TEMA XI: ESTRUCTURA AGRÀRIA DE LES BALEARS.
La producció agrària.
Les Balears tenien una economia agrària fins a principis del segle XX, però el sector primari ha baixat enormement llur importància, fins l’extrem de que el 1987 la seva participació al PIB era l’1,9% i el 1997 és aproximadament de l’1% del total. De mitja als darrers anys, l’agricultura representa el 55% del PIB agrari, la ramaderia el 40% i l’explotació forestal i altres el 5% restant. A Mallorca, el 57% pertany a l’agricultura i el 40% a la ramaderia, però a Menorca la proporció és inversa, amb el 35% a l’agricultura i el 62% a la ramaderia.
Distribució subsectorial a les Illes Balears 2007.
Els paisatges agraris.
Les activitats agràries a les illes Balears han passat de ser les més importants, fins a mitjan segle XX, a tenir un paper molt petit. La seva decadència és paral·lela al desenvolupament del turisme. Actualment, l’agricultura i la ramaderia són activitats marginals. No tan sols han sofert un retrocés en la producció, sinó que la població activa dedicada a aquestes activitats, com també el total de terres conreades, han experimentat un descens important.
Les causes més directes d’aquest fet es troben en l’impacte del procés de terciarització i urbanització que han patit les illes. Els espais rurals són transformats per satisfer una demanda creixent d’espais de lleure, turístics i per a residències secundàries, un fenomen que afecta tant als espais dels municipis del litoral com els de l’interior. Cal afegir-hi que l’abandó de l’agricultura dóna generalment un canvi d’usos del sòl, però no l’ocupació, doncs la consolidació dels espais urbans ha tingut lloc sobretot als espais costaners, tradicionalment ocupats per terres no conreades.
El turisme ha provocat, des dels anys 50, una profunda transformació del model territorial i econòmic de l’arxipèlag, trencant el model agrari o pre-turístic. Aquesta transformació ha evidenciat el fràgil equilibri de l’explotació agrària familiar de dimensions petites i mitjanes. El factor treball ha patit una gran descompensació, per l’èxode rural iniciat al final dels anys 50, enfront les millors perspectives del mercat turístic urbà. Respecte al factor capital, ha sofert uns canvis: des dels anys 70, un procés de mecanització del camp (amb adquisició de tractors i equip de regadiu); el sistema de tinença en parceria (a mitges) és substituït progressivament pel d’arrendament, que possibilita una major inversió i més rendibilitat de les unitat productives; un canvi en els conreus, cap l’horticultura de regadiu, per a una demanda urbana i turística creixent de productes frescos de qualitat.
Els canvis en l’ocupació del sòl i els sistemes agraris (secà i regadiu).
Les anteriors transformacions repercuteixen en l’estructura i la morfologia agràries, en els sistemes de tinença de la terra i en l’ocupació del sòl agrari.
En general, la superfície conreada ha experimentat una reducció gradual, iniciada als anys 60, que ha afectat sobretot a les terres de secà, mentre augmentaven les terres de regadiu.
Les terres cultivades ocupen el 53% del total insular, els boscos, pastures, muntanyes i terrenys improductius el 40% i la superfície no agrícola el 7%. El secà ocupa el 90% de les terres cultivades i el regadiu el 10%.
Les terres de secà, a més de la reducció, han canviat els seus usos tradicionals, per una creixent descapitalització. La competència rural-urbana porta a una extensificació dels sistemes de cultiu, l’abandó i la conversió de la parcel·la en una mena de guaret social.
Per tant, els dos grans sistemes de cultiu, el secà i el regadiu, responen de manera distinta a l’impacte del turisme. El secà disminueix l’extensió i se descapitalitza, el regadiu augmenta l’extensió i se capitalitza.
Tipus de cultiu.
Actualment es poden reconèixer quatre tipus d’agricultura a les illes Balears:
1. El sistema d’agricultura mediterrània de secà. Presenta una forta regressió. Es caracteritza per la presència individual o combinada de cereals, arbrat i cultius arbustius. Ocupa grans extensions a totes les illes, i la seva importància és destacable a la comarca del Pla de Mallorca i, globalment, a les Pitiüses.
2. L’agricultura de subsistència. Està en fase de desaparició i comprèn terres de cultiu abandonades i ramaderia extensiva. És el cas de la Serra de Tramuntana, on només es practica una agricultura marginal.
3. La ramaderia. Ofereix disparitats espacials segons que se practiqui en terres de secà o de regadiu. En les de secà, sobre la base de la utilització de farratges, es manté a Menorca. Les terres de regadiu són característiques de les hortes de Campos i del llevant de Palma-Pla de Sant Jordi, totes dues a Mallorca.
4. L’horticultura de regadiu. Ofereix més possibilitats de futur, perquè és el sistema més obert a innovacions, millora la seva productivitat i reorienta continuament llur producció en funció del mercat urbà. Es localitza a terres de regadiu tradicionals, com les hortes de Muro, Sa Pobla, pla de Sant Jordi, i de nous regadius. Els cultius més importants són els sota plàstic i la floricultura. L’agricultura ecològica: està en ascens a les illes, amb una producció de màxima qualitat, mitjançant un sistema de cultiu totalment natural. Balears és la tercera comunitat autònoma en superfície cultivada baix el segell d’agricultura ecològica i el Consell Regulador de l’Agricultura Ecològica (CRAE), es l’encarregat de dictar les normes per dur a terme aquest tipus d’activitat agrícola.
La distribució dels espais agrícoles: la terra cultivada.
Els espais agrícoles a les Balears ocupen el 52,46% del territori (1993), el que demostra el fort grau de pressió antròpica en un àmbit tan reduït i el pes de les activitats agràries en un passat molt recent. Mallorca té el 79,23% de les terres conreades a les illes, Menorca el 9% i les Pitiüses el 12% restant.
El percentatge global de terres cultivades amb relació al territori de cada illa presenta diferències. A Mallorca el 55%, a Menorca el 50% i a les Pitiüses el 40%. El grau més alt de Mallorca es deu a la predisposició dels seus sòls per a l’agricultura i a una rompuda més intensa (per la major pressió de la població).
Les terres cultivades se subdivideixen en terres de secà i de regadiu, una dualitat característica dels paisatges agraris mediterranis. Els espais de secà són més del 90% del total de les terres cultivades, però aquest percentatge està baixant perquè moltes terres de secà s’abandonen. D’altra banda, els espais agrícoles de regadiu (22.000 hectàrees a l’actualitat), estan augmentant, per la creixent demanda urbana.
Els espais agrícoles de secà.
Les terres de secà eren 238.447 hectàrees el 1992, essent el sistema de cultiu dominant a les Balears. Hi dos tipus de cultiu: el combinat (conreus perennes i herbacis) i el monocultiu (conreus herbacis). El tipus combinat, característic del paisatge mediterrani, és dominant a Mallorca i les Pitiüses, mentre que el tipus de monocultiu domina a Menorca. Totes dues tipologies, d’acord amb les característiques climàtiques insulars, exigeixen la pràctica del guaret, alternant amb una rotació clàssica de conreus. Hi ha un lleu predomini dels conreus perennes (53%) sobre els herbacis (47%), però la tendència és a igular-se, doncs els cultius herbacis augmentan pels farratges (degut a la demanda de la ramaderia ovina).
Entre els cultius herbacis dominen els farratges, amb 56.671 hectàrees (23,41% del total del secà), i segueixen els cereals (19,87%). Els cereals són una resta de l’estructura agrària anterior i pateixen una baixa productivitat. Els cultius herbacis són majoritaris a Menorca, de gran tradició ramadera, on ocupen les 3/4 de les terres conreades.
La distribució dels cultius herbacis ofereix diferències. Els cereals, a Mallorca, es concentren als municipis del Pla: Petra, Vilafranca, Sineu, Ariany, Santa Margalida, Porreres, tots amb més de 1.500 hectàrees de cereals; Manacor i Llucmajor, amb més de 2.500 hectàrees, són els d’extensió més gran en xifres absolutes. A Menorca destaquen Ciutadella (més de 2.500 hectàrees) i Mercadal. A les Pitiüses sobresurten Sant Antoni, Santa Eulària i Sant Joan de Labritja.
Els cultius perennes es basen en els fruiters, amb 86.540 hectàrees. Els ametllers són, de llarg, els més importants, amb més de 75.000 hectàrees. L’ametller és un cultiu característic de les illes desde fa només dos segles, doncs aparegué al XVIII, constituint, amb els altres cultius comercials, l’eix del desenvolupament de les Balears al final del segle XIX i principis del XX, quan l’agricultura encara era dominant. Els ametllers començaren molt tard, a finals del segle XIX (puja de 2.000 a 6.000 hectàrees entre 1815 i 1860), substituint la vinya. L’ametller es concentra a Mallorca (Raiguer, Pla i Llevant, amb màxima extensió a Manacor i Llucmajor) i té relativa importància a les Pitiüses (Sant Antoni i Santa Eulària).
De la resta de conreus són seculars la vinya, l’olivera, la figuera, el garrover, encara que estan en decadència.
La vinya visqué una època extraordinària als anys 1870-1890, fins que patí la primera gran crisi, el 1891 amb la fil·loxera (s’hauria pogut replantar amb cepa americana, però les taxes franceses, una vegada recuperada la seva vinya, el féu poc rendible). Tenia als anys 1960-1980 unes 3.000 hectàrees, baixant als anys 90 fins a poc més de 1.000 hectàrees, degut a l’envelliment de la majoria de plantacions i a que la major part dels productors s’han acollit a les subvencions europees (FEOGA) per l’arrabassada de plantes. El cultiu es localitza als municipis tradicionals, la zona alta amb la denominació d’origen “Vi de Binissalem”: Binissalem, Santa Maria, Consell i Santa Eugènia; la zona baixa, amb Felanitx, Porreres i Manacor.
L’olivera. Els tradicionals conreus de secà al Pla de Mallorca de cereals, garrovers i ametllers són substituïts per oliveres, que així baixen de la serra de Tramuntana, on estava en una situació marginal, amb plantaciones molt velles, al Pla (Santa Eugènia, Sineu, Llubi, Santa Margalida), amb plantacions joves. Les tafones d’oli de tipus familiar (trituren 400 kg d’olives en 3 hores, amb poc grau d’acidesa gràcies a un sistema de trasllat d’un depòsit a altre), importades d’Itàlia, costen només 2,5 milions, i permeten l’elaboració diària d’oli durant la collita de l’oliva, ja que no necessiten una gran quantitat d’olives per a començar la producció. Aquesta introducció de l’olivera (més de 100 quarterades en 1994-1996) s’afegeix a la construcció de casetes per a canviar el paisatge rural del Pla. La rendabilitat és notable: una plantació d’una quarterada d’oliveres de quatre anys produeix 1,5 tones d’olives, a 230 pesetes/kg. Les varietats són: arbequina (la més rendible en oli), marteña (per oli i consum), pigual (per salassó), ojiblanca. Hi ha dos sistemes de plantació: arbres sobre un únic peu (creixen rectes cap adalt) i arbres sobre varis peus (més petits i circulars). Se sembren a finques planes, a distàncies de set metres i l’ideal són fileres de 9 x 4 m, per a facilitar l’entrada de maquinària agrícola. El sistema de regadiu (que va substituint de cada dia més al secà) és per goteig. Els cuidats són mínims, però han de ser tractats contra l’aranya vermella, i podats anualment. La recolecció es fa amb màquines vibradores-recol·lectores, que disminueixen la quantitat de mà d’obra. Ocupava el 1960 unes 18.000 hectàrees, però al 1996 havia baixat a menys de la meitat reals (una gran part són arbres abandonats, encara no arrencats).
La figuera, que produeix figues tant en fresc o seques, fou molt important en la dieta humana i del ramat porquí. És molt difosa a Eivissa i Formentera. Ocupava més extensió que l’olivera, amb 21.000 hectàrees el 1960, i també ha baixat força als darrers decennis.
El garrover, després d’una gran crisi, està en expansió, gràcies al augment de la demanda de garrofí per la indústria alimentària. Ocupava el 1960 unes 22.000 hectàrees i el 1996 ocupa menos de la meitat.
Els espais agrícoles de regadiu.
El sistema agrícola de regadiu, el segon en importància per l’extensió (22.232 hectàrees el 1993), ha experimentat una evolució positiva des dels anys 60, amb una gran capitalització i modernització.
Els cultius més importants són els farratges, amb 13.341 hectàrees i el 60% del total de terres de regadiu. La seva importància es deu al pes adquirit per la ramaderia bovina a les hortes de Palma i Campos, a Mallorca, i aquasi tots els municipis de Menorca.
El segon cultiu en superfície són les hortalisses (4.599 hectàrees). La seva implantació respon als factors generals que expliquen l’auge del regadiu. Les hortalisses i les patates es localitzen, sobretot, a les hortes de Muro-Sa Pobla (Mallorca). Aquest subsector hortícola està experimentant un procés de capitalització i modernització, amb les noves tècniques de cultius sota plàstic (hivernacle). La seva difusió ha estat acompanyada de l’aparició i l’expansió del cultiu de flors i plantes ornamentals.
Els cultius perennes a les terres de regadiu són, principalment, els cítrics (2.116 hectàrees, el 9,56% del total); Sóller és el municipi amb més extensió. Segueix l’olivera.
Els espais forestals. La terra inculta i els seus aprofitaments.
La vegetació natural (el romà saltus incult, en oposició a l’ager conreat, formant ambdós l’espai rural), ha sofert a les Balears un històric i llarg retrocés. Les darreres grans rompudes es produïren al llarg del segle XIX, després de la desamortització eclesiàstica, la privatització de béns comuns i la parcel·lació de les grans finques dels terratenents. Però es manteniren moltes finques públiques, sobretot per fins militars i inclús actualment les institucions es compren finques, ara per motius paisatgístics.
L’espai forestal ha sofert també l’impacte del turisme, a partir de dues forces oposades, però amb una causa comuna:
1) La disminució de les masses de vegetació natural a les zones litorals, a causa de la creació de l’oferta turística de la costa. La urbanització física explica la pèrdua de masses de vegetació natural.
2) L’increment del bosc, sobretot de la pineda, als indrets on s’ha abandonat l’activitat agrícola. Aquest fenomen té una gran incidència a les zones on es practica una agricultura marginal, com la Serra de Tramuntana. Es tracta de zones de muntanya, amb un fort pendent i amb una presència especial de l’olivera. En aquest cas, el fet s’explica per la urbanització socio-econòmica i la seva conseqüència de desagrarització.
Actualment, l’explotació econòmica del bosc és una activitat relicta, relegada gairebé a l’aprofitament de les masses de pi procedents d’incendis forestals. Aquests s’han incrementat força a remolc del procés d’urbanització. Les activitats tradicionals (com ara la construcció de sitges i el carboneig) constituïen un complement econòmic per a gran nombre d’actius agraris a l’anomenada etapa preturística. Un cop desaparegudes aquestes activitats, la manca de neteja del sotabosc ha contribuït a crear les condicions més adequadas perquè s’agreugi el problema dels incendis forestals.
Els forests de les Balears sotmesos a una major explotació són els de titularitat privada. L’espècia més explotada actualment és el pi blanc (Pinus Halepensis), amb 58.000 arbres (peus) tallats cada any de mitja (1989-1994), amb 13.300 m³ de fusta, cinc vegades més arbres i vuit vegades més volum que d’alzines. Els forests públics (24 finques, sobre 9.336 has, quasi totes a la Serra de Tramuntana), de la CAIB, Consells i Ajuntaments, tenen una funció gairebé exclusivament protectora i recreativa.
La superfície agrària censada.
El cens agrari del 1989: 384.209 hectàrees (78,24% del total del sòl balear).
Mallorca: 281.802 hectàrees (78,77%).
Menorca: (83,64%).
Pitiüses: (69,57%).
Les diferències entre les illes corresponen tant als seus particulars relleus com a la distinta pressió del turisme.
La superfície censada va disminuir entre el 1982 i el 1989: de 409.258 a 384.209 hectàrees, per l’abandó de la l’activitat agrària i la transformació d’espais agraris en urbans. A Mallorca el descens fou del 3,82%, a Menorca de l’1,17% i a les Pitiüses tan sols del 0,1%. Així, doncs, el procés va ser distint a cada illa: molt fort a Mallorca (que té encara molt de territori disponible) i quasi irrel·levant a les Pitiüses (que ja han arribat al seu punt màxim de pressió suportable). Entre el 1962 i el 1989 la disminució fou a les illes del 17%, a Mallorca del 17%, a Menorca de l’11% i a les Pitiüses del 22%. Tanmateix, en alguns municipis hortícoles de Mallorca ha augmentat entre el 1962 i el 1989 la superfície censada (Ses Salines, Campos, Sóller, Muro). En canvi, els municipis més turístics són els que més han davallat: Andratx, Calvià, Alcúdia a Mallorca; Sant Josep a Eivissa.
Les explotacions agràries.
El 1989 hi havia a les Balears 28.801 explotacions agràries, un lleuger augment respecte al cens del 1982, amb 27.633. Però el procés, en general, és a la baixa, doncs el 1962 hi havia 40.819 explotacions. Això dóna un descens del 22% a les illes (31% a Mallorca, 67% a Menorca, 2% a les Pitiüses).
Hi ha un procés de concentració de la propietat agrària, a favor de les més grans, a més de l’abandó de moltes finques petites. Però no és un procés uniforme, como ho demostra que en alguns municipis turístics ha augmentat el nombre d’explotacions petites, moltes vegades més residencials que agràries, com és el cas de Calvià, Son Servera i Alcúdia, al mateix temps que disminuïa la superfície censada.
El nombre més elevat d’explotacions es dóna a Mallorca, amb 22.695 (78,8%), mentre que Menorca té el 3,91% i les Pitiüses el 17,3% del total. Això es reflecteix també en una distinta estructura parcel·lària: petites parcel·les a Mallorca (87,63%) i les Pitiüses (10,1%) i gran parcel·les a Menorca (2,31%).
Dimensió i parcel·lació de les explotacions.
La dimensió mitjana de les explotacions de les illes era de 21,03 hectàrees el 1989, però amb grans diferències entre illes i entre municipis. A Mallorca (18,93 hectàrees) i les Pitiüses (8,78 hectàrees) domina l’explotació agrària familiar de dimensions mitjanes i petites, mentre que Menorca (51,47 hectàrees) manté una propietat gran i mitjana (com a conseqüència de les institucions de l’hereu i la llegítima).
A escala municipal, a Mallorca són molt forts els contrasts. La gran explotació es concentra a la Serra de Tramuntana (Escorca, 280 hectàrees; Valldemossa, 37,67; Calvià, 34,82) i les serres de Llevant (Artà, 39,95) i alguns municipis de les Marines del litoral (Llucmajor, 24,28). Tots ells són de agricultura extensiva, de secà, amb ramaderia ovina. En canvi, a la resta dels municipis el minifundisme és més acusat.
A Menorca, les grans explotacions són més importants a Mercadal (98,57) i Ciutadella (90,28). A les Pitiüses les petites explotacions són generalitzades.
A més les explotacions estan fragmentades en moltes parcel·les. La mitjana balear és de 2,73 hectàrees per parcel·la, donant un resultat de 3 parcel·les per explotació.
A Mallorca (3,01 parcel·les per explotació) la parcel·lació és més fragmentada al Pla i el Migjorn, on es produí al segle XIX, amb els cultius de la vinya i l’ametller. A Menorca (1,7 parcel·les) i a les Pitiüses (1,51 parcel·les), no hi ha acusats contrastos interns, excepte Es Castell (2,65).
Les diferències de grandària de les explotacions.
A les Balears hi ha 18.439 explotacions (64%) inferiors a 5 hectàrees (8% de la superfície). Augmenten les explotacions per sota d’una hectàrea (5.297 el 1982, 7.068 el 1989) i disminueixen les de rang superior.
El sistema de tinença de la terra.
Els sistema de tinença dominant és la propietat, que, amb 261.439 hectàrees, representa el 68,05% de les terres i afecta principalment a les explotacions inferiors a 5 hectàrees. La parceria representava el 1982 el 25,75% i el 1989 el 20,89%, mentre que l’arrendament ha minvat del 10,52% al 9,12%.Hi ha diferències entre les illes. A les Pitiüses domina quasi totalment la propietat (98,51%), a Mallorca domina (70,93%), però a Menorca és minoritari, mentre que la parceria domina amb el 65,52%. La parceria també és important a Mallorca, però està retrocedint a favor de la propietat i l’arrendament.
La ramaderia.
Els desfavorables factors climàtics de l’arxipèlag expliquen la manca de pastures naturals, el que ha impedit el desenvolupament d’un important subsector ramader que ha tingut tradicionalment un paper complementari a l’explotació agrícola. Això no obstant, desde fa algunes dècades ha experimentat un cert dinamisme motivat per la creixent demanda de la població urbana resident i estacional.
El subsector ramader més important és el boví, amb 48.772 caps o unitats ramaderes (U.R.) el 1990, el 54% del total balear. Segueixen l’oví, amb 228.580 caps (22.858 U.R.), el 25%; el porcí, amb 70.000 caps, el 19,4%; el caprí, amb 10.700 caps, l’1,2% del total.
La distribució territorial presenta disparitats.
El ramat boví està polaritzat a les hortes de Palma i Campos-Ses Salines a Mallorca, i en tota l’illa de Menorca (gràcies al cultiu de l’encloca i les millors condicions climàtiques). A aquests municipis es concentra la indústria del formatge i les centrals lleteres.
El ramat oví es concentra, sobretot, als municipis especialitzats de la Serra de Tramuntana (Bunyola, Escorca) i en part de la serra de Llevant (Artà); hi ha un important nombre als grans municipis de Manacor, Llucmajor, Palma i Campos.
El 1997 hi havia 213.000 ovelles, en 6.000 explotacions. Hi ha dues rasses: l’ovella “blanca” (d’origen antic) i la més abondosa “vermella” (berberisca, del segle XIX). S’està introduint la rasa Ille de France (mascles de 120 kg, bons reproductors). La majoria es dediquen a la producció de carn. Tan sols 4 o 5 explotacions es dediquen a la producció de formatge i la producció de llana és molt escassa. La mitja de les explotacions modernes és d’un part cada vuit mesos (cada part de dues o tres cries), que se sacrifiquen als 90 dies. El preu de la carn al mercat és de 600 ptas/kg (gener) i 1.000 en Pascó o Nadal.
