GE UD 01. L'espai geogràfic i la diversitat geomorfològica d'Espanya.

            GE UD 01. L’ESPAI GEOGRÀFIC I LA DIVERSITAT GEOMORFOLÒGICA D'ESPANYA.

Continua en altres entrades d'unitats principals del relleu, relleu costaner i relleu insular de Balears i Canàries).

L’ESPAI GEOGRÀFIC ESPANYOL.

Espanya és un país de grandària mitjana dins d’Europa, amb 505.987 km².

Està integrada sobre tot per gran part de la península Ibèrica, de la qual ocupa el 84,7%, amb 493.516 km². La Península està situada en una zona temperada de l’hemisferi nord, entre l’oceà Atlàntic i el mar Mediterrani, en l’extrem sud occidental d’Europa, prop d’Àfrica. La resta de la Península està ocupat per Portugal a l’Est, i els petits territoris d’Andorra (als Pirineus) i Gibraltar (en la punta sud, front a Àfrica).

Els territoris extrapeninsulars d’Espanya són sobre tot dos arxipèlags i dues ciutats nord-africanes:

Les illes Balears (4.992 km²), en la Mediterrània, front a la costa valenciana. Les més importants són Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i Cabrera, més molts d’illots.

Les illes Canàries (7.447 km²), prop en la costa africana occidental, front al Sahara Occidental i el sud del Marroc. Les més importants són, d’oest a est, La Palma, El Hierro, Gomera, Tenerife, Gran Canària, Fuerteventura i Lanzarote, més molts d’illots.

Ceuta (19,6 km²) i Melilla (12,5 km²) són dues ciutats nord-africanes, en la costa nord del Marroc.

A més hi ha alguns illots a la costa nord-africana (Xafarines, Peñón de Velez i Alhucemes), enmig del mar (Alborà) i a les costes peninsulars (Columbretes, Cies…).

La localització d’Espanya.

Les principals coordenades geogràfiques són:

Latitud:

43º 47’ N (Estaca de Bares, A Coruña).

27º 38’ N (illa d’El Hierro).

Longitud:

4º 19’ E (illa de Menorca).

18º 9’ E (illa d’El Hierro).

La diversitat del territori.

Espanya, un país de contrastos, comprèn una gran varietat de regions i paisatges naturals i humans, amb relleus i climes diferents, el que afavoreix la diversitat de recursos naturals i d’activitats econòmiques, amb usos agraris, industrials i de serveis desigualment repartits, amb produccions i problemes heterogenis.

En general, el marc natural i la posició de l’Estat espanyol no ofereixen condicions gaire propícies per al desenvolupament econòmic i el benestar social. El subsòl, com veurem més endavant, té esgotades les principals riqueses per l’explotació minera intensiva duta a terme des de la segona meitat del segle XIX, i les fonts d’energia mai no han pogut proveir la demanda creixent del país. El sòl i el relleu redueixen al 10 % la superfície agrícola, que es considera altament productiva. D’altra banda, les condicions climàtiques no són gens favorables. Així, doncs, el relleu, el sòl i el clima considerats conjuntament estableixen diferencies notables dins Espanya i en relació amb la major part dels països comunitaris.

Això no obstant, el marc natural també ofereix alguns avantatges, com ara la presència d’un litoral ampli, un clima amb sequera estiuenca convertit en un reclam turístic de primer ordre i un ric i variat medi físic amb reserves d’espais de qualitat que comencen a escassejar als països de la UE. A més, el progrés tecnològic, els esforços en inversions, el desenvolupament de les infraestructures i les comunicacions, la mecanització i l’adobament, així com la selecció i la cura del sòl, han permès superar alguns obstacles tradicionals que feien del marc natural una dificultat insalvable en una economia bàsicament agrària. Avui, en espais que es consideraven estèrils s’obtenen grans rendiments agraris mitjançant innovacions com ara els conreus en arena, els conreus d’hivernacle, el reg per degoteig, etc., cosa que suposa una autèntica revolució agrícola com, per exemple, la localitzada en zones d’Almeria.

