ELEMENTS CONDICIONANTS DE L’ACTIVITAT AGRÀRIA: LÍMITS I FACTORS.
3.1. ELS LÍMITS.
Un límit és una barrera per al desenvolupament d’un determinat grup de cultius o de l’agricultura en general. Hi ha límits ecològics o medioambientals i límits econòmics, derivats de l’activitat humana. Aquests límits poden superar-se amb la tecnología humana.
Un factor és un condicionant. És un fet físic o humà que fa que l’activitat agrícola presenti unes determinades característiques.
1) Els límits medioambientals són:
A) Altitudinals: relació amb l’altura, frontera del fred.
El límit altitudinal per a les pastures segons el clima és de 2.800 m pel tropical plujós, 5.200 m pel tropical sec, 4.700 m pel tempera humit.
Una barrera altitudinal es comporta de forma distinta segons la latitud i els cultius. Hi ha plantes molt tolerants que es poden trobar a altituds estremes (patates, blat, ordi, te), mentre que la remolatxa té limits molt amples cap els pols perè evita l’altura. La frontera mitjana per a la agricultura està en torn als 4.300-4.600 m.
B) Aridesa: la manca de precipitació i d’humitat, tant com l’excés, esdevé un impediment per a l’activitat agrícola. Hi ha una frontera agronòmica de la sequera, que està configurada per aquells espais que degut a unes baixes precipitacions només permetrien una agricultura de baixa productivitat, però adaptada als inconvenients medioambientals. Agruparia zones heterogènies i variaria segons el cultiu. A Àfrica es situaria en les isoietes 250-500 mm, a Aràbia entre 350-400 mm. Se cultiven plantes tolerants amb el grau d’humitat.
En els tròpics, els cultius cultius predominants serien cereals com mijo i sorgo, mentre que més al nord i al sud serien el blat i l’ordi.
Més enllà del límit de la sequera només hauria ramaderia extensiva. Entre 450 i 350 mm podria haver ramaderia bovina de llet. Entre 350 i 230 mm la ramaderia bovina de carn. Entre 200 i 100 mm, les ovelles. Per sota d’aquest umbral només és possible una ramaderia nòmada amb espècies com la llama.
Però també l’excés d’aigua (d’humitat) és un límit, com prova que en les conques de l’Amazònia i del Congo hi hagin poques terres cultivades. El motiu és la degradació de la matèria orgànica, amb sòls de poca capacitat d’absorció per excés de materials argillosos, i d’altra banda la destrucció feta per l’activitat agrícola.
C) Límits edàfics: per les característique del sòl, que no permet el desenvolupament d’activitats agrícoles (per la salinitat, grava, pobresa, etc.).
2) Límits econòmics o per l’activitat humana:
A) Urbanització: per la concentració d’activitats i població als espais urbans. La descentralització indústrial i l’urbanització influeixen tant per l’ocupació del sòl com per l’anticipació de futures activitats (amb el conseqüent abandon de l’activitat agrícola). També provoca un despoblament de les àrees rurals, on envelleix la població i la desertització.
3.2. FACTORS FÍSICS: CLIMA, RELLEU I SÒL.
Els factors físics són el clima, el relleu i el sòl:
Físics: és dóna molta importància als climes i als factors relacionats amb aquests. Hi ha disparitat de criteris enfront d’aquells que intenten relativitzar els factors físics (les gràfiques anteriors són exemple d’això [veure David Grigg]. Hi ha uns conceptes:
Creixement òptim: els requeriments no són lineals, varien d’una planta a l’altra. En condicions mínimes de temperatura i humitat un cultiu no creixerà o inclus morirà, i el mateix passarà en condicions màximes. L’òptim de creixement seria aquella àrea on la productivitat és màxima i la variabilitat mínima (enmig hi ha una petita zona òptima, en graf. 1º). A mesura que’ns allunyan d’aquest òptim hi ha do límits:
Límit absolut: és l’indret on les condicions d’humitat i temperatura fan inviable la pràctica d’aquell cultiu (1º diagrama, on és més allunyada, cap a 0).
Límit econòmic: l’indret on els ingressos i els costos s’igualen a 0 (2º diagrama, amb una recta continua a 150. 1º diagrama amb penúltima aureola a costos 150 i producció 1).
Grigg dóna més importància al mercat. Compara 1870 i 1970 a Anglaterra. Sin cap 1930 dominaven les pastures sobre els cereals, en 1870 i 1970 estaven equilibrats, el que prova que les condicions climàtiques són només altre factor.
