Programació d'aula de Geografia i Història 1r ESO 2021-2022.

            PROGRAMACIÓ D'AULA GH 1 ESO 2021-2022.

            TEMARI GEOGRAFIA I HISTÒRIA 1 r ESO 2021-2022 (similar als tres cursos anteriors, excepte per la pandèmia).

GH UD 01. EL PLANETA TERRA.

GH UD 02. EL RELLEU DE LA TERRA.

GH UD 03. LA HIDROSFERA: AIGUA DOLÇA I AIGUA SALADA.

GH UD 04. EL TEMPS ATMOSFÈRIC.

GH UD 05. ELS CLIMES DE LA TERRA.

GH UD 06. ELS PAISATGES DE CLIMES TEMPERATS.

GH UD 07. ELS PAISATGES DE CLIMES EXTREMS.

GH UD 08. ELS PROBLEMES MEDIAMBIENTAL.

GH UD 08 BIS. LES ILLES BALEARS.

GH UD 09. LA PREHISTÒRIA.

GH UD 10. LES PRIMERES CIVILITZACIONS: MESOPOTÀMIA I EGIPTE.

GH UD 11. GRÈCIA, DE POLIS A IMPERIS.

GH UD 12. CULTURA TALAIÒTICA, COLONITZACIONS I POBLES PREROMANS.

GH UD 13. ROMA, DE LA REPÚBLICA A L’IMPERI.

GH UD 14. EL LLEGAT DE L’ANTIGUITAT.

GH UD 15. LA HISPÀNIA ROMANA.

 

Temari i índex.

GH UD 01. EL PLANETA TERRA.

1. La Terra, un planeta del sistema solar.

2. El planeta Terra: forma i dimensions.

3. La representació de la Terra.

4. Els mapes.

 

GH UD 02. EL RELLEU DE LA TERRA.

1. La capa externa de la Terra.

2. Els agents interns de formació del relleu.

3. Els agents externs de formació del relleu.

4. Les formes del relleu de la Terra.

5. El relleu d’Europa.

6. El relleu d’Espanya.

 

GH UD 03. LA HIDROSFERA: AIGUA DOLÇA I AIGUA SALADA.

1. L’aigua a la natura.

2. Les aigües oceàniques.

3. Les aigües continentals

4. La distribució de les aigües del planeta.

5. Rius d’Europa i rius d'Espanya.

 

GH UD 04. EL TEMPS ATMOSFÈRIC.

1. L’atmòsfera.

2. La radiació solar i la temperatura.

3. La humitat de l’aire i les precipitacions.

4. La pressió atmosfèrica i els vents.

 

GH UD 05. ELS CLIMES DE LA TERRA.

1. La distribució de les temperatures.

2. La distribució de les precipitacions.

3. Els climes del planeta.

4. Els climes d'Espanya.

 

GH UD 06. ELS PAISATGES TEMPERATS.

1. Els paisatges d’Europa.

2. El paisatge oceànic.

3. El paisatge mediterrani.

4. El paisatge continental.

5. Els paisatges d’Espanya.

6. Els paisatges humanitzats d’Espanya.

7. Es poden evitar els incendis forestals.

8. Per què desapareix el mar d'Aral?

 

GH UD 07. ELS PAISATGES DE CLIMES EXTREMS.

1. El paisatge equatorial.

2. El paisatge tropical.

3. El paisatge desèrtic càlid.

4. El paisatge de zones fredes.

5. El paisatge antàrtic.

6. La destrucció dels paisatges per desforestació.

7. Zones temperades: paisatge continental.

8. Zones fredes: paisatge polar i paisatge d’alta muntanya.

 

GH UD 08. ELS PROBLEMES MEDIAMBIENTALS.

1. La Terra és un ecosistema.

2. Riscs i catàstrofes.

3. L'ecosistema urbà.

4. El desastre de l'Exxon Valdez, un exemple de marea negra.

5. Distribució i consum de recursos naturals.

 

GH UD 08 BIS. APÈNDIX: LES ILLES BALEARS.

1. El relleu de les Illes Balears.

2. L’aigua a les Illes Balears.

3. El clima de les Illes Balears.

4. Els paisatges vegetals a les Illes Balears.

5. El medi natural de les Illes Balears.

 

GH UD 09. LA PREHISTÒRIA.

1. Com varen evolucionar els nostres avantpassats.

2. Les comunitats de caçadors recol·lectors.

3. Els poblats agrícoles i ramaders.

4. Els primers metal·lúrgics.

5. N'Alba investiga la Prehistòria.

6. Com es construïen els megàlits

7. Art i màgia.

8. La Prehistòria a la península Ibèrica.

 

GH UD 10. LES PRIMERES CIVILITZACIONS: MESOPOTÀMIA I EGIPTE.

GH UD 09. LA PREHISTÒRIA.

1. Per què les primeres civilitzacions varen sorgir a la riba dels grans rius?

2. Mesopotàmia, la terra entre dos rius.

3. L’Egipte dels faraons.

4. Habib i Merit, dos germans de la vall del Nil.

5. La religió egípcia.

6. On s'amaga el déu del temple?

7. Tombes per a la immortalitat.

 

GH UD 11. GRÈCIA, DE POLIS A IMPERI.

1. Què unia els grecs de l'Hèl·lade?

2. Dues grans polis: Esparta i Atenes.

3. La democràcia atenenca era democràtica?

4. Els grecs colonitzen la Mediterrània.

5. L’esposalles de Fedora i Urian.

6. El domini de l'Hèl·lade: d'Atenes a Macedònia.

7. L'Imperi d'Alexandre el Gran.

 

GH UD 12. CULTURA TALAIÒTICA, COLONITZACIONS I POBLES PREROMANS.

1. Quina és l'originalitat de la cultura talaiòtica?

2. Com era la vida en un poblat talaiòtic.

3. Fenicis, grecs i cartaginesos.

4. Hannon, un comerciant cartaginès a Ibussim.

5. Què amaga el Puig des Molins?

6. Els pobles ibèrics.

7. Els pobles celtes i celtibèrics.

 

GH UD 13. ROMA, DE LA REPÚBLICA A L'IMPERI.

1. Ròmul i Rem varen fundar la ciutat de Roma.

2. La Roma republicana (segles VI-I aC).

3. Per què Brut va matar Juli Cèsar?

4. L’Imperi Romà (segles I-V dC).

5. El legionari Caius visita Roma.

6. Els habitants de l'Imperi.

7. Una nova religió: el cristianisme.

8. Per què es va produir la fi de l’Imperi.

 

GH UD 14. EL LLEGAT DE L'ANTIGUITAT.

1. La nostra cultura és hereva de la cultura clàssica?

2. Diodor de Milet, un heroi olímpic.

3. La religió grega i romana.

4. L’arquitectura clàssica grega.

5. L’arquitectura funcional romana.

6. Idealisme i realisme en l’escultura.

7. La pintura i el mosaic.

7. Els símbols i l'art dels primers cristians.

 

GH HUD 15. LA HISPÀNIA ROMANA.

1. Per què els romans varen desembarcar a la península ibèrica?

2. Les províncies d'Hispània.

3. Un banquet a casa del patrici Marcus Cornelius.

4. La romanització d'Hispània.

5. La riquesa d'Hispània.

6. Què amaga el turó romà des Testaccio?

7. El patrimoni hispanoromà.

 

NORMATIVA D'AVALUACIÓ DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA 1r ESO. 2020-2021.

Hi haurà tres avaluacions, o el que determinin l’IES i la normativa de la Conselleria d’Educació, tenint en compte les adaptacions per la pandèmia.

S’aprovarà el curs amb una mitja ponderada de 5 (sumar 15 punts entre les tres avaluacions al final del curs); es podrà aprovar si se suspèn una avaluació amb un 4 però no amb un 3, ni si es suspenen dues avaluacions amb un 4.

Cada avaluació s’aprovarà si s’obté al manco un cinc (5) de mitja de les notes de les distintes Unitats Didàctiques (UD); es podrà aprovar si se suspèn una UD amb un 4 però no amb un 3, ni tampoc si es suspenen dues UD amb un 4.

El conceptes i els procediments se valoraran en exàmens escrits i/o orals, en grup o individuals, amb apunts i sense apunts, d’acord amb la programació d’aula.

Els procediments se valoraran també amb el control del apunts de classe, les activitats del llibre i el quadern de làmines més els exercicis i els treballs específics que comani el professor.

L'actitud es valorarà per la conducta, participació i assistència de l'alumne.

Recuperacions i avaluacions especials: es faran exàmens orals, d'acord amb la programació d'aula, acceptats voluntàriament tant per l’alumne com pel professor, d’una UD, que comprendrà les competències bàsiques assenyalades; i aixímateix la recuperació d’una avaluació, amb exàmens orals de les UD (una o vàries) abans del final de la següent avaluació, que comprendrà les competències bàsiques assenyalades.

L’avaluació ordinària final (recuperació) de juny i, si hi hagués, les avaluacions extraordinàries, seran en les dates acordades pel centre i, com són obligatòries per tothom, seran per escrit.

La prova de juny será un examen escrit de cadascuna de les avaluacions suspeses, en llurs competències bàsiques. Si hi hagués una prova de setembre comprendrà un examen escrit de tot el curs (7 punts) i s’afegirà un quadern de treball (3 punts) amb activitats de recuperació de les competències bàsiques comanades pel profesor per a l’estiu, que els alumnes hauran de presentar a l'inici de l’examen.

Els alumnes amb NEE, NESE o disfuncions d’aprenentatge importants rebran un tracte individualitzat, amb adaptacions curriculars significatives o no significatives segons calgui, i es valoraran de manera distinta a la general els conceptes, els procediments i l’actitud, a més de tenir treballs, exàmens i recuperacions especials si cal. Se fomentarà el treball en grup amb alumnes avençats que puguin ajudar-los.

Criteris de qualificació. S'aplicaran les proporcions següents per a cada una de les avaluacions:

Coneixements conceptuals (proves objectives): 50%.

Coneixements procedimentals (activitats): 30 %.

Actitud (conducta, assistència i participació): 20%.

 

Programació d’aula 2021-2022.

Pot haver canvis en la programació present per motius com sortides extraescolars, malalties i pandèmies, projectes i altres.

L’avaluació de cada UD seguirà aquests criteris, sobre el control del desenvolupament de  les competències:

Conceptes: 5 punts.

En la situació de la pandèmia pot haver una sola prova procedimental i/o memorística, segons les circunstàncies.

Els exàmens avaluats s’entregaran als alumnes en paper o digital, segons les circunstàncies del curs, per què els mostrin als seus pares o tutors legals, que en cas de paper signaran l’examen junt a la nota, i si cal apuntaran el que vulguin comunicar al professor sobre el desenvolupament de la matèria. En el tres dies hàbils següents els alumnes han de retornar els exàmens en paper, signats.

