del papervan millorar notablement, i tal volta, en atenció a que prové del terme guazzo, fou inventada per un monjo italià del segle XI que afegí blanc de zinc als pigments i l’aigua, creant així una aquarel·la més opaca, que s’utilitzava per resaltar el pa d’or en les miniatures. La técnica de l’aiguada triunfà sobre tot al Renaixement, quan es cercava millorar els efectes de clarobscur i sfumatto. L’any 1437 és referenciada per escrit al tractat de pintura de Cennino Cennini.

Entre els primers pintors cèlebres que l’han usada hi ha Guercino, Rembrandt i Claudio de Lorena al segle XVII i Boucher al segle XVIII, quan els pintors empraren l’aiguada per donar distinció a una zona concreta de la pintura feta amb aquarel·la. Segons el pintor Paul Signac: «... determinats roses violacis dels cels de Turner, certs verds de les aquarel·les de Johan Jongkind no s'haurien pogut aconseguir sense una mica de guaix.» I així molts d’artistes del segle XIX. L’artista contemporani que potser millor ha utilitzat el guaix és Joan Miró, en les famoses Constel·lacions (1940-1941).

Aiguada de Toulouse-Lautrec.

Constel·lació nº 20. Xifres i constel·lacions enamorades d'una dona (1941),  de Joan Miró.

Fonts:

Històries d’art per a Batxillerat de les editorials Algaida, Anaya, Edebé, ECYR, Santillana, SM, Teide,Vicens Vives...

Conceptes de Geografia: Sector terciari i altres.

Conceptes de Geografia: El sector terciari del comerç interior i exterior, turisme, transport, i altres.

Comerç a l'engròs:

Activitat de compraventa de béns i serveis a gran escala, des del fabricant o distribuidor cap als comerciants que després faran la venta al detall al consumidor final. Els primers són els majoristes i els comerciants petits són els minoristes.

Exemple: l'operació de vendre productes lactis entre un productor i una gran empresa comercial com Mercadona o LID, que és la venedora final als consumidors.

Comerç al detall:

Activitat de compraventa de béns i serveis a petita escala, pels comerciants directament al consumidor. Aquests comerciants (els venedors es diuen detallistes o minoristas) prèviament han comprat a l'engrós des del fabricant o distribuidor.

Exemple: l'operació de vendre productes lactis entre un productor i una gran empresa comercial com Mercadona o LIDL. En la foto un establiment detallista de Zara al carrer del Born de Ciutat (Palma).

Comerç en línia [electrònic, digital]:

Activitat de compraventa de béns i serveis utilitzant medis digitals [comerç online o en línia, o e-commerce].

Exemple: compra de productes a Amazon.

Franquícia comercial:

Negoci de compravenda de béns i serveis en la que una empresa principal es coordina amb altres més petites, de manera que comparteixen el mateix nom, política comercial, publicitat, qualitat, preus...

Exemple: la franquícia o cadena alimentària McDonalds, una empresa nord-americana que estableix contractes amb petits empresaris que obren establiments locals amb el seu nom i pautes comercials, com és el cas del establiments de Magaluf, Santa Ponça...

Balearització: 

Fenomen econòmic-territorial de les Illes Balears dels anys 1960-70. Implica un desequilibri sectorial, amb hipertròfia del subsector turístic, lligat a una dependència exagerada de l’exterior. Territorialment, es tradueix en una construcció massiva al litoral, no sempre acompanyada d’una adequada planificació i que implica la desaparició de diverses espècies que feien vida a les costes. 

Exemple: la construcció massiva en la Platja de Palma.

Cadena hotelera: 

Conjunt d’establiments d’hospedatge que formen part d’una mateixa empresa o companyia. Exemple: Cadena Sol, Barceló, Riu, Iberostar, NH Hoteles, etc.

Estacionalitat turística: 

Propietat d’atracció que posseeix un espai turístic tan sols durant una determinada època de l’any. Generalment són les condicions climàtiques les que la marquen o determinen l’atractiu. El model turístic espanyol basat en el Sol i la Platja presenta una acusada estacionalitat amb la concentració dels turistes a l’estiu, especialment al juliol i agost; aquest fet repercuteix en la saturació de les instal·lacions, en el deteriorament del medi ambient i el descens de la qualitat. Es tracta de corregir fomentant altres tipus de turisme com el de la Neu, el de Congressos i Convencions, el Rural o el de la Tercera Edat en temporada baixa.

Àrea d’influència (Hinterland): 

Paraula que significa literalment “terra posterior” (a un port, ciutat, etc) i en un sentit més ample es refereix a l’area o esfera d’influència d’un assentament, por o nucli central que actua com a centre de decisió organitzant l’espai de l’entorn i les relacions que s’estableixen entre ells. 

Exemple: el port de Barcelona i la zona del seu voltants (Sabadell, Terrassa, l’Hospitalet, Mataró, …).

Ocupació extrahotelera: 

Fenomen o acció d’emprar durant un espai de temps diferents tipus d’hospedatges turístics (apartaments, pisos, habitatges unifamiliars, etc.) distints de l’hotel. 

Exemple: blocs d’apartaments de Cala d’Or, Peguera, Can Picafort…

Sobrocupació [Overbooking]: 

Fenòmen d'excés de reserves de places hoteleres, de transport, etc., sobre el nombre de realment disponibles. Aquesta situació es dóna quan amb la finalitat de garantir la plena ocupació, contracten, comptant amb les anul·lacions, un nombre superior a la capacitat de l’establiment o mitjà de transport.

Exemple: l’overbooking de places de vol a Canàries des de Madrid la Setmana Santa del 2000.

Majorista de viatges [Tour operador]: 

Grup empresarial d'agències especialitzades que organitzen el turisme sobre tot a nivell internacional. Comercialitzen paquets turístics que inclouen estances, visites i el viatge, en general obtinguts a uns preus molt avantatjosos. Cobren als països d’origen, amb la qual cosa el turista paga amb la seva pròpia moneda. 

Exemples: el touroperador Tui o Halcón Viajes.

Transports discrecionals: 

Servei de transport col·lectiu que no fa viatges regulars. 

Exemple: Excursió d’un grup de turistes a Sa Calobra, o una sortida puntual que fan els alumnes d’un institut.

Transports regulars: 

Servei de transport col·lectiu que es fa seguint un reglament permanent d’entrades i sortides, prèviament establert, de condicions, horaris, preus... 

Exemple: línia de bus per carretera Palma-Calvià, tren Palma-Inca.

Turisme alternatiu: 

Moviment de persones amb la finalitat de passar les vacances lluny de la residència habitual i que van a cercar les noves formes per satisfer l’oci. Així podem incloure l’agroturisme, el turisme verd, cicloturisme, turisme d’aventura, etc. 

Exemple: Agroturisme de Mofaret o Son Boronat a Calvià (Mallorca).

Turisme de masses: 

Moviment de població moll lligat a la satisfacció de l’oci que ha posat a l’abast d’un gran nombre de persones de condició socioeconòmica variada de passar les vacances lluny de la residència habitual. Es va desenvolupar a partir de la dècada del 1960, al voltant d’un nombre limitat de destinacions com a conseqüència de l’abaratiment del transport, l’increment de poder adquisitiu o l’augment del temps lliure. Exemple: S’Arenal, Paguera, Magaluf, Can Picafort…

'In memoriam'. Bartomeu Barceló Pons (1932-2012), geògraf i mestre de geògrafs.

         'In memoriam'. Bartomeu Barceló Pons (1932-2012), geògraf i mestre de geògrafs.

La mort de Bartomeu Barceló, el dimecres 10 d'octubre de 2012, ha estat un cop per a vàries generacions d'estudiants de la Universitat de les Illes Balears, quasi tots ells ara professors o professionals, a més de molts d'altres que compartiren la seva lluita per la cultura en una Mallorca que en els anys 50, quan ell començà la seva tasca admirable, era provinciana i minsa.

Valent, agossarat, sempre dispost a assumir riscs (i va patir força les conseqüències), emprengué projectes editorials de difussió cultural i tasques d'investigació innovadores i molt profitoses per a la societat, i participà en les institucions que empentaren el nostre redreçament, com l'Obra Cultural Balear (allà el vaig conèixer abans àdhuc de ser alumne seu, i era una figura sempre activa i influent), la Cambra de Comerç Balear, la Societat d'Història Natural i altres. Però altres poden parlar millor d'aquestes gestes.

Jo em referiré a ell com professor meu en dos cursos, a primer i cinqué de la carrera de Geografia: molt intel·ligent, d'immensa cultura, més interessat per obrir-nos a la curiositat i la recerca que a ficar-nos coneixements memorístics (però no deixava de banda aquests), va ser un dels millors maîtres à penser que he tingut. Ell valorà alt la meva dedicació perquè era ben generós en les notes, però encara ho va ser més en altre aspecte: totd'una me considerà com un geògraf encara que ni tingués el títol, i m'exigí en coherència el màxim. És el vertader respecte. I jo, en part per lleialtat, li vaig tornar el màxim. Aquest va ser tal volta el millor llegat: un professor ha de conduir (educere) i estimular a que l'alumne aprengui ell mateix. 

Mai l'oblidarem.

Llibres i articles.

Barceló Pons, Bartomeu. La vida econòmica de Mallorca en el s. XIX. En “BCOCINP”, n. 632 (1961) 168‑181. Hi ha una edició revisada publicada per OCB, a Monografies, nº 1, amb el títol “El segle XIX á Mallorca”, 1964, 38 pp.

Barceló Pons, B. Evolución reciente y estructu­ra actual de la población de las Islas Baleares (1965). CSIC. Madrid. 1970. 398 pp. Tesi doctoral.

Barceló Pons, B. Geografía de las Islas Baleares. En Geografia de España. Barcelona. Planeta, 10 vols. 1991. Vol. 9, pp. 453‑591.

Barceló Pons, B.;  Binimelis Sebastian, J.; Petrus Bey, J. M.; Rullán Salamanca, O. Les illes Balears. En  Geo­grafia Universal. Edicions 92. Barcelona. 1985. Vol. X, pp. 280‑329.

Barceló Pons, B. La decadencia de las activida­des agrarias en las Baleares. En Medio siglo de cambios agrarios en España. Edición a cargo de A. Gil Olcina y A. Morales Gil. Institut de Cultura J. Gil Albert. Ala­cant. 1990. 884 pp. (725‑752).

Barceló Pons, B.; Frontera, Guillem. Història del turisme a Mallorca. Sèrie de 35 articles publicats al diari “Ul­tima Hora” (1985‑1986).

Fonts d'obituari.

Manresa, Andreu. Obituario. Bartomeu Barceló, geógrafo, editor y promotor de la UIB. “El País” (12-X-2012) 44.

Adrover, Miquel. Fallece Bartomeu Barceló, geógrafo y socio fundador de la Obra Cultural Balear. “Diario de Mallorca” (12-X-2012).

GH 1 UD 12. Cultura talaiòtica. Dosier: Sortida escolar al poble d'Artà i al poblat talaiòtic de Ses Païses.

         GH 1 UD 12. Cultura talaiòtica. Dosier: Sortida escolar al poble d'Artà i al poblat talaiòtic de Ses Païses.

HISTÒRIA D’ARTÀ.

Les restes arqueològiques mostren com l'ocupació humana de la contrada artanenca comença en el període pretalaiòtic, tot i que la majoría de jaciments que avui podem observar corresponen al megalitisme talaiòtic (poblat de ses Païsses, talaiot de sa Canova...).

La dominació romana va deixar també la seva empremta i, durant l'epoca musulmana, la península artanenca (Yartan) ere uns dels tretze districtes en que es dividia l'illa de Mallorca. Aquest districte incloïa també els actuals termes municipals de Capdepera i Son Servera.

La fundació de la vila està vinculada a l'arribada dels monjos premonstratens que, arran de la conquesta catalan, fundaren el priorat de Santa Maria de Bellpuig. Fins al segle XV, la vila es denominava Almudaina i el nom d'artà designava tot el districte territorial.

Entre els segles XVI i XVIII la població augmentà considerablement. Les activitats agrícoles eren predominants encara que també es desenvolupà una considerable activitat tèxtil.

El 1820 el poble d'Artà va patir els estralls ocasionats per la pesta bubònica, que causà més de 1.200 víctimes. Al segle XIX es va produir la segregació de Capdepera i Son Servera. Aleshores el terme d'Artà presentava encara una estructura agrària latifundista en la qual els grans terratinents poseïen bona part de les terres del municipi. A final d'aquesta centúria va adquirir importància l'obra de palma, que emprava sobretot mà d'obra femenina i reportava un complement indispensable per a la subsistència de nombroses famílies pageses. El 1880, la parcel·lació de les terres de la zona nord-occidental de la Devesa de Ferrutx donà lloc al nucli ostaner denomaniat la Colònia de Sant Pere. Es tractava d'una colònia agrícola que, al llarg del segle XX, ha adquirit una funcionalitat turística sense perdre la seva personalitat tradicional.

El 1921 s'inagurà la línia de ferrocaril que unia Artà amb Manacor i a partir dels anys seixanta l'economia del municipi es va diversificar arran de l'explosió turística.

EL TALAIOT DE SA CANOVA.

El talaiot de sa Canova o de sa Clova d'es Xot forma part d'un gran conjunt arqueològic del que podem veure les estructures d'un talaiot quadrat, un troç de murada i un edifici absidal. És un dels talaiots més grans de Mallorca i un dels millor conservats, a l'interior hi ha una gran columna de tipus mediterrani formada per grans blocs de pedra superposats. Està situat a 4 Km de la Colònia de Sant Pere, molt prop de la carretera en direcció a Artà.

EL POBLAT TALAIÒTIC DE SES PAÏSSES.

Vídeo de Ses Païses. 1:19. [https://www.youtube.com/watch?v=jqx7U_6ckOo]

El Poblat Talaiòtic de ses Païsses amb una antiguetat de 3000 anys està envoltat d'una murada molt ben conservada en tot el perímetre. La seva porta monumental és un dels simbols de la prehistòria mallorquina, a l'interior hi trobarem habitacions, santuaris, sales hipòstiles i un talaiot central amb galeria, que ens donen una idea completa de com vivien els pobladors prehistòrics de les Illes Balears.

Aquest conjunt talaiòtic es troba prop del poble d'Artà i per arribar-hi cal anar per la carretera que travessa el poble d’Artà en direcció Manacor-Cala Rajada (Av. Costa i Llobera), i a uns 600 metres després d’haver passat l’estació del tren, a la dreta es trobarà l’accés al camí que arriba fins a l’entrada de Ses Païsses, sobre un pujol, enmig d’un bosc d’alzines.

Està ben condicionat per a la visita, amb horaris entre 1 d'abril i 30 de setembre de 10:00 a 19:30 hores cada dia.

La murada i la porta principal:

El poblat de Ses Païsses conserva el recorregut total d’una murada la construcció de la qual data de principis del primer mil·leni ANE. Amb una amplària mitjana de 3,6 m i una altura variable que, en algun punt, arriba als 3,5 m, presenta dos paràmetres ben diferenciats: l’exterior, de pedres més grosses, algunes de les quals pesen més de 8 tones, disposades verticalment, i l’interior, de pedres més petites, totes elles col·locades en sec, és a dir, sense cap material que les uneixi (tècnica ciclòpia). La murada és, sens dubte, el testimoni mes fidel de les potents estructures arquitectòniques utilitzades per l’home talaiòtic, perfectament visibles en l’aparell megalític i en l’aspecte monumental de les quatre portes que s’obren per donar accés al recinte interior.

La porta principal, a l’est sud-est, és la de més grans proporcions, amb dos brancals verticals que sostenen una enorme llinda monolítica. És la més ben conservada i ha esdevingut un dels símbols més representatius de la prehistòria mallorquina.

El talaiot central.

El talaiot central, que ocupa una posició un poc excèntrica enmig del poblat, es configura com l’element constructiu dominant al voltant del qual s’hi agrupen les altres habitacions del conjunt central. Fou excavat durant la primera expedició arqueològica dirigida pel professor Lilliu l’any 1959. Data dels primers moments de la cultura talaiòtica (Talaiotic I), entre el 1300 i el 1000 ANE, aproximadament.

De planta circular, el talaiot forma una torre troncocònica d’uns 4,5 m d’alçada, amb un volum superior als 400 m³. A la part inferior de la cambra interior hi transcorre, entre dos contraforts, un corredor de baixa altura que comunica el talaiot amb la Sala Hipòstila.

Adossat als murs del talaiot, a la part exterior, s’hi construí un contrafort, la qual cosa va fer suposar a Lilliu que podria tractar-se d’una rampa per donar accés a una hipotètica cambra situada a la part superior de la torre.

Segons l’opinió de Lilliu, el talaiot central i les Habitacions Adossades passarien a formar part, entre els segles VIII-V ANE, d’un complex de cases propietat del cap dirigent o autoritat clànica del poblat.

La funció dels talaiots resta amagada i és tema de discussió entre els arqueòlegs. Per una part es diu que són torres de defensa i observació. Per l'altra, que són simples habitacles o monuments funeraris d'enterrament, bé sigui per incineració o per inhumació.

L’habitació en forma de ferradura i la sala hipòstila.

Del conjunt de construccions que formen el talaiot central i les diferents habitacions que l’envolten destacarem, a aquesta estació, l’habitació en forma de ferradura i la sala hipòstila, ambdues exhumades per Lilliu durant la segona campanya d’excavació, realitzada el 1960.

L’habitació en forma de ferradura, adossada al talaiot i a la sala hipòstila, està compartimentada en dos habitacles. Pertany als primers moments del Talaiotic IV (segles V-III ANE). Segons els estudis del professor Lilliu, aquesta habitació fou reutilitzada posteriorment (segles III-II ANE) i s’hi introduí una tomba d’incineració (el ritual utilitzat era d’influència grega) amb aixovar ceràmic i un elm de bronze decorat.

La sala hipòstila és de planta absidal i presenta tres columnes i sis pilastres que sustentaven una coberta de la qual no en queden restes. La seva datació cronològica se situa entre els segles VIII-V ANE.

Les altres portes d’accés.

El poblat talaiòtic de Ses Païsses presenta, a més de la Porta Principal té altres tres portes d’accés. Una, al sud-oest, que Lilliu va denominar “porta dell’acqua”, està destruïda parcialment i no s’inclou a l’itinerari de la visita. Les altres dues, una prop de l’altra, es localitzen a l’ampli segment curvilini de la murada, al nord-oest.

En qualsevol cas, cal apuntar que la qüestió de les portes i accessos als poblats talaiòtics presenta alguns dubtes a l’arqueologia.

D’una part, és cert que la majoria dels poblats presenten mes d’una porta d’accés, però no és possible determinar si llur utilització fou coetània o no. Per l’altra, sembla que el tipus constructiu més utilitzat fou el de llindà, amplament representat per tota la Mediterrània, alternant la tipologia de subjecció de la pedra superior sobre dos brancals monolítics o sobre obertures en les filades del mur, tot i que no es pot descartar la hipòtesi d’altres sistemes com les cobertes superiors de llenya o el d’aproximació de filades dels quals no n’ha quedat cap vestigi.

Finalment, tampoc no es coneix amb certesa com es tancaven aquests accessos, tot i que sembla que el mètode més utilitzat era el tancament mitjançant pedres que obturaven l’obertura.

En les darreres excavacions i acondicionaments que s'han realitzat a Ses Païsses s'ha recuperat el Portal Nord, un dels quatre portals que hi havia a la murada del poblat.

Les habitacions.

Just a la cara sud del Talaiot Central i trobam les Habitacions de Planta Rectangular, s’observen tres habitacions que, juntament amb l’Habitació en Forma de Ferradura, la Sala Hipòstila i el Talaiot Central, configuren el bloc de construccions del conjunt central del poblat talaiòtic.

A uns trenta metres del Talaiot Central hi trobem un segon grup d'edificacions anomenades Habitacions de Planta Absidal, constituït per dos habitacles. El primer d'ells, d'uns quinze metres de llarg, és el més gran fins aleshores recuperat, ubicat entre dos trams de murada, el seu interior apareix compartimentat en tres parts. Quan a l'altre habitacle, malgrat no està acabat d'excavar, s’hi poden distingir clarament la seva configuració i dependències.

Fonts.

[http://www.museuarta.com/ses-paisses/característiques-i-cronologia/]