GE UD 01. GEOGRAFIA FÍSICA D'ESPANYA. RELLEU: UN RESUM.
INTRODUCCIÓ.
1. RELLEU.
1.1. PRINCIPALS TRETS DEL RELLEU.
1.2. GÈNESI DEL RELLEU.
Precambrià (4600-542 milions anys).
Era Primària: Paleozoic (542-225 milions anys).
Era Secundària: Mesozoic (225-65 milions anys).
Era Terciària (65-2 milions anys).
Era Quaternària (des de 2 milions anys).
1.3. LES GRANS UNITATS DEL RELLEU.
LA MESETA I EL SISTEMA CENTRAL.
La Meseta.
El Sistema Central.
Submeseta Nord.
Submeseta Sud.
RELLEUS PERIFÈRICS DE LA MESETA.
Muntanyes de Lleó.
Serralada Cantàbrica.
Sistema Ibèric.
Sierra Morena.
RELLEUS EXTERIORS.
Massís Galaic.
Muntanyes Basques.
Els Pirineus.
Serralades Catalanes.
Serralades Bètiques.
DEPRESSIONS.
Depressió de l’Ebre.
Depressió del Guadalquivir.
ILLES BALEARS.
ILLES CANÀRIES.
INTRODUCCIÓ.
En aquesta UD abordarem dos grans blocs: la geografia física d’Espanya, centrant-nos en el seu clima, vegetació i relleu, i la Geografia Regional, atenent als punts anteriors i a la societat i l’economia. Quant a la hidrografia no farem un apartat especial, però sí farem unes breus referències als rius en el relleu.
Un resum.
Espanya és un país de grandària mitjana dins d’Europa, amb 505.987 km².
Espanya ocupa un territori de 504.750 km², sobre la Península ibèrica (492.463) i els arxipèlags balear (5014) i canari (7273).
Ha estat considerat un país de cruïlla entre Europa i Àfrica, entre l’Atlàntic i el Mediterrani. Però encara que la separen d’Europa els Pirineus i d’Àfrica l’estret de Gibraltar, la veritat és que són obstacles fàcils de superar, com ho demostra la història.
Sobresurt a Europa per la seva situació perifèrica en un extrem, continentalitat dominant, costes rectilínies i per ser un mosaic de peces geogràfiques, el que ha determinat la particular trajectòria històrica de les actuals regions espanyoles. La influència del mar és escassa (tot i la longitud de les costes aquestes són massa rectilínies), el que diferencia la Ibèria interior (extensa, elevada i continental) i la Ibèria perifèrica (marítima i accessible).
La seva geomorfologia és la d’un país alpí i el seu bioclima dominant és subtropical-mediterrani, amb dues grans zones: humida i seca.
1. RELLEU.
1.1. PRINCIPALS TRETS DEL RELLEU.
- La forma massissa, escassament retallada del contorn costaner.
- L’altitud mitjana elevada (660 m), només superada a Europa per Suïssa, a causa de l’elevada Meseta.
- La disposició perifèrica del relleu, amb un cinturó de serres perifèriques.
1.2. GÈNESI DEL RELLEU.
Precambrià (4600-542 milions d’anys).
Les primeres formes del relleu es van formar a l'Era Arcaica o Precambrià (4700-570 milions d’anys), sobretot durant l’orogènesi charniana. El vell massís precambrià, plegat i arrasat per l’erosió, va ser cobert posteriorment pels mars paleozoics. D’aquell queden algunes restes dins del Massís Galaico, el Sistema Central, i altres llocs menors, com l'illa de Menorca.
Era Primària: Paleozoic (542-225 milions anys).
L’Era Primària o Paleozoic es data en 570 i 225 milions d’anys. Es va formar la Meseta Central, amb materials de pissarres, calcàries i altres roques metamòrfiques i plutonianas.
Les terres emergides estaven concentrades en un únic i immens continent, Pangea, que va començar a trencar a finals de l’Era Primària. La península era part del continent Euroasiàtic (o Paleuropa), que suportava la pressió del continent de Gondwana (Àfrica, Amèrica del Sud) cap al nord.