L’importància del mercat és que en la competència guanya el millor situat en el mercat i que quan les condicions climàtiques no són òptimes el preu justificaria la modificació d’aquestes condicions. Així, el calor i el fred són factors condicionadors de l’activitat agrícola.
El repòs hivernal es correspon als mesos on les temperatures mitjanes mensuals són inferiors als 10ºC. L’isoterma dels 10ºC delimita les regions amb hivern d’aquelles sense hivern.
El repòs hivernal pot oscil·lar entre 0 i 12 mesos, mentre que les regions sense repòs hivernal seran aquelles on no hi ha cap mes amb temperatura mitjana mensual inferior als 10ºC.
Sequera: l’isoieta dels 330 mm és la mitjana anual de precipitació. Quedarien exclosos per sequera les muntanyes Rocalloses, els deserts d’Arizona, gran part de Mèxic, zones desèrtiques peruano-andino-xilenes, els deserts zonals del Sahara i Kalahari, els deserts asiàtics i el australià.
Acció del calor: [veure apunts 16-1-96]
M: T mitjana mensual més alta.
N: T mitjana mensual més baixa.
M<10 N=0
M<10<n N està entre >0 i 12.
Es podrien delimitar fins a cinc grans zones a partir d’aquesta expressió:
Dues grans zones polars: on l’estació càlida és 0 (N=0).
Dues zones temperades: M>10, però existeixen un mes o mesos on la T mitjana mensual és <10ºC.
Una zona càlida on no hi ha cap mes amb T<10ºC. L’estació vegetativa és de 12 mesos i no hi ha repòs hivernal.
16-1-96
S’ha de tenir en compte l’intensitat de la calor, que determinarà el creixement i la floració de la planta. És distinta per cada un dels cultius. Hi ha uns conceptes:
Zero de vegetació: umbral de T per damunt del qual la planta creix o entra en creixement. El del blat es 0ºC i el de l’arròs 15ºC.
Mínim de floració: umbral de T a partir del qual la planta pot florir. 22ºC pel arròs, 19 pel blat de les índies, 14 pel blat.
Temperatures letals: umbrals molt alts o molt baixos que causen greus perjudicis a les plantes. En el cas del cereals stà entre 40 i 0ºC. Hi ha cultius que passen per sobre i per sota, fins 49 i menos 0ºC.
Amplària de l’estació de creixement: nombre de dies en que la planta creix (des que germina fins que té el màxim creixement). És important conèixer-la, sobretot en relació a les temperatures.
Periode d’entregelades és aquell en no es podrueixen situacions de T<0ºC.
Amplària tèrmica anual:
a= M-m
M: T mitjana mensual més alta. m: T mitjana mensual més baixa.
Els grans contrastos tèrmics són perjudicials per a desenvolupar un cultiu. Com més grans siguin més perjudicials seran per desenvolupar un cultiu.
Relacionada amb aquesta:
v: L/a
L: latitud.
a: amplària tèrmica anual.
És un índex que mesura la fertilitat tèrmica d’una regió determinada. Els valors més propicis per a l’agricultura serien aquells que són pròxims a 3.
Mesura els graus de continentalització dels climes (grans amplàries tèrmiques). D’acord a una possible gradació:
v <1,5 en regions de clima continentalitzat, regions desèrtiques o molt fredes durant l’hivern.
1,5 < v < 3 en regions en transició (com més aprop de 3, més idònia per a l’agricultura.
v > 3 en regions humides i sense grans contrastos tèrmics.
L: 48º27’ N
a: 10,2ºC
v: 48/10,2: 4,7
Influència de la durada del dia: les plantes precisen d’un determinat nombre d’hores de llum. Les plantes tenen distints fotoperiodes. Hi ha cultius de dia curt (blat de les índies, que precisa unes 8 hores en la floració) i de dia llarg (ordi), mentre que la patata accepta qualsevol fotoperiode.
Acció de l’aigua: l’acció de les pluges té efectes positius (alimentació del cultiu) o negatius (erosió del sòl, esllavissades a zones amb pendent).
Endemés de la precipitació mitjana anual, interessa la freqüència de pluges, la distribució estacional i la intensitat horària. Els cultius necessiten una determinada quantitat de pluja, definida pel coeficient de transpiració, que mesura la quantitat d’aigua que precisa cada cultiu o planta per elaborar 1 gr de matèria.
Hi ha hagut autors que combinen les variables de T i humitat per elaborar una classificació agroclimàtica, on es consideren la influència d’ambdós factors i a la vegada les necessitats de cadascun del cultius. Les més conegudes són les de Papadakis (no la veurem) i la d’Andreae.
La d’Andreae és més convencional (es parla del te, com el clima idoni per a aquest cultiu).