EL RELLEU PENINSULAR.

La geomorfologia és la ciència que estudia el relleu.

El relleu és el conjunt de formes que presenta la superfície terrestre.

Aquestes formes són el resultat de forces internes de la Terra, l’orogènesi, i de forces externes, el modelat pel vent, aigües i éssers vius.

El relleu espanyol marca diferències importants a l’hora de definir les diferents regions naturals, i deriva d’una evolució geològica i geomorfològica determinada pels aspectes següents:

• Formació d’unes roques a partir de diversos processos, tant sedimentaris com metamòrfics o eruptius, localitzats en medis que són, al seu torn, diferents si són continentals o marins.

• Repercussió d’uns moviments orogènics que han afectat una litologia i han definit, d’aquesta manera, estructures plegades i fallades.

• Acció de les forces erosives, que han actuat sobre les estructures del relleu determinant-ne el modelat actual.

Aquesta evolució del relleu peninsular s’ha desenvolupat al llarg d’unes eres geològiques definides per una sèrie de períodes en els quals s’han produït els fenòmens esmentats.La geomorfologia és la ciència que estudia el relleu.

1. Característiques del relleu peninsular.

El relleu peninsular té tres característiques bàsiques: la forma massissa, l’elevada altitud mitjana i la disposició perifèrica del relleu muntanyós.

La forma massissa.

La Península Ibèrica té una forma massissa perquè és molt ampla d’oest a est (1.094 km) i les costes són molt rectilínies, sense grans entrades ni sortides, de manera que la influència del mar no penetra gaire en l’interior. La forma trapezoïdal del contorn peninsular va ser comparada antigament per Estrabó amb una pell de brau estesa (la piel de toro), a causa dels amplis arcs de les costes, especialment les del litoral mediterrani.

L’elevada altitud mitjana.

L’altitud mitjana és molt elevada (660 m sobre el nivell del mar), molt superior a la de França, amb 342 m, i només superada a Europa per Suïssa, que té 1.300 m. Únicament un 11,4 % de la superfície es troba a menys de 200 m d’altitud.

Aquesta gran altitud mitjana es deu no tant a les serralades com a l’existència d’un massís central elevat, la Meseta, que constitueix un bloc de forma quadrangular, generalment de superfície plana i lleugerament inclinat cap a l’oceà Atlàntic.

L’altiplà de la Meseta està accidentat per relleus muntanyosos interiors, com el Sistema Central, que separa la conca del Duero de la del Tajo, i els Montes de Toledo, que diferencien la conca del Tajo de la del Guadiana, i està vorejat per altres serralades, com la Cantàbrica al nord, el Sistema Ibèric a l’est i Sierra Morena al sud. La resta de territoris de la Península s’adossen a aquest nucli central de la Meseta: un triangle al nord-est, format per la Depressió de l’Ebre i la Serralada dels Pirineus, i un altre al sud, de dimensions similars, format per la Depressió del Guadalquivir i les Serralades Bètiques.

La disposició perifèrica del relleu muntanyós.

El relleu muntanyós al voltant de la Meseta, amb un alt cinturó de serralades perifèriques, que frena la influència del mar i augmenta els forts contrastos entre la costa i l’interior. Pel nord, s’ha de franquejar la Serralada Cantàbrica, amb altituds que oscil·len entre els 1.000 m i els 2.500 m i situada a escassa distància de la costa. Per l’est, malgrat que el salt és menys pronunciat, cal salvar el Sistema Ibèric i, més al nord, la Serralada Litoral Catalana, d’altituds més modestes, paral·leles a la costa i que constitueixen un doble recinte emmurallat. Pel sud trobem Sierra Morena, que s’hi interposa entre l’altiplà castellà i la depressió del Guadalquivir, i les dues Serralades Bètiques, amb la Sierra Nevada de més de 3.000 m., més prop a la costa.