Després de l’orogènesi caledoniana, va arribar l’orogènesi herciniana, en el període Pèrmic, al final de l’era Primària (fa uns 270 milions d’anys), provocada per la definitiva separació de Pangea. Es va formar una gran serralada que anava des del nord d’Àfrica fins Hercinia (a Alemanya), engrossint els relleus precambrians i càmbrics, rejovenint-los. D’aquesta serralada subsisteixen a Europa els Vosges, les Ardenes, el Massís Central francès, i a Espanya el Massís Galaico i la Meseta Central. Entre Àfrica i Europa es va formar el gran mar de Tethis.
La Península Ibèrica va emergir llavors en la meitat nord-occidental, seguint una línia que correria aproximadament entre Huelva i Barcelona, formant-se el sòcol de la Meseta Central, anomenat Hespèric. La península estava unida llavors a la costa francesa (Galícia estava enganxada a la Bretanya francesa) amb una inclinació de l’eix Galícia-Catalunya en direcció NS. La seva esquena tocava la serralada dels Apalatxes a Amèrica del Nord, encara no separada.
Era Secundària: Mesozoic (225-65 milions anys).
L’Era Secundària o Mesozoic (225-65 milions d’anys) va ser una llarga etapa d’erosió dels relleus hercinians del massís Hespèric, fins a crear una gran peniplanura, i de sedimentació en les conques del mar de Tethis, progressivament ampliat, les regressions i transgressions colmataren amb estrats sedimentaris mesozoics les depressions que envoltaven el Massís Hespèric (l’únic conjunt no inundat pel mar), sobretot en les zones pirinenca i bètica, mentre que a la zona del sistema ibèric s’acumulaven dipòsits d’origen marí.
Era Terciària (65-2 milions anys).
En l’Era Terciària (65-2 milions d’anys), que forma part del Cenozoic (que encara dura), la Península com és avui en dia ser configurada pel moviment tectònic alpí-himalaià al Terciari inicial o Paleogen (65-25 milions d’anys).
El seu origen va ser la completa separació dels continents actuals i la pressió cap al nord dels pertanyents a l’antic continent de Gondwana, registrant dos formidables efectes:
- El plegament, per pressió, dels immensos i flexibles sediments secundaris i terciaris de la mar de Tethis, fins a formar grans serralades.
- La fractura dels rígids massissos antics, rejovenint el relleu en crear horsts elevats i cubetes enfonsades, al costat de la formació de grans depressions en els punts de contacte entre els massissos i les serralades alpines, ja que alguns dels blocs es van enfonsar al llarg de les línies de contacte (les depressions de l’Ebre i del Guadalquivir).
El plegament alpí serà el més important de la història geològica de la Península, més que el hercinià, doncs d’ell van resultar:
- Les serralades dels Pirineus i les Bètiques.
- Les fosses sedimentàries de l’Ebre i del Guadalquivir.
- El rejoveniment, per plegament i fracturació, de les vores del massís meseteny, amb la formació de les serralades Cantàbrica i Ibèrica i de la Serra Morena.
- La desnivelació, mitjançant falles, del Massís Galaic.
- L’aixecament, a manera de horsts, dels blocs muntanyosos del Sistema Central i les Muntanyes de Toledo.
- La inclinació tardana cap a l’Atlàntic de l’actual Meseta (més afectada pel plegament alpí a l’Est) el que va definir la hidrografia actual.
Una llarga etapa al Neogen, al final del Terciari (25-2 milions d’anys), va suposar la denudació i sedimentació dels relleus alpins anteriors, però amb menor intensitat que en l’era Secundària (a causa del menor temps geològic transcorregut).
Era Quaternària (des de 2 milions anys).
En l’Era Quaternària (des de fa 2 milions d’anys) es van produir fenòmens de glaciació, amb efectes erosius que han afectat profundament a la Península. Glaceres (glaciars), morrenes, llacs, la hidrografia i moltes de les formes del relleu actual corresponen als efectes de les successives glaciacions.
1.3. LES GRANS UNITATS DEL RELLEU.
LA MESETA I EL SISTEMA CENTRAL.
La Meseta.
La Meseta és un immens sòcol del Paleozoic arrasat al Mesozoic, amb una alçada mitjana de 660 m, travessat pel Sistema Central, que la divideix en dues submesetas, septentrional i meridional.
La Meseta forma un conjunt de terrenys plans i elevats de roques molt antigues entre les quals abunda el granit, gneises, quarsites i pissarres metamòrfiques.
