GE UD 01. EL RELLEU INSULAR: BALEARS I CANARIES.
Els arxipèlags.
L’arxipèlag de les illes Balears és una continuació de les Serralades Subbètica (Eivissa i Mallorca) i Litoral Catalana (Menorca).
L’arxipèlag de les illes Canàries, a l’oceà atlàntic front a les costes del sud del Marroc, és d’origen volcànic. Les illes orientals són planes però, en canvi, les occidentals són molt muntanyoses.
L’arxipèlag balear.
Mapa de Balears.
El relleu de les illes Balears s’originà durant l’orogènia alpina a partir del plegament dels materials dipositats i sedimentats durant l’era Secundària en el Mar de Tethys.
Les illes de Mallorca, Eivissa i Formentera són la perllongació de la Serralada Bètica, resultat de l’aixecament alpí, a partir dels Caps de la Nau i de Sant Antoni, punts entre els quals s’estén una alineació muntanyosa submarina. En canvi, l’illa de Menorca està relacionada, amb la Serralada Litoral Catalana. Així doncs, les illes presenten una gran varietat geomorfològica, sobretot en el cas de Menorca on hi ha materials paleozoics.
El modelat càrstic a les illes Balears.
Les Illes Balears estan constituïdes majoritàriament per roques calcàries. Per aquest motiu, molts dels seus paisatges mostren els efectes d’un tipus especial d’erosió, l’erosió càrstica.
L’erosió càrstica produeix la formació de coves dins les calcàries, mentre que a l’exterior modela les roques amb formes peculiars, que constitueixen un paisatge nomenat rellar (lapiaz), com “es Camell” de Lluc.
Mallorca.
Mallorca té tres conjunts morfoestructuraels: la serra del Tramuntana (al nord-est, amb les màximes altures, com el Puig Major, 1.443 m), la plana central i la serra de Levant (a l’est).
Mallorca presenta tres unitats de relleu: la Serra de Tramuntana, les Serres de Llevant i el Pla central.
Mapes de les comarques físiques de Mallorca i per altitud.
La Serra de Tramuntana. És una formació muntanyosa lineal, contínua i abrupta, que s’allarga al NO des de sa Dragonera fins al cap de Formentor, amb 89 km de llargària i 15 d’amplada. S’hi localitzen les màximes altituds de l’arxipèlag: Puig Major (1.445 m), Massanella (1.348 m), Tomir (1.103 m). Hi predominen els materials mesozoics, principalment calcaris.
La Serra de Tramuntana mostra un gran desenvolupament del carst sobre les calcàries i dolomies plegades. Hi destaquen els grans camps de rellar (lapiaz) de la part central, on també hi abunden les depressions càrstiques (dolines i pòlies) i cavitats, amb predomini d’avencs i de coves de gran desenvolupament vertical.
Les Serres de Llevant. És un conjunt de serres i turons d’altitud modesta, que s’estén de forma discontínua a l’Est, des del cap de Ferrutx fins a l’arxipèlag de Cabrera. La Serra Artana és el massís més alt i compacte de les Serres de Llevant i ocupa la península nordoriental de l’Illa de Mallorca. Les màximes elevacions corresponen a Son Morell (561 m), Talaia Freda (561 m) i Puig de Ferrutx (519 m). Hi predominen el materials calcaris, els quals han patit una carstificació molt intensa.
Les Serres de Llevant i el Massís de Randa presenten un modelat càrstic sobre materials plegats, però les formes, tant exteriors com interiors, són menys abundoses que a la Serra de Tramuntana. Destaquen els camps de rellar de Cabrera i alguns avencs a la rodalia d’Artà.
Les Marines meridionals i de Llevant manifesten també una important carstificació. S’hi troben formes externes (especialment barrancs i morfologies relacionades amb l’acció fluvial) i gran nombre de coves, sovint amb un notable desenvolupament horitzontal.
El Pla central. Està limitat per les dues serralades, al NO i a l’est. El forma sobre tot un rocam argilós i calcari, i és molt heterogeni. S’hi distingeixen tres zones o comarques:
El Raiguer: a la vessant meridional de la serra de Tramuntana, amb dipòsits d’al·luvions quaternaris procedents de l’erosió torrencial.
El Pla: situat entre les badies de Palma i Alcúdia, és la zona més interna de la depressió central.
El Migjorn: és una plataforma calcària amb formacions càrstiques al nivell de la mar.
Menorca.
Menorca és semblant a la Serralada Costera Catalana, amb un sector al nord de materials antics paleizoics i baixes altures, molt erosionades. Menorca té també vàries unitats morfoestructurals: la Tramuntana i el Migjorn.
Mapa de les comarques físiques de Menorca.
La Tramuntana menorquina. És la part nord, la més alta, amb materials anticss paleozoics, molt erosionats. Té el cim de El Toro, el más elevat de l’illa
El Migjorn menorquí. És la part sud, la més baixa, amb materials mesozoics calcarenítics que estan intensament carstificats. Destaquen els grans canons excavats pels torrents que desemboquen al litoral sud de l’illa. Entre altres, els barrancs d’Algendar, el de Trebalúger i el de Cala en Porter. En aquesta mateixa comarca s’hi troben àmplies àrees endorreiques i, al litoral, un notable desenvolupament de la carstificació superficial costanera.
Pitiüses: Eivissa i Formentera.
Mapes de les comarques físiques de les Pitiüses: Eivissa i Formentera.
La illa d'Eivissa està formada per terrenys mesozoics principalment calcaris i reprodueix l’estructura mallorquina, amb una línia muntanyosa al NO, una plana al centre i una altra línia muntanyosa més baixa a l’est. Eivissa està alineada amb el cap de la Nau del qual la separen 85 km. Presenta cims arrodonits d’altituds modestes que no superen els 500 m. Les serres de Portmany al sud-oest i Es Amunts al nord-oest són les dues àrees muntanyoses més destacades, amb el cim màxim a Talaiassa (475 m).
A les Pitiüses hi ha dues àrees carstificades importants. La primera, sobre materials plegats, abasta les àrees muntanyoses d’Eivissa. La segona, al sud-est d’Evissa i a Formentera és més baixa i plana, i la carstificació es desenvolupa sobre materials calcarenítics no plegats.
La illa de Formentera és una llarga fletxa arenosa que uneix dos cims calcaris, el cap de Barberia a l'oest i la Mola a l'est.
El relleu costaner i el modelat litoral de les Balears.
L’índex d’articulació costanera (relació entre la longitud de la costa i la d’una circumferència d’un cercle de superfície equivalent a la de l’illa) és d’1/2,55 a Mallorca, d’1/3,04 a Menorca, d’1/2,55 a Eivissa, d’1/2,09 a Formentera, i d’1/3,09 a Cabrera.
A Mallorca, els accidents costaners principals són les badies de Palma, d’Alcúdia i de Pollença. Només la primera oferia bones condicions per acollir un port, el de Portopí, que va conferir a la capital una de les seves funcions urbanes, la més important i la seva raó de ser. La badia d’Alcúdia tenia un valor secundari fins a la seva recent especialització relacionada amb la producció d’enèrgia elèctrica. L’illa té ports menors, que han tingut una gran importància històrica (Andratx, Sóller, Portocolom, etc.), però a mesura que les exigències tècniques dels tranports marítims augmentaven, el seu tràfic va anar essent absorbit pel port de Palma.
A Menorca, el port de Maó constitueix un resguard excepcional, entorn del qual s’ha desenvolupat la història recent de l’illa. El port de Ciutadella és d’unes dimensions molt inferiors. La costa nord de l’illa, d’altra banda, és molt articulada, i hi destaca la badia de Fornells.
A Eivissa, el resguard de la badia de la Vila, on des de la dominació púnica funciona el port principal de l’illa, comparteix les funcions portuàries amb el port de Sant Antoni de Portmany.
El modelat litoral de les illes Balears presenta quatre formes de relleu: penya-segat de marina, costa de marina amb graó, penya-segats estructurals i costa baixa arenosa.
Altra classificació mostra quatre tipus de costa: 1. Alta rocosa. 2. Costa en nip. 3. Platges de còdols. 4. Arenals i platges d’arena.
1. Alta rocosa.
En més de la meitat de la perifèria insular predominen les costes altes i rocoses, amb espadats que solen superar els 30 metres de desnivell i que presenten pendents a vegades superiors al 100%. Hi ha dos tipus:
A) Un tipus de costa molt elevada. És una costa rectilínea, de difícil accés, excepte al port de Sóller i a les entrades del relleu perpendicularment a la costa (Andratx, Calvià, Pollença, cala Fornells). Té dues formes:
a) La de sèries estratigràfiques plegades, com s’esdevé a la costa nord de la serra de Tramuntana, amb altures de 400 m , i als seus extrems, a la costa septentrional de les serres de Llevant.
Cap de Formentor (Mallorca).
b) Menos elevada és la costa en una part de la costa septentrional de Menorca i a la costa occidental d’Eivissa.
B) Un altre tipus de costa espadada menos elevada correspon a les plataformes estructurals tortonianes. Hi ha tres formes:
a) Unes tenen entre 120 i 30 metres d’altura, com les meridionals de la Marina de Llucmajor, les de la Mola de Formentera i alguns sectors del sud de Menorca. Són de difícil accés.
b) Altres presenten desnivells compresos entre 30 i 15 metres, com les del llevant i alguns sectors meridionals de Mallorca i Menorca, i les de la part occidental de Formentera. Són de difícil accés, però hi ha cales (Cala Pi, Cap Salines).
c) Finalment, hi ha les de menys de 15 metres de desnivell, com les compreses entre s’Arenal i el cap Enderrocat, a Mallorca.
Penya-segat de marina, a Cala en Basset.
Penya-segat de marina: costa rocallosa amb espadats d’alçàries mitjanes i acumulació submarina d’enderrocs al peu del penya-segat. Va associat a àrees amb litologies carbonatades.
Costa de marina amb graó, a Santanyí.
Costa de marina amb graó: costa baixa rocallosa amb gran desenvolupament de les morfologies càrstiques litorals, especialment quan estan associats a dipòsits recents com eolianites i platges.
Penya-segat estructural a Portals Vells (Mallorca).
Penya-segats estructurals: grans espadats verticals, irregulars segons l’estructura geològica de la zona i caracteritzats per una seqüència esglaonada amb successives cingleres. Als peus de pendents hi ha acumulació de dipòsits al·luvials i col·luvials.
2. Costa en nip.
La costa en nip presenta un esglaó que arriba a tenir de 0,5 a 2 metres , erosionat en un pla inclinat de materials miocènics o pleistocènics, que penetra dins la mar fins a una distància d’uns 10 km i està recobert d’arena grossa o formacions dunars. Moltes platges meridionals de Mallorca, com Can Pastilla, Es Molinar, Sa Ràpita i S’Estanyol, corresponen a aquest tipus.
Platja de Can Pastilla.
3. Platges de còdols.
Les platges de còdols, ben rodonits, per bé que de dimensions limitades, apareixen en llocs lleugerament inclinats amb fort onatge, sobre un esglaó de no més de 40 cm d’altura. Tenen poca extensió, com ara alguns indrets de la costa de tramuntana de Mallorca (Port de Canonge, cala de Valldemossa, Sa Calobra, etc.) o al sud d’Eivissa (es Codolar).
Port de Canonge (Banyalbufar, illa de Mallorca).
4. Arenals i platges d’arena (i cales).
També són presents a les costes balears els arenals o platges d’arena, formades sense esglaó o per un esglaó amb pendent suau, recobert de sorra, graves o llims, i que cap a l’interior presenten una formació dunar (3-10 metres d’altura) o una restinga. Solen formar extenses platges, com s’Arenal, Es Trenc, les platges de les badies d’Alcúdia i de Pollença, a Mallorca; la platja des Cavallet i d’en Bossa, a Eivissa; l’arenal de Son Bou, a Menorca, i les platges de Tramuntana i de Migjorn, a Formentera.
Platja d'Es Trenc (Mallorca).
Les cales constitueixen un subtipus de platja d’arena que es forma a la desembocadura dels torrents que s’encaixen en la plataforma estructural tortoniana. Són particularment freqüents a la costa oriental de Mallorca (cala Santanyí, cala Manacor, Es Llombards, cala d’Or, cala Mondragó, etc.); al sud de Menorca (cala En Porter, cala Santagaldana, cala Macarella, el port de Ciutadella, etc.), i a l’est de Formentera (cala Saona).
Cala Es Llombards (Mallorca).
Costa arenosa, a la platja d'es Trenc.
Costa arenosa, a la platja de Cala Mesquida.
Costa baixa arenosa: platges arenoses ben desenvolupades, amb formació de cordons dunars per acció del vent, que amb molta de freqüència tanquen zones d’albufera i aiguamolls.
El litoral de Mallorca.
El litoral de Mallorca presenta tres grans dominis:
Penya-segat estructural: a la Serra de Tramuntana, Cap des Pinar, costa d’Artà, sa Dragonera, Cabrera i els illots que l’envolten.
Penya-segat de marina: al litoral sud-oriental de l’illa, les Marines de Llucmajor, Santanyí i Llevant. També n’apareixen trams al sector del Cap de Cala Figuera.
Costa baixa: fons de les principals badies a les quals alternen trams arenosos amb d’altres de litoral amb graó.
El litoral de Menorca.
El litoral de Menorca presenta diferències entre la costa septentrional i la meridional:
Al litoral de migjorn, des del sud del Port de Maó fins a Cala Morell, hi predominen els penya-segats de marina.
Al litoral de Tramuntana hi predominen els penya-segats estructurals.
El litoral de les Pitiüses.
Eivissa:
Hi predomina el penya-segat estructural.
La costa arenosa es troba a Cala Sant Vicent, es Figueral i des de Talamanca fins a la Platja d’en Bossa.
Es pot trobar litoral amb graó al Codolar.
La costa baixa i rocallosa es localitza al sector meridional de la Badia de Portmany.
Formentera:
És l’illa amb una major proporció de costa baixa.
Presenta dos trams de costa amb penya-segat de marina, coincidint amb els promontoris de la Mola i es Cap de Barbaria, així com un altre a la Punta Prima.
L’arxipèlag canari.
Són set grans illes, formades amb grans relleus volcànics, el que els dóna una naturalesa geològica completament distinta de la peninsular. Van sorgir des del Miocè al obrir-se el fons marí durant l’aixecamentment alpí. És intensa l’erosió costanera i de l’escàs sòl.
Lanzarote i Fuerteventura són illes planes però les altres són molt muntanyoses. A Tenerife destaca el volcà del Teide (3.715 m), la major altura d’Espanya. A Gran Canària destaca el Pico de les Nieves. La Palma, Hierro i La Gomera tenen altures molt inferiors.
En cadascuna de les illes canàries hi ha tres zones diferenciades: les muntanyes o cims (Teide, Garajonay, El Roque de los Muchachos, Mal Paso, Pico de Betancuria, Montañaes de Fuego, Pico de las Nieves, que són al centre de les illes; les mitjanies, que se situen per sota dels cims (La Orotava, Arico, La Laguna) i les costes que estan banyades per l'oceà Atlàntic (Santa Cruz de Tenerife, Candelaria, el Médano, Los Cristianos).
Els accidents més importants són: cons volcànics, calderes, malpaïsos, roques, dics i barrancs.
Els cons s’han format per acumulacions de materials volcànics vora la boca d’emisió.
Les calderes són depressions circulars, formades per l’explosió o l’enfonçament d’un volcà.
Els malpaïsos són paisatges sense vida, de superficie irregular i rugosa, formats per colades de lava solidificades ràpidament
Les roques són ximeneies (conductes d’emisió del magma) formades per lava solidificada molt resistent a l’erosió, i que ara destaquen en vertical.
Els dics són murs de materials volcànics que han emergit per una fisura horitzontal.
Els barrancs són valls estretes i irregulars formades pels torrents que han erosionat el terreny volcànic.
FONTS.
Una més ampla explicació del relleu canari en [https://sites.google.com/site/cienciassociales1oesoa/historia-1/el-relieve/el-relieve-canario] i [http://elauladehistoria.blogspot.com/2015/10/el-relieve-del-archipielago-canario.html].
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada