MEMÒRIA DE TREBALL SOBRE UNA EXCURSIÓ ALS TOSSALS VERDS (1996).
ALUMNES: VIRGINIA BERNALDO MARTORELL. ANTONIO BOIX PONS. BARTOMEU SASTRE I CANALS.
ASSIGNATURA DE GEOMORFOLOGIA. 4º CURS DE GEOGRAFIA. UIB.
ASESSORAMENT DEL PROFESSOR MIQUEL GRIMALT.
ÍNDEX.
INTRODUCCIÓ.
1. ITINERARI.
2. ASPECTES GEOGRÀFICS:
2.1. GEOLOGIA.
2.2. CLIMATOLOGIA.
2.3. HIDROLOGIA.
2.4. VEGETACIÓ.
3. ASPECTES GEOMORFOLÒGICS:
3.1. ELS ELEMENTS GEOMORFOLÒGICS.
CONCLUSIONS.
BIBLIOGRAFIA.
GLOSSARI.
Cim dels Tossals Verds.INTRODUCCIÓ.
Aquest text és un treball individual i les activitats de recerca són grupals.
Participants: en el grup de treball de lloc específic des “Tossals Verds” els membres són Virginia Bernaldo Martorell, Antonio Boix i Pons, Bartomeu Sastre i Canals, alumnes de l’assignatura de Geomorfologia del 4º curs de Geografia de l’UIB, amb l’asessorament del professor Miquel Grimalt.
Objecte: una excursió d’estudi de Geomorfologia, en la localització dels Tossals, del municipi mallorquí d’Escorca, a fi de conèixer un exemple de modelat d’exocarst d’altura en la Serra de Tramuntana de Mallorca, sense dubte no tan interessant geomorfològicament com el del Puig de Massanella, a poca distància, però sí més accesible física (i tal volta conceptualment) pel grup d’alumnes que han fet el present treball.
Duració: tres dies, del diumenge 18 al dimarts 20 de febrer de 1996, amb dues pernoctacions.
Activitats pedagògiques: individuals, de grup petit (dues/tres persones), de gran grup (tot el curs, amb 14 alumnes més el professor). Aportam com a materials complementaris, les fotocòpies de mapes geomorfològics i altres dels Tossals.
Hem habut de fer front a un problema de toponímia, perquè els noms dels accident del terreny no estan ben definits, intercanviant-se en els distints mapes.
1.ITINERARI.
Diumenge, 18.
El grup de treball féu una marxa a peu de tres hores, amb pràctiques d’anar pel camp, desde les 10 a les 13 h., pel camí de Sa Coma, passant per Les Cases Velles des Tossals, Sa Cot i el Prat de Cúber, pujant al Coll des Coloms i així arribar al Puig des Tossals Verds, a 1146 m d’altària. Es desenvolupà un estudi dels accidents i fenòmens de la part baixa de Sa Coma, amb processos d’erosió, de reguiu, etc.
Finalment, férem durant tres hores, de 13 a 16 hores, un treball en la part superior des Tossals, sobre un extens lapiaz, del tipus de diàclasi, juntament amb l’estudi geomorfològic dels cims del voltant, baixant immediatament després durant la major part del temps de l’horabaixa, per un tàlveg duríssim, sobre arrossegueres i entre penyasegats, essent aquesta la part més dura i exhauridora de la jornada, fins arribar el grup al torrent d’Almadrà, el final del nostro terreny, des del que vàrem passar sobre les 19.30 al refugi.
En el refugi continuàrem la feina, mitjançant l’estereoscopi, que ens permeté estudiar les fotografies aèrees sobre l’itinerari del dia, en Sa Coma des Ases.
En quant a descobriments fou un dia esplèndid, en tant trobàrem un roser completíssim de formes senzilles del relleu exocàrstic: lapiazs de diàclasi i karren, superfícies subestructurals, kamenitzes, karren de mitja dotzena de tipus, arrossegueres, avencs, dolines, crestes, pendents, comes, torrents, tossals residuals, penyes, penyasegats, etc. Emperò, no trobàrem les formes més impactants i extraordinàries, com els grans avencs i pous que n’hi ha en altres indrets pròxims.
Dilluns, 19.
El grup de treball, ara de dues persones, féu una marxa a peu de hora i mitja, desde les 9 a les 10.30 h., molt similar al d’ahir, pel camí sud de Sa Coma, passant per Les Cases Velles des Tossals, Sa Cot i pujant al Coll des Coloms i així arribar al Puig des Tossals Verds. Una dura marxa, sota els efectes de la ja duríssima del dia anterior.
Contàrem allà amb la col·laboració del professor Miquel Grimalt, que ens explicà nombroses qüestions sobre la Geomorfologia de la nostra zona, en especial sobre avencs i tàlvegs. Una tempesta de vent i aiguaneu distorbà el treball del dia, juntament amb una baixada brutal de la temperatura.
Malgrat dels inconvenients, el grup continuà la tasca d’investigació, sobre el gran lapiaz desert de les terrasses superiors del Puig des Tossals Verds, localitzant i definint dues gran superfícies subestructurals, i baixant després per descobrir i explorar nombrosos avencs, i uns quants de tàlvegs i dolines, juntament amb el descobriment dels processos locals d’erosió i meteorització, com la diàclasi i d’altres.
Dimarts, 20.
Es va fer una activitat del gran grup. Es féu ben prest una petita marxa de dues hores, desde les 9 fins les 11 h, pel camí nord de Sa Coma, en una altra vessant. S’observaren els processos de interrumpció de l’escorrentia de les aigües i de l’erosió fluvial, amb la construcció de marjades en formes resistents a la pressió de l’aigua, aprofitant les terrasses pel conreu de blat. En aquest sentit va ser prou interessant conèixer com es conreaven els indrets menys agrícoles de l’illa. S’observaren unes parets cabreres (fetes per a impedir que les cabres i ovelles de muntanya puguin passar als cultius).
Durant la marxa succeí un fenomen extraordinari pels participants de l’excursió, quan va començar a nevar, observant-ne la formació d’una capa de neu progressivament profunda, de manera que vàrem haver de refugiar-nos en un soll, sota una balma del penyasegat, i com una hora després no acabava de nevar, retornàrem al refugi, per a continuar la feina, ja en petit grup, sobre la fotografia aèrea, a més de la interpretació dels mapes per definir els darrers punts respecte a l’espai geogràfic corresponent al nostre treball.
2. ASPECTES GEOGRÀFICS:
El Puig des Tossals Verds se situa en el terme municipal d’Escorca. Té una altura de 1.146 metres.
El punt més baix de l’itinerari està a 450 metres d’altura sobre el nivell del mar.
Estudiarem ací quatre aspectes geogràfics, previs a l’exposició dels aspectes geomorfològics: Geologia, Climatologia, Hidrologia i Vegetació.
2.1. GEOLOGIA.
.JPG)
El rocam de lapiaz, amb les evidents fractures.
La geologia dels relleus del Puig des Tossals Verds, com la del Puig de Massanella «està integrada en línies generals per potents masses carbonatades mesozoiques que cabussen en direcció Sudest, i que inclouen materials dolomítics del Trias (Muschelkalk) així com dipòsits de plataforma del Lias inferior representats per calcàries massives finament detrítiques. Els materials carbonatats del Trias apareixen en els costers septentrionals del massís; sobre aquests materials es troben les calcàries del Lias inferior que delimiten les cotes superiors i els vessants meridionals del Puig den Galileu i de la Serra des Teix» [Trías; Ginés, 6].
«La geologia des Tossals Verds no presenta cap complicació; està integrada en línies generals per potents masses de roques carbonatades del Mosozoic que capbussen amb relativa uniformitat cap al SE. Aquestes extensions calcàries han estat sotmeses a intensos processos de carstificació que donen origen morfologies de lapiaz no gaire espectaculars, així com a abundants cavitats subterrànies de tendència vertical.
La lito-estratigrafia del massís inclou bàsicament els dipòsits de caràcter dolomític del Trias, i les calcàries massives finalment detrítiques del Lias inferior. Aquests materials foren afectats per l’orogènia alpina, la qual originà plecs i escames que s’encavalquen en direcció NW.
Un tall des de l’embassament del Gorg Blau cap a les Cases Velles des Tossals ens mostraria a grans trets la següent seqüència estratigràfica. Els dipòsits del Trias apareixen en els costers septentrionals del massís; damunt ells descansen les calcàries liàsiques que constitueixen els penya-segats superiors del Morro de l’Almallutx. Tot seguit es troba un altre potent espessor de materials triàsics, sobre els quals nous bancs calcaris del Lias configuren les prominències rocoses de ses Capelletes, així com un llarg penya-segat que delimita el sector més elevat del massís. Finalmente apareix de bell nou el Trias, que s’esten en direcció a les Cases Velles des Tossals formant una rosta vessant meridional. Com ja hem dit, tot el conjunt capbussa amb bastant regularitat cap al Sus-est» [Ordinas et al.: 13-14].
El sòl, segons el mapa geològic, és en el fonamental del Lias, amb calises i dolomies tableades, margues, arenisques i còdols calcodolomítics en la base. En el gran tàlveg de l’Oest que va cap al torrent tenim dolomies i còdols dolomítics.
2.2. CLIMATOLOGIA.
«Els principals trets climatològics d’aquesta àrea venen determinats bàsicament per l’altura i una predominant exposició sud. D’aquesta forma la temperatura mitjana anual oscil·la entre els 13ºC de les terres altes i els 15ºC de la zona pròxima al Clot d’Almadrà. Aquesta mateixa sistemàtica explica la oscil·lació de la precipitació mitjana anual que es situa entre els 1.300 mm al sector nord del massís i els 1.110 mm al sud. L’emplaçament de la finca, al sector central de la Serra de Tramuntana i envoltada de les màximes altures de l’illa, fa que no sien estranyes ni les precipitacions nivals ni els dies de gelada, que poden arribar fins als 40 anuals» [Ordinas et al.: 14-15].
2.3. HIDROLOGIA.
«Una part de les abundants precipitacions d’infiltra aprofitant la composició calcària del terreny que dóna lloc a nombroses manifestacions endocàrstiques com els avencs, i exocàrstiques com els rellars. La resta són aigües d’escorrentia que són drenades pels dos principals torrents de la zona. La configuració del massís, inclinat cap al SW, obliga a la major part d’aquestes aigües a drenar cap al Torrent de Cúber o el d’Almadrà on hi arriben a través de la Coma dets Ases, s’Entreforc, sa Coma i la coma on es situa s’Olivar Vell. Per altra banda, el Torrent des Prat arreplega l’escorrentia del Prat des Tossals Verds, sa Cot i s’Aranyinar, la qual es pot calcular en una quarta part de la superfície de la finca» [Ordinas et al.: 15-16].
Els Tossals Verds «es troben en la zona de més pluviositat de l’illa, amb precipitacions mitges anuals que passen dels 1.300 ml: quasi la totalitat d’aquestes precipitacions es distribueixen entre els mesos d’Octubre a Abril, essent l’estació estiuenca molt àrida. La neu fa acte de presència de tant en tant en aquestes muntanyes, les quals durant algunes setmanes del hivern veuen els seus cims coberts per una capa de neu de gruixa variable. La temperatura mitja és inferior als 13ºC .
Les precipitacions nivals foren objecte, a Mallorca, d’una activitat comercial molt peculiar. La neu era emmagatzemada en construccions realitzades a tal efecte (cases de neu) per després esser consumida amb finalitats tant terapèutiques com recreatives (elaboración de gelats y refescs). L’època d’utilització d’aquestes construccions es remunta al manco fins al segle XVII, perllongant-se el seu ús fins les primeres dècades del present segle» [Ginés, Borràs, Ginés, 4-6]. A la mateixa vera de la nostra àrea, en el Coll d’es Coloms, es contempla una casa de neu.
2.4. VEGETACIÓ.
«Respecte de la vegetació, es presenta una notable diversitat de comunitats vegetals. L’alzinar de muntanya (Cyclamini balearici-Quercetum ilicis), ocupa una franja en el sector oriental del massís, en el límit amb la finca des Prat. En aquesta zona existeix un bosc dens i ben constituït, mentre que a altres parts de la finca el bosc és fragmentari, i moltes vegades aclarit i mesclat amb altres comunitats. La flora típica d’aquest alzinar humit són: Pteridium aquilinum, Asplenium onopteris, Erica arborea, Rhamnus ludovici-salvatoris, Paeonia cambessedesii, Scutelaria balearica, Teucrium asiaticum... y las diferentes espècies d’orquídees d’alzinar Cephalanthera sps., Epipactis microphylla i Neottia nidus-avis.
La tala abusiva de l’alzinar ha afavorit a una garriga baixa, el Loto tetraphylli-Ericetum multiflora formada per: el xiprell, el càrritx, el trèvol de quatre fulles, diferents espècies d’estepes... garriga que pot anar coberta de pins.
A les zones més termòfiles, que corresponen a les zones més baixes i meridionals hi trobam restes d’una garriga d’ullastre i garrover (Cneoro-Ceratonietum siliquae). La seva composició florística és la següent: ullastre, garrover, olivella, lletrera arbustiva, mata, esparaguera de moix, rapa de frare, gatova, vidalba...
Posteriors processos degradatius, es especial un excés de pasturatge, condueixen al desenvolupament de parts terofítics (Thero-Brachypodion) que ocupen les zones més planes i formats en la seva major part per diferents fenassos i espècies anuals.
A les zones més altes hi ha la garriga de muntanya, comunitat xerocàntica endèmica (Hypericion balearici) constituïda per: estepa joana, romaní de muntanya, col del diable, brutònica, estepa blanera, camamil·la, safrà bord, didalera...
Dins d’aquesta comunitat estan descrites diferents associacions, també endèmiques, que viuun a les zones més ventoses. La primera d’elles és el Teucrietum subspinosi, format principalment per pulvinuvols com: eixorba-rates blanc, eixorba-rates negre, aritja de muntanya... A certs indrets hi ha una associació endèmica força rara i interessant, el Genisteto fasciculatae-Thymelaeetum velutinae format principalment pel peu de milà i la gatova vera.
Entre la garriga de muntanya i l’alzinar s’hi troben restes de boixedes, comunitat més bé termòfila, amb ginebró, aladern de fulla ampla i ginesta borda.
Al torrent d’Almadrà i certes fonts i torrentons es localitza una comunitat hidròfila fragmentària (Molinio-holoschoenion) formada per diferentes espècies de joncs, Potamogeton sps., coa de cavall, creixos, abatzers, rosers... i les endèmiques orval i Solenopsis minuta subsp. balearica.
A nombrosos punts dels torrents i fonts, amb degotissos d’aigua carregada de carbonat càlcic que precipita al entrar en contacte amb l’aire, es constitueix una vegetació particular: l’Eucladioadiadentum amb Adiantum capillus-veneris, Eucladium verticilatum, Samolus valerandi...
A les arrossegueres, a on el sòl és pobre i inestable, hi trobam una comunitat força interessant formada per Linaria aeruginea subsp. pruinosa, Scutelaria balearica, Cymbalaria aequitriloba, Scrophularia canina, Pastinaca lucida, Smilax aspera var. balearica, Dephinium pictum...
.JPG)
Carritx.
Als penyals es forma una de les aliances més importants, singulars i vistoses de la flora balear: la Brassico-Helichrysion rupestris, comunitat formada per tota una sèrie de plantes endèmiques o localitzades, perfectamente adaptades a viure a un medi inhòspit: amb flors grans i vistoses, fulles vellutades, coriàcies i blanquinoses. Als penyals de les zones más baixes fins els 800-900 m hi tenim l’associació Hippocrepidetum balearicae amb: violeta de penyal, col de penya, ginesta, maçanella, col borda, fenàs bord, didalera, cossiada de penyal, lletsó de penyal, clavaller de penyal... Per sobre els 800 m aquesta comunitat és gradualment substituïda per la Potentillo-Pimpinelletum balearicum amb: Potentilla caulescens, Cephalaria balearica, Pimpinella tragium subs. balerica, Laserpitium gallicum, Arenaria grandiflora subsp. glabrescens...
A encletxes i replans orientats al N. dels nivells superiors, en indrets humits i protegits de la forta insolació troben refugi un grup d’arbres i arbusts, principalment caducifolis, de caràcter eurosiberià, entre els quals destaquen: rotaboc, pomera borda, arbre de visc, xuclamel de penyal, roser salvatge...
Als peus de penyal orientats al N., replans humits i ombrívols i petites encletxes, es troba la comunitat endèmica, d’origen molt antic, Sibthorpio africanae-Arenarietum balearicae, formada per petites plantes gespitoses d’origen endèmic o tirrènic com: Arenaria balearica, Sibthorpia africana, Cymbalaria muralis, Carex rorulenta, Bellium bellidioides...» [Ordinas et al.: 16-23].
La vegetació de la zona ampla en la que tot el gran grup del curs treballà, així mateix «es caracteritza per presentar una zona perifèrica, en els flancs de les muntanyes, ocupada per extensos boscs d’alzines que constitueixen un pis vegetal molt representatiu de l’associació climàcica Quercetum ilicis. L’alzinar desapareix per damunt els mil metres d’altitud per donar pas a altres associacions vegetals pròpies dels penyals calcaris, essent la Teucrietum subspinosi la més predominant en les altures deforestades del massís. La proporció d’endemismes és elevada en aquestes agrupacions vegetals instal·lades en el lapiaz i sobre els derrubis i penyals; a més, juntament amb els coixinets (Teucrium subspinosum; Astragalus balearicus) que tant contribueixen a configurar l’aspecte d’aquest pis superior de vegetacio en les muntanyes mallorquines, el romaní (Rosmarinus officinalis) i sobretot el carritx (Ampelodesma mauritanicum) són testimoni de les successives etapes de degradació de l’alzinar probablement relacionades amb l’activitat humana.
També es interessant indicar que substitueixen alguns elements vestigials dels antics boscs caducifolis, distribuits tots ells de modo dispers i trobant-se en franca regressió (rotaboc, Acer granatense; teix, Taxus baccata; boix, Buxus balearicus)» [Ginés, Borràs, Ginés: 6-7].
3. ASPECTES GEOMORFOLÒGICS.
La zona dels Tossals Verds «Presenta, a les seves parts més altes, un relleu no massa abrupte, del que sobresurten diversos cims vorejats d’importants penya-segats, morfologia que concorda amb la definició de tossal. [Ordinas et al.: 13-14].
«Les morfologies exocàrstiques de l’àrea en estudi no arriben a tenir l’espectacularitat que mostren en altres sectors de la Serra de Tramuntana, limitant-se a les calcàries del Lias inferior on es constaten algunes dolines i un lapiaz poc vistós integrat bàsicament per fractures eixamplades per dissolució» [Trías; Ginés, 6].
«El modelatge exocàrstic pareix heredat en part d’unes anteriors condicions climatològiques nivopluvials i fins i tot periglaciars. En aquest context, l’existència de petits avencs de probabla gènesi nivo-càrstica ve a ratificar aqueixa interpretació, citarem com exemples més destacats d’aquest tipus de cavitats l’Avenc de Massanella i el Forat des Gel» [Ginés, Borràs, Ginés, 1982: 12].
Destaca un gran encavalcament de tot el ploc des Tossals, en direcció E-O, que canvia de direcció en el contacte amb el torrent d’Almadrà, de manera que des de aquets indret cabussa en la nova direcció N-S. A més hi ha una falla, de direcció OSO a ENE, que travessa el torrent i que provoca un petit desnivell en el llit.
«Les depressions càrstiques són molt escasses, limitant-se tan sols a unes poques dolines decamètriques de fons pla i sovint pedregós.
El lapiaz (esquetjar) presenta aixó mateix formes poc cridanenques, estant bàsicament integrat per fractures eixamplades per dissolució (kluftkarren), les parets de les quals es troben sovint esculpides per canals verticals de corrossió. Els tipus de lapiaz lligats a l’escorrantada dels aports meteòrics (rillenkarren, rinnenkarren) van guanyant terreny per davall els mil metres sobre el nivell del mar» [Ginés, Borràs, Ginés, 1980: 12].
Sembla que el modelatge exocàrstic és paleoclimàtic, per les grans extensions de lapiaz que per damunt de 900 metres d’altitud hi ha en la Serra de Tramuntana, amb una clara diaclassació (kluftkarren) associada frequentment amb fragments de roca angulosos. Serien la causa més probable unes pretèrites condicions climàtiques nivo-pluvials i inclús periglaciars, atribuibles [Butzer, 1964] al Pleistocé Mitjà o Inferior.
3.1. ELS ELEMENTS GEOMORFOLÒGICS.
Els elements geomorfològics més notables de la nostra zona, així doncs, són:
Els dos cims de relleu subestructural adalt de tot dels Tossals Verds. Són el Puig, pròpiament dit, a 1.118 metres , i un altre cim, més al Sud, de 1.099 metres . La seva naturalesa subestructural es palesa, doncs tenen les capes no paral·leles al sòl, deformades per l’acció dels moviments geològics. A la part més al Nord de la nostra zona, just davall del Puig des Tossals Verds, hi ha dos petits penyals, que es denominarien científicament com tossals residuals, assenyalats en el mapa amb les altàries de 1.047 i 1.035 metres , que han restat després de la continua erosió de les formes superiors més grans.
Les falles. N’hi ha una important falla perpendicular, que estreteja el curs del torrent, que bóta la falla, camí al Sud.
Les crestes es concentren en dos indrets, ambdós denominats el Morro de Sa Vaca en els dos mapes (ja ens hem referit en l’introducció al problema de la toponímia). Són crestes poderoses, especialmente les de l’Oest, d’un tall força dur, que calculàrem que tenia més de 50 metres d’altària en alguns punts.
Les nombroses arrossegueres a l’Oest, tenen una caiguda més aviat important, amb molts de materials, que en la part superior del tàlveg són de blocs d’un tamany notable, mentre que a la part mitjana són de materials molt més fragmentats.
Els derrubis de vessant cobreixen una gran part del centre del petit vall excavat pel gran tàlveg de l’Oest. Son blocs bastant grans, que s’han concentrat en aquest indret, havent caigut de les vessants de l’Est on estan les arrossegueres i de les vessants de l’Oest on estan les crestes. En algun cas els blocs caiguts son enormes.
Un notable canó kàrstic que aleshores ha esdevingut un torrent, el d’Almadrà, que corre entre l’embassament de Cüber i el Pla. El torrent ha estat aprofitat pel home des de temps antics pel reguiu i darrerament per l’abastiment d’aigua potable a les zones urbanes. El torrent supera una important falla perpendicular, que estreteja el curs i el curva durant unes decenes de metres, per a retornar posteriorment al seu curs normal en la direcció NO-SE.
Els tàlvegs creuen la superfície de la nostra zona, en dos indrets, formant dos petits sistemes independents:
1) El més important dels sistemes corre pel petit vall excavat pel tàlveg de l’Oest, en direcció NNE-SSO, passant per la zona anomenada d’Es Replans i rebent les aportacions dels tàlvegs secundaris que baixen de les elevacions costaneres. En la part inferior el tàlveg està interromput per l’acció de l’home mitjançant dues marjades i a més té una canalització lateral. Aquesta antropització ha provocat segurament en el passat una reconducció de part de les aigües, però ara les aigües corren lliurement cap al torrent.
2) L’altre sistema, amb dos tàlvegs que es reuneixen just devora el límit Sudest superior de la nostra zona, és molt menys important, a l’Est, neix també en la zona superior i evacua l’aigua cap al Sud, en direcció al Pou de Sa Coma.
Una forma fluvial prou interessant és una marmita de gegant penjada en la part superior d’ún tàlveg gairebé al extrem Nord de la zona investigada, mentre que n’hi ha d’altres marmites de gegant en el curs del torrent, d’unes dimensions petites i perfectament normals en els cursos dels torrents de la Tramuntana quan passen per zones molt rocoses.
Hi ha una dolina capturada, més a l’Est, en el si del tàlveg principal del sistema de l’Oest, cap a la dreta de la petita plana que corre davall dels dos cims de relleu subestructural. És una depressió càrstica en la que l’aigua no pot sortir en superfície. Té una dimensió petita, sobre els 10 metres de ràdio o un poc més.
El lapiaz és la forma kàrstica més notable dels Tossals Verds, perquè ocupa de molt la major part de la superfície. Per damunt dels 900 metres tenim un lapiaz de diàclasi, molt cruïllat, anomenat kluftkarren, associat amb nombrosos fragments de roca angulosos. Aquest lapiaz ocupa una gran extensió en la petita plana que corre davall dels dos cims dels Tossals. Com dèiem més adalt la causa més probable d’aquest lapiaz superior serien unes pretèrites condicions climàtiques nivo-pluvials i adhuc periglaciars. En canvi, per sota dels 900 metres d’altitud tenim una superfície de lapiaz integrada pels típics karren formats per l’acció de la pluja aprofitant la pluviositat més que notable de la zona.
CONCLUSIONS.
En definitiva, ha estat un experiència molt positiva, tant pels contingut conceptuals, com pels continguts procedimentals i actitudinals. Entre els conceptuals estan la visió directa de tantes formes exocàrstiques com havíem estudiat en els llibres. Entre els procedimentals està l’aprenentatge dels mètodes d’observació directa en el camp i al gabinet (mitjançant estereoscopi, fotos aèrees i mapes), a més de la pràctica del treball científic en grup.
BIBLIOGRAFIA.
Internet.
[http://ealonso1.blogspot.com.es/2012/03/puig-des-tossals-verds-i-puig-de-sa_30.html] Per les imatges és profitós veure el bloc del gran excursionista (i expolític) Emilio Alonso.
Llibres.
Ordinas Garau, Antoni; Ordinas Marcé, Gabriel; Reynés Trias, Antoni. Es Tossals Verds, nom per nom. Consell Insular de Mallorca. Palma de Mallorca. 1995. 100 pp.
Articles.
Trías, Miguel; Payeras, C.; Ginés, Joaquín. Inventari espeleològic de les Balears. “Endins”, nº 5-6. Ciutat de Mallorca (1979) 89-108.
Ginés, Joaquín; Borràs, Lina; Ginés, Angel. Estudi geo-espeleològic del massís del Massanella (Escorca, Mallorca). 3. Les cavitats del Puig de Massanell. “Endins”, nº 9. Ciutat de Mallorca (1982) 3-13.
Trías, Miguel; Ginés, Joaquín. Noves aportacions al coneixement espeleològic del massís del Massanella (Escorca, Mallorca). “Endins”, nº 16, Ciutat de Mallorca (1990) 5-9.
GLOSSARI
VALL: Depressió allargada i relativament ampla, definida per la convergència de dos vessants i que es recorreguda, o ha estat correguda, per un curs d’aigua o una glacera.
MARMITA DE GEGANT: Cavitat circular oberta en el fons rocós d’un curs d’aigua pel moviment arremolinat dels còdols i sorra, que pot assolir una dimensió d’un metre.
RELLEU SUBESTRUCTURAL: La superfície subestructural té capes no paral·leles (deformades).
FALLA: Fractura d’un paquet rocós, acompanyada d’un moviment relatiu dels dos compartiments així determinats. Pot ser horitzontal i vertical. Hi ha distints tipus de falles, d’acord al pla de falla i la inclinació: A) Normal. B) Inversa. C) Transcurrent. D) Oblíqua.
PLEC: Ondulació de les capes estratificades. Poden ser plecs anticlinals i sinclinals. El pla axial és el pla de simetria del plec. La xarnera és la intersecció d’una capa amb el pla axial. L’eix del plec és la intersecció del pla axial amb un pla horitzontal. Els flancs del plec són les dues bandes situades a banda i banda del pla axial.
ANTICLINAL: Plec simple que té la part exterior convexa. El seu nucli conté capes més antigues que als flancs. Els cabussaments són divergents, a partir de la xarnera o frontissa del plec.
SINCLINAL: És la forma inversa de l’anticlinal. És un plec simple que té la part externa còncava. El seu nucli conté capes més modernes que als flancs. Els cabussaments són convergents.
COMBA (COMA): Depressió en una zona muntanyosa. L’erosió arrasa la part superior del anticlinal i fins i tot pot fer en el anticlinal una forma com la de la val, una “comba” (coma en català), amb crestes als costats. Quan té dimensions medibles en kms en aquest cas se la hi diu “polié”.
METEORITZACIÓ: La meteorització és el procés de disgregació o descomposició de les roques quan són exposades a l’acció atmosfèrica. Els éssers vius, la vegetació i els sòls poden intervenir (però estan influits pel clima aixímateix).Les roques es desintegren per l’acció atmosfèrica, de forma física (disgregació en clasts) o química.
REGOLITA: La part del sòl que hi ha sobre la roca mare.
METEORITZACIÓ FÍSICA O MECÀNICA: La gènesi és física i química. La física pot ser per la dilatació i l’expansió tèrmica, provocades per la descompressió i la termoclàstia. A més hi ha la meteorització física per formació de cristalls: la gelifracció (gel) i la haloclàstia (sal). Una mecànico-biològica és la pressió de les arrels de les plantes. La física és més important on no hi ha aigua: àrtic, muntanyes altes, deserts.
METEORITZACIÓ PER DESCOMPRESSIÓ: Al pujar els materials que han estat sotmesos a grans pressions, s’allliberen de la pressió i augmenten el seu volum, formant-se clivells i crulls.
TERMOCLÀSTIA: Produïda pels canvis de la temperatura, que provoquen crulls per la dilatació i contracció de les capes, fatigant els materials. És més actiu en climes de contrasts.
GELIFRACCIÓ: Produïda pel gel que té més volum i trenca les roques, amb pressió de fins 125 kg/cm2 al creixer un 9% de volum. En els porus es disgregen els grans.
METEORITZACIÓ QUÍMICA: Produïda per variats processos: 1) dissolució, 2) recombinació dels materials, de tres maneres: A) hidratació, B) hidròlisi, C) oxidació. Actuen més profondament, sobretot en climes humits.
DISSOLUCIÓ: Elimina materials, en l’aigua, sobretot si aquesta porta àcid carbònic i és freda, creant bicarbonat càlcic, una sal que és molt soluble. La pluja àcida també actua dissolvent minerals.
LAPIAZ (Lapiaz, RALLAR O ESCATJAR): El “lapiaz” és un paratge amb la superfície atacada en formes superficials formades per la corrosió de la roca carstificable: regates, solcs, forats de lapiaz. En llengua catalana es parla de lapiaz, i a Mallorca es diu esquetjar (a Escorca i a Selva), rallar (Pollença).
KARREN: Hi ha múltiples formes, les karren: “spritz karren” (mogote) en forma de piràmides entre els quals hi ha corredors (bogaz), al Puig Major. Les “fläch karren” són lloses rectangulars, on hi ha sols esquarterats (Puig de Massanella).
KAMENITZA (COCÓ): És el cocó, consistent en un clot o forat a una roca on s’hi diposita aigua i que penetra per dissolució en la terra, amb un cul pla i les parets fent balma.
LAPIAZ DE DIÀCLASI: És un paratge barrat per les diaclasis, de manera que es multipliquen les formes.
CRIPTOLAPIAZ: És el lapiaz subterrani (cripto).
XOCARST: Són formes superficials dels processos kàrstics.
CANÓ CÀRSTIC: El canó càrstic prové d’una gènesi fluvial al·lòctona (exterior) que toca un estrat de roca calcària, fent un forat al fons. Una gènesi fluvial interior, per la creació paulatina del riu dins del crull (el torent de Pareis). A Mallorca són exemples els canons del Migjorn, que van a la badia de Palma, o els de Llevant, que acaben en cales, els de la badia de Pollença i els de Tramuntana.
DOLINA: Una depressió càrstica en la qual l’aigua no pot sortir en superfície. Té dimensions entre una desena de metres i un quilòmetre. Es forma en el crull de dues diàclasis, que es diu “ponor” (forat petit), en el que s’acumula l’aigua creant una kamenitza o cocó (forat ple d’aigua, des de cms fins a uns pocs metres), fins menjar-se tota la roca. La forma és circular o similar. Les dolines són molt més grans que les kamenitzes, fins havre-hi de decenes de metres. Les dolines solen disposar-se en eixos regulars. Hi ha distints tipus:
PONOR: És l’engolidor, un forat format per la conjunció de dues diàclasis. Els ponors poden penjar-se, com en la Coma d’es Morts.
HUMS: A vegades hi han petits turons en el polje, a manera d’unes parts residuals no erosionades.
ENDOCARST: L’endocarst funciona per fisuració (no la porositat del marés). L’infiltració en els massissos calcàris és molt ràpida.
AVENC: L’endocarst té varies formes, entre elles l’avenc (mot masculí al nord de Mallorca, femení al sud). Són cavernes que comuniquen la superfície amb les gal·leries subterrànies. Són sempre verticals (exemples de Massanella), que sovint comuniquen amb galeries horitzontals, que llavors poden comunicar amb altres avencs, però que en aquest cas es diuen pous.
