Conceptes d'Història de l'Art (D-L).

            CONCEPTES D'HISTÒRIA DE L'ART (D-L).

D

Decumanus.

Carrer principal en sentit est-oest d’una ciutat o campament romà, que se creua al centre amb el cardus o carrer principal en sentit nord-sud.

Díptic.

Conjunt de dues obres pictoriques o plafons escultòrics, unides amb bisagres i que se poden tancar sobre l’altra. El tema generalment és religiós o commemoratiu.

Dolmen.

Construcció funeraria de la civilització megalítica, feta amb una pedra horitzontal i sostinguda per una o més pedres verticals.


Pot ser un dolmen de corridor, com el de Soto.

Domus.

Habitatge romà antic, per a una familia, amb diverses habitacions.

Dovella.

Cada una de les peces escairades, de forma trapezoidal i funció de cunya al ser més estreta d’un costat que de l’altre, que formen els arcs i el nervis de les voltes.

E

Èntasi.

Enxamplament lleugerament convex dels tambors centrals del fust de les columnes d’un temple grec d’estil dòric, per aconseguir un efecte òptic d’harmonia al dissimular l’aparença de concavitat que presentaria un fust recte.

Entaulament.

Part superior de l’edifici format per l’arquitrau, el fris i la cornisa. Característic dels temples grecs.

Escena.

Part elevada del teatre on els actors representen la obra.

Escorç.

Forma de representació d’una figura disposada en perspectiva de forma oblíqua al pla que la representa, de manera que està estirada en direcció a l’espectador i les dimension es veuen reduïdes. Exemple: Crist jacent, de Mantegna.

Esfumat.

Tècnica pictòrica que difumina el contorns i les parts mes llunyanes, per a donar un cert realisme, com fa la perspectiva aérea. Exemple: La Gioconda, de Leonardo da Vinci.

Estilobata.

En el basament és el glaó superior al de l’estereobat. Serveix com base de la columnata.

Estípit.

Element àrquitectònic amb funció de pilastra i en forma d’estilitzada pirámide invertida. Sovint decorada amb elements escultòrics, de vegades antropomorfs. Característic de les portalades barroques i els retaules.

Estoa.

Edifici de l’arquitectura grega, situat en l’àgora, amb forma de pòrtic allargat amb habitacions a un lateral, i funcions comercial i administrativa entre altres. Exemple: estoa d’Atalo, a l’àgora d’Atenes.

Exedra.

Construcció amb forma de semicúpula sobre la qual descansen el pes semicúpules més grans i la gran cúpula. Exemple: les semicúpules petites adossadas a les semicúpules (F), en Santa Sofia de Constantinoble.

Construcció en forma cóncava, sovint en l’interior de jardins o naus de tolos, per albergar seients, altars… Com l'Exedra dels Emperadors, a Madrid.

Extradós.

Superfície convexa exterior d’un arc o una volta. Prové de les paraules llatines extra (fora) i dorsum (superficie).

F

Façana (frontis).

Part exterior d’una construcció en forma de mur, obert amb portes, finestres... Es diu façana principal si té l’entrada principal, i també pot ser lateral, davantera o posterior.

Finestra coronella.

Finestra que consta de dos o tres arquets que descansen sobre columnetes o mainells. És característica del romànic i gòtic.

Fletxa (d’arc).

Distancia imaginària entre la dovella superior (la clau) i la línia de llum entre les impostes.

Fòrum.

Plaça principal de la ciutat romana, amb funció de centre comercial, polític i sovint religiós. Exemple: Fòrum de Roma.

Fresc (pintura al fresc).

Tècnica pictòrica que barreja pigment amb cal, goma arábiga i aigua. Exemple: frescos de la Capilla Sixtina.

Fris.

Part de l’entaulament d’un temple sobre l’arquitrau, que pot dur decoració escultòrica.

Frontó.

Element triangular que corona la façana d’un temple o retaule. Sovint té un timpa decorat amb escultures.

Fust.

Part vertical de la columna, entre el basament i el capitell, que se composa de tambors.

G

Gablet.

Element arquitectònic decoratiu, originari de l’arquitectura gòtica, que consisteix en un frontó apuntat, sovint calat, que corona finestrals, portalades o arquivoltes.

Gàrgola.

Element arquitectònic i escultòric, de figures animals i humanes fantàstiques, amb tres funcions: simbólica de protecció del mal, decorativa i de sortida vessant d’aigües. Fou una evolucio dels acroteris antics i dels canerets medievals.

Girola (o deambulatori).

Part del temple cristià, sovint en esglésies de pelegrinatge, de forma semicircular en planta, amb la funció de passeig dels visitants durant la misa i d’albergar les absidioles.

Graderia.

Part dels edificis públics romans, com circs, amfiteatres… on es situaven els espectadors dividits en classes socials. També es deia "cavea".

Grafit (o graffiti).

Tècnica pictòrica mural utilitzant esprai, sovint com un medi de protesta político-social. No s'ha de confondre amb el "grafito" (en castellano: lápiz de grafito, usado en dibujo)

Grotesc (grutesco en castellano).

Ornamentació escultòrica o pictórica, pròpia del Renaixement, que representa éssers fantàstics, humans, vegetals, animals o roques asproses, entrellaçats en un tot. Se relaciona amb l’arabesc.

H

Hàram.

Part de la mesquita islámica, amb la funció de lloc d’oració (haram significa zona prohibida), en forma de gran sala columnada dividida en naus perpendiculars a la quibla que mira a La Meca.

Harmonia.

Cualitat canònica de la representació artística, que aconsegueix una proporció tranquil·la i serena. Exemple: escultures del Partenó, per Fidies.

I

Icona.

Imatge sagrada, en pintura o baix relleu, característica de l’art bizantí.

Iconoclàstia.


Uns iconoclastes blanquejen amb cal una imatge.

Ideologia religiosa que rebutja les icones perquè son paganes i promou la seva destrucció. Se relaciona amb l’aniconisme, una tendència o corrent artística contrària a la representació d’imatges, com en l’art musulmà, que no representa imatges religioses, i en l’art bizantí iconoclasta.
Actualment, també es diu de l'actitud de transgredir les normes convencionals de l'art i la societat.

Iconografia.

Disciplina de la Història de l’Art que desenvolupa el coneixement i classificació dels tipus d’imatges.

Iconologia.

Disciplina de la Història de l’Art que desenvolupa el coneixement del significat cultural de les imatges.

Iconòstasi.

Mur o mampara d’obra o de fusta, sovint decorat amb icones, que separa el presbiteri de la nau central d’una església, característic de l’arquitectura bizantina. Té la funció de separar al sacerdot dels fidels.

Imposta.

La dovella o motllura horitzontal, sense corbatura interna, situada al final inferior de l’arc d’una portalada. Entre les dues impostes hi ha la línea imaginària de la llum de l’arc.

Intercolumni.

Espai entre columna i columna.

Intradós.

La superfície en la corbatura interna d’un arc o una volta.

L

Llanterna.

Element arquitectònic, de planta circular o poligonal, amb obertures laterals, que corona una cúpula o una torre cimbor, i serveix per il·luminar l’espai interior.

Llenç.

En pintura sé el suport material, fet de lli o altra fibra tèxtil, més flexible i lleuger que la fusta, sobre el qual es realitza l’obra pictòrica. Va aparèixer a finals del Gòtic.

En arquitectura és una façana o paret d’un edifici.

Llinda.

Peça arquitectónica horitzontal que es situa dalt d’una porta i davall del timpa. Característica de les portaladas romàniques. 
També es diu de la peça horitzontal superior entre dues columnes.

Llotja.

Edifici monumental de l’art gòtic, dedicat a comerç o a registre de l’activitat comercial. Exemple: la Llotja de Palma.

Llum (de l’arc).

Línia imaginària de la amplària d’un arc, entre els punts d’imposta als dos costats.

Lluneta.

Volta menor practicada perpendicularment a una altra volta de canó principal, amb la funció d’obrir una obertura per a donar llum.

Obertura practicada en una volta o en una cúpula, amb forma de mitja lluna i la funció d’il·luminar.