Revolucions liberals i moviments nacionalistes (1789-1871).

            REVOLUCIONS LIBERALS I MOVIMENTS NACIONALISTES (1789-1871).

Introducció.

Els grans canvis del segle XVIII, com varen ser les idees il·lustrades, el creixement econòmic i l’auge de la burgesia, fonamentaren les grans transformacions del segle XIX a Europa: les idees del liberalisme i nacionalisme, la Revolució Industrial i l’ascens de la burgesia al poder polític, en un procés conegut com revolució liberal burgesa.

Els precedents foren el sistemes parlamentaris a Anglaterra i EUA, després de la revolució anglesa de 1689 i la independència nord-americana el 1783, i el gran moment històric fou la Revolució Francesa el 1789, que assentà les bases ideològiques del liberalisme i el nacionalisme i les estengué pel món.

La derrota final de Napoleó va semblar que permetria la Restauració de l’Antic Règim, però fou una falsa aparença, i entre 1830 i 1871 el liberalisme i el nacionalisme s’imposaren en la majoria d’Europa.

1.     Liberalisme i nacionalisme.

1.1. El liberalisme: un nou sistema polític.

            El liberalisme és una ideologia, o doctrina política i econòmica, sorgida a finals del segle XVII amb l’anglès Locke, i en el segle XVIII amb els pensadors il·lustrats francesos Montesquieu, Rousseau, Voltaire i altres.

Defensa que la societat ha de ser un conjunt de ciutadans lliures, als que l’Estat ha de garantir els drets i llibertats fonamentals.

El sistema polític liberal es fonamenta en:

· La nació és el conjunt de ciutadans, posseïdors de la sobirania nacional, que realitzen en unes institucions representatives amb el seu vot (o sufragi), a través de partits polítics. Això contraria la idea de la monarquia absoluta de dret diví.

· La separació de poders per evitar-ne la concentració en una mateixa persona. Així hi ha tres grans poders: executiu, legislatiu i judicial. El poder executiu aplica les lleis, i recau en el Govern (i al rei al principi del liberalisme). El poder legislatiu elabora les lleis, i recau en el Parlament. El poder judicial garanteix l’aplicació de les lleis i sanciona als infractors, i recau en els tribunals de justícia.

· Una Constitució (pot ser escrita, com a França o Espanya, o no escrita, com a Regne Unit), elaborada pel Parlament com a representació de la sobirania del poble (es pot aprovar després en un referèndum, com passà a Espanya el 1978). És la llei suprema, que garanteix els drets i llibertats fonamentals, fixa els límits dels poders i regula les relacions entre els poders de l’Estat, i les d’aquests amb els ciutadans.

· Fixa el dret de propietat i la llibertat econòmica com drets fonamentals, fonamentant així que l’Estat no ha d’intervenir en els afers econòmics i ha de garantir el lliure mercat, dins d’uns límits fixats pel Parlament.

1.2. Les revolucions liberals.

Les revolucions liberals impulsades pels burgesos canviaren la monarquia absoluta de l’Antic Règim per un règim o Estat liberal, que prengué les formes de la monarquia parlamentària (primer al Regne Unit a 1689, quan ja hi havia divisió de poders però no una constitució escrita) o constitucional (amb constitucions a França el 1791 i a Espanya el 1812) o d’una República (la primera a EUA amb la constitució vigent des del 1789).

El nou Estat liberal se definia per la divisió i limitació dels tres poders, la garantia dels drets individuals, i la sobirania nacional, realitzada en el vot, que podia ser el censatari dels més rics (al principi només els burgesos i grans propietaris de terres), o l’universal, que fou el que se va guanyar finalment.

1.3. Els ideals nacionalistes.

            El nacionalisme és una ideologia, o doctrina política, que defensa el dret de les nacions a crear el seu propi Estat i exercir la sobirania sobre el seu territori. Conclou que tota nació té dret a tenir un Estat, coincidint així com Estat-nació, que pot ser independent, o integrat en un Estat federal o confederat.

Cal definir aquests dos termes.

Estat és una organització política i administrativa amb sobirania sobre un territori definit per fronteres i sobre la seva població.

Nació és un conjunt d’individus, que tenen un o varis llaços que els uneixen: religió, llengua, costums, economia, història..., i sobre tot la voluntat de viure en comú.

A Europa abans del segle XIX s’havien format Estats, inclús grans imperis, que reunien diversos pobles, que prengueren consciència de la seva identitat com nacions i aspiraren a la llibertat de declarar la independència, seguint l’exemple dels Estats Units d’Amèrica.

En molts de casos coincidiren el liberalisme i el nacionalisme, amb els mateixos grups implicats, de manera que la burgesia podia aliar-se així amb la noblesa i els proletaris en una revolució, superant els específics interessos de classe social.

Va haver dues tendències, una unificadora a Itàlia i Alemanya, i una separatista o independentista a l’Imperi turc otomà (a les nacions dels Balcans, com Grècia, Sèrbia, Romania i Bulgaria), Àustria (Hongria, Txequia), Rússia (Polònia, Finlàndia), Holanda (Bèlgica), Regne Unit (Irlanda), Espanya (País Basc, Catalunya) o Suècia (Noruega).

            2.     Els inicis de la Revolució Francesa (1789-1792).

La Revolució Francesa durà un període que, convencionalment, es considera iniciat amb la formació dels Estats Generals el 5 de maig de 1789 i acabat amb el cop d’estat del 18 de Brumari, el 9 novembre 1799. Va ser el principi de la fi del Antic Règim i significà l’ascens al poder de la burgesia, la classe emergent des de feia segles, però que havia estat arraconada per la monarquia, l’aristocràcia i el clergat del sistema estamental.

