GE UD 01. Les grans unitats del relleu espanyol.

            GE UD 01. LES GRANS UNITATS DEL RELLEU ESPANYOL.

5. Les grans unitats morfoestructurals del relleu peninsular.

Les unitats morfoestructurals més importants són:

La Meseta, al centre de la Península, té una altura mitja de 660 metres i està dividida pel Sistema Central en Submeseta Nord (800 metres d’altura) i Submeseta Sud (600 metres d’altura), i els Montes de Toledo que subdivideixen la Submeseta Sud. Volten la Meseta tres serralades: la Serralada Cantàbrica al nord, el Sistema Ibèric a l’est i Sierra Morena al sud.

Fora de la Meseta es troben vàries formacions muntanyoses: el Massís Galaic, la serralada dels Pirineus, les Serralades Litorals Catalanes i les Serralades Bètiques (Subbètica i Penibètica).

En paral·lel als Pirineus i les Serralades Bètiques hi ha dues grans conques sedimentàries o depressions, la de l’Ebre, al nordest, i la del Guadalquivir, al sud.

Les costes de la Península són altes i poc accidentades, interrompudes per amplis arcs de costes baixes i arenoses, com les dels golfs de Lleó (al nord de Catalunya), València i de Cadis. Només són retallades en les ries gallegues.

LA MESETA.

La Meseta és la unitat morfològica fonamental del relleu espanyol, tant per la seva posició central com per l’extensió que ocupa (el 45 % del total de l’extensió peninsular).

El fonament de la Meseta és un immens sòcol paleozoic, l’antic massís ibèric o hespèric, arrassat en el Mesozoic i posteriorment aixecat pel plegament alpí i inclinat cap a l’Atlàntic.

Té una alçada mitjana de 660 m, i està travessat pel Sistema Central, que la divideix en dues submesetas, septentrional i meridional, anomenades Submeseta Nord i Submeseta Sud.

La Meseta forma un conjunt de terrenys plans i elevats de roques molt antigues entre les quals abunda el granit, neises, quarsites i pissarres metamòrfiques. Predominen els materials granítics, plegats i fracturats en el Terciari, i els processos erosius posteriors cobriren àmplies àrees amb sediments argilosos.

Ha sofert deformacions, sobretot la herciniana, en què va ser erosionada formant una peniplana amb inclinació cap a l’Est, després basculada a l’Oest mitjançant aquest pressió alpina, produint bombaments i esquerdes, creant-se dovelles elevades i depressions intermèdies reblides amb materials moderns (mesozoics i cenozoics), pel que en determinats llocs les roques antigues estan recobertes per altres sediments que s’han dipositat sobre les anteriors en èpoques més recents. La roca sedimentària més abundant és l’argila, que dóna lloc a àmplies superfícies cultivables.

A la part oest de la Meseta, on apareixen les roques antigues, els rius formen barrancs profunds molt adients per a la construcció d’embassaments. La clara inclinació cap al Atlàntic fa que els rius corrin cap aquest, el que obliga els rius Duero, Tajo i Guadiana a seguir un llarg curs des del seu naixement, més a prop del Mediterrani, fins a la seva desembocadura a l’Atlàntic.

La Meseta ocupa gran part de Castella i Lleó, Castella-la Manxa i Extremadura i hi dominen els paisatges d’amplis horitzons i vastes superfícies monòtones ocupades per trigals, oliveres, vinyes i guarets.

El Sistema Central.

Forma un important conjunt muntanyós amb una amplada de fins a 50 km. Aquesta muntanyes atravessen la Meseta d’est a oest i la divideixen en dues parts: la submeseta nord, drenada pel Duero, i la submeseta sud, pel Tajo i el Guadiana.

Està compost de roques molt antigues (granits i roques paleozoiques) i per la seva estructura no és una serralada sinó un complex conjunt de diverses ruptures ocasionades pel plegament alpí, amb alineacions paral·leles de horsts (bloc elevats) i gravens (fosses o blocs enfonsats). Entre elles passa el Port de Navacerrada, que comunica el nord i el sud.

Els cims estan arrassats per l’erosió. Hi va haver una forta acció glacial al quaternari.

Es distingeixen cinc serres, d’est a oest: Somosierra, Guadarrama, Gredos, Gata i L’Estel (a Portugal). El cim més alt és el bec Almanzor (2.592 m).

Submeseta Nord.

La Submeseta Nord té una alçada mitjana de 700-850 m. La ocupa la antiplanicie del Duero i forma una immensa plana on apareixen párams a la part alta. El riu Duero i els seus afluents (Esla, Pisuerga, Tormes, Adaja) ​​creuen la Submeseta Nord formant i regant algunes hortes, com la Terra de Campos.

Submeseta Sud.

La Submeseta Sud té una alçada mitjana de 600-750 milions (inferior a la del nord), per la qual cosa representa una falla o esglaó que ocupa el Sistema Central. Està formada per dos antiplans separats pels Montes de Toledo i les serres de Guadalupe i San Pedro (aquestes a Extremadura): la antiplà del Tajo i la del Guadiana. A la Submeseta Sud trobam planes extenses com la de la Manxa i la penillanura extremenya.

Montes de Toledo.

Situats entre la Manxa i la peniplana extremenya. Són d’escassa elevació (1200-1400 m) i la seva altitud dismienueix d’Oest (Guadalupe, Montánchez, San Pedro) a Est. És un conjunt de tipus apalechense per la seva erosió diferencial recent, que ha arrassat els materials pissarrarrosos i respectat les cuarsites, que han quedat com crestons sobre les valls pissarroses.

Camp de Calatrava.

Situat entre les Muntanyes de Toledo i Serra Bruna, és una zona muntanyosa elevada sobre la plana de la Manxa. Està formada per un bombament del sòcol en direcció NS. La pressió alpina provocar fractures, amb fenòmens volcànics.

Penillanura extremenya.

És una superfície molt àmplia i nivetllada, amb petits relleus residuals (crestes de cuarsita, massíssos granítics) com muntanyes-illa. A la Tierra de Barros hi ha derrubis fins (argiles, sorres).

RELLEUS PERIFÈRICS DE LA MESETA.

La Meseta apareix limitada i aïllada de la resta de la Península per una sèrie de relleus muntanyosos que l’envolten.

Montes de Lleó.

Les serres de Trás-os-Montes a Portugal i els Montes de Lleó limiten la Meseta pel NO. Aquests relleus formen un conjunt complex i desordenat de muntanyes on abunda la pissarra.

Els Montes de Lleó no són molt elevats, però la seva amplada i la manca de valls transversals dificulten extraordinàriament les comunicacions entre Galícia, Astúries i la Meseta, causant aïllament entre Galícia i la resta d’Espanya. En canvi, l’enllaç natural de Galícia amb Portugal explica en gran part els seus lligams i la seva afinitat lingüística.

Serralada Cantàbrica.

És la vora septentrional de la Meseta, des Astúries fins al País Basc, formant una barrera muntanyosa que limita la Meseta pel nord i l’aïlla del mar.

En aquesta serralada hi ha dos sectors ben diferènciats, oest i est, separats pels Picos de Europa (el pic més alt és Torre de Cerredo, 2.648 m).

La zona oest (sector asturià). És el sector més elevat, format en el Paleozoic per roques antigues fallades, plegades i aixecades del Carbonífer, unes pissarres que contenen carbó mineral. Aquest carbó s’extreu en les mines d’Astúries i la província de Lleó. Aquests terrenys, al llarg de les eres geològiques, han patit fractures i plegaments, el que explica que les vetes de carbó tinguin una distribució fracturada i irregular, la qual cosa dificulta la seva extracció i la mecanització de les mines. Aquests relleus muntanyosos dificulten les comunicacions de la Meseta amb Astúries, per la qual cosa gran part del trànsit ha de circular pel Port de Pajares.

La zona est (sector Càntabre). És baixa i està formada per relleus sedimentaris plegats entre els quals abunda la calcària. Són relleus abruptes, però més baixos que a la zona occidental, i discontinus. En les calcàries es troben moltes coves, i en algunes (per exemple Altamira), s’han trobat importants pintures rupestres. Per aquesta zona més baixa Castella es va comunicar al mar.

Sistema Ibèric.

La serralada ibèrica envolta la Meseta pel nord-est i est, en uns 380 km de longitud en la direcció NO-SE.

El sector del terç nord-occidental és el més elevat, amb les serres de Demanda, Urbión i Moncayo (Moncayo, 2.313 m).

El sector mig divideix la serralada en dos ramals en arribar al riu Jiloca: la primera alineació limita al sud a la Depressió de l’Ebre i arriba fins al Mediterrani, amb les serres de Gúdar i Javalambre, la segona alineació voreja la Meseta, amb la serra de Albarracín i la Regió muntanyenca de Conca. Entre ambdues alineacions s’obre la zona enfonsada o fossa tectònica de Calatayud-Teruel.

A la serralada dominen els relleus plegats, calcaris i molt erosionats, entre els que apunten les roques paleozoiques al NO.

És una serralada molt alta i àmplia pel que aïlla el litoral mediterrani de l’interior i dificulta les comunicacions. Les serres d’aquest sistema muntanyós afecten profundament les províncies de Sòria, Terol i Conca, muntanyoses i pobres de recursos. Pel centre de la serralada discorre la divisòria d’aigües més important de la Península ja que hi neixen els rius Duero, Tajo, Túria i Xúquer.

Sierra Morena.

És la continuació del sòcol de la Meseta al sud, formant el seu límit meridional i s’estén des de la frontera portuguesa a Huelva fins al sud-oest d’Albacete. La seva vora sud el constitueix la Depressió del Guadalquivir.

Està formada per materials molt antics: grànits, pissarres, roques metamòrfiques... en general molt semblants als del Sistema Central.

Les muntanyes no són elevades, amb una mitjana de 1.000 m, culminant a la Serra Madrona (Bañuela, 1.323 m), però resulta molt difícil transitar per elles perquè no hi ha valls transversals que les travessin. El pas més important que comunica la Submeseta Sud i Andalusia és el de Despañaperros. La importància estratègica d’aquest pas explica que en la seva proximitat tinguessin lloc batalles tan decisives com la de les Navas de Tolosa o la de Bailén.

En Sierra Morena es troben nombroses mines. Els jaciments de mercuri d’Almadén, de coure de Riotinto, els de carbó de Peñarroya i els de plom de Linares són bons exemples. Algunes d’aquestes mines i altres, avui esgotades, es coneixen des de l’antiguitat i han atret importants poblacions per a la seva explotació.

RELLEUS EXTERIORS.

Massís Galaic.

Situat al NO de la Península, ocupa gran part de Galícia. És un bombament de l’angle nord-occidental de la Meseta, amb moltes falles en direcció NS.

Està format per un sòcol de roques antigues, semblant al de la Meseta, intensament erosionades per la glaciació quaternària. La fracturació va produir molts horsts i cubetes. Els blocs elevats formen vells relleus o elevades mesetes amb alguns cims de roques més resistents. Destaca el bloc elevat de Cap de Manzaneda (1778 m), contra fosses tectóniques (Bierzo, Monforte).

La proximitat del litoral i el desnivell existent entre els alts altiplans i el mar dóna als rius una enorme força erosiva que talla al grànit en valls profundes i gorges, molt adients per establir embassaments per a la producció d’energia elèctrica, sobretot en el riu Miño i el seu afluent el Sil.

Muntanyes Basques.

És un conjunt de muntanyes poc altes que enllacen la Serralada Cantàbrica amb els Pirineus. Predominen les roques secundàries, sobretot calcàries, molt erosionades que ofereixen un paisatge típic d’avencs, dolines i cavernes. Destaquen el pic Aitzgorri (1544 m) i Peña Gorbea (1.480 m).

Els Pirineus.

Aquesta serralada s’estén d’est a oest al llarg de 430 km entre els caps de Creus i de Higuer, formant una alta muralla accessible per alguns passos com ara els de Perthus, Canfranc o Roncesvalles.

És un paisatge típicament alpí, a l’estructura es distingeixen diverses zones:

A) Axial, d’est a oest, dividida en tres parts: central, occidental i oriental.

- La part central és la més compacta, elevada i impenetrable, constituïda per materials paleozoics fallats i posteriorment aixecats (muntanyes) o enfonsats (depressió de la Cerdanya). És notòria l’erosió glacial, de la qual resteen circs, llacs i valls en artesa (amb fons pla i pendents molt pronunciades). Al Pic d’Aneto (3.404 m) hi ha el major glaciar de circ d’Espanya. Una altra cim és el Mont Perdut.

- Les parts occidental i oriental descendeixen progressivament i acaben formant relleus suaus tant a la costa cantàbrica com a la mediterrània.

B) Prepirineu, al nord i al sud dels Pirineus. Són bandes de muntanyes paral·leles que descendeixen gradualment a manera d’esglaons fins a la vall de l’Ebre i la plana d’Aquitània a França. Predominen els materials calcaris plegats, que formen serres aspres de tons clars i escassa vegetació, tallades per profunds barrancs. Només en les zones on abunden les margues els rius obren valls amplis i fèrtils, gràcies als abundants cabals i als sediments aportats des dels cursos superiors.

Serralades Catalanes.

Són dues alineacions muntanyoses que s’estenen paral·leles a la costa, en direcció nord-est-sud-oest i tanquen la depressió de l’Ebre al litoral mediterrani. La Serralada Prelitoral té les serres de Montseny i Montserrat. La Serralada Litoral té relleur secundaris (Garraf, Montsià), que cauen al mar. Les seves altituds no superen els 2.000 metres i estan formades per materials molt diverssos, en part paleozoics, rejovenits pel moviment alpí. Entre les dues serralades hi ha una estreta depressió de gran importància humana (ciutats de Sabadell, Terrassa...) i econòmica. Estan travessades per algunes valls fluvials (Ter, Llobregat).

Serralades Bètiques.

Les Serralades Bètiques formen un conjunt muntanyós eextremadament complex i d’interpretació molt discutida. Són les serralades més joves de la Península. Es distingeixen dues unitats: la serralada Penibética al sud (la més alta) i la Subbètica al nord, separades per una depressió longitudinal anomenada “solc intrabétic”. S’estenen des de Gibraltar fins al cap de la Nau (la Subbética) i el cap de Pals (la Penibética).

- Serralada Penibética. Són abundants els materials antics (paleozoics). S’hi situa la serra més elevada de la Península, amb els pics del Mulhacén (3.478 m) i el Veureta (3.392 m).

- Solc intrabètic. Comprèn una sèrie de depressions o foies com les de Basa, Guadix, Granada, Antequera... amb una intensa explotació agrícola i centres urbans i comercials molt importants a Andalusia.

- Serralada Subbètica. Forma un arc extern de materials secundaris plegats, entre els quals dominen les margues i les calcàries. El conjunt més important està situat a prop de la capçalera del Guadalquivir on les serres de Cazorla, Segura i La Sagra formen un nucli de dispersió d’aigües que dóna naixement al Guadalquivir i al Segura. Altres serres s’estenen fins al Mediterrani i arriben al cap de la Nau, des d’on sembla que es prolonguen sota el mar fins a formar part del relleu de les Balears, concretament a Mallorca i Eivissa.

DEPRESSIONS.

La orogènesi alpina, en fallar els materials paleozoicos, va provocar la fracturació en blocs, amb l’enfonsament d’alguns d’aquests. Destaquen les depressions o fosses prealpinas de l’Ebre i del Guadalquivir. De menor importància geològica són les depressions castellanes: àmplies planes interiors que s’estenen per la submeseta meridional (Tajo) i septentrional (Duero), també de orogènia alpína, com les anteriors.

Els materials d’aquestes depressions són en la seva major part argiles, margues, gresos i altres roques sedimentàries. Els rius, en passar per les depressions s’enfonsen en aquests materials tous i formen valls amplis que esparen turons poc extensos de vessants suaus. Es formen paisatges tabulars si algun estrat dur protegeix els materials tous inferiors. A les zones més baixes les aigües tenen dificultats per sortir i es formen aiguamolls i llacunes.

Depressió de l’Ebre.

Forma un triangle entre els Pirineus al nord, la serralada Ibèrica al sud-oest i les Serralades Catalanes a l’est. Aquesta situació geogràfica tancada a l’interior explica la continentalitat del clima i l’escassetat de precipitacions.

La recorre l’únic gran riu de la vessant mediterrània, l’Ebre, que amb tots els seus afluents (Arga, Aragó, Gállego, Cinca i Segre des del nord, Xaló i Guadalope des del sud) forma una àmplia xarxa hidrogràfica.

Els sòls de les valls de l’Ebre i els seus afluents són molt fèrtils, amb molt d’ús agrícola. En canvi, en les zones situades entre aquestes valls la presència de crostes salines, generalment de guixos, configura uns terrenys àrids. Abunden les formes rares, com els tormos i les formes diapíriques.

La Depressió de l’Ebre fa milions d’anys era un mar tancat que, en evaporar-se i desaparèixer, va donar lloc a la formació de jaciments salins, com són els de Súria i Cardona (sal gemma, carnal·lita) i Navarra (potasses).

Depressió del Guadalquivir.

Forma un triangle limitat per Sierra Morena i les Serralades Bètiques que s’obre progressivament a la influència de l’Oceà Atlàntic per un front marítim extens d’uns 300 km de llarg. En aquesta part baixa es troben materials d’origen marítim costaner, que donen uns sòls llimosos molt fèrtils.

La recorre el riu Guadalquivir, que discorre al costat de la Sierra Morena i és l’única plana espanyola de fàcil penetració, no només desde la costa sinó també a través de les altes muntanyes que l’envolten, gràcies a les valls transversals.