Les recuperacions d’UD seran sempre voluntàries, en el dia i moment acordats amb el professor, en temps de pati o altres moments pactats, serán individuals, orals i memorístiques. La nota máxima será un 5, excepte si són exàmens ajornats per motius de salut o altres determinats segons la normativa, i en tal cas podrien tenir la màxima nota. Preferiblement es faràn abans de la següent prova d’UD.

Procediments: 3 punts.

Es valoren les activitats realitzades d’esquemes, qüestions dels temes, preguntes finals de Consolida i Conceptes, Làmines, treballs d’investigació…

Actitud: 2 punts.

1 punt: Assistència i puntualitat. Cada falta no justificada amb certificat mèdic descomptarà 0,5 punts de la nota de tota l’avaluació (trimestral); i cinc retards no justificats de la mateixa manera valdrán com una falta. Els alumnes podrán recuperar aquesta puntuació amb treballs sobre les activitats voluntàries del llibre, de manera que un treball que duri al manco una hora compensarà una hora perduda de classe.

S’entén que només es podrá descomptar 1 punt encara que hi hagi més de dues faltes d’assistència. Les sortides extraescolars o de viatges escolars s’entenen ben justificades. No són válides a efectes d’aquesta nota les justificacions de viatges familiars, exàmens de carné de conduir, de malaltia no signades per personal mèdic sinó per familiars o altres, així que l’alumne haurà de fer els treballs abans indicats si vol compensar la nota.

1 punt: Participació. Es valora la bona conducta en classe, estar concentrat en el treball, ajudar i tractar respectuosament als companys i al professor…

 

Els treballs d’investigació i Projectes.

A més de les notes anteriors, es podrán afegir els treballs d’investigació en cada avaluació, en la que l’alumne podrá pujar fins a un (1) punt la nota definitiva, amb un treball individual (0,5 punts) i un treball col·lectiu (0,5 punts). És a dir, per exemple, que si un alumne tingués un 9 per la nota final de les tres parts principals abans indicades, podria pujar així fins a un 10.

Aquests treballs són sempre voluntaris, sobre temes pactats amb el professor, amb una entrevista personal abans del final de l’avaluació per a explicar el procediment i el que se sap, presentats en format digital en un blog individual amb text, fotos, vídeos, enllaços… Com alternativa es podrà fer en documents Drive o altre format digital acordat amb el professor. Es procura així fomentar l’ús de les TIC com recomana la legislació i consta en les competències bàsiques.

 Les notes de Projectes valdran un mínim de un (1) punt i un màxim de dos (2) punts, el que se determinarà al llarg del curs, comptabilitzant-se aquesta nota en les parts de Procediments i Actitud, fins completar les notes màximes d'ambdues parts, de tres i dos punts respectivament.

La metodologia participativa.

El professor i els alumnes desenvoluparan durant el curs, en la mesura del possible en organització del temps i de l’espai, una metodología de treball col·laboratiu.

Els alumnes s’organitzaran en classe en grups, preferiblement de tquatre membres, donant responsabilitats específiques per a cadascun, per a realitzar les activitats d’estudi, participació, investigació… Es valorarà la seva feina en equip en els exàmens procedimentals i els treballs d’investigació.

 

FEINES D’ESTIU DE CIÈNCIES SOCIALS.

*Tan sols si hi hagués avaluació extraordinària de recuperació en setembre.

1r ESO. Grups A, E, d’Antonio Boix.

Els alumnes suspesos han de realizar durant l’estiu les activitats de Consolida el que has après i Defineix conceptes claus, que s’assenyalen en la llista següent, en la pàgina final de cada de cada Unitat Didàctica.

Estan a les pàgines del llibre 1.1. (Geografia): 17, 39, 57, 75, 93, 115, 133, 149.

Del llibre 1.2 (Història): 183, 203, 223, 243, 265, 287 i 307. 

Presentaran aquestes activitats escrites a mà a l’inici de l’examen de recuperació de setembre, i aquest treball comptarà 3 punts en la nota final. Si no fos possible la prova presencial per la pandèmia se cercaría una alternativa digital com entregar imatges d les activitats.

L’examen comptarà 7 punts en la nota final i comprendrà qüestions relacionades amb les activitats assenyalades.

PROGRAMACIÓ ESPECÍFICA DE LES UD.

*Totes les referències que segueixen, a llegir i subratllar el llibre, a localitzar les respostes amb claudàtors i altres relacionades, s’entenen aplicables només si l’alumne té el llibre en paper. Es fan les làmines de cada UD només si els alumnes les tinguessin i fossin voluntàries per l'alumne i/o exigides pel professor. En el cas del llibre digital l’alumnat ha de contestar només les activitats específiques que indiqui el professor en cada UD, i que es relacionen literalment.

GH UD 01. EL PLANETA TERRA.

1. La Terra, un planeta del sistema solar.

2. El planeta Terra: forma i dimensions.

3. La representació de la Terra.

4. Els mapes.

La seqüenciació de les classes és a partir del 16 de setembre, tres sessions setmanals, amb examen per 1 A i B el 28 de setembre.

ACTIVITATS OBLIGATÒRIES. 

1.- Consolida el que has après. [*Les preguntes del llibre han variat una mica per fer-les més completes i clares]

 a) -Com s'anomena el recorregut que els planetes fan al voltant del Sol?

b) - Quin nom reben els dos hemisferis en què es divideix la Terra [nord i sud, est i oest?]?

c) - Per què a un l'anomenam hermisferi continental? 

- Per què a l'altre l'anomenam hemisferi marítim? 

d) -Quins són i expliqui els [dos] moviments que fa la Terra.

e) -Per a què serveixen les coordenades geogràfiques?

-Què són i com s'organitzen els paral•lels i els meridians?

f) -Amb quina finalitat es varen idear les projeccions cartogràfiques?

- Quines són les [tres] més utilitzades?

g) -Per què els mapes són un instrument imprescindible per a l'estudi dels nostre planeta?

h) -Com s'anomenen i què són els dos principals tipus de mapes?

 - Explica què és un mapa topogràfic i a quin tipus de mapa pertany.

i) -Quins són els quatre subtipus principals d'un mapa temàtic?

-Quina informació ens aporta l'escala d'un mapa.

j) -Explica què és un sistema de localització i posicionament geogràfic i posa un exemple.

2.- Defineix conceptes clau.

- Univers. 

- Via Làctia. 

- Any llum.

- Equador.

- Greenwich [el meridià de Greenwich].

- Latitud.

- Longitud.

- Escala.

- Projecció cartogràfica [i els noms dels seus tres tipus principals].

GH 1 UD 02. El relleu de la Terra.

1. La capa externa de la Terra.

2. Els agents interns de formació del relleu.

3. Els agents externs de formació del relleu.mapes.

4. Les formes del relleu de la Terra.

5. El relleu d’Europa.

6. El relleu d’Espanya.

La seqüenciació de les classes és a partir del 28 de setembre, tres sessions setmanals, amb examen per 1 A i B respectivament el 14 i el 13 d'octubre.

ACTIVITATS OBLIGATÒRIES.

1.- Consolida el que has après. [*Les preguntes del llibre han variat una mica per fer-les més completes i clares]

a) - Com s’anomena la capa més interna de la Terra?

- En quines altres dues capes es divideix la Terra?

b) - Quin lloc ocupa l’escorça en l’estructura de la Terra, la part més interna o la més exterior?

- Sempre té l’escorça la mateixa amplada? Per què?

c) - Explica la teoría de la deriva continental.

d) - Per què es produeix l’explosió d’un volcà?

- Quines parts té un volcà?

e) - Quines són les dues escales principals es fan servir per mesurar la magnitud dels terratrèmols?

- Què diferencia una escala de l’altra?

f) - Quin és el principal agent extern modelador del relleu terrestre?

- De quines cinc maneres principals actua?

g) - Quins altres quatre agents (recorda que fauna i home són distints) intervenen en la transformació del relleu i explica’n cada un?

h) - Quines accions du a terme l’ésser humà com a agent modificador d’un territori?

i) – Quins són els gran conjunts del relleu europeu?

j) - Què caracteritza el relleu peninsular?

- Quines són les seves principals unitats de relleu?

 

2.- Defineix conceptes clau.

- Litosfera.

- Fusió.

- Magma.

- Volcà.

- Terratrèmol.

- Sisme submarí.

- Epicentre.

- Hipocentre.

- Península.

- Continent.

- Serralada.

- Altiplà.

 

S'han de localitzar les respostes de les activitats, amb claudàtors (insisteixo que només si hi hagués llibre en paper), de les pp. 20-35, excepte les voluntàries: 8 (p.21). 5 (p. 23). 1, 2 i 6 (p. 25). 5 (p. 32). 3-4 (p. 35). Són voluntàries les activitats de pp. 36-38. S'ha de llegir i subratllar (insisteixo que només si hagués llibre en paper) la sintesi (p. 39). Són obligatòries per escrit les activitats 1 (consolida) i 2 (conceptes clau), de p. 39 que són les úniques que entren a l'examen memorístic. L'examen procedimental comprèn les activitats 1 i 2 de p. 39 més el Quadern d’Activitats amb les làmines.

 

GH 1 UD 03. La hidrosfera.

1. L’aigua a la natura.

2. Les aigües oceàniques.

3. Les aigües continentals

4. La distribució de les aigües del planeta.

5. Rius d’Europa i rius d'Espanya.

La seqüenciació de les classes és a partir del 28 de setembre, tres sessions setmanals, amb examen per 1 A i B respectivament el 14 i el 13 d'octubre.

Els alumnes amb llibre de paper han de localitzar les activitats: 1-4 (p. 41).  1-3 i 5 (pp. 42-43). Les 4 i 6 són voluntàries. 1-6 (pp. 44-45). La 3 i 7 són voluntàries. 1-4 (p. 47). Les 5 i 6 són voluntàries. 1-2 i 4 (p. 48). La 3 és voluntària i en la 4 s’han de cercar els principals mars i tres (3) rius de cada continent. En Oceania només han de fer dos rius. 1-3 i 5-8 (pp. 50-51). La 4 és voluntària, i si es fa pujarà nota de manera especial amb dos positius. 1, 3 i 5 (p. 53). Les 2 i 4 són voluntàries. L’activitat de p. 54 és voluntària. L’activitat 1 de p. 55 consisteix només en llegir i subratllar per entendre-la i no cal escriure res. Les activitats 2-4 de p. 56 són voluntàries. En la p. 57 hi ha que llegir la síntesi i fer les activitats 1 i 2, que són les que entren en l’examen memorístic.

 

GH 1 UD 04. El temps atmosfèric.

1. L’atmòsfera.

2. La radiació solar i la temperatura.

3. La humitat de l’aire i les precipitacions.

4. La pressió atmosfèrica i els vents.

La seqüenciació de les classes és a partir del 28 d'octubre, tres sessions setmanals, amb examen per 1 A i B respectivament l' 11 i el 12 de novembre.

Els alumnes i el professor revisaran i autoavaluaran al final d'aquesta UD la programació d'aula, per a millorar-la.

ACTIVITATS OBLIGATÒRIES. [*Les preguntes del llibre han variat una mica per fer-les més completes i clares]

1. Consolida. 

a) Què és l’atmosfera?

En quantes capes s’estructura i com s’anomenen?

b) Per què l’atmosfera és imprescindible per a la vida dels éssers vius?

c) Quina capa de l’atmosfera conté la capa d’ozó?

Què anomenam forat d’ozó?

d) Esmenti alguns dels beneficis i dels riscs de la radiació solar.

e) Per a què serveix el termòmetre? 

En quina unitat de mesura s’expressa la temperatura?

f) Què significa que una massa d’aire està saturada?

g) Com s’origina la neu?

h) Amb quin instrument es mesuren les precipitacions?

i) Quins són els tres principals tipus de vent?

Esmentin exemples de cadascun.

j) Amb quines lletres majúscules se representen els anticiclons i depressions en els mapes del temps?

k) Per què es produeix la pluja àcida?

Quins són els seus efects al medi ambient?

2.- Defineix conceptes clau.

-Troposfera.

-Pressió atmosférica. 

-Anticicló.

-Depressió atmosférica.

-Capa d’ozó.

-Nigul.

-Condensació de l’aigua.

-Temperatura.

-Pluja.

-Humitat.

-Calabruix.

-Vent.

Els alumnes amb llibre de paper llegiran el text i subrattllaran el més important, com fins ara, i localitzaran amb claudàtors ('corchetes' en castellano) les respostes de les activitats .

Les activitats que no s'han de localitzar són les voluntàries, que s'assenyalen a continuació:

Introducció: 1-3 (p. 59). 10-11 (p. 61). 2-3, 7-8 (p. 63). 8-9 (p. 65). 1, 5-9 (p. 67). 1-2, 4-5 (p. 69). La 3 sí s'ha de localitzar, assenyalant només l'activitat on es contesta. 4-7 (p. 71). L'activitat de p. 72, que només s'ha de llegir i subratllar. 1 (p. 73) i 2-4 (p. 74). La síntesi de p. 75 s'ha de llegir i subratllar. S'han de fer les activitats 1 i 2 de p. 75, que són les que entren en l'examen memorístic.

 

GH 1 UD 05. Els climes de la Terra.

1. La distribució de les temperatures.

2. La distribució de les precipitacions.

3. Els climes del planeta.

4. Els climes d'Espanya.

És la última UD de la primera avaluació, i la seqüenciació de les classes és a partir del 11 de novembre, tres sessions setmanals, amb examen per 1 A i B respectivament el 25 i el 26 de novembre. La setmana següent tenim les juntes d'avaluació.

ACTIVITATS OBLIGATÒRIES. [*Les preguntes del llibre han variat una mica per fer-les més completes i clares]

1. Consolida. 

a) Quantes i quines són les zones climàtiques que origina el factor latitud?

b) Com influeix l'altitud en la temperatura?

c) Per què les aigües, sobre tot les marines, regulen les temperatures?

d) Com es reparteixen les precipitacions en funció de les zones climàtiques?

e) Quins són els tipus de climes temperats?

A quin hi ha més precipitacions?

Quin té una oscil·lació tèrmica anual més marcada?

f) Quins són els climes extrems?

g) Quins elements tenen en comú els climes càlids equatorial i tropical?

h) Com són les precipitacions del clima desèrtic càlid?

Quina és la seva oscil·lació tèrmica diària?

i) Quina és la característica més destacada en comú dels climes polar i d'alta muntanya?

Quines característiques els diferencien?

j) Quins són els principals tipus de climes que trobam a Espanya: a la península, a Balears i a Canàries?  Expliquin les característiques de cadascun.

k) Què és l'efecte hivernacle? [Ja es va veure en la UD 04, i ara se repassa]

Expliquin algunes conseqüències de l'efecte hivernacle.

2.- Defineix conceptes clau.

-Latitud. [És un repàs d'un concepte de la UD 01.]

-Altitud.

-Continentalitat.

-Insolació.

-Isotermes.

-Isohietes.

-Pluges orogràfiques.

-Monsó.

-Diòxid de carboni.

-Gasos fluorats.

Els alumnes amb llibre de paper han de llegir i subratllar els textos de la UD, cercant i escollint l’essencial. S’han de localitzar i assenyalar amb claudàtors ('corchetes' en castellà) les respostes de les activitats de les pp. 76-89, menys les voluntàries que s'anomenen a continuació: 1-5 (p. 77).  2 i 7 (p. 79). 1-3 i 6 (p. 81). 3-4 (p. 83). No hi ha excepció en la p. 85. 4 i 6 (p. 87). 6 (p. 89). Són voluntàries també les activitats de pp. 90-92. S’ha de llegir i subratllar el text de síntesi de p. 93, i s’han de contestar per escrit les activitats 1 i 2 de p. 93.

 

GH 1 UD 06. Els paisatges del climes temperats.

1. Els paisatges d’Europa.

2. El paisatge oceànic.

3. El paisatge mediterrani.

4. El paisatge continental.

5. Els paisatges d’Espanya.

6. Els paisatges humanitzats d’Espanya.

7. Es poden evitar els incendis forestals.

8. Per què desapareix el mar d'Aral?

La UD correspon a la segona avaluació.

Els alumnes amb llibre de paper han de llegir i subratllar els textos de la UD, cercant i escollint l’essencial. S’han de localitzar i assenyalar amb claudàtors ('corchetes' en castellà) les respostes de les activitats de les pp. 96-111, menys les voluntàries que s'anomenen a continuació: 1-3 (p. 95), 4 (p. 96). 5-6 (p. 99), 4-5 (p. 101), 3 (p. 105), 5 (p. 107), 4 i 7 (p. 109), 5-6 (p. 111). Són voluntàries també les activitats de pp. 112-114. S’ha de llegir i subratllar el text de síntesi de p.115, i s’han de contestar per escrit les activitats 1 i 2 de p. 115. 

 

GH 1 UD 07. Els paisatges dels climes extrems.

1. El paisatge equatorial.

2. El paisatge tropical.

3. El paisatge desèrtic càlid.

4. El paisatge de zones fredes.

5. El paisatge antàrtic.

6. La destrucció dels paisatges per desforestació.

7. Zones temperades: paisatge continental.

8. Zones fredes: paisatge polar i paisatge d’alta muntanya.

 

Els alumnes han de llegir i subratllar els textos de la UD, cercant i escollint l’essencial. S’han de localitzar i assenyalar amb claudàtors ('corchetes' en castellà) les respostes de les activitats de les pàgines fins a la 133, menys les voluntàries que s'anomenen a continuació: 1-5 (p. 117), 1 (p. 119), 1 i 7 (p.121), 3 i 5 (p. 123), 5-6 (p. 127), 4-5 (p. 129), Aprèn (p. 130), 1-5 (p. 131-132). S’ha de llegir i subratllar el text de síntesi de p.133, i s’han de contestar per escrit les activitats 1 i 2 de p. 133.

 

GH 1 UD 08. Els problemes mediambientals.

1. La Terra és un ecosistema.

2. Riscs i catàstrofes.

3. L'ecosistema urbà.

4. El desastre de l'Exxon Valdez, un exemple de marea negra.

5. Distribució i consum de recursos naturals.

Els alumnes han de llegir i subratllar els textos de la UD, cercant i escollint l’essencial. S’han de localitzar i assenyalar amb claudàtors les respostes de les activitats de les pp. fins a la 149, menys les voluntàries que s'anomenen a continuació: 1-4 (p. 135), 7 i 9 (p. 139), 7 (p. 141), 4 (p. 143), Aprèn (p. 147), 1-5 (p. 147-148). S’ha de llegir i subratllar el text de síntesi de p.149, i s’han de contestar per escrit les activitats 1 i 2 de p. 149.

 GH 1 UD 8 Bbis. Apèndix: Illes Balears.

1. El relleu de les Illes Balears.

2. L’aigua a les Illes Balears.

3. El clima de les Illes Balears.

4. Els paisatges vegetals a les Illes Balears.

5. El medi natural de les Illes Balears.

Aquesta UD és especial per la breu extensió (cal, doncs, només una setmana per fer-la) i no tenir l’examen habitual. Els alumnes han de llegir i subratllar els textos de la UD, cercant i escollint l’essencial. S’han de localitzar, assenyalar amb claudàtors  i contestar per escrit les respostes de les activitats de les pp. fins a la 157, menys les voluntàries: 2 (p. 154), 3 i 6 (p. 157).

No hi ha activitats de competències bàsiques, ni làmines, així qu’els alumnes utilitzaran en l’examen, individual, les 10 respostes escrites en el quadern, de manera que s'uneixen l’examen procedimental i el memorístic.

 

GH UD 09. La Prehistòria.

1. Com varen evolucionar els nostres avantpassats.

2. Les comunitats de caçadors recol·lectors.

3. Els poblats agrícoles i ramaders.

4. Els primers metal·lúrgics.

5. N'Alba investiga la Prehistòria.

6. Com es construïen els megàlits

7. Art i màgia.

8. La Prehistòria a la península Ibèrica.

Canviam la matèria a Història, que necessita un canvi metodològic (cal remarcar l'evolució temporal) i conceptual (molts de termes són nous), i els alumnes podran disposar de més temps per a recuperar alguna UD suspesa de la segona avaluació i fer els treballs d''investigació.

Els alumnes han de llegir i subratllar els textos de la UD, cercant i escollint l’essencial. S’han de localitzar i assenyalar amb claudàtors les respostes de les activitats de les pp. 163-199, menys les voluntàries que s'anomenen a continuació: 3 (p. 163), 7 (p. 169), 4 (p.177), 3 (p. 179), Aprèn (p. 180), 1-6 (p. 180-182). S’ha de llegir i subratllar el text de síntesi de p.183, i s’han de contestar per escrit les activitats 1 i 2 de p. 183.

 

GH UD 10. Les primeres civilitzacions: Mesopotàmia i Egipte.

1. Per què les primeres civilitzacions varen sorgir a la riba dels grans rius?

2. Mesopotàmia, la terra entre dos rius.

3. L’Egipte dels faraons.

4. Habib i Merit, dos germans de la vall del Nil.

5. La religió egípcia.

6. On s'amaga el déu del temple?

7. Tombes per a la immortalitat.

S'han de fer totes les activitats, localitzant-les amb claudàtors, de les pp. 185-199, excepte les voluntàries: 7 (p. 189), 5 i 6 (p. 193), 3 i 4 (p. 195). Són voluntàries les activitats de pp. 200-202. S'ha de llegir i subratllar la síntesi de p. 203. Les activitats de Consolida i Defineix de p. 203 entren en l'examen. L'activitat 3 de p. 203 és voluntària.

 

GH 1 UD 11. Grècia, de polis a imperi.

1. Què unia els grecs de l'Hèl·lade?

2. Dues grans polis: Esparta i Atenes.

3. La democràcia atenenca era democràtica?

4. Els grecs colonitzen la Mediterrània.

5. L’esposalles de Fedora i Urian.

6. El domini de l'Hèl·lade: d'Atenes a Macedònia.

7. L'Imperi d'Alexandre el Gran.

S'han de fer totes les activitats, localitzant-les amb claudàtors, de les pp. 205-209, excepte les voluntàries: 1-4 (p. 205), 2 i 4 (p. 207), 5 (p. 209), 5 i 6 (p. 211), 4 i 6 (p. 213), 1 i 4 (p. 215), 6 (p. 217), 5 (p. 219). Són voluntàries les activitats de pp. 220-222 i 3-4 de p. 223. S'ha de llegir i subratllar la síntesi de p. 223. Les activitats de Consolida i Defineix de p. 223 entren en l'examen.

 

GH 1 UD 12. Cultura talaiòtica, colonitzacions i pobles preromans.

1. Quina és l'originalitat de la cultura talaiòtica?

2. Com era la vida en un poblat talaiòtic.

3. Fenicis, grecs i cartaginesos.

4. Hannon, un comerciant cartaginès a Ibussim.

5. Què amaga el Puig des Molins?

6. Els pobles ibèrics.

7. Els pobles celtes i celtibèrics.

S'han de fer totes les activitats, localitzant-les amb claudàtors, de les pp. 225-239, excepte les voluntàries: 1-3 (p. 225), 3 (p. 227), 6 (p. 229), 8 (p. 231). Són voluntàries les activitats de pp. 240-242 i 3 de p. 243. S'ha de llegir i subratllar la síntesi de p. 243. Les activitats de Consolida i Defineix de p. 243 entren en l'examen.

 

GH 1 UD 13. Roma, de la República a l’Imperi.

1. Ròmul i Rem varen fundar la ciutat de Roma.

2. La Roma republicana (segles VI-I aC).

3. Per què Brut va matar Juli Cèsar?

4. L’Imperi Romà (segles I-V dC).

5. El legionari Caius visita Roma.

6. Els habitants de l'Imperi.

7. Una nova religió: el cristianisme.

8. Per què es va produir la fi de l’Imperi.

 

S'han de fer totes les activitats, localitzant-les amb claudàtors, de les pp. 245-261, excepte les voluntàries: 1-3 (p. 245), 5-6 (p. 247), 6 (p. 249), 5 (p. 255), 4 (p. 259), 5 (p. 261). Són voluntàries les activitats de pp. 261-264 i 3 de p. 265. S'ha de llegir i subratllar la síntesi de p. 265. Les activitats de Consolida i Defineix de p. 265 entren en l'examen.

 

GH 1 UD 14. El llegat de l’Antiguitat.

1. La nostra cultura és hereva de la cultura clàssica?

2. Diodor de Milet, un heroi olímpic.

3. La religió grega i romana.

4. L’arquitectura clàssica grega.

5. L’arquitectura funcional romana.

6. Idealisme i realisme en l’escultura.

7. La pintura i el mosaic.

7. Els símbols i l'art dels primers cristians.

 

S'han de fer totes les activitats, localitzant-les amb claudàtors, de les pp. 267-283, excepte les voluntàries: 1-5 (p. 267), 3-4 (p. 271), 8 (p. 273), 5 (p. 283). Són voluntàries les activitats de pp. 284-286 i 3 de p. 287. S'ha de llegir i subratllar la síntesi de p. 287. Les activitats de Consolida i Defineix de p. 287 entren en l'examen. 

 

GH 1 UD 15. La Hispània romana.

1. Per què els romans varen desembarcar a la península Ibèrica?

2. Les províncies d'Hispània.

3. Un banquet a casa del patrici Marcus Cornelius.

4. La romanització d'Hispània.

5. La riquesa d'Hispània.

6. Què amaga el turó romà des Testaccio?

7. El patrimoni hispanoromà.

S'han de fer totes les activitats, localitzant-les amb claudàtors, de les pp. 289-303, excepte les voluntàries: 1-4 (p. 287), 6 (p. 291), 7 (p. 293), 2, 5-6 (p. 295), 2 i 4 (p. 297), 1 i 4 (p. 299), 5-7 (p. 301), 5 (p. 303). Són voluntàries les activitats de pp. 304-306 i 3 de p. 307. S'ha de llegir i subratllar la síntesi de p. 307. Les activitats de Consolida i Defineix de p. 307 entren en l'examen.

 GEOGRAFIA I HISTÒRIA. RECUPERACIÓ DELS SUSPESOS PENDENTS DEL CURS 2019-2020 i 2020-2021.

Els alumnes suspesos pendents dels cursos anteriors que han passat a 2n d’ESO de Geografia i Història, han de recuperar només les dues primeres avaluacions, per la situació excepcional de la pandèmia del curs 2019-2020, que redueix el temari a recuperar, i aixímateix els que no varen patir la pandèmia, per evitar distincions. L’examen correspondrà només a les UD 1-09 del llibre, fins Prehistòria inclosa.

El alumnes faran en les dates establertes pel centre i si és possible la seva presència al centre educatiu, un examen presencial, que valdrà set punts, amb preguntes estrictament sobre les activitats encomanades de Consolida i Conceptes, que s’entregaran per escrit en paper al principi de l’examen i se valoraran fins a tres punts. Els alumnes amb NEE i NESE tindran exàmenes especials, en els que entraran només qüestions relacionades amb les activitats de Consolida i no les de Conceptes, però en tot cas han de realitzar i entregar les activitats tant de Consolida com de Conceptes.

Si nos fos possible fer l’examen presencial, el professor valorarà per recuperar el curs les dites activitats i/o farà exàmens online.

Els alumnes només han de realitzar les activitats de Consolida i Conceptes de les nou UD que hi ha en la página final de cada UD, i que en l’edició més comuna estan en les pàgines indicades a continuació. S’aconsella que els alumnes, en general, facin més amples (des d’una línia en uns pocs casos fins a pot ser 10 línies les más complexes) les respostes de Consolida i que en canvi facin més curtes (fins un màxim aproximat d’unes quatre línies) les de Conceptes.

Han de cercar les respostes en la mateixa UD, llegint, pensant, subratllant i escrivint, i no han de copiar explicacions alienes al sentit de la UD, encara que estiguin com accepcions en Vikipèdia o altres webs d’Internet. Un exemple: la definició d’Escala en cartografia no pot ser “Una escala per pujar a altre pis”.

Evitin les respostes massa curtes, en les que s’utilitza només la primera línia o paraula del que surt a Internet, perquè les seves explicacions han de ser clares i suficients perquè el lector entengui el sentit complet. Un exemple: Equador en la UD 01 no és “Un país americà” i no hi ha prou en contestar “Una línia”, sinó que han d’explicar-ho més.

UD 01. EL PLANETA TERRA. Pàgina 17.

UD 02. EL RELLEU DE LA TERRA. Pàgina 39.

UD 03. LA HIDROSFERA: AIGUA DOLÇA I AIGUA SALADA. Pàgina 57.

UD 04. EL TEMPS ATMOSFÈRIC. Pàgina 75.

UD 05. ELS CLIMES DE LA TERRA. Pàgina 93.

UD 06. ELS PAISATGES DE CLIMES TEMPERATS. Pàgina 115.

UD 07. ELS PAISATGES DE CLIMES EXTREMS. Pàgina 133.

UD 08. ELS PROBLEMES MEDIAMBIENTAL. Pàgina 149.

UD 09. LA PREHISTÒRIA. Pàgina 183.

Dosier: The Cloud Appreciation Society.

 

        [https://cloudappreciationsociety.org/] The Cloud Appreciation Society. 

        [https://es.wikipedia.org/wiki/Cloud_Appreciation_Society] 

        Ressenya de Galán, Lola. Estamos en las nubes, pero defendemos el planeta. “El País” Semanal 2.318 (28-II-2021).

GE UD 10. Ordenació territorial d'Espanya. Arrels históriques.

 GE UD 10. ORDENACIÓ TERRITORIAL D'ESPANYA. ARRELS HISTÒRIQUES.

INTRODUCCIÓ.

1. L'ACTUAL ORDENACIÓ TERRITORIAL DE L'ESTAT ESPANYOL.

1.1. PRINCIPIS CONSTITUCIONALS DE L'ESTAT.

Principi d'unitat.

Principi de supremacia estatal.

Principi d'autonomia relativa.

Principi dispositiu o de voluntarietat.

Principi de solidaritat.

Principi de cooperació.

1.2. ELS MUNICIPIS.

1.3. LAS PROVINCIAS.

1.4. LES AUTONOMIES.

2. L'ESTAT DE LES AUTONOMIES.

2.1. L'ORDENAMENT CONSTITUCIONAL.

DRET A L'AUTONOMIA I INICIATIVA AUTONÒMICA.

TIPUS D'AUTONOMIA.

ESTATUTS D'AUTONOMIA.

RÈGIM DE COMPETÈNCIES.

RECURSOS DE LES COMUNITATS AUTÒNOMES.

2.2. ÒRGANS I FUNCIONAMENT DE LES AUTONOMIES.

PRINCIPIS GENERALS.

ASSEMBLEA LEGISLATIVA.

Elecció de el parlament autonòmic.

Organització parlamentària.

Funcions.

PRESIDENT.

Elecció.

Funcions.

CONSELL DE GOVERN.

Naturalesa i composició.

Funcions.

ADMINISTRACIÓ DE LES COMUNITATS AUTÒNOMES.

CONTROL DE L'ACTIVITAT DELS ÒRGANS DE LES CCAA.

3. ARRELS HISTÒRIQUES DE L'ORGANITZACIÓ TERRITORIAL.

ELS PRECEDENTS.

L'organització romana.

L'organització medieval.

L'organització en l'Edat Moderna.

PROVÍNCIA, REGIÓ I NACIÓ EN L'EDAT CONTEMPORÀNIA.

L'organització provincial de segle XIX.

El nacionalisme espanyol: provincialisme i regionalisme.

Els nacionalismes perifèrics i el seu xoc amb el nacionalisme espanyol.

La Constitució de 1978.

El desenvolupament de l'Estat de les autonomies.

Els problemes de l'actualitat.

EL CAS DE LES BALEARS.

INTRODUCCIÓ.

És una UD multidisciplinar, que reuneix diverses Ciències Socials, ja que en ell fem servir la Geografia Política, en estreta relació a altres disciplines com el Dret Constitucional, el Dret Polític, la Història ...

Ens centrarem en les autonomies (ordre constitucional, institucions, funcionament) i en les seves arrels històriques, amb una referència menor a les províncies i als municipis. Finalment, abordarem les arrels històriques de l'actual ordenació territorial.

Un resum.

L'Estat espanyol, segons la Constitució de 1978, s'organitza territorialment en municipis, províncies i comunitats autònomes. Són entitats de dret públic, que gaudeixen d'autonomia i de recursos financers per a l'exercici de les seves funcions.

Els municipis són les entitats locals més properes als ciutadans. Les províncies són entitats intermèdies.

Les comunitats autònomes (CCAA) es caracteritzen per:

Constitució. A iniciativa de les Diputacions o òrgan interinsular, pels dos terços dels municipis integrants o per les Corts.

Competències: Territori, urbanisme, habitatge i obres públiques. Ferrocarrils, carreteres i transport. Agricultura i ramaderia. Montes. Pesca i caça. Turisme i esports. Assistència social, sanitat i higiene. Altres competències transferides.

Òrgans: Assemblea legislativa, Consell de Govern, President.

Control: Pel Tribunal Constitucional, pel Govern, per la jurisdicció contenciosa administrativa.

Hisenda: Autonomia financera, impostos propis i cedits, transferència de l'Estat, patrimoni, crèdit.

Els estatuts d'autonomia de les CCAA:

Caràcter: Norma institucional bàsica de cada CA.

Harmonització: Per l'Estat, quan ho exigeixi l'interès nacional, necessitat que podran aprofitar les Corts per majoria absoluta.

Elaboració, contingut i reforma: Elaboració per l'Assemblea de diputats i parlamentaris. Contingut de denominació, territori, competència, etc. Reforma segons procediment establert.

Elaboració de l'Estatut en règim especial: No cal que transcorrin cinc anys. Procediment: Aprovació per l'Assemblea, reunió de Congrés, referèndum i aprovació per les Corts.

Les arrels històriques de l'actual organització territorial es remunten a l'època romana, i des de llavors hi ha hagut substancials canvis. L'estructura actual es va assentar al segle XIX, amb la institució de les províncies, l'aparició dels regionalismes i dels nacionalismes perifèrics, i finalment ha experimentat un gran impuls amb la Constitució de 1978, que ha reconegut el dret a l'autonomia de les regions i nacionalitats.

1. L'ACTUAL ORDENACIÓ TERRITORIAL DE L'ESTAT ESPANYOL.

1.1. PRINCIPIS CONSTITUCIONALS DE L'ESTAT.

El Títol VIII (CE, 137-158) de la Constitució espanyola de 1978, tracta "De l'organització territorial de l'Estat".

"la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació Espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles" ( CE, 2).

"L'Estat s'organitza territorialment en municipis, en províncies i en les Comunitats Autònomes que es constitueixin. Totes aquestes entitats gaudeixen d'autonomia per a la gestió dels seus respectius interessos" (CE, 137).

Per tant, els Municipis, Províncies i CCAA són Persones Jurídic-públiques.

Principi d'unitat.

La unitat de l'Estat en territori, poble, poder i Dret, en el polític i econòmic, amb la norma superior de la Constitució. S'ha de protegir la llibertat de circulació de persones i béns en tot el territori espanyol.

Principi de supremacia estatal.

S'estableix la supremacia de el Dret estatal en totes les matèries que no siguin d'exclusiva competència de les CCAA (CE, 149.3).

Principi d'autonomia relativa.

Té dos aspectes: com a dret i com a principi d'organització de l'Estat. És un poder limitat, derivat, no sobirà, circumscrit als interessos del territori. Té els ras¬gos de: voluntarietat, generalitat, progressivitat (fins a un sostre autonòmic).

Principi dispositiu o de voluntarietat.

Els territoris tenen la iniciativa de transformar-se o no en CCAA i de negociar les competències que desitgin en el marc de la Constitució. Però han de tenir característiques històriques, culturals i econòmiques comunes (CE, 143) i les Corts poden suplir la seva voluntat (CE, 144).

Principi de solidaritat.

S'han de mantenir la integració, la solidaritat i l'equilibri entre tot el territori espanyol.

Principi de cooperació.

Hi ha una participació en la composició d'òrgans de l'Estat, al Senat, en la cooperació interregional.

1.2. ELS MUNICIPIS.

Es reconeix l'autonomia dels municipis que gaudeixen de personalitat jurídica plena, amb els seus ajuntaments, integrats per alcaldes, regidors (CE, 140).

Es dóna a les hisendes locals la competència per regular els seus propis recursos, així com la participació en els de l'Estat i les CCAA, per tal que tinguin els mitjans suficients per a la satisfacció de les necessitats locals (CE, 142).

El Municipi compta amb autonomia, plena personalitat, govern pels ajuntaments, elecció per sufragi universal dels regidors, elecció de l'Alcalde pels regidors, règim de consell obert.

1.3. LAS PROVINCIAS.

L'art. 141 estableix la província com a entitat local amb personalitat jurídica, com a agrupació de municipis, amb administració per diputacions. Hi caben altres agrupacions de municipis: comarques, mancomunitats... A les illes es poden constituir cabildos o consells.

Les províncies són una divisió territorial per complir certes les funcions de l'Estat i de les CCAA. Compten amb autonomia per realitzar les seves competències. Els seus òrgans representatius són les Diputacions Provincials.

Pel que fa a les hisendes provincials regeix el mateix principi que per a les locals: tenen la competència per regular els seus propis recursos, així com la participació en els de l'Estat i les CCAA, per tal que tinguin els mitjans suficients per a la satisfacció de les necessitats locals (CE, 142).

1.4. LES AUTONOMIES.

D'acord amb els articles 2 i 137 les nacionalitats i regions tenen dret a l'autonomia i són part de l'organització territorial de l'Estat. Ens referirem a continuació més en extens a les CCAA, ja que són la part més important de l'actual estructura territorial de l'Estat, gràcies a les creixents transferències de competències cap a elles.

2. L'ESTAT DE LES AUTONOMIES.

2.1. L'ORDENAMENT CONSTITUCIONAL.

DRET A L'AUTONOMIA I INICIATIVA AUTONÒMICA.

S'estableixen (CE, 143) les característiques dels territoris que poden convertir-se en CCAA, així com les condicions de les comunitats uniprovincials: Astúries, Múrcia, Cantàbria, Madrid, la Rioja; insulars: Canàries, Balears; específics: Ceuta, Melilla i Navarra.

La iniciativa autonòmica és variada i les seves modalitats concretes no interessen ja massa per haver-se ja exercit:

- Per les diputacions.

- Els òrgans col·legiats.

- El règim privilegiat de les Comunitats històriques: Catalunya, País Basc, Galícia, que van tenir autonomia en el passat.

- Per Diputacions, Ajuntaments i referèndum.

- Navarra, amb el seu òrgan foral.

- Ceuta i Melilla, amb els seus ajuntaments.

TIPUS D'AUTONOMIA.

Hi ha dos tipus generals d'autonomia:

- Limitades, les que tenen les competències limitades de l'art. 147.

- Plenes, les que tenen les competències indefinides de l'art. 149 (poden arribar a totes les no exclusives de l'Estat).

ESTATUTS D'AUTONOMIA.

Els Estatuts seran la norma institucional bàsica de cada comunitat autònoma i l'Estat els reconeixerà i empararà com a part integrant del seu ordenament jurídic (CE, 147).

Els Estatuts comprenen la denominació, territori, institucions autonòmiques, competències.

El projecte d'Estatut és elaborat per una Assemblea de membres de Diputacions, òrgans interinsulars, diputats i senadors, i és elevat a les Corts per a la seva aprovació.

A les Autonomies plenes hi ha dues vies: per transició de l'autonomia limitada a la plena després de cinc anys o per una Assemblea amb referèndum i aprovació de les Corts. (CE, 147).

Els Estatuts comprenen la denominació, territori, institucions autonòmiques, competències.

El projecte d'Estatut és elaborat per una Assemblea de membres de Diputacions, òrgans interinsulars, diputats i senadors, i és elevat a les Corts per a la seva aprovació.

A les Autonomies plenes hi ha dues vies: per transició de l'autonomia limitada a la plena després de cinc anys o per una Assemblea amb referèndum i aprovació de les Corts.

RÈGIM DE COMPETÈNCIES.

S'enumeren les matèries que poden assumir les CCAA (CE, 148) i s'estableixen les matèries d'exclusiva competència de l'Estat (CE, 149). Hi ha unes matèries que poden assumir tots dos i que estan subjectes a negociacions, per delegació.

Les competències autonòmiques més importants són:

- Territori, urbanisme, habitatge i obres públiques.

- Ferrocarrils, carreteres i transport.

- Agricultura i ramaderia.

- Montes. Pesca i caça.

- Turisme i esports.

- Assistència social, sanitat i higiene.

- Altres competències transferides.

RECURSOS DE LES CAAA.

Els recursos són (CE, 157):

a) Impostos cedits per l'Estat, recàrrecs i participacions.

b) Impostos propis, taxes i contribucions especials.

c) Transferències de Fons de Compensació Interterritorial i altres assignacions de el Pressupost General de l'Estat,

d) Rendiments de el patrimoni i ingressos de dret privat.

e) Operacions de crèdit.

No podran gravar béns situats fora del seu territori ni obstaculitzar la lliure circulació de mercaderies o serveis.

2.2. ÒRGANS I FUNCIONAMENT DE LES AUTONOMIES.

PRINCIPIS GENERALS.

La seva organització i funcionament està determinat per la Constitució, els estatuts d'autonomia i les pròpies lleis de les CCAA.

S'estableix: "l'organització institucional autonòmica es basarà en una Assemblea Legislativa elegida per sufragi universal, d'acord amb un sistema de representació proporcional que asseguri, a més, la representació de les diverses zones del territori; un Consell de Govern, elegit per l'Assemblea, d'entre els seus membres, i nomenat pel Rei, a què correspon la direcció de el Consell de Govern, la suprema representació de la Comunitat respectiva i l'ordinària de l'Estat en aquella. El president i els membres de Consell de Govern seran responsables políticament davant l'Assemblea" (CE, 152).

Un Tribunal Superior de Justícia culminarà l'organització judicial en l'àmbit de la CA.

ASSEMBLEA LEGISLATIVA.

Elecció del parlament autonòmic.

Els diputats autonòmics són elegits per un període de quatre anys, per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret, segons una llei electoral, amb representació proporcional, assegurant l'adequada representació de totes les zones de la CA. La circumscripció electoral és la província, excepte canvis (illes, territoris).

Organització parlamentària.

Organització amb President, Taula i Diputació Permanent. Regulació per reglament. Funcionament en Ple i Comissió.

Funcions.

Representa el poble, exerceix la potestat legislativa, impulsa i controla l'acció de el Consell de Govern, aprova els pressupostos regionals i exerceix les competències que li confereixen la Constitució i l'Estatut, com l'elecció de president, aprovació de plans econòmics, ordenació dels serveis de la CA, presentació de proposicions de Llei a les Corts, designació de senadors corresponents.

PRESIDENT.

Elecció.

És elegit pel Parlament, a proposta de el president de Parlament.

Funcions.

a) Representació de la CA i de l'Estat.

b) Anomena als membres de Consell de Govern i dirigeix ​​la seva acció. Pot delegar funcions en un membre de Consell.

c) Signatura les normes i acords de Consell.

d) Planteja la qüestió de confiança.

CONSELL DE GOVERN.

Naturalesa i composició.

És un òrgan col·legiat, format per president, vicepresident i consellers.

Funcions.

Té les funcions executiva i administrativa, potestat reglamentària, planificació de Política Regional i aprovació dels pressupostos, interposició de recursos d'inconstitucionalitat, promoure qüestions de competència que s'oposin a la CA i a l'Estat, exercir funció revisora ​​en matèria administrativa.

ADMINISTRACIÓ DE LES CCAA.

Hi ha una administració estatal, controlada per un delegat nomenat pel Govern, i una administració autonòmica, per transferència de funcionaris o pròpia creació.

CONTROL DE L'ACTIVITAT DELS ÒRGANS DE LES CCAA.

a) Pel Tribunal Constitucional, sobre la constitucionalitat de les seves normes.

b) Pel Govern, previ dictamen de Consell d'Estat, sobre l'exercici de les funcions delegades.

c) Per la jurisdicció contenciosa administrativa, sobre l'administració, normes reglamentàries i actes.

d) Pel Tribunal de Comptes, el control econòmic i administratiu.

3. ARRELS HISTÒRIQUES DE L'ORGANITZACIÓ TERRITORIAL.

El mapa autonòmic actual és el resultat d'un procés històric molt antic, basat en la diversitat geogràfica, ètnica, lingüística, cultural i històrica, que s'ha reflectit en l'esdevenir de la divisió territorial de l'administració.

No hem d'exagerar el factor històric fins a caure en un determinisme històric absolut. Luis Solé Sabarís afirma que hem d'estudiar les comunitats autònomes com a entitats pròpies en el geogràfic: "en la immensa majoria, les divisions històriques tradicionals corresponen a veritables regions geogràfiques".

ELS PRECEDENTS.

L'organització romana.

Divisió administrativa de Dioclecià.

La primera organització territorial és la realitzada pels romans, que seguir tres etapes: 1) Hispania Citerior (Ebre i costa mediterrània) i Ulterior (vall de Guadalquivir), 2) d'August va ser la divisió en Tarraconensis, Lusitania i Baetica, 3) de Diocleciano va ser la divisió en Tarraconensis, Carthaginensis, Baetica, Lusitania i Gallaecia.

L'organització medieval.

Les invasions de sueus, vàndals, alans i sobretot visigots van canviar aquestes estructures, introduint una major fragmentació: visigots en la major part de país, i suevos (temporalment van tenir un regne a Galícia), càntabres i vascons conformaren entitats pròpies (encara que no Estats).

Els musulmans van provocar una nova divisió, amb el contrast entre el Al-Andalus de Sud i els cinc Estats cristians d'al Nord (Lleó, Castella, Navarra, Aragó, Catalunya), que en el seu procés de Reconquesta cap al Sud van formar entitats territorials que a grans trets han subsistit fins al present. Portugal es va independitzar en aquest procés, mentre les llengües de Galícia, País Basc i Catalunya es afirmaven.

El domini musulmà va anar quedant reduït a el regne de Granada, i les corones de Castella i Lleó s'unien, marcant la divisió territorial del Centre, Sud i Nord de la Península, mentre que el regne d'Aragó vertebrava l'Est.

L'organització en l'Edat Moderna.

A la fi de segle XV hi havia cinc regnes independents: Portugal, Castella, Navarra, Aragó i Granada, que en 1476, 1492 i 1512 es van anar fusionant fins a quedar només Portugal i la monarquia espanyola dels Reis Catòlics, que era una veritable federació de regnes només units per la Corona i que va passar a la dinastia imperial dels Habsburg. En 1580 també Portugal va passar a la monarquia unida.

En aquesta època es registra l'enorme ampliació dels dominis de la Corona, per Europa i Ultramar, fins a constituir cap a 1580 el major imperi de la Història, que s'anirà desfent des de 1640 (independència de Portugal, rebel·lió de Catalunya), amb la guerra de Successió (pèrdua dels dominis europeus, sobretot italians).

Arriba llavors la nova dinastia borbònica, que va implantar l'estructura administrativa centralista, amb les províncies, intendències, corregimientos ... El mapa de intendències de segle XVIII ha estat molt modificat posteriorment, però moltes de les seves unitats administratives han romàs.

PROVÍNCIA, REGIÓ I NACIÓ EN L'EDAT CONTEMPORÀNIA.

L'organització provincial de segle XIX.

El mapa prefectural de 1810, realitzat per la monarquia bonapartista, s'acosta molt a l'posterior mapa provincial. El primer projecte de mapa provincial de Felipe Bauzá (1813 i el segon, de Bauzá i Larramendi (1821), van influir en el definitiu de Javier de Burgos.

Mapa de divisió administrativa de Javier de Burgos.

En 1833 la nova divisió provincial va formar la situació durant segle i mig (48 províncies amb un governador civil), que va subsistir fins a 1978, amb les autonomies, tot i que hi va haver diversos processos autonòmics durant el temps de la II República, només consumats a Catalunya. La divisió provincial, tot i les polèmiques sobre els límits provincials, va tenir èxit perquè conservava els ancestrals límits regionals i tendia a separar les províncies al voltant de nuclis urbans bastant autosuficients.

El nacionalisme espanyol: provincialisme i regionalisme.

Ringrose [Ringrose, David. Espanya 1700-1900: el mite de l'fracàs. Aliança. 1996.] es basa en la tesi d'Arno Meyer sobre la persistència de l'Antic Règim per explicar que a Espanya el teixit patrimonial d'interessos perifèrics va aconseguir persistir intacte a través de tots els canvis de règim, colonitzant per a això l'Administració central (a Madrid) mitjançant el tràfic d'influències. Les elits locals, per millor defensar els seus interessos locals, enviaven els seus fills segons a Madrid, consituyendo així una doble xarxa familiar interconnectada: a Madrid i en els nuclis locals. Així Madrid es va conformar com una ciutat sense madrilenys, colonitzada demogràficament per la perifèria (excepte Catalunya, per la barrera idiomàtica per l'emigració). Es fonamenta la descentralització autonòmica en la persistència històrica de les anteriors pautes: encara que l'Espanya oficial ha estat jurídicament centralista, l'Espanya real ha estat sempre centrífuga. La situació actual és una altra etapa més intensa en la històrica descentralització de país i remarca la dependència de la capital respecte a la perifèria. Per Ringrose és un procés funcional, positiu, ja que són les forces dinàmiques de la perifèria les responsables de el desenvolupament espanyol i de la modernitat. I conclou que potenciar la varietat és la millor opció per al futur.

Fusi considera que la unitat d'Espanya va ser artificial i feble fins ben entrat el segle XIX, perquè el model constitucional dels Àustries va ser una confederació de diversos regnes, cadascun amb el seu respectiu ordenament jurídic, sense més de la idea de nacionalitat espanyola. El nacionalisme espanyol, sedimentat al segle XVIII només va aparèixer com a concepte amb la invasió napoleònica de 1808, que va crear un enemic comú i pro¬vocó el patriotisme popular, de manera que el nou nacionalisme formaria part dels programes polítics de segle XIX, tant conservadors com liberals. Però la creació de nació va ser un procés lent, ja que la vida local va seguir sent preponderant. Ortega i Gasset encara teoritzava que no hi havia nacionalisme a Espanya i que la realitat autèntica d'aquesta era el localisme (basat en la província). Van ser les transformacions socials i econòmiques les que van crear un sistema nacional, mitjançant la unitat de sistema provincial (1833), el sistema fiscal (1845), el Banc d'Espanya (1856), la moneda (1868), la xarxa de ferrocarrils (des els anys 1840), els Codis legislatius (Penal a 1848) ...

L'Estat central era feble i ineficaç, sense els serveis d'un Estat modern, dedicant gairebé tot el seu pressupost a la Guerra, la Marina i el Deute, de manera que les funcions de l'Estat van ser assumides pel caciquisme i les oligarquies locals. Les institucions centrals eren febles en estructura i efectius: p.e. la Guàrdia Civil només tenia 18.000 homes.

Les províncies, governades pels governadors civils i les diputacions, van guanyar poder local al segle XIX, concentrant la població i l'economia en les capitals de província, i assentant les bases ideològiques per a un ressorgir de l'regionalisme: la Renaixença catalana, el fuerismo basc , la novel·la regional realista i el paisatgisme regional que dominaven en la literatura i l'art ...

Va ser l'administració provincial la qual va estructurar l'Estat espanyol, per la qual cosa ressalta la importància de Reial Decret de 30-XI-1833 de el ministre de Foment, Javier de Burgos, que va crear l'estructura administrativa fonamental de l'Espanya contemporània: va crear la província i la Diputació, òrgan electiu de representació de la pròpia província, a través de el qual la burgesia va poder intervenir en la política i defensar els seus interessos locals, sense problemes almenys fins que van sorgir el problema federalista a la i República (1873-1875) i els nacionalismes català, basc i, en menor grau, gallec i andalús a la fi de segle XIX i principis el XX.

Els nacionalismes perifèrics i el seu xoc amb el nacionalisme espanyol.

Els moviments nacionalistes català, basc i gallec van ser el referent per als naixents regionalismes de les regions, animades d'un sentiment foralista que els donava legitimitat històrica.

Aquests nacionalismes tenien trets diferents: el català (amb diverses propostes diferents) pretenia la unitat nacional catalana, l'autonomia administrativa i la projecció de la in¬fluencia catalana a l'Estat espanyol; el basc (teoritzat per Sabino Arana) tenia idees ètniques (raça basca) i religioses (catolicisme), absents de l'català; el gallec (de Manuel Murguía) era liberal, progressista, historicista i autonomista. Entre els més febles, destaca l'andalús (Blas Infante), espanyolista, regeneracionista, social i agrarista.

La consolidació dels nacionalismes perifèrics va ser coetània precisament a la consolidació de la nació espanyola en els anys 1900-1936, quan l'Estat nacional espanyol es va convertir per primera vegada en l'àmbit de la vida política, social i cultural, superant el municipi, la província i la regió. Malgrat la seva negació a Catalunya i al País Basc, la realitat nacional espanyola era per fi un fet consolidat i l'afirmació de la unitat nacional davant dels nacionalismes català i basc explica en part el conflicte de la guerra civil.

La II República va intentar resoldre la integració de les nacionalitats perifèriques en el conjunt de l'Estat espanyol, mitjançant els estatuts d'autonomia (el català en 1932), però la guerra civil va interrompre el procés, perquè el nacionalisme espanyol, unitari i centralista, no acceptava un pacte a l'respecte.

La dictadura franquista (1936-1975), basada en l'exèrcit nacional, va imposar el nacionalisme espanyol, la unitat política i administrativa. Però aquest model va fracassar perquè hi va haver una reacció de les nacionalitats sotmeses, en particular la basca (la més radicalitzada davant el perill, per ser una minoria social i lingüística, el que explica l'extrem d'ETA).

La Constitució de 1978.

Fusi [Fusi, Joan Pau. La organización territorial del Estado español (1933-1978). "Boletín Informativo", Fundación Juan March, 208 (III-1991) 32-37.] explica l'organització territorial de l'Estat espanyol en el període 1933-1978, a partir de l'evolució d'un Estat unitari i centralista a un Estat autonòmic, amb el reconeixement en la Constitució de 1978 de el dret de les "nacionalitat i regions" a constituir-se en comunitats autònomes (hi ha 17) i accedir així al seu autogovern. La Constitució de 1978 és, sens dubte, una proposta constitucional més avançada que la de 1931:

- Autonomia per nacionalitats i regions.

- Reconeixement dels "drets històrics dels territoris forals" del País Basc i Navarra.

- Àmplia descentralització de competències administratives, a un nivell federalista de fet.

- Cooficialitat de les llengües.

Per al constitucionalista Tomás y Valiente la Constitució de 1978, producte de la decisió de la Nació espanyola en l'ús de la seva sobirania, pretén integrar tres realitats:

- Espanya: la nació espanyola.

- Nacionalitats: territoris que entenen el seu passat i la seva cultura com a elements de la seva identitat nacional pròpia.

- Regions: entitats supraprovincials dotades en el seu passat d'una personalitat singular.

El desenvolupament de l'Estat de les autonomies.

Les comunitats autònomes (CCAA) que van accedir a l'autonomia a través d'l'art. 151 de la Constitució són quatre: Catalunya i el País Basc (11-I-1980), Galícia (27-II-1980) i Andalusia (11-I-1982).

Les altres CCAA van accedir a l'autonomia a través d'l'art. 143 de la Constitució: Astúries i Cantàbria (31-I-1982), la Rioja i Múrcia (9-VII-1982), Comunitat Valenciana (10-VII-1982), Canàries (16-VIII-1982), Aragó (5 -IX-1982), Extremadura (26-II-1983), Balears i Madrid (1-III-1983), Castella i Lleó (2-III-1983).

Una CCAA amb estatut especial és Navarra (16-VIII-1982).

Estatuts d'autonomia recents: Ceuta i Melilla. Va haver-hi problemes per la seva escassa grandària i la pressió del Marroc. Funcionen com a municipis amb autonomia regional.

Els problemes d'actualitat.

El Govern de l'PP entre 1996 i 2004 va plantejar diverses mesures de política autonòmica: la transferència de les competències de ports, costes i sòl; la descentralització de les polítiques d'ocupació, formació ocupacional i altres; la reforma de l'administració perifèrica (supressió dels governadors civils); i, sobretot, un model comú de finançament autonòmic, amb l'excepció de les regions concertades: Navarra i País Basc, que va proporcionar a les CCAA un 30% de l'IRPF i la gestió d'altres impostos.

El Govern de l'PSOE entre 2004 i 2011 es va proposar una renovació dels estatuts d'autonomia, per tal d'aconseguir un nou marc institucional, mentre es completaven les transferències de competències des de l'Estat a les CCAA. Les reformes dels Estatuts van ser, però, poc acceptades per l'opinió pública, fins i tot en les regions afectades, i va desencadenar fins i tot rebuig en el cas de Catalunya, que va aconseguir noves competències molt per sota de les previstes, com a conseqüència d'una sentència de l' Tribunal Constitucional davant un recurs de PP.

La crisi econòmica iniciada el 2008 va forçar els límits financers de les CCAA, amb insuficients recursos i creixents despeses socials, portant a el debat públic la necessitat d'un canvi de l'estructura estatal.

El Govern de l'PP iniciat a finals de 2011 i que va acabar el 2018 es va plantejar canvis importants, urgit per la crisi, no descartant-se la reassumpció de competències autonòmiques i un nou acord de finançament, però finalment no ho va aconseguir. Mentrestant, gran part de l'catalanisme es va radicalitzar cap a posicions independentistes, esclatant un gravíssim problema territorial a Espanya.

La posició de PIB per càpita de les CCAA en 2016.

La posició de PIB per càpita de les CCAA en 2018.

L'editorial Desigualdad autonómica [“El País” (7-V-2019)] resumeix les causes de les diferències regionals i les polítiques per a corregir-les, amb millor finançament i inversions públiques:
"La crisi econòmica ha provocat a Espanya un empitjorament de les diferències entre regions riques i pobres, tal com apareix registrat en l'última Comptabilitat Regional del Institut Nacional d'Estadística (INE). És el mateix efecte que ha produït la crisi entre les persones i entre els països: per regla general, els pobres són més pobres i els rics solen obtenir avantatges afegides a les etapes de convulsió econòmica. Però, a més de confirmar una tendència general, l'estadística reafirma algunes evidències que solen oblidar-se quan es proclama amb discutible alleujament que l'economia ha entrat en una fase de recuperació, com si això fos cert en tots els casos.

La diferència econòmica entre comunitats espanyoles no es tanca; és més, tendeix a eixamplar-se en alguns casos, perquè el grau d'industrialització és desigual. El teixit industrial genera llocs de treball més estables i, en general, més protecció en cas d'atur, mentre que el creixement basat en el sector terciari, que és el cas de gran part de la reactivació econòmica generada a través del turisme, produeix una economia més feble, amb una generació de renda més baixa i ocupacions precàries. No és casualitat que les dues comunitats amb una major renda, Madrid i Euskadi, comptin amb una estructura industrial potent i arrelada durant moltes dècades.

L'INE confirma també la decepció de l'eix mediterrani: la Comunitat Valenciana no ha aconseguit complir amb les expectatives de configurar, amb Catalunya, un corredor de creixement econòmic similar a l'europeu o al qual ha entre la vessant nord des d'Euskadi a Catalunya. Les raons van des del fiasco de la gestió de les administracions anteriors de la Generalitat valenciana fins l'enfonsament estrepitós del seu sistema financer regional, format principalment per caixes.

És clar, a més, que la preexistència d'una economia industrial fort es tradueix en una renda per càpita més elevada, i que les comunitats millor situades en aquest aspecte són les que disposen d'una capacitat més gran de negociació política. Les que tenen menys renda tendeixen a ser relegades en els repartiments d'inversió o s'afronta la seva debilitat econòmica amb aportacions financeres conjunturals.

Per tancar la diferència entre comunitats és necessari elevar la productivitat dels factors amb empreses que generin més valor afegit, estendre el teixit industrial a les regions amb menor renda, de manera que el seu creixement regional s'aproximi a l'nacional, i augmentar la inversió pública en infraestructures. Tampoc és casualitat que la densitat de les xarxes de transport sigui més baixa en les comunitats amb menys creixement que en aquelles situades per sobre de la mitjana. Res d'això és ràpid o fàcil de coordinar. La propera reforma del finançament autonòmic és una bona oportunitat per incloure entre les necessitats financeres de les comunitats pobres un programa complementari d'infraestructures. Una de les prioritats a mig termini de Govern hauria de ser la que no s'ampliï més la bretxa regional; els desequilibris actuals ja són prou perjudicials per a l'economia espanyola."

EL CAS DE LES BALEARS.

Balears ha estat històricament una divisió administrativa pròpia, des del temps dels romans, vàndals i bizantins, encara que depenent de la Tarraconensis o la Baetica en general.

En temps islàmics va ser una dependència de l'califat de Còrdova en el segle X i en els segles XI i XII va ser un regne (emirat en realitat) de Taifes la major part de el temps, el que explica que fos considerada com a regne quan va ser conquistada per Jaime I en 1229.

Regne independent amb Jaume II, va perdre la seva independència dinàstica en 1343 i va mantenir el seu estatut jurídic independent al llarg de les vicissituds de la Corona d'Aragó, fins a 1715, quan els Borbons van acabar amb la independència nominal.

Des de llavors ha estat la major part del temps una província de l'Estat espanyol. Al llarg de segle XIX i sobretot de el segle XX es va desenvolupar un tímid moviment nacionalista i sobretot regionalista, basat en la diferenciació geogràfica, històrica i lingüística, mentre un altre moviment pretenia la seva inclusió en uns Països Catalans units. Va fracassar un intent autonomista en la II República, mai formalitzat legalment.

Es va aconseguir l'autonomia l'1-III-1983, a través del procediment de l'art. 143, amb unes competències limitades, que s'han anat estenent de mica en mica amb les transferències de l'Administració central, que uneixen les funcions amb els recursos per a la seva eficaç gestió. Així mateix s'ha transferit nombroses competències als consells insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera, desitjoses de la màxima autonomia, fins al punt que es diluiyen les competències de la CA.

El Partit Popular (PP) va governar des de 1983 a 1999, sent president de el Consell de Govern en el període 1983-1995 Gabriel Cañellas, que el 1995 va dimitir després d'un greu escàndol financer i va ser substituït per Cristobal Soler i després, el 1996, per Jaume Matas fins a 1999 i una altra vegada en 2003-2007. El socialista Francesc Antich va ser president en 1999-2003 i novament en 2007-2011. Una altra vegada va governar el PP, aquesta vegada dirigit per José Ramón Bauzà, entre 2011 i 2015, fins que el PSOE va tornar a poder regional, amb Francisca Armengol com a presidenta

BIBLIOGRAFÍA. (En espanyol).

Constitución Española (1978).

Estatuto de Autonomía de Baleares (1-III-1983).

Libros.

AA.VV. La España de las Autonomías. Pasado, presente y futuro. Espasa-Calpe. Madrid. 1981. Destacan los textos de Cuadrado Roura, J. R. Economía y desequilibrios regionales en España.Suárez, L. Las raíces históricas de la pluralidad. Vázquez de Prada, Andrés. La época moderna: los siglos XVI a XIX.

Bielza de Ory, Vicente. La problemática de las regiones funcionales. Congreso de la Asociación de Geógrafos Españoles: La región y la geografía española. Valladolid. 1980. (pp. 53-63).

Bielza de Ory, Vicente (coord.). Territorio y sociedad en España. 2 vols. I. Geografía Física. II. Geografía Humana. Taurus. Madrid. 1989.

Cuadrado Roura, J. R. Los desequilibrios regionales y el Estado de las Autonomías. Orbis. Barcelona. 1987. 141 pp.

García Ballesteros, A; Pozo Rivera. Los desequilibrios socioeconómicos en la España de las autonomías. Masson. Barcelona. 1995. 169 pp. Un concepto plural: la región (1-12).

Jiménez Blanco, J.; et al. La conciencia regional en España. CSIC. Madrid. 1977. 136 pp.

Lacoste, Yves. La geografía: un arma para la guerra. Anagrama. Barcelona. 1977 (1976). 156 pp. El establecimiento de un poderoso concepto-obstáculo: la “región” (42-51).

López-Aranguren, Eduardo. La conciencia regional en el proceso autonómico español. CIS. Madrid. 1983. 269 pp.

Méndez, Ricardo; Molinero, Fernando (coords.). Geografía de España. Ariel. Barcelona. 1993. 759 pp.

Ringrose, David. España 1700-1900: el mito del fracaso. Alianza. Madrid. 1996. 561 pp.

Viver Pi-Sunyer, C. Constitución. Conocimiento del Ordenamiento Constitucional. Vicens-Vives. Barcelona. 1980. 159 pp.     

Artículos. Orden cronológico.

Faucher, Daniel. De los países a las regiones (Des “pays” aux régions). “Bulletin de l'Université et de l'Académie de Toulouse”, nº 8 (1941): 285-301. Conferència llegida a la Universitat de Toulouse, el 29-I-1941. En Gómez Mendoza, Josefina; Ortega Cantero, Nicolás. El pensamiento geográfico. Alianza. Madrid. 1982. 530 pp. (pp. 280-288).

Juillard, Etienne. La región: ensayo de definición. “Annales de Géographie”, LXXI, 387 (1962) 483-499. En Gómez Mendoza, Josefina; Ortega Cantero, Nicolás. El pensamiento geográfico. Alianza. Madrid. 1982. 530 p. (289-302).

Dumolard, P. Región y regionalización. Una aproximación sistémica. “L'Espace Géographique”, IV, 2 (1975) 93-111. En Gómez Mendoza, Josefina; Ortega Cantero, Nicolás. El pensamiento geográfico. Alianza. Madrid. 1982. 530 pp. (452-460).

García Álvarez, Manuel B. La voluntad regional como origen de la autonomía política en la II República. “Sistema”, 14 (VII-1976) 73-93.

López Aranguren, Eduardo. Subdesarrollo regional, colonialismo interior y dependencia. “Sistema”, 16 (I-1977) 65-76.

González Casanova, J.A. El Estado de las Comunidades Autónomas. “Sistema”, 38-39 (X-1980) 219-238.

Solozábal Echavarría, Juan José. Nación, nacionalidades y autonomías en la Constitución de 1978. Algunos problemas de la Organización territorial del Estado. “Sistema”, 38-39 (X-1980) 257-282.

Garmendía, José A.; Del Pino, Juan. Desigualdades campo-ciudad: a propósito de algunos comportamientos diferenciales básicos del desarrollo económico-social de la sociedad española. “Sistema”, 41 (III-1981) 87-104.

Nogué Font, Joan. Espacio, lugar, región: hacia una nueva perspectiva geográfica regional. “Boletín de la Asociación de Géografos Españoles”, 7 (1989) 63-77.

Fusi, Juan Pablo. La organización territorial del Estado español (1933-1978). “Boletín Informativo”, Fundación  Juan March, 208 (III-1991) 32-37.

Albet i Mas, Abel. La nueva geografía regional o la construcción social de la región. “Anales de Geografía”, Universidad Complutense, Madrid (1993): pp. 13-27.

Solozábal Echavarría, Juan José. El Estado autonómico como Estado nacional (adaptibilidad y rendimiento integrador de la forma política española). “Sistema”, 116 (IX-1993) 67-84.

Blas Guerrero, Andrés de. Estados, regiones y nacionalismos en la construcción europea. “Sistema”, Madrid, 118-119 (III-1994) 55-62.

Llamazares, Iván. Estado y nacionalismo periféricos en la nueva politeya europea. “Sistema”, 124 (I-1995) 69-78.

Baquero, Camilo S. Un nuevo mapa de la pobreza. “El País” (17-V-2014) 35. Un estudio de la distribución regional de la pobreza en España, atendiendo a criterios de nivel de vida y consumo. Es mayor en las regiones mediterráneas y los archipiélagos, debido a que en estas regiones el segmento de población desempleado sufre más que la media nacional.

Mars, Amanda. La capital de la desigualdad. “El País” (30-XI-2014) 28. Alcobendas en Madrid es la una de las ciudades con mayor desigualdad entre pobres y ricos, seguida de Pozuelo, Sant Cugat y Elda.

Esquitino, Rubén. El eje de la pobreza vive de la economía sumergida. “El País” (30-XI-2014) 29. Cinco ciudades entre Murcia y Alicante figuran entre las 10 más pobres de España: Elche, Elda, Torrevieja, Orihuela y Lorca. El trabajo en negro en los sectores textil y del calzado mantiene a gran parte de la población. 

Sánchez Hidalgo, Emilio. Cartagena, Chinchilla, Xàtiva… Así han cambiado las provincias de España. “El País” (3-II-2019). [https://verne.elpais.com/verne/2019/01/08]

Maqueda, A. La desigualdad territorial crece y cuatro regiones no se recuperan de la crisis. “El País” (30-IV-2019). Las cuatro regiones atrasadas en la recuperación son Asturias, La Rioja, Cantabria y Comunidad Valenciana.

Doncel, L. España no logra cerrar la brecha entre comunidades ricas y pobres. “El País” (6-V-2019).

Editorial. Desigualdad autonómica. “El País” (7-V-2019).

Aunión, J. A. Ciudades a salvo de la sangría demográfica. “El País” (2-II-2016) 26. Algunos municipios metropolitanos aumentan su población al absorber parte de la población que abandona las grandes urbes.

Aunión, J. A. Compartir 0,8 kilómetros cuadrados con 43.000 vecinos. “El País” (28-II-2016) 26. Los municipios del área metropolitana de Barcelona tienen la mayor densidad del país. El barrio más denso es La Florida (L’Hospitalet).

León, Pablo; Aunión, J. A. Las ciudades españolas se asfixian. “El País” (6-XI-2016). La contaminación urbana crece.

Ruiz, David. España, el país de Europa ‘con mayor densidad’ de población. “La Vanguardia” (26-I-2018). En Europa hay 33 áreas de un kilómetro cuadrado con más de 40.000 habitantes... y 20 de ellas se sitúan en España, aunque la densidad de todo el país sea moderada, con 93 habitantes por kilómetro cuadrado.

Planelles, M. Suspenso en el reciclaje de basura. “El País” (28-II-2018). España solo reutiliza el 29% de los desechos urbanos.

Delgado, C. Ciudad rica, ciudad longeva. “El País” (15-VI-2018). Los municipios de España con más renta por habitante y menos paro son los más longevos.

Llamazares, Julio. Las ciudades menguantes. “El País” (15-II-2020). León como ejemplo de una ciudad mediana que envejece y pierde población.

PROGRAMACIÓ.

L'ACTUAL ORDENACIÓ DEL TERRITORI ESPANYOL. ARRELS HISTÒRIQUES.

UBICACIÓ I SEQÜENCIACIÓ.

3r d'ESO i adaptació en 2n de BATXILLERAT en Geografia i Història d'Espanya.

Eix 3. Món actual.

Bloc 8. Participació i conflicte polític en el món actual.

Nucli 2. L'organització territorial d'Espanya. La Nació espanyola, municipis, províncies i comunitats autònomes. Òrgans i competències.

RELACIÓ AMB TEMES TRANSVERSALS.

Relació amb els temes de l'Educació Ambiental, Educació per a la Pau i d'Educació Moral i Cívica.

TEMPORALITZACIÓ.

Quatre sessions d'una hora.

1ª Documental. Diàleg, que serveixi com a avaluació prèvia. Exposició de professor.

2ª Exposició de professor. Qüestions.

3a Exposició de professor, de reforç i repàs; esquemes, mapes, gràfics i comentaris de textos.

4a Comentaris de textos; debat i síntesi.

OBJECTIUS.

Conèixer l'ordenació constitucional de l'Estat de les autonomies.

Conèixer l'Estatut d'Autonomia de les Balears i comparar-lo amb altres institucions similars.

Conèixer l'estructura i funcionament del municipi.

Analitzar les causes de la diferenciació històrica de les regions a Espanya.

Desenvolupar mapes de geografia regional històrica.

Desenvolupar mapes conceptuals.

CONTINGUTS.

A) CONCEPTUALS.

L'ordenació constitucional de l'Estat de les autonomies.

L'Estatut d'Autonomia de Balears.

El municipi.

La diferenciació històrica de les regions.

B) PROCEDIMENTALS.

Tractament de la informació: realització d'esquemes del tema, anàlisi de mapes.

Explicació multicausal: Desenvolupament de mapes conceptuals.

Indagació i investigació: recollida i anàlisi de dades en enciclopèdies, manuals, monografies, articles ...

C) ACTITUDINALS.

Rigor crític i curiositat científica.

Tolerància i solidaritat.

METODOLOGIA.

Metodologia expositiva i participativa activa.

MOTIVACIÓ.

Documental seguit de diàleg, que serveixi com a avaluació prèvia de el nivell dels alumnes i les seves idees sobre la diferenciació històrica regional a Espanya.

ACTIVITATS.

A) AMB EL GRAN GRUP.

Exposició significativa pel professor del tema.

B) EN EQUIPS DE TREBALL.

Un dossier de premsa sobre problemàtica regional a Espanya: les queixes de el nacionalisme basc i català, el nacionalisme espanyol.

Realització d'esquemes sobre els apartats del tema.

Comentaris de textos sobre l'organització regional d'Espanya: la Constitució de 1978, l'Estatut d'Autonomia de Balears.

Debat de grup sobre el nacionalisme en l'actualitat.

Desenvolupament de mapes de geografia regional històrica.

Desenvolupament de mapes conceptuals.

C) INDIVIDUALS.

Realització d'apunts esquemàtics sobre la UD.

Participació en les activitats grupals.

Cerca individual de dades en la bibliografia, en deures fora de classe.

Contestar qüestions en quadern de treball, amb diàleg previ en grup.

RECURSOS.

Presentació digital (o transparències, diapositives, mapes).

Llibres de text, manuals.

Fotocòpies de textos per a comentaris.

Quaderns d'apunts, esquemes ...

Documental.

AVALUACIÓ.

Avaluació contínua. Es farà especial èmfasi que es comprengui la relació entre les regions històriques i es conegui el seu procés històric de diferenciació.

Examen inclòs en el d'altres UD, amb breus qüestions i un comentari de text.

RECUPERACIÓ.

Entrevista amb els alumnes amb inadequat progrés.

Realització d'activitats de reforç: esquemes, comentari de textos ...

Examen de recuperació (al costat de les altres UD).