2. Tipus d’unitats morfoestructurals.

A la Península Ibèrica hi ha les grans unitats morfoestructurals del relleu continental: sòcols, massissos antics, serralades de plegament i conques sedimentàries.

a)     Els sòcols.

Els sòcols són planes o altiplans formats en l’era Primària (o Paleozoic), com a resultat de l’erosió de serralades sorgides en aquell mateix temps.

Els materials són paleozoics, de roques silícies: granit, pissarra, quarsita i esquitos. Les roques són rígides, per lo qual, quan sofreixen pressions orogèniques, no es pleguen sinó que es fracturen.

El relleu dels sòcols actuals és predominantment horitzontal.

Els sòcols ocupen bona part de la meitat occidental de la Península.

b)     Els massissos antics.

Els massissos antics són muntanyes baixes formades en l’era Terciària, pel nou alçament d’un bloc del sòcol a causa de les pressions de l’orogènesi alpina.

Els materials són també paleozoics, de roques silícies: granit, pissarra, quarsita i esquitos. Les roques són rígides, per lo qual, quan sofreixen pressions orogèniques, no es pleguen sinó que es fracturen.

El relleu dels massissos ara és predominantment baix i arrodonit, amb cims aplanats per l’erosió.

Els massissos antics de la Península, tots a la meitat occidental, són al centre les serres interiors de la Meseta, és a dir el Sistema Central i les Muntanyes de Toledo, al sur Sierra Morena (en realitat no una serralada sinó un aixecament fracturat del sòcol), i al nord el Massís Galaic i la part occidental (fins Picos de Europa) de la Serralada Cantàbrica.

c)     Les serralades de plegament.

Les serralades de plegament són grans elevacions muntanyoses sorgides en l’orogènesi alpina de l’era Terciària, pel plegament dels materials sedimentaris.

Els materials sedimentaris són fonamentalment calcaris, dipositats en el mar en l’era Secundària.

El relleu és elevat, amb pendents forts i formes escarpades, perquè l’erosió encara no les ha suavitzat.

Les serralades de plegament de la Península, totes a la meitat oriental, són de dos tipus:

Serralades intermèdies. Formades pel plegament dels sediments marins a les vores dels sòcols, a la Serralada Ibèrica i la part oriental (a partir de Picos de Europa) de la Serralada Cantàbrica.

Serralades alpines. Formades pel plegament dels sediments en fosses marines profundes (geosinclinals), creant els Pirineus i les dues serralades Bètiques, és a dir la Sub-bètica i la Penibètica. 

d)     Les conques sedimentàries.

Les conques sedimentàries o depressions són zones enfonsades, formades en l’era Terciària, reblerts amb sediments.

Els materials són principalment argilosos i calcaris.

El relleu és horitzontal o suaument inclinat, perquè no el fa efectar l’orogènesi posterior.

Les conques sedimentàries són de dos tipus:

Les conques. Formades per l’enfonsament d’un bloc d’un sòcol a causa de les pressions de l’orogènesi alpina. Són les depressions interiors del Duero, el Tajo i el Guadiana.

Les depressions prealpines. Formades per l’enfonsament d’un bloc a  causa de la descompressió posterior a l’alçament de les serralades alpines (Pirineus i Bètiques) o pel rebliment de les fosses marines poc profundes situades als costats dels dos sinclinals que hi havia al costat del sòcol. Són les depressions exteriors de l’Ebre i del Guadalquivir.

La teoria de la tectònica de plaques.

La teoria de la tectònica de plaques sorgeix de la teoria de la deriva continental, formulada per Wegener al 1912, i de la teoria de l’expansió dels oceans formulada per Hess al 1960. La teoria dóna una visió dinàmica de la història de la Terra i explica la formació dels continents com a resultat de la fractura i del desplaçament de les plaques.

        

Sosté que les plaques rígides (continentals i/o oceàniques) de la litosfera (l’esfera de roca a l’escorça o superfície) suren i es mouen sobre els materials plàstics de la astenosfera (l’esfera feble a la zona superior del mantell, a sota de la litosfera i sobre la mesosfera), d’acord amb la teoria proposada per Barrell al 1914.

            

Fa uns 200 milions d’anys només hi havia una massa continental, anomenada Pangea, a partir de la qual s’han configurat els continents actuals, degut al funcionament del moviment de les plaques, que s’interrelacionen en tres tipus de límits.

Els límits de plaques divergents, on les plaques se separen, són zones d’acreció que s’originen quan a les dorsals oceàniques el magma de l’interior de la Terra tendeix a sortir, proveint de material nou. Aleshores sorgeixen cadenes volcàniques al fons dels oceans i es formen illes volcàniques com les Açores o les Canàries a la dorsal atlàntica.

Els límits de plaques convergents són zones de subducció, que s’originen quan les plaques més denses (les oceàniques) s’enfonsen per davall de les menys denses (les continentals) i formen fosses marines, cadenes muntanyoses, amb fenòmens de volcans i terratrèmols. La zona de subducció del Pacífic ha creat la Fossa de les Marianes i els volcans de la costa est del Pacífic. Una variant són les plaques convergents continentals, que quan xoquen, com els seus materials són rígids, es provoca el plegament dels materials sedimentaris i la fractura dels materials antics, com va passar en l’orogènia alpina a les serralades dels Alps i l’Himalaia.

En els límits transformants s’originen falles quan dues plaques es desplacen paral·lelament, creant una fricció, com a la falla de San Andrés a California.

L’EVOLUCIÓ GEOLÒGICA PENINSULAR.

El relleu peninsular és el resultat d’una historia geológica iniciada amb la formació de l’escorça terrestre.

a)     L’era Arcaica o Precambrià.

L’era Arcaica (o Precambrià) es data entre 4.600/4.500 i 542 milions d’anys.

La zona de la Península estava ocupada pel Mar de Tetis, on al final, pot ser fa 580 milions d’anys, va acabar d’emergir un massís precambrià en forma de banda o dorsal muntanyosa arquejada de NO-SE, formada per pissarres i gneis. Comprenia l’actual Massís Galaic i elevacions aïllades del Sistema Central i els Montes de Toledo.

b)     L’era Primària o Paleozoic.

L’era Primària o Paleozoic es data en 600-225 milions d’anys.

S’inicia amb l’erosió de la dorsal precámbrica i la sedimentació dels materials en les profunditats del Mar de Tetis, formant dipòsits de milers de metres de gruix.

A finals del Paleozoic, durant el període Carbonífer (fa 340 milions d’anys), l’orogènesi Herciniana aixecà tot el bloc del vell massís precambrià, que ara s’anomenarà Massís Hespèric (o Ibèric) amb  noves terres als seus costats, com la part occidental de la Serralada Cantàbrica i la regió Asturlleonesa al nord, i la Sierra Morena al sur, i tot s’inclinà a l’est, cap al Mediterrani.

Separats de l’Hespèric per dues fosses marines (pirinenca i bètica) s’eleven i formen al NE els massissos de l’Ebre, Aquitània y Catalano-Balear, i al sur el massís Bètic-Rifeny.

Materials silicis com granits, pissarres, quarsites i calisses són les roques predominants en els massissos paleozoics. En l’orogènesi herciniana afloren roques formades pel refredament del magma en l’interior de l’escorça (granit) i es metamorfitzen els materials previs per l’acció de la calor i les pressions, de manera que les argiles es transformen en pissarres i les arenisques en quarsites.  Les silícies són roques antigues i rígides que, amb empentes tectòniques posteriors (l’orogènesi Alpina) donaran  relleus d’estructura fallada o relleus germànics.

Però aquest Massís Hespèric i els altres quatre més petits seran erosionat a finals del Paleozoic i es convertirán en sòcols més baixos i petits.

c)     L’era Secundària o Mesozoic.

L’era Secundària o Mesozoic es data en 225-68 milions d’anys.

És un període de relativa calma geológica en què predomina l’erosió dels relleus hercinians (els massissos i els sòcols) i la sedimentació dels seus materials, fonamentalment calcaris, com calcàries i margues (calcària més argila). Els sediments s’acumulen en tres zones marines: al sur i al nord, en les fosses pirinenca i bètica, els dipòsits són enormes, mentre que al centre, en la vora oriental de la Meseta inclinada cap a l’est, les transgressions marines dipositen una capa prima de sediments.

d)     L‘era Terciària o Cenozoic.

L‘era Terciària o Cenozoic es data en 68-1,7 milions d’anys.

Comença l’orogènesi Alpina al Mediterrani occidental, que canviarà força el relleu peninsular.

S’eleven les serralades alpines, els Pirineus i les Bètiques, igual que els Alps i els Apenins, pel plegament dels materials sedimentaris en les fosses pirinenca i bètica, entre els massissos antics. Com a conseqüència, les roques estan intensament deformades. En canvi, a la serralada Ibèrica la deformació és menys intensa. Els Pirineus es formaren per la pressió entre el Massís Hespèric, el d’Aquitània i el de l’Ebre (que al final s’enfonçà en la conca de l’Ebre), i les Bètiques es formaren per la pressió entre el Massís Hespèric i el Bètico-Rifeny (que també s’enfonça en gran part en el Mar d’Alborán).

Es formen les conques o depressions prealpines (també anomenades terciàries o sedimentàries), on s’hi dipositaren materials resultants de l’erosió dels relleus circumdants que van en paral·lel. Són la conca de l’Ebre, paralel·la als Pirineus, i la conca del Guadalquivir, paralel·la a  les serralades Bètiques.

La Meseta va sofrir grans canvis:

• S’inclinà cap a l’Atlàntic i es formaren les conques interiors del Duero, Tajo i Guadiana, originades per l’enfonsament del massís Hespèric, el que determina l’actual direcció de molts de rius peninsulars cap a aquest oceà.

• Se formaren les vores muntanyoses de la Meseta: al NE la part oriental de la Serralada Cantàbrica, a l’est la Serralada Ibèrica, i al sur Sierra Morena (creada per l’empenyiment de les Serralades Bètiques).

• El sòcol de la Meseta, format per materials paleozoics rígids, va sofrir fractures (ruptures sense separació dels blocs) i falles (ruptures amb separacions verticals dels blocs). Les falles originaren una estructura germànica, caracteritzada per blocs alçats (horst) i blocs enfonsats (fosses tectòniques o graven).

Els blocs alçats són la vora muntanyosa al nord (el Massís Galaic i la part occidental de la Serralada Cantàbrica), i les serres interiors de la Meseta (el Sistema Central i els Montes de Toledo).

Els blocs enfonsats són les depressions interiors o conques sedimentàries de la meseta, és a dir els altiplans nord i sud, connectats amb les conques del Duero, Tajo i Guadiana.

Les falles originaren també alguna activitat volcànica, a Campo de Calatrava, Olot-Empordà i el cap de Gata.

e)     L’era Quaternària.

L’era Quaternària es data en 1,7 milions d’anys fins l’actualitat.

Els fenòmens més destacats són el glacialisme i la formació de terrasses fluvials.

• El glacialisme va afectar les serralades més altes: els Pirineus, la Serralada Cantàbrica, el Sistema Central, la Serralada Ibèrica i la Serralada Penibètica (a Sierra Nevada). Va causar dos tipus de glaceres: de circ i de vall.

Les glaceres de circ. Són acumulacions de gel en la capçalera de les valls, on formen el circ. El gel i el desgel trenquen les roques de les parets del circ, l’amplien i atalussen. A la Península les glaceres de circ són la majoria i originaren petits llacs en la part inferior, tancada per les morenes (barres de materials sedimentats).

            Glaciar de Taillón (nº 4).

Les glaceres de vall. Són rius de gel, formats quan la glacera de circ és tan gran que’l gel es desplaça per les valls. Les roques arrastrades erosionen les parets de la vall i l’amplien en forma d’U. Excaven les zones de roques més febles, fent cubetes que al fondre’s el gel es converteixen en llacs, i també s’originen llacs més grans en la part inferior, tancada per les morenes. A la Península només va haver als Pirineus.

• Les terrasses fluvials són franges planes i elevades en els marges dels rius. S’originaren durant les alternances climàtiques del Quaternari entre períodes glacials i postglacials.

En els períodes glacials. El cabal del riu és escàs perquè el fred intens fa que l’aigua resti en les muntanyes en forma de gel: la força erosiva es redueix i diposita els aluvions en el llit del riu.

En els períodes postglacials. El cabal del riu augmenta al fondre’s amb la calor el gel de les muntanyes, i guanya en força erosiva, que aprofundeix el llit, i deixa suspesos en els marges el aluvions, formant les terrasses escalonades.

A la Península les terrasses més importants són les dels grans rius Duero, Tajo, Guadiana, Ebre i Guadalquivir, pero las más reconocibles son las del Manzanares y Jarama, afluentes del Tajo.

EL ROCAM I ELS TIPUS DE RELLEU.

L’evolució geològica de la Península ha donat tres àrees amb diferent rocam (silícia, calcària i argilosa), que determina diferents tipus de relleu (granític, càrstic, argilós) o relleus per erosió diferencial (mixtos). A més, hi ha unes àrees d’origen volcànic (Canàries sobre tot).

Mapa del relleu d'Espanya.

L’àrea silícia.

Els materials silicis són d’origen en les eres precambriana i primària.

Es localitza a la zona occidental de la Península: des de la part occidental de la Serralada Cantabrica fins als Picos de Europa, a les serralades de la Meseta (Sistema Central, Montes de Toledo i Sierra Morena), i, parcialment, en les restes dels massissos antics sota les serralades terciàries (Pirineus, Litoral Catalana, Sistema Ibèric i  Penibètica), i a la Tramuntana de Menorca.

            Paisatge granític.

Les roques fonamentals són: granit (sobre tot) més pissarra, quarsita i esquistos. El granit és una roca cristal·lina i rígida, que dóna un modelat granític, degut a dos processos:

• El granit s’altera químicament i en profunditat per l’aigua i es transforma en arenes, que s’acumulen a les valls.

• El granit se fractura per la gelivació (fenomen de fractures o diàclasis provocades per la congelació i fusió de l’aigua en les fissures de les roques granítiques) que és el procés erosiu més característic d’aquest modelat. Es distingeixen els efectes en zones d’alta muntanya (es formen crestes agudes) i menys elevades (formes són més arrodonides, amb doms per la diàclasis paral·lela i roquissars per la diàclasis vertical).

L’àrea calcària.

Els materials calcaris són sediments marins de l’era Secundària plegats en l’era Terciària.

Es localitzen a la Península formant de ‘Z’ invertida i predominen als sistemes muntanyosos de l’àrea oriental (part oriental de la Serralada Cantàbrica, Pirineus, part de la Serralada Litoral Catalana, Sistema Ibèric i Serralades Bètiques, amb una perllongació cap a les Balears).

La roca predominant és la calcària. Les roques calcàries són permeables i dures i estan composades majoritàriament per carbonat càlcic, sovint mesclat amb argila. Se dissolen en aigua i es fracturen per diàclasis.

Paisatge calcari, amb rascler.

Esquemes del modelat càrstic, amb formacions subterrànies.

El modelat càrstic és el més abundant. S’origina perquè la roca calcària es dissol per l’acció de l’aigua. Aquest fet augmenta la seva porositat i provoca l’aparició d’esquerdes, estries, fissures i cavitats.

Les formacions superficials més característiques són diverses tipologies de rasclers (o rellar = lapiaz) de roques estriades, gorges o canons, pòlies (petites planes de terra rossa), dolines (cavitats en forma de embús), coves, simes i avencs (obertures petites a les coves subterrànies).

La infiltració de les aigües genera una xarxa subterrània que, a vegades, aflora cap a l’exterior en forma de fonts i ulls.

L’àrea argilosa.

Els materials argilosos són sediments dipositats després del plegament alpí.

Les roques fonamentals són: argiles (impermeables) i margues (barreja de calcària i argila, són permeables en funció de la presència de materials calcaris).

Localització: a les grans depressions interiors i exteriors i a les planures litorals.

Paisatge argilós.

El modelat argilós se caracteritza per roques blanes i fàcils d’erosionar.

Si els terrenys no tenen protecció vegetal, els corrents d’aigua originen el paisatge dels bads lands.

Sovint alternen amb materials més durs i proporcionen modelats tan comuns com el relleu en costa, taules, turons testimoni, etc.

El relleu per erosió diferencial.

            A l'interior i sobretot en les zones perifèriques de cadascuna de les tres àrees, granítica, calcària i molt especialment la argilosa, és comú que apareguin roques de diferent origen i resistència. L'erosió actua llavors de manera diferencial o selectiva, donant lloc a diferents relleus segons la inclinació dels estrats:

Relleu horitzontal.

a) Quan els estrats són horitzontals i alternativament, durs i tous, la xarxa fluvial separa plataformes, anomenades taules o erms, que tenen el cim horitzontal, coincidint amb l'estrat dur, i flancs suaus coincidint amb els estrats tous. Els flancs s'erosionen més ràpidament, de manera que les taules es redueixen i acaben convertint-se en turons testimoni (turons de sostre horitzontal) o relleus residuals, que al final perden l'estrat dur (antecerros). És un relleu característic de les conques sedimentàries mesetenyes i en les depressions de l'Ebre i del Guadalquivir.

Relleu inclinat.

b) Quan els estrats estan suaument inclinats i alternen materials durs i tous, es formen costes. S'hi distingeixen un dors o revers, format per l'estrat dur inclinat, i un front que té una part superior de fort pendent, formada per la capa dura, i una part inferior còncava a la capa tova, on l'erosió és més ràpida . El retrocés de les costes per l'erosió dóna lloc també a turons testimonis i antecerros. És un relleu abundant a l'est de la Meseta.

c) Quan els estrats estan plegats donen lloc als relleus apalachense o juràssic.

• El relleu apalechense es forma sobre un relleu muntanyós hercinià, arrasat i anivellat per l'erosió, que experimenta un rejoveniment que reactiva l'erosió.

L'erosió diferencial deixa al descobert les capes dures, que formen crestes paral · leles, llargues i estretes, d'alçada similar, separades per depressions obertes a les capes toves. Aquest relleu es troba a les Muntanyes de Toledo o a Sierra Morena.

• El relleu juràssic es forma en les serralades joves. Està constituït per una alternança de plecs convexos (anticlinals) i còncaus (sinclinals). En els anticlinals, l'erosió de l'aigua crea valls perpendiculars al cim (cluses) i valls paral·lels al cim (valls anticlinals o combes). El buidatge dels anticlinals (ràpid un cop que l'erosió ha perforat l'estrat dur), deixa aixecats entre ells als antics valls sinclinals (sinclinal penjat), de manera que el relleu s'ha invertit. L'erosió de la vall anticlinal deixarà en ressalti l'anticlinal de l'estrat inferior (anticlinal exhumat) i el cicle es reiniciarà. Aquest tipus de relleu és característic en el Sistema Ibèric, els Pirineus...

Vocabulari:

            Anticlinal: la part convexa d'un plec simple, amb forma de 'A'.

Sinclinal: la part còncava d'un plec simple, amb forma de 'A' invertida. En un sistema de plecs està comprès entre dues anticlinals. Un sinclinal penjat és una forma d'inversió del relleu que es produeix quan desapareix l'estrat superior dur en l'eix dels anticlinals que el voregen, i l'erosió desgasta els estrats tous inferiors fins que l'altitud del sinclinal és superior a la dels anticlinals.