Ha patit deformacions, sobretot la herciniana, en què va ser erosionada formant una peniplanura amb inclinació cap a l’Est, després basculada l’Oest per la pressió alpina, produint bombaments i esquerdes, creant-se dovelles elevades i depressions intermèdies emplenades amb materials moderns (mesozoics i cenozoics), pel que en determinats llocs les roques antigues estan recobertes per altres sedimentàries que s’han dipositat sobre les anteriors en èpoques més recents. La roca sedimentària més abundant és l’argila, que dóna lloc a àmplies superfícies cultivables.
A la part oest de la Meseta, on apareixen les roques antigues, els rius formen barrancs profunds molt adequats per a la construcció d’embassaments. La clara inclinació cap a l’Atlàntic fa que els rius corrin cap a aquest, el que obliga els rius Duero, Tajo i Guadiana a seguir un llarg curs des del seu naixement, més a prop de la Mediterrània, fins a la seva desembocadura a l’Atlàntic.
La Meseta ocupa gran part de Castella i Lleó, Castella-la Manxa i Extremadura i hi dominen els paisatges d’amplis horitzons i vastes superfícies monòtones ocupades per camps de blat, oliveres, vinyes i guarets.
El Sistema Central.
Forma un important conjunt muntanyós amb una amplada de fins a 50 km. Aquesta muntanyes travessen la Meseta d’est a oest i la divideixen en dues parts: la submeseta nord, drenada pel Duero, i la submeseta sud, drenada pel Tajo i Guadiana.
Està compost de roques molt antigues (granits i altres roques paleozoiques) i per la seva estructura no és una serralada sinó un complex conjunt de diverses ruptures ocasionades pel plegament alpí, amb alineacions paral leles de horsts (blocs elevats) i fosses (blocs enfonsats ). Entre elles passa el Port de Navacerrada, que comunica el nord i el sud.
Els cims estan arrasats per l’erosió. Hi va haver una forta acció glacial en el Quaternari.
Es distingeixen cinc serres, d’est a oest: Somosierra, Guadarrama, Gredos, Gata i L’Estel (a Portugal). El cim més alt és el pic Almanzor (2.592 m).
Submeseta Nord.
La Submeseta Nord té una alçada mitjana de 700-850 m. La ocupa la antiplanicie del Duero i forma una immensa plana on apareixen erms a la part alta. El riu Duero i els seus afluents (Esla, Pisuerga, Tormes, Adaja) creuen la Submeseta Nord formant i regant algunes hortes, com la Terra de Campos.
Submeseta Sud.
La Submeseta Sud té una alçada mitjana de 600-750 milions (inferior a la del Nord), pel que representa una falla o esglaó que ocupa el Sistema Central. Està formada per dos antiplanicies separades per les Muntanyes de Toledo i les serres de Guadalupe i Sant Pere (aquestes a Extremadura): la antiplanicie del Tajo i la del Guadiana. A la Submeseta Sud trobem planes extenses com la de la Manxa i la peniplanura extremenya.
Muntanyes de Toledo.
Entre la Manxa i la peniplanura extremenya. Són d’escassa elevació (1200-1400 m) i la seva altitud disminueix de Oest (Guadalupe, Montánchez, Sant Pere) a Est. És de tipus apalechense per la seva erosió diferencial recent, que ha arrasat els materials pissarrosos i respectat les quarsites, que han quedat com crestes sobre les valls pissarrosos.
Camp de Calatrava.
Entre les Muntanyes de Toledo i Serra Bruna, és una zona muntanyosa elevada sobre la plana de la Manxa. Està formada per un bombament del sòcol en direcció NS. La pressió alpina provocar fractures, amb fenòmens volcànics.
Peniplanura extremenya.
És una superfície molt àmplia i anivellada, amb petits relleus residuals (crestes de quarsita, massissos granítics) com muntanyes-illa. A la Terra de Fangs hi derrubios fins (argiles, sorres).
RELLEUS PERIFÈRICS DE LA MESETA.
La Meseta apareix limitada i aïllada de la resta de la Península per una sèrie de relleus muntanyosos que l’envolten.
Muntanyes de Lleó.
Les serres de Trás-os-Montes a Portugal i les Muntanyes de Lleó limiten la Meseta pel NO. Aquests relleus formen un conjunt complex i desordenat de muntanyes on abunda la pissarra.
