Una breu història de la Revolució Francesa (1789-1799).

            Una breu història de la Revolució Francesa (1789-1799).

Es reconeix avui que la Revolució Francesa de 1789 (un període que, convencionalment, es considera iniciat amb la formació dels Estats Generals el 5 de maig de 1789 i acabat amb el cop d’estat del 18 de Brumari, el 9 novembre 1799 ) va ser el principi de la fi del Antic Règim i que significa l’ascens al poder de la burgesia, la classe emergent des de feia segles, però que havia estat arraconada per la monarquia, l’aristocràcia i el clergat del sistema estamental.

França tenia uns 25 milions d’habitants. De les dues classes dominants, la noblesa, dividida en dos grups (de sang i de toga) i en diversos nivells, sumava unes 400.000 persones, i el clergat unes 100.000. El Tercer Estat el componien més de 20 milions de camperols (una minoria de propietaris i una majoria sense terres que vivien en la misèria), la burgesia no arribava al milió i la resta eren proletaris. La principal ciutat era París, que concentrava el poder polític i les indústries del luxe i comptava amb més de 700.000 habitants, seguida de les ciutats del comerç marítim Nantes, Marsella, Bordeus, i de Lió amb la seva indústria tèxtil.

La causa última de la Revolució va ser que l’economia (tot que era encara sobretot agrària i artesanal) i la societat havien avançat notablement durant el segle XVIII, el que va augmentar el poder social de la burgesia i alhora la Il·lustració havia canviat la ideologia de les elits, però l’evolució política havia estat gairebé nul·la i aquesta contradicció s’havia resoldre mitjançant una reforma (a la manera britànica) o esclatar en una revolució.

Entre les causes immediates figuren la crisi financera de l’Estat (arruïnat pel Deute, la guerra d’Independència dels EUA i el luxe de la Cort), la negativa de les classes privilegiadas (aristocràcia i clergat) a pagar impostos i a compartir el poder; les males collites de 1788, amb un fort augment del preu del pa i la terrible fam de l’hivern, que va elevar la mendicitat (potser 10 milions de pobres solemnes, d’ells 3 milions de captaires) i el bandidatge, fins degenerar en les ciutats en un “Gran Por” als bandits del camp, i a que la aristocràcia acaparava els aliments i oprimia amb la seva supèrbia, el desprestigi del matrimoni reial dels dèbils i incapaços Lluís XVI i Maria Antonieta d’ Àustria.

Atès que l’Estat estava en pràctica fallida el 1787 el primer ministre Calonne (successor de Necker) va convocar a l’Assemblea de Notables, per primera vegada en dos segles, la qual, reunida al febrer de 1788 es va negar a votar impostos sobre les classes privilegiades i va forçar la convocatòria dels Éstats Generals, per oposar-se al rei. D’aquesta manera, ja el 1788 les pròpies classes privilegiades van obrir el camí a la Revolució, que no havien previst. Després d’un fracassat ministeri de Brienne, el rei va nomenar primer ministre de nou a Necker (maig 1789-1790), que intentà unes moderades reformes i es va recolzar a la burgesia durant el dur hivern de 1788-1789 mentre des del 5 de maig discutien els constituïts Estats Generals sense posar-se d’acord, però la destitució de Necker el 11 de juliol de 1789 va provocar una greu crisi i la ira popular, esclatant la revolució parisenca amb la presa de la Bastilla (14 de juliol). Necker va ser reposat en el seu càrrec (16 de juliol), però ja no va poder dominar l’allau dels esdeveniments.

En resum, els nobles van ser els primers revolucionaris contra el absolutisme del poder reial, però en realitat no desitjaven la igualtat fiscal i legal, de manera que aviat van ser desbordats per la burgesia i, més tard, per les classes populars, fins que la burgesia va aconseguir fer-se definitivament amb el poder i estabilitzar els èxits de la Revolució sota la dictadura, després esdevinguda Imperi, de Napoleó.

La Revolució va viure diverses fases:

Primera. Inicis de la Revolució (1789-1791), amb la revolta dels Privilegiats, revoltes populars a París i el camp, i l’Assemblea Constituent. El Jurament de constitució en Assemblea Nacional (20 juny 1789), la caiguda de la Bastilla (14 juliol 1789) i la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (26 agost 1789) van ser els esdeveniments inicials més importants. La Declaració reconeixia la sobirania de la nació i els drets de llibertat, propietat, seguretat i la resistència contra l’opressió. Els líders més importants del període van ser Mirabeau, Sieyès i La Fayette.

Segona. Assemblea Legislativa (octubre 1791-agost 1792), encara moderada, marcada per una guerra contra les potències absolutes i la caiguda de la monarquia el 10 d’agost de 1792, substituïda per la República al setembre. El 20 de setembre els invasors eren rebutjats en Valmy i la Revolució es salvà, radicalitzant-se. Els dirigents més importants foren Danton, Robespierre i Marat.

Tercera. Fase exaltada de la Revolució (agost 1792-juliol 1794), amb una Convenció o assemblea republicana (dividida en Muntanya radical, Gironda moderada i Plana centrista). Va seguir l’execució del rei (21 de gener de 1793), el que va provocar una guerra general (contra Anglaterra, Espanya, Prússia, Holanda, Àustria, Piamont), seguit de la revolta reialista de la Vendée a partir de maig de 1793 pel Terror (maig 1793-juliol 1794), un període radicalisme revolucionari, imposat pel partit de la Muntanya jacobina i els seus dirigents Robespierre, Saint-Just i Marat, que dominaven el Comitè de Salut Pública i als sans-culottes del poble. Els radicals van guanyar als enemics externs i a les rebel·lions als departaments dels moderats, i executaren a molts contrarevolucionaris, però aviat van començar a eliminar als moderats (Danton) i als radicals extrems (Hébert), amb el que la por de totes les previsibles víctimes futures fa forjar una coalició moderada (en el Termidor) i els líders jacobins van ser deposats i executats (28 de juliol).

Quarta. Reacció Termidoriana (juliol 1794-1799), que liquidà als radicals i fou dominada per un Directori que representa el triomf de la moderació burgesa, que després del cop d’Estat del 18 de Brumari (9 novembre 1799), continua en el període de l’Imperi, que comença amb el Consolat tripàrtit, que donarà aviat pas al consolat únic de Napoleó i després al seu Imperi (1804-1814). Però 1799 és la fi de la Revolució. El mateix Napoleó va dir llavors: “La Revolució ha conclòs”.