Concepte: Aiguada.

             Aiguada [Català: aiguada, guaix. Castellà: aguada, guache, tempera. Francès: gouache. Italià: guazzo. Anglès: gouache, guache].

Pedro de Valpuesta (1614-1668). El sacrifici d'Isaac (h. 1656). Pluma yi aiguada sobre paper. Col. Art Institute of Chicago. Còpia d'una obra de Tintoretto.

L’aiguada és una tècnica de pintura que consisteix en aplicar pigments o tintes amb aigua per obtenir una pintura opaca però lluminosa. Es pot definir també com una aquarel·la opaca i a vegades se l’ha anomenat “el color amb cos”.

Com en l’aquarel·la cal emprar com a suport un paper gruixut o cartró que resisteixi l'aigua i així evitar que pugui combar-se.

Tradicionalment, igual que l'aquarel·la, el seu aglutinant és la goma aràbiga o àdhuc mel, però els guaixos moderns usen substàncies plàstiques. L'aglutinant es combina normalment amb un pigment blanc (blanc de zinc) mòlt en un grau menys fi que el de les aquarel·les, i per això és més dens, sòlid i opac, i per tant menys lluminós i transparent que en l'aquarel·la. S’utilitza una ampla gama cromática, a partir d’un únic color bàsic en tota la imatge, generalment el negre o el sèpia, o amb altres colors, com els terra vermellosos, verd botella o blau marí, amb difuminacions. Sovint també s’utilitza tinta xinesa diluida en aigua, però resulta menys “dúctil” i produeix salts o “tallats” en el to del degradat.

La pintura s’aplica més o menys diluïda en aigua, normalment amb un pinzell, en diferents capes una sobre l’altra, esperant que s’assequi cada capa abans de continuar, començant amb una capa lleugera pels colors més clars, i després amb noves capes sobre els colors més foscos, anant progressivament de la llum a la foscor.

A Europa, aquesta tècnica va començar a practicar-se a partir de l'Edat Mitjana, moment en què la qualitat i el gruix del papervan millorar notablement, i tal volta, en atenció a que prové del terme guazzo, fou inventada per un monjo italià del segle XI que afegí blanc de zinc als pigments i l’aigua, creant així una aquarel·la més opaca, que s’utilitzava per resaltar el pa d’or en les miniatures. La técnica de l’aiguada triunfà sobre tot al Renaixement, quan es cercava millorar els efectes de clarobscur i sfumatto. L’any 1437 és referenciada per escrit al tractat de pintura de Cennino Cennini.

Entre els primers pintors cèlebres que l’han usada hi ha Guercino, Rembrandt i Claudio de Lorena al segle XVII i Boucher al segle XVIII, quan els pintors empraren l’aiguada per donar distinció a una zona concreta de la pintura feta amb aquarel·la. Segons el pintor Paul Signac: «... determinats roses violacis dels cels de Turner, certs verds de les aquarel·les de Johan Jongkind no s'haurien pogut aconseguir sense una mica de guaix.» I així molts d’artistes del segle XIX. L’artista contemporani que potser millor ha utilitzat el guaix és Joan Miró, en les famoses Constel·lacions (1940-1941).

Aiguada de Toulouse-Lautrec.

Constel·lació nº 20. Xifres i constel·lacions enamorades d'una dona (1941),  de Joan Miró.

Fonts:

Històries d’art per a Batxillerat de les editorials Algaida, Anaya, Edebé, ECYR, Santillana, SM, Teide,Vicens Vives...