Les Muntanyes de Lleó no són molt elevats, però la seva amplada i la manca de valls transversals dificulten extraordinàriament les comunicacions entre Galícia, Astúries i la Meseta, causant aïllament entre Galícia i la resta d’Espanya. En canvi, l’enllaç natural de Galícia amb Portugal explica en gran part les seus continuades relacions i la seva afinitat lingüística.
Serralada Cantàbrica.
És la vora septentrional de la Meseta, des d'Astúries fins al País Basc, formant una barrera muntanyosa que limita la Meseta pel nord i l’aïlla del mar.
En aquesta serralada hi ha dos sectors ben diferenciats, oest i est, separats pels Pics d’Europa (el pic més alt és Torre de Cerredo, 2.648 m).
La zona oest (sector asturià).
És la zona més elevada, formada en el Paleozoic per roques antigues fallades, plegades i aixecades del Carbonífer, unes pissarres que contenen carbó mineral. Aquest carbó s’extreu en les mines d’Astúries i la província de Lleó. Aquests terrenys, al llarg de les eres geològiques, han patit fractures i plegaments, el que explica que les vetes de carbó tinguin una distribució fracturada i irregular, la qual cosa dificulta la seva extracció i la mecanització de les mines. Aquests relleus muntanyosos dificulten les comunicacions de la Meseta amb Astúries, per la qual cosa gran part del trànsit ha de circular pel Port de Pajares.
La zona est (sector càntabre).
És baixa i està formada per relleus sedimentaris plegats entre els quals abunda la calcària. Són relleus abruptes, però més baixos que a la zona occidental, i discontinus. En les calcàries es troben moltes coves, i en algunes (pe Altamira), s’han trobat importants pintures rupestres. Per aquesta zona més baixa Castella es va comunicar al mar.
Sistema Ibèric.
La serralada ibèrica envolta la Meseta pel nord-est i est, en uns 380 km de longitud en la direcció NO-SE.
El sector del terç nord-occidental és el més elevat, amb les serres de Demanda, Urbión i Moncayo (Moncayo, 2.313 m).
El sector mitjà divideix la serralada en dos ramals en arribar al costat del riu Jiloca: la primera alineació limita al sud a la Depressió de l’Ebre i arriba fins al Mediterrani, amb les serres de Gúdar i Javalambre, la segona alineació voreja la Meseta, amb la serra d’Albarracín i la Regió muntanyenca de Conca. Entre ambdues alineacions s’obre la zona enfonsada o fossa tectònica de Calataiud-Terol.
A la serralada dominen els relleus plegats, calcaris i molt erosionats, entre els que apunten les roques paleozoiques al NO.
És una serralada molt alta i àmplia pel que aïlla el litoral mediterrani de l’interior i dificulta les comunicacions. Les serres d’aquest sistema muntanyós afecten profundament les províncies de Sòria, Terol i Conca, muntanyoses i pobres de recursos. Pel centre de la serralada discorre la divisòria d’aigües més important de la Península ja que hi neixen els rius Duero, Tajo, Túria i Xúquer.
Sierra Morena.
És la continuació del sòcol de la Meseta al sud, formant el seu límit meridional i s’estén des de la frontera portuguesa de Huelva fins al sud-oest d’Albacete. La seva vora sud el constitueix la Depressió del Guadalquivir.
Està formada per materials molt antics: granits, pissarres, roques metamòrfiques... en general molt semblants als del Sistema Central.
Les muntanyes no són elevades, amb una mitjana de 1.000 m, culminant en la Serra Madrona (Bañuela, 1.323 m), però és molt difícil transitar-hi pel fet que no hi ha valls transversals que les travessin. El pas més important que comunica la Submeseta Sud i Andalusia és el de Despañaperros. La importància estratègica d’aquest pas explica que en la seva proximitat tinguessin lloc batalles tan decisives com la de les Navas de Tolosa o la de Bailèn.
En Sierra Morena es troben nombroses mines. Els jaciments de mercuri d’Almadén, de coure de Riotinto, els de carbó de Peñarroya i els de plom de Linares són bons exemples. Algunes d’aquestes mines i altres, avui esgotades, es coneixen des de l’antiguitat i han atret importants poblacions per a la seva explotació.
RELLEUS EXTERIORS.
Massís Galaic.
Situat al NO de la Península, ocupa gran part de Galícia. És un bombament de l’angle nord-occidental de la Meseta, amb moltes falles en direcció NS.
Està format per un sòcol de roques antigues, semblant al de la Meseta, intensament erosionades per la glaciació quaternària. La fracturació va produir molts horsts i cubetes. Els blocs elevats formen vells relleus o elevades altiplans amb alguns cims de roques més resistents. Destaca el bloc elevat de Cap de Manzaneda (1778 m), contra fosses tectòniques (Bierzo, Monforte).
La proximitat del litoral i el desnivell existent entre els alts altiplans i el mar dóna als rius una enorme força erosiva que talla en el granit valls profundes i goles, molt adequades per establir embassaments per a la producció d’energia elèctrica, sobretot al riu Miño i el seu afluent el Sil.
Muntanyes Basques.
És un conjunt de muntanyes poc altes que enllacen la Serralada Cantàbrica amb els Pirineus. Predominen les roques secundàries, sobretot calcàries, molt erosionades que ofereixen un paisatge típic d’avencs, dolines i cavernes. Destaquen el pic Aitzgorri (1544 m) i Peña Gorbea (1.480 m).
Els Pirineus.
Aquesta serralada s’estén d’est a oest al llarg de 430 km entre els caps de Creus i de Higuer, formant una alta muralla accessible per alguns passos com ara els de Perthus, Canfranc o Roncesvalles.
És un paisatge típicament alpí, a l’estructura es distingeixen diverses zones:
A) Axial, d’est a oest, dividida en tres parts: central, occidental i oriental.
- La part central és la més compacta, elevada i impenetrable, constituïda per materials paleozoics fallats i posteriorment aixecats (muntanyes) o enfonsats (depressió de la Cerdanya). És notòria l’erosió glacial, de la qual resten circs, llacs i valls en pastera (amb fons pla i pendents molt pronunciades). Al Pic d’Aneto (3.404 m) hi ha el major glacera de circ d’Espanya. Una altra cim és el Mont Perdut.
- Les parts occidental i oriental descendeixen progressivament i acaben formant relleus suaus tant a la costa cantàbrica com a la mediterrània.
B) Prepirineu, al nord i al sud dels Pirineus. Són bandes de muntanyes paral leles que descendeixen gradualment a manera de graons fins a la vall de l’Ebre i la plana d’Aquitània a França. Predominen els materials calcaris plegats, que formen serres aspres de tons clars i escassa vegetació, tallades per profunds barrancs. Només en les zones on abunden les margues els rius obren valls amplis i fèrtils, gràcies als abundants cabals i als sediments aportats des dels cursos superiors.
Serralades Catalanes.
Són dues alineacions muntanyoses que s’estenen paral·leles a la costa, en direcció nord-est-sud-oest i tanquen la depressió de l’Ebre al litoral mediterrani. La Serralada Prelitoral té les serres de Montseny i Montserrat. La Serralada Litoral amb relleu secundaris (Garraf, Montsià), que cauen al mar. Els seus altituds no superen els 2.000 milions i estan formades per materials molt diversos, en part paleozoics, rejovenits pel moviment alpí. Entre les dues serralades hi ha una estreta depressió de gran importància humana (Sabadell, Terrassa ...) i econòmica. Estan travessades per algunes valls fluvials (Ter, Llobregat).
Serralades Bètiques.
Les Serralades Bètiques formen un conjunt muntanyós extremadament complex i d’interpretació molt discutida. Són les serralades més joves de la Península. Es distingeixen dues unitats: la Serralada Penibética al Sud (la més alta) i la Subbética al nord, separades per una depressió longitudinal anomenada “solc intrabètic”. S’estenen des de Gibraltar fins al cap de la Nau (la Subbética) i el cap de Pals (la Penibètica).
- Serralada Penibética. Són abundants els materials antics (paleozoics). S’hi situa la serra més elevada de la Península, amb els pics del Mulhacén (3.478 m) i el Veleta (3.392 m).
- Solc intrabètic. Comprèn una sèrie de depressions o foies com les de Basa, Guadix, Granada, Antequera ... amb una intensa explotació agrícola i centres urbans i comercials molt importants en el conjunt andalús.
- Serralada Subbética. Forma un arc extern de materials secundaris plegats, entre els quals dominen les margues i les calcàries. El conjunt més important està situat a prop de la capçalera del Guadalquivir on les serres de Cazorla, Segura i La Sagra formen un nucli de dispersió d’aigües que dóna naixement del Guadalquivir i al Segura. Altres serres s’estenen fins al Mediterrani i arriben al cap de la Nau, des d’on sembla que es prolonguen sota el mar fins a formar part del relleu de les Balears, concretament a Mallorca i Eivissa.
DEPRESSIONS.
La orogènesi alpina, en fallar els materials paleozoics, va provocar la fracturació en blocs, amb l’enfonsament d’alguns d’aquests. Destaquen les depressions o fosses prealpines l’Ebre i del Guadalquivir. De menor importància geològica són les depressions castellanes: àmplies planes interiors que s’estenen per la submeseta meridional (Tajo) i septentrional (Duero), també de orogènia alpina, com les anteriors.
Els materials d’aquestes depressions són en la seva major part argiles, margues, gresos i altres roques sedimentàries. Els rius, en passar per les depressions s’enfonsen en aquests materials tous i formen valls amplis que separen turons poc extensos de vessants suaus. Es formen paisatges tabulars si algun estrat dur protegeix els materials tous inferiors. A les zones més baixes les aigües tenen dificultats per sortir i es formen aiguamolls i llacunes.
Depressió de l’Ebre.
Forma un triangle entre els Pirineus al nord, la Serralada Ibèrica al sud-oest i les Serralades Catalanes a l’est. Aquesta situació geogràfica tancada a l’interior explica la continentalitat del clima i l’escassetat de precipitacions.
La recorre l’únic gran riu del vessant mediterrani, l’Ebre, que amb tots els seus afluents (Arga, Aragó, Gállego, Cinca i Segre des del nord, Xaló i Guadalope des del sud) forma una àmplia xarxa hidrogràfica.
Els sòls de les valls de l’Ebre i els seus afluents són molt fèrtils, amb un ampli ús agrícola. En canvi, en les zones situades entre aquestes valls la presència de crostes salines, generalment de guixos, configura uns terrenys àrids. Abunden les formes rares, com els tormos i les formes diapíriques.
Comarca àrida dels Monegros a Saragossa, amb les zones baixes (de color més blanquinós) conreades de blat i ordi.
La Depressió de l’Ebre fa milions d’anys era un mar tancat que, en evaporar-se i desaparèixer, va donar lloc a la formació de jaciments salins, com són els de Súria i Cardona (sal gemma, carnal lita) i Navarra (potasses).
Depressió del Guadalquivir.
Forma un triangle limitat per Sierra Morena i les Serralades Bètiques que s’obre progressivament a la influència de l’Oceà Atlàntic per un front marítim extens d’uns 300 km de llarg. En aquesta part baixa es troben materials d’origen marítim costaner, que donen uns sòls llimosos molt fèrtils.
La recorre el riu Guadalquivir, que discorre enganxat a la Serra Bruna i és l’única plana espanyola de fàcil penetració, no només des de la costa sinó també a través de les altes muntanyes que l’envolten, gràcies a les valls transversals.
ILLES BALEARS.
El seu relleu es caracteritza per la diversitat. Mallorca i Eivissa tenen una estructura semblant a la Serralada Bètica, resultat de l’aixecament alpí.
Mallorca té tres conjunts morfoestructurals: la serra del Tramuntana (al nord-est, amb les màximes altures, Puig Major, 1.443 m), la plana central i la serra de Llevant (a l’est, amb Son Morell, 561 m). La Tramuntana i el Llevant són de rocam calcari, i el Pla central de rocam argilós.
Eivissa té el cim de Talaiassa (475 m).
Menorca és semblant a la Serralada Costanera Catalana, amb el sector de la Tramuntana al nord de materials antics paleozoics i baixes altures, molt erosionades, mentre que el sector del Migjorn al sud és calcari i argilós.
ILLES CANÀRIES.
Són set grans illes, formades amb grans relleus volcànics, el que els dóna una naturalesa geològica completament diferent de la peninsular. Van sorgir des del Miocè al esquinçar el fons marí durant l’aixecament alpí. L’erosió costanera i de l’escàs sòl és intensa.
Lanzarote i Fuerteventura són illes planes però les altres són molt muntanyoses. A Tenerife destaca el volcà del Teide (3.715 m), la major altura d’Espanya. A Gran Canària destaca el Pic de les Neus. La Palma, Hierro i La Gomera tenen altures molt inferiors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada