GH 1 UD 06. ELS PAISATGES DELS CLIMES TEMPERATS.
Índex:
Introducció.
1. Els paisatges d’Europa.
2. El paisatge oceànic.
3. El paisatge mediterrani.
4. El paisatge continental.
5. Els paisatges d’Espanya.
6. Els paisatges humanitzats d’Espanya.
7. Es poden evitar els incendis forestals?
8. Per què desapareix el mar d'Aral?
Programació GH 1 UD 06. Els paisatges dels climes temperats.
Correspon a la segona avaluació. Els alumnes amb el llibre de Vicens Vives han de llegir i subratllar els textos de la UD, cercant i escollint l’essencial. S’han de localitzar i assenyalar amb claudàtors ('corchetes' en castellà) les respostes de les activitats de les pp. 96-111, menys les voluntàries que s'anomenen a continuació: 1-3 (p. 95), 4 (p. 96). 5-6 (p. 99), 4-5 (p. 101), 3 (p. 105), 5 (p. 107), 4 i 7 (p. 109), 5-6 (p. 111). Són voluntàries també les activitats de pp. 112-114. S’ha de llegir i subratllar el text de síntesi de p.115, i s’han de contestar per escrit les activitats 1 i 2 de p. 115, que entren tant en l’examen procedimental com en el memorístic. A més, en el procedimental entren les activitats de les làmines (es recorda que s'inclou el quadern d'aquestes).
INTRODUCCIÓ.
Els paisatges són el resultat visible de l'interacció entre els trets naturals i l'acció humana, i per tant es classifiquen en naturals i humanitzats.
Paisatge natural de Borines (Astúries).
El paisatge natural es caracteritza pel predomini d’elements originals del medi i l’escassa o nul·la intervenció humana.
Paisatge humanitzat.
El paisatge humanitzat és el resultat de què els éssers humans hem actuat sobre el medi i l’hem transformat.
En l’actualitat és difícil trobar un medi autènticament natural, així que parlam de paisatge com el medi natural que ha canviat en la seva interrelació amb l’acció humana.
Als llocs molt poblats, com són la majoria dels rius, les planes o les costes de les zones temperades, l’acció de l’home és major: s’ha canviat el medi natural i hi ha camps de conreu, pobles, ciutats, vies de comunicació...
Als llocs poc poblats, com les zones polars, els deserts o les terres d’alta muntanya, l’acció humana sobre el medi natural és menor.
1. ELS PAISATGES D'EUROPA.
El paisatges europeus són cinc: oceànic, mediterrani, continental, polar i d'alta muntanya, determinats pels climes respectius. Els tres primers són temperats i els altres extrems.
Mapa dels climes d'Europa.
Els factors determinants dels paisatges.
Els paisatges europeus estan determinats principalment per:
- La latitud. A la major part d'Europa predominen els climes temperats, ja que la major part del continent està situada a la zona temperada de l'hemisferi Nord, entre 35 i 60º de latitud, i així els seus climes dominants són les tres variants del clima temperat: oceànic, mediterrani i continental. A la zona del nord polar hi ha el paisatge extrem polar.
- La influència marítima de l'oceà Atlàntic i dels mars Mediterrani, Negre i Bàltic, en general suavitza les temperatures perquè l'aigua s'ecalfa i refreda més lentament que la terra, i a més provoca precipitacions abundants en amples regions.
- El relleu. A les planes costaneres sense obstacles no hi ha obstacles per l'entrada de masses d'aire humides i les seves pluges, mentre que les elevades serralades aïllen l'interior. A les regions d'alta muntanya hi ha el respectiu paisatge fred.
Mapa dels paisatges d'Europa.
Els paisatges temperats.
El paisatge de clima oceànic o atlàntic es dóna a la costa atlàntica a l'oest. Té temperatures suaus durant tot l'any i pluges abundants i regulars, a causa dels vents de procedència atlàntica. Hi trobem boscos d'arbres de fulla caduca (roures, faigs i castanyers), la landa de matolls espinosos, i prats d'herbes.
El paisatge de clima mediterrani s'estén pel sud d'Europa al voltant de la conca de la Mar Mediterrània. Té temperatures suaus a l'hivern i caloroses a l'estiu, amb pluges escasses, sobretot a l'estiu (sequera estival), però relativament més abundants a la primavera i a la tardor. La vegertació és de boscos de fulla perenne (alzines i pins), matolls de garrigues i prats d'estepes.
El paisatge de clima continental ocupa el centre i est de l'interior del continent. Les temperatures són molt contrastades, altes a l'estiu i fredes a l'hivern, i es fan més rigoroses cap a l'est. Les precipitacions cauen, sobretot, a l'estiu. La vegetació varia del nord al sur: al nord creix la taigà, un bosc extens i dens de coníferes de fulla perenne (avets i bedolls); al mig un bosc mixt d'arbres perennes i caducifolis; i al sur prats d'estepes.
Els paisatges extrems.
El paisatge de clima polar es localitza en algunes zones a nord de l'cercle polar àrtic ia la zona septentrional d'Islàndia. El clima és rigorós i fred, amb temperatures inferiors a 0ºC excepte a l'estiu, i les precipitacions, relativament escasses, són majoritàriament en forma de neu. A l'estiu, amb el desglaç, hi creixen arbustos i herbes, molses i liquens, formant una vegetació anomenada tundra, molt adaptada a aquest medi.
El paisatge de clima d'alta muntanya es dóna en les serralades elevades com els Pirineus, els Alps o els Carpats. Les temperatures són fredes a l'hivern i fresques a l'estiu, amb precipitacions abundants, sovint en forma de neu. La vegetació es distribueix en pisos altitudinals, desde boscos al pis inferior, a prats al pis mitjà i plantes rupícoles al pis superior.
Índex:
El paisatge temperat oceànic.
Clima i rius.
Vegetació.
Fauna.
Els habitants de la zona temperada oceànica.
El paisatge temperat oceànic.
Climograma d'A Coruña (Galícia).
Climogramas de Aberdeen (Escocia).
El paisatge oceànic es localitza entre els paral·lels 40° i 60° nord i 40º i 60º sud.
A l’hemisferi nord, hi ocupa la costa occidental d’Europa i d’Amèrica del Nord, i a l’hemisferi sud, la costa del sud de Xile i Argentina, i la costa sud-est d’Austràlia, Tasmània i Nova Zelanda.
Clima i rius.
Les zones de clima oceànic es troben situades a les franges costaneres i es veuen afectades per vents de l’oest, que, quan passen damunt els oceans, prenen molta d’aigua evaporada, i quan entren en contacte amb la costa amollen l’aigua que transporten en forma de pluges suaus i regulars.
L’acció de l’oceà suavitza les temperatures, de manera que no són gaire rigoroses, amb poques oscil·lacions entre les estacions.
Els rius de clima oceànic tenen un cabal abundant i regular durant tot l’any a causa de les pluges constants.
Vegetació.
Les temperatures suaus i les pluges contínues permeten que als paisatges oceànics hi creixin boscs d’arbres tronc alt i fulla grossa caduca a la tardor com roure, faig, freixe, til·ler i om, així com prats verdosos d’herbes per la pastura, i landes de brucs i falgueres. L’humus de les fulles caduques forma un sòl molt fértil, però àcid.
Fauna.
La fauna és rica en insectes, mamífers i aus, degut a la gran riquesa vegetal. En els rius n’hi ha molt de peixos.
Els habitants de la zona temperada oceànica.
Les zones de clima oceànic són molt atractives per a la vida i així doncs resulten molt influïdes per l’ocupació humana, donant diversos paisatges segons el grau de poblament.
El riu Sena a París.
A l’Europa occidental n’hi ha molta població, amb ciutats populoses (com Paris o Londres) i regions industrials importants (com el Ruhr a Alemanya), i grans extensions de camps conreats amb blat i altres cereals com blat de les índies, patates, remoltxa sucrera, prats per al bestiar o boscos encara abundants.
:max_bytes(150000):strip_icc()/GettyImages-573798635-58b59b293df78cdcd8712fb2.jpg)
Serralada dels Apalatxes (est d'Estats Units).
En contrast, la costa occidental d’Amèrica del Nord i el sud de Xile i Argentina, són zones relativament menys poblades encara perquè són territoris joves, amb poca història de poblament, i n’hi ha més boscos. A les zones d’Oceania abunden les pastures per als ramats d’ovins i bovins.
3. EL PAISATGE MEDITERRANI.
Índex:
El paisatge temperat mediterrani.
Clima i rius.
Vegetació.
Fauna.
Els habitants de la zona temperada mediterrània.
El paisatge temperat mediterrani.
Mapa de l’àmbit del clima mediterrani.
Climograma de Sagunt (Espanya).
El paisatge mediterrani es localitza a les zones costaneres de la conca del mar Mediterrani, sobre tot a la vorera nord i a indrets pròxims de la Península Ibèrica, a la costa de Califòrnia als Estats Units, a la costa central de Xile, a la banda central de l’oest d’Argentina, a la punta sud-est de Sud-àfrica i al sud-oest d’Austràlia.
Clima i rius.
El clima mediterrani es caracteritza per la calor i la sequera dels estius, molt afectats per les masses d’aire calent subtropical. En canvi, els hiverns són suaus, a causa, fonamentalment, de l’acció moderadora de la mar.
Els mínims de pluja es donen a l’estiu. Durant la tardor i ja menys a la primavera, les precipitacions hi són abundants i fins i tot torrencials.
El riu Segura (Espanya).
Inundació o revinguda.
Els rius del medi mediterrani tenen un cabal escàs i irregular, a causa de les grans diferències estacionals en les precipitacions. Molts de cursos són torrents, que duen aigua només quan plou, perquè a l’estiu els cursos duen poca aigua i sovint s’assequen, mentre que les tempestes i xàfecs poden provocar riuades, crescudes i inundacions.
Vegetació.
Els boscs mediterranis estan formats per arbres de fulla perenne (pins, alzines, surers...), que són baixos, de tronc llenyós i amb fulles petites, dures o cobertes de pèl que les protegeix de la calor i n’evita una evaporació excessiva.
Al sotabosc, en especial la garriga, es desenvolupa un matoll espinós de fulla petita, com la mata.
Quan la tala excesiva, la pastura o els incendis fan desaparèixer el bosc, hi creix un matollar molt espès, que adopta les formes de la màquia (més densa) i la garriga.
Fauna.
Llangardaixo de Mallorca.
En el paisatge mediterrani no hi viuen grans mamífers. Hi abunden els ratolins de camp, serps i altres rèptils, com també nombrosos insectes i aus.
Els habitants de la zona temperada mediterrània.
El poblament varia molt en les distintes regions de la zona mediterrània. A la conca del Mar Mediterrani hi ha una llarga historia, des del punt de què les cultures egípcia, grega i romana están en la base de la civilització occidental.
S’han beneficiat d’un medi molt favorable per a la vida humana, per les temperatures suaus, les precipitacions suficients per al regadiu i les planes fèrtils.
Conreu d'arròs a València.
Durant milions d’anys, les pluges han arrossegat una gran quantitat de materials que s’han anat sedimentant als litorals i a les valls, formar planes poc extenses però aptes per a l’agricultura de reguiu, basat en la construcció de canals i d’embassaments ha facilitat la agricultura intensiva de conreus com arròs, cotó, verdures i fruites com els cítrics, i la ramaderia dominant és porcina i bovina. A més, la recent construcció d’hivernacles ha desenvolupat una agricultura d’alt rendiment de verdures i fruites, com també de flors i plantes ornamentals.
Cabres en una zona mediterrània.
En canvi, on el relleu és abrupte, els sòls són pobres o l’aigua és escassa, els conreus són de secà, dominant els cereals, la vinya i l’olivera, i la ramaderia dominant és l’ovina i la caprina.
Vinyes a Califòrnia (Estats Units).En canvi, en les altres regions de clima mediterrani del món, a Amèrica, Sud-àfrica i Oceania, els espais están menys humanitzats degut a la seva historia de poblament més curta, encara que en els últims decennis ha augmentat molt la població i són llocs molt atractius per l’agricultura, la indústria i el turisme.
4. EL PAISATGE CONTINENTAL.
Índex:
El paisatge temperat continental.
Clima i rius.
Vegetació.
Fauna.
Els habitants de la zona temperada continental.
El paisatge temperat continental.
Mapa de l’àmbit del clima continental.
El paisatge continental es localitza a l’Europa central i oriental, a la major part de la zona temperada d’Àsia i també de l’Amèrica del Nord. En canvi, no és present a Àfrica i Oceania.
Clima i rius.
Climograma de San Petersburgo (Rusia).
El clima continental domina les regions interiors dels continents, allunyades de la influència moderadora de la mar, degut a lo qual presenten una gran amplitud de temperatures entre l’estiu, quan s’escalfen tant el terra com l’aire, i l’hivern, quan es refreden.
Les precipitacions són escasses, generalment menors als 600 mm, i es concentren principalment en els mesos de primavera i d’estiu, quan n’hi ha més evaporació en les zones d’aigua pròximes, i sovint prenen la forma de violentes tempestes i xàfecs. En canvi, els hiverns són més secs, encara que a les zones més pròximes a la mar hi cauen pluges poc importants.
Inundació del Misisipi-Misuri en 2011.
El cabal dels rius és abundant perquè recullen l’aigua de les muntanyes i de les grans planes per on circulen, malgrat l’escassetat de precipitacions, i es formen conques fluvials molt amples. A l’hivern, molts dels rius es gelen i, a la primavera, quan es desgelen poden provocar crescudes i inundacions, com passa a la conca del Mississipí-Missouri.
Vegetació.
El paisatge natural, degut al clima, comprén tres tipus: la taigà, l’estepa i la praderia.
Taigà.
La taigà s’estén al nord, on els estius són menys calorosos, i la forma un bosc de coníferes (els seus fruits, les pinyes, tenen forma de con): pins, avets, làrixs o bedolls. Les seves rels són llargues i poc profundes i així aprofiten millor l’aigua i els nutrients de les fulles i altres restes vegetals que cauen en terra, ja que els sòls de la taigà són pobres. Els arbres s’adapten a les dures condicions climàtiques i, llevat dels bedolls, tenen fulles verdes durant tot l’any, i creixen molt aprop uns dels altres per a protegir-se del vent fred.
Estepa.
L’estepa, en canvi, s’estén més al sud, on les temperatures durant l’estiu són més altes i les precipitacions més escasses, i la formen amples superfícies d’herba baixa.
Praderia nord-americana.
La pradería, finalment, encara més al sud, ja té temperatures menys extremes i precipitacions una mica superiors, i la formen amples planes d’herba baixa més abundant, com a l’oest nord-americà.
Fauna.
Bisont.
Els animals són poc nombrosos, i destaquen els cérvols, ants, bisonts, esquirols, llebres muntanyeses i animals de pells fines com els visons.
Els habitants de la zona temperada continental.
Les zones temperades continentals en la zona de la taiga són poc aptes pel poblament humà intensiu, però hi ha grups importants que viuen de la ramaderia nòmada, la caça d’animals de pells valuoses, la pesca als rius i la mar, i l’explotació forestal perquè els arbres de la taigà donen molta cel·lulosa, que s’aprofita per fer paper.
Els paisatges de l’estepa o praderia són més atractius per al poblament, dedicat a l’agricultura de cereals amb maquinària, la ramaderia extensiva i la indústria, com passa a Rússia i Estats Units, aprofitant les grans planes de sòls profunds i fèrtils, encara que suporten hiverns molt rigorosos i estius molt càlids, i es concentren en les valls dels rius més cabalosos.
5. ELS PAISATGES D'ESPANYA.
Els climes d'Espanya.
Els paisatges d'Espanya.
Els paisatges d'Espanya: la interrelació de clima, vegetació i rius.
Espanya està situada al sud d'Europa. Tot i que té uns trets naturals molt propis de l'món mediterrani, tant la seva posició com la disposició perifèrica del seu relleu introdueixen influències oceàniques i continentals que modifiquen el clima, la vegetació i els corrents fluvials, entre altres elements, que a més s'interrelacionen. Així doncs, en aquests tres aspectes es poden definir a sis mitjans: oceànic atlàntic, mediterrani interior continentalitzat, mediterrani litoral, mediterrani estepari, alta muntanya i canari.
El paisatge de l'Espanya atlàntica.
La regió atlàntica és també coneguda com l'Espanya humida. Constitueix una franja limitada a sud per les Muntanyes Gallegues, la serralada Cantàbrica i les Muntanyes Basques. El relleu és accidentat, amb muntanyes, pendents i escasses superfícies planes.
El nord d'Espanya té un clima oceànic semblant a l'europeu, amb precipitacions abundants i regulars de més de 800 mm anuals. Les temperatures són moderades, amb baixa amplitud tèrmica causa de la influència de la mar.
Boscos i praderies de Galícia.
La vegetació és de boscos de roures i faigs, de landes de matoll, bruc, argelaga i ginesta, i de prats abundants.
Riu Sella (Astúries).
Els rius, la majoria dels quals són al vessant cantàbric, són curts perquè neixen en muntanyes properes a la mar, cabalosos i de gran capacitat erosiva. Els rius del vessant gallec són més llargs i també cabalosos.
Les roques són sobretot silícies, amb dues varietats dominants de sòl: la terra bruna, rica en humus però àcida, dedicada per a cultius i pastures; i la terra ranker, en els pendents, escassa i molt erosionada, apta només per boscos i prats.
El paisatge de l'Espanya interior.
L'Espanya interior (o continental) s'estén per les conques dels grans rius, com el Duero, el Tajo, l'Ebre i el Guadiana i les muntanyes interiors de l'Sistema Central, el Sistema Ibèric i Sierra Morena. El seu principal tret és la presència de l'immens altiplà de la Meseta, amb peculiaritats climàtiques i bioclimàtiques concretes. Comprèn un territori fortament transformat, en el qual les activitats humanes es remunten a molts milers d'anys.
Té un clima mediterrani amb trets continentals, com la gran amplitud tèrmica anual, les temperatures fredes de l'hivern i les elevades d'l'estiu, donada la gran distància a la mar. Les precipitacions són escasses o moderades, amb menys de 800 mm anuals, concentrades a la primavera i la tardor, i amb una gran sequera a l'estiu.
La plana manxega.
La vegetació està constituïda, preferentment, per un bosc perennifoli de coníferes, alzines, rebolls o roures, tot i que la desforestació històrica ha reduït antics boscos a erms de matoll.
El riu Duero.
El riu Tajo aToledo.
Els rius són llargs, relativament cabalosos per l'aportació que reben de les zones muntanyoses, i irregulars, amb pronunciat estiatge.
Paisatge calcari.
Les roques silícies donen una terra bruna meridional, pobra, dedicada a pastures i deveses. Les roques calcàries fan sòls vermellosos, més fèrtil per als cultius, i una terra rossa pobra, per boscos i deveses. Les roques argiloses produeixen un vertisuelo molt fèrtil per als cultius.
El paisatge de l'Espanya mediterrània litoral.
És una extensa regió geogràfica que té com a principal component la presència de la mar Mediterrània. S'estén per la vall de Guadalquivir, la costa mediterrània, Balears (muntanyes i planes), Ceuta (abrupta) i Melilla (també abrupta).
Mallorca a la primavera.
És el clima mediterrani pur, molt influït per la proximitat de la costa, sobretot meridional, amb temperatures suaus però molt contrastades que es combinen amb una sequera estiuenca que s'estén a la primavera ia la tardor a mesura que avancem cap al sud, fins a l'espai definit per les característiques subdesèrtiques.
La vegetació predominant és l'alzina, la surera i els matolls dels tipus màquia (matoll alt i dens amb estepa i llentiscle) i muntanya (matoll baix i poc dens amb farigola i romaní), i al sud-est hi ha la vegetació estepària d'herbes , matolls i arbustos espinosos, baixos i discontinus com margalló i espartar.
Els rius, amb l'excepció de l'Ebre, que drena un ampli espai de la zona nord i de les terres de l'interior, són, en general, curts, d'escàs cabal i definits per marcades èpoques d'estiatge que, de vegades, coincideixen amb períodes anuals. Són les rambles mediterrànies. A les illes Balears, Ceuta i Melilla no hi ha rius, sinó torrents i aqüífers.
Com en el paisatge mediterrani, les roques silícies donen una terra bruna meridional, pobra, dedicada a pastures i deveses. Les roques calcàries fan sòls vermellosos, més fèrtils per als cultius, i una terra rossa pobra, per boscos i deveses. Les roques argiloses produeixen un vertisòl fosc molt fèrtil per als cultius.
Vegetació mediterrània esteparia.
Dins del seu espai, entre Almeria i Múrcia, a més d'una part interior de la vall de l'Ebre, es troba el medi estepari o subdesértic, que es caracteritza per condicions climàtiques més extremes en temperatura i sequedat, amb precipitacions inferiors als 300 mm. El sòl és gris subdesértic, molt pobre, només adequat per a pastures, excepte si hi ha reguius.
El paisatge de l'alta muntanya.
Es localitza en els pics més alts, sobretot dels Pirineus, Sistema Central, Sistema Ibèric i Serralada Penibètica.
Les muntanyes tenen unes condicions especials, a causa de l'altitud. Encara que presenten unes característiques generals, el seu paisatge varia segons la situació sigui en l'àmbit atlàntic, mediterrani o de l'interior. Quan més a nord menys altitud es necessita per tenir un clima d'alta muntanya, que de mitjana es registra en els 1.000 metres, però als Pirineus hi ha prou amb 800 i en la Penibètica necessita uns 1.500.
El clima és relativament fred a l'hivern i suau a l'estiu, i humit tot l'any, però amb moltes diferències segons la zona. Les temperatures són més fredes quan més a el Nord i més altitud.
A el nord les precipitacions són grans, ben superiors als 1.000 mm anuals, i més moderades al sud, i a l'hivern és important la neu.
La vegetació és la típica de les muntanyes, amb pisos diferents per l'altitud, amb pastures i boscos de pins, roures i altres arbres en els pisos baixos, i prats, matolls i endemismes de plantes rupícoles en els pisos més alts. Els Pirineus són els més rics en alzines, roures, pins i prats.
Els rius tenen aquí la seva naixement, amb acusats relleus, i queden algunes glaceres als Pirineus. A l'alta muntanya domina el règim nival, amb cabal màxim a la fi de la primavera. A la mitja muntanya domina el règim nivopluvial o pluvionival, amb màxim a la tardor.
Les roques de silici donen sòls Ranker, molt pobres, per pastures, i la terra bruna meridional. Les roques calcàries donen un sòl bru calcari i rendzines, una mica més fèrtils, per a pastures.
El paisatge de les illes Canàries.
Les illes Canàries presenten un paisatge amb notables diferències respecte de la Península, per la seva situació a l'Atlàntic, prop de les costes d'Àfrica, en una zona de clima tropical, i per l'origen volcànic del seu relleu, caracteritzat per cons, calderes , malpaíses, roques i dics volcànics, així com barrancs.
Té un clima subtropical, estepari o subdesèrtic, amb temperatures una mica més suaus a l'hivern i més caloroses a l'estiu, i amb poques diferències estacionals, ja que l'amplitud tèrmica no arriba als 8ºC i cap mes té menys de 18ºC de temperatura mitjana. Les precipitacions són molt escasses i irregulars, de 150 a 300 mm anuals (clima estepari) o inferiors als 150 mm anuals (desèrtic, sobretot a Lanzarote i Fuerteventura). A les zones de major altitud la temperatura baixa i les precipitacions augmenten.
La vegetació és xeròfila, amb abundància d'endemismes i relíquies com l'arbre drago. A les illes muntanyoses hi ha una escala de pisos, l'inferior amb matoll, palmera, drago i savina, els mitjans amb laurisilva i el fayal-bruguerar, el superior amb pi canari i més amunt els matolls i les plantes rupícoles.
No hi ha rius, però sí torrents i aqüífers, molt irregulars.
El sòl és volcànic, poc erosionat, amb molt malpaíses improductius, però quan s'han format sòls sedimentaris pot ser molt fèrtil per als cereals, la vinya, el plàtan, el tomàquet i la patata.
Documentals / Vídeos.
Los paisajes naturales de España. 4 minutos. [https://www.youtube.com/watch?v=emTbYz46B4E]
6. ELS PAISATGES HUMANITZATS D'ESPANYA.
7. ES PODEN EVITAR ELS INCENDIS FORESTALS?
Un incendi forestal és la propagació d'un foc sense control a través d'una superfície forestal. Les zones de clima mediterrani i cada any d’altres climes de tot el món són fàcilment afectades pels incendis forestals, ja que la vegetació a l'estiu està envoltada per una atmosfera molt càlida i a la vegada molt seca i la inflamabilitat és molt alta. Encara que els focs forestals siguin una part de la vida d’un ecosistema, l'activitat humana n'ha incrementat la freqüència, l'extensió i els danys.
[https://ca.wikipedia.org/wiki/Incendi_forestal]
Causas y consecuencias de los incendios forestales. Ecología Verde (2018). 2:46. [https://www.youtube.com/watch?v=3KMv8casJuY]
Incendis forestals (2011). IB3. 2:03. [https://www.youtube.com/watch?v=D9aLqq-YLr4]
Consells d'autoprotecció contra incendis forestals. Generalitat de Catalunya (2017). 1:11. [https://www.youtube.com/watch?v=xMx7Qwn_Saw]
Consells de la Generalitat per prevenir els incendis forestals (2019). 1:38. [https://www.youtube.com/watch?v=oqdyTe0542E] A Sant Cugat de Catalunya.
La prevenció, pilar bàsic per lluitar contra els incendis forestals. IB3 (2020). 1:57. [https://www.youtube.com/watch?v=qXtP9paRM8E] A Mallorca.
8. PER QUÈ DESAPAREIX EL MAR D'ARAL?
La reducció paulatina de l'extensió del Mar d'Aral des del 1960.
Vaixells de pesca en un antic port.
La mar d'Aral és una mar interior o llac endorreic de l’Àsia Central, d’aigua salada. En 1960 tenía una extensió de 66.000 km² i en 2020 s’havia reduït a tan sols 27.000 km², entre dos països, Uzbekistán al sud i Kazajstán al nord. L’alimenten els rius Amur Daria i Sir Daria, que varen ser aprofitats massivament pels regadius de cotó i altres conreus, de manera que el cabal d’aigua que arribava a l’Aral es va reduir, augmentant la salinitat i reduint-se la pesca, vital per l’economia de la población costanera. A més, les grans superficies dessecades, cobertes de terra salada moguda pels vents, contaminaren les zones del voltant, arruinant l’agricultura. Als últims anys varis projectes han millorat una mica la situació mediambiental i l’Aral torna a augmentar, molt lentament.
[https://ca.wikipedia.org/wiki/Mar_d’Aral]
Mar de Aral, el gran desastre ambiental de nuestra época. (2019). 6:21. [https://www.youtube.com/watch?v=4iKt-7oV3hc] Errada: situar el Mar d’Aral a Àsia Menor, perquè està a Àsia Central.
El Mar de Aral en Asia Central se reconecta con el agua y la vida. France24 (2017). 16:15. [https://www.youtube.com/watch?v=jyX2YbSffCs] La recuperació parcial del lloc.
FONTS.
AA.VV. 1r Ciències Socials. Cruïlla. 2007. pp. 50-53.
AA.VV. Geografia I Història 1r ESO. Santillana. 2002. pp. 63-95.
Albert Mas, A.; Benejam Arguimbau, P.; García Sebastián, M.; Gatell Arimont, C. Ciències Socials, Geografia i Història. Cives 1. Vicens Vives. 2011: pp. 72-91. És la font principal de l'estructura i els continguts.
Burgos, M.; Muñoz-Delgado, M. C. 1r Ciències Socials. Geografia i Història. Anaya. 2007. pp. 88-127.
PROGRAMACIÓ.
1. Els paisatges d’Europa.
2. El paisatge oceànic.
3. El paisatge mediterrani.
4. El paisatge continental.
5. Els paisatges d’Espanya.
6. Els paisatges humanitzats d’Espanya.
7. Es poden evitar els incendis forestals.
8. Per què desapareix el mar d'Aral?
ACTIVITATS OBLIGATÒRIES.
1.- Consolida el que has après. [*Les preguntes del llibre han variat una mica per fer-les més completes i clares]
a) Quina és la diferència entre un paisatge natural i un paisatge humanitzat?
b) Quins factors hi intervenen per diferenciar els paisatges naturals de la zona temperada?
c) Quins són els paisatges dels climes temperats?
d) A quins llocs de la Terra hi trobam paisatges de clima oceànic?
e) Quins són els trets naturals del clima oceànic?
Quins són els aspectes que distingeixen el paisatge oceànic humanitzat?
f) És el mateix un paisatge oceànic que un paisatge atlàntic, i per què?
g) On es localitza el paisatge mediterrani?
-Expliqui les característiques principals del paisatge mediterrani.
h) Quina diferencia fonamental hi ha entre un paisatge mediterrani pur (es diu marítim, litoral o costaner) i un paisatge mediterrani continentaltzat (també es diu continental o d’interior)?
i) On es localitza el paisatge continental?
-Expliqui les característiques principals del paisatge continental.
j) Resumeixi els tres paisatges temperats d’Espanya.
Resumeixi el paisatge d’alta muntanya d’Espanya.
Resumeixi el paisatge canari?
2.- Defineix conceptes clau.
-Paisatge.
-Taigà.
-Tundra.
-Landa.
-Estepa.
-Riuada.
-Hivernacle.
-Secà.
-Regadiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada