GH 1 UD 07. ELS PAISATGES DELS CLIMES EXTREMS.
INTRODUCCIÓ.
1. El paisatge equatorial.
2. El paisatge tropical.
3. El paisatge desèrtic càlid.
4. El paisatge de zones fredes.
5. El paisatge antàrtic.
6. La destrucció dels paisatges per desforestació.
7. Zones fredes: paisatge polar i paisatge d’alta muntanya.
INTRODUCCIÓ.
naturals
ZONA CÀLIDA: PAISATGE EQUATORIAL.
El paisatge equatorial.
Clima i rius.
Vegetació.
Fauna.
Els habitants de la zona equatorial.
El paisatge equatorial.
Mapa de l’àmbit del clima equatorial.
Climograma de Singapur (Àsia).
Climograma de Sumatra (Indonèsia, Àsia).
Climograma de Manaos, a la Amazonia (Brasil).
El paisatge equatorial es troba en àrees del planeta situades a prop de l’Equador: conca de l’Amazones (Amèrica del Sud), part d’Amèrica Central, conca del Congo i costa del golf de Guinea (Àfrica) i el Sud-est d’Àsia.
Clima i rius.
A la zona de clima equatorial les temperatures hi són molt altes (al voltant dels 25°C-27ºC) i les precipitacions hi són molt abundants, aproximadament 1.500-2.000 mm, sense mesos secs.
A les zones equatorials l’evaporació és tan intensa i la humitat tan elevada que el lleu descens de la temperatura al capvespre fa que gairebé cada dia hi caigui una pluja torrencial, que sovint dura només uns minuts.
L’Amazones, el riu més cabalós del món.
El riu Congo, al centre d'Àfrica..
Els rius equatorials, com l’Amazones i el Congo, són els més cabalosos i regulars de la Terra a causa de la pluviositat intensa de la zona.
L’aigua de la pluja arrossega els sòls fins als rius i això fa que tenguin un color terrós.
El color terrós del riu Amazones.
El río del cielo. 1:03:05. [https://www.youtube.com/watch?v=LVWjnA1u1Vs] El cicle de l'aigua de l'Amazones.
Vegetació.
La selva (al continent asiàtic l’anomenam jungla, per la paraula bengalí jungle) és el medi natural de més diversitat biològica del planeta, el pulmó més important del planeta perquè emet molt d’oxígen i capta anhídrid carbònic.
La vegetació hi creix a diferents nivells, segons la necessitat de llum de les plantes. Hi abunden els arbres alts que creixen cercant la llum fin arribar alguns a fer més de 100 m d’alçada, i aquests arbres hi creixen dispersos, el que dificulta l’explotació dels arbres més apreciats per la bellesa o la qualitat de la fusta, com el banús, la caoba o la teca. En canvi, arran de terra, al sotabosc, l’ambient és fosc i humit, amb nombrosos arbusts, lianes, herbes i flors, sobre tot on arriba la llum.
Pista forestal a Àfrica, amb ximpancés.
L’explotació forestal, darrerament massa intensa doncs arriba a la desforestació, es fa mitjançant pistes construïdes per tal de permetre el pas de les màquines taladores i dels vehicles per al transport dels troncs, el que causa un gran impacte ambiental.
Fauna.
A la selva hi ha moltes espècies d’ocells, rèptils, aràcnids i insectes, a més de mamífers com felins i simis. Els animals solen ser petits, fet que els permet moure’s amb facilitat per l’espessa vegetació que formen arbres, arbusts i lianes.
L’explotació abusiva de la terra i la caça (legal o il·legal) ha malmès els hàbitats d’algunes espècies fins a posar-les en perill d’extinció o fer-les desaparèixer.
Piranyes de l'Amazones.
La pesca és relativament abundant en els rius carregats de matèria orgànica.
Els habitants de la zona equatorial.
Els pobles indígenes que habiten les selves d’Amèrica i d’Àfrica viuen de la recol·lecció de fruits i de la caça o bé practiquen una agricultura itinerant molt rudimentària, perquè el sòl és molt pobre, degut a què els bacteris, afavorits per el calor i la humitat, fan desaparéixer aviat l’humus de les fulles i restes vegetals, i les pluges renten i dissolen els nutrients desant a la superficie crostes de ferro, manganès i alumini, d’un típic color rogenc.
Crema d'un bosc, per conrear-lo després aprofitant les cendres.
La baixa densitat de població de les selves ha fet possible l’equilibri amb el medi natural i ha permès que aquestes persones sobrevisquin sense posar en perill la natura, amb una agricultura itinerant que crema un lloc del bosc per adobar-lo amb les cendres, el conrea un temps i després passa a altre lloc per fer el mateix, permetent que la terra es recuperi.
Plantació de bananes a Equador.
Plantació d'arròs a Bali.
En contrast amb la poca població de les selves africana i americana, les zones equatorials asiàtiques són molt poblades. La selva ha disminuït, i hi creixen plantacions d’arròs, banano, canya de sucre, cacau, te, palma (de les quals s’obté l’oli) o hevees (pel cautxú), que en gran part s'exporten als països occidentals.
ZONA CÀLIDA: PAISATGE TROPICAL.
El paisatge tropical.
Clima i rius.
Vegetació.
Fauna.
Els habitants de la zona tropical.
A la selva.
A la sabana.
A les plantacions.
El paisatge tropical.
Mapa de l’àmbit del clima tropical.
Mapa dels boscos tropicals, amb els tres tipus principals.
Les zones de clima tropical s’estenen al nord i al sud de la zona de clima equatorial, per Amèrica Central i Amèrica del Sud, el centre i el sud d’Àfrica, el sud i el sud-est d’Àsia i el nord i l’est d’Austràlia i les zones pròximes d’Oceania.
Clima i rius.
A les zones tropicals, les temperatures són altes durant tot l’any, com a la zona equatorial, sense variacions estacionals significatives.
Climograma de Gondar (Etiopía).
En canvi, les precipitacions marquen dues estacions ben diferenciades, l’estació humida a l’estiu, molt plujosa (particularment durant els monsons al sur d’Àsia), i l’estació seca a l’hivern, amb una disminució important o àdhuc absència total de pluges.
La durada de l’estació seca és més llarga com més gran és la distància d’un punt respecte a l’Equador, la franja on les precipitacions són majors.
Riu Omo a Etiopia, en l'estació seca.
El cabal dels rius varia notablement a causa de la diferència de precipitacions durant les estacions de l’any. Durant l’estació seca els rius gairebé no duen aigua, però a l’època de pluges experimenten grans crescudes i sovint inundacions.
Mara, el río de la muerte. 50:15. [https://www.youtube.com/watch?v=qTvkF93biXQ] El riu Mara de Kenia és vital per nombroses espècies i està en perill degut a la sobreexplotació agrícola i la desforestació.
Vegetació.
Bosc tropical d'una zona humida.
Bosc tropical en una zona menys humida.
Sabana a Kenya.
El bosc tropical és propi de les zones més pròximes a l’equador. La vegetació és semblant a la de la selva, però menys variada i els arbres estan més espaiats, excepte al punts més humits. A més, alguns arbres perden les fulles durant l’estació seca.
Manglars a Hondures.
Els manglars són uns boscs de vegetació que sorgeix a les costes, on es barreja l'aigua dolça i salada.
Bosc galeria.
Al llarg dels rius tropicals, el bosc es fa més espès gràcies a l’aigua abundant i la fertilitat del fang. i les capçades dels arbres s’ajunten i formen el bosc galería a les voreres.
La sabana és la vegetació més característica de la zona tropical i està formada principalment per herba i arbusts de gran alçada (un a dos metres). Hi ha pocs arbres (acàcies, baobabs) i es troben en grups petits o dispersos enmig de la plana.
Durant l’estació humida la vegetació és verda i frondosa, però quan arriba l’estació seca les plantes estan músties i molt seques, i això fa que els incendis, tant naturals com provocats per l’home, hi siguin freqüents.
A mesura que ens allunyam de l’Equador, com que l’estació de les pluges és cada vegada més curta, la vegetació és l’estepa, més pobra que la sabana, de matolls de fulla dura i espines, amb grans clarianes o zones de sòl nu.
Fauna.
Al bosc tropical hi ha una gran varietat d’insectes (formigues, papallones i vespes), rèptils (serps), ocells, mamífers com monos i també ratapinyades, i els seus predadors, com lleopards i hienes.
A la sabana, atesa l’abundància d’herba alta i arbusts, hi viuen molts d’animals herbívors, com elefants, girafes, rinoceronts, gaseles, zebres, antílops...; els seus predadors, com lleons, hienes o guepards; aus com voltors i estruços, rèptils, termites...
Siluro gegant del riu Mekong.
En els rius hi ha una gran riqueza pesquera, gràcies a l'abundància de matèria vegetal.
Els habitants a la zona tropical.
A la selva.
Pigmeus.
A la selva viuen sovint els pobles més primitius, com els pigmeus, amb modus de vida molt interrelacionats amb el medi.
A la sabana.
Masai a Kenya.
A la sabana viuen pobles indígenes més evolucionats. Poden ser ramaders, com els massai i els mara (Kenya), que viuen com pastors de ramaderia extensiva, malgrat que l’aridesa de l’estació seca i el retard de les pluges poden dificultar la vida dels ramats i provocar fams. Altres pobles de la sabana són agricultors o combinen l’agricultura amb la ramaderia, com els zulús (Sud-àfrica), viuen en poblats estables i practiquen la rotació dels conreus.
A les plantacions.
Plantació de tè a Kenya.
A les zones tropicals, al costat de l’agricultura tradicional hi ha plantacions molt extenses dedicades a conreus de cacau, cafè, canya de sucre, te, tabac, pinya, cotó, etc. Aquestes plantacions generalment pertanyiren a companyies o propietaris estrangers, o la nova burgesia del país, els quals fan servir mà d’obra indígena i sovint exporten a altres països els productes que conreen.
ZONA CÀLIDA: PAISATGE DESÈRTIC.
El paisatge desèrtic.
Clima i rius.
Vegetació.
Fauna.
Els habitants de la zona desèrtica.
El paisatge desèrtic càlid.
Mapes de l’àmbit del clima desèrtic.
Desert de Nubia (Sudán).
Els deserts de la zona càlida es troben situats al voltant dels tròpics on hi ha els cinturó de les altes pressions tropicals, al costat dels corrents marins freds i a zones continentals allunyades de la influència de la mar.
Desert d'arena o hamada a Merzouga (Marroc).
Desert de pedra o erg a Ahaggar (Algeria).
Els factors de l’activitat geològica, el vent i l’altitud originen diferents tipus de desert. Una classificació per el terra diferencia els arenosos (hamada en àrab) i els pedregosos (erg en àrab), i una classificació per clima diferencia els costaners (provocats per l'acció de corrents marins secs i freds) i els càlids d'interior (amb temperatures més contrastades).
Clima i rius.
Als deserts càlids les temperatures són molt altes durant tot l’any i s’hi donen unes grans oscil·lacions tèrmiques entre el dia (molt calorós, superior sovint als 50ºC) i la nit (molt freda, amb temperatures que arriben a baixar dels 0ºC).
Les pluges hi són escasses (inferiors a 250-200 mm anuals i alguns indrets quasi 0) i irregulars, ja que es concentren en uns pocs mesos de l’any, i l’aigua es filtra i s’evapora ràpidament, perquè la sequedat de l’aire és extrema, doncs la humitat màxima de l’aire acostuma a ser entre el 50% i el 20%, i com l’aire sec té una gran capacitat d’evaporació, resseca la terra i absorbeix molt ràpidament l’aigua de la pluja.
El riu Nil al pas per Sudán i Egipte té nombroses illots.
A causa de l’escassetat de precipitacions i de la sequedat de l’aire, no hi ha cursos d’aigua permanents, excepte quan atravessen la zona rius que provenen de zones d’altres climes, com és exemple el Nil quan passa pel desert de Nubia.
Uadi a Algeria.
Chott El Jerid a Tunisia.
S’hi poden trovar uadis, cursos d’aigua que resten secs la major part de l’any i que només duen aigua quan plou, però que poden ser molt destructius. I també llacs salats, els chotts.
Vegetació.
Als deserts a penes hi viuen unes quantes plantes que han aconseguit adaptar-se a les dures condicions climàtiques, com cactus, margalló i espart, però quan plou la vegetació sorgeix i floreix amb molt rapidesa.
Oasis de Siwa a Egipte, amb el recinte del temple antic, el palmeral i el llac.
Una notable excepció són els oasis, llocs aïllats on n’hi ha aigua permanent procedent de corrents subterranis alimentades per les pluges i el desgel de la neu de les muntanyes pròximes. Aquesta aigua sorgeix en basses i pous, i fan prosperar les palmeres i altres conreus de reguiu.
Fauna.
Rata del desert.
Sense gaire aigua i vegetació, són escassos els animals que viuen al desert, però n’hi ha insectes, reptils i aus, sobre tot a les zones limítrofes i als cursos temporals d’aigua.
Els habitants de la zona desèrtica.
Els deserts són zones poc poblades, amb dos tipus de poblament.
Caravana de camells.
Els grups de pastors nómades viuen a les seves zones limítrofes, on els ramats de cabres i camells pasturen en estepes pobres, i es desplacen a la recerca de llocs on hagi plogut i on es troben pous d’aigua, i també es dediquen al comerç en caravanes.
Oasis de Bahariya a Egipte.
La població sedentària viu als oasis, vivint de l’agricultura de regadiu.
Ciutat de Dubai (Emirats Àrabs Units o EAU).
Ciutat de Ryad (Aràbia Saudí).
En els últims decennis moltes ciutats dels països petroliers han crescut molt, degut a la riquesa provinent de la producció i exportació del petroli i el gas natural.
ZONES FREDES: PAISATGE POLAR.
El paisatge polar.
Clima i rius.
Vegetació.
Fauna.
Els habitants de la zona polar.
El paisatge polar.
Mapa de l’àmbit del clima polar.
Les zones polars es troben als dos extrems de la Terra, entre els 70º de latitud i els pols.
Al nord del cercle polar àrtic: el nord d’Amèrica en Alaska (Estats Units), Canadà i Groenlàndia; al nord d’Europa en Islàndia, nord de la península Escandinava i nord de Rússia; i a Àsia en Sibèria.
Al sud del cercle polar antàrtic: l’Antàrtida i els petits arxipèlags pròxims a l’Índic i el Pacífic.
Clima.
Climograma polar de Eismitte (Groenlàndia).
Les zones polars són de les més fredes del planeta perquè els raigs del sol hi arriben molt inclinats i la insolació és mínima, de manera que el dia (l’estiu) dura entre dos i quatre mesos i la nit (l’hivern) dura entre vuit i deu mesos.
Les temperatures són molt baixes, normalment inferiors als 0°C, i hi arriben fins als –60°C. Només a l’estiu les temperatures superen els 10°C.
Les poques precipitacions que s’hi registren es produeixen en forma de neu i gairebé no plou, el que determina un paisatge cobert per un mantell espès de gel, de manera que es parla de deserts freds o gelats. En els punt més freds la massa de gel arriba als 5 km de gruix.
Una praderia de flors de gel, a Graveyard Flats, una vall de les Muntanyes Rocalloses en l'Estat canadenc d'Alberta. [Foto de David Clapp, en Isidoro Merino. "El País" El Viajero 735 (30-XI-2012) 9.]
Les flors de gel són un fenòmen propi dels deserts gelats de l'Antàrtida o de l'Àrtic, on la sal marina actua de catalitzador, però que també es produeix en llacs gelats de l'interior continental, quan l'aigua que hi ha sota una capa superficial de gel s'evapora i escapa per les fisures; si la temperatura exterior és prou baixa, el vapor d'aigua es sublima i passa directament d'estat gaseós a sòlid, cristalitzant en forma de delicades plomes o flors blanques.
Vegetació.
Tundra.
Durant l’hivern la terra és coberta de gel i les plantes hibernen, però en el curt estiu la terra es lliura del gel i es cobreix d’una vegetació anomenada tundra, composta per molsa, líquens i flors petites. Menys és valls més protegides o aprop de la mar moderadora, com el sòl i el subsòl són gelats, no n’hi ha arbres.
Fauna.
Óssos polars.
A la tundra s’hi alimenten alguns animals, com ara óssos, rens, i conills i guineus de neu, insectes durant l’estiu, i també abunda la pesca, de la qual viuen les foques. Durant l’estiu és una immensa zona de cria d’aus migratòries, que tornen al sud durant l’hivern.
Els habitants de la zona polar.
Cases a Nuuk (Groenlàndia).
Tradicionalment la tundra d’Amèrica i Àsia ha estat habitada pels esquimals, els inuit i altres pobles nòmades, dedicats a la caça i la pesca. Al nord de la península Escandinava, a Europa, hi viuen els lapons, dedicats a la pastura de ramats de rens.
La vida d’aquests pobles ha canviat molt en l’època moderna, gràcies a l’aportació de tecnologia i millors comunicacions per aprofitar els recursos minerals, com el carbó, el petroli i el gas natural.
ZONES FREDES: PAISATGE D’ALTA MUNTANYA.
El paisatge d'alta muntanya.
Clima i rius.
Vegetació.
Fauna.
Els habitants de la zona d'alta muntanya.
El paisatge d’alta muntanya.
Mapa de l’àmbit del clima d’alta muntanya.
Les zones d’alta muntanya, com els Alps a Europa, l’Himàlaia a Àsia o els Andes a Amèrica, s’assemblen als climes freds.
Les zones a les quals n’hi ha clima d’alta muntanya varien segons els factors de latitud, l’altitud i la distància a la mar (moderadora). Així, mirant la latitud, aprop dels pols als 800 m ja no hi ha estiu, als Alps és cap als 2.500 m i als tròpics comença als 5.000 m.
Clima i rius.
Climograma d'alta muntanya, a Sonnblick (Àustria)..
A les zones d’alta muntanya, les temperatures són baixes durant tot l’any a causa de la gran altitud. Cada 100 m que es puja, disminueix la temperatura 0,6 a 0,65ºC (el gradient tèrmic).
Les precipitacions hi són abundants al xocar els núvols amb les muntanyes, però van disminuint de manera progressiva, a mesura que els niguls pugen pels vessants de la muntanya i hi descarreguen la humitat, de manera que a l’altre vessant, a sotavent, sovin es transformen en vents freds i secs (l’efecte Foehn).
Als cims de les muntanyes més altes les precipitacions es produeixen generalment en forma de neu.
Els rius són de cabal abundant i acusada pendent, amb gran força erosiva.
Vegetació.
Paisatge en el parc nacional d'Aigües Tortes (Lleida, Espanya).
La vegetació d’alta muntanya varia segons tres factors: la latitud (més escassa com més próxima als pols), l’altitud (més escassa i petita quan més alçada del relleu) i l’orientació (més abundant en la vessant on arriben els vents humits). Les plantes es disposen en estatges de diferent altitud, generalment diferents espècies d’arbres en la part baixa, prats en la part alta i petites plantes de rocam en la part superior.
Fauna.
Mufló, un cèrvid especialitzat en moure en forts pendents.
La fauna de l’alta muntanya és escassa, amb mamífers especialitzats, com els muflons o les cambres muntanyeses, i aus caçadores com l’àguila.
Els habitants de les zones d’alta muntanya.
Els habitants de l’alta muntanya es dediquen tradicionalment a l’agricultura al fons de les valls, la ramaderia extensiva d’ovins, bovins i caprins, l’aprofitament del bosc, l’explotació de les pedreres i mines, i la caça.
Estació d'esquí de Baqueira Beret (Espanya).
En els últims anys, amb el millorament de les comunicacions, han afegit activitats més modernes com el turisme de neu, l’alpinisme, el trekking, i també destaca la producció d’energia hidroeléctrica gràcies a l’abundància de rius i llacs i l’estretor de les valls que afavoreixen la construcció de pantans. Això ha afavorit l’augment de la població, estable o de temporada (segones residències).
FONTS.
Documentals / Vídeos.
Top 10 lugares más extremos e inhóspitos del mundo. 15:55. [https://www.youtube.com/watch?v=lh-slgtVobQ] Islas, depresiones, habitaciones especiales, desiertos, montañas, volcanes…
Llibres.
AA.VV. 1r Ciències Socials. Cruïlla. 2007. pp. 50-53.
AA.VV. Geografia I Història 1r ESO. Santillana. 2002. pp. 63-95.
Albert Mas, A.; Benejam Arguimbau, P.; García Sebastián, M.; Gatell Arimont, C. Ciències Socials, Geografia i Història. Cives 1. Vicens Vives. 2011: pp. 72-91. És la font principal de l'estructura i els continguts.
Burgos, M.; Muñoz-Delgado, M. C. 1r Ciències Socials. Geografia i Història. Anaya. 2007. pp. 88-127.
Programació GH 1 UD 07. Els paisatges del climes extrems.
Els alumnes amb el llibre de Vicens Vives han de llegir i subratllar els textos de la UD, cercant i escollint l’essencial. S’han de localitzar i assenyalar amb claudàtors ('corchetes' en castellà) les respostes de les activitats de les pp. fins a la 133, menys les voluntàries que s'anomenen a continuació: 1-5 (p. 117), 1 (p. 119), 1 i 7 (p.121), 3 i 5 (p. 123), 5-6 (p. 127), 4-5 (p. 129), Aprèn (p. 130), 1-5 (p. 131-132). S’ha de llegir i subratllar el text de síntesi de p.133, i s’han de contestar per escrit les activitats 1 i 2 de p. 133, per l'examen procedimental i memorístic. A més, són voluntàries les activitats del quadern de làmines.
Activitats.
1. Consolida el que saps.
a) Quins són els noms dels tres climes de les zones càlides de la Terra?
b) Per què la vegetació del paisatge equatorial és tan rica?
Com s'anomena la formació vegetal més característica del paisatge equatorial?
c) Quin és el principal problema mediambiental dels boscs equatorials?
d) Com és el clima del paisatge tropical respecte a les temperatures i les precipitacions?
e) Quines són les principals formacions vegetals que predominen al paisatge tropical?
f) Indiqui al manco cinc conreus de les plantacions tropicals.
g) Quins són els dos tipus de deserts càlids?
Indiquin un exemple de cadascun.
h) Expliquin les principals dificultats per viure als deserts càlids.
Indiquin quin factor econòmic afavoreix viure a les ciutats en aquestes zones desèrtiques.
i) Quins són els dos tipus de paisatges de les zones fredes? Descrigui cadascun.
2. Conceptes.
Selva.
Jungla.
Bosc galeria.
Sabana.
Plantació tropical.
Rotació de conreus.
Desert.
Uadi.
Oasi.
Estatges de vegetació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada