GE UD 0. Introducció al coneixement geogràfic.
Evolució històrica de la geografía.
Geografia significa: representació o descripció de la Terra.
Procedeix de les paraules gregues Gea (Terra) i graphein (representar, descriure).
Objecte: l’espai geogràfic, amb els fenòmens físics (geografia física) i humans (geografia humana).
Altres ciències que estudien els mateixos fenòmens: Geomorfologia, Climatologia, Botànica, Edafologia, Urbanisme, Economia.
La Geografia enfoca els fenòmens i els relaciona amb l’espai, els explica, amb una voluntat de compromís social i cercant una aplicació pràctica.
La ciència de la Geografia ha evolucionat al llarg de la Història.
1. La fase precientífica.
La fase precientífica s’estén fins a la segona meitat del segle XIX i se caracteritza per:
- No hi havia un camp de coneixement definit i no hi havia geògrafs sinó matemàtics, cosmògrafs, historiadors o viatgers.
- Els estudis geogràfics tenien caràcter precientífic i una finalitat pràctica.
- Les dues modalitats són la realització de mapes (cartografia) i la descripció de llocs (relats).
1.1. L’Antiguitat.
La cartografia es va desenvolupar per representar en mapes el món conegut.
Els astrònoms i matemàtics grecs estudiaren la Terra. Eratòstenes calculà les dimensions reals. Altres geògrafs establiren sistemes de coordenades i sistemes de projecció, i dividiren el món en zones climàtiques (Equador, Tròpics i Pols).
Mapes de Ptolomeu (segle I dc), republicat al 1482.
Ptolomeu (segle I dC) sintetitzà el coneixement en una Geografia o Cosmografia, amb un mapa que representava el món conegut. Els romans van mantenir la tradició grega amb un caràcter pràctic: guies de noms, camins i distàncies.
La descripció:
- Estrabó (60 aC-21 dC) va escriure una Geografia que resumia les informacions sobre la Terra.
- Plini el Vell recopil·là texts d’autors clàssics.
L'Edat Mitjana.
La cartografia medieval estava determinada per la ideologia religiosa. Els musulmans representaven el camí de pelegrinatge a La Meca i els cristians els camins als Llocs Sants, basant-se en el texts bíblics.
La descripció ressaltà lo meravellós i sorprenent dels llocs.
- Els musulmans descriviren el camí de pelegrinatge a La Meca i destacaren els viatgers Al-Idrisi i Ibn Battuta.
Codex Calistinus
Els cristians relataren els camins de pelegrinatge (p.e. el Codex Calistinus del segle XII explicava el Camí de Sant Jaume) i el venecià Marco Polo descrigué els seus Viatges per Àsia.
1.3. L’Edat Moderna.
La descripció terrestre mescla dades històriques i etnogràfiques.
Destaquen les Relacions Topogràfiques de Felip II, el primer exemple modern de recollida sistemàtica d’informació.
Mapa de Mercator (1595).
La cartografia des del segle XVI representà els territoris descoberts, seguint les tècniques de Ptolomeu. Destacà Mercator amb el seu mapamundi (1595) i un nou sistema de projecció cilíndrica.
Al segle XVIII amb els Cassini neix a França la Cartografia moderna, que se converteix en una ciència separada de la Geografia, eliminant els trets pictòrics i perfeccionant el dibuix i les projeccions.
1.4. La primera meitat del segle XIX.
A la primera meitat del segle XIX destaquen els alemanys Humboldt i Ritter, que establiren les bases de la Geografia moderna, i interrelacionen i expliquen els fenòmens geogràfics.
Alexander Humboldt (1769-1859).- Alexander von Humboldt estudia els paisatges terrestres, a Europa i Amèrica.
Carl Ritter (1779-1859).
- Karl Ritter (1779-1859), el primer catedràtic de Geografia de la Universitat de Berlín, considera com a objecte de la Geografia les relacions entre el medi físic i l’home, i posa especial interès en els processos històrics i en la vida social.
2. La geografia com a ciència.
2.1. El reconeixement institucional.
En la segona meitat del segle XIX la Geografia s’assenta com a ciència en les Universitats (les primeres càtedres) i les Societats Geogràfiques, gràcies a:
- La Revolució Industrial, que augmenta la necessitat d’informació sobre el territori, les vies de comunicació, els recursos naturals, la distribució de la població…
- El desenvolupament del nacionalisme, que exalta el territori propi.
- El colonialisme, que promou l’estudi del territori de les colònies.
2.2. Les tendències de la segona meitat del segle XIX: geografia física i humana.
Les dues principals tendències són la Geografia física i la Geografia humana.
La Geografia física (o Fisiogeografia): estudia el medi físic, inclou la Geografia entre les ciències de la natura, i incorpora científics naturalistes (geòlegs, meteoròlegs, botànics…).
La Geografia humana (o Antropogeografia): explica les societats per la relació del medi físic amb les activitats humanes, i té dues corrrents:
- El determinisme geogràfic (l’alemany Ratzel): les societats estan determinades pel medi físic.
- El possibilisme geogràfic (el seu cap fou el regionalista francès Paul Vidal de la Blache i en 1922 l’historiador francès Lucien Febvre l’anomenà possibilisme), considera que les persones poden triar, encara que sí estan influïdes pel medi físic.
3. El periode ‘clàssic’ del primer terç del segle XX.
3.1. La geografia general.
La Geografia general és una ciència física, que té com a objecte la interrelació dels elements que actuen en la superfície terrestre.
Rep la influència de Darwin, de manera que els elements principals són els del medi natural.
El seu cap és el nord-americà Davis, que estudia la geomorfologia.
3.2. La geografia regional.
Paul Vidal de la Blache (1845-1918).
El regionalisme del francès Paul Vidal de la Blache continua l’idea del possibilisme, establint com objecte d’estudi la regió, una zona determinada per la combinació del medi físic i la intervenció humana.
El ‘mètode regional’ estudia primer el medi físic i els aspectes humans, i després la combinació de tots aquests en una ‘síntesi regional’ que és la personalitat de la regió.
Fou criticada per la dificultat de posar límits a les regions, que poden variar segons els criteris seleccionats pel geògraf (hidrogràfics, relleu, clima, població…) amb la seva subjectivitat.
4. La segona meitat del segle XX.
4.1. La geografia quantitativa o teorètica.
Sorgeix en EUA als anys 1940 i s’estén per Europa als anys 1960, i se basa en les matemàtiques i l’elaboració de teories científiques.
L’objecte de la Geografia és formular les lleis que regeixen la localització i la distribució dels fenòmens geogràfics.
Adopta el mètode científic basat en la filosofia positivista: l’objecte de la ciència és lo positiu, és a dir l’observable al món material, que es regeix per un ordre i unes lleis que n’expliquen el funcionament, i que la ciència ha de descubrir mitjançant hipòtesis, enunciar en lleis, i representar en forma de models. Així, l’espai geogràfic se representa en figures geomètriques i les relacions geogràfiques en fletxes. Un exemple és la teoria dels llocs centrals de Christaller.
Se critica que la Geografia quantitativa o teorètica no pot explicar la gran complexitat dels fenòmens, perquè el comportament humà està influït per incomptables variables.
4.2. La geografia humanista.
Sorgeix en els ans 1970 com a resposta a la Geografia quantitativa.
L’objecte de la Geografia és l’estudi dels factors humans i individuals que intervenen en l’organització de l’espai.
Adopta el mètode qualitatiu (vivencial i participatiu) amb entrevistes i enquestes.
Hi ha dues grans tendències:
- Geografia del comportament i de la percepció.
- Geografia posmoderna.
Geografia del comportament i de la percepció.
Se fonamenta en les filosofies del subjecte, que raonen que la base del coneixement no és la raó sinó l’experiència subjectiva.
L’espai és un producte del subjecte, de les seves percepcions i vivències.
L’home actua no en funció del medi geogràfic real sinó de la seva percepció del medi, dels ‘espais viscuts’: p.e. una mateixa ciutat és distinta per a un home del centre o de la perifèria, un vianant o un taxista, un comerciant o un funcionari, un creient religiós o un ateu, una persona interessada pels temples o un que no…
Geografia posmoderna.
Neix en els anys 1980 i se fonamenta en la filosofia posmoderna, que critica la modernitat, el pensament racional i científic.
Defensa la subjectivitat, la llibertat, la diversitat social, la individualitat.
L’espai és una realitat diversa i fluctuant, amb espais nous que apareixen per a grups específics (dones, immigrants…).
Se la critica, com a la resta de la Geografia humanista, per la manca de sentit científic, la irracionalitat d’algunes propostes i la falta de propostes de solució als problemes socials més rellevants.
4.3. La geografia radical.
Fam i mort a Àfrica.
Neix als anys 1970.
Té un pensament radical d’esquerra, crític del capitalisme i la desigualtat social.
A) Decennis de 1970-1980: la Geografia havia de ser revolucionària i transformar el món.
B) Des de finals anys 1980: la Geografia radical fracassa, amb el final del comunisme, i s’orienta cap dues direccions:
- Criticar i posar de manifest les contradiccions del capitalisme,
- Teoritzar sobre l’espai geogràfic, com a producte social.
La crítica a la geografia radical assenyala la confusió entre ciència i acció política.
4.4. L’ecogeografia.
Fotos del glaciar Upsala (Argentina) en 1928 i 2004.
Fotos del glaciar Grinnell (EUA) en 1938 i 2006.
L’ecogeografia sorgeix per la problemàtica del medi ambient, la contaminació, el canvi climàtic…
Integra en l’estudi de la geografia física els conceptes ecològics i l’acció de l’ésser humà.
Considera la geografia com a ciència de les interrelacions de l’home amb el medi físic.
5. Situació actual i perspectives de futur de la geografia.
5.1. La situació actual i perspectives de la geografia.
Com a ciència pateix:
- No té un perfil propi i únic, perquè hi ha diferents concepcions de l’espai i metodologies.
- La constitueixen varies disciplines (i branques en cadascuna), sense unitat.
Les solucions són:
- Acceptar la diversitat i especialitzar-se.
- Unificar la geografia, amb un perfil propi i únic, amb dues propostes:
a) L’estudi de la regió, el paisatge o el lloc.
b) L’estudi de l’espai com producte social, el resultat de l’acció humana sobre la natura.
5.2. Geografia i globalització. El final de la geografia?
La globalització creix des dels anys 1990, fent més evident la interdependència dels espais de la Terra, amb l’extensió del capitalisme, les telecomunicacions, internet…, el que promou l’idea de què l’espai geogràfic físic és menys important que el ciberespai o espai virtual. Seria el final de la Geografia?
Una cabanya a Mèxic.
Però la globalització provoca problemes espacials greus, a escala mundial, continental, regional o local, que plantejen nous reptes a la Geografia, como a ciència social.
0. L’objecte de la geografia: l’espai geogràfic.
1. Noció de l’espai geogràfic.
La Geografia és la ciència de l’espai, un concepte amb tres enfocaments diferents:
- Lloc físic: lloc de les relacions entre home i medi.
- Regió: lloc amb trets propis.
- Producte social: lloc com a resultat de l’acció humana.
2. Característiques de l’espai geogràfic.
- Localitzable.
- Representable.
- Diferenciat, però es pot organitzar en conjunts homogenis.
- Cada espai se separa dels altres per àrees de transició.
- Es forma a partir de les relacions en un territori entre els elements del medi físic i les societats.
- Canviant i evolutiu.
- Describible, analitzable, explicable i interpretable, a escales local, regional i mundial.
- Les diferentes escales espacials són interdependents.
Els procediments geogràfics.
1. La localització de l’espai geogràfic.
Per a localitzar els llocs en l’espai geogràfic s’utilitza una xarxa de coordenades geogràfiques i se mesuren en latitud i longitud.
La xarxa de coordenades geogràfiques de paral·lels i meridians.
Les coordenades geogràfiques són unes línies imaginàries que es tracen sobre el mapes del globus terraqui en forma de malla, els paral·lels i meridians.
Els paral·lels són dibuixats en paral·lel a la línia de l’Equador, que és el nº 0. Altres paral·lels importants, més petits que l’Equador, són el Cercle Polar Àrtic i el Tròpic de Càncer al Nord, i el Cercle Polar Antàrtic i el Tròpic de Capricorni al Sud.
Els meridians van de pol a pol, són dibuixats en perpendicular al paral·lel de l’Equador, i en parl·lel al meridià que passa per Greenwich, que és el nº 0.
Les mesures de coordenades geogràfiques: latitud i longitud.
Per situar exactament un punt és necessari saber les seves mesures de coordenades geogràfiques: la latitud i la longitud.
La latitud és la distància angular entre un punt i el paral·lel de l’Equador. Pot ser nord (N) o sud (S).
La longitud és la distancia angular entre un punt i el meridià de Greenwich. Pot ser est (E) o oest (O).
La representació de l’espai geogràfic: la cartografia.
La cartografia és la ciència que té per objecte l’elaboració de mapes, així com la seva utilització.
El mapa és la representació simplificada de la superfície terrestre sobre una superfície plana.
La realització de mapes requereix:
- Un sistema de projecció.
- Una escala.
2.1. Els sistemes de projecció.
La projecció cartográfica és l’acció i el resultat de representar una regió de la superfície terrestre sobre un plànol.
Les alteracions més usuals de la projecció cartogràfica:
- Deformació de l’escala: l’escala no és la mateixa en tots els punts del mapa.
- Deformació de l’àrea: àrees iguals en el globus no determinen àrees iguals en el mapa.
- Deformació de la forma: la zona projectada no té la mateixa forma que la zona originària.
Els tres principals tipus de projeccions: cilíndrica, cònica i azimutal.
Cilíndrica:
- Xarxa perpendicular de meridians i paral·lels.
- Els paral·lels tenen una separació variable.
- Els meridians són equidistants.
- L’exemple més representatiu és la projecció de Mercator.
- Serveix sobre tot per representar les zones equatorials del planeta.
Cònica:
- Es projecta un hemisferi sobre un con, tangent al globus per un paral·lel (paral·lel base).
- Els paral·lels són arcs de cercle concèntrics al pol.
- Els meridians són radis de cercle que convergeixen al pol.
- Serveix sobre tot per representar les zones temperades del planeta.
Azimutal (també anomenada plana, zenital o polar):
- Tipus de projecció obtinguda a partir de la cònica simple. Fa tendir el con a un pla en què la xarxa de meridians i paral·lels són equidistants.
- Els paral·lels són cercles concèntrics al pol.
- Els meridians són radis de cercle que convergeixen al pol.
- S’utilitza, sobretot, per representar les regions polars.
2.2. L’escala.
Escala és la relació constant que hi ha entre la distància sobre el mapa i la distància real mesurada sobre el terreny representat.
Hi ha dos tipus d'escala:
- Gràfica (una línia recta dividida en segments).
- Numèrica (una fracció).
Escales numèrica i gràfica.
A l’escala numèrica, com més petit és el denominador més gran és l’escala. És a dir, un mapa d’escala gran (amb denominador petit) serveix per a representar espais petits i dóna molta información, i un mapa d’escala petita (amb denominador gran) serveix per a representar espais grans i dóna poca informació.
- Mapes a petita escala, a partir de 1:10.000.000.
S’utilitzen per representar grans porcions de la Terra, com continents.
- Mapes a mitjana escala, compresos entre 1:10.000.000 i 1:100.000.
S’utilitzen per representar porcions mitjanes de la Terra, com països i regions.
- Mapes a gran escala, inferiors a 1:100.000.
Representen poc espai territorial, però els accidents representats hi són indicats amb molt de detall. Per exemple el Mapa Topogràfic Nacional a escala 1:25.000 o 1:50.000.
2.3. Els signes i els símbols dels mapes.
Els mapes tenen colors i signes convencionals (els símbols habituals al mapes), que informen dels fets representats.
La llegenda, a un costat inferior del mapa, explica el significat dels colors i signes.
3. L’obtenció d’informació a partir de distintes fonts.
A) Segons la procedència:
- Directes: el mateix geògraf obté la informació.
- Indirectes: altres persones han elaborat la informació que el geògraf utilitza.
B) Segons la tipologia:
- Cartogràfiques: mapes bàsics i temàtics.
- Gràfiques: gràfics.
- Estadístiques: bases de dades, anuaris.
- Escrites: llibres, informes, assaigs, premsa…
- Audiovisuals: vídeos, pel·lícules, fotografies…
- Informàtiques: el Sistema d’Informació Geogràfica (SIG).
Pautes per al comentari de fonts geogràfiques.
1) Comentari de mapes.
Mapa: representació d’una part de la superfície esfèrica de la Terra sobre una superfície plana.
Tipus de mapes:
- Bàsics: s’obtenen de mesuraments directes de la superfície terrestre. Els més utilitzats són els topogràfics com el Mapa Topogràfic Nacional, que informen de d’aspectes físics i humans, i es fan servir de base per fer altres mapes.
- Temàtics: s’obtenen a partir de mapes bàsics i representen un fenomen geogràfic concret, com clima, recursos econòmics, població, polítics, comunicacions, relleu, rius, ciutats…
1.1) Comentari del Mapa Topogràfic Nacional.
El Mapa Topogràfic Nacional (MTN) és un mapa bàsic i representa els aspectes físics i humans d’una zona del territori.
A) Aspectes generals:
- Identificació del tipus de font: cartografia bàsica.
- Identificació del full: número (angle superior dret), nom (del nucli de població principal), edició i data (angle inferior de l’esquerra).
- Identificació del sistema de projecció: projecció cilíndrica (Universal Transversal Mercator).
- Establiment de coordenades geogràfiques: longitud (vores superior i inferior) i latitud (vores esquerres i dretes).
Indicació d’escala: el MTN està en 1:50.000 o 1:25.000.
B) Aspectes físics:
- Relleu: es representa amb corbes de nivell en color sèpia, que uneixen els punts amb la mateixa altitud, de 10 en 10 o de 20 en 20 metres. Cada 50 o 100 metres la corba té més gruix. Com més juntes són les corbes, més gran és el pendent.
- Hidrografia: les aigües marines i continentals (rius, torrents, llacs…) en color blau. Les obres hidràuliques són de traçat més regular. Cal relacionar la hidrografia amb els assentaments humans, els usos del sòl…
- Vegetació natural: es representa en color verd i amb signes especials. Cal relacionar-la amb el relleu, la hidrografia, el clima i l’aprofitament humà.
B) Aspectes humans:
- Usos del sòl: agraris (agricultura, ramaderia, forestal), industrials (pedreres i mines, fàbriques, polígons…) o terciaris (infraestructures de transport, equipaments comercials...).
- Poblament: rural (dispers o concentrat) o urbà.
- Toponímia: dóna informació sobre característiques físiques (relleu: Berrocal; clima: riu Sequillo; vegetació: Los Robles) o humanes (agricultura: La Pomarada; ramaderia: Las Mestas, mineria: La Mina).
1.2) Comentaris de mapes temàtics.
Un mapa temàtic: cartografia un fenomen geogràfic concret.
Tipus de mapes temàtics:
- Qualitatius: mostren la distribució (capitals autonòmiques, províncies…).
- Quantitatius: mostren la quantitat del fenomen (graus de temperatura, hores de sol…).
Mapa geològic de zones volcàniques d'Islàndia.
Tipus de mapes temàtics per la forma:
- De coropletes: utilitzen colors o trames per a representar la zona ocupada per un fenomen geogràfic, indicant la quantitat amb la densitat del color (densitat de població, població ocupada…).
- D’isolínies: usen línies que uneixen punts amb el mateix valor d’un fenomen (mapes del temps…).
- De fluxos: utilitzen línies o fletxes per a representar moviments (migracions, comerç…).
- De figures: utilitzen símbols per a localitzar fenòmens (jerarquia urbana).
- De diagrames: superposen a un mapa uns diagrames o gràfics per a mostrar la informació (gràfics d’atur sobre la comunitat autònoma…).
- Anamòrfics o distorsionats: canvien la grandària real dels espais per a fer-la proporcional al fenomen representat (l'exemple adalt és un mapa de turisme rebut, població o exportacions dels països…).
A) Aspectes generals dels mapes temàtics:
- Font (o institució) de procedència.
- Fenomen geogràfic (se sap pel títol).
- Espai geogràfic i data.
- Identificació del tipus de mapa.
B) Comentari dels mapes temàtics:
- Definició del fenomen geogràfic.
- Característiques de la localització o distribució.
- Explicació del fenomen: causes i conseqüències de l’evolució i distribució.
- Comparació amb altres regions o països de l’entorn.
- Previsibles tendències de futur.
2. Comentari de gràfics.
Gràfic: representació del valor numèric d’una o més variables. Les dades permeten fer càlculs i utilitzar-les per fer mapes o gràfics.
Tipus de gràfics:
- Lineal: empra un eix de coordenades, representan en abscisses el temps, i en ordenades el valor de la variable.
- Barres: horitzontals, verticals o compostes, que representen l’evolució o distribució de les dades en el temps o espai.
- Sectors: utilitza figures geomètriques (normalment cercles, però també triangles, quadrats…), dividides en sectors de grandària proporcional d’una variable respecte a altres.
A) Aspectes generals:
- Autor (o institució) de procedència.
- Fenomen geogràfic (se sap pel títol).
- Espai geogràfic i data.
- Identificació del tipus de gràfic: lineal, barres o sectors.
- Xifres: absolutes o relatives.
B) Comentari:
- Definició del fenomen (o fenòmens) geogràfic.
- Caracterització de l’evolució o distribució de sèrie de dades.
- Explicació del fenomen: causes i conseqüències de l’evolució i distribució.
- Comparació amb altres regions o països de l’entorn.
- Previsibles tendències de futur.
3. Comentari de taules.
Taula estadística: sèrie numèrica que informa sobre el valor d’una o més variables. Les dades permeten fer càlculs i utilitzar-les per fer mapes o gràfics.
Tipus de taules: simples (el valor d’una variable en l’espai o el temps) i múltiples (distintes variables en l’espai o el temps).
A) Aspectes generals:
- Autor (o institució) de procedència.
- Fenomen geogràfic (se sap pel títol).
- Espai geogràfic i data.
- Identificació del tipus de taula: taula simple o múltiple.
- Xifres: absolutes o relatives.
B) Comentari:
- Definició del fenomen geogràfic.
- Caracterització de l’evolució o distribució de sèrie de dades.
- Explicació del fenomen: causes i conseqüències de l’evolució i distribució.
- Comparació amb altres regions o països de l’entorn.
- Previsibles tendències de futur.
4. Comentari de texts.
A) Aspectes generals.
- Identificació del tipus de font: autor (o font) i títol, naturaleza del text (font primària: monografia o article científic o assaig no científic; font secundària: article divulgatiu basat en fonts primàries).
- Fenomen geogràfic.
- Espai geogràfic i data.
B) Lectura i anàlisi del text.
- Lectura inicial i subratllat distint de les idees principals i i secundàries.
- Realització d’un esquema que organitzi i relacioni les idees principals i secundàries.
C) Comentari. Se basa en l’esquema i indica:
- La definició dels termes.
- L’explicació de causes i conseqüències.
- La comparació amb altres regions o països de l’entorn.
- Les previsibles tendències de futur.
Fonts.