1) Climes tropicals plujosos:
a) Clima de selva tropical.
b) Clima de savanes humides.
c) Clima d’altiplà i muntanya.
2) Climes secs:
a) Clima de savana seca.
b) Clima de savana estepària.
c) Clima d’estepa.
d) Clima semi-desèrtic.
3) Climes temperats-humits.
a) Clima subtropical d’estiu sec.
b) Clima subtropical d’estiu temperat.
c) Clima oceànic d’estiu fred.
4) Climes freds i humits.
a) Clima continental d’estiu suau.
b) Clima continental d’estiu sec.
c) Clima sub-àrtic.
1) CLIMES TROPICALS PLUJOSOS:
A) CLIMA DE SELVA TROPICAL. Cultius herbacis i arbustius. cafè, canya de sucre, palmera d’oli. La ramaderia es difícil.
B) CLIMA DE SAVANES HUMIDES. Amb una estació seca. Els mateixos cultius anteriors, però amb dificultas per la manca d’aigua. Es dóna el cacahuet i la ramaderia de rumiants.
C) CLIMA D’ALTIPLÀ I MUNTANYA. Per l’altitud es dónen cultius que latitudinalment es troben de de l’Ecuador fins a latituds més temperades. Al pis baix: cacahuets, mijo, sorgo.
Al pis mitjà: te, patata, hortalises. Al pis alt: patata i maís.
2) CLIMES SECS:
A) CLIMA DE SAVANA SECA. La mitjana de precipitacions és de 300-500 mm anuals. Es donen el mijo, sorgo, cacahuets i ramadria extensiva.
B) CLIMA DE SAVANA ESTEPÀRIA. L’estació seca és molt més llarga que el de savana seca. La x estaria sobre 300 mm. Només hi ha ramaderia extensiva.
C) CLIMA D’ESTEPA. Les estepes es localitzen dins àrees latitudinals que són temperades o subtropicals, de manera que coincideixen les pluges els mesos d’hivern, amb el mínim de vegetació per raons de T i humitat. Les condicions mediomabientals són molt restrictives. Agricultura de secà i ramaderia extensiva (amb yak o llama).
D) CLIMA SEMI-DESÈRTIC. Mitjana entorn dels 100 mm (frontera amb la sequera). Ramaderia nòmada i cultius als oasis.
3) CLIMES TEMPERATS-HUMITS.
A) CLIMA SUBTROPICAL D’ESTIU SEC. En el secà hi ha cereals d’hivern, plantes arbòrees i arbustives que s’adapten a la sequera estivenca. Pinyer, olivera, ametller. Si es disposa d’aigua es desenvolupa una important agricultura de reguiu i hortalises i cítrics.
B) CLIMA SUBTROPICAL D’ESTIU TEMPERAT. Se caracteritza per una millor distribució de les precipitacions al llarg de l’any. L’estiu és aprofitable per l’agricultura, sense haver necessitat de reguiu. És dòna a Xina, Sudest asiàtic, Florida, est d’Austràlia.
C) CLIMA OCEÀNIC D’ESTIU FRED. Hiverns suaus i estius freds. Abundants precipitacions. El prat natural dura tot l’any. Hi ha ramaderia bovina.
4) CLIMES FREDS I HUMITS.
A) CLIMA CONTINENTAL D’ESTIU SUAU. Grans àrees de cereals pel gra, sobretot blat i blat de les índies.
B) CLIMA CONTINENTAL D’ESTIU SEC. Està més al nord, amb u nestiu més curt. Es cultiven els cereals, però dels tipus curt de primavera. A molts de llocs només és possible l’aprofitament dels prats per la ramaderia bovina (Daily o Milk Belt)
C) CLIMA SUB-ÀRTIC. Està en les àrees frontera de l’agricultura, amb grans restriccions a l’agricultura. Només i ha cultius molt tolerants a les baixes T, com la patata i l’ordi de primavera.
Andreae relaciona les característiques climàtiques amb el producte agrícola de cada zona.
ALTURA y PENDENT com condicionants.
La morfologia de la superfície imposa restriccions a l’agricultura. Le àrees més cultivades estan en el pla, mentre que les menys cultivades són les muntanyoses.
L’altura: provoca una disminució de la T mitjana. De mitja disminueix 6ºC cada 1.000 m d’altura a les regions temperades, on la influència de l’altura és més gran que en les regions tropicals. Així, la disminució de la T fa que l’estació de creixement de les plantes comenci més tard i acabi més prest, doncs l’energia rebuda és menor. Així mateix l’altitud du acompanyada la variabilitat de la T durant l’estiu, el que significa malalties per les collites. Les majors pluges, la neu i els vents són més forts (i més perjudicials).
Això significa que en les zones més elevades les plantes han de ser més tolerants. A més hi ha el obstacle dels sòls, que pateixen erosió, esllavissaments, desprendiments. Mentre que disminueix el total de collites, creix la variabilitat d’aquestes. Diminueix el creixement de la pastura. A Escòcia mentre augmenta l’altura cada 100 m creix es retrasa el creixement de la pastura 4,3 dies. Com més amunt anam, més pobres seran les pastures i condicionen la ramaderia que s’hi desenvolupa. Als flancs més baixos de les terres altes el ramat boví (per la llet) només es desenvolupa si es compren piensos, i a més altura el ramat boví (per carn) només es pot mantenir si es venen les cries als ramaders de les terres baixes per poder engreixar-los en les millors pastures. A la màxima altitud només hi poden sobreviure les ovelles, sempre que es segueixi el mateix procediment anterior (la venda als ramaders de les terres baixes).
La influència de l’altura canvia en les zones tropicals perquè la disminució de la T és un factor menos limitant de l’activitat agrícola. El gradient tèrmic que baixa amb l’altura, fa que als 3.500 m és tan baix que limita el cultiu temperat més resistent. Els cultius a gran altura, en els Andes, Est d’Àfrica, parts significatives d’Amèrica central, del sud, Etiopia, Tanzania, Kenia. L’altura limita el nombre de cultius, a plantes resistents. A Amèrica, un 10% del territori està sobre els 1.700 m, amb gelades de setembre a febrer, amb un model que relaciona els tipus de cultiu amb l’altura, establint una zonificació que estaria d’acord amb determinats pisos altitudinals, cinc.
1) Terra calenta, fins 1.000 m. En Amazònia, est dels Andes. Un clima i selva tropical a l’est, mentre que l’oest té una estació seca. Cultius com bananas, el coco i altres.
2) Terra templada, fins 2.000 m. Cultius temperats càlids com maís, cotó, canya de sucre i cafè, però no cultius com el coco. No hi ha gelades. Les altes T i el grau d’humitat són més escasos. Són les àrees que atregueren la colonització europea. Són les “blanques terres altes” de Kenia.
3) Tierra fred, fins 3.000 m. Moltes gelades de desembre a febrer. No es cultiven les plantes anteriors.
4) Terra gelada. No hi ha cultius.
5) Terra glacial. Tampoc té conreus.
LA PENDENT.
Grigg destaca de les pendents pronunciades, que influeixen negativament en l’agricultura capitalista, limitant l’utilització de maquinària i afavorint l’erosió del sòl. En els paísos desenvolupats la pendent limita força el cultiu. Al Regne Unit, a partir del 11-13º de pendent són estranys els cultius. En el Mediterrani les pendents s’aprofiten per cultius arboris com l’olivera i la vinya. No s’ha de magnificar l’influència de la pendent com factor condicionador d’una agricultura cerealística mecanitzada. Parry va estimar les àrees amb pendent inferior a 3º i les àrees amb cereals, mol alta correlació (0,89), però hi havia dues àrees que s’allunyaven d’aquesta correlació positiva, perquè els cereals tenian poca importància degut a la pobresa del sòl i el clima era subtropical. Grigg considera el clima com el factor més limitatiu, és dir, que la pendent no és l’únic factor.
La pendent petita pot ser també neguitosa per l’agricultura, perquè no hi un bon requiu, sinò àrees endorreiques, d’aigues estancades. La tècnica ha tarnsformat aquestes zones (Holanda).
En les societats poc desenvolupades l’influència de la pendent és distinta. En la agricultura africana itinerant, per medi del foc, amb “palo cavador”, en policultiu durant un periode, seguit de l’abandon i la recerca d’una nova terra. La terra anterior queda desprotegida, i és atacada per l’erosió i el corriment de terres. Aquesta agricultura itinerant destrueix el sòl en les àrees de major pendent, a major erosió a major pendent i més precipitacions.
EL SÒL
El sòl és la matèria que permet que les plantes creixin. Les arrels també precisen d’una profonditat, aigua, més de 16 elements químics imprescindibles. El sòl és molt variat, per estructura, amplària o profonditat, quantitat de nutrients, textura (tamany de les partícules), acidesa o alcalinitat. Aquests trets determinen el ventall de cultius i la riquesa. productivitat o extensió del cultiu.
Els sòls es poden estudiar a macroescala o microescala, essent distints en una mateixa parcel·la.
CONDICIONANTS EDÀFICS DE L’ACTIVITAT AGRÀRIA.
L’òptim edàfic: aquelles àrees que permeten el desenvolupament d’un ventall ample de cultiu sense necessitat de modificacions humanes.
A mesura que’ns allunyam d’aquesta àrea òptima, la productivitat anirà minvant, de manera que se necessita intervenir i modificar les característiques del sòl, mitjançant fertilitzants químics o orgànics, o altres productes èr canviar l’acidesa del sòl. Una modificació que té implícita una elevació dels costos de producció, de manera que hi ha un límit econòmic i un límit absolut. La majoria dels cultius, respecte del sòl, necessiten d’una adequada profonditat, d’una evolució escaient i que tingui una certa quantitat de nutrients i d’oxigenació i d’hidratació. Però hi ha cultius que esdevenen excepcions a aquestes condicions (així, el cultiu de l’arròs precisa de sòls impermeables, poc drenats, als sudest asiàtic).
El cultiu pot reaccionar de distintes formes en condicions diferents, com passa amb el sègol i el blat. El sègol només es dóna en el nord d’Europa, on resisteix, millor que’l blat, el sòl àcid d’aquesta zona. El sòl, doncs, condiciona la competència entre cultius.
Arreu del món només hi hauria un 11% de terra sense cap tipus d’incovenient i un 24% on pot crèixer qualsevol planta. Unes dades que varien respecte a la superfície cultivada.
LA CRÍTICA AL CONCEPTE D’ÒPTIM EDÀFIC:
Pels estudiosos aquest concepte tendria un menor valor que’l concepte d’òptim climàtic. La informació sobre el sòl és relativament pobre, només feta per a estudiar l’estructura i el perfil dels sòls, sense estudiar les possibilitats agrològiques dels sòls, sense relacionar-los amb la geologia i el clima.
De les variables, la que més afecta és la textura, perquè condiciona la capacitat del camp (capacitat de retenció d’aigua pel camp), però el clima és també determinant (règim pluviomètric).
El sòl és un complexe on hi intervenen molts de factors o elements, amb les presents característiques:
1) Amplària o profonditat: els millors sòls per a l’agricultura són els profunds. La profonditat depèn de factors: pendent, la roca mare, el clima (T i humitat).
2) Evolució del sòl: que es veu en els horitzons. L’horitzó A: capa aluvial, de matèries orgàniques en descomposició.
L’horitzó B: capa iluvial, de matèries acumulades de òxids, argiles, etc.
L’horitzó C: transició entre la roca mare i els horitzons A i B.
Aquesta divisió no és universal: a Àfrica hi ha sòls on l’horitzó B esà damunt de l’horitzó A.
3) Textura: mesura la distinta grandària i grossor de les partícules que’l conformen. Si les partícules són molt grans, l’aigua no és retinguda, però a zones àcides (15% de retenció de H2O) és susceptible de rebre una sequera o l’erosió eòlica. Els sòls de partícules petites, els sòls argilosos, retenen millor l’aigua (39% de retenció de H2O), però això pot provocar inconvenients i impedir certs cultius.
4) Ph o acidesa i alcalinitat del sòl: és un factor químic que s’explica per la composició de la roca mare i per la capacitat de retenció de la humitat. L’escala és de 1 a 14, on el 0 és el més àcid, el 7 el neutre i el 14 el més alcalí. Els sòls més bons pels cultius són els de Ph 7 o un poc menor (un poc àcids). Els cultius es comporten de manera diferent respecte al Ph. Així la patata i el sègol són molt tolerants amb la acidesa, mentre que la remolatxa no és tolerant.
ELS NUTRIENTS
Els cultius requereixen més de 16 elements químics: Nitrògen, Fòsfor i Potasi són els més importants. Provenen de la descomposició de la roca mare i de la matèria orgànica i en el cas del nitrògen vé de la fixació del N atmosfèric per les bactèries en el sòl.
La vegetació natural forma amb el sòl un sistema tancat, de tal manera que hi ha unes pèrdues mínimes de nutrients. Això canviarà quan el sòl és roturat i el sòl es converteix en un paisatge agrícola, de manera que si es cultivàs permanentment una àrea les conseqüències serien l’empobriment dels nutrients. Per això els agricultors han articulat una sèrie de mecanismes per a evitar aquesta pèrdua de nutrients. Hi ha uns tipus de compensacions:
1) El guaret. Els agricultors itinerants cremen el bosc per fertilitzar el sòl amb les cendres i després de dos anys deixen la terra en “guaret” (descans durant 20 anys de mitja). Els estudis sobre aquesta agricultura primitiva han mostrat que la distinció entre terra culta i inculta no és real. La tesi de Ester Boserup és la freqüentació del cultiu, en una llarga línia evolutiva fins l’agricultura capitalista.
Per l’evolució demogràfica s’han desenvolupat nous sistemes més pressionants, com els guarets curts (fins pocs anys, el que ocasiona l’erosió del sòl i el seu empobriment).
2) La fixació de nitrògen, per dos modus. A) Les bactèries lliures, no estan associades a cap planta i fixen sobre els 6,7 kg/ha, i amb excepcions com l’alga blau-verdosa en els cultius d’arròs d’Àsia, on en les parets es posa aquesta alga, fixant fins 78 kg/ha. B) Les bactèries simbiòtiques en les lleguminoses, formant uns nòduls. Això inspira la rotació de cultius, per restaurar el nitrògen (el sistema trienal: blat, llegum, guaret), sobretot en els climes temperats.
3) Altre sistema és l’ús dels fems produïts per la ramaderia. Ha habut dues etapes històriques: 1) els adobs orgànics venien després de la collita al passar el ramat sobre el coscoll, deixant els seus fems. 2) el ramat estabulat (segles XIX i XX), que permet una major especialització agrícola i necessita més producció d’aliments pel ramat.
4) Els fertilitzants químics (inorgànics), propis de les societats més desenvolupades. Hi ha modus distints: trencament de osos per aconseguir fòsfor. En 1840 els adobs químics comencen a utilitzar-se i es generalitzen després de 1918. S’abandona el policultiu i permet l’especialització: com a Estats Units i Europa Occidental.
Són clares les diferències entre l’òptim climàtic i l’òptim edàfic, doncs aquest és més manipulable per l’home.
3.3. FACTORS HUMANS: PRESSIÓ DEMOGRÀFICA, DESENVOLUPAMENT TECNOLÒGIC I ECONÒMIC, CIVILITZACIÓ.
Hi há una tesi de què hi ha més població perquè hi ha més producció d’aliments. Malthus: creix producció menos que la població. i els neomaltusians diuen que el creixement de població (variable dependent) està condicionat pels recursos alimenticis (la variable independent).
Altra tesi és que el canvi poblacional s’explica pel canvi en la densitat de població (la variable independent), per factors autònoms, com la millora sanitària. Així la producció d’aliments seria la variable dependent. És la tesi d’Ester Boserup, que ho planteja en la seva obra Les condicions del desenvolupament agrari (1965, publicada per Tecnos en 1967). Explica que fa 2.000 anys els 4/5 de la població mundial es dedicava a l’agricultura, i des de llavors ha habut canvis importants, com l’industrialització, amb la conseqüent desagrarització. A Europa Occidental, a Amèrica del Nord, etc., mantenen taxes de població activa agrària per sota del 15% de mitja i alguns per sota del 3% o 2% inclus. Altres regions estan en fase de menor desenvolupament i tenen taxes encara grans, amb una gran o predominant proporció.
Hi ha un model (Grigg) d’evolució de la població activa agrària, amb dos variables: % de població activa agrària (PAA) i el nombre absolut de la població activa agrària. Hi hauria 4 fases (semblants a les fases de la teoria de transició demogràfica):
1) Periode preindustrial. Majoria de PAA.
2) Creixement en nombre absolut de PAA. Pel creixement natural de la població en les àrees rurals, superior al descens per l’èxode rural. El percentage baixa, emperò.
3) Periode de descens del nombre absolut i més acusat del relatiu. L’èxode rural i el creixement natural s’igualen o el segon és inferior al rural.
4) Grans descensos absoluts i relatius. L’èxode és molt més fort que’l creixement natural, amb desagrarització.
Totes les societats agràries estan en alguna d’aquestes fases, des dels desenvolupats als primitius (Grigg). I inclús comença una 5) fase (segons Binimelis), de poca PAA però major població residencial, per la descentralització de la població (rururbanització), en un espai rural polifuncional.
Àsia, és el conjunt mundial on hi ha més PAA. A Europa del Sud i de l’Est hi ha encara més PAA que a la resta del Primer Món, com Europa Occidental i EE UU., perquè varen arribar més tard a l’industrialització. Europa Occidental manté taxes de PAA superiors als països nous (EE UU., Austràlia, etc.), perquè l’agricultura (i el seu poblament) té una tradició molt antiga, que no tenen els nous països (que no varen patir l’èxode rural).
L’interrelació entre agricultura i població: és el model d’Ester Boserup. Els canvis de sistemes agrícoles per augmentar la producció d’aliments s’expliquen per canvis en la densitat de població. És una tesi discutida, basada en l’estudi de les economies de subsistència, on no es maximitza el benefici i no hi ha relacions econòmiques externes (són economies tancades). S’ha d’oblidar l’esquema clàssic de distingir terra cultivada i terra inculta (perquè aquestes terres incultes són potencialment cultivades al llarg del temps). La terra inculta és terra culta per aquestes societats. Els estadis en que Boserup divideix l’evolució mostren un espai espaci-temporal, fins fer-se economies obertes en maximització del benefici.
La variable població és, així, per Boserup, una variable independent, que condiciona els tipus d’agricultura. La població augmentarà per la medicina. Rebutja el concepte d’intensificació de l’agricultura (amb més inversió de capital i treball). La diferenciació entre ambdues s’explica per la “freqüència del cultiu”, respecte als anys de cultiu, amb conreu cada 25, 10, 3..., amb guaret de bosc alt (25 anys) i bosc baix (8-10 anys)..., guaret anual, fins el conreu múltiple (varies collites a l’any, gràcies al reguiu). El model Boserup s’aplica a societats preindustrials, en fases que totes les societats han passat.
Els principis del seu model són:
1) S’aplica en societats peindustrials o de subsistència, on preservar el temps d’oci és una necessitat major que maximitzar el benefici. Va ser un problema per a les potències colonials pressionar a la població per produir més.
2) Hi ha una racionalitat en aquesta decissió de produir menos, perquè els agricultors tradicionals són conscients d’altres mètodes agrícoles, però es resisteixen a abandonar els seus propis. Adoptaren altres mètodes més productius si hi ha una augment de densitat de població. El rendiment es mesura en hora/home. A Suècia varen coexistir 3.000 anys dos sistemes, un primitiu i altre d’arau.
3) Els agricultors no utilitzen modernes tecnologies agrícoles.
4) El creixement de la població es deu a factors exògens, com la medicina.
La classificació és:
Guaret llarg.
Guaret curt.
Guaret curt/cultiu anual, amb utilització d’animal de tir.
L’animal de tir dóna problemes d’alimentació, solucionats amb: 1) deixar part de la terra sense conreu, per servir de pastura permanent. 2) reduir el tems de conreu per dedicar el temps de guaret a alimentar el ramat. 3) alimentar-lo amb part de la collita.
Model de solució europea: Augment densitat població = Major intensitat = Alimentació del ramat amb farratges naturals (se van empobrint), com primera solució. Finalment hi ha una solució de canvi a un model de rotació amb farratges (lleguminoses).
Model de solució asiàtica: Terres marginals es desarien per pastures permanents. Sòls millors dedicats a agricultura intensiva amb reguiu.
Les teories de Boserup han estat comprovades per altres geògrafs, però altres la critiquen, en estudis de tribus d’Amèrica Latina, queu mostren que la relació no és linial entre producció agrícola (augmenta més) i població.
Li falta a Boserup un altre factor: jerarquia social i propietat de la terra. A mesura que avençam en aquestes fases s’avança en estadis de la propietat.
1ª fase. El guaret llarg, amb escasa densitat de població, amb jerarquía social dominada pel cap de la tribu, sense massa autoritat. Per costum, hi ha un dret general a cultivar, junt a drets individuals (d’una família sobre una parcel·la). És una propietat col·lectiva coexistint amb la privada. Posteriorment, les famílies amb drets individuals seran més geloses d’aplicar els seus drets sobre les parcel·les, fins arribar a un punt en que se perd el dret general a cultivar.
Grigg, D. B. Eter Boserup’s theory of agrarian change, a critical review. “Progress in Human Geography”, nº 3 (1979) 64-84.
Grigg fa un resumen de les crítiques a Boserup. La teoria de Boserup ha estat ignorada pels historiadors d’economia i pels demògrafs. S’han interessat els antropòlegs, arqueòlegs i els preocupats per les economies de subsistència. La tesi de Boserup és que l’increment d’inputs en treball no són compensats per les collites de manera proporcional. És una llei de rendiments decreixents.
1) Per Boserup l’adopció de tècniques tradicionals, amb eines antigues, només es produeix quan se redueix el guaret. A menos temps de guaret canvien les tècniques. Se li critica que això no és cert, sinó que pot canviar la tècnica sense canviar el ritme de guaret.
2) La disminució de la productivitat ha estat poc comprovada per Boserup amb arguments, sinó tan sols amb observacions fetes per arqueòlegs i antropòlegs en 1930-1960, sense suficients estudis sobre Europa. Crítics afirmen que no és cert que el pas dun sistema extensiu a un intensiu les tècniques noves no incrementi la producció de manera més que proporcional.
3) Utilitza poques mesures estadístiques. Grigg cita a Beguin, un geògraf belga sobre Africa, que diu que en les primitives o tradicionals societats africanes és difícil veure aquesta llei de rendiments decreixents. Beguin critica que inclús els mètodes dels estudis en que se basen els arguments de Boserup són distints, i per això no són comparables.
En resumen es posa en dubte que els increments d’imputs de treball no portin increments proporcionals de producció.
Per Boserup la pressió demogràfica empitjava el canvi agrari. Els estudiosos han comprovat que en algunes societats africanes és cert, estudiant la intensitat de població i la intensitat de producció. Alguns dubten que la intensitat de població sigui la variable idònia per mesurar la pressió demogràfica, perquè per algunes comunitats és difícil mesurar l’àrea d’acció agrària. També és difícil mesurar la intensitat agrícola, perquè un agricultor pot emprar sistemes més intensius que extensius o inclus comunitats que combinen ambdos sistemes, intensius i extensius. Fins i tot es critica que la freqüentació del cultiu sigui la manera idònia de mesurar la intensitat de la agricultura. Tot això en un àmbit espacial.
En un àmbit temporal els arqueòlegs han demostrat la relació de Boserup, però els registres de població són molt escasos i difícils d’obtenir.
Altres qüestions sobre la intensificació són que la seva definició éstà en contradicció amb les tesis de la intensificació fetes pels historiadors: aquests consideren que hi ha alternatives al increment de freqüèntació, com seria l’extensió de la roturació (noves àrees de cultiu), en èpoques de creixement de l’extensió quan augmenta la població (Xina, Europa en el passat, i en altres indrets en l’actualitat). I quan disminueix la població es redueix l’extensió.
La successió de etapes de Boserup, implicava que s’aplicassin noves tècniques i estris, però posteriors a la reducció del guaret. Desde altra perspectiva, dels crítics, se considera l’adopció de la nova tècnica (o estris) com suficient per permetre una major productivitat.
En la intensitat, Boserup descarta que la major necessitat alimentària de la pressió demogràfica pugui comportar un canvi de cultiu per produir més aliments. Així, no considera l’aportació de la patata a l’agricultura europea, que donà un augment de aliments, i que els crítics demostren.
La intensificació també podria resultar per altres causes, alienes a la pressió demogràfica. Així, en certes societats la resposta de la intensificació és deguda a la necessitat de pagar rendes als poders públics o privats (en societats primitives al bruixot o al cap de la tribu). En els Països Baixos en els segles XV-XVII la major part de la població era urbana, amb una demanda que provocà la intensificació de la agricultura. Entre 1300 i 1750 la intensificació no comportà sols desaparició de guarets o no només fou resposta a la pressió demogràfica (Anglaterra, en 1640, entra la llegum, en un moment de reces demogràfic).
És la intensificació la única resposta a la pressió? Boserup creu que és la única, i Grigg no ho creu.
Boserup afirma que algunes civilitzacions precolombines desaparegueren al no intensificar la producció.
Grigg proposa que hi ha respostes no agrícoles com: la major fragmentació de la propietat, l’augment de les persones sense terres, el empobriment de la dieta alimentària. I també hi ha respostes no agrícoles: migració a ciutat o altres àrees rurals obertes o altres continents; control de la natalitat (matrimoni tardà, limitació de fills); nous sectors econòmics alternatius (manufactures rurals en segles XVII-XVIII, antecedent de Revolució Industrial).
Se critica la tesi de que els agricultors primitius volien temps lliure abans que més producció. En els Paísos Baixos els agricultors sí es movien pel guany del preu en el mercat urbà, com “homo oeconomicus”.
La intensificació es pot deure a altres raons que la pressió demogràfica (es repeteixen arguments): pagaments de rendes, privilegis.
La teoria de Boserup no contemplava diferències ambientales. Ella pensava que a X pressió, X intensificacíó, amb el mateix grau. Les crítiques diuen que un cultiu multiple necessita recursos ambientals: terra, aigua, etc. El guaret pot ser imprescindible en paísos àrids. La intensificació, doncs, sempre està condicionada pel medi ambient.
La darrera crítica és sobre l’adopció de tècniques. Per Boserup, en una societat primitiva la intensificació gradual en etapes que comporta noves tècniques, suposa que ja coneixia la nova tècnica però que no l’aplicava per no ser necessària. Els crítics, basats en la teoria de la difusió, diuen que les tècniques agrícoles es difondeixen desde centres d’innovació, el que marca diferències regionals, al no ser una difusió homogènia.
En suma, Grigg, diu que la tesi de Boserup ha iluminat i fecundat el debat teòric, per criticar-la en tot o en part, o per acceptar-la.