2.1. Les causes de la revolució.

França tenia uns 25 milions d’habitants. De les dues classes dominants, la noblesa, dividida en dos grups (de sang i de toga) i en diversos nivells, sumava unes 400.000 persones, i el clergat unes 100.000. El Tercer Estat el componien més de 20 milions de camperols (una minoria de propietaris i una majoria sense terres que vivien en la misèria), la burgesia no arribava al milió i la resta eren proletaris. La principal ciutat era París, que concentrava el poder polític i les indústries del luxe i comptava amb més de 700.000 habitants, seguida de les ciutats del comerç marítim Nantes, Marsella, Bordeus, i de Lió amb la seva indústria tèxtil.

La causa última de la Revolució va ser que l’economia, tot que era encara sobretot agrària i artesanal, i la societat havien avançat notablement durant el segle XVIII, en el que va augmentar el poder social de la burgesia i alhora la Il·lustració havia canviat la ideologia de les elits, però l’evolució política havia estat gairebé nul·la i aquesta contradicció s’havia resoldre mitjançant una reforma a la manera britànica, o esclatar en una revolució, com fou el cas a França.

Entre les causes immediates figuren la crisi financera de l’Estat, arruïnat pel Deute, la guerra d’Independència dels EUA i el luxe de la Cort; la negativa de les classes privilegiades, és a dir l’aristocràcia i el clergat, a pagar impostos i a compartir el poder; les males collites de 1788, amb un fort augment del preu del pa i la terrible fam de l’hivern, que van elevar la mendicitat a potser 10 milions de pobres solemnes, d’ells 3 milions de captaires; el bandidatge que augmentà al camp i les ciutats; que la aristocràcia acaparava els aliments i oprimia amb la seva supèrbia; el desprestigi del matrimoni reial dels dèbils i incapaços Lluís XVI i Maria Antonieta d’ Àustria.

Els reformistes veien que la única solució eficaç era que les classes privilegiades participessin en els impostos, i per això era necessari la seva aprovació.

2.2. Les fases de la revolució.

La Revolució va viure diverses fases. En resum, els nobles van ser els primers revolucionaris contra el absolutisme del poder reial, encara que no desitjaven la igualtat fiscal i legal, de manera que aviat van ser desbordats per la burgesia el 1789 i, més tard, per les classes populars (1792-1794), fins que la burgesia va aconseguir fer-se definitivament amb el poder el 1794 i després va estabilitzar els èxits de la Revolució sota la dictadura de Napoleó el 1799, esdevinguda en Imperi el 1804.

Primera fase. Són els inicis de la Revolució (1789-1791), amb la revolta dels Privilegiats, revoltes populars a París i el camp, i l’Assemblea Constituent. El Jurament de constitució en Assemblea Nacional, la caiguda de la Bastilla (14 juliol 1789) i la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (26 agost 1789) van ser els esdeveniments inicials més importants. La Declaració reconeixia la sobirania de la nació i els drets de llibertat, propietat, seguretat i la resistència contra l’opressió. Els líders més importants del període van ser Mirabeau, Sieyès i La Fayette.

Segona fase. La fase en que mana l’Assemblea Legislativa (octubre 1791-agost 1792), encara moderada, i està marcada per una guerra contra les potències absolutes i la caiguda de la monarquia el 10 d’agost de 1792, substituïda per la República al setembre. El 20 de setembre els invasors eren rebutjats en Valmy i la Revolució es salvà, radicalitzant-se. Els dirigents més importants foren Danton, Robespierre i Marat.

Tercera fase. La fase exaltada de la Revolució (agost 1792-juliol 1794), amb una Convenció o assemblea republicana (dividida en Muntanya radical, Gironda moderada i Plana centrista). Va seguir l’execució del rei (21 de gener de 1793), el que va provocar una guerra general (contra Anglaterra, Espanya, Prússia, Holanda, Àustria, Piamont), seguit de la revolta reialista de la Vendée a partir de maig de 1793 pel Terror (maig 1793-juliol 1794), un període radicalisme revolucionari, imposat pel partit de la Muntanya jacobina i els seus dirigents Robespierre, Saint-Just i Marat, que dominaven el Comitè de Salut Pública i als sans-culottes del poble. Els radicals van guanyar als enemics externs i a les rebel·lions als departaments dels moderats, i executaren a molts contrarevolucionaris, però aviat van començar a eliminar als moderats (Danton) i als radicals extrems (Hébert), amb el que la por de totes les previsibles víctimes futures fa forjar una coalició moderada (en el Termidor) i els líders jacobins van ser deposats i executats (28 de juliol).

Quarta fase. La Reacció Termidoriana (juliol 1794-1799) liquidà als radicals i fou encarnada per un Directori que representa el triomf de la moderació burgesa, que després del cop d’Estat del 18 de Brumari (9 novembre 1799), continua en el període de l’Imperi, que comença amb el Consolat tripàrtit, que donarà aviat pas al consolat únic de Napoleó i després al seu Imperi (1804-1814). Però 1799 és la fi de la Revolució. El mateix Napoleó va dir llavors: “La Revolució ha conclòs”.

2.3. L’esclat revolucionari.

Atès que l’Estat estava en pràctica fallida, el 1787 el primer ministre Calonne (el successor de Necker) va convocar a l’Assemblea de Notables, per primera vegada en dos segles, la qual, reunida al febrer de 1788, emperò es va oposar al rei (s’anomena la revolta dels Privilegiats) i es negà a votar impostos sobre les classes privilegiades, i va demanar la convocatòria dels Éstats Generals, la única via legal per pujar els impostos. D’aquesta manera, ja el 1788 les pròpies classes privilegiades van obrir el camí a la Revolució que no havien previst.

