PROGRAMA DE GEOMORFOLOGIA.
TEMA 0. GEOMORFOLOGIA.
TEMA 1. ELS MATERIALS DE L’ESCORÇA DE LA TERRA.
TEMA 2. ESTRUCTURA INTERNA DE LA TERRA.
TEMA 3. DINÀMICA DE L’ESCORÇA TERRESTRE.
TEMA 4. GEOMORFOLOGIA ESTRUCTURAL.
TEMA 5. LITOLOGIA I MODELAT: RELLEUS A ROQUES CRISTAL·LINES.
TEMA. 6. LITOLOGIA I MODELAT: MORFOLOGIA CÀRSTICA.
TEMA 7. VULCANISME. FORMES DE RELLEU ASSOCIADES.
TEMA 8. AMBIENTS SEDIMENTARIS. ESTRATIGRAFIA I SEDIMENTACIÓ. ELS RELLEUS DE LES CONQUES SEDIMENTÀRIES.
TEMA 9. ELS RELLEUS A ESTRUCTURES PLEGADES I A ESTRUCTURES FALLADES.
TEMA 10. LA METEORITZACIÓ.
TEMA 11. ELS VESSANTS. PROCESSOS DE VESSANTS.
TEMA 12. CURSOS FLUVIALS: GEOMETRIA I PROCESSOS.
TEMA 13. LES XARXES DE DRENATGE. LA CONCA DE DRENATGE COM A SISTEMA.
TEMA 14. MORFOLOGIA FLUVIAL.
TEMA 15. PROCESSOS I MORFOLOGIES GLACIALS I PERIGLACIALS.
TEMA 16. PROCESSOS I MODELATS DE LES REGIONS ÀRIDES I TROPICALS.
TEMA 17. PROCESSOS I MORFOLOGIA EÒLICS.
TEMA 18. PROCESSOS I MORFOLOGIA LITORALS.
TEMA 19. L ’HOME COM AGENT GEOMORFOLÒGIC.
TEMA 20. RISCS NATURALS D’ORIGEN GEOMORFOLÒGIC.
TEMA 0. GEOMORFOLOGIA.
A. GEOMORFOLOGIA, CONCEPTES I DEFINICIONS.
B. BREU EVOLUCIÓ HISTÒRICA.
C. GEOMORFOLOGIA I GEOLOGIA.
D. GEOMORFOLOGIA ESTRUCTURAL, CLIMÀTICA, DE PROCESSOS I QUANTITATIVA.
E. L’ESCALA TEMPORAL: ESCALA GEOLÒGICA I ESCALA GEOMORFOLÒGICA.
TEMA 1. ELS MATERIALS DE L’ESCORÇA DE LA TERRA.
A. ELS MINERALS I LES ROQUES, DEFINICIÓ.
B. CLASSIFICACIÓ GENÈTICA DE LES ROQUES.
C. ROQUES ÍGNIES, ERUPTIVES O ENDÒGENES.
D. ROQUES SEDIMENTÀRIES.
E. ROQUES METAMÒRFIQUES.
F. PROPIETATS I CARACTERÍSTIQUES FÍSIQUES I QUÍMIQUES DE LES ROQUES.
TEMA 2. ESTRUCTURA INTERNA DE LA TERRA.
A. ESTRUCTURA INTERNA DE LA TERRA.
B. LA LITOSFERA.
C. EL MAGNETISME TERRESTRE.
TEMA 3. DINÀMICA DE L’ESCORÇA TERRESTRE.
A. L’ENERGIA INTERNA DEL PLANETA.
B. LA DERIVA CONTINENTAL DE WEGENER.
C. LA TEORIA DE LA TECTÒNICA DE PLAQUES.
D. PLAQUES TECTÒNIQUES: CARACTERÍSTIQUES I CONTACTES.
E. ÀREES OROGÈNIQUES.
F. MOVIMENTS EPIROGÈNICS.
TEMA 4. GEOMORFOLOGIA ESTRUCTURAL.
A. TECTÒNICA.
B. PLECS I FALLES.
C. ESTILS TECTÒNICS.
D. RELLEUS ESTRUCTURALS.
E. GRANS CONJUNTS ESTRUCTURALS.
TEMA 5. LITOLOGIA I MODELAT: RELLEUS A ROQUES CRISTAL·LINES
A. RELLEUS A ROQUES CRISTAL·LINES.
B. ESCUTS.
C. SÒCOLS.
D. BATÒLITS.
TEMA 6. LITOLOGIA I MODELAT: MORFOLOGIA CÀRSTICA.
A. MORFOLOGIA CÀRSTICA: DEFINICIÓ I CARACTERÍSTIQUES.
B. PROCESSOS DE DISOLUCIÓ I PRECIPITACIÓ DE LES CALCÀRIES.
C. CIRCULACIÓ DE LES AIGÜES I CARST.
D. EL MASSÍS CÀRSTIC.
E. FORMES CÀRSTIQUES EN SUPERFÍCIE.
F. FORMES CÀRSTIQUES SUBTERRÀNIES.
G. EL PAISATGE CÀRSTIC.
TEMA 7. VULCANISME. FORMES DE RELLEU ASSOCIADES.
A. VOLCANS, TIPUS I PARTS.
B. TIPUS D’ERUPCIONS.
C. PRODUCTES EMESOS PER LES ERUPCIONS VOLCÀNIQUES.
D. FORMES DE RELLEU D’ORIGEN VOLCÀNIC.
E. LOCALITZACIÓ DEL VULCANISME.
F. VULCANISME I SISMICITAT.
TEMA 8. AMBIENTS SEDIMENTARIS. ESTRATIGRAFIA I SEDIMENTACIÓ. ELS RELLEUS DE LES CONQUES SEDIMENTÀRIES.
A. LA COLUMNA ESTRATIGRÀFICA.
B. PROCESSOS SEDIMENTARIS.
C. MEDIS SEDIMENTARIS I CONQUES DE SEDIMENTACIÓ. RELACIONS ESTRATIGRÀFIQUES I PRINCIPIS DE SEDIMENTACIÓ.
D. CONCEPTE DE FÀCIES.
E. LES ESTRUCTURES TABULARS. PLATAFORMES ESTRUCTURALS, MESES O MOLES.
F. LES ESTRUCTURES SUBTABULARS. MONOCLINALS.
G. ELS RELLEUS DE “CUESTA”.
TEMA 9. ELS RELLEUS A ESTRUCTURES PLEGADES I A ESTRUCTURES FALLADES.
A. ELS PLECS DE COBERTURA.
B. CARACTERÍSTIQUES I FORMES DEL RELLEU JURÀSSIC.
C. RELLEUS INVERTITS.
D. CARACTERÍSTIQUES DELS RELLEUS A ESTRUCTURES FALLADES.
E. HORSTS I FOSSES TECTÒNIQUES.
F. ESCARPES DE LÍNIES DE FALLA.
TEMA 10. LA METEORITZACIÓ.
A. EL CONCEPTE DE METEORITZACIÓ.
B. METEORITZACIÓ I CARACTERÍSTIQUES LITOLÒGIQUES.
C. LA METEORITZACIÓ FÍSICA.
D. LA METEORITZACIÓ QUÍMICA.
E. METEORITZACIÓ PER ACCIONS DE TIPUS BIOLÒGIC.
F. ACTUACIÓ CONJUNTA DELS DIVERSOS TIPUS DE METEORITZACIÓ.
G. METEORITZACIÓ I EROSIÓ.
H. SISTEMA MORFOGENÈTIC.
I. AGENTS EROSIUS.
TEMA 11. ELS VESSANTS. PROCESSOS DE VESSANTS.
A. ELS VESSANTS. DEFINICIÓ I CONCEPTES BÀSICS.
B. ANÀLISI DEL PERFIL DELS VESSANTS: FORMA I ANGLE.
C. LITOLOGIA I DESENVOLUPAMENT DELS VESSANTS.
D. EVOLUCIÓ DELS VESSANTS: HIPÒTESIS I MODELS. CLASSIFICACIÓ.
E. COMPONENTS GRAVITATORIS ALS COSTERS.
F. MOVIMENTS ALS VESSANTS.
G. TÈCNIQUES PER ANÀLISI DEL TRANSPORT ALS VESSANTS.
TEMA 12. CURSOS FLUVIALS: GEOMETRIA I PROCESSOS.
A. GEOMETRIA DEL LLIT FLUVIAL I VARIABLES HIDRÀULIQUES.
B. PROCESSOS DE TRANSPORT I SEDIMENTACIÓ FLUVIALS.
C. EVOLUCIÓ DEL LLIT FLUVIAL.
D. EL PERFIL LONGITUDINAL D’UN CORRENT FLUVIAL.
E. MEANDROS.
TEMA 13. LES XARXES DE DRENATGE. LA CONCA DE DRENATGE COM A SISTEMA.
A. MODELS DE DRENATGE.
B. ELEMENTS DE ORDENACIÓ DELS CURSOS.
C. PROCEDIMENTS D’ORDENACIÓ DELS CURSOS.
D. LA LONGITUD DE LA XARXA I LA DENSITAT DE DRENATGE.
E. LES LLEIS D’HORTON.
F. TIPUS DE XARXA FLUVIAL I ENTORN FÍSIC.
TEMA 14. MORFOLOGIA FLUVIAL.
A. L’EROSIÓ FLUVIAL.
B. ELS TORRENTS.
C. EL LLIT FLUVIAL: TIPUS I FORMES.
D. LES VALLS FLUVIALS.
E. TERRASSES FLUVIALS.
F. DEPÒSITS AL·LUVIALS: PLANES D’INUNDACIÓ I DELTES.
TEMA 15. PROCESSOS I MORFOLOGIES GLACIALS I PERIGLACIALS.
A. PROPIETATS FÍSIQUES DEL GEL.
B. ELS GLACIARS: DEFINICIÓ I GÈNESI.
C. CLASSIFICACIÓ MORFOLÒGICA DELS GLACIARS.
D. EXCAVACIÓ I MODELAT GLACIAL.
E. DEPÒSITS D’ORIGEN GLACIAL.
F. PROCESSOS PERIGLACIALS, DEFINICIÓ, GÈNESI I CONDICIONATS CLIMÀTICS.
G. TIPUS DE PROCESSOS PERIGLACIALS.
H. FORMES PERIGLACIALS ASSOCIADES AL PERMAFROST I ALS MOVIMENTS DE MASSES.
TEMA 16. PROCESSOS I MODELATS DE LES REGIONS ÀRIDES I TROPICALS.
A. DESERTIFICACIÓ.
B. EROSIÓ.
C. MODELATS I PROCESSOS LLIGATS A AMBIENTS HUMITS.
TEMA 17. PROCESSOS I MORFOLOGIA EÒLICS.
A. EL VENT COM AGENT EROSIU.
B. MODELAT EÒLIC.
C. EL TRANSPORT I LA DEPOSICIÓ EÒLICS.
D. ELS DEPÒSITS EÒLICS: DUNES I LOESS.
TEMA 18. PROCESSOS I MORFOLOGIA LITORALS.
A. PROCESSOS LITORALS: DERIVES DE LITORAL I REFRACCIÓ D’ONADES.
B. EL PERFIL DE LA ZONA LITORAL.
C. FORMES LITORALS EROSIVES.
D. DEPÒSITS COSTANERS: PLATGES.
E. TIPUS DE COSTA.
F. EVOLUCIÓ DE LA LÍNIA LITORAL I LES SEVES FORMES.
TEMA 19. L ’HOME COM AGENT GEOMORFOLÒGIC.
A. FACTORS DE LA GEOMORFOLOGIA ANTRÒPICA.
B. DEFORESTACIÓ I PASTURATGE. CONSEQÜÈNCIES MORFOLÒGIQUES.
C. GEOMORFOLOGIA ASSOCIADA A L’AGRICULTURA.
D. MINERIA I FORMES ASSOCIADES.
E. MODIFICACIONS INDUÏDES PER LA REGULACIÓ I APROFITAMENT DE CURSOS FLUVIALS.
TEMA 20. RISCS NATURALS D’ORIGEN GEOMORFOLÒGIC.
A. MOVIMENTS EN MASSA I ESLLAVISSAMENTS.
B. COL·LAPSES.
C. RISCS LLIGATS A L’ACCIÓ FLUVIAL.
D. RISCS LLIGATS A LA DINÀMICA FLUVIAL.
PROGRAMA PRÀCTIC
Reconeixement de les formes de relleu a partir de la interpretació de la topografia.
Reconeixement de les formes de relleu sobre imatge aèria.
Reconeixement de les formes de relleu sobre el terreny.
Seguiment de pràctiques a traves de quadern de camp.
Introducció a la cartografia geomorfològica.
PROGRAMACIÓ DE GEOMORFOLOGIA ESTRUCTURAL, DINÀMICA I CLIMÀTICA,
*Font: Rosselló, V. M.; et al. Manual de geografía física. Universitat de València. 1994. pp. 185-438.
PART IV. GEOMORFOLOGIA ESTRUCTURAL.
10. GEOMORFOLOGIA: OBJECTIUS, MÈTODES I TÈCNIQUES. L’ESTRUCTURA DEL GLOBUS.
10.1. BREU ULLADA HISTÒRICA.
10.2. MÈTODES, TÈCNIQUES I ENFOCAMENTS.
10.2.1. Mètodes d’investigació.
10.2.2. Mètodes d’anàlisi.
10.2.3. Causalitat i enfocaments de la geomorfologia.
10.3. ESTRUCTURA DEL GLOBUS. LA LITOSFERA.
10.3.1. Els ensenyaments de les ones sísmiques.
10.3.2. L’estructura interna de la terra.
11. TECTÒNICA DE PLAQUES. CRATONS, ESCUTS I MASSISSOS. RELLEU ACLINAL I MONOCLINAL.
11.1. LA TECTÒNICA DE PLAQUES.
11.1.1. Zones d’expansió.
11.1.2. Zones de compressió o convergència.
11.1.3. Geometria de les plaques.
11.2. ESCUTS I MASSISSOS.
11.2.1. Els escuts.
11.2.2. Els massissos antics.
11.3. EL RELLEU ACLINAL I MONOCLINAL
11.3.1. El relleu aclinal.
11.3.1. El relleu monoclinal. Las cuestas.
12. PLEGAMENTS I SERRALADES.
12.1. CAUSES I PROVES DELS MOVIMENTS CORTICALS.
12.1.1. Isostàsia, epirogènia i orogènia.
12.1.2. Proves dels moviments.
12.2. ELS ELEMENTS TECTÒNICS.
12.2.1. Els plecs simples.
12.2.2. Plecs distordionats i complexos.
12.3. MUNTANYES DE PLEGAMENT I SERRALADES.
12.3.1. Estructures senzilles i intracontinentals.
12.3.2. Estructures compostes i complexes.
12.4. NOCIÓ ACTUALITZADA DE GEOSINCLINAL-OROGEN.
12.4.1. El concepte actual de geosinclinal.
12.4.2. Geosinclinals-orògens.
13. FRACTURES I FALLES.
13.1. DEFORMACIÓ I TECTODINÀMICA.
13.1.1. Deformació i fracturació de les roques.
13.1.2. Classes de falles.
13.1.3. La disposició de les falles.
13.1.4. El diaclasament de les roques.
13.2. LES FORMES ORIGINADES PER FRACTURES I FALLES.
13.2.1. Les formes tectòniques.
13.2.2. Zones de trituració (i filons).
13.2.3. Accidents produïts per erosió diferencial i falles transcurrents.
13.2.4. Xarxa hidrogràfica, falles i fractures.
PART V. GEOMORFOLOGIA DINÀMICA.
14. PROCESSOS DE MODELAT.
14.1. PRINCIPIS, FORCES, SISTEMES.
14.1.1. Sistemes i principis.
14.1.2. Forces externes.
14.2. CONDICIONS MECÀNIQUES DE LA ROCA, LA REGOLITA.
14.2.1. Propietats físiques de sòls i sediments.
14.2.2. El moviment de sòl i la regolita sobre el substrat.
14.2.3. la resistència mecànica.
14.3. LA METEORITZACIÓ.
14.3.1. La meteorització mecànica.
14.3.2. La meteorització química.
15. LES ROQUES I EL SEU MODELAT.
15.1. LITOLOGIA. ORIGEN I TRANSFORMACIONS DE LA ROCA.
15.1.1. Roques ígnies.
15.1.2. Roques sedimentàries.
15.1.3. Roques metamòrfiques.
15.2. COMPOSICIÓ DE LES ROQUES.
15.2.1. Els minerals de la litosfera.
15.2.2. Les roques segons la seva composició.
15.2.3. Sediments i sedimentologia.
15.3. MODELAT DE LES ROQUES.
15.3.1. Modelat de les roques sedimentàries.
15.3.2. Modelat de les roques cristal·lines.
15.3.3. Laves i roques piroclàstiques. Paisatge volcànic.
15.4. MODELAT DELS CALCARIS MASSISSOS: EL CARST.
15.4.1. Formes elementals de l’exocarst.
15.4.2. Endocarst i circulació de les aigües.
16.1. HIDRAÙLICA FLUVIAL.
16.1.1. Escolament difús i concentrat. Naturalesa del flux.
16.1.2. Gradient i fondària. Velocitat i turbulència.
16.1.3. El transport i el desgastament de la càrrega.
16.1.4. Incisió i rebliment del canal.
16.1.5. L’erosió sobre la roca.
16.1.6. L’erosió sobre els al·luvions.
16.1.7. Dipòsits dels llits fluvials.
16.1.8. Mecanismes d’al·luvionament.
16.2. PROCESSOS I FORMES FLUVIALS.
16.2.1. Els canals de pla d’inundació. Meandres i braiding.
16.2.2. Plans d’inundació convexos.
16.2.3. Plans d’inundació llisos.
16.2.4. Els deltes.
16.2.5. Els cons al·luvials.
16.2.6. Les terrasses fluvials.
16.2.7. Rius inadaptats.
16.3. CONQUES I RIUS: GEOMETRIA.
16.3.1. Geometria hidràulica.
16.3.2. Nivell de base i perfil longitudinal.
16.3.3. Els perfils transversals.
16.3.4. Densitat i ordre de cursos.
16.3.5. Cabal i àrea de la conca.
16.3.6. Conques, sistemes i xarxes.
17. EL DESENVOLUPAMENT DE VESSANTS.
17.1. LA CONTRIBUCIÓ DE L’AIGUA.
17.1.1. Infiltració de la pluja.
17.1.2. Escolament i erosionabilitat.
17.1.3. Filets (regalls) i xaragalls (còrrecs).
17.1.4. Modelats complexos d’escolament.
17.1.5. Moviment del material dissolt.
17.2. EL MOVIMENT GRAVITATORI DELS CLASTS INDIVIDUALS.
17.2.1. Caiguda lliure o solsida (enderrossall).
17.2.2. Esllavissada de blocs i roca.
17.2.3. Enfonsament rotacional de blocs.
17.2.4. El crep o reptació de blocs i les colades de pedres.
17.3. ELS MOVIMENTS DE MASSA.
17.3.1. Reptació de regolita (creep de sòl).
17.3.2. Solsides de terra (slump).
17.3.3. Colades de fang.
17.3.4. Allaus.
17.3.5. La solifluxió.
17.4. FORMA I PERFIL DELS VESSANTS.
17.4.1. Mesurament i cartografia. Perfils.
17.4.2. Retrocés i rebaixament.
17.4.3. Desenvolupament complex de vessants.
18. PEDIMENTS, INSELBERGS, GLACIS I D’ALTRES APLANAMENTS.
18.1. FORMES VARIADES I CONVERGENTS.
18.1.1. Àmbits desèrtics i subdesèrtics.
18.1.2. Àmbit mediterrani (i encontorns).
18.1.3. Les sabanes i els inselbergs.
18.1.4. Les conques intermontanes.
18.2. EXPLICACIONS MORFOGENÈTIQUES.
18.2.1. Formes i definicions.
18.2.2. Processos àrids i subàrids.
18.3.3. Processos intertropicals humits.
19. EL MODELAT LITORAL.
19.1. FACTORS I AGENTS.
19.1.1. Nivells marins, rocam i estructura.
19.1.2. Els agents mecànics, químics i biològics.
19.2. ELS PROCESSOS LITORALS.
19.2.1. L’erosió.
19.2.2. L’acumulació o acreció.
19.2.3. El transport.
19.3. LES FORMES RESULTANTS DE PROCESSOS CONCRETS.
19.3.1. Les costes baixes.
19.3.2. Penya-segats i plataformes.
19.4. EVOLUCIÓ I FORMES LITORALS EN CONDICIONS ESPECIALS.
19.4.1. Els escuts coral·lins.
19.4.2. Deltes i estuaris.
19.4.3. Albuferes i maresmes.
19.4.4. Les dunes litorals.
19.4.5. L’impacte humà al litoral.
20. MODELAT ANTROPOGÈNIC I GEOMORFOLOGIA APLICADA.
20.1. ELS PROCESSOS NATURALS MODIFICATS.
20.1.1. Influx en els processos endògens.
20.1.2. Efectes sobre els processos exògens.
20.2. ELS PROCESSOS ARTIFICIALS.
20.2.1. L’aprofitament de recursos.
20.2.2. L’home i les aigües.
20.2.3. L’habitat humà.
20.3. ASPECTES ZONALS DE L’INFLUX ANTRÒPIC.
20.4. GEOMORFOLOGIA APLICADA.
20.4.1. Un regadiu nou en medi àrid.
20.4.2. Geomorfologia fluvial i protecció civil.
20.4.3. Planificació litoral i defensa del paisatge.
PART VI. GEOMORFOLOGIA CLIMÀTICA.
21. INTRODUCCIÓ A LA GEOMORFOLOGIA CLIMÀTICA.
21.1. ZONALITAT I DIVISIÓ MORFOCLIMÀTICA DE LA TERRA.
21.1.1. Azonal i zonal.
21.1.2. Divisió morfoclimàtica de la terra.
21.2. ELS MECANISMES MORFOCLIMÀTICS DE LA TERRA.
21.2.1. El capteniment de les roques.
21.2.2. Influx directe i indirecte del clima.
21.3. PALEOCLIMES I PALEOFORMES, HERETATGES I ALTERNANCES.
21.3.1. Els heretatges morfoclimàtics i la seva identificació.
21.3.2. Les alternances climàtiques.
22. ELS DOMINIS INTERTROPICALS HUMITS.
22.1. ELS SÒLS I EL SEU SIGNIFICAT GEOMÒRFIC.
22.1.1. La laterita.
22.1.2. Els latosòls rojos.
22.1.3. Els sòls fersialitics rojos i grocs.
22.1.4. Significat geomòrfic dels sòls.
22.2. EL PAISATGE DE SABANA.
22.2.1. Processos i formes.
22.2.2. El carst intertropical.
22.2.3. Sabanes relictes.
22.3. EL PAISATGE DE SELVA PLUVIAL.
22.3.1. Les formes de les conques.
22.3.2. Les formes de muntanya.
23. ELS PAISATGES TEMPERATS HUMITS.
23.1. L’ÀMBIT FORESTAL TEMPERAT.
23.1.1. La meteorització i els processos.
23.1.2. Els sòls forestals.
23.1.3. Paleoclimes i heretatges.
23.1.4. L’impacte humà.
23.2. PRADERIES I PAMPA.
23.2.1. Praderies holàrtiques.
23.2.2. Praderies australs.
23.2.3. Origen de les praderies. La intervenció humana.
23.2.4. Formes de modelat.
24. EL RELLEU DELS PAÏSOS FREDS.
24.1. EL DOMINI PERIGLACIAL.
24.1.1. Definicio i extensió de periglacial.
24.1.2. Processos i formes periglacials.
24.1.3. El paisatge periglacial.
24.2. EL DOMINI GLACIAL.
24.2.1. Glaceres i casquets.
24.2.2. Una visió cronològica.
24.2.3. Processos i formes glacials.
24.2.4. Processos i formes fluvioglacials.
25. ELS PAISATGES ÀRIDS, SEMIÀRIDS I MEDITERRANIS.
25.1. CONDICIONS CLIMÀTIQUES I ÀMBITS.
25.1.1. Climes secs.
25.1.2. Àmbit i dominis.
25.1.3.Els heretatges paleoclimàtics.
25.1.4. L’influx antròpic.
25.2. MORFOGÈNESI NO EÒLICA.
25.2.1. La meteorització.
25.2.2. Sòls i crostes.
25.2.3. Acció de l’aigua i moviments de massa.
25.2.4. L’endorreisme.
25.2.5. Els paisatges desèrtics.
25.3. PROCESSOS I FORMES EÒLICS.
25.3.1. L’energia dels processos.
25.3.2. L’erosió eòlica.
25.3.3. El transport i l’acumulació eòlics.
25.3.4. El loess.
25.4. ELS PAISATGES MEDITERRANIS.
25.4.1. L’àmbit mediterrani.
25.4.2. Clima i vegetació.
25.4.3. Sòls i paleosòls.
25.4.4. Morfogènesi i desequilibris.
APUNTS DE GEOMORFOLOGIA.
TEMA 0. GEOMORFOLOGIA.
A. GEOMORFOLOGIA, CONCEPTES I DEFINICIONS.
B. BREU EVOLUCIÓ HISTÒRICA.
C. GEOMORFOLOGIA I GEOLOGIA.
D. GEOMORFOLOGIA ESTRUCTURAL, CLIMÀTICA, DE PROCESSOS I QUANTITATIVA.
E. L’ESCALA TEMPORAL: ESCALA GEOLÒGICA I ESCALA GEOMORFOLÒGICA.
TEMA 0. GEOMORFOLOGIA.
A. GEOMORFOLOGIA, CONCEPTES I DEFINICIONS.
La Geomorfologia és la part de la geodinàmica que s’ocupa de l’estudi de les formes de la superfície terrestre, de les forces que l’originen i de llur evolució.
La Geografia es divideix en Física y Humana.
La Geografia Física es subdivideix en quatre branques:
1) Climatologia.
2) Geomorfologia (la més antiga i amb més publicacions).
3) Hidrogeografia.
4) Biogeografia.
Cohesionen la Geografia Física els conceptes de Paisatge i Sistema, perquè la Geografia Física es determinista (no possibilista).
1) Un exemple: un geògraf descriptiu pot estudiar un paisatge de muntanya, i descriurà una sèrie d’elements, com un pic, estany, morrena, avall en forma de U, baciot, llom d’un chot, roca tavellosa, etc. Després pot descobrir que hi ha lligams en les formes descrites del Pirineus i dels Andes i entre altres coses, que els animals són tavellosos (llanuts). Doncs així descriu un paisatge, en un clima determinat, que en aquest cas és el paisatge glaciar.
Per tant, un geomorfòleg francès descriptiu intenta descriure formes, integrant-les dins de paisatges i esbrina la seva genètica per trovar lleis universals. Però pot tenir el problema de ser massa descriptiu, perquè cada fenomen haurà de tenir els mateixos trets que descrivia el primer descobridor o se criticarà l’adscripció.
2) Un altre exemple: un geògraf experimental pot estudiar un sistema, i així descriure la plutja que corre per un coster, per a estudiar la dinàmica fluvial. Trova que hi ha materials i processos, dels quals posar el nom és la darrera conseqüència: salts, catarates, falls (en anglès), però que coincideixen en ser fenomens descrits amb unes característiques comunes. En el sistema depen de quan plou, on, quant, en quina periodicitat.
Per tant, un geomorfòleg anglosaxò estudiarà el procès dinàmic i experimentarà distintes possibilitats. Però pot tenir el problema de ser massa experimentador, de repetir el mateix experiment en infinites variants, fins caure en l’absurd.
La geomorfologia és una disciplina de síntesi. El relleu és fet de políedres amb vessants, que tenen un sistema de pendents mesurable, amb unes formes del relleu que tenen una terminologia i uns processos que poden ser negatius (erosió) i positius (sedimentació).
B. BREU EVOLUCIÓ HISTÒRICA.
La geomorfologia té les seves arrels en els naturalistes del segle XVIII. El fluvialista Hutton, el sistematitzador Lyell. Hi havia dos corrents encontrats: el neptunisme (la mar com responsable del dipòsits i moltes formes), el plutonisme (el granit i les roques volcàniques com responsables del relleu). El catastrofisme era el motor del canvi per ambdos corrents.
Humboldt va ser dels primers en estudiar les regions, començant així la corologia. Fa moltes descripcions fisiogràfiques, com a Amèrica les isolínies, i inventa el terme de Meseta ibèrica. Altres geògrafs que influencien en el naixement de la geomorfologia son Richtofen sobre el loess de la Xina (format pel vent), Margerie i La Noë sobre el muntayam del Jura.
Però els principals van ser els americans: Powell (erosió fluvial, estructura), Gilbert (erosió lateral i els llacs) i, sobre tots, Davis.
William Morris Davis (1850-1934). Geomorfòleg format a Harvard (deixeble dels geòlegs Gilbert y Shaler). Accepta la teoria de l’evolució orgànica de les formes del relleu. Utilitza el mètode deductiu y positivista per arribar a conclusions deterministes. Separa la Geografia Física de l’estudi de les formes de vida amb relació amb el medi físic.
Desenvolupa la “teoria del cicle de erosió diferencial”, per la qual hi ha un cicle amb fases de joventud, maduresa y senectud de las formas del relieve, que així són relleus joves, madurs i senils. Aquestes formes estarian determinades per les forces erosives, sobre tot la fluvial, en un procés de peneplanarització en la maduresa, fins que un aixacament tectònic pugui restablir el cicle des de la seva joventud altra vegada.
Davis troba elements diferèncials en el relleu, pels agents erosius, en tres fases d’un cicle evolutiu.
Hi ha una seqüència:
1) Sorgeixen relleus joves per causa d’un desequilibri geològic. Son formes erosives.
2) Apareixen agents atmosfèrics: la plutja (és el agent determinant per Davis), que es concentra en els cursos fluvials, que erosiona i també porta materials i els deposita, fent un relleu madur, amb més formes que en la primera fase, perquè hi ha formes erosives i deposicionals.
3) Peneplana (penillanura): amb relleus molt baixos, erosionats, amb fenomens deposicionals.
La tendència general del sistema és l’equilibri. Però llavors pot començar de nou, amb un rejoveniment, si hi ha un nou aixacament del materials sedimentaris.
Crítica de les tesis d’en Davis. Hem de tenir cura dels conceptes “organicistes”: no cal dir “naixement d’un riu”, perquè no hem d’usar termes humans pels fenomens naturals. L’altre pecat d’en Davis és l’uniformisme, l’intentar trovar una sola explicació a tots els fenomens. Les crítiques a Davis es fonamenten en que oblida una sèrie de casos. Per exemple de quan no plou, sinó que neva i això pot rejovenir el relleu al arrastrar els materials en massa i no poc a poc com en la plutja. Això desmenteix el cicle de Davis, perquè conviuen elements de distintos processos. És l’exemple de Sierra Nevada a Granada, de muntanyes desgastades però amb circos glaciars molt acusats, per la força erosionadora del gel, que no actua homogeniament en el territori sinó que es concentra en una part.
Altre cas contradictori és quan l’element predominant és el vent, que pot canviar el sentit del procés erosiu, portant materials desde la plana a les muntanyes. És l’exemple de Formentera, amb dues vessants molt diferenciades, als costats de la masa dura central de l’illa. Una vessant té una alta pendent i els cursos fluvials són rectes i curts. Una altra vessant és de baixa pendent, perquè el vent ha portat arena contra la masa central i així els cursos fluvials són meandrosos.
La teoria d’en Davis fou criticada per la Escola alemanya, on Alberth Penck afirma que el cicle estava delimitat temporalment per la geodinàmica de les forces endògenes i exògenes, i a Rússia, on Dokutxaiev avança el concepte de zonalitat.
En suma el determinisme creu que els factors del medi físic influeixen directament sobre l’homo, amb caràcter causal y el seu mètode és un positivisme (deductiu) que atén exclusivament als fets.
C. GEOMORFOLOGIA I GEOLOGIA.
Relació de la Geomorfologia amb la Geologia: el geomorfòleg té problemes acadèmics en comparació amb el geòleg.
Geomorfologia: és l’estudi de les formes de la Terra, més moderna i pitjor vista, per no ser útil econòmicament. Estudia les formes de la superfície en el moment de la descripció o com màxim en el quaternari, fa un milió d’anys.
Geologia: és l’estudi de la composició i estructura de la Terra, més valorada acadèmica i econòmicament, per ser útil per la mineria. Ha d’estudiar mér enrera en el temps, fins mostrar tota l’evolució de la forma física, pot ser milers de milions d’anys enrera.
D. GEOMORFOLOGIA ESTRUCTURAL, CLIMÀTICA, DE PROCESSOS I QUANTITATIVA.
En els anys 50 comença el corrent morfoclimàtic, per J. Büdel, en la millor tradició alemanya de recerca als deserts, als intertròpics humits i a les regions subpolars. El francès J. Tricart fa tractats sobre formes i processos zonals, azonals i extrazonals, amb l’acció directa o indirecta del clima.
El corrent sistemàtic dels processos, amb una profunda reflexió teòrica i molt poca síntesi sobre les seves investigacions de camp.
El corrent quantitatiu estudià de manera especialitzada i molt matemàtica les vessants, xarxes fluvials, geometria de conques, eolisme, morfometria, cronometria...
El corrent humanista, el darrer moviment teòric, que estudia l’home com a primer agent antròpic (geoarqueologia), dins de la pauta de la reunificació de la geografia com l’estudi de l’estatge dels humans.
El mètodes, tècniques i enfocaments de la geomorfologia són els mateixos que els de les altres ciències, amb les quals comparteix la seva lògica interna, com proclama la Teoria General de Sistemas.
Els fets i processos de la geomorfologia poden ser englobats en sistemes tancats i oberts. Mentre que en Davis preferia un sistema tancat la geomorfologia actual desenvolupa el concepte de sistema obert, amb un ajustament entre forma i procés.
Els mètodes d’investigació:
a) Mètode teorètic. Formula un problema, i dóna hipòtesis abans de recollir dades.
b) Observació de camp. Pot ser quantitativa o qualitativa.
c) Experimentació. A escala real o reduïda, amb una escala temporal que és molt problemàtica, però amb l’avantatge del control de les variables.
d) Empíric quantitatiu. Per a problemes amb moltes variables (com la formació d’ones).
Els mètodes d’anàlisi:
El mètode inductiu: una sèrie de fets s’ordenen lògicament de manera que un condueixi a l’altre fins arribar a la conclusió final. És molt subjectiu, perquè pot eliminar el desfavorable.
El mètode deductiu: formula primer una hipòtesi i cerca després les observacions que ho demostrin (exemple del cicle de Davis). És igualment subjectiu.
El mètode analític: formula diverses hipòtesis i averigua la real amb les observacions posteriors.
La causalitat de la geomorfologia obeix a:
Forces internes: l’estructura actual prové de la litologia i de la tectònica. Així de la sedimentació passem a la diagènesi i d’aquesta al metamorfisme.
Forces externes: l’evolució morfogenètica obeix a a forces còsmiques com la gravetat (sobre tot, com gran impulsora) i els moviments tangencials de l’atmósfera i la hidrosfera (vents i corrents).
Forces tèrmiques: la desigual recepció de l’energia solar redunda en diversos sistemes morfoclimàtics. El climes i els paleoclimes modifiquen el relleu i el paisatge, així com la coberta vegetal i els sòls.
La divisió clàssica de la geomorfologia és:
La geomorfologia estructural: és la de més llarga tradició acadèmica. Les formes responen a les forces internes. L’estructura està determinada per la tectònica (deposició, plegament) i la litologia (naturalesa dels materials).
La geomorfologia dinàmica: estudia els processos azonals, no condicionats pel clima o l’estructura. Són els modelats costaners (condicionats per l’estructura, el vent, les corrents i ones marines), els modelats de les vessants (que segueixen la llei del mínim esforç, anant avall per la força de la gravetat).
La geomorfologia climàtica: estudia els processos de la morfologia zonal condicionats per la divisió climàtica del món. L’exemple és la divisió entre valls amb pluja (en forma de V) i valls amb neu (en forma de U).
E. L’ESCALA TEMPORAL: ESCALA GEOLÒGICA I ESCALA GEOMORFOLÒGICA.
Mentre que l’escala geològica és inabastable i ens porta a milers de milions d’anys, l’escala geomorfològica és molt més curta i només ens interessa realment el que va passar en els darrers milers d’anys i, excepcionalment, el que va passar en el quaternari (fins fa 1,8 milions d’anys). Sens dubte és important sebre els antecedents, però no són la matèria principal de la geomorfologia.
TEMA 1. ELS MATERIALS DE L’ESCORÇA DE LA TERRA.
A. ELS MINERALS I LES ROQUES, DEFINICIÓ.
B. CLASSIFICACIÓ GENÈTICA DE LES ROQUES.
C. ROQUES ÍGNIES, ERUPTIVES O ENDÒGENES.
D. ROQUES SEDIMENTÀRIES.
E. ROQUES METAMÒRFIQUES.
F. PROPIETATS I CARACTERÍSTIQUES FÍSIQUES I QUÍMIQUES DE LES ROQUES.
TEMA 1. ELS MATERIALS DE L’ESCORÇA DE LA TERRA.
A. ELS MINERALS I LES ROQUES, DEFINICIÓ.
Els minerals són les substàncies no orgàniques.
Les roques són les matèries minerals que formen part de l’escorça terrestre. En geologia són roques el granit, la sorra, l’argila. Les roques poden ser aluminoses, calcàries, argiloses, silícies, quarsíferes.
La roca mare es la part inferior d’un sòl.
Una roca encaixant és una formació rocosa en que s’ha produït una intrusió de roques ígnies o bñe s’hi han introduït mineralitzacions.
B. CLASSIFICACIÓ GENÈTICA DE LES ROQUES.
C. ROQUES ÍGNIES, ERUPTIVES O ENDÒGENES.
D. ROQUES SEDIMENTÀRIES.
E. ROQUES METAMÒRFIQUES.
F. PROPIETATS I CARACTERÍSTIQUES FÍSIQUES I QUÍMIQUES DE LES ROQUES.
TEMA 2. ESTRUCTURA INTERNA DE LA TERRA.
A. ESTRUCTURA INTERNA DE LA TERRA.
B. LA LITOSFERA.
C. EL MAGNETISME TERRESTRE.
TEMA 2. ESTRUCTURA INTERNA DE LA TERRA.
Tenim, per conèixer l’escorça, l’observació directa mitjançant un pou (el màxim possible és de 5 km ) i l’estudi dels materials emesos pels volcans. A més hi ha els meteorits, que ens dónen mostres de com poden ser les matèries més internes de la terr, ja que són la matèria inicial de formació dels planetes i perquè és evident que les roques més denses es concentren en l’interior més fons i les menys denses en l’escorça. I també hi ha l’estudi del geomagnetisme per descobrir més coses.
Un medi de coneixement de l’estructura interna de la terra és l’estudi de les ones internes P i S dels terratrèmols, que volten la terra en 2 h 30’, conduïdes per l’escorça.
1) Les ones P (primeres) o longitudinals (fan oscil·lar el medi en el sentit del raig de la propagació). Són ones de condensació o compressió.
2) Les ones S (segones, després de les P) o transversals (fan oscil·lar el medi en sentit perpendicular a l’avanç). Són ones de distorsió o cisallament.
3) Les ones superficials (externes) són les que segueixen els talls de la superfície i són les més lentes.
Les ones internes (P i S) permeten de localitzar unes importants discontinuïtats físiques, que són com a esferes concèntriques. El nucli les refracta, mostrant un radi d’uns 3.540 km . desde l’interior de la terra. El nucli té un nuclèol interior, d’uns 1.300 km .
Mohorovicic va descobrir una discontinuïtat (denominada moho) a uns 60 km , amb distintes fondàries davall dels continents i sobre tot davall de les gran serralades, mentre que davall dels ocèans és poc fonda.
Conrad va descobrir una altra discontinuïtat, només en els continents, entre les masses basàltiques (davall) i les masses granítiques (damunt).
A. ESTRUCTURA INTERNA DE LA TERRA.
Així doncs l’estructura interna de la terra ens mostra una divisió molt clara:
El radi de la Terra: 6.370 km .
1) Nuclèol sòlid/líquid, amb un radi de 1.300 km .
2) Nucli líquid, amb un radi de 2.240 km . Està format per ferro i sulfur de silici a una temperatura de 5.500ºC. La seva densitat és de prop 13.
3) El mantell té 2.800 km de gruix i una densitat de 3 a 3,5. És sólid, amb minerals molt pesants en magnesi i ferro. La temperatura oscil·la entre 2.750 i 700ºC . La part superior del mantell és l’astenosfera, que és plàstica i s’acomoda a les pressions exteriors mitjançant fluxos molt lents.
4) L’escorça és la capa més superficial i té un gruix variable dels 5-10 km (oceans) fins els 20-30 de mitja, podent arribar als 60 o 80 davall de les grans serralades. Té una densitat mitja de 2,8. La discontinuïtat de Conrad, que només està daval dels continents, la separa en dues escorces o crostes:
a) L’escorça oceànica, de masses basàltiques, que passa davall dels oceans i dels continents, amb una densitat de L’escorça oceànica es denomina SIMA (silicats de magnesi).
b) L’escorça continental, de masses granítiques, que passa damunt de l’anterior per davall dels continents, amb una densitat de 2,65. L’escorça continental es denomina SIAL (silicats d’alumini).
B. LA LITOSFERA.
La litosfera (l’escorça) abasta la part superior del mantell fins a una fondària de 70 a 100 km . A sota hi ha l’astenosfera plàstica, que en té 120-140.
La litosfera es pot deformar i d’ací provenen bona part dels canvis endògens de la faç de la terra: deformacions o dislocacions, elevació o afonament dels continents, plegaments de serralades i erupcions volcàniques.
El motiu és que si l’escorça continental és bastant rígida, l’escorça oceànica és més plàstica, mentre que la part superior del mantell encara és més plàstica. L’escorça oceànica es forma pel ascens de materials basàltics del mantell quan s’obrin els continents i es separen. En altres punts és al enrevès, quan part de la escorça es fusiona amb el mantell. Tot això pot fer una corrent de materials que pressionen i empitjar els continents amb una força tangencial sinó hi ha una força contrària que equilibri les forces.
C. EL MAGNETISME TERRESTRE.
La Terra és com una gran barra imantada amb un polo Sur i un polo Nord, però aquests polos no segueixen sempre la direcció del polos geogràfics (que estan determinats pel eix de rotació de la Terra), sinó que inclús es poden invertir (no se sap ben bé el perquè). El camp magnètic del globus es deu, segurament, als moviments de convecció en la capa fluïda del nucli. Els minerals ferromagnètics tenen la propietat d’orientar-se segons el camp magnètic ambiental en el que es formaren. Doncs, les roques que es varen consolidar en periodes anteriors tenen una orientació magnètica distinta a l’actual. Per exemple, en un llac els grans dels sediments es van depositant en els fons i els minerals ferromagnètics són com bruixoles microscòpiques que queden atrapades en el material al solidificar-se. Es pot investigar fins i tot en les estalactites i en els excrements animals (perquè tenen sulfurs de ferro).
L’orientació dels polos magnètics vers els polos Sud i Nord ha canviat des dels temps geològics, amb un lent giro que pot durar milers d’anys en acabar-se. Es conèixen inversions magnètiques des de fa almenys 200 milions d’anys i la més propera inversió magnètica esdevé 780.000 anys enrera i des d’ença el magnetisme de la Terra està orientat al Nord, amb petites fluctuacions fa 118.000, 40.000 i 28.000 anys. Així, amb l’estudi del paleomagnetisme del minerals es pot conèixer l’estructura de la Terra de la mateixa manera que de la ceràmica es pot datar l’època de la seva cocció perquè les partícules de ferro s’han disposat en unes línies concretes de l’època.
TEMA 3. DINÀMICA DE L’ESCORÇA TERRESTRE.
A. L’ENERGIA INTERNA DEL PLANETA.
B. LA DERIVA CONTINENTAL DE WEGENER.
C. LA TEORIA DE LA TECTÒNICA DE PLAQUES.
D. PLAQUES TECTÒNIQUES: CARACTERÍSTIQUES I CONTACTES.
E. ÀREES OROGÈNIQUES.
F. MOVIMENTS EPIROGÈNICS.
TEMA 3. DINÀMICA DE L’ESCORÇA TERRESTRE.
A. L’ENERGIA INTERNA DEL PLANETA.
B. LA DERIVA CONTINENTAL DE WEGENER.
L’alemany Wegener estableix (1912-1922) la teoria de la deriva continental, d’uns continents (blocs de sial) que suraven sobre un sima. Aquesta teoria ja estava insinuada en el segle XVIII, quan es va veure que’ls escuts de Brasil i África (con els d’Amèrica del Nord i Europa) tenien uns llindars amb un dibuix molt semblant per encaixar i a més eran coincidents en latitud. És va desenvolupar la tesi de que hi havia fa 3.500 milions d’anys un continent, Pangea, com única terra, mentre que Panthalassa apareixia com mar únic. Proves d’això eren: 1) la paleontologia, amb fòsils de flores i faunes semblants en èpoques llunyanes en continents ara separats, com Madagascar, India i Insulindia. Altre exemple és l’Antàrtida, on hi havia habut vegetació càlida en el passat, quan estava més al nord. 2) La segona prova és el paleomagnetisme, mostrant com estavan les terres girades llavors.
Així doncs, l’evolució de la Terra dels continents de la Terra és: 1) Formació del planeta fa 4.500 milions d’anys. 2) Formació de l’escorça sòlida en la era primaria, fa 3.500 milions d’anys, en un sol conjunt, Pangea. 3) En la era Secundària, fa 180 milions d’anys, es separen dos grans continents: Euroasiàtic al Nord i Gondwana al Sud. 4) En la era Terciària, fa 65 milions, es trenquen els vells continents i apareixen els actuals, separats per gran oceans.
C. LA TEORIA DE LA TECTÒNICA DE PLAQUES.
La teoria de la deriva dels continents es va completar amb l’expansió dels oceans per arribar a la teoria de les plaques litosfèriques, que no suren ni coincideixen exactamente amb els continents.
Se considera que l’escorça continental és molt antiga (més estàtica, més distinta del mantell), mentre que l’escorça oceànica és molt moderna (més dinàmica i regenerable, més semblant al mantell). Això explica les dorsals mesoceàniques i els rifts. Les dorsals són unes serralades en el fons del mar (amb illes que sobresurten com Ascensió o Santa Helena).
L’explicació és que per entre els crulls puja material del mantell, que obliga a separar-se els costats, que a més es fracturen en falles. Se comprova que en l’Atlàntic hi ha una doble alineació, el rift. Els continents s’allunyen perquè en el centre del oceà surt un rift, a un ritme de 10 cm a l’any. Mentre, el Pacífic es redueix. L’altra gran dorsal és en l’Índic (amb les illes Seychelles sortint en el mig), mentre que l’Índia (que en el xoc produeix l’Himalaya) i Australia es mouen a l’Est. A més s’estan obrint nous rifts, en África, separant dos blocs (els grans llacs de l’Est) dins del continent, així com la Mar Roja. El Mar Mort s’està obrint ara, llindant amb el Golf d’Aqaba, també obrint-se. A Califòrnia passa el mateix, amb la falla de San Andrés: dins de milions d’anys Califòrnia serà una gran illa. L’oceà Atlàntic potser arribarà qualcún dia a ser un altre Panthalassa, mentre que els continents s’arribaran a juntar en un nou Pangea.
D. PLAQUES TECTÒNIQUES: CARACTERÍSTIQUES I CONTACTES.
Les plaques litosfèriques són els blocs en què es divideix la litosfera i que lliscan sobre el magma. Hi ha set plaques: nordamericana, sudamericana, pacífica, indoaustraliana, africana, antàrtica i euroasiàtica.
Hi ha dos tipus de zones:
1) Zones d’expansió, on el moviment de les plaques es realitza a partir de les dorsals oceàniques, on “creix” l’escorça per la sortida o barbollament del magma a través de les escletxes o fissures.
2) Zones de compressió o convergència, en altres indrets, les zones de subducció, els llindars de les plaques són absorbits llentament cap l’interior de la Terra.
Es destrueix l’escorça en el Pacífic, en les vores de les plaques oceàniques. El procés és que en la placa sudamericana hi ha pressió cap a l’Oest i la del Pacífic l’espera immòbil, xocant en els Andes, on el basalt de la placa del Pacífic, més dens, passarà per davall en una fossa de subducció i empijarà adalt l’altra placa, mentre que el granit de la placa sudamericana surarà. L’escorça de basalt, al mateix temps, es sumergirà i guanyarà pressió (es calenta doncs) i tornarà adalt com magma en volcans a través de les fractures. El mantell és sòlid perquè són materials més durs, però els de l’escorça són més febles (basalt) i suporten menys la pressió abans de fondrer-se així que es licquen en bosses de magma, que pot pujar per les fractures en la vora de l’escut. Altra part del materials retornarà a l’astenosfera. Una prova d’això és que junt a les plaques és on el mar és més profund, perquè al endinsar-se l’escorça al xocar es crea un angle molt pronunciat cap davall.
Altre procès és que dues masses continentals topin: en els casos de l’Euroasiàtic (el monts Urals) i de l’Índia i Euroasia (Himalaia), creant una sutura continental. La conca del Mediterrani, per exemple, desapareixerà en una sutura al xocar África i Europa, amb l’efecte d’unes fractures i un encorbament. Al desapareixer l’escorça es produeix magma que surt en forma de magma (els vulcans mediterranis i terratrèmols, que periòdicament succeixen al incrementar-se l’energia potencial).
En aquesta teoria, l’escorça continental seria una peneplanura i quedaria fallada, al trencarse l’escut en falles, quedant els sediments en la mar (no tendrien altre lloc on anar). Però això no és vera. I és que la sedimentació intervé en el procés.
E. ÀREES OROGÈNIQUES.
Tant en les dorsals com en les fosses de subducció es registra una gran activitat sísmica i volcànica. Crean el relleu i després el destrueixen (erosió).
F. MOVIMENTS EPIROGÈNICS.
Els moviments epirogènics són els d’alçament o enfonsament del bloc cortical i tenen l’efecte de rejovenir el relleu.
TEMA 4. GEOMORFOLOGIA ESTRUCTURAL.
A. TECTÒNICA.
B. PLECS I FALLES.
C. ESTILS TECTÒNICS.
D. RELLEUS ESTRUCTURALS.
E. GRANS CONJUNTS ESTRUCTURALS.
TEMA 4. GEOMORFOLOGIA ESTRUCTURAL.
A. TECTÒNICA.
La tectònica, com suma dels fenomens de mobilitat cortical, crea el relleu.
B. PLECS I FALLES.
El plec és una deformació continua que resulta de la flexió d’un material rocós que què hi ha una referència anterior a aquesta deformació, com és la superfície d’un estrat.
La falla és una fractura o escletxa de l’escorça terrestre al llarg de la qual s’ha produït un desplaçament i que en un terreny sedimentari i metamòrfic interromp una estratificació. La falla de transformació és una falla de desplaçament horitzontal que constitueix el límit on una placa litosfèrica es desplaça al costat d’una altra sense formació ni destrucció de litosfera.
C. ESTILS TECTÒNICS.
D. RELLEUS ESTRUCTURALS.
El relleu es la conformació de la superfície sòlida terrestre sota l’aire o sota l’aigua, com a resultat de l’erosió, de l’acumulació sedimentària, de les deformacions estructurals i de l’activitat volcànica.
El relleu tabular és el relleu estructural constituït per una capa de roca resistent i horitzontal. És el contrari dels paisatges muntanyosos.
E. GRANS CONJUNTS ESTRUCTURALS.
TEMA 5. LITOLOGIA I MODELAT: RELLEUS A ROQUES CRISTAL·LINES
A. RELLEUS A ROQUES CRISTAL·LINES.
B. ESCUTS.
C. SÒCOLS.
D. BATÒLITS.
TEMA 5. LITOLOGIA I MODELAT: RELLEUS A ROQUES CRISTAL·LINES
A. RELLEUS A ROQUES CRISTAL·LINES.
B. ESCUTS.
L’escut és una massa continental rígida, no té coberta i quan és entapissat de sediments li denominen sòcol. Els escuts es varen formar per abombaments de l’escorça precambriana i es troben agrupats en dos conjunts: 1) Al Nord, provinents del continent euroasiàtic, estan els escuts canadenc, grenlandès, fennoscàndic, d’Angara. 2) Al Sud, provinents del continent Gondwana, estan els escuts guaiano-brasiler, africà, de Dècan, australià i antàrtic. Els solen separar entre si grans espais de sòcols coberts, és a dir, cubetes sedimentàries.
C. SÒCOLS.
El sòcol (“plataforma” per alguns autors) està recobert de sediments. És el substrat de roques, més antic i menys plàstic que la cobertora, amb roques més diagentitzades o metamorfitzades, i que molt sovint han sofert plegaments i fractures en fases diverses, amb l’injecció de roques intrusives.
D. BATÒLITS.
El batòlit és una massa de roca intrusiva de forma irregular consolidada sota capes potents i d’una extensió de centenars o de milers de km.
TEMA 6. LITOLOGIA I MODELAT: MORFOLOGIA CÀRSTICA.
A. MORFOLOGIA CÀRSTICA: DEFINICIÓ I CARACTERÍSTIQUES.
El carst és una regió de roca calcària o dolomítica i d’altres roques solubles (com el guix i la sal) on s’ha produït el desenvolupament de formes específiques causades pels processos de corrosió i d’erosió superficial i subterrània (avencs), cavernes, rasclers, dolines, et.), amb un drenatge dominantment subterrani.
Un avenc és una cavitat subterrània d’accés i eix verticals o molr inclinats.
Un rascler és un conjunt de solcs (arrugues), d’estries i de canals profunds separats per arestes tallants irregulars d’ 1 cm a 1 milions de profonditat, que s’originen a la superfície de les roques calcàries per l’acció corrosiva de les aigües salvatges.
Una dolina és una depressió circular en forma d’embut, de dimensions molt variables, formada per dissolució de roques, generalment calcàries.
B. PROCESSOS DE DISOLUCIÓ I PRECIPITACIÓ DE LES CALCÀRIES.
C. CIRCULACIÓ DE LES AIGÜES I CARST.
D. EL MASSÍS CÀRSTIC.
E. FORMES CÀRSTIQUES EN SUPERFÍCIE.
F. FORMES CÀRSTIQUES SUBTERRÀNIES.
G. EL PAISATGE CÀRSTIC.
TEMA 6. LITOLOGIA I MODELAT: MORFOLOGIA CÀRSTICA.
A. MORFOLOGIA CÀRSTICA: DEFINICIÓ I CARACTERÍSTIQUES.
El relleu càrstic es el relleu propi de les regions de massissos calcaris on l’acció erosiva de l’aigua s’exerceix fonamentalment mitjançant fenomens de dissolució superficial i subterrània de les calcàries.
B. PROCESSOS DE DISOLUCIÓ I PRECIPITACIÓ DE LES CALCÀRIES.
C. CIRCULACIÓ DE LES AIGÜES I CARST.
D. EL MASSÍS CÀRSTIC.
E. FORMES CÀRSTIQUES EN SUPERFÍCIE.
F. FORMES CÀRSTIQUES SUBTERRÀNIES.
G. EL PAISATGE CÀRSTIC.
TEMA 7. VULCANISME. FORMES DE RELLEU ASSOCIADES.
El vulcanisme és el conjunt de les manifestacions volcàniques i de tots el fenomens associats a l’expulsió dels magmes i dels gasos a la superfície de la Terra i a l’atmósfera. S’asocia a la paraula “plutonisme”.
A. VOLCANS, TIPUS I PARTS.
El volcà és el lloc on les laves i altres productes magmàtics (gasos, vapors, etc.) atenyen la superfície terrestre, a l’aire lliure o sota l’aigua, i que, per refredament, construeixen un relleu al voltant de la boca o de la fissura eruptiva, el qual sol tenir una forma cònica i una depressió o un cràter al cim.
B. TIPUS D’ERUPCIONS.
C. PRODUCTES EMESOS PER LES ERUPCIONS VOLCÀNIQUES.
D. FORMES DE RELLEU D’ORIGEN VOLCÀNIC.
E. LOCALITZACIÓ DEL VULCANISME.
F. VULCANISME I SISMICITAT.
TEMA 7. VULCANISME. FORMES DE RELLEU ASSOCIADES.
A. VOLCANS, TIPUS I PARTS.
B. TIPUS D’ERUPCIONS.
C. PRODUCTES EMESOS PER LES ERUPCIONS VOLCÀNIQUES.
D. FORMES DE RELLEU D’ORIGEN VOLCÀNIC.
E. LOCALITZACIÓ DEL VULCANISME.
F. VULCANISME I SISMICITAT.
TEMA 8. AMBIENTS SEDIMENTARIS. ESTRATIGRAFIA I SEDIMENTACIÓ. ELS RELLEUS DE LES CONQUES SEDIMENTÀRIES.
A. LA COLUMNA ESTRATIGRÀFICA.
B. PROCESSOS SEDIMENTARIS.
C. MEDIS SEDIMENTARIS I CONQUES DE SEDIMENTACIÓ. RELACIONS ESTRATIGRÀFIQUES I PRINCIPIS DE SEDIMENTACIÓ.
D. CONCEPTE DE FÀCIES.
E. LES ESTRUCTURES TABULARS. PLATAFORMES ESTRUCTURALS, MESES O MOLES.
F. LES ESTRUCTURES SUBTABULARS. MONOCLINALS.
G. ELS RELLEUS DE “CUESTA”.
Les formes monoclinals o cuestas tenen cabussaments inferiors a 10 o 12º i alternança litològica. Si hi ha majors inclinacions es denominen hogbacks o “esquena de porc”, amb exemples en la Serra de Tramuntana.
TEMA 8. AMBIENTS SEDIMENTARIS. ESTRATIGRAFIA I SEDIMENTACIÓ. ELS RELLEUS DE LES CONQUES SEDIMENTÀRIES.
A. LA COLUMNA ESTRATIGRÀFICA.
B. PROCESSOS SEDIMENTARIS.
C. MEDIS SEDIMENTARIS I CONQUES DE SEDIMENTACIÓ. RELACIONS ESTRATIGRÀFIQUES I PRINCIPIS DE SEDIMENTACIÓ.
D. CONCEPTE DE FÀCIES.
La fàcies estratigràfica és el conjunt de caràcters físics i paleontològics que presenten els estrats d’una unitat estratigràfica.
E. LES ESTRUCTURES TABULARS. PLATAFORMES ESTRUCTURALS, MESES O MOLES.
F. LES ESTRUCTURES SUBTABULARS. MONOCLINALS.
G. ELS RELLEUS DE “CUESTA”.
TEMA 9. ELS RELLEUS A ESTRUCTURES PLEGADES I A ESTRUCTURES FALLADES.
A. ELS PLECS DE COBERTURA.
B. CARACTERÍSTIQUES I FORMES DEL RELLEU JURÀSSIC.
C. RELLEUS INVERTITS.
D. CARACTERÍSTIQUES DELS RELLEUS A ESTRUCTURES FALLADES.
E. HORSTS I FOSSES TECTÒNIQUES.
F. ESCARPES DE LÍNIES DE FALLA.
TEMA 9. ELS RELLEUS A ESTRUCTURES PLEGADES I A ESTRUCTURES FALLADES.
A. ELS PLECS DE COBERTURA.
B. CARACTERÍSTIQUES I FORMES DEL RELLEU JURÀSSIC.
C. RELLEUS INVERTITS.
D. CARACTERÍSTIQUES DELS RELLEUS A ESTRUCTURES FALLADES.
E. HORSTS I FOSSES TECTÒNIQUES.
F. ESCARPES DE LÍNIES DE FALLA.
TEMA 10. LA METEORITZACIÓ.
A. EL CONCEPTE DE METEORITZACIÓ.
B. METEORITZACIÓ I CARACTERÍSTIQUES LITOLÒGIQUES.
C. LA METEORITZACIÓ FÍSICA.
D. LA METEORITZACIÓ QUÍMICA.
E. METEORITZACIÓ PER ACCIONS DE TIPUS BIOLÒGIC.
F. ACTUACIÓ CONJUNTA DELS DIVERSOS TIPUS DE METEORITZACIÓ.
G. METEORITZACIÓ I EROSIÓ.
H. SISTEMA MORFOGENÈTIC.
I. AGENTS EROSIUS.
TEMA 10. LA METEORITZACIÓ.
A. EL CONCEPTE DE METEORITZACIÓ.
B. METEORITZACIÓ I CARACTERÍSTIQUES LITOLÒGIQUES.
C. LA METEORITZACIÓ FÍSICA.
D. LA METEORITZACIÓ QUÍMICA.
E. METEORITZACIÓ PER ACCIONS DE TIPUS BIOLÒGIC.
F. ACTUACIÓ CONJUNTA DELS DIVERSOS TIPUS DE METEORITZACIÓ.
G. METEORITZACIÓ I EROSIÓ.
H. SISTEMA MORFOGENÈTIC.
I. AGENTS EROSIUS.
TEMA 11. ELS VESSANTS. PROCESSOS DE VESSANTS.
A. ELS VESSANTS. DEFINICIÓ I CONCEPTES BÀSICS.
B. ANÀLISI DEL PERFIL DELS VESSANTS: FORMA I ANGLE.
C. LITOLOGIA I DESENVOLUPAMENT DELS VESSANTS.
D. EVOLUCIÓ DELS VESSANTS: HIPÒTESIS I MODELS. CLASSIFICACIÓ.
E. COMPONENTS GRAVITATORIS ALS COSTERS.
F. MOVIMENTS ALS VESSANTS.
G. TÈCNIQUES PER ANÀLISI DEL TRANSPORT ALS VESSANTS.
TEMA 11. ELS VESSANTS. PROCESSOS DE VESSANTS.
ELS VESSANTS. DEFINICIÓ I CONCEPTES BÀSICS.
El vessant és el coster que uneix el tàlveg i la carena o la base amb el cim d’una muntanya.
B. ANÀLISI DEL PERFIL DELS VESSANTS: FORMA I ANGLE.
C. LITOLOGIA I DESENVOLUPAMENT DELS VESSANTS.
D. EVOLUCIÓ DELS VESSANTS: HIPÒTESIS I MODELS. CLASSIFICACIÓ.
E. COMPONENTS GRAVITATORIS ALS COSTERS.
F. MOVIMENTS ALS VESSANTS.
G. TÈCNIQUES PER A ANÀLISI DEL TRANSPORT ALS VESSANTS.
TEMA 12. CURSOS FLUVIALS: GEOMETRIA I PROCESSOS.
A. GEOMETRIA DEL LLIT FLUVIAL I VARIABLES HIDRÀULIQUES.
B. PROCESSOS DE TRANSPORT I SEDIMENTACIÓ FLUVIALS.
C. EVOLUCIÓ DEL LLIT FLUVIAL.
D. EL PERFIL LONGITUDINAL D’UN CORRENT FLUVIAL.
E. MEANDRES.
TEMA 12. CURSOS FLUVIALS: GEOMETRIA I PROCESSOS.
A. GEOMETRIA DEL LLIT FLUVIAL I VARIABLES HIDRÀULIQUES.
B. PROCESSOS DE TRANSPORT I SEDIMENTACIÓ FLUVIALS.
C. EVOLUCIÓ DEL LLIT FLUVIAL.
D. EL PERFIL LONGITUDINAL D’UN CORRENT FLUVIAL.
E. MEANDRES.
El meandre és la volta sinuosa que fa un curs d’aigua o un riu.
TEMA 13. LES XARXES DE DRENATGE. LA CONCA DE DRENATGE COM A SISTEMA.
A. MODELS DE DRENATGE.
B. ELEMENTS DE ORDENACIÓ DELS CURSOS.
C. PROCEDIMENTS D’ORDENACIÓ DELS CURSOS.
D. LA LONGITUD DE LA XARXA I LA DENSITAT DE DRENATGE.
E. LES LLEIS D’HORTON.
F. TIPUS DE XARXA FLUVIAL I ENTORN FÍSIC.
TEMA 13. LES XARXES DE DRENATGE. LA CONCA DE DRENATGE COM A SISTEMA.
A. MODELS DE DRENATGE.
B. ELEMENTS DE ORDENACIÓ DELS CURSOS.
C. PROCEDIMENTS D’ORDENACIÓ DELS CURSOS.
D. LA LONGITUD DE LA XARXA I LA DENSITAT DE DRENATGE.
E. LES LLEIS D’HORTON.
F. TIPUS DE XARXA FLUVIAL I ENTORN FÍSIC.
TEMA 14. MORFOLOGIA FLUVIAL.
A. L’EROSIÓ FLUVIAL.
B. ELS TORRENTS.
C. EL LLIT FLUVIAL: TIPUS I FORMES.
D. LES VALLS FLUVIALS.
E. TERRASSES FLUVIALS.
F. DEPÒSITS AL·LUVIALS: PLANES D’INUNDACIÓ I DELTES.
TEMA 14. MORFOLOGIA FLUVIAL.
A. L’EROSIÓ FLUVIAL.
B. ELS TORRENTS.
C. EL LLIT FLUVIAL: TIPUS I FORMES.
D. LES VALLS FLUVIALS.
E. TERRASSES FLUVIALS.
F. DEPÒSITS AL·LUVIALS: PLANES D’INUNDACIÓ I DELTES.
TEMA 15. PROCESSOS I MORFOLOGIES GLACIALS I PERIGLACIALS.
A. PROPIETATS FÍSIQUES DEL GEL.
B. ELS GLACIARS: DEFINICIÓ I GÈNESI.
C. CLASSIFICACIÓ MORFOLÒGICA DELS GLACIARS.
D. EXCAVACIÓ I MODELAT GLACIAL.
E. DEPÒSITS D’ORIGEN GLACIAL.
F. PROCESSOS PERIGLACIALS, DEFINICIÓ, GÈNESI I CONDICIONATS CLIMÀTICS.
G. TIPUS DE PROCESSOS PERIGLACIALS.
H. FORMES PERIGLACIALS ASSOCIADES AL PERMAFROST I ALS MOVIMENTS DE MASSES.
TEMA 15. PROCESSOS I MORFOLOGIES GLACIALS I PERIGLACIALS.
A. PROPIETATS FÍSIQUES DEL GEL.
B. ELS GLACIARS: DEFINICIÓ I GÈNESI.
C. CLASSIFICACIÓ MORFOLÒGICA DELS GLACIARS.
D. EXCAVACIÓ I MODELAT GLACIAL.
E. DEPÒSITS D’ORIGEN GLACIAL.
F. PROCESSOS PERIGLACIALS, DEFINICIÓ, GÈNESI I CONDICIONATS CLIMÀTICS.
G. TIPUS DE PROCESSOS PERIGLACIALS.
H. FORMES PERIGLACIALS ASSOCIADES AL PERMAFROST I ALS MOVIMENTS DE MASSES.
TEMA 16. PROCESSOS I MODELATS DE LES REGIONS ÀRIDES I TROPICALS.
A. DESERTIFICACIÓ.
B. EROSIÓ.
C. MODELATS I PROCESSOS LLIGATS A AMBIENTS HUMITS.
TEMA 16. PROCESSOS I MODELATS DE LES REGIONS ÀRIDES I TROPICALS.
A. DESERTIFICACIÓ.
B. EROSIÓ.
C. MODELATS I PROCESSOS LLIGATS A AMBIENTS HUMITS.
TEMA 17. PROCESSOS I MORFOLOGIA EÒLICS.
A. EL VENT COM AGENT EROSIU.
B. MODELAT EÒLIC.
C. EL TRANSPORT I LA DEPOSICIÓ EÒLICS.
D. ELS DEPÒSITS EÒLICS: DUNES I LOESS.
TEMA 17. PROCESSOS I MORFOLOGIA EÒLICS.
A. EL VENT COM AGENT EROSIU.
B. MODELAT EÒLIC.
C. EL TRANSPORT I LA DEPOSICIÓ EÒLICS.
D. ELS DEPÒSITS EÒLICS: DUNES I LOESS.
TEMA 18. PROCESSOS I MORFOLOGIA LITORALS.
A. PROCESSOS LITORALS: DERIVES DE LITORAL I REFRACCIÓ D’ONADES.
B. EL PERFIL DE LA ZONA LITORAL.
C. FORMES LITORALS EROSIVES.
D. DEPÒSITS COSTANERS: PLATGES.
E. TIPUS DE COSTA.
F. EVOLUCIÓ DE LA LÍNIA LITORAL I LES SEVES FORMES.
TEMA 18. PROCESSOS I MORFOLOGIA LITORALS.
A. PROCESSOS LITORALS: DERIVES DE LITORAL I REFRACCIÓ D’ONADES.
B. EL PERFIL DE LA ZONA LITORAL.
C. FORMES LITORALS EROSIVES.
D. DEPÒSITS COSTANERS: PLATGES.
E. TIPUS DE COSTA.
F. EVOLUCIÓ DE LA LÍNIA LITORAL I LES SEVES FORMES.
TEMA 19. L ’HOME COM AGENT GEOMORFOLÒGIC.
A. FACTORS DE LA GEOMORFOLOGIA ANTRÒPICA.
B. DEFORESTACIÓ I PASTURATGE. CONSEQÜÈNCIES MORFOLÒGIQUES.
C. GEOMORFOLOGIA ASSOCIADA A L’AGRICULTURA.
D. MINERIA I FORMES ASSOCIADES.
E. MODIFICACIONS INDUÏDES PER LA REGULACIÓ I APROFITAMENT DE CURSOS FLUVIALS.
TEMA 19. L ’HOME COM AGENT GEOMORFOLÒGIC.
A. FACTORS DE LA GEOMORFOLOGIA ANTRÒPICA.
B. DEFORESTACIÓ I PASTURATGE. CONSEQÜÈNCIES MORFOLÒGIQUES.
C. GEOMORFOLOGIA ASSOCIADA A L’AGRICULTURA.
D. MINERIA I FORMES ASSOCIADES.
E. MODIFICACIONS INDUÏDES PER LA REGULACIÓ I APROFITAMENT DE CURSOS FLUVIALS.
TEMA 20. RISCS NATURALS D’ORIGEN GEOMORFOLÒGIC.
A. MOVIMENTS EN MASSA I ESLLAVISSAMENTS.
B. COL·LAPSES.
C. RISCS LLIGATS A L’ACCIÓ FLUVIAL.
D. RISCS LLIGATS A LA DINÀMICA FLUVIAL.
TEMA 20. RISCS NATURALS D’ORIGEN GEOMORFOLÒGIC.
A. MOVIMENTS EN MASSA I ESLLAVISSAMENTS.
B. COL·LAPSES.
C. RISCS LLIGATS A L’ACCIÓ FLUVIAL.
D. RISCS LLIGATS A LA DINÀMICA FLUVIAL.
PROGRAMA PRÀCTIC
Reconeixement de les formes de relleu a partir de la interpretació de la topografia.
Reconeixement de les formes de relleu sobre imatge aèria.
Reconeixement de les formes de relleu sobre el terreny.
Seguiment de pràctiques a traves de quadern de camp.
Introducció a la cartografia geomorfològica.
APUNTS DE GEOMORFOLOGIA: Geomorfologia: planes i ventalls al·luvials, periglacial i fluvial, periglacial i modelat de vessants.
I) PLANES I VENTALLS AL·LUVIALS.
II) RELACIÓ ENTRE PERIGLACIAL I FLUVIAL.
III) RELACIÓ ENTRE PERIGLACIAL I MODELAT DE VESSANTS.
GLOSSARI
ALLAU. Massa de neu que es desprèn i es precipita sobtadament muntanya avall.
AL·LUVIAL. Del terreny format per al·luvions i dels fenòmens relacionats amb l’al·luvionament.
AL·LUVIÓ. Conjunt de sediments transportats i sedimentats per les aigües corrents. Així, és parla de cons al·luvials, plana al·luvial, canal al·luvial, dipòsits al·luvials, sòls al·luvials, terrasses al·luvials...
ESLLAVISSADA. Acció d’esllavissar-se o de desprendre’s i caure una massa de terra, de roca, etc., d’un marge, d’un cingle...
INUNDACIÓ. Desbordament d’un riu o corrent d’aigua en sortir del llit aparent, a causa d’una forta crescuda.
PENEPLANA. Superfície d’erosió baixa i extensa, estabelrta en funció d’un nivell de base determinat, feblement ondulosa, amb interfluvis suaument convexos i talvegs amplis, recoberts en part per sediments i sòls residuals.
BIBLIOGRAFÍA CONSULTADA.
Coque, Roger. Geomorfología. Alianza. Madrid. 1984 (1977 en francés). 475 pp.
Rosselló, V.M.; Panareda, J.M.; Pérez Cueva, A. Manual de geografía física. Universitat de València. València. 1994. 438 pp.
I) PLANES I VENTALLS AL·LUVIALS.
PLANA AL·LUVIAL. Es defineix [Rosselló et al, 284-290] el pla d’inundació com aquell «que es deu a la deposició de canal o desbordaments». En les planes d’inundació els materials es dipositen horitzontalment, cobrint tot el terreny. En cada avinguda es fa un llit per a evacuar l’aigua, però quan puja més enllà d’un límit es cobreix tota la plana. «Als rius no molt grans pot assolir uns 100 milions d’amplària i encara que vagin plens fins a les vores, no solen sobreeixir. L’extrem oposat són rius com el Nil, el Ganges o l’Huang Ho (o riu Groc), els quals, en estat natural, provoquen inundacions d’uns quants mesos.»
Hi ha moltes variants, com la variant amb un sol curs (envoltat de levées) amb molls naturals o articials als costats, o la variant amb molts de cursos. En totes aquestes planes no hi ha subsidència (ruptura de pendent), i és dóna a vegades una coalescència de ventalls (al unir-se dos cons al·luvials) formant una sola plana. Per a Rosselló bàsicament «es contraposen dos tipus de plans, els meandritzants i els braided (trenats, anastomosats, entrellaçats).» «Els canals simples i rectes són més aviat rars, però no cal entendre una oposició total dicotòmica entre meandritzant i braided: gairebé totes les transicions són possibles.»
1) «Un riu meandritzant recorre el pla traçant una línia sinuosa en una sèrie de raconades més o menys obertes o contorsionades (...). Pot haver-hi illes dins el canal, però el curs és únic i ben definit.»
2) «Un riu braided és fet de canal múltiples que s’entreteixen com a resultat de bifurcacions i convergències.»
Exposant amb més amplitud aquests conceptes, podem fer un estudi específic de cada un d’aquest models:
MEANDRITZACIÓ
1) «Un riu meandritzant recorre el pla traçant una línia sinuosa en una sèrie de raconades més o menys obertes o contorsionades, com podem veure a l’Ebre mitjà o al baix Xúquer. Pot haver-hi illes dins el canal, però el curs és únic i ben definit.»
Així, la meandrització es produeix quan el riu forma curves, meandres, que tenen el llit tombat a un costat, per on passa l’aigua i ataca, grata, aquest costat, mentre que a l’altre costat es depositen els materials. Així es crean dos fronts, un actiu i un passiu, deformant-se la direcció anterior. Inclús l’aigua s’eleva en el costat d’atac. L’efecte de la meandrització és el creixement de les planes, al estendre els fronts d’atac els límits de les parets del vall. Al final els meandres s’estrangulen i el riu s’escurça, obrint-se talls per les parts més estretes del curs, formant llacs elíptics en els meandres abandonats.
BRAIDING.
2) «Un riu braided és fet de canal múltiples que s’entreteixen com a resultat de bifurcacions i convergències.»
Així, el riu braided té un llit molt ample, amb canals efímers de traçats que s’encreuen i en aquest supost el riu crea planes molt amples. Poden ser també les rambles, ueds o uadis (segons la llengua del país) de la zona mediterrania, bastant secs. El recorregut és sempre prou rectilini, per oposició al sinuós del model meandritzant.
PLANES D’INUNDACIÓ CONVEXES I LLISES.
Rosselló presenta una distinció entre els rius de secció convexa i els de secció llisa (o lleugerament còncava).
Els de secció convexa són propis dels trams baixos dels grans rius, en un curs meandritzant.
Els de secció llisa (o lleugerament còncava) són els més abondosos, amb la pràctica totalitat dels rius petits i mitjans i no pocs dels grossos. Tenen planes llises, formades per acreció lateral, una sedimentació de la càrrega de solera a la convexitat dels meandres, combinada amb l’acreció vertical del pla d’inundació estricte.
VENTALL AL·LUVIAL.
Es diferencien els cons i els ventalls. Tenen la mateixa forma d’una acumulació en forma triangular, de manera que s’espandeix als costats. La diferència és la magnitud del fenòmen, i així els cons són petits (metres) i els ventalls són grans (tenen cents o milers de metres).
Rosselló ho explica així: «Un riu o barranc que, sortint de la muntanya, desemboca en una plana, perd de sobte competència i abandona els al·luvions en forma de ventall. Aquests cons també poden formar-se quan un afluent d’alta competència s’ajunta a un riu de baixa. El resultat és una formació al·luvial de perfil convex o còncavo-convex i de deposició radial a partir de la sortida de la muntanya o de la confluència: les dimensions van des de pocs decàmetres quadrats a milers de quilòmetres quadrats.
Els cons més comuns, que arrenquen d’un congost de muntanya, tenenaigües amunt de l’àpex, un curs encaixat de perfil concau que esdevé convex quan arriba al con i que divergeix en una sèrie de canals i regalls; la ruptura de gradient no és a l’àpex. La divergència implica pèrdua de competència i dipòsit de materials gruixuts. Els gradients a la perifèria disminueixen i el perfil s’hi torna lleugerament còncau i els sediments més fins.» [Rosselló et al, 290-291].
D’acord amb això, els cons es formen per una ruptura de pendent (subsidència), doncs en una ruptura de pendent el riu desa materials als costats, podent-se desenvolupar una nova xarxa de cursos fluvials als costats; de fet, a vegades es veuen paleocanals, com els que tant abunden a l’Atlas, demostrant com en tems antics es formaven les xarxes. Els materials dipositats poden fer baixar el bloc pel pes, rejovenint el relleu i recuperant competència.
ALTRES FORMES AL·LUVIALS.
Formes al·luvials són també les terrasses i els deltes.
Terrasses. Són formes poligèniques, provocades per l’alternància de dissecció i al·luvionament. El cas més poderós és la variació en l’altura de la mar, que produeix platges a distintes altures, amb sediments que són erosionats en els rejoveniments del relleu. El riu Duero té fins a 10 terrasses. Però el procés més nombrós és l’expansió lateral en el fenòmens meandritzants. Són processos molt ràpids (uns segles poden bastar per construir varies terrasses). El cas d’Alzira és molt conegut, envoltada en l’Edad Media per un meandre (en el riu Xúquer) i uns murs construits pel home, que ara gairebé han desaparegut pel canvi de posició del llit del riu i per la poderosa sedimentació en les nombroses inundacions que ha patit la zona.
Deltes. Tenen generalmente forma triangular, com la lletra grega Delta, però hi ha molts amb formes ben diferents. Tenen una morfogènesi doble: fluvial i marítima, però la seva situació costanera fa que s’expliquin normalment en els processos de formació litoral. Una de les excepcions és el propi Rosselló, que distingeix una ordenació de formes al·luvials segons la major o menor pendent, on tindríem: a) cons al·luvials, b) plans d’inundació i c) deltes. Però nosaltres no seguim la seva ordenació.
II) RELACIÓ ENTRE PERIGLACIAL I FLUVIAL.
El modelat climàtic (amb processos lligats al clima) pot ser de distints tipus: modelat glacial, periglacial, de torrents àrids, fluvial, eòlic...
El terme “periglacial” fou introduït el 1909 per Lozinski, significant “prop del gel” o “entorn del gel”, però la geomorfologia moderna li ha otorgat un valor prou diferent, perquè el concepte s’aplica ara a fenòmens que no estan ligats directament amb el gel o que estan pròpiament dins d’una glacera. Per exemple, pot no haver gel perquè no hi ha pluviositat o perquè hi ha un estiu molt calurós, com és el cas de Sibèria.
Alguns autors són partidaris de vincular la presència del fenòmen periclacial a l’existència d’un sòl permafrost i d’altres autors (com Rosselló Verger) consideren que és necessària la glaçada reiterada i la congelació superficial. El terme s’aplicà als pols Nord i Sud, cadenes muntanyoses (Alps, Andes), i altiplans (Tibet).
Coque [208] explica que «Denominado así por su localización en los márgenes del dominio glaciar, el dominio periglaciar se desarrolla hasta el bosque boreal de coníferas de los continentes norteamricano y eurasiático. Junto con la Tierra de Fuego y las islas de los océanos australes, cubre alrededor del 18% de la superficie de las tierras emergidas».
Des dels anys 70 el coneixement d’aquests processos s’aprofondí, perquè s’investigaren les zones periglacials al trobar-se petroli a Alaska i al nord de Sibèria.
PAISATGE PERIGLACIAL EN LES PLANES FLUVIALS.
El relleu és de topografia suau (una morfologia deguda a l’última glaciació wurmiense). El sòl es de permafrost (del Quaternari), continu al N y discontinu al S. Hi ha una absència de drenatge organitzat (degut a la planitud), amb lo qual en estiu l’aigua és abondant, però no corre, sinó que s’atura en llacs, estanys i torberes. La morfogènesi (processos erossius) és molt important en els mesos d’estiu, amb l’escorrentia de l’aigua del desglaç, a més del vent. Els processos periglaciales específics són: la gelifracció (els derrubis estan formats per blocs de roca, de tamany variable segons la força del desglaç), crioturbació (deformacions por barrejament en l’interior del sòl, degut als canvis de temperatura, amb una separació de les fraccions fines -arena, llim, argila- i les grosses -còdols, bretxes-) i solifluxió (esllavissament de l’argila per les pendents al humificar-se).
El permafrost és el sòl que al menys una part de l’any està glaçat. Un 50% és de porus o d’aigua. El sòl es gela fins a 3 milions de profonditat (un exemple de les seves implicacions és el cas dels ossos polars que hivernen a coves per sota de 3 m). Els processos, doncs, afecten a la part superior. Com la terra està saturada d’aigua congelada, és impermeable i es crean capes de turba en la làmina d’aigua superior. Les nevades fan que es geli la capa més superior, quedant una làmina d’aigua (a gran pressió) entre dues capes de gel, i així el sòl apareix molt curvat.
El que ens interessa particularment per a la qüestió demanada és la 4) Formes fluvials en àmbit periglacial: són formes semblants als rius desèrtics, més que als temperats. Només porten aigua en l’estiu, perquè en l’hivern queden glaçats. Quan hi ha desglaç hi ha una punta de màxim de cabal d’aigua. Els materials molt grans poden ser transportats en el gel. Les inundacions són immenses en extensió al passar damunt del gel, i així les valls són distintes de les valls normals.
Per a Coque el sistema morfogenètic del domini periglacial consisteix en el medi del permafrost, els processos dinàmics que sofreix i els agents de transport dels productes d’aquesta meteorització. «Desde el punto de vista morfodinámico, el dominio periglaciar se caracteriza fundamentalmente por la actividad del agua controlada por la alternancia del hielo y del deshielo. En el campo de las acciones meteóricas, esta particularidad se traduce en la primacía de la crioclastia sobre todos los demás procesos de ataque de las rocas, como consecuencia de regímenes térmicos favorables. Actúa principalmente durante las estaciones de transición entre el invierno y el verano, debido al elevado número de las variaciones de temperatura en torno a los 0ºC, cuando existen aguas de fusión o precipitaciones atmosféricas. Pero los inviernos y los veranos no carecen de este tipo de manifestaciones térmicas. Durante el invierno, bruscas elevaciones de temperatura ligadas a un aflujo de aire marítimo provocan, localmente, un deshielo momentáneo. A la inversa, los cortos veranos durante los cuales se produce el deshielo sufren brutales olas de frío con presencia del hielo. El número de alternancias hielo-deshielo es, en suma, elevado. Su frecuencia alcanza el máximo en los climas subpolares oceánicos, bien representados entre los 50 y 60º de latitud Sur, donde las temperaturas del mes más frío descienden pocas veces por debajo de -5ºC.» [Coque, 208]
«Según la naturaleza de las rocas y las modalidades del hielo, la fragmentación de los afloramientos rocosos se realiza mediante dos tipos de procesos. La microgelifracción es característica tanto de los materiales más gelivables por su porosidad o su fisuración previa como de las regiones marítimas donde el hielo es moderado y superficial. Proporciona fragmentos rocosos cuyo calibre no supera el de los limos en los casos más favorables (creta). En las rocas compactas (cuarcita, dolerita) y en las regiones continentales en las que el hielo intenso y prolongado penetra profundamente, la macrogelifracción libera, por el contrario, bloques más o menos voluminosos. En función de estos dos parámetros puede establecerse un escala de resistencia de las rocas en medio periglaciar, necesaria para la comprensión de los fenómenos de erosión diferencial.» [Coque, 208]
«Comparadas con la gelifracción, las restantes acciones meteóricas, las restantes acciones meteóricas no desempeñan más que un papel secundario. La disolución sólo actúa con cierta eficacia sobre las calizas y en medios fríos oceánicos, tanto más cuanto que las aguas de fusión nival son ricas, por sus bajas temperaturas, en anhídrido carbónico. De hecho, los modelados kársticos no son desconocidos en las altas latitudes (Laponia, Spitsberg). Pero el frío, a menudo asociado a la falta de agua, bloqueada durante mucho tiempo en forma de hielo, con la consiguiente ausencia o extrema escaez de vegetación de tundra, impide los procesos químicos y bioquímicos. En este sentido, sólo se producen migraciones limitadas de sales metálicas, seguidas de precipitaciones superficiales debidas a la evaporación y, sobre todo, al hielo, que se traducen en finos barnices ferromanganésicos y en fenómenos de hidromorfismo.» [Coque, 209]
Per a Coque [209], «Un predominio idéntico de la alternancia hielo-deshielo se manifiesta en las combinaciones de procesos morfogenéticos que modelan las vertientes. De hecho, la movilización de los elementos de las rocas deleznables y de los productos de la gelifracción de las rocas coherentes depende fundamentalmente de la crioturbación y de la gelifluxión».
«La crioturbación comprende los desplazamientos de material realizados por efecto del hielo y del deshielo del agua contenidos en las formaciones superficiales. Depende, por tanto, de la penetración de las variaciones estacionales de la temperatura del aire. Estas no afectan más que a la parte superior del suelo, alternativamente compactata por el hielo en invierno, y denominada entonces gelisol, y transformada después en mollisol empapado de agua de fusión durante el verano. Esta capa activa, sede de fenómenos de crioturbación, cubre un subsuelo permanentemente helado, llamado pergelisol, característico del medio periglaciar, debido a un balance térmico muy deficitario, expresado en temperaturas medias anuales del orden de -8ºC, como máximo. En ciertos casos, su espesor puede alcanzar varias centenas de metros (Alaska, Siberia oriental) y corresponde, en buena parte, al enfriamiento ligado a la última glaciación cuaternaria.» [Coque, 209]
«Los efectos de la crioturbación varían mucho de acuerdo con las características del material afectado, el volumen de agua disponible, la intensidad, la duración y la velocidad del hielo. Hay que distinguir las geliestructuras, desarrolladas en profundidad durante la penetración del hielo y que se observan en cortes verticales, y las figuras ligadas a redistribuciones más o menos correlativas de los materiales superficiales. Entre las primeras se sitúan los repliegues o involuciones debidas a la compresión del mollisol entre el pergelisol y el gelisol en formación. Si la congelación es brusca, prolongada y acentuada, la abertura y el desarrollo de las grietas de hielo crean intensas presiones laterales que originan rupturas de esas geliestructuras, cabalgamientos entre ellas e inyecciones en forma de columnas o láminas de cantos levantados. Las figuras constituyen una rica gama de suelos estructurados y diferenciados por la distribución de las piedras y de la vegetación. Sobre espacios aproximadamente horizontales, esas figuras son cerradas y aparecen organizadas en redes con mallas de dimensiones variables. Las más pequeñas, generalmente con diámetros del orden de varios decímetros, constituyen rosas de piedras o círculos de piedras en las regiones denudadas, mientras que un tapiz continuo de tundra presenta múltiples abultamientos que definen céspedes almohadillados o thufurs (islandés). Las mayores figuras alcanzan metros de diámetro, en forma de grandes polígonos de tundra o de tierra, y a veces de piedras cuando sus límites están subrayados por elementos gruesos. La pendiente provoca la apertura y el estiramiento de las figuras. da lugar entonces a suelos estriados, caracterizados por la alternancia de bandas pedregosas o vegetales y bandas denudadas de materiales finos.» [Coque, 209-211]
«Según su intensidad, la gelifluxión perturba en mayor o menor medida estas formaciones del paisaje periglaciar. Gracias a la lenta fusión del manto nival, y después del gelisol, que proporciona el agua de empapamiento, y gracias también a la gelifracción capaz de proporcionar limos, los movimientos masivos desencadenados por el hielo desempeñan un papel tanto más importantes cuanto que el pergelisol puede constituir localmente un plano de deslizamiento. Sus modalidades varían según el espesor y la naturaleza del material movilizable, la pendiente y la importancia de la vegetación. Por eso se distinguen las lenguas fangosas con bloques canalizados en los cauces, los mantos de barro y las coladas de bloques que se deslizan sobre las vertientes, aunque su pendiente sea débil. Cuando la vegetación de tundra retiene la capa superficial del suelo, los desplazamientos afectan, sin embargo, a la masa subyacente. En las vertientes abruptas provocan desgarrones de la cubierta vegetal por los que se escapan rebabas de barro.» [Coque, 211-212]
«Otros procesos de transporte combinan sus efectos con los de las solifluxiones. Hay que citar los desplazamientos de los fragmentos rocosos provocados por la formación de pipkrapes. Más eficaces son las caídas de piedras ligadas a la gelifracción de las cornisas rocosas, que alimentan depósitos de derrubios ordenados, caracterizados por una notable ordenación en lechos de sus elementos angulosos. Tampoco es irrelevante la intervención de la arroyada difusa, que se manifiesta al comienzo de la estación estival, cuando el gelisol dificulta todavía la infiltración del agua liberada por la fusión del manto nival. Pero su actividad se prolonga en los derrubios pedregosos de la base de las vertientes, en forma de lavado en el contacto con el pergelisol impermeable en regresión. Así se asegura el lavado de esos depósitos totalmente desprovistos de matriz fina, y los desplazamientos de partículas susceptibles de provocar reptaciones en cadena.» [Coque, 212-213]
El paisatge periglacial a les planes al·luvials mostra els efectes d’un «drenatge increïblement dificultós amb aiguamolls, eixams d’estanys de termocarst, poligonacions de falques de glaç i dunes, amb uns rius molt amples i braided, que es mostren ben dinàmics en la bona època d’estiuet. D’un mantell al·luvial, detrític, n’emergeixen com a illes tossals residuals o crestes estructurals.» [Rosselló et al. 405]
«Pel que fa a l’acció fluvial, mediatitzada pel glaç, sobretot per la interrupció estacional de l’escolament, el detall més cridaner pertany a les valls asimètriques que tenen un vessant -normalmente el que mira a N o E- més empinat que no l’altre; el mecanisme glaçada-desglaçament hi funciona a diferents ritmes, com va observar García Sainz a la península Ibèrica ja el 1948. Els dells són valletes o barrancades ara sense corrent, de ferfil en con i material angulós, oberts per incisió lineal sobre permafrost.» [Rosselló et al. 404]
Les formes més importants de formació de relleu periglacial són:
1) Els depòsits de vessant.
2) Una plana (o terrassa) de crioplanació.
3) Fulls o lòbuls de solifluxió.
4) Formes fluvials en àmbit periglacial.
5) Predomini del modelat eòlic.
El modelat periglacial té moltes estructures superficials, menys importants que les anteriors: 1) Involucions. 2) Falques de glaç. 3) Classificació de materials. 4) Munts, que en els estuaris es diuen pingos.
Una forma excepcional són les valls asimètriques, per la diferent incidència del sol en la terra, en la solana i en l’obaga (umbría en castellà), així hi ha un costat glacial i altre periglacial.
Coque explica com s’evaqüen els productes de la meteorització, de manera que en el domini periglacial el paper del glaç de les glaceres és substituit per l’escorrentia fluvial i el vent. De l’escorrentia fluvial escriu: «Más original es la sustitución del flujo glaciar por la escorrentia fluvial. Afecta a los ríos locales y a los grandes ríos alógenos del Ártico (Mackenzie, Yukon, Obi, Yena, Yenisei). La originalidad de su actividad morfogenética se debe a su régimen hidrológico, que opone un periodo de altas aguas debido a la fusión de las nieves, apoyado, en ocasiones, por lluvias de verano, a un periodo de retención nival durante el cual la circulación queda paralizada, al menos en parte, por el hielo. En el caso de los grandes ríos siberianos, el fenómeno del deshielo reviste un carácter catastrófico por su circulación de Sur a Norte. Su retraso progresivo hacia la parte baja del río hace que las aguas de hielos flotantes y bloqueadas en su descenso hacia el Océano Ártico provoquen barreras de hielo y se produzcan grandes desbordamientos. Con la desaparición de estos obstáculos enormes descargas de agua barren sus lechos, al tiempo que los hielos flotantes socavan las orillas. Sin embargo, la retención de las aguas de inundación debida a los lagos, a las zonas montañosas y a las turberas, ejerce una acción equilibradora sobre el régimen, más o menos acusada, según los casos (Lago de los Esclavos del Mackenzie).» [Coque, 213]
Coque és també un dels que millor ens explica la relació entre el medi periglacial i el modelat fluvial. En el capítol de “Los modelados del relieve” [213-216] ens explica:
«El conjunto de estas actividades morfogenéticas da lugar a modelados que se pueden agrupar en tres grandes grupos» [modelats de vessants, modelats fluvials i modelats eòlics, dels que el segon grup és el que ens interessa en la present qüestió i el primer grup per a la posterior qüestió].
«Un segundo tipo de modelados procede de la arroyada y de la escorrentía de las aguas de fusión, a veces incrementadas por las lluvias. La morfología de estas formas fluviales varía según la importancia de los aparatos que las generan.» [Coque, 215]
MODELATS FLUVIAL EN EL MEDI PERIGLACIAL:
2.1. Planes periglacials.
2.1.1. Hidrolacòlits.
2.1.2. Pingos.
2.2. Glacis d’acumulació.
2.1. «Las amplias llanuras periglaciares, construidas durante los desbordamientos estivales de los grandes ríos árticos y de sus afluentes, ofrecen modelados de detalle a la vez muy diversos y muy móviles. Son primero excavados por sus lechos desmesuradamente ensanchados por la zapa de los hielos flotantes, y por redes anastomosadas de canales de aguas corrientes inestables liagadas al régimen de deshielo. En los interfluvios, lagos, zonas pantanosas y turberas salpican las áreas recubiertas de arena fina, de limo y de arcilla acumulados durante la actuación de las barreras de hielo. Pero sus formas específicamente periglaciares proceden sobre todo de los efectos de la alternancia del hielo y del deshielo. Durante el invierno, la formación de lentejones de hielo de segregación, en ese material impregnado de agua, ondula las extensiones desecadas por la congelación con pústulas efímeras y colinas duraderas. Estos cerros de tundra se llaman hidrolacolitos y pingos (esquimal). En las turberas se denominan palses (alemán). Mientras que los hidrolacolitos son formas de pequeñas dimensiones y estacionales, los pingos se hinchan todos los inviernos hasta formar colinas de varios metros de altura. Sólo un recalentamiento climático duradero les sustituye, al producirse la fusión del hielo y su hundimiento, por cubetas, inundadas o no, rodeadas por características orlas anulares. Oscilaciones recientes de la temperatura, con periodicidad secular, explican su frecuencia en las llanuras árticas (Bajo Mackenzie, Alaska, Siberia). Estos fenómenos definen el termokarst, nombre justificado por la analogía del modelado en concavidades que crea el originado por la disolución de las rocas solubles. De hecho, contribuyen en gran medida a conferir a las llanuras periglaciares su original aspecto caótico y anfibio.» [Coque, 215]. Rosselló ens refereix que els pingos poden arribar a tenir 70 milions d’alçària i 600 milions de diàmetre i que solen explicar-se per la pressió criostàtica o artesiana.
En quant al termocarst opina que: «és una expressió no gairé feliç, però acceptada (Ermolaieff, 1932), per designar un paisatge originat per la fusió del glaç del subsòl i la consegüent formació de depressions per col·lapse. Abunda a les terres baixes de Sibèria i del N d’Amèrica del nord, on el permafrost és en vies de degradació lateral o vertical. Les depressions que resulten de la desaparició del glaç són ocupades per estanys, envaïts per torberes; es característica la caiguda de coníferes a causa de l’enfonsament, i la presència de falques relictes i, fins i tot, pingos.»
2.2. «Al pie de los relieves importantes, los glacis de acumulación de piedemonte forman el elemento de enlace con las llanuras. Constituidos por conos detríticos coalescentes, muy aplanados, con generatrices rectilíneas, extienden a lo largo de kilómetros sus elementos subangulosos, en general poco espesos y estratificados. Estos edificios se deben a la arroyada difusa de interfluvio y a los flujos inestables, bien alimentados por la fusión nival, que salen de los valles. Por el contrario, las modestas circulaciones estacionales pierden sus aguas en la masa de los derrubios que descienden de las vertientes. Así se modelan pequeños valles en cuna con fondos de turbera empastados por la colmatación ligada a la escasa competencia del organismo de transporte.» [Coque, 214-215]
III) RELACIÓ ENTRE PERIGLACIAL I MODELAT DE VESSANTS.
Per a l’explicació del medi periglacial, ens referim a la qüestió anterior, on ha estat prou desenvolupat. Primer explicarem breument el modelat de vessants i després el lligarem amb el medi periglacial.
MODELAT DE VESSANTS. Es produeix a favor de la força de gravetat, només en àmbits sense mecanisme de sortida dels materials. No pot haver on hi hagi un mecanisme fluvial, en cara que sigui parcial.
Els vessants reglats o de Richter tenen: un esquerp, un talús i un enllaç basal. L’esquerp, a partir de 50º, de manera que no hi hagi equilibri estàtic dels materials. El talús, amb menos inclinació, entre 30-40º, el que dóna una mena d’equilibri inestable als materials (els materials més petits i planers s’equilibren amb 45º, i els grossos i redons cauen amb 30º, de manera que s’acumulen en el fons, en el centre de les comes o vals, al contrari d’un modelat fluvial). L’enllaç basal, amb 10º, on s’aturen gairebé tots els materials. Hi ha dos punts de ruptura d’esquerp, entre cada una de les tres parts.
Talús, en sentit ample, és un eix longitudinal continuu de vessant. Altre forma és un con de derrubis, localitzat en un punt, sense continuitat longitudinal.
Els tipus de moviment de vessant:
1) Unitats individualitzades, en les que cada peça es mou independentment; és la forma “creep” o reptació.
2) Moviments en massa, de dues formes: a) esllavissada (amb un conjunt poc unit, que es mou alhora), b) solifluxió (moviment en massa, però d’una massa unida i pastosa, com el fang d’argila).
Les dues maneres de caure el materials en aquest moviments serien: 1) Fall: caiguda (vertical). 2) Slide: relliscament (amb component en part horitzontal). Exemples en terminologia anglesa: rokfall, rockslide (el torrent pel que vàrem baixar en els Tossals).
Què sistema hi ha per reconéixer la reptació o creep? Quan trobem una formació en bandera, dels arbres que tomben en la reptació i tornen a girar-se cap adalt.
Per moure en reptació o creep (del verb anglès to creep, reptar) hi ha tres mecanismes:
1) Les pipkrakes (agulletes de gel, de l’idioma norueg), que es formen quan hi ha pedres sobre un talús prou humit, de manera que a la nit, quan hi ha una temperatura < 4º, es formen unes agulletes de gel, que alcen la gravilla i àdhuc pedres alguns cm per damunt del sòl. Al dia seguent, al produir-se el desglaç, la pedra cau i rellisca. La reptació és un fenòmen molt usual en les altes muntanyes tropicals, sobre el límit dels 3.000 m, en vessants moderament inclinades. En canvi, és molt limitada en les regions àrides [Coque, 119].
2) La crioturbació en el si del sòl, humit i casi gelat, quan es formen moviments convectius cap adalt, fent caure els materials que pujen en aquest moviment (inclús es formen polígons en la superfície).
3) El moviment de reptació lenta, pel fluit de la terra.
La solifluxió es produeix quan la part superior és de fang acuós, d’argiles, un moviment en massa unida i pastosa. Es fa sobre un sòl glaçat. El moviment forma unes cordades o “camins de vaca” o lobuls de solifluxió, al encavalcar-se sobre les altres. Al perdre la humitat s’atura la solifluxió i resten les formes. Se dóna en ambients freds i amp poca vegetació. Coque [122] explica que els medis geogràfics més adients per a la solifluxió són les zones periglacials: «en ciertos medios fríos de las altas latitudes, en pendientes muy débiles, gracias a la ausencia de vegetación o a la sola presencia de tundras (Spitsberg). Bien es verdad que esos movimientos en masa se benefician, durante el deshielo, de la lenta fusión de la nieve y del hielo de los intersticios, responsable del desencadenamiento de la gelifluxión».
Altres moviments, més estranys:
Les colades de fang: quan una precipitació molt intensa sobre materials blans, crea una massa amb fins 50% d’aigua. La massa es pot moure a metres per dia. Les colades poden ser induides pels homesl, en costeres de llims o margues, que se sembren de gespa i reguen molt, hipersaturant d’aigua, i també se posen construccions i piscines. Passa a països tropicals molt: amb cents de morts a vegades, quan les cases en els bidonvilles i els pous sèptics han foradat la terra. Hi ha també el cas de les colades de fang en els volcans, quan el cim està nevat i gelat i hi ha erupció que fon la neu i el permafrost, en un allau que pot provocar milers de morts, amb molta rapidesa (Nevado Ruiz, en la ciutat de Armero, amb 20.000 morts). Per aquest darrer supost és perquè podem posar aquest fenòmen en aquesta qüestió.
Les allaus de neu: la neu com a vector, per un excés de neu, que cau junt al reble de pedres. On s’atura l’allau queden materials que semblen com una morrena. Els canals d’allau són les vies per on passen, sovint pels talvegs, creant guirnaldes dels materials.
Entre les formes de procés periglacial destacàvem cinc, i la primera era la formació dels depòsits de vessant: per la diferència de T, hi ha una ruptura dels blocs, i pot haver una elevació de les peces. Creen glaciars rocallosos, que es mouen cap davall.
En el paisatge periglacial els vessants estan entapissats de sòl amb arrugues i lòbuls de solifluxió, de vegades amb trinxes de vegetació o formes poligonals degradades.
Hi ha una relació amb la meteorització mecànica per gelifracció, un fenòmen molt intens en les zones periglacials, que actua amb més eficàcia en les vessants. En la gelifracció: «el glaç és l’agent bàsic. Quan l’aigua es congela, augmenta de volum un 9% i, si està empresonada, pot exercir pressions de 125 kg/cm². Els esforços resultants de la cristal·lització del glaç esqueixen la roca per les juntes o trenquen els vincles minerals. La gelifracció és més eficaç en climes humits i de freqüents alternances glaç-desglaç. Cantals, pedrisses, runars o tarteres són freqüents result de les gelades repetides: per això són més comuns a la muntanya mitjana o alta. Com que els productes de gelifracció són de dimensió molt vària, sol distingir-se la “fragmentació” (esquarterament o clivellament) que separa blocs, lloses o llenques, de la “disgregació” gra a gra, que esmicola les roques en superfície. Les roques més resistents són les massisses, de baixa porositat i sense juntes ni plans d’estratificació.
Quan un sòl humit es congela, l’increment de volum pot provocar-hi una expansió que repercutirà en la regolita no glaçada de sota. En resulta ua mescladissa o revoltim, “circumvolucions”, sobretot en ambients subàrtics. Quan el sòl es desglaça, esdevé moll i altament erosionable per manca de cohesió. Les pedres o els fragments grossos del sòl tendeixen a ser expulsats cap amunt, mentes que el material més fi es desplaça gra a gra.» [Rosselló et al, 250-251]
Coque és un dels que millor ens explica la relació entre el medi periglacial i el modelat de vessants. En el capítol de “Los modelados del relieve” [213-216] ens explica: «El conjunto de estas actividades morfogenéticas da lugar a modelados que se pueden agrupar en tres grandes grupos». [modelats de vessants, modelats fluvials i modelats eòlics, dels que el primer grup és el que ens interessa en la present qüestió i el segon per l’anterior qüestió].
«En primer lugar, los modelados de las vertientes presentan cuatro tipos fundamentales, según su naturaleza litológica y las combinaciones de procesos de las que derivan.»
MODELATS DE VESSANTS EN EL MEDI PERIGLACIAL:
1.1. Vessants de gelifracció.
1.2. Vessants de gelifluxió.
1.3. Vessants amb replans-goletz.
1.4. Vessants amb canals d’allaus.
1.1. «Las vertientes de gelifracción, debidas a la fragmentación por el hielo de una pared de rocas coherentes (caliza, arenisca, granito), constan de un sector rocoso generalmente cincelado, con agujas y pináculos, debido al aprovechamiento de las diaclasas o de los barrancos por la crioclastia. Bajo dicho sector se desarrolla una franja de derrubios ordenados, en forma de conos o de talud continuo, más o menos perturbados por la gelifluxión y la arroyada de fusión. Así se elaboran vertientes regulares o regladas, particularmente en las calizas muy gelivables, cuyo perfil transversal rectilíneo corta la roca, en la prolongación de los derrubios correlativos, según una pendiente de unos 30ºC.» [Coque, 213]
1.2. «Las vertientes de gelifluxión se desarrollan en un material arcilloso-limoso favorable a los desplazamientos masivos. Su modelado, siempre caótico, se diferencia de acuerdo con las modalidades de deslizamiento especialmente controladas por la pendiente y, eventualmente, por la vegetación. Cuando la pendiente es débil, el movimiento laminar se expresa por micromodelados en umbrales y orlas, que abomban la tundra. Cuando se acentúa, aparecen nichos de despegue que dominan lenguas y lóbulos de solifluxión que crean modelados multiconvexos. Numerosos y pequeños escalones interrumpen los perfiles de las vertientes abruptas, afectadas por deslizamientos fraccionados que fragmentan la tundra en bandas. Debajo de las cornisas rocosas, las coladas de bloques pueden caracterizar las morfología de las vertientes. Por todas partes, redes de vivos surcos maniefiestan la intervención secundaria de la arroyada difusa.» [Coque, 214]
1.3. «Las vertientes con rellanos-goletz muestran una organización en escalones aproximadamente horizontales que alcanzan un centenar de metros de anchura, separados por taludes abruptos de varios metros de altura. Esta notable diferenciación topográfica corresponde a una diferenciación igualmente clara de las formaciones superficiales. De hecho, los productos groseros de la gelifracción jalonan los taludes, mientras que los rellanos presentan figuras de crioturbación desarrolladas en un material más fino. Todas estas características implican la intervención de esos dos fenómenos asociados a la gelifluxión, en el marco de una combinación cuyos caracteres y cuya dinámica aún no están bien precisados.» [Coque, 214-215]
1.4. «Hay que señalar, finalmente, la existencia de vertientes con canales de aludes, localizadas en los sectores con más nieve de las altas latitudes (Spitsberg occidental). Son cortadas por surcos profundos y rectilíneos, excavados por los aludes de fondo cargados de bloques, durante los bruscos ascensos térmicos, y retocados después por la gelifracción. En sus extremos, los conos de derrubios reúnen los residuos de fusión de los fondos de avalanchas y los productos desprendidos por la gelifracción.» [Coque, 215]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada