Conceptes d'Història de l'Art (A-C).

            CONCEPTES D’HISTÒRIA DE L’ART (A-C).

Aquesta relació està adaptada als alumnes de l’assignatura d’Història de l’Art, en la llista de selectivitat de la Universitat de les Illes Balears (UIB), i resumeix els conceptes, però els alumnes haurien de comparar amb altres definicions possibles i a més observar imatges de cadascun dels conceptes, per a una millor comprensió significativa. Pel tamany dels arxius es divideix en tres parts: A-C, D-L i M-Z.

A

Absidiola.

Part d’un temple amb forma d’absis secundari o de categoria inferior respecte d’un altre de major o principal d’un temple. Sovint té la funció de capella.

Absis.

Part d’un temple, darrera de l’altar i adossat al final de la nau o de les naus, de forma semicircular o altra, sovint cobert amb una volta.

Acròpolis.

Part més elevada de la ciutat grega, adalt d’un turó, amb edificis del poder polític i religiós. Exemple: Acròpolis d’Atenes.

Acroteri.

Element decoratiu col·locat als extrems o al cim d’un frontó triangular, generalment en forma de palmeta i fet amb terra cuita o altre material, amb la funció simbólica de protección del temple. Evolucionà cap a la gárgola en la Edad Mitjana.

Àgora.

Plaça pública de les ciutats de l’antiga Grècia, amb temples, stoes, mercats… Exemple: àgora d’Atenes.

Aiguada (sinònims: guaix, pintura a l’aiguada).

Tècnica pictòrica en què es dissolen els colors en aigua i amb certs ingredients com goma arábiga o mel, i té més pastositat i menys transparència que l'aquarel·la.

Alineament.

Conjunt de menhirs de l’arquitectura megalítica, conformant línies. Exemple: Carnac.

Alquibla (o quibla).

Mur de la mesquita islámica que mira cap a La Meca.

Alveolat.

Tècnica d’orfebreria que consisteix en soldar a una planxa metàl·lica unes làmines fines que delimiten els contorns i en la que s’engasten pedres precioses i esmalts.

Amfipròstil.

Tipus de temple grec que té pòrtics de columnes en les dues façanes. Exemple: Atenea Niké, a Atenes.

Amfiteatre.

Edifici romà de forma ovalada amb graderies voltant l’arena, on se celebraven espectacles com combats de gladiadors i de feres. Exemple: El Jem (Tunisia).

Aquarel·la (pintura a l’aquarel·la).

Tècnica pictórica feta amb colors diluïts en aigua que tenen una gran transparencia quan s’aplica sobre paper, i té menys pastositat i més transparència que'l guaix. El color blanc és normalment el mateix paper. Exemple: Turner, Auba escarlata (c. 1830-1840).

Aqüeducte.

Edificació subterrània o elevada per a portar l’aigua d’un lloc a un altre, generalment en gran quantitat. Característica de l’arquitectura romana. Exemple: l'aqüeducte de Segòvia.

Arc (apuntat o ogival, lobulat, de ferradura, arcbotant o boterell, de mig punt, de triomf, faixó o perpany, peraltat).

Arc: element constructiu de forma corbada i amb funció de suport d’un sostre o dels elements superiors de l’edifici.

            Arc apuntat u ojival: propi de l’arquitectura gòtica amb forma apuntada.

Arc de ferradura: propi de l’arquitectura visigoda, islámica i preromànica, en forma de ferradura que té una obertura que ultrapassa la mitja circumferència amb el centre situat per sobre de la línia d’arrencada. També es pot dir que supera la circumferència el mig punt.

Arcbotant o boterell: propi de l’arquitectura gòtica, que transmet part de l’empenta d’una volta de la nau central a un contrafort lateral.

         Arc de mig punt: propi de l’arquitectura románica, que dibuixa mitja circumferència amb un únic centre.
         

         
Arc de Tito, a Roma.
           

             Arc de Constantí, a Roma.

ç

         Arc de Triomf, París.       

     Arc de triomf: monument commemoratiu romà, dedicat a un emperador o personatge, que pot tenir una (arc de Tito, a Roma) o tres portes (arc de Constantí, a Roma) en forma d’arc, està decorat amb relleus narratius i a l’àtic hi ha una inscripció commemorativa. També hi ha arcs de triomf posteriors, com el de París .



            Arc faixó o perpany: reforça una volta o creuer en l’interior de l’edifici.ç

            Arc formeret: el que va en paralel a la nau central.

            Arc cec: el tapiat, amb funcions de sostre i decorativa.

            Arc peraltat: amb forma d’arc de mig punt però aixecat als costats amb peces paral·leles rectes.

Arquitrau.

Part de l’entaulament que està sobre les llindes i davalldel fris en una edifici grec.

Arquivolta.

Arquets que circunden l’interior de la portalada.

Arrabà (alfiz en castellano).

Ornament en forma de motllura rectangular sobre la porta islámica.

Atri.

Part de la domus o casa romana que funciona com vestíbul.

Part oberta del temple, envoltada de pòrtics, com la sala hipetra en el temple egipci o l’atri en la basílica paleocristiana.

B

Baldaquí.

Dosel sobre columnas per a cobrir un altar. Té estructura arquitectónica i decoració escultórica i/o pictórica, com el Baldaquí de Sant Pere, obra de Bernini.

Baptisteri.

Part d’una esglesia destinada al batejament dels fidels. Exemple: baptisteri de Sant Miquel de Terrassa.

Basament (o crepis, o crepidoma).

Base sobre la que s’eleva un temple grec, dividida en esterobat i estilobat.

Basílica.

Edifici civil romà, amb forma de nau o naus allargades i funcions polítiques, judicials o comercials. Tenia la porta principal en un costat i dos absis iguals als extrems. Exemple: basílica de Majenci a Roma.

Església cristiana que evoluciona des de la basílica romana sustituint un absis per una entrada principal. Exemple: basílica paleocristiana de Santa Sabina a Roma.

Bust.

Escultura que representa el cap i la part superior del cos. Exemple: retrat roma d'Antinoo (segle II dC). En la foto, retrat de Francesco Barberini, per Bernini (siglo XVII).

C

Cànon.

Mesura ideal per a la representació del cos humà. Exemples: els cànons de Policlet (1:7) i Lisip 1:8).

Capitell.

Element arquitectònic, sovint ornamentat, que corona la part superior d’una columna. El seu origen es troba a Egipte. En l’arquitectura grega determina el ordre d’una columna (dòric, jònic o corinti).

Cariàtide.

Columna en la que el fust és la representació escultòrica d’una dona.

Catedral.

Església principal d’una diòcesi, on radiquen la seu (catedra) del bisbe i el capítol.

Cel·la (o naos).

Part del temple romà on se guarda la imatge de la divinitat. És la naos del temple grec.

Cera perduda.

Tècnica escultòrica per a obtenir una reproducció en bronze d’una figura: es fa un motlle, es cobrex de cera, aquesta es cobreix d’argila que se cou, i després es substitueix la capa interior de cera per bronze, aconseguint així el cos.

Cimbori.

Torre principal que sobresurt en el creuer de les esglésies. Sovint està il·luminada per una llanterna adalt.

Circ.

Edifici monumental de l’arquitectura romana, en forma de gran espai pla ovalat o rectangular amb graderies al voltant per als espectadors, pels espectacles de curses de carros i cavalls, o jocs gimnàstics.

Clau (d’arc, de volta).

            Clau d’arc: dovella superior i central de un arc.

            Clau de volta: peça circular i decorada col·locada a la part central d’una volta de creueria.

Claustre.

Part dels monestirs, generalment al costat de l’església, amb jardí i pou, de forma quadrada o rectangular amb galeries o pòrtics als costats. Exemple: Santo Domingo de Silos.

Collage.

Tècnica pictòrica basada en l’unió sobre el paper o llenç de diversos materials, com fotografíes u objectes. Nasqué amb el cubisme de Picasso i Braque.

Columna (salomònica, toscana).

Columna: element arquitectònic vertical amb funció de suport d’un edifici, que pot ser monolítica o tenir tambors, tenir o no base i capitell.

           Columna salomònica: té un fust amb motllures torsionades en forma d’espiral.

          Columna toscana: barreja elements de la dórica, la etrusca i la jònica, amb una base, fust llis i capitell dòric.

Contraposat.

Postura d’una figura en l’escultura en la que el pes se suporta sobre un sol peu i la seva part del cos, mentre que la resta del cos se relaxa. Exemple: Diadumenos, de Policlet.

Cor.

Part d’un edifici on es canta. En el teatre grec té forma circular i en les esglésies cristianes té forma rectangular. Cor de catedral de Lugo en foto.

Cora (koré).

Escultura grega que representa una dona jove vestida en una cerimònia religiosa.

Cornisa.

Element arquitectònic en la part superior d’una construcció, amb forma de motllura o motllures. En el temple grec està sobre l’entaulament i a sota del frontó. La seva funció és fer de vessant perquè l’aigua no erosioni directament el mur.

Creuer.

Part d’una esglèsia on es creuen la nau central i el transsepte. Sovint té una cúpula o un cimbori.

Cromlec.

Alineament megalític en forma circular i funció religiosa-funerària. Exemple: Stonehenge.

Crugia.

Espai comprès entre dues parets mestres d’un edifici. Dos crugies en un claustre.

Cúpula.

Element arquitectònic de forma semiesférica que cobreix un espai de planta quadrada, poligonal, circular o elíptica. Sovint corona el creuer d’un temple cristià. Exemple: Cúpula de Brunelleschi, a Santa Maria di Fiore (Florència).

Curos (kouros).

Escultura grega arcaica que representa un home jove despullat, generalment un atleta. Serveix per commemorar una victòria esportiva i d’estàtua funerària.