Després d’un fracassat ministeri de Brienne, el rei va nomenar primer ministre de nou a Necker (maig 1788-1789), que intentà unes moderades reformes i es va recolzar a la burgesia durant el dur hivern de 1788-1789 mentre des del 5 de maig discutien els constituïts Estats Generals sense posar-se d’acord. Els privilegiats no acceptaven una major representació del no privilegiats, els del Tercer Estat, que també volien un vot personal i no agrupat per estaments, amb la intenció de dividir als estament privilegiats. Finalment, els representants del Tercer Estat i els seus partidaris reformistes dels altres dos estaments varen abandonar la reunió, i es reuniren en un pavelló de Versalles, el Jeu de Paume, el 20 de juny, i els 577 diputats votaren una declaració de convertir-se en Assamblea Nacional constituent, en representació de tota la nació, i van prometre elaborar una constitució.


David. El Jurament del Jeu de Paume, el 1791.

La destitució de Necker el 11 de juliol de 1789 va provocar una greu crisi política i la ira popular, que temia que el rei manés la detenció dels diputats, esclatant la revolució parisenca amb la presa de la Bastilla (14 de juliol).

Houël. La presa de la Bastilla, el 14 de juliol de 1789.


La ‘Gran Por’ (le Grand Peur).

La violència s’emparà dels carrers a les ciutats i també de molts de pobles al camp, on s’estengué la ‘Gran Por’, una revolta antisenyorial amb assassinats de privilegiats, assalts als castells i mansions, incendis d’arxius on estaven els documents de propietat, etc.

El rei, atemorit per la violència revolucionària, va reconèixer la legalitat de l’Assamblea Nacional, i Necker va ser reposat en el seu càrrec (16 de juliol, fins 1790), però ja no va poder dominar l’allau dels esdeveniments.

2.4. La monarquia constitucional (1789-1792).

Aquesta fase relativament moderada començà el juliol de 1789 i els inicis foren marcats per la continuació de les revoltes populars a París i el camp, mentre que l’Assemblea Constituent, amb líders moderats com Mirabeau, Sieyès i La Fayette, intentava reconduir la situació i pactar amb el rei i els privilegiats les grans transformacions necessàries per a la liquidació de l’Antic Règim i l’establiment d’una monarquia constitucional i parlamentària.

El 4 d’agost de 1789 es votà l’abolició dels feudalisme, amb la supressió dels drets i privilegis senyorials, i el 26 agost de 1789 s’aprovà la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, que reconeixia la sobirania de la nació, els drets de llibertat, propietat i seguretat, la resistència contra l’opressió, la igualtat davant la llei i en el pagament d’impostos.

Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (26 agost de 1789).

          El 1791 s’aprovà una Constitució moderada, segons els principis del liberalisme polític, amb sobirania nacional, divisió de poders i igualtat legal. El rei conservava el poder de veto, i el poble tenia dret dal vot indirecte i censatari, de manera que podien votar només els rics inscrits en un cens.

A continuació es va formar una Assemblea Legislativa (octubre 1791-agost 1792), encara dominada pels moderats, que votà lleis per realitzar els grans canvis: prohibició de la tortura, obligació de la noblesa de pagar imposts, abolició dels gremis, llibertat d’empresa, creació d’una Guàrdia Nacional formada per milícies de ciutadans per a defensar la revolució, i expropiació (desamortització) dels béns de l’Església per solucionar la crisi financera, a canvi d’un finançament del culte, i aprovació d’una constitució civil del clero per separar Església i Estat.

Però els privilegiats s’oposaven als canvis, i Lluís XVI, amb la família reial, amb la intenció d’arribar a la frontera, on un exèrcit austríac estava preparant-se per envair França i restablir-lo en el seu poder absolut, va fugir de París el juny de 1791, però fou immediatament detingut a Varennes i retornat a la capital.

Retorn de Lluís XVI a París després del fracàs de llur fugida i la seva detenció a Varennes (20-21 de juny de 1791).

Finalment, l’exèrcit austriac va envair en abril de 1792 i s’acostà a París.

3. La Primera República Francesa (1792-1799).

      3.1. La república democrática (1792-1794).

El poble, fart de l’oposició reial a les reformes, atacà el palau el 10 d’agost de 1792 i feu presonera a la família reial. Aquest fou el final de la monarquia, que fou substituïda per una República el setembre de 1792.

La Convenció girondina.

Comença una fase progressivament exaltada de la Revolució (agost 1792-juliol 1794).

Batalla de Valmy (1792).

S’havia de fer front a la guerra contra les potències absolutistes. El 20 de setembre els invasors eren rebutjats en Valmy i la Revolució es salvà.

Es va crear una Convenció Nacional, una assemblea republicana dividida en una majoritària Gironda moderada, una Plana centrista i una Muntanya radical, i els dirigents més importants foren els radicals Danton i Robespierre.


L’execu­ció del rei Lluís XVI (21 de gener de 1793).

Després d’un judici va seguir l’execució del rei el 21 de gener de 1793 (la reina Maria Antonieta fou guillotinada el 16 d’octubre del 1793), el que va provocar una guerra general contra una coalició formada per Anglaterra, Espanya, Prússia, Holanda, Àustria i Piamont, amb el suport a l’interior de la revolta reialista de la regió de la Vendée, i altres revoltes i conspiracions contrarevolucionàries.

La Convenció jacobina.

Amb l’amenaça de tants d’enemics, molts revolucionaris pensaren que era necessari radicalitzar-se més. Fou el torn del partit de la Muntanya jacobina i els seus dirigents Robespierre, Saint-Just i Marat, aliats al principi amb moderats com Danton i amb el suport dels radicals sans-culottes (els pobres ciutadans).

David. Marat assassinat (1793). Fou assassinat prest, el 12 de juliol de 1792.

El Terror (maig 1793-juliol 1794) fou un període de radicalisme revolucionari, imposat pel Comitè de Salvació Pública, dirigit per Robespierre.

Els jacobins van reclutar un exèrcit popular (tots els homes solters entre 18 i 25 anys) que va vèncer en la guerra als enemics externs, sufocaren amb crueltat (el Terror) les rebel·lions interiors dels reialistes, suspengueren les llibertats individuals i executaren a la guillotina a molts contrarevolucionaris (Llei de sospitosos).

Per acontentar als sans-culottes, se promulgà una nova constitució, més radical, amb vot universal directe i democràcia social, i s’aprovaren lleis a favor dels pobres com el control de preus i salaris en la Llei de màxim, el repartiment dels béns del contrarevolucionaris entre els pobres, l’educació obligatòria, i s’atacà la religió cristiana amb la crema o tancament d’esglésies, el culte a la deessa Raó i l’establiment d’un nou calendari.

La caiguda dels jacobins.

Just en l’estiu del 1794, quan les rebel·lions internes estaven sufocades i els exèrcits enemics vençuts, emperò, els jacobins també van començar a eliminar als moderats (Danton) i als extremistes radicals (Hébert), i perderen així els seus aliats.

La caiguda de Robespierre (9 de Termidor o 27 de juliol de 1794).

Finalment, davant de l’evidència de què tots podien ser futures víctimes, es fa forjar una reacció per una coalició de proletaris i burgesos moderats, i els líders jacobins van ser deposats i executats el 28 de juliol (mes Termidor) de 1794.

La república burgesa (1794-1799).

La Reacció Termidoriana, que representava el triomf de la moderació burgesa, tenia la intenció de tornar al model constitucional de 1791, però ara republicà perquè la monarquia havia desaparegut. S’elaborà una nova constitució aprovada el 1795. El poder executiu residia en un Directori, i se restablia el vot censatari per a un poder legislatiu dividit en dues cambres, el Consell dels Cinc-cents i el Consell dels Ancians.

Es prohibí el partit jacobí se perdonà als exiliats a causa del Terror, però amb aquestes mesures inflà l’oposició dels radicals de les classes populars, i tampoc va aconseguir el suport de l’aristocràcia que somiava recuperar el poder. A esquerra i dreta la república burgesa estava envoltada d’enemics. Els moderats havien de fer front a la crisi política, social i econòmica, en mig d’una permanent guerra contra els aliats europeus i noves insurreccions internes.

Així, es va imposà entre la burgesia l’idea de què només l’exèrcit podia imposar l’ordre interior i la pau a l’exterior. Es necessitava un general que comptés amb el suport dels militars i els burgesos, per a consolidar la revolució en els seus aspectes més moderats.

Aquest home fou el general Napoleó Bonaparte, que el 9 novembre (18 de Brumari) de 1799 dirigí un cop d’Estat que va posar fi al Directori, i en realitat també a la Revolució.

4. El període napoleònic (1799-1815).
4.1. Napoleó: els inicis

Napoleó (Ajaccio, 1769-Santa Helena, 1821) era fill d’un petit noble de l’illa italiana de Còrsega, col·laborador dels francesos. Estudià a França la carrera militar des del 1779, i els primers anys sostenia idees polítiques independentistes, però el 1785 fou designat oficial d’artilleria i amb el temps canvià el seu pensament i les seves ambicions, a favor de França.

Amb la Revolució, fou enviat a Còrsega, i el 1793, després que l’illa se rebel·là contra França, fugí amb la seva família. Prest es declarà jacobí i començà una brillant carrera militar: en el setge de Toló (1793) ascendí a general (amb només 24 anys) i lluí en una primera campanya d’Itàlia (1794). Destituït després de la Reacció del Termidor, retornà a ascendir quan el 1795 dirigí la repressió d’un aixecament reialista a la capital i fou nomenat cap de l’exèrcit de l’interior. Àdhuc, per ordre del Directori, va tancar els clubs del seus antic amics jacobins.

Se casà amb Josefina Beauharnais, ben relacionada amb els cercles burgesos del poder, i fou nomenat cap de l’exèrcit a Itàlia (1796), on dirigí una victoriosa campanya, i en el tractat de Campoformio (1797) començà a intervenir en la política europea, al suprimir el ducat de Venècia i crear la República Cisalpina al nord de la península italiana. Després, ansiós de fama, dirigí una famosa expedició a Egipte, amb la intenció de tallar la ruta mediterrània dels cap a Orient. Malgrat les victòries a terra, quedà aïllat per la flota anglesa, i el 1799 tornà sense el seu exèrcit a França, just quan els moderats necessitaven un general per a un cop d’Estat que posés fi al Directori, el Govern que havia dirigit els darrers anys i que representava el triomf de la moderació burgesa, però que al final estava desprestigiat.

4.2. Napoleó: de cònsol a emperador.

Ingres. Napoleó Bonaparte, com Primer Cònsol.

El general Napoleó dirigí un cop d’Estat el 9 novembre (18 de Brumari) de 1799 que va posar fi al Directori, i en realitat també a la Revolució. Ell mateix va dir llavors: “La Revolució ha conclòs”.

Començà llavors el Consolat tripartit, amb el mateix Napoleó, Ducos i Sieyès, una dictadura militar en la que ell comandava i que aviat donà pas al consolat únic.

El 1800 la nova Constitució consolidava el poder de Napoleó com Primer Cònsol, cap de govern i de l’exèrcit, que tenia el poder executiu i la iniciativa en l’elaboració de les lleis, designava els consellers d’Estat, prescindint de les assemblees, i amb el recurs del plebiscit per demanar la opinió del poble. Napoleó reorganitzà l’administració, l’economia i el sistema judicial, consolidant un règim autoritari, personalista i repressiu.

A continuació tornà a la guerra europea. Primer atacà i conquistà el nord d’Itàlia i aconseguí (1801) que hom reconegués la frontera del Rin, i forçà al Regne Unit a signar la pau d’Amiens (1802), molt breu, doncs durà un any.

Reforçat el seu prestigi amb aquests triomfs militars, es consolidà al poder ampliant els seus suports socials cap a la burgesia conservadora amb una repressió antijacobina i el retorn dels exiliats que acceptessin el nou ordre, i cap a l’Església amb un Concordat (1801) que establia la pau religiosa.

David. Coronació de Napoleó (1804).

Poc després es convertí en cònsol vitalici, amb el dret de triar el seu successor u de designar el senat. I poc temps després de tornar a la guerra amb el Regne Unit, es va proclamar emperador davant el papa Pius VII (1804). Llavors creà una cort imperial amb una nova noblesa, legislà el famós Codi Civil (1804), anomenat Codi Napoleó, i els de Comerç (1807), Instrucció Criminal (1808) i Penal (1810), reformà l’ensenyament (els liceus) i l’administració amb la divisió territorial del país en departaments regits per prefectes, urbanitzà la capital i potencià un art oficial d’estil neoclàssic.

En l’economia creà un nou sistema de duanes, protegí l’agricultura i la indústria, creà el Banc de França que emetia bitllets bancaris (paper moneda) i afavorí la burgesia amb la llibertat d’empresa. Però l’economia patia per la autarquia degut al blocatge anglès, la manca de mà d’obra degut a les reclutes de l’exèrcit, i les immenses despeses militars, i vingueren crisis econòmiques (1805, 1811), de manera que l’Estat estava sempre magre de diners i l’exèrcit estava mal abastat i mal pagat, .

4.3. La conquesta de l’Imperi.

L’exèrcit, molt fidel a l’emperador victoriós, fou l’arma per refer el mapa d’Europa en denominat sistema napoleònic. Napoleó pretenia voltar França d’un escut defensiu amb un estol d’Estats copiats del model francès, el govern dels quals donà a parents o a persones de la seva confiança. A Alemanya, Holanda, Itàlia, Polònia, Suïssa i altres països sota influència francesa s’imposaren les reformes revolucionàries, amb la supressió de la societat estamental i dels drets senyorials, la llibertat religiosa  i la igualtat legal, forjant les bases del liberalisme i el nacionalisme del futur.

Napoleó accepta la rendició austriaca a Austerlitz (1805).

Les guerres successives amb les grans potències del Regne Unit, Àustria, Prússia i Rússia, en coalició contra França, malgrat les grans victòries terrestres, com Austerlitz (1805) o Wagram (1809), no acabaven d’aconseguir la pau, doncs en el mar la flota anglesa s’imposava a Trafalgar (1805) i controlava les rutes marítimes, mentre que a Europa continental continuava la resistència popular, per la indignació davant els abusos dels ocupants francesos, que vivien dels impostos i l’apropiació de les riqueses.

4.4. La caiguda de Napoleó.

Napoleó intentà vèncer al Regne Unit amb un blocatge  continental, i amb una aliança  amb els Habsburg, casant-se amb Maria Lluïsa d’Àustria (1810), però quan envaí Espanya el 1808 començà un llarg i indecís conflicte, que se complicà amb la invasió de Rússia el 1812. Aquests conflictes simultanis a la península Ibèrica i Rússia afebliren l’exèrcit i arruïnaren més les finances de l’Estat. Derrotat finalment en la terrible campanya d’hivern de 1812 a Rússia, perdé lo millor de l’exèrcit.

Després l’aliança de quasi tots els països europeus el vencé a Leipzig (1813) i l’arraconà a França, on el 31 de març de 1814 fou obligat a abdicar. França tornava a la dinastia dels Borbons.

Napoleó va aconseguir en el Tractat de Fontainebleau (1814) ser reconegut amb el títol d’emperador amb sobirania sobre la petita l’illa d’Elba. Però el 1815 tornà per sorpresa a França i recuperà el poder (els Cent Dies), però en la immediata guerra fou vençut a la batalla de Waterloo (1815) i va haver de tornar a abandonar. Partí a l’exili definitiu, a l’illa de Santa Helena, on morí el 1821.

5.     Restauració i revolucions liberals (1815-1848). 

5.1. L’europa de la Restauració.

En el Congrés de Viena (1814-1815) les principals potències europees se reuniren per acordar el nou mapa polític d’Europa. França va tornar a les seves fronteres de 1792 i molts de territoris foren annexionats als vencedors, principalment Rússia, Prússia i Àustria.

Els principis ideològics de la Restauració foren: l’equilibri de poder entre els països, el retorn a l’Antic Règim, la legitimitat de les monarquies absolutes, la negació de la sobirania nacional i el dret d’intervenció per a mantenir la situació, per lo qual Rússia, Prússia, Àustria i la nova França borbònica crearen la Santa Aliança (1815), que podia enviar forces militars als països on l’absolutisme fou amenaçat. Prest varen haver d’afrontar els perills del liberalisme i el nacionalisme.

  

5.2. Les revolucions del 1820.

En 1820 començà a Espanya un procés revolucionari. Durant el Trienni Liberal (1820-1823) es promulgà de nou la Constitució de Cadis de 1812, que limitava el poder absolut del rei Ferran VII  i se  promogueren importants reformes liberals, tant a la propietat agrària com a la legislació civil.

Les repercussions a Europa foren importants. L'impacte de la revolució espanyola arribà aviat a Itàlia, on triomfà una revolució liberal en el regne de les Dues Sicílies, que adoptà com constitució l'espanyola, a Portugal i a altres llocs. Finalment, aquesta onada revolucionària provocà la reacció de la Santa Aliança, que intervingué militarment en tots aquests països cap a 1823 per restablir l'ordre tradicional i l’absolutisme.

Però aquesta onada revolucionària liberal s’aplega i confon amb les revoltes nacionalistes a Grècia i les colònies espanyoles i portugueses a Amèrica, que aconseguiren la independència en aquesta època.

5.3. Les revolucions del 1830.

La revolució de 1830 a França fou l’inici de la segona onada.

La Restauració dels Borbons el 1814, definitiva en el 1815, va suposar el retorn del rei Luis XVIII, que va promulgar la Carta Constitucional (anomenada "Carta atorgada"), que va establir un règim parlamentari moderat i respectava les conquestes de la Revolució respecte a la igualtat davant la llei i la llibertat de pensament, de premsa i de culte. Però a partir de 1820 i fins a la seva mort el 1824 va ser superat per la reacció conservadora. Li va succeir el seu germà Carles X, qui va pretendre tornar a l'Antic Règim.

El juliol de 1830, enmig d'una crisi econòmica, el rei dissolgué la Cambra de diputats i va retirar la llibertat de premsa. Llavors es va produir un moviment popular a París, dirigit pels liberals, en defensa de les llibertats. La revolució, en només tres dies, va aconseguir que Carles X abandonés la corona, que va ser entregada a un parent, el liberal Lluís Felip d'Orleans.

Les repercussions van ser immediates en diferents llocs d'Europa, amb aixecaments liberals i nacionalistes.

L'aixecament a Bèlgica dels belgues (catòlics i liberals) contra la monarquia holandesa (calvinista i absolutista) triomfà l'agost de 1830, amb el suport de França i el reconeixement de la Gran Bretanya, i se creà el regne de Bèlgica.

L'aixecament dels polonesos contra Rússia va ser durament reprimit a causa de la falta d'ajuda exterior.

El mateix va passar amb els moviments liberals que van esclatar en alguns Estats italians, finalment sufocats pels austríacs.

A Espanya i Portugal, la influència de la nova situació va portar poc després a l'establiment de monarquies liberals.

Els liberals que van dominar en aquests països d'Europa Occidental en el període 1830-1848, en general eren liberals moderats, que comptaven amb el suport de la gran burgesia, que tenir por de les demandes econòmiques de les classes treballadores. Per això, només concediren el dret de vot censatari a les persones que gaudien de certa posició. Des del poder, aquesta burgesia va crear indústries i construir línies fèrries, el que va significar la propagació de la Revolució Industrial.

5.4. Les revolucions del 1848.

Aquesta onada revolucionària va ser molt més intensa i extensa que la de 1830, per dues raons:

- La radicalització de les idees liberals. Davant l'alta burgesia liberal moderada, la petita burgesia i la gent humil de les ciutats desitjaven participar en la vida política i aconseguir millors condicions de treball. És la democràcia (un moviment radical en l'època), que defensa el dret al vot de tots els ciutadans.

- La crisi econòmica. A partir de 1845, uns anys de males collites a Europa van provocar fam, carestia d'aliments i tancament de tallers. Els més perjudicats van ser els obrers i la gent pobre de les ciutats. El descontentament general va ser aprofitat pels liberals demòcrates per impulsar moviments revolucionaris en diferents llocs d'Europa.

La revolució de 1848 a França fou l’inici. Com el 1830, la revolució començà a París. El febrer de 1848, la revolta de la ciutat va obligar al rei Lluís Felip a abandonar el tron. Es va proclamar llavors la II República, amb un govern de liberals i demòcrates, en què havia fins i tot alguns socialistes. Una de les primeres decisions del nou govern va ser la proclamació del sufragi universal, la llibertat de premsa i de reunió, i l'abolició de l'esclavitud a les colònies.

Va ser votada una Constitució, que en l’aspecte polític es basava en dos poders: una Assemblea legislativa i un President de la República, que havia de ser elegit cada quatre anys. Per oposar-se als socialistes el partit conservador, que desitjava la restauració de la monarquia, va triar un camí intermedi: escollir com candidat al príncep Lluís Napoleó Bonaparte, nebot de Napoleó, qui va resultar elegit president.

Les repercussions a Europa foren inmediates. A conseqüència del triomf de la revolució a França, al març de 1848 va esclatar una revolta a Viena, el que va provocar un ampli moviment revolucionari i nacionalista a tot el Imperi d'Àustria: mentre els austríacs exigien llibertats, els txecs, italians i hongaresos reclamaven també la independència. Es produïa una juxtaposició de liberalisme i nacionalisme. En els mesos següents van esclatar revoltes similars a Prússia i altres estats alemanys, i a Milà i Venècia es va produir un aixecament contra el domini austríac, amb el suport del rei del Piemont, que va concedir una Constitució al seu regne.

Però aquest moviment revolucionari europeu va acabar en un gran fracàs, ja que la noblesa, els militars i l'alta burgesia van ajudar als reis absoluts per evitar que els liberals més exaltats prenguessin el poder. L'emperador d'Àustria, amb el suport rus, aconseguí dominar la situació a tot arreu. A França, finalment, els burgesos rics van ajudar al president Lluís Napoleó a donar un cop d'Estat (1852) per prendre el poder, i es va proclamar emperador després d'un referèndum, establint un govern autoritari i conservador, que finalment va caure el 1870, després de la derrota en la guerra contra Prússia, començant el 1871 la III República francesa.

6.     Els moviments nacionalistes.

Les guerres napoleòniques van exaltar el nacionalisme en molts de pobles europeus, i la Restauració va ser un greuge al tornar a la situació anterior i va reforçar aquest sentiment, combinat amb el liberalisme.

5.1.Els primers moviments nacionalistes.

A tota Europa els pobles dominats iniciaren moviments polítics independentistes i al poc temps alguns començaren revoltes per alliberar-se, sobre tot contra els imperis multiètnics turc, austríac i rus. El dos primers grans exemples foren Grècia, Bélgica i les colònies espanyoles i portugueses a Amèrica.

Grècia, un país de llengua pròpia i religió cristiana ortodoxa,  estava dominada per l’Imperi Turc, de religió musulmana i un fort absolutisme, des de el final de l’Edat Mitjana. Els grecs pagaven impostos elevats i estaven exclosos dels principals càrrecs administratius, el que reunia les reivindicacions liberals i nacionalistes.

El 1821 esclatà la rebel·lió i el 1822 proclamaren la independència. La repressió turca fou terrible, amb milers d’assassinats, el que despertà la solidaritat dels liberals, nacionalistes i cristians europeus, i àdhuc de les potències absolutistes. L’ajuda europea va arribar de mans de França, Regne Unit i Rússia, que varen derrotar als turcs el 1827 i l’obligaren a acceptar la independència grega el 1829.

Bèlgica, de majoria catòlica i llengües flamenca i francesa (valona) havia estat integrada el 1815 en el Regne del Països Baxos, dominat per una Holanda,  de llengua holandesa i religió majoritàriament protestant, regit per una monarquia absolutista. Les protestes liberals i nacionalistes, amb el suport de França i Gran Bretanya, dugueren en 1830 a la independència amb una monarquia liberal.

Finalment, des de 1810 a 1825 esclataren en les colònies espanyoles i portugueses a Amèrica rebel·lions que dugueren finalment a la indepèndencia.

6.2. La unitat italiana.

La península italiana en la primera meitat del segle XIX estava dividida en set Estats: al nord el regne de Piemont amb Sardenya (sota la dinastia del Saboia) i el de Llombardia-Veneto (sota domini austríac), al sud el de les Dues Sicílies, i al centre els Estats Pontificis, amb Toscana, Parma i Módena sota protectorat austríac.
En tota Itàlia havia grups liberals i nacionalistes (els carbonaris) que propugnaven l’expulsió dels austríacs, la unió d'Itàlia i l'establiment d'un règim liberal. Van ser reprimits per Àustria en els anys 1820. Nàpols, que el 1820 s'havia revoltat i aconseguit una Constitució segons el model de l'espanyola de 1812, va ser retornada a l'absolutisme dels Borbons. La revolució de 1830 a Romanya, Úmbria, Módena i Parma  també va fracassar. Mazzini va fundar llavors la societat "Jove Itàlia" (1831), d’ideari liberal, nacionalista i republicà, que va reunir els carbonaris i a la qual es va unir Garibaldi. Va ser la via oposada a la monàrquica propugnada per Cavour, que va triomfar al final.
La revolució de 1848 va sacsejar Itàlia, a la recerca de la democràcia i la unificació. El regne de Piemont es va liberalitzar i va dirigir la lluita contra els austríacs, però va ser derrotat. El absolutame es restablí excepte al Piemont, que va mantenir la Constitució amb Víctor Manuel II.

Mapa de la unificació d'Itàlia.

El procés de formació del regne d'Itàlia fou dirigit pel Piamont, amb un doble caire: alliberador contra Àustria, i unificador sota la direcció de Víctor Manuel II i del seu primer ministre, Cavour. En la unificació destaquen cinc dates:

- 1859. El Piemont declara la guerra a Àustria, comptant amb l'ajuda francesa, doncs a Napoleó li interessava aparèixer en la política europea com a defensor dels nacionalismes. Després de les victòries de Magenta i Solferino es va aconseguir l'alliberament de Llombardia, encara que Savoia i Niça (de població francesa) van ser entregades a França per l'ajuda prestada.

- 1860. El triomf contra Àustria va promoure un moviment nacionalista i patriòtic per gran part d’Itàlia. Es van realitzar plebiscits a Parma, Mòdena i Toscana, a més de les Marques pontifícies (Romanya, Úmbria), que va ser favorables a la unificació. Poc després, Garibaldi, amb un exèrcit de voluntaris, va desembarcar a Siscília i després a Nàpols, i va aconseguir la caiguda del rei absolutista borbò.

- 1861. Es va reunir un Parlament a Torí i va proclamar el regne d'Itàlia, amb Víctor Manuel II com rei. Quedaven fora del nou regne Venècia, en poder d'Àustria, i Roma, on el Papa mantenia el seu poder amb ajuda de tropes franceses, ja que davant la pressió dels catòlics francesos, Napoleó III es va veure obligat a frenar el avanç italià cap a Roma.

- 1866. Itàlia va intervenir al costat de Prússia en una guerra contra Àustria. Tot i les derrotes italianes, la mediació de Napoleó III va fer que Àustria cedís Venècia a Itàlia.

- 1870. Les tropes italianes van entrar a Roma, abandonada pels francesos, després de la caiguda de Napoleó III. La unificació s'havia completat i Roma va passar a ser capital del regne. El conflicte amb el Papat no va quedar resolt fins als acords del Laterà de 1929, que van reconèixer la independència del Vaticà i la unitat d'Itàlia.

S'havia aconseguit la unitat política, sota una monarquia constitucional, amb un règim de llibertats polítiques i econòmiques, i Itàlia va esdevenir una potència europea, amb un gran desenvolupament demogràfic, però es van mantenir grans diferències entre el Nord industrial més ric i el Sud agrícola més pobre.

6.3. La unificació d’Alemanya.

El despertar del nacionalisme alemany.

La invasió napoleònica despertà el nacionalisme alemany i el pangermanisme, particularment a Prússia. Fichte, amb els seus Discursos a la nació alemanya (1807-1808) va exaltar l'esperit naacional. El triomf final el 1814 augurava una nova etapa històrica.

Alemanya va romandre dividida després del Congrés de Viena (1815). Es va crear la Confederació Germànica, amb més de 30 Estats, en la qual persistia la tradicional rivalitat entre Àustria i Prússia i les seves dues dinasties, els Habsburg i els Hohenzollern. Aquests dos païsoss eren molt diferents. Prússia adquiria la Renània, el que la transformava en una potència industrial. Àustria era un complex conglomerat de nacionalitats. La unitat entre ambdues era impossible.

Els primers intents d'unitat.

El sentiment nacionalista de l'època napoleònica va inspirar les societats secretes dels anys 1820 i els moviments revolucionaris de 1830 i 1848, però els resultats van ser escassos, i van acabar en una dura repressió.

En 1818-1834 es desenvolupà una Unió duanera (Zollverein) al voltant de Prússia, ampliada des de 1834 a gairebé tots els Estats del sud, el que facilità el comerç i la producció i va assentar les bases de la unió política a llarg termini.

El 1848 el Parlament de Frankfurt plantejà la unitat, oferint al rei de Prússia la corona imperial, però la pressió d'Àustria ho va impedir. Encara que la revolució de 1848 va fracassar, va deixar molt viu el sentiment nacionalista i el convenciment de la burgesia de que el progrés, que significaria l'ampliació dels mercats, passava per aconseguir les llibertats polítiques i la unitat territorial.

Però el seu fracàs va suposar que la unitat no la van fer liberals sinó els conservadors prussians, el que va marcar el caràcter del nou Estat alemany, massa militarista. No era tampoc possible integrar Àustria mentre aquesta tingués un imperi multiètnic. La alternativa va ser una Petita Alemanya, frustrada i expansiva, fundada sobre l'ideal de la "grandesa de la nació" i no sobre la "sobirania del poble". Tot això, molt després, va derivar en la implicació directa d’Alemanya en les dues guerres mundials. I explica la por de les potències guanyadores a una Alemanya unificada el 1945, fins a la reunificació el 1989.

Les guerres d'unificació.

Mapa de les tres guerres d’unificació de Alemanya.

Bismarck, primer ministre (1862-1890) del rei Guillem I de Prússia (1861-1888), va reforçar l'Estat i l'exèrcit (organitzat per Moltke) i plantejar tres successives guerres per aconseguir la unificació:

1) Contra Dinamarca (1864-1865), en la qual Prússia i Àustria van ocupar els ducats de Schleswig i Holstein.

2) Contra Àustria (1866), per les divergències entre els dos països pel repartiment anterior, que permeteren a Bismarck provocar l'esclat de la guerra, molt breu, acabat en la victòria del ben organitzat exèrcit prusià a Sadowa. El resultat va ser l'exclusió d'Àustria de la futura Alemanya. Prússia es va annexionar tots els territoris que separaven Prússia de Renània, i va crear la Confederació d'Alemanya del Nord, que comprenia tots els Estats alemanys, almenys quatre al Sud, que es negaven a unir-se a la Confederació. Alhora, Itàlia, aliada de Prússia, va aconseguir Venècia.

3) Contra França (1870), Bismarck va plantejar una guerra patriótica de tots els alemanys contra un enemic comú per aconseguir per fi la unitat política. L'enemic seria la França de Napoleó III, rival política i econòmica, que també necessitava un triomf exterior per consolidar el seu prestigi a França. El discutit nomenament del rei d'Espanya va permetre crear una situació bèl·lica i una declaració de guerra. Va ser una guerra molt curta, perquè l'exèrcit alemany estava millor armat i organitzat, amb més ferrocarrils per al seu ràpid transport. La invasió va permetre aniquilar a l'exèrcit francès a Sedan i prendre presoner a Napoleó III. Es va proclamar la República a França, mentre les tropes alemanyes arribaven a les portes de París, que va acabar rendint-se. Prússia es va annexionar Alsàcia i part de Lorena, creant un greuge que afavoriria la I Guerra Mundial. La victòria va fer que els Estats del Sud decidissin la seva unió: el gener de 1871 Guillem I de Prússia va ser proclamat emperador d'Alemanya a la Sala de Miralls de Versalles.

L'Alemanya de Bismarck.

Bismarck va ser el canceller d'Alemanya i va dirigir amb mà mestra el seu desenvolupament polític, econòmic (sobretot industrial) i militar, al costat d'un sistema d'aliances exteriors que van assegurar la seva hegemonia europea i l'aïllament de França. El creixement demogràfic i econòmic d'Alemanya va ser extraordinari: a finals del segle XIX tenia 60 milions d'habitants i era la segona potència econòmica europea, la gran rival de Gran Bretanya en els mercats internacionals, i amb un naixent imperi colonial. La burgesia li donava suport en el seu nacionalisme. A l'interior Bismarck va afrontar dos enemics: el catolicisme (primer aplicà la repressió de la Kulturkampf i posteriorment la transigència) i el socialisme (amb una avançada legislació social). Moderat, no aspirava a ampliar Alemanya, però quan va dimitir el 1890 per desavinences amb Guillem II els seus successors van fomentar un perillós pangermanisme, un dels factors que dugueren a la Primera Guerra Mundial.

Fonts.

García Sebastián, M.; Gatell Arimont, C. Ciències Socials, Geografia i Història. Cives 4. Vicens Vives. 2011: pp. 24-43.

Boix Pons, Antonio. UD 37. El debate historiográfico sobre la Revolución Francesa. Blog Heródoto.

Boix Pons, Antonio. UD 41. Nacionalismo y liberalismo en la Europa del siglo XIX. Blog Heródoto.

[http://revolution.1789.free.fr/]
[Enciclopedia.cat]
[Wikipedia i Vikipèdia]